Quina paciència!

Sovint vaig en cotxe amb un amic, especialment a les actuacions de castells. Com que no sabem mai on anem, solem fer servir un aparell de GPS que ell té connectat al mòbil. L'andròmina aquesta a mi em fa molta gràcia, primer per com parla, ja que ell el té posat amb la veu d'una noia que és força agradable. Però després, perquè no li fem massa cas. El volem per saber on és el punt exacte on hem d'anar, però tot conductor té les seves pròpies maneres de sortir dels llocs habituals, que no sempre són les mateixes que proposa l'aparell. Cert que per Barcelona es perd una mica, ja que perd el senyal tot sovint, però si proposa una ruta, potser serà per alguna cosa...

Però no, l'aparell constantment ha d'estar recalculant, ja que tirem per on ens sembla. Arriba un moment que em sap greu i tot per la pobra noia que amb la seva veu monòtona ens intenta ensenyar el camí. No cal dir que anem parlant amb ella (tot i que la majoria de vegades és per dir-li que calli ja), però ella no perd mai la compostura. Jo tinc la impressió que després d'haver passat de les indicacions 5 o 6 vegades, en qualsevol moment la noia pot deixar anar un "però vols fer-me cas d'una punyetera vegada!" o "t'he dit tres cops que giris a l'esquerra, capullo!". Però no s'enfada mai, té una paciència de sant!

Algun dia. Algun dia les maquinetes aquestes aniran amb inteligència artificial i ens fotran bronca si no fem cas de les indicacions. Ens faran anar ben rectes. De moment, ja està bé que no s'enfadi. El dia que el GPS ens contesti malament, serà el que em començaré a preocupar.

Dilema ètic

Avui em ve de gust plantejar un dilema ètic a arrel del llibre que estic llegint. No diré quin llibre és, perquè no m'agradaria espatllar-lo a algú que el vulgui llegir, i si algú el reconeix, que no en digui el títol tampoc. Aquí va:

Imagineu que sou un exsoldat amb poc ofici i benefici (al llibre es tracta d'un home, i jo explicaré la història així, però que cadascú l'adapti com vulgui). Per raons que no venen al cas, us veieu involucrats en un conflicte d'armament militar. Un grup de gent ha descobert que els fabricants d'un nou i revolucionari helicòpter tenen previst fer un atac terrorista per demostrar la vàlua de les noves màquines, com a esquer per a possibles compradors de la nova tecnologia. L'home que parla amb vosaltres us demana ajuda per desemmascarar l'operació. Però aquest home curiosament té una filla de la qual vosaltres us enamoreu, i com no pot ser d'altra manera, els dolents la segresten. Davant la impossibilitat de matar-vos per treure-us del mig (creieu-me, ja ho han intentat), us fan xantatge amb la noia. Si no feu vosaltres mateixos l'acte terrorista, mataran a la noia (i probablement a vosaltres, per què negar-ho).

I el dilema està servit. La noia l'acabeu de conèixer, per molt atrets que us sentiu per ella. Canviareu la seva vida per la de no se sap quants innocents que poden morir en l'atac terrorista? Qui us diu que els dolents mantindran la seva paraula? Sereu capaços de dur a terme l'atac a sang freda? A mi no em sembla una decisió tan trivial. No sé encara què passa al llibre, però sembla fàcil d'endevinar, oi? I vosaltres, què faríeu?

Lost

Una illa en la que cauen 40 persones, desconeguts, diferents, cadascun amb la seva història. S'ajuden, col·laboren, tenen una finalitat comú, fan pinya, però no mostren d'ells mateixos res més que la superfície, les primeres capes. Es guarden moltes coses, amaguen la seva història, que mica en mica es va desgranant en forma de flashbacks i de petites mostres de confiança. I és això el que acaba sent més important, les històries de cadascun, per sobre de l'aventura, per sobre dels misteris de l'illa.

Així estic jo, a la meva pròpia illa, amb 5 desconeguts més, amagant coses, estirant de la llengua als altres i racionant la informació, amb temps per davant per conèixer-nos, per saber la història de cadascun, o les petites porcions que cadascú de nosaltres estem disposats a mostrar.

El conte de la lletera

Avui he vist una oferta de feina a internet, i de seguida m'ha cridat l'atenció. Sembla ser justament el que busco, i demanen un currículum que jo tinc sobrat. A més, el sou és molt atractiu! Amb els meus estudis en tinc prou pels requisits que demanen. M'hi he apuntat de seguida. Em trucaran segur, sóc perfecte per aquesta feina, amb una entrevista els convenceré de que sóc l'home que busquen.

