dijous, 11 de juny de 2020

La bàscula i el mirall són amables

Al febrer, abans que esclatés la pandèmia, el confinament i tot això que ara sembla que estem oblidant ràpidament, ja vaig dir que estava en fase de perdre pes i que la gent encara no m'ho notava, cosa que em feia una mica de ràbia. Quan parlo de 'en fase', en mi té un sentit perquè m'he d'enfocar molt si em vull aprimar: o m'ho prenc seriosament o no funciona. I no sé fer-ho a poc a poc. Ja ho he fet altres cops, de manera que el meu historial de pes al llarg del temps és com una muntanya russa en la que els cims i les valls solen estar a molta distància els uns dels altres.

Durant aquests mesos que hem estat movent-nos molt poc i que es comenta que la gent s'ha engreixat força de mitjana, jo he seguit perdent. Fent exercici diari, reduint molt el consum calòric i, sobretot, no menjant allò que m'agrada més, és a dir, qualsevol cosa que no sigui sana. M'he portat bé. Potser de manera massa estricta i tot. Però ara estic on em vaig proposar estar: he perdut 17 quilos, que es diu aviat. I encara faig una mica de panxeta, càsum! Però la diferència és notable, ara no hi ha ningú que pugui obviar-ho, sobretot després de no haver-nos vist durant setmanes o mesos. La sorpresa és total, la imatge que mantenen de mi no és la del març quan ens vam deixar de veure, moment en que ja havia perdut una bona quantitat però no es veia massa, és una d'anterior. Ara els ve de nou.

Em sento molt millor, com és evident. Estic a gust. Tant la bàscula com el mirall són amables. Ara se'm planteja un repte que generalment no aconsegueixo complir: mantenir-ho. Aprofitar alguns bons hàbits que he començat i resignar-me a que hi ha coses que no s'han de fer, i d'altres que convé fer-les. Si ho aconsegueixo serà tota una novetat. Per cert, com que l'exercici diari que faig és bici estàtica, com ja he comentat altres vegades aprofito per llegir mentre pedalo. Aquest any porto un ritme de lectura estratosfèric pels meus estàndards. Sens dubte, és una gran motivació per no perdre'm cap sessió, perquè l'activitat per ella mateixa fa adormir a les ovelles...

17 comentaris:

  1. Enhorabona Xexu. Fer règim comporta un sacrifici i una força de voluntat important.
    Segueix.
    Penso que una gran majoria de persones, a partir dels quaranta hem de fer règim. Pel sucre, o pel colesterol, pels triglicèrids, pel sobre-pes, per l'àcid úric, pel gluten... o per una mica de cada cosa.

    ResponSuprimeix
  2. Sense pretendre-ho, jo també he perdut algun quilo durant el confinament. L'explicació és fàcil: he fet molta menys vida social, i això vol dir menys àpats contundents, menys alcohol, i menys tapes. Ara, passat el confinament he tornat a fer el que feia, i fins i tot a un ritme més elevat perquè tenim moltes ganes de retrobar-nos amb tothom. És a dir, que segur que recuperaré el pes anterior aviat, si no augmenta i tot...

    ResponSuprimeix
  3. La meva germana n'ha perdut uns dotze... que, també, tela... se li noten un munt i està guapíssima!! Així doncs, tal com li vaig donar l'enhorabona a ella, te la dono a tu. Jo ja no tinc ni força de voluntat ni res que s'hi assembli... Imagino que deus haver gaudit molt quan la gent et deia que VEIA que estaves molt bé ;-))
    Una vegada que em vaig aprimar molt (amb esforç i constància), era tan feliç quan la gent ho notava! ;-))

    En Josep Lluís n'ha guanyat tres/ tres i mig... però no passa res, perquè partia de prim.
    Sempre ha estat prim... inclús "molt prim"... però fa cosa d'uns anys, per nervis, per menjar malament (molt picar i tal) es va engreixar i, sense estar "gras", se'l veia gras, pel que la gent estava acostumat... Li van fer uns anàlisis i li va sortir una miqueta de sucre i el metge li va dir que era tan poca cosa que millor que ho cremés fent exercici i, des de llavors, surt a caminar/córrer tres cops per setmana. No menja tantes coses dolces... i, poc a poc, va perdre 15 quilos, o sigui que es va quedar prim com sempre. Ara, amb aquests que ha guanyat, segueix estant bé, però els vol perdre :-DD

    Jo estic com una foca.

    ResponSuprimeix
  4. 17 quilos son molts quilos només amb 4 mesos! I més tenint en compte que la teva alçada que no es gaire. Crec que els metges i nutricionistes recomanen perdre pes a velocitats més moderades, però veig que la moderació no fa per tu. En fi, ara ja està fet, a veure si ho pots mantenir.

    A mi m'ha passat com la majoria que he guanyat pes, entre 1,5 i 2 quilos aproximadament, però crec que ha sigut en part en massa muscular (o això m'agrada pensar...) perquè ara faig exercicis de força que abans del confinament no feia.

    ResponSuprimeix
  5. Enhorabona! Efectivament són molts quilos. I no es gens fàcil. T'ho haa currat molt. Ara, a mantenir-se que també costa.

