dimecres, 23 de setembre de 2020

La llengua que trio

Sempre que inicio qualsevol projecte, del tipus que sigui, una de les coses que no em plantejo mai és la llengua que faré servir. De manera natural, el català s'obre camí i escric en aquesta llengua qualsevol text que el projecte requereixi. Podria exposar moltes raons per fer-ho, com la voluntat que el català sigui present en qualsevol àmbit de la vida, que penso que si no el fem servir desapareixerà, però podem deixar-ho, senzillament, amb que és la meva llengua. 
 
Quan explores una mica, observes que hi ha altra gent que fa allò mateix que fas tu (tampoc no inventarem res, ara), i que tria majoritàriament altres llengües, en especial el castellà, o l'anglès si són prou agosarats i en saben prou. Estem parlant de persones catalanes i molt probablement catalanoparlants (hi ha evidències), però que a l'hora de triar, fan servir una altra llengua i arraconen el català. Ho atribueixo a buscar un públic més nombrós, qualsevol persona de Catalunya els entendrà igualment, però amb sort també s'obriran camí en altres 'mercats'. També hi ha gent que fa servir totes les llengües que coneix, inclòs el català, depenent del que proposen en cada cas. Fer servir més d'una llengua no té res intrínsecament dolent. En funció de l'objectiu que tingui cadascú, és una jugada intel·ligent i segur que comporta avantatges. Ara bé, probablement no està fent cap favor al col·lectiu de catalanoparlants ni a aquells que intenten aprendre el català, si l'exclou de les seves opcions.
 
No sóc ningú per jutjar, cadascú té els seus motius i fer canvis de llengua amb finalitats 'comercials' en pot ser un, però probablement no l'únic. Tampoc no puc assegurar què faré jo en un futur, que molts cops ens hem d'acabar menjant les paraules. Però sí que sé que el català és important per mi, és la llengua que faig servir i la que estimo. Fer-la llengua única dels meus projectes i escrits em tanca portes, em limita a públics més petits, en sóc conscient. Però tot i així, no em resigno. Potser algun dia canviaré d'idea, però ara per ara prefereixo ser petit però fidel a allò que sento.  

dissabte, 19 de setembre de 2020

Relats conjunts, Llegint i escrivint missatges


 

Uf, com m'està costant l'últim llibre de Murakami... em marxa el cap tota l'estona, és el tercer cop que començo aquesta pàgina. No hi ha manera. Miro de fer veure que estic concentrada, perquè he insistit molt en les ganes que tenia de llegir-lo, però se m'han passat. I la Júlia aquí al costat que no deixa el mòbil ni que li recomani el metge. És que no s'acaben els comptes d'instagram per mirar? La veritat és que jo també el trauria ara i em posaria a mirar vídeos de receptes hipercalòriques a facebook o de balls ximples a tik tok, qualsevol cosa que em distregui d'aquest avorriment. Aquest japonès ja no és el que era. Però m'he quedat sense bateria, així que he de simular que estic absorta en la lectura i que m'està encantant. Potser millor així, perquè ara mateix si tingués el mòbil escriuria un tuit posant el llibre de volta i mitja i tots els fans de l'autor se'm tirarien a sobre, que no es pot dir res allà, encara que sigui veritat! A més, em ronca l'estómac, quina gana que tinc! Però encara queda estona pel vermut, ni una trista peça de fruita se m'ha acudit portar... Anem al parc a estirar-nos i llegir una mica... quines grans idees que tinc. Quan m'aixequi potser hauré d'anar directa al fisioterapeuta, quin mal d'esquena d'aquesta posició! I ella tan tranquil·la, aquí amb el trasto passant l'estona. No sé si posar alguna excusa perquè marxem, inventar-me alguna urgència. No s'hi està malament aquí, aquest solet de tardor és ben agradable, però el llibre és infumable. Quina enveja de la col·lega, tu.

- Júlia, bonica, estàs ben enganxada al mòbil, eh? Ja podries deixar-lo estar una estona i llegir una mica, que hem vingut a desconnectar, no?

- Però què dius Gemma, si jo faig servir el mòbil com a lector, tinc una aplicació que atenua la llum de la pantalla i no cansa la vista. És molt més sostenible! He estat ben enganxada des que hem arribat. Just ara he acabat el darrer llibre de Murakami, quina passada, m'ha encantat! Ara anava a compartir el meu entusiasme a twitter.