Estic animat. És una feina que puc aconseguir, tinc la sensació que em contractaran. Això canviarà totalment el panorama, perquè ara veia el futur de manera molt incerta. Per començar, amb el sou que paguen podria permetre'm el pis on visc jo sol. Ja no haurem de buscar feines que no vulguem fer, podrem estar més tranquils i amb temps per tenir marge de maniobra. Per fi podrem plantejar-nos tenir un cotxe, ja que el podrem mantenir. I saps què, no caldrà que sigui una carraca de segona mà, podrà ser nou de trinca. I amb un cotxe, aquelles escapades de cap de setmana que sempre diem que farem estan assegurades!

Ja m'ho imagino. En poc temps podrem plantejar-nos compra un pis, i deixar de viure de lloguer. Em ve de gust, sempre he volgut ser propietari. A més, tinc ganes de viatjar, que darrerament no m'he pogut costejar massa capritxets. Tots aquells viatges que no pensava que podria fer ara es faran possibles, si gairebé no ens caldrà estalviar per fer-los! I després ja se sap, a buscar un apartament a la costa, i les reformes del pis, i si ve canalla poder-los pagar les millors escoles... perquè és clar, en aquest tipus de feina es puja de seguida, i el sou anirà a més cada poc temps. I si a sobre juguem a la borsa, segur que podríem augmentar el nostre patrimoni encara més.

Vaig a mirar com evoluciona l'estat de la meva candidatura. Oh! Descartat!


Nota: Que ningú no es cregui ni per un moment res del que diu aquest post. Cert que busco feina, però mai no em podria fer il·lusions així, ni he trobat la feina perfecta ni m'han descartat per res. Era només una recreació moderna del conte de la lletera. Mireu, m'ha vingut de gust fer-la, sóc així, de cor senzill.

Casting

Et prepares la teva actuació mentalment. Estàs nerviós, però saps que no hi ha camí de tornada. Et promets que et mostraràs segur, que et sabràs vendre bé. Tens recursos, qualsevol cosa que et preguntin la sabràs respondre, tu vals, tu pots aconseguir-ho, no ets pitjor que qualsevol altre, ara només cal que al moment de la veritat, mostris les teves capacitats i convencis el jurat.

Et poses les teves millors gales, força millor vestit del que estàs acostumat i estàs incòmode, però el protocol ho demana. Et dirigeixes al casting, i intentes fer marxar el nerviosisme. De sobte penses que tal o tal altra cosa poden fallar, però ja no hi ha res a fer, és tard i t'hauràs d'arreglar amb el que tens. Confies en tu, ser tu mateix t'ha servit fins ara, saps que pots convèncer, i això és el que penses fer.

Arribes, et rep el jurat que, com no, vesteix millor que tu i amb naturalitat. El jurat és un sol home que et fa seure. Recull el teu currículum de l'escriptori, seu davant teu, i comença a fer-te preguntes. Al principi són obvies, només llegeix el full de paper que té davant. Mica en mica, les preguntes deriven. No estàs còmode, però notes que te'n surts prou bé. Estàs fent la teva actuació, i no pot tenir fissures. Una petita errada és perdonable, però s'ha d'anar amb compte, un error et pot descartar.

S'acaba la entrevista. El jurat ja té les dades per avaluar-te. Hauràs passat el casting? No ho pots saber, la seva cara de poker no el delata. Diu que t'avisaran en uns dies de si passes a la següent ronda, o has de deixar el procés de selecció. Sospires, ja no hi ha res més que puguis fer. T'acomiades amb una encaixada de mans, ferma, que es noti que estàs segur de tu mateix fins el final. Has donat el do de pit, ara ja no depèn de tu. Son ells els que decidiran si tens talent o no. Si creuen que no, hauràs d'anar a altres castings fins que tinguis sort. No hi ha altre remei.

Vull sortir a jugar

- Per què estàs trist, XeXu?

- No ho estic pas de trist. Per què m'ho preguntes?

- Et veig estrany, no estàs com altres vegades.

- Potser estic una mica preocupat. I cansat, això és tot.

- Però preocupat per què?

- Tinc moltes coses al cap, petit, no vulguis córrer massa, no vulguis saber les coses que pensem els grans.

- Però a mi no em sembla que tinguis massa coses al cap, jo t'ho notaria.

- És que no ho pots entendre, tot es barreja molt. Són petites coses que sumen.

- Sumen? Sumen què?

- Que s'acumulen, petites coses que totes juntes en fan una de gran.

- I quina és aquesta?

- Ho veus com no ho pots entendre? No és res concret, i és tot a l'hora, millor deixa-ho estar, ja te'n preocuparàs quan et toqui.

- Però és que estàs estrany, i així jo no puc estar bé.

- Però si a tu no hi ha res que t'hagi de preocupar, dedica't a jugar i deixa aquestes coses per mi.

