Simbiosi

Hi ha coses que saps que has de fer, que són una obligació, però que per algun motiu o altre, no hi ha manera de posar-t'hi. Per mandra, per falta de motivació, perquè has agafat ràbia a la tasca, o perquè el teu subconscient et diu que no val la pena. Saps que ho has de fer, però passen els dies i no t'hi poses, i això que si t'ho muntes bé, tens temps de sobres. Això et desanima. Intentes no pensar-hi, però ho portes dins, i per més que intentes fer veure que no t'importa, no t'ho treus del cap, però tampoc no fas res per canviar aquesta situació. Arribat el punt de la resignació, és molt complicat tirar enrere, però llavors trobes una persona que està en la teva mateixa situació, i entre els dos decidiu que us fareu pressió per tirar endavant el que cadascú té pendent. Tu m'obligues a fer la feina i jo t'obligo a tu. És un acord, una declaració d'intencions. Una simbiosi, els dos n'hem de sortir beneficiats. Aquestes són les paraules. Arribaran a algun lloc? Esperem que si. Segur que si. Entre dos les coses sempre són més fàcils.

Lost

Una illa en la que cauen 40 persones, desconeguts, diferents, cadascun amb la seva història. S'ajuden, col·laboren, tenen una finalitat comú, fan pinya, però no mostren d'ells mateixos res més que la superfície, les primeres capes. Es guarden moltes coses, amaguen la seva història, que mica en mica es va desgranant en forma de flashbacks i de petites mostres de confiança. I és això el que acaba sent més important, les històries de cadascun, per sobre de l'aventura, per sobre dels misteris de l'illa.

Així estic jo, a la meva pròpia illa, amb 5 desconeguts més, amagant coses, estirant de la llengua als altres i racionant la informació, amb temps per davant per conèixer-nos, per saber la història de cadascun, o les petites porcions que cadascú de nosaltres estem disposats a mostrar.

Data de caducitat

No m'agrada la gent que parlen de crisis dels 3 anys, dels 5, dels 10. No m'agrada la gent que parla fredament sobre això, que estan tan segurs que l'amor s'acaba, que té data de caducitat. I encara és pitjor si et diuen que després d'un temps amb algú, es necessita un canvi. Segurament sé que tenen raó. Segurament penso que no hi ha res etern, però em nego a creure-ho, m'ho nego a mi mateix. Per això no m'agraden aquells que s'entesten en recordar-m'ho. No es pot viure pensant en el que vindrà en aquest sentit. Si es fa, no hi ha manera d'aprofitar el temps i ser feliç. Però per mi encara és pitjor saber que és igual el que faci, com em comporti o si sóc la millor persona del món. Tant si com no, l'amor s'acabarà i ens haurem de separar. De que serveix el camí si el final és el mateix? Val la pena resignar-se o és millor seguir pensant que es pot ser diferent, que es pot anar a contra-corrent, i que podrem estimar tota la vida de la mateixa manera? M'agrada sentir-me diferent, però el rebuig a unes idees tan clares com les de certa gent em fan adonar-me de les meves pors.

Maig

Maig és un mes molt llarg. Sempre m'ho ha semblat, els 31 dies més llargs de l'any. Un mes que comença la calor, que hi ha molts aniversaris, i que no sé per què, passa molt lentament. Però aquest maig és encara més lent. Les hores no passen i els dies s'eternitzen. El camí cap el juny, el mes dels canvis, s'està demostrant complicat i pedregós, i jo ensopego amb cadascuna de les pedres que em trobo. No sé per què quan sembla que les coses haurien de ser més fàcils, la vida ens reserva males passades i circumstàncies que ens fan estar a baix, quan a més, caldria estar bé i amb la moral pels núvols. L'únic que tinc el cap és que passi ja, que s'acabi el maig. I després... després Déu dirà.

