Fotos nocturnes

Aquest cap de setmana vaig acompanyar un amic a fer fotos nocturnes. Ell s'ha aficionat molt a la fotografia i té una bona càmera. Va aprendre a fer fotos de nit, i volia provar-ho. Trípode i càmera en mà, vam anar fins els espigons que estan entre les platges de Nova Icària i Bogatell. Ell va fer unes fotografies molt bones de la platja, les torres bessones i de la lluna. Jo mentrestant, amb la meva càmera digital de pa sucat amb oli, fent el making off, i jugant amb les llums. Una distracció com una altra. Encara que no ho sembli, són les llums del passeig marítim, però cadascú hi pot veure el que vulgui.

Desconnexió

Dies de desconnexió. Dies de no pensar en res, d'aïllar-se de tot, d'oblidar que la realitat ens lliga i ens talla les ales. Dies que de vegades s'intueixen sense viatjar, sense distàncies. Però la realitat no és tan fàcil d'esquivar, i no es pot passejar sempre per carrers antics i capvespres ataronjats. Som qui som, amb les nostres pors i els nostres abismes, però nosaltres, al cap i a la fi. Arribarà el moment que tots els dies seran com aquells. Fins llavors, seguim esperant.

La ciutat un diumenge

Sempre predico que m'estimo la meva ciutat, i és cert, m'agrada molt Barcelona i m'encanta viure-hi. És una ciutat que té de tot i en la que em sento com a casa, tot i que és la segona ciutat en la que visc. Quan s'està a gust en un lloc, no hi ha motius per marxar-ne, i aquí espero quedar-me si les circumstàncies de la vida no em porten lluny. I si així fos, sempre voldria tornar.

Darrerament, m'han vingut ganes de fotografiar la meva ciutat, de recollir tots els racons i tenir-los guardats. Les meves fotos no són res de l'altre món, ni pretenen ser-ho, però jo ja en tinc prou. Ahir vaig fer una llarga caminada i vaig captar unes quantes imatges. Ho vull fer mica en mica, vull tenir la càmera sempre a punt pel que se m'aparegui davant. Us deixo un detall de la Plaça del Pi, producte de com no ha de ser una tarda de diumenge.

Entre animals

Aquesta bestiola és un suricata, un petit mamífer que viu al desert del Kalahari i que com es pot veure és molt mono, encara que tinc entès que quan s'hi posa pot tenir molta mala llet. Una de les seves gràcies és que per vigilar es posa dret sobre dues potes, i s'hi pot quedar molta estona. S'ajuda de la cua, això si, que si no es fotria més d'una nata.

Com podeu imaginar, no he fet cap viatge a Àfrica aquest cap de setmana. Però si que he anat al zoo. Estranya activitat, pensaran alguns. Però mira, feia molt que no hi anava lliurament per voltar a plaer. Els dos darrers cops que hi havia anat van ser a mirar primats durant la carrera, i a fer-hi castells. Ahir dissabte vaig poder gaudir d'una agradable tarda, diferent, i amb bona companyia. Una manera original de passar un cap de setmana en el que l'activitat castellera em deixa lliure. Vaig gaudir com la canalla i em vaig fer un fart de fer fotos, ni artístiques ni especialment bones, però fotos meves que guardaré com a record d'una tarda d'abril que va allunyar cares llargues per donar pas a somriures i bons moments.

Jocs

Amb aquesta foto començo un nou any de posts, i no se m'acudeix una millor manera d'exemplificar com van anar aquests dies que he passat lluny de casa. O si, perquè no sé si és la foto més representativa. Com en tota trobava d'amics, el Trivial va estar present, però aquest cop ens vam dedicar més aviat a altres jocs (i evitem pensar malament, si us plau). Em vaig divertir. Per la gent, per l'ambient, per les ganes de repetir la bona experiència de l'any anterior. Vam riure, vam beure, vam fer moltes fotos, vam sentir molta música, vam menjar molt, i sobretot, vam jugar. Quatre dies de desconnexió total, amb bona companyia i amb ganes de començar l'any lluny de tot, i a la nostra manera. Ja som al 2008, a veure què ens portarà. Com cada any, tindrem bons i mals moments, però crec que pot ser un bon any, com a mínim, me l'agafo amb optimisme. A jutjar per com vam acomiadar el 2007, la cosa té bona pinta.

El meu equip portava el formatget rosa. Vam perdre. Però ja sabeu, als altres sempre els tocaven les preguntes fàcils, se les sabien de memòria, sempre queien a les preguntes de formatget i ens llegien les respostes de la targeta. Les coses típiques dels que guanyen...

Recomencem.

Timer

Fa un temps vaig posar el meu rellotge avisador en la posició de timer perquè em fes un compte enrera que acabaria amb aquell irritant soroll de despertador. Va ser una època de vertigen, de presses, però com tot el que va a contrarellotge, s'acaba molt aviat. Després d'això, vaig desar-lo.