- Vens?

- On?

- A jugar! No vols jugar amb mi una estona?

- No puc, petit, no puc. Ja m'agradaria, però tinc feina, he d'acabar una cosa i presentar-la el divendres.

- Però si ara estaves mirant blogs, no pots venir una estona a jugar amb mi?

- Es la meva manera d'evadir-me una estona, avui m'he passat moltes hores fent números a l'ordinador.

- I per evadir-te continues davant de l'ordinador?

- Mmm, encara m'hauràs sortit espavilat tu, no ho era pas tant, jo.

- Bé ho devies ser, ja saps que som una sola cosa.

- Va, deixa'm estar una estona. Et prometo que quan tot es tranquil·litzi jugaré amb tu tot el que vulguis, que has d'aprendre molt.

- I quan serà això?

- Com vols que ho sàpiga? Aviat, espero. Tinc ganes que sigui aviat, perquè així no aguantaré massa més, necessito un canvi d'aires.

- Un canvi d'aires? Vols marxar?

- En començo a tenir moltes ganes, si.

- Doncs marxa!

- Ai menut, si les coses fossin tan fàcils... si les coses fossin tan fàcils, no seria jo...

Àngels i dimonis

Molt sovint quan ens debatem per prendre una decisió, sempre diem que tenim un dimoniet i un angelet que ens parlen cadascun a una orella, i que no sabem què fer. És una bona metàfora, però és clar, per segons quines decisions, qui pot dir quin és el bo i quin el dolent? En el meu cas, tinc la impressió de que només em parlava el dimoniet. Feia temps que només sentia la seva veueta a l'orella dreta, em sembla que l'angelet va fotre el camp, cansat de que ni ell ni jo li fèssim cap cas.

Però ahir se'm va aparèixer un àngel. Al principi ni me'n vaig adonar, però llavors vaig veure que el dimoniet es posava blanc, i que es quedava ben mut. En girar-me, era allà, amb la seva llum, molt més potent del que recordava la del meu angelet. De seguida es va fer respectar, i va fer callar el meu dimoniet, de moment no m'ha tornat a dir res, i només miro cap a l'esquerra. El nou àngel em farà ser bo, vol que ho sigui, i me l'he començat a escoltar. És una sensació estranya, on vaig ara jo sense el meu dimoniet?

Comença el compte enrera

Donada la meva tendència a maltractar el meu cos amb tota mena de vexacions, sovint faig broma dient que no crec que passi dels 40 anys. Això no fa gaire gràcia a la meva gent, però com que no tinc cap intenció d'afluixar el ritme, doncs la meva esperança de vida no crec que sigui gaire superior actualment, entre no dormir , els castells, i menjar molt malament. Almenys no prenc drogues, tinc un punt a favor.

Ahir comentava això amb una amiga, i ella em deia que em dóna uns deu anys més. És optimista, ella. Naturalment, aquestes prediccions no se les creu ningú, però per assegurar-se de que m'equivoco, ella em va fer fer una promesa. Vol que d'aquí a 10 anys, quan sigui a punt de complir els 40 (el dia del meu aniversari, de fet), em comuniqui amb ella d'alguna manera, que la truqui o li escrigui, per assegurar-se de que estic bé, i que encara em dura la vida. Em va fer gràcia. Al principi ho vaig veure estrany i gairebé morbós, però per què no, té molta raó. D'aquí a 10 anys, estiguem on estiguem, hauré de localitzar-la i dir-li que encara dono la tabarra per aquest món. Espero que sigui fàcil de fer, perquè això voldrà dir que no l'he perduda massa de vista, però és una bona cosa per recordar. La meva memòria no és res de l'altre món, però bé, ara tinc una cosa al cap que no vull oblidar, i si cal, m'ho apuntaré a trenta llocs diferents. M'ho podria tatuar, com a la pel·lícula Memento. Però bé, crec que no caldrà arribar a tant. Ha començat el compte enrera.

M'encantem

Dia de dormir poc, molt poc, però dia de carretera, com passa sovint amb aquesta rutina tan poc convencional. Una trobada d'aquelles que valen la pena, amb gent que m'enamora, i malgrat tenir el cos (i part de la ment) destrossat pels excessos als que el sotmeto darrerament, no m'ho vull perdre, i no m'ho perdo.