Trepa

Em fa gràcia la gent a la que se li pugen els fums. Hi ha persones que es creuen qui sap què perquè han assolit certa posició, o algun privilegi per sobre dels altres. Convindrem que aquesta gent fa rabieta. Però què pensar quan una persona es comporta així sense que hagi pujat en absolut el seu nivell? No parlo de persones pedants i cregudes. Parlo d'algú que decideix envoltar-se només dels que realment tenen cert poder i una posició de privilegi. Decideix posar-los sempre bona cara i actuar com si fos un més entre ells, quan en realitat no arribarà mai a ser-ho, per més que aquests li segueixin la corrent. Això és el que s'anomena un 'trepa', oi?

Però això no és el pitjor. El pitjor és que menysprea els que considera que no estan a l'alçada, els parla d'una manera totalment diferent, i ja no parlem de com els mira... No sé què es pensa, de veritat, algun dia la realitat li esclatarà a la cara, i després no sabrà ni per on venen les hòsties. De totes maneres, acabes pensant que ja s'ho trobarà, si ha decidit comportar-se així, no hi ha res que puguem fer els que no tenim aquesta posició que ella persegueix. Els que la tenen no necessiten discriminar, ja se sap que estan per sobre, no cal que ho demostrin de cap manera. Podríem començar a parlar de complexos i coses d'aquestes. Jo ja sabia que aquesta persona patia d'aquest mal, però ara ho demostra de la pitjor manera, intentant ser algú que no és i pretenent estar per sobre dels altres. Té un problema. Però nosaltres també, que l'hem d'aguantar.

Canviar el futur

Veig el meu futur condicionat pel meu passat, per la meva herència. El futur espanta, tothom ho diu, per què jo hauria de ser menys? Em fa pànic. Temo la mediocritat. Temo ser un no res, tornar-me una persona sense il·lusió ni motivació. Aquesta és la rutina que no vull, encara que sé que no podré conservar la que ara tinc. No tinc cap aire de grandesa, amb quatre coses faig. Però si una cosa tinc clara, és que la felicitat no és negociable. Vull seguir sent com ara, i que la gent del meu voltant em miri amb respecte, o si més no, se sentin orgullosos de mi.

L'avantatge de veure el futur, és que s'hi m'hi poso ara, el podré canviar. Fa temps que hi treballo. M'hi posaré molt seriosament. Sort que tindré ajuda.

Poders

El poder corromp. I no parlo del poder dels polítics, o dels grans empresaris que maneguen grans quantitats de diners i de persones. Parlo d'uns nivells més domèstics, a petita escala. Qui té poder, poder real, és normal que l'utilitzi, i sembla inevitable que es pugui creure per sobre de la resta. Però per què la gent es deixa dominar tan ràpidament per aquest bé adquirit? Tant bon punt algú rep els galons, es creu amb dret de trepitjar els altres, de passar-los al davant, de poder parlar als que fins llavors eren iguals d'una altra manera, amb superioritat, amb sorna. Ho trobo una manca de respecte. Però passa. No m'agrada. No vull ser així. Si mai arribo a tenir algun càrrec, no vull explotar el meu poder. És això possible? Es pot resistir la temptació d'imposar la nostra via gràcies als poders que ens han atorgat? Espero que si. Crec que aprofitar-se del poder és directament proporcional al malestar que generes a la gent que t'envolta. Hi ha persones amb els fums molt pujats. A mi m'agradaria mantenir la humilitat, tenir els peus a terra. Crec que de vegades se m'endevinen trets de veterà, però no vull que passi d'aquí.

Dues noies

Hi havia una noia, de cara amable, sol·lícita, sempre amb un somriure i amb un accent encisador. Petitona, guapeta, participativa i amb ganes d'adaptar-se.

I després hi havia una altra noia, cridanera, seca, de tracte difícil, maniàtica i molt seva. Menys agraciada, i amb poques intencions de fer amistats.

Les dues tenien la mateixa categoria. Les dues tenien les mateixes aptituds (se suposa). D'alguna manera, sense ser oficial, sense fer-ho públic, competien. I competien no només per les seves capacitats, sinó també per gaudir de més respecte, de més autoritat.