 

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de setembre.

divendres, 11 de setembre de 2020

Amb els ulls tancats

La desperto segons les instruccions donades, aquest cop, quan estic a punt de marxar, perquè aquell dia teletreballa. Sempre li costa obrir els ulls, ja fa temps que sóc el seu despertador. En aquests primers moments de semi-consciència, de vegades tenim converses interessants, amb ella encara amb els ulls tancats. 
 
Plou, li dic.
Sí, et mullaràs.
Ja ho sé. Però ja saps que això no és el pitjor.
Però no passa res, vas a bon ritme.
 
Qui llegeixi això pot no entendre gaire bé el significat d'aquestes quatre frases, però demostren com ens coneixem. Primerament, sap que em mullaré, perquè no agafaré paraigües, encara que caigui el diluvi universal. Però mullar-me no em preocupa gaire, em molesta més perquè no podré llegir caminant cap a la feina, cosa que solc fer. Que se'm mulli el llibre sí que em molesta. Però no passa res, perquè el ritme lector d'aquest any és alt, com ella ha dit, em puc permetre no llegir aquests minuts. I això, en semi-consciència i els ulls tancats. 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Des de l'altra banda

Fins i tot l'excursionista de pa sucat amb oli sap que sempre hi ha, com a mínim, dues versions de cada història, dues visions diferents. Quedar-se només amb una d'elles és tenir una idea molt esbiaixada de la realitat. Per això, després de tres cops de tenir la mateixa perspectiva i gairebé convèncer-se que no n'hi hauria cap altra, va decidir fer un cop de cap i anar a buscar l'altra versió. Podia ser que no trobés com arribar-hi, però almenys ho havia de provar.

Aquesta era la visió a la que estava acostumat:

El Comaloforno des del Besiberri Sud.
El Pic de Comaloforno vist des del Besiberri Sud.
 

I d'aquesta manera es veu la realitat des d'un altre angle, just des de la perspectiva oposada.

 La cresta dels Besiberris vista des del cim del Comaloforno.

 

Content i satisfet de no haver-se quedat amb la versió fàcil i evident, d'haver-se aventurat a entendre la realitat des d'un altre punt de vista, ara ja només li queda aquell bonyet del final de la cresta, el Besiberri Nord, per completar tots els tresmils de Catalunya.

Però aquesta, amics i amigues, és una altra història.

dijous, 3 de setembre de 2020

Escriptura directa

 

La sala d'espera era una nau immensa, em va deixar francament impressionat. Era esperable, l'aparença és molt important. Cal generar la sensació que els diners no són cap problema a la gent que es pot permetre contractar els serveis de l'empresa, però reconec que em va semblar excessiu i tot. No entenia ben bé el perquè de les plantes penjant, però estava segur que no eren casuals, que l'efecte que provoquen deu estar més que estudiat. Estar sol en un espai tan gran em va neguitejar més del que ja ho estava, m'havia costat molt prendre la decisió i una mica més i l'espai em fa tirar enrere, però vaig esperar estoicament. Efectivament, l'aparença, en el meu cas de tranquil·litat i seguretat, és molt important. No me'n penedeixo, l'estona d'espera que em van fer fer, segur que estudiada com tota la resta de l'entorn, no es va fer llarga i de seguida em van fer passar. L'operació va ser un èxit, com cal esperar de l'empresa més qualificada del sector. Ara ja puc dir que no sóc un humà com els altres, encara no s'ha inventat un terme per definir les persones com jo, però a mi m'agrada anomenar-nos post-humans. Les moltes modificacions que ha tingut el meu cos m'obren una infinitat de possibilitats, encara no les conec totes i a més s'aniran actualitzant i renovant amb el temps. La intel·ligència artificial que porto integrada aprèn ràpid, cada dia ens coordinem millor i m'ajuda amb més coses. Però una de les funcionalitats que més faig servir és la de l'escriptura directa, potser perquè abans me'n feia un fart, d'escriure, i sempre m'ha agradat aquest tipus de comunicació. Però ja no em suposa cap esforç, ja no em cal cap teclat, ni cap pantalla, ni molt menys cap instrument arcaic que funcioni amb tinta. Ara només penso les paraules i apareixen escrites en qualsevol format compatible amb mi. La intel·ligència artificial em corregeix i m'estructura les frases, ja només em cal pensar-ne l'esquelet. Aquest text que veieu m'ha costat 0.3 mil·lisegons de pensament. La vida és massa curta per posar-se a escriure físicament de manera tan laboriosa. Bé, la meva ja no ho serà tant, de curta...


La meva participació a la proposta que ens feia la Carme a l'agost, tot i que ja estiguem a setembre!