Un dia per tornar a adonar-me, com cada cop que ens trobem, que m'encantem. Sí, sí, m'encantem. I és que aquesta és una de les converses absurdes i infinites que hem tingut avui, una de tantes. Els meus amics m'encanten, i jo sóc millor quan sóc amb ells. Junts formem una unió, una comunió, que ens fa indivisibles i ens permet parlar de temes transcendentals i acte seguit deixar anar una corrua d'absurditats, i que ningú no ho vegi estrany no fora de lloc. Avui discutíem com dir, en primera persona del singular, que un grup de gent, entre els quals s'inclou aquesta persona, li agrada molt. N'hem dit moltes, i de molt grosses, però al final em quedo amb això, 'm'encantem', que sona fatal, però que gramaticalment crec que seria correcte, i a més, què carai!, que m'agraden els meus amics i m'agrado jo quan estic amb ells, encara que m'adormi, encara que em faci mal tot el cos i que estigui més lent del normal. Em sap greu per ells, però tot i així, em segueixo agradant quan estic amb ells, i això ho trobo important, perquè generalment no em caic massa bé.

20 anys

- Mama, no trobo la camisa blanca dels plecs, està bruta?

- Està estesa, Jana, posa't la verd festuc, que et quedarà bé amb aquests pantalons, però espavila que el papa ja ha anat a buscar el cotxe, farem tard.

- Estàs una mica nerviosa, oi? Et fa il·lusió aquest dinar?

- Doncs si, és clar, ja saps que sempre m'agrada veure aquesta gent.

- Saps, no t'ho he dit mai, però trobo genial que et segueixis veient amb la teva colla de la facultat, tant de bo que jo pugui fer el mateix d'aquí uns anys. Me'ls estimo molt, segur que tu te'ls estimaves igual.

- I encara me'ls estimo. Tot ha canviat molt des de llavors, però sempre han estat presents, i això és el que importa.

- Però seguiu sent els mateixos, això té molt de mèrit, hi ha coses que mai canvien.

- Bé, no som els mateixos, per això ens trobem avui.

- Ja... per aquell home, oi? Jo no em recordo d'ell, però sempre en parlen bé. Pobre.

- Si, tu eres una nena quan va morir, i mira't ara, feta una doneta.

- Em sembla que estàs a punt de plorar, o de fotre'm un rotllo, no sé què és pitjor.

- Ni una cosa ni l'altra, però estava recordant altres temps. Ell t'estimava molt, saps? Vas ser la primera en arribar, i tant ell com els altres estaven molt emocionats. Després va venir en Marc, la Laia i els altres. Avui hi seran tots, és un dia especial.

- Deu anys ja, com passa el temps. Em sento vella. Jo en tenia 10 quan va morir, és una llàstima que no el recordi. Però el que està bé és que vosaltres seguiu pensant en ell després de tant de temps. Segur que a ell li hagués agradat.

- Mmm... segur, però ell potser hagués preferit una cosa més discreta, amb els d'aquella època i prou, una trobada com les que fèiem llavors, amb unes pizzes i unes cerveses.

- Però la caseta del Xavier no és mal lloc per celebrar coses, fa bon temps i podrem fer un banyet a la piscina, o fer un partidet de tennis. A veure si en Marc s'hi apunta.

- Ja m'explicaràs per què li cal tant d'espai a aquest home, sempre ha estat una miqueta així.

- I tu sempre has estat molt gracienca, i ningú no et diu res, cadascú és com és. Ja m'agradaria a mi tenir una caseta com la seva allà a Calonge.

- No t'he vist queixar massa aquests dies allà a Begur!

- No és clar que no, si hi estic molt bé, però somniar és gratuït, oi?

- A Begur hi vam estar fa una pila d'anys amb tota aquesta colla, i va ser fantàstic. Mira, va ser justament l'estiu abans que tu nasquessis.

- Ui, no sé si vull saber el que fèieu allà...

- Res dolent, que t'has pensat! És una cosa d'aquelles que sempre recordem, segur que avui sortirà el tema.

- Ja m'hi fixaré, a veure què significa això de 'res dolent'...

- Ell ho va passar molt bé allà, sempre ho mencionava. Llàstima que no ho repetíssim mai. Avui és un dia de celebració, només sap greu perquè sé que a ell li hauria agradat saber que estem tots bé, que els anys han passat, però que ens seguim veient. Era una mica estrany, saps, sempre volia que no perdéssim el contacte, i fins i tot li era igual no ser-hi si els altres érem junts i estàvem bé, no l'enteníem massa...

- Doncs avui serà així, espero no veure cares llargues.

- No és la intenció, quedar per celebrar que fa 10 anys que va morir és l'excusa per veure'ns, en part, ell sempre feia això, buscar alguna excusa, i ja veus, encara en troba, després de tant de temps.

- Home, aquest dinar va ser idea dels pares d'en Marc, oi?

- Si, però ja feia temps que n'havíem parlat, i tots hi vam estar d'acord, en Jordi crec que tenia un dinar familiar, però el va anular. No crec que ens posem tristos, ja ha passat molt de temps, però potser alguna llagrimeta s'escapa, no és tant difícil d'entendre, oi?