Les dues van parlar amb mi. Cap de les dues sap que l'altra també ho va fer. Les dues em van exposar el mateix dubte, em van parlar malament de l'altra, encara que en el cas de la segona, no va voler dir noms. Tenien queixes, no els agradava algun comportament de la seva 'rival'. El mateix cas, les mateixes queixes, dues visions oposades. Algú menteix. Una puteja l'altra, una s'aprofita de la situació. Ara només falta saber qui. La bona i meravellosa? La borde i escandalosa? Jo crec que ho tinc força clar...

Silenci

El silenci és una cosa que no ha d'espantar. Quedar-se callat no és res dolent, ni quan estàs amb algú. Amb gent important al costat, els silencis no es fan estranys, i de vegades sobren les paraules. Per què parlar quan el que poguem dir no serà millor que el silenci? No em posa nerviós, no em fa por, no em preocupa. Sempre hi ha alguna cosa a dir, no valorem prou estar al costat d'algú i no dir res. Si sabem compartir els silencis, crec que ens trobem molt més a prop de l'altra o altres persones que si ens cal xerrar sense parar. Demano que no es trenqui el silenci si no és per millorar-lo.

La preciositat

Quina alegria que generen els nens petits! Els primers mesos de vida d'una personeta són tan especials que no es pot evitar que se't quedi cara de tonto mirant-los com fan monades. Avui hem anat a visitar la filla d'una bona amiga, que està a punt de complir sis mesos de vida, ja en vaig parlar en el seu moment quan va néixer. Ara feia temps que no la vèiem, i està preciosa, com ha crescut! Quina nena més maca, la nostra Jana. Que no es diu Jana, ja sabeu, però per nosaltres sempre es dirà així. Sóc dolent amb les semblances, no sé si retira a la mare o al pare, però que és moníssima no li treu ningú. I no, no tots els nadons són macos, hi estarem d'acord, oi? Però si veiéssiu la parella sabríeu que d'allà només en podia sortir una preciositat.

L'he tinguda als braços, força estona. És una nena que m'estimo, tinc moltes ganes de veure-la créixer. Em sentia maldestre, crec que mai m'havia atrevit a agafar una criatura d'aquesta edat, però la veritat és que no em veia tan estrany. Algú ha comentat que era l'última cosa que s'imaginava, veure en XeXu amb una criatura als braços. No ho he entès, no em fa gràcia que pensin això de mi. Que estic una mica boig ja ho sabem tots, però sempre he pensat que m'agradaria tenir fills. No sé si ja en vaig parlar algun dia, segur que sí, però tant és, perquè no m'importa tornar-ne a parlar. M'agradaria tenir fills, sí, no em fa res dir-ho. Si estaria preparat per tenir-ne ara, en cas de tenir l'oportunitat, no ho puc saber. Però en dies com avui, en que m'he vist amb una nena de mesos agafada, cada cop tinc més clar que això també ho vull per mi.

He fet moltíssimes fotos, no podia parar. Algunes són molt maques, i n'hi ha també de gracioses. M'encantaria compartir-ne alguna amb vosaltres, per exemple, alguna de les que m'han fet a mi amb la nena, però entendreu que no ho faci... És tan maca... Algun dia, me'n compraré una, algú em pot dir on en venen?

La gent

La gent em pot. La gent és el meu motor, i a mesura que passa el temps, ho veig més i més clar. Alguns savis de la blogosfera ja fa temps que ho diuen, i tenen raó, i jo ho sabia també. Tinc feina, tinc moltes coses a fer, però no puc negar res a la meva gent. I llavors és quan començo a fer animalades. I és quan escric mails des de la feina quan hauria d'estar introduïnt dades. I és quan em truca una persona que fa mesos que no veig, i no puc resistir-me a fer un cafè amb ella, tot i que vinc de fer-ne un. I és quan llegeixo blogs perquè darrera també hi ha gent que m'interessa. I és quan si estic a gust, no m'importa no dormir per gaudir de bona companyia. Les persones em perden, em guanyen, i llavors és quan totes les altres coses perden sentit. I no hauria, hom s'ha de saber administrar el temps, però em costa tant... què són les obligacions al costat de compartir una estona, una conversa, unes sensacions amb algú? Res, no són res. I parlant així m'adono de la meva immaduresa, però deixo patent el meu caràcter gregari. Sol no sóc ningú. Necessito gent que m'envolti, que m'esperoni. És necessari.

