Bogeries de joventut

Tornant ahir d'un trajecte en tren em van venir a la memòria fets de fa molt de temps. Un somriure se'm va dibuixar a la cara en comprovar que de ben jove ja no hi tocava gaire. És clar que potser era llavors l'època de fer el boig.

Tenia una novieta que em va venir a visitar a Torredembarra, a l'estiu. Vam passar el dia per allà, crec que amb unes amigues seves també. Al tard, elles marxaven cap a Cubelles, on tenien un apartament i anaven a passar uns dies. Jo vaig preferir quedar-me a Torre, i vaig veure que a ella no li feia gràcia, devia esperar que marxaria amb elles. El cas és que els remordiments em van anar consumint amb el pas de les hores, fins que vaig decidir que hi havia d'anar. Al matí, ben d'hora, em vaig despertar i sabia que no podria tornar a dormir si no feia el que havia de fer. Així que vaig agafar quatre coses, i cap a l'estació.

Allà em van dir que per arribar a Cubelles havia de fer transbordament, i esperar no sé quanta estona. També hi havia l'opció d'anar fins a Vilanova i allà espavilar-me. I evidentment, vaig triar la segona, sabia que per molt que em costés arribar, trigaria menys que si m'esperava al tren que m'hi portava. Això és molt propi de mi, la impaciència en alguns casos em fa tirar pel dret. Vaig baixar a Vilanova, i vaig començar a caminar en direcció Cubelles, per la platja, com vaig poder. Hi ha un bon tros si vas a peu. Tard o d'hora arribaria, però vaig trigar una horeta ben bona, pujant, baixant, trobant camins, i fins i tot escalant en alguns casos. Tota una odissea per no haver esperat els trens. Ho recordo com una gesta, però en realitat és per mirar-me amb cara de 'aquest nano no té solució...'.

Finalment vaig arribar i encara dormien. Va ser tota una sorpresa, la noia es va quedar de pasta de moniato, però va anar bé, va ser un dia molt agradable, del qual en conservo fotos. Que jovenet que era... i què animal.

'catorze'

Recordo que una vegada, ara fa molt temps, vaig entrar a una discoteca amb els amics d'estiu de l'època. No tenia l'edat per fer-ho, i els altres si, o poc els faltava. Era de nit i calia tenir 16 anys, em sembla. Vam entrar tranquil·lament perquè l'entrada era lliure, i a més, era el segon cop que hi anava i el primer no havia passat res. Però un cop dins, un home, que jo sabia que era un dels amos, se'm va acostar i em va preguntar 'quants anys tens?'. Jo sense dubtar-ho ni un segon vaig dir-li 'catorze'. L'home, una mica confós per la sinceritat, em va dir que no podia estar allà, i em va acompanyar amablement a la sortida.

Jo sóc així. No sé dir mentides, i no en vull aprendre. No sé enganyar per entrar als llocs, ni per treure algun profit, encara que qui m'atengui no m'importi en absolut. Quan l'altre dia intentàvem entrar al concert amb unes entrades d'estranquis, els meus companys em van dir que per què havia dit la veritat, que per què no havia mentit per fer les coses fàcils. No sóc així, porto la sinceritat escrita al front, i si no es fan les coses com cal, m'atenc a les conseqüències. Vam entrar, però ens van dir que no colaria més. Per què és tan estrany que digués la veritat, que ni tan sols en un cas així sigui capaç de deixar anar una petita mentida per aconseguir un propòsit que no fa mal a ningú? Segur que en dic, de mentides, encara que no vulgui, però de natural, em surt sempre dir la veritat. I no m'ha anat tan malament.

El joc de la seducció

Hi ha coses en les que no s'hauria de demanar consell. Bé, sempre pots voler tenir una altra opinió, veure si el que penses és correcte, o com se'n surt altra gent en la teva situació. Però no em sento qui per aconsellar sobre com s'ha de procedir quan una noia t'interessa. Hi ha una manera? Hi ha unes normes? No en tinc ni idea. Ni tant sols sé com ho he fet jo quan s'ha donat el cas. Com ho he d'explicar a algú altre? Suposo que està clar que hi ha coses que no es poden fer, però el més lògic és pensar que s'ha de ser un mateix, perquè si has d'agradar a algú sent una altra persona, millor que ja no t'hi esforcis.

Això m'ha fet pensar en un cop, fa molts anys, en una taula del bar de la facultat amb tots els companys, quan una del grup va dir que li venia de gust anar al cine al vespre, que si algú s'hi apuntava. Jo vaig dir que si, sense cap interès especial, només el de veure una pel·lícula, però ella va fer cas omís de mi i seguia preguntant-ho encarada clarament cap un altre noi del grup. Vaig veure per on anaven els trets i vaig callar. I aquesta estratègia li devia anar bé, perquè va acabar aconseguint el seu objectiu, al poc temps van esdevenir parella, i pel que en sé encara segueixen junts.

Cal ser insistent? Cal demostrar interès? Cal mostrar-se sol·lícit? Si, suposo que la resposta a aquestes preguntes és que sí. Però sense exagerar-ho, no s'ha de mostrar totes les cartes ni que se'ns vegi d'una hora lluny, oi? La veritat, no ho sé. És molt complicat el joc de la seducció. Jo crec que depèn una miqueta de com és cadascú, de la persona que interessa, de la facilitat per veure-la, i de la situació en general. Massa variables per poder donar instruccions de com tirar-ho endavant, no creieu?

El petó maldestre

L'altre dia una relació d'idees molt estranya, que encara no he pogut entendre, em va portar un record molt tendre. Baixava les escales de casa i em vaig quedar parat, a mig baixar. Una noia em va venir al cap, una noia amb la que vaig sortir fa un temps. Treballàvem junts, i mica en mica ens vam anar apropant. Xerràvem, fèiem sempre el cafè junts, ens enteníem. Jo no sortia amb ningú en aquell temps, i ella tampoc, així que el joc ens anava molt bé als dos, fins que van venir els mails, el quedar al vespre fora dels nostres ambients habituals, i el adonar-nos que alguna cosa ens estava passant, alguna cosa gran.