- No, no. Suposo que no. Però us podríeu trobar per celebrar altres coses també, dóna una mica de mal rotllo el motiu.

- Nena, què vols? Serà com una celebració, ja ho veuràs, però si no t'afanyes ni celebració ni res de res! Mira, ton pare ja truca des de baix, ja hauríem de ser al cotxe...

El paio que no em saluda

Hi ha un paio d'allà on treballo que no sé per on agafar-lo. Bé, està en el mateix edifici, però no té res a veure amb mi, simplement, que ens coneixem. Sé com es diu, i potser ell sap com em dic jo. Però no ens saludem mai. Quan ens trobem de vegades me'l miro i intento fer un gest que s'assembli a una salutació, però ell no sembla reaccionar, i la majoria de cops tampoc no faig res per cridar la seva atenció. El cas és que aquest noi i jo, una vegada a l'any, només una vegada a l'any, sopem junts, i no per casualitat. Tenim un amic comú que ens convida als dos, seiem a la mateixa taula, encara que lluny l'un de l'altre, i aquell dia si que ens saludem. Fins i tot, com que jo sóc qui té més relació amb l'altre grup del sopar, de vegades em canvio de lloc i hem creuat algunes frases, hem parlat d'alguna cosa, totalment intranscendent, això si. Però el dia després, o al cap d'un mes, o sis mesos, quan ens tornem a veure, tornem a fer com si no ens coneguéssim de res. No li dec caure gens bé a aquest noi. Ell a mi tampoc especialment. Però de totes maneres, em resulta molt estrany.

Haiku #1

Cau una gota
corren cercles concèntrics.
S'acosta pluja.

Veu callada

- XeXu, darrerament em trobo una mica estrany, no sé què em passa...

- Et sents malalt?

- No, no em trobo malament, només estrany.

- Ah, llavors no pateixis, no ets tu, sóc jo.

- Tu? I per què em sento així jo?

- No ho sé, no hi té res a veure amb tu, encara et falta molt per tenir aquest tipus de sensacions. Suposo que ho notes per simpatia.

- Per simpatia? Perquè sóc simpàtic?

- Ha ha ha, no, això potser no ho arribaràs a ser mai. Vull dir que com que jo si que estic estrany, doncs això, que tu et sents igual.

- No entenc res, però no és una mala sensació, a tu també t'agrada?

- Si, és clar. Matrix ha canviat finalment.

- No sé què és Matrix, però el canvi està bé, oi?

- Doncs sí.

- És per això que aquella veu ja no hi és?

- No cridis el mal temps. Si que hi és, però ara calla. Ara no té res a dir.

- Encara sóc aquí.

Vull ser un calçasses

Vull ser un calçasses.
Vull deixar que prenguis totes les decisions fent-me creure que les prenc jo.
Vull que no demanis postre i et mengis la meitat del meu.
Vull venir-te a buscar quan no t'ho esperes per fer-te una sorpresa.
Vull regalar-te alguna cosa només perquè un dia vas passar per un aparador i vas dir que t'encantava.
Vull intentar controlar la meva llengua i no dir tantes bajanades.
Vull veure les pel·ícules en versió original perquè dius que és més autèntic.
Vull fer aquella excursió que tanta mandra em fa.
Vull acompanyar-te a comprar roba i dir-te què et queda bé i què no.
Vull donar-te la raó al final de cada discusió.
Vull que passagem agafats de la mà i mirar-te amb ulls de lluç.
Vull apuntar-me a aquell curs de ball de saló.
Vull deixar-te la meva jaqueta perquè en realitat al gener no fa tant fred.
Vull fer aquell viatge a un lloc que no m'atreu només perquè tu hi vols anar.
Vull estirar-me al teu costat i passar-me hores i hores abraçat a tu dient-nos com ens estimem.
Vull posar-te al cotxe la música que sé que t'agradarà escoltar.
Vull anar a un sopar familiar perquè tu m'ho demanes.
Vull sortir a comprar un gelat després de dinar perquè a tu et ve de gust.
Vull recordar totes les dates i celebrar-les com toca.
Vull recollir-te a l'estació cada cop que arribis.
Vull trucar-te cada nit per desitjar-te un bon son.
Vull enganxar-me a Ventdelplà i deixar de veure House i CSI.
Vull portar-te a la feina en cotxe per estalviar-te tres parades de metro.
Vull que agafis patates del meu plat sense demanar permís.
Vull portar-te a aquella avorrídissima exposició perquè t'agrada l'art.
Vull que anem a la platja i intentar posar-me moreno.
Vull controlar què bec quan estic amb tu.
Vull no mirar-ne cap altra ni donar-te cap motiu de gelosia.
Vull no tenir mai un no per tu.
Vull ser un calçasses.