Idiota

idiota

[s. XV; del ll. idiota 'profà, ignorant', i aquest, del gr. idiótes 'home particular, ciutadà simple', d'on 'home vulgar, ignorant']

adj i m i f 1 PAT Que pateix idiòcia.

2 p ext Estúpid.

>i_di_o_ta.

Tres temps

De vegades em cago en el carpe diem. S'ha de viure el present? Sí, és clar, no tenim més remei, però llavors hi ha qui el viu més intensament o menys. Però és difícil viure el present quan el passat se't creua per davant constantment. Avui se m'ha creuat com a mínim tres cops, i espera't. El passat ja el tenim, ja no hi és. Em diuen que ja no tornarà. Però sí que torna, sí. Bé, de fet, suposo que no acaba de marxar mai, és dins nostre, i és fora nostre, però en definitiva, és nosaltres mateixos. Però no és tot. Jo sempre he mirat el futur, de vegades l'he pogut veure i tot. Però no vull mirar-lo massa, ara no sé què passa que el veig molt borrós, incert. Hi ha l'eterna frase de "i després què?", però se m'està clavant ja massa. El pressent és molt curt. El passat l'arrosseguem amb nosaltres. El futur... el futur és massa incert, i això m'espanta. Sóc un poruc, sempre ho he dit. Però deixem els eufemismes: estic cagat de por. Ningú no veu el futur, oi? Això ens han dit sempre, i ens han ensenyat a riure dels que diuen veure'l. Rieu-vos de mi, no em fa res, us entenc. Jo faria el mateix.

- Sé que m'estaves esperant...
- No t'esperava, però em temia que sortiries...

- No estàs preparat encara per la meva tornada, no et diré res per ara...

- Gràcies.

- Potser et penses que és per compassió! Ara t'hauràs d'espavilar tot sol i em suplicaràs que t'ajudi!!

- No et necessito i ho saps, ara no em siguis perdonavides...

- Al contrari, saps que em necessites, però t'intentes convèncer de que no, continua així, no trigaràs a demanar-me consell entre sanglots.

- Ui sí, m'has vist molts cops així, oi?

- Més dels que tu creus, pensa que et conec millor que tu mateix i tot.

- No ho crec, però no tinc ganes de discutir amb tu, sé que no tinc res a fer...

- Ara entres en raó. Aviat tornaré. Per ara, t'espaviles sol.

- No tinguis pressa.

Que tinguem sort

No m'agrada, de fet, no m'ha agradat mai. Vaig sortir amb una noia, la meva EX en majúscules, que n'era entusiasta. Però a mi no m'ha dit mai res en Lluís Llach. Té un parell de cançons que m'agrada escoltar, però para de comptar. Una d'elles, però, avui no me la puc treure del cap, no sé per què. És Que tinguem sort, una cançó que sempre m'havia semblat trista, i que aquella noia s'esforçava per dir-me que no ho era. Suposo que cadascú interpreta la música com vol.

Avui m'hem tingut de sort, o no, qui sap, quan les coses surten bé tendeixo a pensar que som uns cracks. Ja ens tocava. Però ja he començat a cantar mentalment la cançó quan m'he llevat, més d'hora del que pretenia. He decidit que no tenia més remei que posar-la, a veure si així em marxa, o si més no, per intentar entendre per què avui la tinc clavada. Tampoc és estrany, em passa sovint, i amb cançons diverses. Però avui és aquesta. La comparteixo amb vosaltres.

L'altre cantó d'un viatge

Anar de viatge sempre porta a situacions estranyes, especialment quan no viatges amb gent de confiança. Quan són els amics els que t'acompanyen, ja saps què t'espera amb ells, i l'únic al·licient és el viatge en si, cosa que és, a priori, el més desitjable. Però quan hi vas amb gent menys habitual, et pots esperar qualsevol cosa.