Però jo tenia un impediment. L'ombra de la meva EX era allargada, i jo no volia donar cap pas fins que no hagués parlat amb ella. Per què? No ho sé, no m'entenc, però necessitava tancar el passat abans de plantejar-me res més. Ja era molt clar que amb aquesta noia teníem una història per començar, i ja no podia esperar més. Vaig parlar amb la meva EX al migdia, i aquella mateixa nit quedava amb ella. Estava molt nerviós, no sabia què fer ni què dir. Sabia que era qüestió de temps, ja no hi havia barreres ni impediments. La vaig passar a buscar per casa seva, i vam anar a prendre alguna cosa. Caminàvem de costat, nerviosos, la tensió es palpava, sabíem que alguna cosa havia canviat. Quan érem a punt d'arribar al lloc en qüestió, sense saber com, em vaig aturar, em vaig girar cap a ella i li vaig plantar un petó als llavis, un petó nerviós, insegur, impulsiu, el petó més maldestre que recordo, més encara que no pas el meu primer.

Allà va començar una bonica història. Un mal petó, però dues persones que s'apreciaven molt i que van aprendre a estimar-se. Una història que es va acabar, però que em va deixar un bagatge de bons moments i d'aprendre moltes coses positives. De petons en va haver molts més, i de molt millors, és clar. Però aquell primer petó tan ingenu, tan infantil, és d'aquelles coses que paga la pena recordar.

Records en una motxilla

El dia de Reis vaig tornar a casa els pares per fer els tradicionals rituals d'aquest dia. Tot i que ara ja som grans, seguim fent el mateix procediments d'esperar a estar tots junts a obrir els regals, i després fer la ronda de cases per anar recollint el que ens regala la família, fins arribar a la casa on es fa el dinar. Encara entre paquets i paper de colors, ma mare em va portar una motxilla que es veu que havien desenterrat de no se sabia on, una motxilla meva de quan anava a l'institut, i als principis de la facultat. Em va dir que mirés què hi havia dintre, que la volia rentar. Aquí va començar una estona de sorpreses i de retrobaments. Tinc tendència a guardar coses, de vegades em passo.

Per exemple, vaig trobar una sèrie de notetes que ens passàvem a classe el darrer any d'institut. Incunables, diria jo. Déu n'hi do les animalades que ens escrivíem. Va acabar a la paperera. D'aquella època no en queda res, i ningú no ho llegirà.

Hi tenia més coses. El meu cubilet amb els daus per jugar al kiriki, joc que omplia les hores mortes dels primers anys de carrera (i algunes que no haurien d'haver estat mortes). Dins hi havia un collaret que algú em va regalar una vegada, fa moltíssims anys. També hi vaig trobar una cartera de l'època, i dins, molts records. Fotos de carnet de diferents edats, i també fotos d'un parell d'ex, que no sabia on havien anat a parar. Moltes entrades de cine, factures, paperets amb telèfons... de tot una mica. I és que la meva cartera sempre acaba plena de merda, per dir-ho clar, però en aquest cas, va ser una troballa que em va portar moltíssims records. Més d'un cop se'm va il·luminar la cara en transportar-me a aquells temps, i reviure fragments de la meva història, que tot i petita i poc emocionant, comença a ser extensa.

Un de tant en tant...

L'altre dia la Txell em va passar un meme. Ara no sé si me l'han passat més cops o què, però de totes maneres, ja sabeu que no en solc fer, de memes. Aquesta vegada, però, en llegir el seu, el de la Txell, em vaig quedar pensant en què feia jo fa 10 i 5 anys, i em van venir força records al cap. Ja que és època de fer balanç, em vaig dir 'per què no?'. Així si el faig, alguna gent, com el Jordi, em podran dir un 'Veus com tu també caus!', i no li podré dir que no. Un meme de tant en tant tampoc no fa mal. Som-hi doncs.

1- Fa 10 anys, Nadal del 1997. Havia entrat feia poc a la universitat, i m'enfrontava als primers exàmens. Ha plogut força, i d'exàmens ja no en faig. Ho havia deixat amb una novieta de l'institut, i estava molt penjat d'una companya de classe, amb la que acabaria sortint poc després. Que cec que vaig estar en aquella època! Vivia a casa els pares, al poble, i ja feia tres anys que feia castells.

2- Fa 5 anys, Nadal del 2002. Feia poc que havia entrat a col·laborar al grup d'investigació on ara estic a punt d'acabar la tesi. Era un 'novato' total, però amb moltes ganes d'aprendre. Encara estudiava, però em faltava poc per acabar la segona carrera, que curiosament, vaig acabar abans que la primera. Sortia amb una noia que és la meva EX en majúscules, i com sempre, segur que en èpoques d'exàmens ens tiràvem els plats pel cap. Vivia encara a ca la mama i els castells s'havien tornat una càrrega, per l'avorriment de la colla del poble.

3- Fa 1 anys, Nadal del 2006. Estava en el tercer any de tesi, i per aquelles dates sortia el meu primer article. Vivia a Barcelona i el meu company de pis estava abandonant la casa. Tenia moltes ganes de viure sol una temporada. No sortia amb ningú i això de vegades m'enfonsava una mica, però tenia un somriure d'orella a orella perquè les amistats no podien anar millor, i la Jana estava en camí. Tenia molt mono de castells perquè la temporada amb la meva nova colla s'havia acabat.