No es pot saltar?

- Ei XeXu, per què jo no em dic XeXu com tu?

- Hahaha! Ai menut, tingues paciència, que tot arribarà.

- Però a mi m'agrada més XeXu que el nom que tinc...

- No és cert això, no t'ho has plantejat mai, no és possible.

- Que si, jo em vull dir XeXu!

- Una mica de calma, falten encara uns anys... bé, et falten molts anys, però tingues paciència, de moment no té cap importància per tu.

- D'acoooooord, et faré cas. Però ja en tinc ganes. Tu fas moltes coses!

- Home si, però cada cosa té el seu temps, no vulguis córrer massa, has de viure moltes coses.

- Guau! En tinc moltes ganes! Tu saps molt, vull ser com tu!!

- Ai, xiquet! No et vull dir res perquè t'ho espatllaria, però pensa que no totes les coses que sé o que faig són bones. Algunes coses que he après són dolentes. I algunes coses que m'han passat són també dolentes. Hi ha alguna gent que m'ha fet mal, i tot això fa el que ara veus en mi.

- Quines coses dolentes? Tu les fas aquestes coses??

- Mmm... ara no te les puc explicar, més val que les aprenguis quan et toqui. Jo intento ser sempre bo, però segur que també he fet coses dolentes i he fet mal a alguna gent.

- Molt dolentes??

- Home, molt dolentes no... Bé, potser si... No ho sé! Això ho diuen els altres, ningú no fa coses dolentes expressament... bé, potser si, però la gent normal no, però de vegades no ho vols i pots fer mal a algú.

- Com pot ser??

- Tranquil, ja ho descobriràs. Però tu has de ser sempre bo, no et portis malament, eh? Bé, ja sé que no ho faràs, però sempre recorda aquestes paraules, d'acord?

- Jo intentaré ser molt bo. Però així vols dir que em faran mal? Que hi ha persones dolentes que es portaran malament amb mi?

- Persones dolentes tampoc, home, però hi ha coses que fan mal i ja està, s'ha de soportar i passar-ho el millor possible.

- Em pegaran?

- No, no és aquest tipus de mal, però no preguntis més, és millor que ho descobreixis tu sol, no?

- Però jo no vull que em facin mal! Vull ser com tu, ara segur que ningú et fa mal perquè ets molt gran.

- Mmm... no creguis. Però millor que pensis així. T'espera tot un futur per endavant. No sabràs què et ve, però lluita per fer-ho el millor que sàpigues. Trobaràs algunes compensacions, encara que de vegades no sigui fàcil.

- Potser no hauria de preguntar més...

- Això mateix.

- ...perquè tinc por del que pugui descobrir, no m'agrada saber que t'han passat coses dolentes.

- No has de patir. Estic aquí, oi? Això vol dir que no ha anat tant malament, tinc moltes coses bones també, i aquestes són les importants.

- Que bé! I no puc saltar directament a com tu ets ara?

- Hahaha, em temo que no. Et tocarà pringar força encara...

- Què vol dir 'pringar'?

- Crec que millor que no ho sàpigues...

Per algun lloc ha de sortir

Aquesta tarda, sessió de criticar a tot i a tothom. Amb una tassa de cafè a la mà, i una cigarreta en la d'ella, no hem deixat ningú dret. Bé, exagero, perquè les críciques solen centrar-se i ser més dirigides, però ens serveix com a teràpia, quan acabes et sents millor... o no, però al menys et treus un pes de sobre, guardar coses dins no val la pena si tens algú a qui explicar-ho o amb qui compartir-ho, tant si és bo com si és dolent. Avui era dolent, el mal se t'acumula dins i per algun lloc ha de sortir. Jo volia que parlés ella, per això ens hem escapolit amb les nostres tasses sense convidar ningú més, però l'he vist tant ofesa que jo he acabat parlant també. Misèries i més misèries, no se'n podia esperar altra cosa.


- XeXu, per què t'has tornat així, crec que abans no les feies aquestes coses, això és el que he d'esperar jo?

- Ai petit, quan et fas gran les coses canvien molt, de fet, no recordo haver estat mai d'una altra manera.

- Però jo no m'hi vull tornar així, tens molta mala llet acumulada, no sé per què, em fa por tornar-me d'aquesta manera.

- Crec que no tens altre remei...

- Però què és això, una festa i no m'hi convideu??

- Altre cop tu, ara feia temps que no em tocaves la pera, per què no et quedes calladeta allà on estàs?

- Perquè si ho faig això és molt avorrit! Ja tornes a fer el ploricó, oi?

- No, pensava en aquesta tarda, i les coses que hem dit. Potser ens hem passat una mica...