Llavors és quan una persona et diu que li expliquis alguna cosa, i tu li expliques; i no una, sinó moltes. D'acord que potser és la persona més propera de les que hi ha, però no soleu parlar de certs temes, o només en casos especials. I de sobte, parlant com si fos el teu millor amic sobre el futur, els dubtes, les circumstàncies...

També et sorprens a tu mateix quan t'adones que ets incapaç d'explicar una cosa a una persona a la qual hauria de ser tremendament fàcil fer-ho. I no hi ha manera. Busques el quan, busques el com, però no te'n surts, i això preocupa una mica, però més aviat entristeix. Per contra, hi ha una persona a la que ja li has explicat, una persona amb la que normalment et discuteixes i xoques, i que a més, tothom ho sap. Però no et va costar gens dir-li, i a més, et sorprens de la complicitat que heu adquirit de sobte, i que probablement es perdrà en tornar. Però aquesta persona és una de les sorpreses més agradables del viatge, i tens molt per agrair-li.

Amb una altra a qui tens certa tírria des de fa temps, mantens animades converses i et fas un fart de riure fins el punt de pensar que comença a ser hora d'anar oblidant certs records i certs comportaments del passat. La gent canvia, i les circumstàncies ja no diguem. Fins i tot, fins i tot, en un viatge d'aquests tens temps de trobar-te amb el teu mirall, de veure-t'hi reflexat. Veus una persona a la que sempre has admirat i que 10 anys enrera hauries volgut ser com ella. Ara t'adones de que t'hi estàs convertint, que el que volies es fa realitat, però ara no ho vols, de cap manera, i te'n vols allunyar tant com puguis, almenys de com s'ha tornat, i no et vols tornar tu.

Un viatge com aquest aporta poc en certs aspectes. En altres, és tot un món.

Diada

L'any passat el Barça va perdre la lliga a darrera hora i la gent no s'ho va prendre massa bé, a diferència del que he vist que deia avui en Rijkaard en algun diari. També ens prohibeixen jugar un partit contra els Estats Units, amb això de les seleccions catalanes sempre estem acostumats a perdre. El que no entenc, és per què no les celebrem aquestes coses. Sembla ser que aquí a Catalunya, això de les derrotes ho tenim per la mà.

Serà la nostra Diada, 11 de setembre, i celebrem una derrota, perquè aquí som així. Segurament hi havia altres coses per celebrar, però no, vam triar un dels moments més tristos de la nostra història. Però bé, deixant de banda aquesta 'curiositat', posat que a altres llocs celebren el dia de la independència, per exemple, segueix sent la nostra Diada, i per un dia, potser només un dia a l'any, el meu catalanisme es multiplica, afloren en mi sentiments que he deixat dormir, i que fa temps, de jovenet, tenien un pes molt més gran en mi. Demà voldré la independència, i pensaré més que mai que els catalans som diferents i que no tenim res a veure amb els veïns. Aquest dia, la meva estimació envers la pàtria es desmarca de la meva idea habitual de que les fronteres són una de les bajanades més grans que l'home ha inventat. Sóc català, i això és important per mi. És una de les tres coses que incloc al meu perfil. Demà segurament serà la més important, encara que també faré castells.

La Diada no és un dia més. No sóc de simbolismes, però no ho puc evitar, aquest dia em transforma. Aquí a la dreta hi he posat una senyera, crec que aquest dia hi ha de ser. Ara penjaré la meva al balcó, i convido a tothom que no ho hagi fet ja a que ho faci, tant al blog com al balcó. Demà vull veure tots els balcons amb quatre barres, perquè demà és especial.