4 i 5- Ahir i avui. No cal explicar massa cosa, visc dies diferents i feliços. Ahir vam fer una reunió per decidir coses sobre cap d'any, que ja és aquí, i avui estaré per casa treballant fins que em vinguin a rescatar per sortir a fer un volt.

La resta de punts me'ls salto, que són avorrits. Em sé moltes cançons, i les que no em sé me les invento. Vull visitar molts més de 5 llocs, però ja que ho he vist en alguns memes d'aquests, i m'ha sorprès, diré que tinc una debilitat per Islàndia. Sóc especialet amb em menjar, i de joguines la que més vaig esprémer va ser la Super Nintendo, que encara corre per casa. De distribucions de Linux només me'n venen tres al cap, no arribo a cinc, però citarem la més coneguda, Ubuntu, que algun dia em posaré, i que té un logo molt casteller.

El meme no el passo a ningú, naturalment, i a més, queda algú que no l'hagi fet ja? El que si faré, ja que hi sóc, és desitjar unes bones festes a tothom que passi per aquí i ho llegeixi. Bé, als altres també, és clar, no fotem. Així que:

Bon Nadal, i pròsper 2008!

I com llegia en un blog amic, que el nou any us porti molts posts a tots, i jo que els llegeixi.

Balanç 2007

A aquestes alçades de l'any trobo que és moment de fer balanç. Estem a les acaballes d'un 2007 que no ha tingut ni més ni menys que un altre any, però que naturalment, ha tingut les seves peculiaritats. Va començar força malament, amb molt pocs ànims i amb un ull malmès i un esquinç de turmell. No sóc d'anar massa al metge, però semblava que el 2007 tenia ganes de demostrar-me que em feia gran, i que ja era hora de cuidar-me. Per postres, en una de les primeres actuacions de l'any, em vaig trencar una clavícula, i això em va enfonsar (literalment i figuradament). Abans, però, la primera cosa bona de l'any, o com a mínim, la primera per posar a la llista de coses positives. El 9 de febrer vaig rebre un mail de la Txaro on em convidava a formar part de la Comunitat del Fosfat. Vaig entrar en el món dels blogs, per la porta del darrere i sense fer soroll, qui m'havia de dir que això adquiriria tanta importància.

De seguida vaig veure que necessitaria més espai del que la Comunitat m'oferia, perquè no volia acaparar, i aprofitant el trencament de clavícula, com que no tenia gran cosa més a fer, va néixer el Bona nit i tapa't, del qual estic força orgullós, per què amagar-ho. Mentre la meva vida laboral i sentimental anava caient en picat a mesura que s'acostava l'estiu, les amistats i el blog em mantenien amunt, i per la meva sorpresa, va començar a llegir-me gent que no coneixia de res, gent d'altres blogs. Mai hagués imaginat que això passaria, i em van entrar les primeres paranoies de mantenir l'anonimat. Vaig trobar les meves afinitats blogaires, i mica en mica vaig veure que havia adquirit tot un món que anteriorment no existia per mi. La vida virtual anava en augment, i la real no es quedava enrere.

L'estiu va ser fantàstic. No pretenia fer vacances, i de fet, no vaig anar enlloc, però vaig realitzar tota una sèrie d'activitats noves que el van convertir en unes setmanes originals i magnífiques al costat de la meva gent. A més, moltíssims concerts d'Antònia Font que em van situar líder de la nostra particular competició. L'amor també va fer acte de presència durant aquest període, però tristament va ser una relació que no va arribar a bon port.

En la recta final de l'any m'ha tocat posar-me a escriure la tesi. El temps corre en la meva contra, però em resisteixo a abandonar el blog, per les satisfaccions que m'aporta. Estar menys actiu en la publicació de posts (recordem que abans escrivia gairebé cada dia) no m'impedeix seguir pendent de les novetats dels altres blogs. He fet noves coneixences blogaires quan se suposava que m'hauria d'estar concentrant en la meva tasca, i també he fet coneixences fora de la pantalla. La meva vida s'ha transformat i el 2008 trobarà un XeXu molt més feliç del que es va trobar el 2007. Encaro el nou any amb la perspectiva de treballar molt, però també amb la il·lusió de no caminar sol. Algunes idees m'han canviat i sento que estic evolucionant, i això m'agrada. Cada cop sóc més jo, encara que de vegades no se'm reconegui.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu any. No es pot resumir tot, he escrit tot el que m'ha vingut al cap. Se m'acudeix que aquest és un exercici que no està malament. En un moment heu sabut unes quantes coses de mi en el 2007. M'agradaria llegir versions de l'any que s'acaba de tothom qui segueixo, que no sou pocs, així que si algú s'hi anima, també pot servir per conèixer-nos una mica més. Sempre m'agrada saber coses de la gent que m'interessa, i com que hi ha gent que fa poc que segueixo, de vegades em perdo quan expliquen certes coses. Ho deixo aquí, per si algú vol agafar el relleu.

La fauna de les biblioteques

Aquest matí, en sortir del metro m'he trobat a una noia que feia molt de temps que no veia. De fet, no la conec, només de vista, de la facultat. Era una de les clàssiques de la biblioteca durant els períodes d'exàmens. Això m'ha fet pensar en que ara els universitaris deuen començar a estressar-se, ja que el semestre s'acaba i arriba l'hora de la veritat. El Nadal no és mai una època agradable quan estudies la carrera, encara que depèn de la facultat i la universitat, també.