- HA HA HA!! No em facis riure, a això li dius passar-se? Sembles una germaneta de la caritat...

- Si, és clar, si fos per tu aniria amb l'escopeta a tot arreu...

- No cal, però si la gent et molesta, perquè no fas alguna cosa per posar-hi remei, eh figaflor?

- Però què hi puc fer, fa tant temps que dura...

- Em fa por aquesta veu, però potser té raó, perquè no hi parles?

- Parlar? Qui ha dit parlar? Els fas el mateix i ja està, a veure qui pot més!

- No ho puc fer això, no em puc rebaixar a seguir-los el joc.

- Fés que sàpiguen que tenen la gent en contra, es creuen que són infal·libles! Que mosseguin el terra!

- Potser si proveu de dir-los que no fan les coses bé...

- Ja n'hi ha prou, deixeu-me els dos, o les dues, no sé ni com us he de dir! Ara no hi vull pensar més, no crec que hi pugui fer res, el que ha dit ella és veritat, el temps posa a tothom al seu lloc, ja els arribarà.

La família

Tinc dos fills (adoptius) i una fillola. Els nens són grans i no em fan massa cas, al contrari, els en faig més jo a ells. Però són la meva alegria. I la meva fillola inventa maneres de matar-me i disfruta torturant-me psicològicament, perquè sap que és de les poques persones que em descoloca quan parla, pot amb mi. No sap com la trobaré a faltar quan ens haguem de separar.

I tinc uns pares que m'estimen i m'ajuden sempre, no permeten que em passi res dolent. I el meu pare és a l'hora el meu germà de sang, i això no és cap exageració, perquè part de la seva sang va anar a parar dins meu, no em pregunteu per què. El meu germà de sang i el meu àngel de la guarda.

I tinc una nebodeta petita, que no té cap parentesc amb mi, però que me l'estimo igual i la vull veure créixer i fer la seva vida fins que s'acabin els meus dies.

I tinc una tieta que em parla en alemany, a la que sempre puc recórrer, amb la que mantenim el contacte tot i que viu lluny. De vegades ens trobem el dia de Nadal amb ella i el seu home, que és de les persones que més em valoren en aquest món, i encara no entenc per què. I sempre tenen una ampolla de Martini per compartir amb mi.

I tinc cosins, uns quants, aquells típics cosins que tenen la teva edat, i amb els que acabes sortint i establint una amistat. Tots vivíem al mateix poble abans, però en fer-nos grans alguns hem marxat d'allà. Un d'ells, el meu cosí-germà viu a França, només per un temps, però quan ens veiem sembla que el temps de separació no hagi existit.

Qui diu que no tinc apreci per la meva família?

Paranoia blocaire

De vegades m'entra com una mena de paranoia en la que em sembla conèixer a tothom. Vaig pel metro, pel carrer, en un bar, tant és, tota la gent del meu voltant em sembla sospitosa. Miro allà i em sembla reconèixer un blocaire. Miro la noia del meu costat i un halo especial em diu que té un blog i que segur que sé el seu nick. Augmenta la meva desconfiança, aquell altre m'està mirant, m'ha reconegut? I tots els que sembla que dissimulen quan els passo de llarg? Sabran que sóc jo i després escriuran al seu blog que m'han vist? La vida ja no és com abans, tot sembla diferent, ja no puc saber si somnio o estic despert. Conec a tothom. Tothom em coneix a mi.

- Però què dius, a tu ningú no et coneix!

- No, a TU ningú no et coneix, sempre estàs amagada i només surts per posar-me dels nervis!

- Au va, no siguis tant figaflor, només de sentir-me t'irrites.

- I creus que és per menys?

- Tu sabràs. Si et faig algun efecte és que t'importo.

- O que et tinc por...

- Por per què? Ets una mitja nena! Hauries de ser més com jo, i no escriuries bajanades constantment, llavors si que et coneixerien!

- Això, segueix faltant-me al respecte. M'agrada el que escric, d'acord? I fins i tot hi ha gent que ho llegeix.

- Per pena!

- Per pena de què? Si a molts ni tant sols els conec. Poden passar de mi quan vulguin, i no els ho podria tirar en cara. Bé, als amics tampoc, és clar.

- Els teus "amics" ja passen de tu, es riuen de tu de fet, i tu ets tant curt de gambals que ni te n'adones!

- Això si que no t'ho consenteixo, desapareix immediatament!

- T'he tocat la fibra, eh? No ho pots suportar! Estàs sol i et penses que la gent et fa cas, segueix així home, que arribaràs lluny!

- T'estàs passant, jo sé el que tinc.

- El que et penses que tens, voldràs dir.

- Avui no em convenceràs com la darrera vegada.

- Ja, això creus?

- N'estic segur.

