diumenge, 18 d’octubre de 2020

Canta, que la vida ho demana

La sèrie 'Zoey's Extraordinary Playlist' ha estat una de les sorpreses audiovisuals agradables que hem tingut els últims temps a casa. Es tracta d'una 'dramèdia', una trama dramàtica en la que, irremeiablement, hi ha moments de molta disbauxa i hilaritat. La Zoey pateix un accident mentre es fa una ressonància magnètica i adquireix un poder: conèixer els sentiments de les persones en forma de cançó. És a dir, tot sovint els seus coneguts se li posen a cantar i ballar davant dels nassos per expressar sentiments i emocions que intenten amagar, en alguns casos muntant autèntics números musicals de molta categoria. Evidentment, aquests números només els veu la Zoey. Les cançons que canten són molt conegudes, d'artistes diversos i de diferents èpoques, però expliquen exactament allò que el personatge o personatges estan sentint.

D'aquí.

Tot i que a la sèrie les cançons ajuden a la protagonista a conèixer els problemes de la gent i ella sempre intenta ajudar-los, també descobreix algunes coses que potser preferiria no saber. I això fa pensar. Sovint ens és difícil saber què hi ha dins d'una persona, tots ens posem mil cuirasses i màscares per dissimular allò que sentim. Però la Zoey ho pot saber, en contra de la voluntat dels altres. És lícit saber allò que un altre no vol explicar? Però encara pitjor, és un do, això de saber-ho? O és una condemna? Perquè no pot triar què saber i què no, senzillament passa. Com deia, en alguns casos, li serà d'utilitat. En altres, només embolica la troca.

Us agradaria tenir aquest poder? No cal que els vostres coneguts facin actuacions musicals, eh? Només saber què pensen, què senten. Penseu que potser també sabreu què pensen de vosaltres. Us donaria avantatges, això? O només us portaria maldecaps? Jo, la veritat, no ho tinc clar. Naturalment que algun cop m'agradaria saber què passa pel cap d'algú, fins i tot saber què pensa de mi. Però no sempre, no de manera espontània i amb qualsevol. Em sembla que això comporta més problemes que avantatges. La ignorància respecte a alguns temes no sempre està tan malament.

17 comentaris:

  1. Crec que seria un inconvenient saber què pensen els altres.
    Associar cançons als sentiments crec que ho he fet sempre.

    ResponSuprimeix
  2. No sé si sabria explicar-te perquè, ni si sabria argumentar-ho prou bé, però jo crec que a mi sí que m'agradaria. Potser si ho tingués de veritat, m'ho voldria treure de sobre, però ara, crec que estaria bé. Saber allò que no vols saber, o que nomt'agrada, jo diria que també té els seus avantatges. Jo ho veig un avantatge.

    ResponSuprimeix
  3. Jo crec que, malgrat que a primera vista sembla molt llaminer això de conèixer els pensaments de la gent que et rodeja, a la llarga aquest "poder" em portaria més maldecaps que avantatges.

    ResponSuprimeix
  4. Els meus pensaments i sentiments son privats, donaria molt mal rotllo que algú conegués el què penso realment i els meus fetitxes estranys, em podrien considerar un monstre malalt. Per sort aquesta tecnologia digne de capítol de Black Mirror (Si quelcom es digne de Black Mirror vol dir que acabarà fent més mal que bé, sense excepció) no ha arribat i amb sort no arribarà mai. Tothom s’amaga de coses (o això espero), però aquí està el nostre repte com a éssers civilitzats, justament es ser capaços d’amagar certes coses per tal de poder conviure en societat. Tampoc vull conèixer els pensaments dels altres, no sóc tant xafarder, reconec que en algun moment podria ser útil, però no pas sempre, tothom ha de tenir dret a una vida pública i una vida privada, secrets que només puc conèixer jo, la NSA i l’home del barret i la gavardina del mode incògnit del Firefox.

    PS: Ja vas veure que l’Allau no comparteix el mateix entusiasme per la sèrie, i per suposat em refio més de la seva opinió.

    ResponSuprimeix
  5. No conec aquesta sèrie, no sé de quin canal és...Però em sembla força interessant, a mi m'agradaria saber que pensen els altres, però no m'agradaria que els altres sabessin el què penso jo...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponSuprimeix
  6. Para mí casi cada cover es un chute de alegría y fácilmente puede llevarme al desenfreno alguna de las coreografías. ¡Viva la música! ¿Meterme en corral ajeno? Bueno, puntualmente y eligiendo destinatario, sí. Me gustaría.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Wake me up before...

      https://m.youtube.com/watch?v=pIgZ7gMze7A

      Suprimeix
  7. Uff quina mandra de sèrie. L'argument és totalment diferent però em recorda a Glee i em va costar tela veure totes les temporades.
    I sobre la pregunta doncs mira, no, en la ignorància sóc feliç.

    ResponSuprimeix
  8. Segurament viuríem molt més tranquils perquè no hauríem d'amagar les emocions ja que tothom les coneixeria. Sempre he pensat que és una llosa haver d'amagar les emocions.
    Jo, actualment, sortiria cantant alguna dels Inadaptats o dels KOP (ple de ràbia i un punt d'odi).

    ResponSuprimeix
  9. No tinc ni idea de què va aquesta sèrie, però entenc que pot estar força bé. Sobre tot si les interpretacions musicals estan ben fetes i són conegudes (i com dius que sí, suposo que m'agradaria).

    Pel que fa al poder... ostres, alguna vegada, puntualment, segur que m'agradaria i m'aniria molt bé... però no, en general prefereixo no saber els pensaments dels demés. Sóc molt ximpleta i segur que tindria molts disgustos si sabés la veritat (més d'una vegada em posaria tristíssima sabent que tal o qual pensa coses dolentes de mi... prefereixo viure enganyada hehehe... ai, hi havia una cançó... com era?