Jo era dels que arribava a les vuit del matí per guardar lloc a tota la colla. Molts dies, reservava la taula sencera, quan potser el següent no arribaria fins a quarts de deu o les deu, i defensava el lloc amb urpes i dents. De fet, molts ja no preguntaven, perquè jo sempre estava allà, i ja sabien que no hi havia res a fer. Aquesta noia només era una de tants que ens trobàvem cada febrer, juny i setembre, i que potser no interactuàvem mai, però formàvem part del paissatge. Ella sempre anava molt elegant, una noia molt fineta, però en canvi, el seu xicot, que no estudiava allà, però la visitava sovint, era un grenyut, amb barba i vestia força penjat, ho recordo bé, no ho vaig entendre mai. Però n'hi havia d'altres, 'el Monjo', també conegut per 'el gilipolles' i la seva colla d'impresentables, Gollum, la Veueta... Personatges de tota mena, tots asseguts sempre al seu lloc, si és que podien, amb una distribució que encara recordaria ara, cadascú amb el seu propi nom inventat per nosaltres de tant veure'ls per allà. Això em fa pensar que nosaltres també érem dels clàssics, i que l'altra gent també ens devia conèixer amb algun nom especial... millor no saber-ho...

Durant els períodes d'exàmens es fa molta amistat amb els teus companys, d'això ja en vaig parlar fa un temps, i no puc evitar recordar-ho amb certa nostàlgia. Però avui pensava en la fauna que ens trobàvem per les biblioteques un semestre si i l'altre també. Quina gent. Aprofito que parlo d'això per desitjar molta sort a aquells de vosaltres que tingueu exàmens el més que ve. Potser ara ho veureu com una càrrega, i és que ho és, però en un futur aprendreu a recordar-los com èpoques entranyables de les que en queden més coses positives que negatives.

Aquell primer cafè

De vegades recordo aquell primer cafè que vam fer sols, fa tant de temps... Estava tan nerviós! Ella prenia una aigua, i jo el meu etern tallat, company de tantes trobades. Semblava tan tranquil·la, tan confiada... després em va dir que d'això res, que tremolava per dins. Tan xerraire com sóc, o com puc ser, i aquell dia les paraules no em sortien, em limitava a escoltar-la encisat. Vaig tenir la impressió de que no estava a l'alçada, tantes ganes que tenia d'estar amb ella, i quan en tinc l'oportunitat, no sé ser jo mateix, tal i com ella m'havia conegut, i com he estat sempre. Però em va fer veure que no, que estar amb mi, sense saber per què, la feia sentir còmoda. La situació era estranya, cap dels dos no sabíem què esperàvem d'aquella trobada... o si, però no ho volíem reconèixer. Hi ha sentiments que de vegades val més guardar. Però això no vol dir que no hi siguin. Va ser tant sols un cafè. En acabar no me'n volia separar. Vam caminar una estona plegats, l'hagués acompanyat a casa, però em va dir que no, que ja ens havíem acostat prou. Va ser el primer dia de molts. Fa tant temps d'aquell cafè...

El bon minyó

Quan era jovenet, sempre feia cas a la mama. Això pot sorprendre a alguns que em coneixen, ja que saben com passem els uns dels altres a la meva família. Ara fa més de dos mesos que no veig als pares, i la darrera vegada van venir ells a Barcelona, en comptes d'anar jo a fer-los una visita. En aquest temps fins i tot hem parlat poc per telèfon, tres o quatre cops potser. Han passat moltes coses en aquest temps, i així com alguns amics estan al corrent de tot, els meus pares poc saben de la meva vida. Però bé, no és que sigui tan mal fill, ni que estigui malament amb ells, funcionem així. Quan passa un temps que no sabem els uns dels altres, ens posem en contacte i ja està. No ens trobem a faltar, o això és el que sembla. Naturalment, és la família, i està sempre allà. Però tinc la sort de tenir altra gent que també està sempre allà.

Deia que de jovenet era molt bon minyó, i avui volia parlar d'això, perquè justament la situació actual, i que per fi aquest dimecres aniré a veure'ls per celebrar la castanyada, m'hi ha fet pensar. Mai havia estat gaire familiar, sempre he tingut aversió a les trobades amb la família, però amb els pares sempre havia estat correcte, sempre els feia cas i mai els havia fet enfadar per temes de tornar tard a casa o fer coses que no volien que fes. Semblava el prototipus del bon fill. A la una a casa? Doncs en XeXu estava tranquil·lament a la una a casa, i sense protestar. Que ara no vull que vagis a Barcelona per la nit? Doncs en XeXu es quedava al poble, i cap problema. Que ara no em fa gràcia que et facis un tatuatge? Doncs res, que en XeXu no se'l feia.

Tot això va fer que m'agafessin confinaça, i que de seguida em permetessin fer coses que els altres de la meva edat no podien fer encara. Sabien que em portaria bé i que no em ficaria en embolics, sempre vaig mirar de respondre a aquella confiança. Ells creien en mi, i penso que hi segueixen creient, tot i que ara tenim molt poc contacte. Com canvien les coses. Bé, mai he estat d'explicar res a casa, això també és cert, em portava molt bé, però no sabien res de la meva vida. Això si que no ha canviat.

Parlar d'homes

Converses recents m'han fet recordar una nit força divertida que va esdevenir fa un temps. Havíem quedat per prendre alguna coseta al vespre i érem quatre nois i una noia, si no recordo malament. No sé dir a sant de què, ella va comentar que a les noies no els costa tant com als homes dir que una altra dona és guapa, o que té bon cos. Vull dir que els nois mai no parlem del físic d'altres nois, deu ser que queda poc masculí fer-ho... En canvi elles tenen menys manies de parlar d'aquestes coses.

Llavors va ser quan ella va deixar anar la pregunta: 'Va vinga, mulleu-vos, si us haguéssiu de tirar a algun tio, qui seria?' No sé què havíem pres aquella nit (crec que en aquell moment, només cafè...), que ens va semblar un exercici divertit, i per un cop, vam accedir i vam fer la nostra aposta personal sense massa vergonya, i aprofitant la deshinibició del moment. Jo vaig triar l'Ewan McGregor. No em negareu que és mono! No ho sé, podria haver triat a qualsevol mascle, però em va venir aquest al cap, suposo que perquè fa pinta de bon nano, és guapet i tinc la imatge d'ell que sempre està somrient. Suposo que això diu molt de mi, encara que no seria a ell al que triaria si em donen a triar entre ell i la seva companya de repartiment a The Island, la Scarlett Johansson.

