dijous, 1 d’octubre de 2020

Ni oblit, ni perdó

Recordo nervis. 

Recordo matinada. 

Recordo concentració. 

Recordo mirades d'aprovació.

Recordo por.

Recordo indignació.

Recordo estar alerta.

Recordo plors.

Recordo abraçades.

Recordo confiança.

Recordo rauxa.

Recordo agraïment

Recordo complicitat.

Recordo coordinació.

Recordo determinació.

Recordo solidaritat.

Recordo valentia.

Recordo incertesa.

Recordo preocupació.

Recordo emoció.

Recordo alegria.

Recordo sensació de victòria.

Ni oblit, ni perdó.

11 comentaris:

  1. No se'ns esborraran mai les sensacions que vam tenir aquell dia d'ara fa 3 anys. No oblidaré l'alegria d'haver pogut votar al matí (vaig ser el primer de fer-ho al meu col·legi per pura casualitat perquè, quan es van solucionar els problemes informàtics que van impedir començar les votacions a l'hora, jo era just davant la taula electoral), no oblidaré el patiment de passar tota la tarda i part del vespre davant d'un altre col·legi electoral (on el meu germà formava part de la mesa) fent "guàrdia" per si es presentaven els civils i no oblidaré la ràbia que em van provocar les imatges de violència policial que vaig veure aquell dia. No ho oblido i, efectivament, tampoc ho perdono.

    ResponSuprimeix
  2. Caram XeXu tots aquests records tens d'aquell dia d'ara fa tres anys? Jo també en tinc, però segur que no en sabria fer un llistat.
    Recordo la cua que hi havia l meu col·legi elctoral i això que plovia i tot i al veure davant meu el veí de sota casa, andalús ell, de Jaen, amb va sortir un visca Andalusia...Per sort nosaltres no vam haver de fer corredisses...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponSuprimeix
  3. Ho recordo tot. Potser jo hagués canviat l'ordre dels conceptes, però te'ls compro tots. Va ser ben bé això.

    Crec que hem de saber retrobar aquella força i aquella determinació. Si vam poder fer-ho vol dir que en som capaços.

    Vam eixamplar més en un dia que en 10 anys dient que hem d'eixamplar...

    ResponSuprimeix
  4. Se'ns dubte, els que ho vam viure, no se'ns oblidarà mai.

    ResponSuprimeix
  5. Jo recordo l'emoció d'anar al Col·legi electoral abans que sortís el sol... i caminar ràpid, com volent guanyar uns segons, quan encara faltaven hores...
    Recordo les ganes que tothom tenia de fer coses i ajudar... Els primers problemes informàtics, com se'ns va demanar a tots que apaguéssim els mòbils, per si feien interferències... com arribava gent i més gent... tothom esperant perquè no es podia començar... i ningú es movia. Hi havia una barreja d'emoció, nervis, il·lusió.
    Jo, que sóc d'una gran ingenuïtat, MAI hagués imaginat el què va passar després, mai.
    Si pensava que podien venir, que ens voldrien fer marxar, que la gent diria que no... que aixecarien acta, que buscarien "un" líder a qui culpar...
    Al meu Col·legi, que és molt gran, els únics problemes van ser els informàtics, de la resta en teníem coneixement per la gent.
    Molta gent gran votant, emocionats, acompanyats, amb crosses, amb cadira de rodes, se'ls deixava passar al davant i se'ls aplaudia, i marxaven feliços...

    Les imatges de la tele eren horribles. Tant de bo algun dia es faci justícia de veritat.

    ResponSuprimeix
  6. Recordo la meva mare que aleshores tenia 88 anys i que va esperar pacientment 5 hores asseguda a una cadira per a poder votar. I com que al seu col·legi no va ser possible, la vaig acompanyar on votava jo i finalment va poder votar.
    Ara en té 91 i tornaria a fer la cua per exercir el seu dret a alliberar-se d'aquest estat opressor.

    ResponSuprimeix
  7. Exacte, tot ha quedat en uns quants records emocionants, el present es pactar amb Madrid per anar aconseguint algunes engrunes com s’ha fet tota la vida.

    ResponSuprimeix
  8. Records compartits, XeXu! No sé ara si en tinc algun més, però aquests hi són tots. Oblidar, no ho oblidarem mai; per perdonar, hauríem de veure penediment i fins ara només veiem acarnissament.

    ResponSuprimeix
  9. Yo recuerdo perfectamente que la dignidad que los catalanes lográsteis hace tres años fue directamente proporcional a la vergüenza que a muchos y muchas nos produjo el estado español.

    ResponSuprimeix
  10. Jo també recordo. I encara em sento orgullosa del que vam fer i enrabiada del que ens van fer. El toc amarg és que de l'últim record que cites, la sensació de victòria, que jo també la vaig tenir llavors ara ha retrocedit tant...
    Encara guardo l'esperança de que algun dia es farà justícia.

    ResponSuprimeix
  11. Deixeu-me que aquest cop no us contesti individualment. Els records que exposo són sensacions que vaig viure aquell dia, en el que les emocions estaven a flor de pell. Pels alguns comentaris, veig que potser la majoria el vau viure com a votants que us vau quedar a defensar el vostre col·legi. Jo vaig fer alguna cosa més que això, per això va ser una muntanya russa total. No, no ho podrem oblidar, perquè el que sí és segur és que va ser especial per a tothom que hi va ser, jugués el paper que jugués. Penseu que no va ser en va, aquell dia quedarà per a la història. En aquells moments pensàvem que, tal vegada, allò seria el final. Però no, tot just era el principi, el dia que el món va saber que a Catalunya hi passava alguna cosa de veritat, que no érem quatre matats fent manifestacions un dia l'any. Per això no ens hem d'aturar, l'esperit de l'1 d'octubre i del 3 d'octubre ens ha de guiar. És trist acceptar-ho, però no hi ha cap mandat per complir d'aquell dia, els resultats no els va acceptar ni validar ningú, no deixeu que us facin creure que sí, que vam guanyar i que ja està fet, us estareu enganyant a vosaltres mateixos. Però aquell dia sí que va suposar un abans i un després, i ningú l'oblida. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Continuem endavant.

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.