dimecres, 7 d’octubre de 2020

L'any sense castells

Aquest any està sent molt estrany per molts motius. Personalment, un d'ells és l'absència de castells. Aquest cap de setmana passat havia de tenir lloc el Concurs de Castells que es fa cada dos anys al Tarraco Arena de Tarragona. Per raons evidents, no es va poder fer, és clar. Com la resta d'actuacions castelleres des de febrer. Com a paradigma de l'activitat col·lectiva en la que el contacte físic és absolutament necessari, els castells seran de les darreres coses que podran tornar a la normalitat. No es poden fer a distància, ni virtualment, ni mantenint cap mesura de seguretat ni higiènica. Mala peça al teler.

Tot i pensar que és una llàstima i que és un any perdut d'assajos en un moment en el que l'activitat anava de davallada i els grans castells ja eren més cars de veure, he de dir que no els trobo a faltar. No els trobo a faltar a tall personal, que no se'n pugui fer no m'agrada, naturalment. Però jo estic còmode en aquest any sabàtic, el cos no em demana assajar, ni anar a actuacions i diades. Aquest seria el meu 27è any com a casteller, que es diu aviat, i aquesta aturada forçosa m'està fent adonar que el temps que cal dedicar-hi potser ja no em compensa i prefereixo invertir-lo en altres coses. Quines? Doncs tampoc ho sé. Potser senzillament en descansar.

Aquesta temporada ja es dóna per perduda, suposo que no hi ha cap colla que aspiri a poder actuar aquest 2020, i les coses no estan gens clares de cara al 2021. El meu cap es debat entre la poca pressa que tinc per tornar a l'activitat i el neguit pel mal que la pandèmia està fent a una tradició tan nostrada. Desconec què faré jo quan se'ns permeti tornar als locals d'assaig i a les places, però espero de tot cor que tot quedi en anècdota i no passi factura a les colles. A més, la crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica. A jutjar per l'anterior, la mala situació va portar a un repunt de l'activitat castellera. Tot plegat, una incògnita. Però els castells segur que tornaran, d'una manera o altra. No els podem deixar perdre.

13 comentaris:

  1. Deixant a banda la part que t'implica més personalment, aquesta reflexió sobre els castells es podria fer extensiva a molts altres àmbits. Enguany ha estat l'any sense moltes coses o, en el millor dels casos, l'any de fer moltes coses de manera molt diferent de com les solíem fer. I, tal com pinta tot, sembla que no serà fàcil recuperar molt del que hem perdut. Segur que la tornada a la "normalitat" va per llarg però jo també espero que, d'una manera o altra, tornem a tenir castells i les altres coses que abans cadascú de nosaltres consideràvem importants i que ara han quedat aturades o limitades. Com dius, no ens podem permetre deixar-les perdre.

    ResponSuprimeix
  2. Has de buscar-te un esport que no sigui de contacte, què tal les motos? Potser molt car, no? Els escacs? S’ha de pensar massa. Has pensat en els eSports? Per edat ja no tens reflexes. Bé, es igual, quedat llegint amb una manteta al costat del foc com els avis.

    ResponSuprimeix
  3. Els Castells ha estat un fenomen que algun dia els sociòlegs ens hauran d'explicar.
    Els meus records més antics que fan referència als Castellers es limitaven als Xiquets de Valls i alguna altra colla de Tarragona.
    Potser aquesta pandèmia farà canviar hàbits?
    Penso que quan torni a la normalitat (d'aquí uns dos anys) tornaràs a fer pinya.

    ResponSuprimeix
  4. Xexu, no sé si t'has assabentat, però els Minyons reprendrem els assaigs de canalla després que la CCCC, i Salut hagin donat el vist-i-plau sota unes estrictes mesures de seguretat. De moment només la canalla (no com altres colles que assagen clandestinament fa dies) i ja veurem quan podem tornar-hi els grans. EL cert és que a mi em passa una mica com a tu. Tinc ganes que hi torni a haver castells, però també tinc ganes d'allargar el meu any sabàtic per poder fer tot allò que no he fet per culpa dels assaigs i actuacions. Donen per a molt els caps de setmana sense assaigs ni actuacions. I amb els amics de la colla continuem tenint relació que és un dels factors més importants per continuar fent castells.
    Ja veurem quant temps trigarem per tornar a recuperar les grans estructures que havíem vist. Tot deprendrà del nombre de gent que siguem capaços de tornar a engrescar. I pel fet de no tenir la canalla entrenada potser haurem d'esperar una mica més del que voldríem per veure castells dels més grossos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Colles que assagen clandestinament?
      Anem bé!
      Després ens preguntem el per què dels repunts d'afectació de la Covid..

      No hi ha dret. Conec a gent que creia que era assenyada que han fet una celebració d'aniversari... que "érem 14, però res, per una vegada no passa res"... i així anem fent, que es pensen que això és un joc.