Altres noms que es van sentir aquella nit van ser els del pilot de rallies Sébastian Loeb, l'actor Denzel Washington i crec que també el corredor de Formula-1 Jenson Button. Així que ja veieu, és cert que els nois no solem xerrar d'aquestes coses, però per un dia, va ser molt divertit, i ens vam deixar anar una mica, que no sé quins tabús o quines pors ens han inculcat, que normalment no ens surt de dir que tal o tal altre home, és guapo o té un bon cos, i en canvi, a les dones sembla que els passa menys això, i tenen menys complexos. I ho dic, i no per això em deixen d'agradar les dones, però és que és tan mono en McGregor...

Ferides

Hi ha ferides que s'obren en el pitjor moment. Potser estàs tranquil, feliç, i per un petit comentari, un detall, comences a sagnar per una cicatriu que creies totalment curada. El pitjor de tot és que la sagnada et pot obrir la caixa dels trons. Fa pensar, però amb el temps he après que les històries mai són iguals per molt que s'assemblin. Records de males èpoques, de sentir-se poca cosa i de no saber com aturar un espiral que semblava no tenir fi. I de gelos, de gelos justificats, males estones i confessions devastadores. I el temps que em van durar aquestes ferides, semblava que no tancarien mai! Tenia flaixos constants de cada detall que m'havia enfonsat en la misèria mental, i no hi havia manera de no rebre petites punxades a l'ànima amb cadascun d'ells.

Però tot va passar. Les persones creixem, evolucionem. Tendim a pensar que no sortirem del pou, però sortim, i ara tot allò queda oblidat, records del passat que camuflen i embruteixen els bons moments. Però records que no em destrossen com abans, ni molt menys. Fins que un bon dia tot es precipita i, per uns instants, torno a reviure aquella buidor, aquells gelos i aquells mals moments. Però tot marxa. Ja no em pot afectar. Viure pendent del passat no té cap sentit, és una rèmora que ens estira i no ens deixa avançar. I vull avançar, ja seria hora, no?

La iaia

Jo no sóc un paio gens familiar. Els que em coneixen saben que la meva família són els meus amics, a l'espera de tenir-ne una de pròpia, amb la qual intentaré revertir certes tendències que he agafat. Tot això és estrany, perquè la meva infantesa no podia ser més plàcida, però mira, amb els de casa no tenim massa tirada a fer-nos. Però sempre hi ha algunes excepcions.

Quan era molt petit em passava la vida a ca la iaia. Ca la iaia era al pis de dalt, vivíem en dos pisos separats, però només et calia pujar un tram d'escales per ser-hi. Això era ideal pels meus pares, perquè els dos treballaven. Com dic, sempre era a dalt, amb la iaia. L'avi passava una mica de tots, però bé, també hi era. Allà vaig aprendre moltes coses, per exemple, els números. Es veu que la iaia tenia un bingo petitet, n'anava treient boles i em preguntava quin número era, i jo els anava dient. Naturalment, d'això no me'n puc recordar, però m'ho han explicat molts cops.

Quan va néixer el meu germà, una mica per la típica gelosia de les criatures i també perquè ell havia d'ocupar la meva habitació, em vaig traslladar definitivament a ca la iaia. Vaig començar a dormir allà, i durant molts anys vaig dormir al costat de la iaia (l'avi dormia en una altra habitació, mai vaig entendre per què, però en aquell moment no m'ho plantejava).

La iaia era molt aficionada a la lectura, moltíssim. Suposo que d'aquí li ve a ma mare la seva fal·lera, i de retruc, ens ha arribat al meu germà i a mi. Al principi, ella em llegia, i a mi m'agradava molt que ho fés. Com que dormíem en llits que estaven separats tant sols per un metre, era senzill. Més tard, és clar, cadascú llegia el seu llibre, i gairebé sempre jo allargava més l'estona de lectura que ella. Però guardo un bon record de quan ella em llegia, era molt maco. Em deia que anava perdent vista i que al final no podria llegir, i això li sabia molt de greu. No poder llegir seria una tortura per ella. Jo li deia que estés tranquil·la, que quan fos gran, seria jo qui li llegiria a ella si ja no s'hi veia per fer-ho ella mateixa.

I em vaig fer gran, i es van succeïr un seguit de circumstàncies que van fer que canviés d'habitació. Com que pujava a dormir tard, hi havia molts dies que ni la veia, perquè ella ja dormia. Em vaig adonar que cada vegada s'espaiaven més les nostres trobades, i això que dormíem a la mateixa casa, però bé, havia caigut en la tendència de casa de no fer-nos cas, fins i tot amb la iaia.

Ella estava malalta, ho va estar durant molt de temps, no es podia moure del llit. Tampoc no s'hi veia gaire, tot i que l'havien operat un parell de cops. Finalment, es va morir, no fa massa anys. Un any abans havia mort l'avi també. Va ser un cop força fort, però estava tant malament que era el millor que li podia passar. Allà al tanatori vaig recordar que hi havia una cosa que no havia fet mai, tot i haver-ho promès. Ja era tard, havia estat un mal nét, però no hi havia una millor manera d'acomiadar-me d'ella. Vaig entrar a la saleta on descansava, tant desconeguda, tant diferent de com jo la recordava de quan era petit, i li vaig llegir en veu alta una pàgina del llibre que portava amb mi en aquell moment, Els Pilars de la Terra.

Per cert...