Persones energia

Hi ha persones que són energia. Hi ha persones que només tenir-les davant et reactiven, et desperten, t'esperonen. Tenir-les al costat és prou motor per remuntar un dia que ha començat malament. Però no només això. Hi ha persones que no cal ni tenir presents perquè et transmetin energia. Pensar-hi, sentir la seva veu, un mail, qualsevol cosa, ens canvia l'humor. Hi ha persones que saben què han de fer per activar-te, i a aquestes, justament, poc els cal fer perquè això passi. Hi ha persones que són combustible, que amb elles arribaries a la fi del món, fins i tot amb petites dosis. Hi ha persones galvàniques, ens hi posem com ens hi posem.

Hi ha cançons que també són energia. Aquesta n'és una:



Però una cançó no podrà substituir mai una persona.

Avui hem rebut una molt mala notícia. Ònix ens deixa. Ens quedem orfes, almenys, jo em sento així. Probablement trobarà a faltar això de córrer per la blogosfera, però no sé si entén com la trobarem a faltar nosaltres a ella. Aquest post m'ha vingut al cap al matí, quan encara no sabia res d'això. L'hagués publicat igualment, però el trobo molt adequat per acomiadar-me i homenatjar-la. Va per tu, Ònix, torna aviat. Gràcies per tot.

Els bons sempre guanyen

De què serveix ser bo? De què serveix intentar no portar problemes? És una simple manera de demostrar que estàs per sobre, que no t'afecta el que pugui passar? Perquè si que afecta, i ho noto. És per la responsabilitat, pel compromís? Per què he de ser diferent a la majoria? Potser si em queixés aconseguiria més, diuen que qui no plora no mama. I jo no ho faig. A altres els funciona. Per que encara segueixo pensant que els bons sempre guanyen? Conec molts exemples d'haver triat el més problemàtic, perquè total, l'altre es queixarà menys. Odio els que s'ho tenen cregut, potser em tiro pedres a la meva pròpia teulada, però no seré com ells, no sóc així. Serà el que haurà de ser, però jo seguiré fidel a les meves idees, als ideals i a les motivacions que em mouen. Al cap i a la fi, si es vol ser el millor, s'ha de demostrar, i quan hi ha un millor, ja no hi ha dubtes. Però encara que es sigui el millor (i no és el meu cas, ni de bon tros), no es té per què passar per damunt dels altres, això només indica les pròpies mancances.

"No pots controlar-ho tot!"

Últimament m'adono que estic en baixa forma, o que estic perdent facultats, no sé què és pitjor. M'ha vingut al cap aquest altre post que vaig escriure ara ja fa un temps, però en realitat no hi té res a veure, o hi té molt a veure, vés a saber tu. Ara hi ha vegades que veig que no sóc jo, però no que em senti com un altre, o que pretengui ser algú altre, això mai, ja en tinc prou amb mi mateix com per preocupar-me de tenir múltiple personalitat. Però m'equivoco, fallo, tinc llacunes on abans era bo, on abans no se m'escapava res. Sóc amant de controlar totes les situacions, i és una cosa de la que n'estava orgullós, i una cosa que m'he sentit criticar més d'un cop: "no pots controlar-ho tot!", em diuen. Doncs jo creia que sí, però evidentment sembla que no. Cometo errors que abans no feia, i no m'agrada. O em faig gran, o ja no presto tanta atenció als detalls, i un cop més, tampoc no sé què és pitjor. Només sé que no és propi de mi, darrerament hi ha tantes coses que no són pròpies de mi... Potser no s'entén res del que dic, però jo si que ho entenc, i em fa sentir malament, perquè perdre la pròpia identitat no crec que faci gràcia a ningú. A mi no me'n fa gens, això segur.

Fantasmes del passat

Si es suposa que els fantasmes no existeixen, i si existeixen, són morts, per què parlem sempre de fantasmes del passat? Diem fantasmes del passat per referir-nos a alguna cosa o alguna persona que ens va afectar en el seu moment i que ara sembla que torna, i ens segueix afectant, encara que no ho volguem reconèixer. Per què 'fantasmes'? A qui se li va acudir dir així a aquestes circumstàncies? Precisament perquè els creiem morts? Perquè fan por? I encara més important: per què tornen?