      Suprimeix
  5. Pues descansa mientras puedas, XeXu bioquímico, pero buscando por curiosidad me he quedado impresionada con unos  videos de castells, así que no vayas a hacer como el Capitán Araña... que a todos embarca y él no se baña.

    ResponSuprimeix
  6. Per a mi és una llàstima que qualsevol manifestació cultural íntima d'un poble deixi de fer-se sigui el motiu que sigui, els castells són una de les manifestacions més íntimes de Catalunya, només cal veure i gaudir l'entusiasme i la concentració de tots cada vegada que s'aixeca un. Però vull afegir alguna cosa més, mai s'havia de perdre aquesta activitat, aquest exemple, doncs crec que no hi ha una altra activitat en la que hi hagi més unió, en la qual tots hagin de treballar a una, en la qual el més petit col·laborador és tan important com el més gran. En que sense la cooperació de tots res s'aconsegueix, quina llàstima que els humans no aprenguem les lliçons que dia a dia ens dóna el carrer.

    ResponSuprimeix
  7. És una llàstima, però sovint és difícil preveure com s'arreglaran les coses...
    A tu t'anirà bé per descansar i segur que quan es puguin tornar a fer, tindràs moltes ganes de participar-hi de bell nou, en una tradició tan nostra, o potser t'hauràs emmandrit???
    Bon vespre, XeXu.

    ResponSuprimeix
  8. No crec de cap manera que els castells es perdin o es deixin de fer. I ho dic des de fora, com a simple espectadora, però sabent que hi ha molta gent que els porta a dins i que els tornaran a aixecar així que puguin. Si alguns no hi torneu (suposen que sigui així) d'altres us agafaran el relleu. Potser caldrà començar de més enrere, potser s’haurà perdut la forma o la pràctica, però no hi ha cap dubte que tornarem a recuperar tot el que s'hagi perdut, sobretot, si val la pena, com els castells.

    En el meu cas el que més he perdut són les trobades de gent, amics i la gran família, (la petita, fills i nets, per sort els tinc a prop) I també penso que les recuperarem... i tantes altres coses: concerts, teatre... etc...

    ResponSuprimeix
  9. I tant que tornaran els castells!!
    Tan aviat com surti la famosa vacuna... o una medicació bona i segura que, encara que no eviti emmalaltir, ajudi a sortir-ne bé i sense seqüeles, tots tornarem a fer vida normal... i tu hauràs de decidir si vols seguir participant directament a la Colla o esser un espectador entusiasta i entès en la matèria. Però segur, segur que no es perdran.

    I jo podré tornar a passar hores a les cafeteries, llegint o fent mitja, sense pensar en si el local està ben ventilat, si la cambrera no para de tocar-se la mascareta amunt i avall o si un cambrer ha tossit. :-DD

    Quin any el 2020!! Això sí que és un Annus horribilis i no el de la Reina d'Anglaterra!

    ResponSuprimeix
  10. Més o menys t'entenc. Potser les raons no són exactament les mateixes, però aquest "fre", un cop assumeixes que no hi ha alternativa, tampoc està malament. Sabent que tot tornarà (hi ha cap senyal que digui el contrari?), doncs com bé dius, aprofitem i descansem. Desprès es torna amb més ganes i emotivitat. I perquè no, amb les coses més clares. I aquesta màxima es pot aplicar a gairebé tot, crec.

    ResponSuprimeix
  11. Us veig preocupats per si els castells acabaran tornant o no. No patiu, que segur que sí, no sé quan, no sé com, però els castells no s'acabaran segur. Ja veurem com serà la meva relació amb ells, però que ells no em necessiten a mi per continuar, això està claríssim. Moltes gràcies a tothom pels comentaris.

    McAbeu, moltes activitats s'han hagut d'adaptar i en alguns casos ho han fet molt bé. D'altres no han pogut, com ara l'oci nocturn, que semblava que s'anava a reactivar amb condicions, però la comunitat mèdica ho ha desaconsellat. Però bé, els castells no han tingut adaptació possible, tant assajos com diades requereixen aplegar molta gent junta fent un esforç que implica augment de respiració i, per tant, altíssima possibilitat d'infectar. Per això deia que no es podrà tornar fins que tot hagi passat definitivament, i ja veurem...

    Pons, has dit que els castells eren un esport? Ui ui, això és gairebé tan blasfem com anomenar 'entrenos' als assaigs...

    Xavier, sí que s'hauria d'estudiar, sí. Tot i que hi ha molta documentació i cada cop més treballs de recerca i de final de grau, tot el jovent casteller acaba fent-lo d'això! Jo no n'estic segur que torni, suposo que sí, d'alguna manera, però no sé si amb regularitat.