'Per cert...' és una manera com una altra per començar una frase. Ho fem servir sovint, quan ens hem descuidat de dir alguna cosa, o quan recordem que havíem de passar algun missatge a algú. 'Per cert..' gairebé mai no té cap relació amb el que s'acaba de dir, les relacions d'idees que ens hi porten de vegades són complicades i estrafolàries. Molts comentaris s'han fet després d'un 'per cert...'. Però crec que n'hi ha alguns que mai no s'haurien de fer començant la frase d'aquesta manera.

Érem tots al voltant d'una taula, acabàvem de seure perquè el darrer ja havia arribat. Hi havia moltes coses per picar, havia de ser una trobada informal però per parlar d'un tema molt concret: la creació de la Comunitat del Fosfat. Feia temps que no ens reuníem tants de nosaltres, i els que no hi eren tenien motius de pes. Era un bon dia per parlar-ne, tot i que teníem a la vista un aniversari en el que ens tornaríem a veure. Però no en vam parlar. I jo ja ho sabia. Tres persones sabíem que els trets no anirien per aquí. Una havia de parlar, les altres dues volíem veure la cara de la resta. Tot muntat amb molt de secret, tot fet a mida per propiciar un ambient adient. M'encanten aquestes trobades, i aquesta era especial, ho havia de ser. Havia de ser un moment que recordaríem el reste de la nostra vida.

I llavors ella va parlar. "Per cert... abans de començar... estic embarassada..."

Sopa

- Ei, ei, sabeu què!! Sopa de Cabra ha tret un disc en castellà!!!
- No pot ser, no pot ser, ha de ser mentida!
- Que no, que l'han fet, que és de veritat!!

Decepció. Una gran decepció va ser el que vam sentir en aquells moments, a l'escola, en ple auge del rock català. La meva escola era un oasi en mig d'un desert castellanoparlant. Els meus companys i jo érem fans dels grups punters del moment, Sopa, Els Pets, Sangtraït i Sau. No existia més música, no hi havia més llengües. Érem feliços amb el nostre reduït món musical, i vivíem unes cançons que enteníem i que ens feien sentir les nostres primeres sensacions. Recordo cantar pels passadissos tonades tant maques com Sota una Estrella, qui no recorda una cançó tant preciosa? Però de sobte la notícia va esclatar a les nostres vides, pitjor que el començament d'una guerra, pitjor que un terratrèmol devastador, pitjor que qualsevol altre cosa. Sopa de Cabra treia un disc íntegrament en castellà. El món se'ns va caure als peus i vàrem perdre la fe. Alguna cosa es trencava, no ens ho podíem creure. Una de les nostres icones ens havia fallat, i això no ho podíem perdonar. I com nosaltres, tants d'altres que van donar l'esquena al grup, que va fracassar estrepitosament en la llengua del país veí, i vam pensar que s'ho mereixien. Mai els hem acabat de perdonar, mai no van aconseguir ser com abans, el grup de rock català més idolatrat. Mai, tot i els trossets de cel que són Camins, Hores Bruixes o El Far del Sud.

Avui he sentit la versió acústica de El Boig de la Ciutat i algú m'ha dit que sonava més lenta que l'original.

Moments entranyables

Ahir la Berta em va fer recordar altres temps amb el post que va escriure al seu fotolog. Veig la gent estudiant i a mi em queda lluny, lluny, cada cop més. Però les seves línies em van fer pensar en les bones coses que tenia estar d'exàmens. Mai vaig ser un gran estudiant, però això si, em passava moltíssimes hores a les biblioteques (quan més temps m'hi passava, més probabilitat hi havia d'estudiar). En aquests períodes d'enclaustrament, de dormir poc i malament, de batallar amb apunts inintel·ligibles i d'afrontar exàmens de quatre i cinc hores, les relacions humanes que s'establien esdevenien més fortes que les de qualsevol altre moment.

Sempre he pensat que quan la situació és molt adversa, quan queda poc lloc per l'esperança, un grup de gent que passen aquestes penúries junts, estableixen llaços, que costa molt que es trenquin. Per mi els exàmens eren una prova de resistència tant física com mental. Els que eren allà, els que em seguien, van adquirir una importància a la meva vida que encara perdura, i actualment tenen posicions de privilegi entre el meu mostrari d'amics. D'altres no han estudiat amb mi, i s'han hagut de forjar aquests llaços per altres bandes.

Hi ha tantes anècdotes, tants detalls que venen d'aquelles èpoques... i és imposible no somriure quan hi penso. Ara no vull que ningú se m'enfadi, però amb el temps, aquells mesos de febrer i de juny que tant patíem s'han convertit en bons records i pensaments agradables. Ja no fa mal que ens veiéssim a quarts de dues de la nit en una biblioteca estudiant per una assignatura de 10,5 crèdits i que ningú no em fés cas i no s'estudiessin el cicle de la urea. Ni veure's sol a la biblioteca a mitjans de juliol, estudiant per les darreres recuperacions. Ni aquell nerviosisme abans d'entrar a un examen, que intentava pal·liar amb un cafè sol, quan tothom sap que sempre prenc tallats.

Ara penso en aquella cerveseta abans del canvi de biblioteca (horari nocturn), acompanyada d'unes braves si s'esqueia. En aquells descansos de més de cinc hores (jo no tinc el record, però tinc plusmarques), en els cartells que fèiem i ensenyàvem en funció de la situació, en els ninos que teníem a la taula, i en l'època que ens dedicàvem a buscar cançons d'amor en castellà. En desxifrar mapes de restricció i enviar les solucions per sms, en les migdiades a la biblioteca, en Gollum i l'altre gent que només vèiem per exàmens, en la cançó de Flat Beat del nino aquell groc tant lleig (uf, si en fa de temps), en perdre tardes investigant coses sense cap mena de relació amb el que estudiàvem, però que ens interessaven més (no em queda clar si les bactèries respiren o no...), i en el cafè de les 8h, el de les 11:30, el de després de dinar, el de les 17h i el de les 19h. En les confessions, en els Pans & Company del cap de setmana, en arribar i reservar vuit llocs, el l'Slim Volley i aquella tarda que vaig passar a la gespa, en gran companyia i xerrant del que volíem que passés però que no podia passar (el dia abans d'un examen que ja havia suspès no sé quants cops). En les frases apuntades pels apunts, en el boli que em dirigia els ulls fins els apunts perquè no em despistés, en les nostres biblies, en la música dels exàmens, en les llistes dels millors professors, en "qui és aquesta noia, i per què no la conec?", les excursions a altres facultats i les festes que feiem per celebrar que per fi havíem acabat el suplici.