Ara l'he tornat a agafar, però li he canviat el programa. Ara ja no farà compte enrera, perquè està en count up , i des d'aquest moment anirà comptant el temps de manera ascendent, i no té cap limitació de temps que faci que soni l'horrible cantarella. Si tot va bé, el deixaré així, que vagi fent, ja no tinc motius per tornar-lo a aturar.

Mono de viatjar

Tinc mono de viatjar. Aquest estiu vaig anar a Málaga, amb aquelles ganes que en tenia (irònic), però no és el mateix. Vull agafar un avionet i vull anar a una destinació que m'atregui, i agafar una bossa lleugera i recórrer el lloc de punta a punta, i caminar i caminar i visitar tot el que es pugui en el temps que hi hagi. Per gust, perquè en tinc ganes, no perquè algú em digui que hi he d'anar. I acabar rebentat cada dia, però llevar-me altre cop ben d'hora per tornar-hi. I fer fotos, milers de fotos, i intentar demanar els cafès en l'idioma del lloc, encara que només sigui per riure. I comprar imans de nevera i gotets petits, i menjar alguna cosa típica, encara que sigui per turistes. No sé on, ni sé quan, però ho vull fer aviat. No tinc diners ni tinc temps, però ho vull fer aviat. Hi ha molts indrets que voldria veure, però m'encantaria tornar a Roma, és una cosa que tinc pendent. O altre cop a Munic i visitar castells de somnis i llegendes com Neuschweinstein.

Málaga

Málaga és una ciutat allargada, camines i camines pel passeig, i no s'acaba mai. Una currua infinita de restaurants que ofereixen les millors tapes i les millors 'frituras' als millors preus. I no és conya, perquè per dotze euros per cap vam menjar el que a la Barceloneta ens hagués costat no menys de trenta. Jo no menjo peix, però aquest dia fins i tot el vaig tastar. Cada restaurant tenia a fora, instal·lada a la platja mateix, una barraqueta com la de la foto, amb una 'barbacoa' en forma de barca on coïen el peix que demanaves. Molt curiós.

A l'altra punta de la ciutat, les universitats, allà on passàvem el dia. Estaven lluny, molt lluny, i el desplaçament allà era tediós. Però la ciutat tampoc s'acabava. Rera les universitats continuava un altre barri més nou, on cada carrer tenia nom de personatge mitològic. Poc a veure per allà, però la ciutat continuava i continuava.

Del centre vam veure poc, i tant sols de nit, com a mínim mentre jo hi vaig ser. Com tot centre de ciutat, és maco i està arreglat. Carrers comercials grans, i carrerons pintorescos. Em va sorprendre la simpatia i l'educació de la gent, i no perquè em pensés que eren uns bàrbars, sinó perquè per aquí no et solen tractar tant bé en els restaurants i bars, simplement et serveixen. És un altre tarannà, això està molt clar. Que som diferents no cal dir-ho, però per contra del que ens pensem de vegades, que siguem millors ho podríem discutir.

Instants eterns

Fa uns dies algú em deia per mail que sentia recordar-me les males èpoques de la feina ara que estava de vacances. No em va fer res, naturalment, i és que m'estan sentant tant bé aquests dies de descans que poc penso en reunions nefastes i presses per acabar. Diria que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu, alguns potser m'entendran. Estic fent moltes coses, dormint no gaire més de l'habitual, això és cert, però molt més descansat, i amb cap ganes de tornar a la feina, tot i que el dia s'acosta, però encara no he après la facultat de parar el temps.

Fa uns dies vaig fer aquesta foto, i m'agrada molt. Demostra la pau que sentia en el moment de fer-la, la tranquil·litat i els instants eterns. Una mica de natura també senta bé a un urbanita com jo. Aquest estiu està resultant ser molt bo. No he viatjat, com sembla que fa la gent normal per dir que va de vacances, no he abandonat la meva estimada Barcelona, tot i les escapades que faig encantat, i gràcies a això he pogut seguir escrivint aquí cada dia, i això també em fa sentir molt bé, perquè encara que en el seu moment em negues a declarar als quatre vents que m'agrada el meu blog, una miqueta si que me l'estimo a aquest petit espai que tinc.

