diumenge, 18 d’octubre de 2020

Canta, que la vida ho demana

La sèrie 'Zoey's Extraordinary Playlist' ha estat una de les sorpreses audiovisuals agradables que hem tingut els últims temps a casa. Es tracta d'una 'dramèdia', una trama dramàtica en la que, irremeiablement, hi ha moments de molta disbauxa i hilaritat. La Zoey pateix un accident mentre es fa una ressonància magnètica i adquireix un poder: conèixer els sentiments de les persones en forma de cançó. És a dir, tot sovint els seus coneguts se li posen a cantar i ballar davant dels nassos per expressar sentiments i emocions que intenten amagar, en alguns casos muntant autèntics números musicals de molta categoria. Evidentment, aquests números només els veu la Zoey. Les cançons que canten són molt conegudes, d'artistes diversos i de diferents èpoques, però expliquen exactament allò que el personatge o personatges estan sentint.

D'aquí.

Tot i que a la sèrie les cançons ajuden a la protagonista a conèixer els problemes de la gent i ella sempre intenta ajudar-los, també descobreix algunes coses que potser preferiria no saber. I això fa pensar. Sovint ens és difícil saber què hi ha dins d'una persona, tots ens posem mil cuirasses i màscares per dissimular allò que sentim. Però la Zoey ho pot saber, en contra de la voluntat dels altres. És lícit saber allò que un altre no vol explicar? Però encara pitjor, és un do, això de saber-ho? O és una condemna? Perquè no pot triar què saber i què no, senzillament passa. Com deia, en alguns casos, li serà d'utilitat. En altres, només embolica la troca.

Us agradaria tenir aquest poder? No cal que els vostres coneguts facin actuacions musicals, eh? Només saber què pensen, què senten. Penseu que potser també sabreu què pensen de vosaltres. Us donaria avantatges, això? O només us portaria maldecaps? Jo, la veritat, no ho tinc clar. Naturalment que algun cop m'agradaria saber què passa pel cap d'algú, fins i tot saber què pensa de mi. Però no sempre, no de manera espontània i amb qualsevol. Em sembla que això comporta més problemes que avantatges. La ignorància respecte a alguns temes no sempre està tan malament.

dimecres, 7 d’octubre de 2020

L'any sense castells

Aquest any està sent molt estrany per molts motius. Personalment, un d'ells és l'absència de castells. Aquest cap de setmana passat havia de tenir lloc el Concurs de Castells que es fa cada dos anys al Tarraco Arena de Tarragona. Per raons evidents, no es va poder fer, és clar. Com la resta d'actuacions castelleres des de febrer. Com a paradigma de l'activitat col·lectiva en la que el contacte físic és absolutament necessari, els castells seran de les darreres coses que podran tornar a la normalitat. No es poden fer a distància, ni virtualment, ni mantenint cap mesura de seguretat ni higiènica. Mala peça al teler.

Tot i pensar que és una llàstima i que és un any perdut d'assajos en un moment en el que l'activitat anava de davallada i els grans castells ja eren més cars de veure, he de dir que no els trobo a faltar. No els trobo a faltar a tall personal, que no se'n pugui fer no m'agrada, naturalment. Però jo estic còmode en aquest any sabàtic, el cos no em demana assajar, ni anar a actuacions i diades. Aquest seria el meu 27è any com a casteller, que es diu aviat, i aquesta aturada forçosa m'està fent adonar que el temps que cal dedicar-hi potser ja no em compensa i prefereixo invertir-lo en altres coses. Quines? Doncs tampoc ho sé. Potser senzillament en descansar.

Aquesta temporada ja es dóna per perduda, suposo que no hi ha cap colla que aspiri a poder actuar aquest 2020, i les coses no estan gens clares de cara al 2021. El meu cap es debat entre la poca pressa que tinc per tornar a l'activitat i el neguit pel mal que la pandèmia està fent a una tradició tan nostrada. Desconec què faré jo quan se'ns permeti tornar als locals d'assaig i a les places, però espero de tot cor que tot quedi en anècdota i no passi factura a les colles. A més, la crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica. A jutjar per l'anterior, la mala situació va portar a un repunt de l'activitat castellera. Tot plegat, una incògnita. Però els castells segur que tornaran, d'una manera o altra. No els podem deixar perdre.

dijous, 1 d’octubre de 2020

Ni oblit, ni perdó

Recordo nervis. 

Recordo matinada. 

Recordo concentració. 

Recordo mirades d'aprovació.

Recordo por.

Recordo indignació.

Recordo estar alerta.

Recordo plors.

Recordo abraçades.

Recordo confiança.

Recordo rauxa.

Recordo agraïment

Recordo complicitat.

Recordo coordinació.

Recordo determinació.

Recordo solidaritat.

Recordo valentia.

Recordo incertesa.

Recordo preocupació.

Recordo emoció.

Recordo alegria.

Recordo sensació de victòria.

Ni oblit, ni perdó.