I me'n deixo tants... és impossible recordar cada frase, cada detall, cada sentiment a flor de pell que vam viure, però ara tots semblen tant agradables. A tots els que encara esteu d'exàmens, us desitjo molta sort i que us en sortiu tant bé com pogueu. Ara potser no entendreu massa aquest post, però en un futur prendrà sentit, n'estic segur.

Ella

Aquest semblarà un altre post d'aquell de cançons.

Te diré, perquè no t'equivoquis,
que t'estim amb total desmesura.

Però no ho és. És la millor manera que tinc per recordar algú que va significar moltíssim per mi, amb paraules que no són meves, perquè jo no ho sabria expressar millor.

Què tal si me dius que m'estimes durant els següents trenta mil dematins?

De vegades l'amago, però no és just recordar alguns i a d'altres no pel sol fet de tenir ferides que encara avui s'obren quan fa mal temps.

Com els pols i s'equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que el teu cos el consider
i es meu sentiment, se despista.

Records d'uns dies en que pensava que la meva vida s'aturava, que fins allà havia arribat i ja no em mouria més.

I quan va sortir el sol
després de quatre dies
i vares dir "has vist"
supos amb un somriure.

Records d'uns dies en que les hores no passaven, o més ben dit, passaven a una velocitat supersònica mentre nosaltres vivíem a càmera lenta, i no ens venia de gust ni menjar, ni estudiar... ni aixecar-nos.

Mos estimàvem
mos destrossavem mutuament ses vides
mos acabàvem, mos fèiem companyia
mos caducàvem
mos dedicàvem quasi sempre els dies
mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Però també records de les rutines i del dia rere dia d'acceptar situacions que anteriorment no ens hauríem vist capaços d'acceptar.

I s'hora baixa la deixam passar
i me mires tant a prop que me fa mal
que surt el sol i encara plou
que t'estim massa i massa poc
que no sé com ho hem d'arreglar
que som amics que som amants.

I els retrets i les bronques i els malentesos...

Sé que per tu i jo una línia recta
mos separa sempre junts.

Fins arribar a una situació insostenible de perdre la pròpia voluntat i encomanar totes les esperances a un destí incert i cada cop més llunyà.

Ja he tastat sa mel
i és normal, ara me falta.
Sempre, seràs sa pena
de sa meva entranya.

Amb pujades i baixades, amb anades i vingudes, però amb aquella química macabra que m'ha gravat a foc que hi ha amors que maten però que mai moren.

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte
ja no te faré pus cançons.

Perquè avui he fet un cafè amb ella i hem parlat dels nostres futurs... per separat. Per això tinc ganes de fer aquest post que tenia en ment, però que creia que no arribaria a fer.

D'arbres tant indiferents,
de rellotges aturats,
d'impossibles sentiments.

Unser deutsches Reise

Recordo Alemanya. Et recordo a tu, tu i jo en un cotxe blau. I música. Ens miràvem i no calia dir res. Perquè et cantava a cau d'orella cançons que han quedat arrelades en fondàries del sentiment. Música de colors per jugar a jocs d'aquells que ens feien riure tant. I recordo aquella carretereta; conduïa jo i la música era vermella. Camí del castell, amb un panorama de muntanyes de fons, tot i que al voltant tot era ben pla, vam descobrir Schwangau el poblet més maco del món. No estava previst, però vam parar, no sabíem que allà, als peus de l'impressionant castell de Ludwig II, hi trobaríem una preciositat així. Casetes de fusta, flors per tot arreu i ni una ànima. Però vam quedar encisats. Jo, que se m'ha d'estirar per treure'm de la ciutat, vaig desitjar poder retirar-me en aquell bonic racó de món.

I aquella esglesia al mig del no res, que no sabíem d'on sortia, però que també ens va obligar a acostar-nos-hi. I ben mirat, no era tant estrany que fos allà, encara que no sabria dir per què. I la Ciutat de l'Alegria, i la Frauenkirchen de Munic, i la HauptstraBe de Heidelberg, i aquells cafès a l'Starbucks, per no perdre els costums. Moments que tinc clavats, flaixos que em tornen sovint, i que encara que potser hauria, no vull oblidar. No, no ho vull, va ser molt especial. Va ser especial perquè era amb tu i perquè la vida era fàcil al teu costat. I rèiem i ens punxàvem, però els dos sabíem que hi havia darrera d'aquells jocs dialèctics, i només calia una abraçada, un petó ben dolç, per saber que allà era on volíem estar i amb qui volíem estar.

Entre l'escola i la facultat

Hi havia un temps en que la feina no existia, ni els mals al genoll, ni els problemes econòmics a final de mes. Temps de més vitalitat en el que més que jove, hauria de dir que era una criatura. A mitjans dels '90 jo era un adolescent amb poca vocació, ja que a risc de que els meus pares s'emportin les mans al cap, diré que era d'allò més normal, més preocupat per passar desapercebut que per cridar l'atenció, tant a casa com a fora, i mai vaig muntar cap sidral, que jo recordi.