    Ah, si, la del Joan.. ai, ai, que perdo la memòria. Joan què?
    Aquella de "Jo no vull pas la veritat vull ser feliç"

    (Ara he de buscar el nom per necessitat)

    ResponSuprimeix
  10. Aquesta versió així, tal qual, està genial...

    https://www.youtube.com/watch?v=hCsrDSongSk

    ResponSuprimeix
  11. I què me'n dieu d'aquesta versió feta per les noietes de Cantabile una de les magnífiques corals que m'alegraven la vida en l'Oh happy day un dels bons programes de TV3 ja desapareguts... aisss

    https://www.youtube.com/watch?v=UnU4nzB_KGQ

    ResponSuprimeix
  12. Estic segur que si a HBO ens ofereixen una segona temporada d'aquesta sèrie, a casa la mirarem, ens ha distret força! I pel que fa al poder en qüestió, cadascú té la seva opinió, moltes gràcies per aquests comentaris, ha estat un debat interessant.

    Xavier, a mi també m'ho sembla, pot fer gràcia en un moment, però si és sempre... Pel que fa a les cançons, jo sempre en tinc una o altra al cap, i n'hi ha moltes que relaciono amb moments concrets de la vida.

    Carme, és un punt de vista. És cert que també ens podria servir saber allò què preferiríem no saber. Potser podrem millorar, però també ens emportarem disgustos i moltes sorpreses negatives que no tenen remei. Què pensaries si de sobte descobreixes que el teu company, amb qui portes tota la vida, no t'ha estimat mai? Complicat. A més, quia gràcia tenen les relacions humanes si no ens podem quedar res per nosaltres?

    McAbeu, sí, justament. A primera vista sembla que pot aportar alguns avantatges, fins i tot segur que ens hi apuntaríem si poguéssim triar a qui llegim els sentiments i a qui no. Però que passi sempre i inesperadament... no fa tanta gràcia.

    Pons, potser tindries sort i no hi hauria cap cançó que descrivís els teus pensaments, i així no et podrien llegir la ment. Em sembla que és només una sèrie de ficció, t'ho has pres molt seriosament! És clar que a l'Allau no li va agradar tant, ell és un intel•lectual i jo no. El seu criteri preval sempre i en tot moment, però això no treu que jo m'ho passi bé amb les meves merdes.

    M.Roser, ja no miro pràcticament res que facin en canals, sèries definitivament no. Les miro a les plataformes, en aquest cas, és HBO. A la sèrie els altres no poden saber què pensa la Zoey, almenys no habitualment. Però això de saber què pensen els altres no sempre és un camí de roses per ella.

    .Chiloé, aquest és el problema, que a la sèrie, com se sol dir, 'no funciona així'. La mateixa protagonista ho diu en un capítol, com tot poder de la ficció que la persona que el té no pot controlar. Ella no tria quan algú se li posarà a cantar per tal de mostrar els seus sentiments. Si ho pogués triar quan a ella li interessés, això ja seria una altra cosa. Em sembla que en això ens posaríem tots d'acord, per curiositat, tafaneria o morbositat, i tant, saber què pensa algú ens agradaria a tothom. I sí, que visqui la música!

    Anna, no he mirat la sèrie 'Glee', que sàpiga mai l'hem posat sobre la taula per plantejar-nos veure-la. A mi em va encuriosir de seguida aquesta de la Zoey, podria haver estat un fiasco, però no, tot i ser una mica dramàtica, ens ha divertit força.

    ResponSuprimeix
  13. Risto, t'ho plantejo d'una altra manera. Què et fa pensar que els altres tenen interès a conèixer les teves emocions? El més probable és que tots les vulguem amagar perquè ens fan vulnerables, o això pensem. És clar, tu vols mostrar al món la teva ràbia i el teu malestar, però la sèrie no va d'això, o no només, que també n'hi ha. Són sentiments íntims, potser alguns una mica incorrectes. De veritat que penses que s'haurien de poder cantar als quatre vents? Jo penso que no.

    Assumpta, les cançons que canten són força populars, però també depèn de la música que escoltis, i en quins mitjans. Algunes d'elles és pràcticament impossible no conèixer-les, però d'altres jo les conec perquè escolto emissores de ràdio de música comercial. En tot cas, la majoria d'actors i actrius canten força bé, alguns desafinen una mica, però en general bé. Això sí, el millor són les coreografies que fan. De vegades, només la fa un, però quan es posen a fer flash mobs, és un fart de riure. La gràcia és que ells no saben que ho estan fent, és la representació gràfica dels pensaments d'algú, només ho veu la protagonista. I nosaltres, és clar. Pel que fa al poder, és el que dius tu. Inevitable no endur-se alguna desil•lusió. A la sèrie no passa, perquè la protagonista només veu els sentiments de la gent per la que pot fer alguna cosa, coneixent què senten, ella els pot ajudar. No ha passat encara que algú pensi una cosa d'ella que la tiri per terra. Com veus, el poder és molt específic, però igualment, no l'acabo de veure clar. Ah, conec en Joan Colomo, però no he escoltat gens la seva música. Però ja és això, que ens menteixin per no conèixer la crua realitat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. "La gràcia és que ells no saben que ho estan fent"

      XEXU!!! T'has plantejat que potser nosaltres també cantem i ballem en el cap d'algú?? Nosaltres no ho sabem que ho estem fent, però aquest "algú" ens VEU!!

      (Ara m'explico perquè hi ha dies que les articulacions em fan més mal o menys sense cap explicació lògica... He estat ballant!!!)

      Suprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.