    Risto, com que fa molts dies del teu comentari (i de que jo vaig penjar el post), i les condicions han canviat novament, no sé pas si aquests assajos de canalla que dius seran possibles. Probablement els hauran tirat enrere novament. Sé que a la meva colla feien activitats amb la canalla per no tenir-los desconnectats del tot, però no estic gaire al cas. Evidentment, el que crida l'atenció del teu comentari és això dels assajos clandestins... no n'havia sentit res, de fet només t'ho he sentit a tu, però de seguida m'ha vingut un nom al cap, o un parell. Sospitosos habituals. T'he de dir que, pel que fa mi, la meva colla podria estar assajant clandestinament o de cara al públic, i probablement ni me n'hauria assabentat. Ja et dic, estic molt desconnectat i content d'estar-ho, ara mateix. Ja veig que alguns dels motius que tinc jo per no tenir pressa per tornar també els tens tu, però em sembla que ho vivim diferent. Pel que fa a l'activitat castellera com a tradició, com a cultura, potser haurem de recomençar. No de zero, és clar que no, però marcar un abans i un després de la pandèmia. Com ara, que comentàvem que s'havia recuperat un castell que no es veia des del segle passat (o l'anterior), doncs ara potser haurem d'anar recuperant els castells mica en mica, i celebrar-los com a grans fites perquè els hem pogut tornar a fer... si és que podem. És probable que abans es recuperin els castells nets que les grans estructures amb folres i manilles. Ja veuràs després quins riures amb les puntuacions!

    Chiloé, els castells són espectaculars, i si veure'ls ja és increïble, fer-los encara ho és més. I enganxa com només es pot entendre si estàs dins d'una colla. Però com tot, té el seu temps, i més d'un quart de segle d'activitat ja és molt com per no agafar-se'ls amb tanta passió. Veurem què passa quan ens deixin tornar, que sembla que va per llarg...

    ResponSuprimeix
  12. Alfonso, moltes coses per dir-te. Evidentment, jo també espero que els castells no s'acabin, com a manifestació cultural han de perdurar i estic segur que així serà. Potser haurem de tornar a construir un entorn casteller que ens permeti anar recuperant les estructures mica en mica, no voler córrer, perquè estarem desentrenats, perquè ens faltarà gent, i perquè haver parat un o dos anys es notarà i molt. Però en aquest post no parlava tant dels castells, sinó de mi. Els castells es faran tant si jo hi sóc com si no. El que poso en dubte és la meva continuïtat, no la seva. Perquè ara que no els podem fer, no els trobo a faltar de manera personal, el sacrifici, o diguem-li dedicació, que exigeixen, és molt gran, i jo fa molts anys que m'hi dedico. Per altra banda, sobre el paper els castells són un exemple per tot això que dius. A la pràctica, com en qualsevol activitat col•lectiva, els egos i la competitivitat molts cops embruten aquest sentiment de col•laboració i d'unió per un objectiu. No és una cosa dels castells, és de les persones. I els castells estan fets de persones.

    M.Roser, això és precisament el que diu el post, que fa molts mesos que hem parat l'activitat castellera i que no la trobo a faltar en absolut. No fa pinta que em tornarà a venir de gust quan puguem tornar, que no se sap quan serà i sembla que va per llarg. L'activitat és molt maca, és clar. Però 26 anys de sacrificar caps de setmana són molts.

    Carme, la primera part del teu comentari és per emmarcar, és exactament el que he intentat explicar en les respostes dels comentaris. Els castells, com a activitat, tornaran segur. Ho faran tant si jo hi sóc com si no, és evident, i la meva absència no es notarà, com tampoc la meva presència sola no pot fer que siguin més alts ni més segurs. També molt d'acord que potser caldrà començar a poc a poc i sense pressa de recuperar el nivell, que potser trigarà anys o dècades a assolir-se. Però els que porten els castells a dins, com dius, gaudeixen de fer-los, simplement, i d'anar-se superant quan es pot. Pel que fa a la família, jo no ho trobo a faltar perquè no sóc gens familiar, i a més la meva família no és massa gran. Als més propers ja els he anat veient una mica, però no et pensis que la pandèmia hagi fet que ens veiem menys... pràcticament...

    Assumpta, sí, segur que tornaran, com tantes altres coses. Però igualment, hi ha lliçons que estaria bé que haguem après, com per exemple, que la higiene és important, que si algú està malalt és millor que no vagi als seus llocs habituals de feina, relacions, activitats... perquè pot contagiar a algú altre, i no se sap fins on es pot estendre la malaltia, que de vegades no és un simple refredat com sembla. Però com que som uns capsigranys, segurament tot això ho acabarem oblidant i només ens acabarem lamentant d'allò que hem perdut o del que no ens deixen fer. Perquè mesures preventives sempre estarà bé que es mantinguin. No com les d'ara, és clar, però una mica sí. Està sent un any difícil, és cert, però no sabem si els que vindran seran millors. Em sembla que el SARS-CoV-2 no és el pitjor virus que té la nostra societat.

    Roselles, ara per ara el descans és molt benvingut. El problema és si després voldré tornar al sacrifici que suposen els assajos tard a la nit, les actuacions gairebé cada cap de setmana, el no poder fer altres coses que m'agraden... ja veurem si el meu temps als castells ja ha passat, de moment, ni ganes, ni emotivitat, ni res. Semblo insensible, però és que no ho trobo a faltar gens...

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.