Eren les èpoques d'institut, les més dures que recordo, ja que se t'ajunta un entorn hostil amb una personalitat en consolidació, i les dues coses no sempre estan condemnades a entendre's. Penso que me'n vaig sortir prou bé. Els pares em volien enviar a Barcelona, a un institut privat, però els vaig convèncer per quedar-me al poble que em va veure créixer, per compartir amb els amiguets de l'època el canvi més important en aquell moment, passar de l'escola a l'institut. Ells em volien bé, és clar, em volien assegurar un futur, però aviat els vaig demostrar que no era un error deixar-me en un públic, vaig tornar la confiança amb bones notes i mai més han intentat interferir en les meves decisions educatives. Més tard les notes van anar a pitjor, però jo ja era amo de la situació i vaig continuar el meu camí que m'ha portat fins aquí.

La vida a l'institut se'm va fer còmoda amb el pas del temps. Allà, com a l'escola, manaven els més grans, però gairebé sense adonar-te'n, els anys passen i de seguida ets tu un dels que mana. Bé, no ho vaig ser mai un dels que manava, però suposo que va ser llavors quan vaig començar a envoltar-me de la gent més ben posicionada, els contactes eren importants, i jo, sense fer soroll, intentava portar-me bé amb els que es creien súper-guais, els que jo recordo que solia anomenar 'jet set' de l'institut. No eren els meus amics, no em venc tant fàcilment, però si que m'agradava i m'agrada ficar cullerada a tot arreu, tenir-ho tot controlat, i no me'n vaig estar de fer que certa gent recordés la meva cara, mentre altres s'amagaven en els seus caus. No era ningú, però estava per tot arreu. M'agradava això, i em segueix agradant. Ara vull ser algú, i tinc nom propi en els meus cercles, però continuo intentant seguir per tot arreu.

També vaig fer les meves amistats, això si, gent més humil que no necessitava fer-se veure, i per tant, més susceptibles de que jo m'interessés per ells. Hi havia molta gent interessant, i a part dels que van esdevenir el meu grupet d'amics, amb els que vaig começar l'aventura de sortir els caps de setmana, vaig mantenir converses amb moltíssima gent. Em miro ara i penso com és possible que en més de deu anys hagi canviat tant poc la meva manera de pensar i fins i tot d'actuar, i és que crec que sense cap motiu aparent, em vaig fer gran abans d'hora. Em venen flaixos de l'institut, i racons concrets amb gent concreta. Tinc grans llacunes, gran part d'aquella època resta borrosa en el meu cap, però si recordo aquells primers brots hormonals traduïts a amors infantils, totalment infructuosos, això si.

D'aquells dies no en queda res, tant sols un supervivent que continuo veient sovint (segurament, qui menys m'hagués esperat) i rumors de gent que es perden en les realitats del 2007. Trobades esporàdiques i converses d'ascensor són els remanents d'èpoques tant intenses, de les corredisses per llargs passadissos, dels dinars a la fresca amb bona companyia i dels meus temps de delegat, que també ho vaig ser, per voluntat pròpia. Ara ni tant sols visc allà ni sóc d'allà, i això deixa més lluny uns anys que voldria poder relatar més coherentment, però que es perden una mica més dia a dia, i no seria just que quedés un buit en la meva memòria, entre l'escola i la facultat, períodes més lluminosos que recordo força més vivament.

De com va néixer el monstre (i II)

En plena emoció pel nostre descobriment, no vam trigar a comentar-ho a una de les nostres millors amigues, la Txaro. Una altra sorpresa, ella ja coneixia el grup i el seguia des dels seus inicis, segons ella. Llàstima que es pensava que el calendari modern havia començat a comptar a partir de l'edició del disc 'Alegria', al 2002. Després de les nostres classes de prehistòria ens vam adonar que ens estàvem viciant molt a les tonades subrealistes de l'Oliver i companyia, i en GG va considerar que era moment de passar a l'acció i buscar algun concert per veure'ls en directe. En un principi, jo tenia gairebé por, perquè la nostra dèria es començava a desorbitar, i sempre m'ha fet por no tenir els peus a terra, però aviat se'm passaria la tonteria.

El 20 de maig del 2006, la Txaro i en Gerhart van assistir al seu primer concert, a la sala Clap de Mataró. Era dissabte i jo segur que tenia assaig. Només sis dies després, en GG s'estrenava a Blanes, també sense mi. Només en parlaven meravelles, i a mi, que no he estat mai d'anar a concerts, se'm començava a fer la boca aigua. Un mes més tard, el 28 de juny, vam assistir plegats al primer acte com a col·lectiu de malalts d'Antònia Font: Sant Cugat del Vallès, en un bonic escenari on anteriorment jo hi havia fet castells.

Aquesta foto és d'aquell dia, però no és nostra, l'he trobada per la xarxa. Va ser una fantàstica experiència, que s'ha repetit (i es repetirà) un munt de vegades més. Però no es pot explicar ni recordar aquell dia sense els actes pre-concert. En GG, la Txaro i jo pujats al Yaris, en direcció a Sant Cugat, però sortint de Travessera de Dalt, ens vam veure involucrats en un acte de guerrilla urbada. De no se sap on van aparèixer uns encaputxats que es van dedicar a cremar contenidors i caixers, tirar cohets, carregar-se mobiliari urbà, i fins i tot a moure de lloc cotxes aparcats. Nosaltres mateixos vam haver de baixar del cotxe en un carreró pel qual intentàvem escapar del caos, per moure un vehicle que ens vam trobar al mig del pas.

Sortosament, després de témer per la nostra integritat, i passar una mala estona, vam arribar a Sant Cugat força bé de temps, això si, algun de nosaltres, sense sopar... Va ser un bon concert, el recordo amb molta estimació, per no dir que va contribuir enormement a fer créixer el monstre, un monstre que a dia d'avui segueix creixent, i creixent...