Manuals de geografia

M'he adonat que darrerament, ja sigui per les actuacions de castells, els concerts d'Antònia Font o per les escapadetes que fem, no paro de visitar indrets de Catalunya en els que no he estat, o potser sí, però que sempre és agradable retrobar. Com que aquestes mini-vacances no em permetran arribar massa lluny, estic disfrutant de redescobrir el meu propi país, el país que tant m'estimo i defenso. Quan era més jove sempre havia pensat que hauria de fer una ruta per Catalunya, ja que m'agradaria conèixer tot el que pot oferir, que no és poc. Aquests dies m'he adonat que, a la meva manera, ja ho estic fent, i que he estat en molts pobles i ciutats preciosos, i no vull restar el valor que això té, perquè sempre donem importància als viatges que fem a l'estranger, i qualsevol cosa ens sembla una meravella, i probablement no coneixem massa el nostre propi país. Val la pena, n'estic convençut, i me'n convenço més a cada sortida que faig. Aquest cap de setmana visita per partida doble, i les estones de carretera no s'han acabat, n'hi haurà més. Ahir va ser a Sitges, conegut per tots. Avui, Taradell i Vic, una visita especialment emotiva perquè era per acomiadar una altra amiga que se'n va, una visita que li devíem. La foto és de Taradell, un raconet maco, maco que transpirava història. Estic cansat, quins dos dies que hem passat. Ha valgut la pena.

Blanes altre cop

Un altre dia fora de Barcelona, que de tant en tant va bé respirar aires diferents. Darrera actuació de la primera part de la temporada, comencem vacances castelleres. Un dia planejat per passar-lo a Blanes, a la platja, passejant, fent un geladet... i és el que he fet, però pel meu compte. Amb en Redcrash ens vam plantejar fer un dia de fotos, per aprofitar que s'ha comprat una càmera de les bones, i per això hem pujat en cotxe, separats del reste de la colla, a excepció d'una simpàtica portuguesa que se'ns ha afegit. A Blanes hi viu una amiga, i hem aprofitat per passar una estona amb ella. Ha estat un bon dia, tranquil, sense presses, per allunyar els fantasmes, per oblidar mals comentaris, males sensacions i aquella impotència vital que de vegades sento. He estat bé i he fet moltes fotos, sobretot de castellers, i algunes m'han sortit força bé, n'estic orgullós. La foto que ensenyo, però, és anònima, sense cares, però força estiuenca, com ha estat el dia, llàstima d'aquests núvols de capvespre. La platja de Blanes, des d'on ara mateix molta gent estarà disfrutant d'un magnífic espectacle pirotècnic, el concurs de castells de foc de la localitat. M'ha sabut greu perdre-m'ho, però no volia arribar tant tard a casa. Molts dels que s'han quedat ja estan de vacances, i no només castelleres. Jo encara no.

La fisura

Qui ho ha dit que no penjo fotos meves al blog? Aquesta és una bonica imatge de la meva clavícula, més de tres mesos després de lesionar-me. El metge m'ha dit que la tinc perfectament per fer vida normal, però que per fer castells millor que m'esperi encara una temporada més. Sembla que va curant, però l'os encara és tou, i posat que a mi tot el pes em va directament allà, més val no fer el burro i deixar que s'acabi de soldar. Més esperes, més temps d'inactivitat castellera, però m'ha recomanat que no deixi de fer exercici, que m'anirà bé per enfortir la zona.

Aquesta és una de les dues imatges que tinc, la pitjor, en la que sembla que el temps no hagi passat i la fractura està idèntica que fa tres mesos. Però és d'un angle diferent a l'habitual, l'altra és una mica més esperençadora. Sou capaços de veure la fisura? És al mig de la clavícula, l'os llarg de dalt. Això no és que no hi hagi os, sinó que és os jove, sense calcificar, i encara no es veu bé a la radiografia. I jo em pregunto, quan madurarà d'un cop aquest os, i deixarà de ser jove? A veure si ho fa, que ja té una edat!

Núvols

Quin dia tant estrany. Com ja comentava amb algú, em sento totalment bipolar, no sé en quina direcció vaig, si cap amunt o cap avall. Avui m'he quedat estancat en un punt que no sé determinar, i alterno la pseudo-depressió de dies anteriors amb moments d'espurnes d'esperança que no sé d'on surten. He pensat en aquesta foto, feta ja fa un temps, que em sembla espectacular. I em sento una mica així, amb núvols dins del cap, núvols que amenacen tempesta, que sembla que s'enfurismen, però que de moment només espanten. Potser és la calma abans de la tempesta, o potser és un moment de reflexió per veure si arribo a alguna conclusió de què he de fer amb la meva vida. De moment, seguiré mirant la foto, com si d'un mirall es tractés, i aprofitant els bons moments als que m'aferro per seguir en la lluita de cada dia.

El millor moment del dia

Primeres imatges captades amb la nova càmera, quin millor escenari que la celebració de dos aniversaris amb un berenar-sopar que s'ha allargat fins ben entrada la nit. Des de la terrassa d'un amic, un dels homenatjats, una vista immillorable d'un dels perfils de Barcelona, el Tibidabo amb el sol amagant-se rere la muntanya màgica. No és una foto que exemplifiqui la gran vetllada que hem passat, però m'ha agradat, i tot i que és tard, no volia deixar passar l'oportunitat de penjar-la aquí. És la conjunció de dues coses importants per mi, aquesta ciutat que tant m'estimo i l'arribada de la nit, sens dubte, el millor moment del dia.