- És igual, sempre faré de tu el que vulgui, no cal que et faci creure res, ho acabaràs creient per tu mateix.

- I aquell dia seràs allà per recordar-m'ho, oi?

- Evidentment.

- T'odio.

- No menteixis, saps que no és així, jo sé tot el que penses.

- M'és igual, vull que desapareguis ara mateix!

- Saps que tornaré.

- Fuig!

M'amago rere feixos de fil telefònic. Em camuflo entre perifèrics mirant una tft. Em mimetitzo amb un teclat. Però quan els meus ulls recuperen la perspectiva del món real, no abandono la virtualitat del tot, segueixo pensant en posts i categories, en comentaris, en enllaços. I penso en blocaires, en els que conec i els que no. Tinc còmplices per tot arreu, quan tinc la certesa d'estar davant d'un d'ells poc parlem del món virtual. Però quan aquesta certesa no hi és, no deixo de pensar que qualsevol persona que veig, que sento o que pressento pot tenir una altra vida, amagada, secreta, anònima i en alguns casos, salvatge.

Anar-hi o no?

-Vés-hi.
-No.
-Per què no?
-Què més dóna? No serviria per a res
-Com que no? És la teva oportunitat!
-Si, és clar, una gran oportunitat...
-Doncs si. Què passa, que tens por?
-No! Però no crec que serveixi per a res.
-Torna-hi! No ho sabràs si no hi vas!
-Quina mania! Deixa'm estar, corre.
-No et deixo estar, hi has d'anar.
-Que em deixis concentrar, no diguis bajanades. Va, que estic pensant un post sobre una conversa d'ahir al vespre, no em deixes concentrar.
-A qui importa això?
-Escolta!
-Tot això no interessa a ningú, per què no inverteixes el temps en alguna cosa útil?
-Però deixa'm estar, a mi m'agrada escriure i punt.
-Escriu el que vulguis, però fés també el que has de fer!
-I el que he de fer és anar-hi, oi?
-Naturalment.
-Però si no hi guanyo res.
-I què hi guanyes en quedar-te aquí assegut?
-Ja ho sé, però estic esperant el moment.
-Quin moment!? El moment ja ha passat, el moment és sempre.
-Home, no m'hi puc presentar i dir que passava per allà...
-Inventa't una excusa, menteix, o què collons, tu ets lliure d'anar-hi si et dóna la gana, no?
-...si, però no sabré què dir quan sigui allà...
-Com que no, una mica d'improvització, no?
-No se'm dóna bé, hauria de pensar en alguna cosa...
-Si home, fés-te un guió, i el vas llegint.
-No te'n fotis, no em resulta fàcil, eh?
-Perquè ho compliques tot massa! Posa-hi pebrots!
-No sé, no sé, m'ho he de pensar.
-No hi ha res a pensar, només t'hi presentes i ja està.
-Realment ho veus molt fàcil, tu!
-És que ho és.
-No, no ho és.
-Que pesat!
-Deixa'm ja, hòstia!
-Fés-me cas, saps que tinc raó.
-Si et faig cas segur que la cago molt.
-Que no!
-D'acord, d'acord, ja m'ho pensaré.
-Vés-hi!
-D'acord, ja hi aniré.
-M'ho dius perquè calli?
-Si.
-Ets un puto amargat!
-Potser hi aniré, però deixa que ho pensi una mica, no?
-No hi aniràs si t'ho penses, ja ens coneixem...
-Encara et puc sorprendre...
-No em facis riure.
-Va ara deixa'm tranquil una estona.
-Et deixo perquè és inútil parlar amb tu.
-De veritat que m'ho pensaré, si moltes vegades t'acabo fent cas...
-Moltes? Haurien de ser totes les vegades.
-Així si que aniríem bé!
-Doncs millor del que et va.
-M'agradaria veure-ho. Millor dit, no m'agradaria gens veure-ho, només de pensar ser com tu m'esgarrifo.
-De plaer?
-Si, serà això... vinga, ja veurem què faig.
-Canvia l'actitut, això és el que has de fer.
-Dóna'm temps.
-Temps és el que perds dia a dia.
-Has sentit a parlar de la paciència.
-I tant, me l'estàs fent perdre tota!
-Realment és difícil raonar amb tu.
-Menys raonar i més actuar.
-D'acord, d'acord, intentaré posar-me les piles.
-Ja seria hora!
-No em presionis, ja saps que sóc diesel.
-I jo un F1, no et fot!
-Doncs fem la mitja, i a veure què en surt. Potser hi aniré, però no em segueixis pressionant.
-Ara ja tens el cuquet a dins, hi aniràs!
-Qüestió de probabilitat, veurem com evoluciona el dia.
-Em sembla que si que em faràs cas...