    El teu post em serveix per conscienciar-me a mi. Fa uns 4 anys em vaig aprimar 11 quilos. Va ser la primera vegada que m'aprimava. En 4 anys ja n'he recuperat 4... o sigui que he de tornar a controlar-me una mica.

    Jo també faig bici mentre llegeixo. He, he, he... Cada dia. Si no, no es pot aguantar. Continuem doncs!!!

    ResponSuprimeix
  6. Brutal 17 quilos! A veure si la combinació llegir + bici és la clau, perquè et distreus. Jo dec estar més o menys igual (de gordi). El meu mètode secret ha estat treure la gossa a passejar (només hi havia gent amb amb gos i algú q anava a comprar, ben estrany...). Sort amb el manteniment, ho aconseguiràs!!

    ResponSuprimeix
  7. Flipo que un paio amb 20 kg extra pugui tenir la cara de fer de gamberro al Pons's blog!! Has d'intentar mantenir-te perquè com que aquesta cosa torni a passar els becaris no et deixaran escapar-te...

    ResponSuprimeix
  8. Déu n'hi do, noi! I quina perseverança amb la bicicleta estàtica ;)

    ResponSuprimeix
  9. M'agrada això que dius que la bàscula i el mirall són amables amb tu, això vol dir que si t'has proposat tenir un tipet i has perdut 17 quilos, ho estàs fent bé...Amb mi la bàscula també m'estima, el mirall no tant, perquè això que diuen que l'arruga és bella a mi no m'acaba de convèncer!
    La gent dius que s'ha engreixat? jo no i malgrat tot, he perdut un quilet que fa anys i panys que peso el mateix.
    Ves fent bondat i exercici que tindràs més salut.
    Bon vespre, XeXu.

    ResponSuprimeix
  10. Molt bé! Molts ànims i endavant! Jo vaig preguntar la meva germana si estava bé del cap, que també feia règim en ple confinament!!
    Jo sóc de les que (per ràbia de molts) menjo però no m'engreixo. Aquests mesos segur que també hauria agafat algun quilo, que a mi m'hagués anat bé. Em pesaria per saber-ho, però no servirà de res, perquè part dels quilos que hagi pujat són d'haver portat la crispeta nou mesos.

    ResponSuprimeix
  11. Jo no trobo mai el moment per a començar a fer dieta i els kilos es van afegint al cos. I això no és bo, ho sé, però la força de voluntat m'ha marxat de vacances i deu haver quedat confinada en un altre lloc, a casa teva per exemple! A veure si la recupero i així el tipus també.

    ResponSuprimeix
  12. Suposo que us sorprenen aquests canvis de pes, sóc molt d'extrems, ja ho veieu. ara estic enfocat en poder-me mantenir aquí, em veig bé i estic content. Veurem si ho aconsegueixo, l'experiència em diu que a la llarga no tinc massa possibilitats d'aconseguir-ho, però qui sap si seré capaç de canviar la meva història! Moltes gràcies per comentar.

    Xavier, no és ben bé un règim, a això em referia quan deia que ho faig a la meva manera i no ho sé fer a poc a poc. No faig cas de cap planificació, només la meva, la que m'invento i que segurament cap dietista aprovaria. Això sí, l'esforç i la força de voluntat hi són, altrament és impossible. A mi, que ja en tinc més de quaranta, ja fa anys que em surt colesterol a les analítiques. Em sembla que els meus nivells són una mica més alts del normal. No li fai mai cap cas, la veritat.

    Risto, el comentari enllaça bé amb el post anterior. Com ja vas llegir, no tinc cap mena de ganes de reprendre la vida social. A més, quan estic en fase m'ho prenc seriosament fins i tot quan quedo amb gent. Com que pot ser inevitable consumir coses que ara no em permeto, ja m'asseguro després de recuperar-ho amb una sessió de lectur... d'exercici.

    Assumpta, jo em vaig posar abans a intentar-ho, des de gener, com deia. Com que ja m'hi havia posat, he continuat quan hem estat en confinament i fases de desescalada i totes aquestes martingales. Si m'hi hagués hagut de posar quan ens van tancar probablement no ho hauria aconseguit. Espero que la teva germana no els hagi perdut de cop i ja faci una temporada que es cuida i es dedica a perdre'n. Dotze són moltíssims, i tant que s'ha de notar! I sí, si la teva intenció i voluntat és perdre pes, això porta associat que es noti, i si els altres ho veuen que no els passi desapercebut. És part del 'sentir-se millor amb un mateix', encara que això denoti una gran inseguretat per part meva. Jo diré que ja he passat a la fase que la gent em diu que pari ja, que em quedaré en no res. Però només és per la imatge que tenien de mi, molt més rodó. Ara estic bé, m'agrada el que veig al mirall, però en cap cas estic esquelètic ni semblo malalt. És clar que les galtes se m'han reduït, però tampoc diria que tinc la cara xuclada! I aquesta maleïda panxeta no marxa. Confirma la meva percepció sobre que la gent comenta per la imatge que s'han fet de tu que ningú li diu a un individu fibrat i amb una tauleta de xocolata a l'abdomen que deixi d'aprimar-se ja. I jo estic molt lluny d'aquest nivell, probablement no arribarà mai.
    Pel que fa al Josep Lluís, no me l'imaginava tan prim! Si va semblar que s'engreixava una mica per nervis, però encara no semblava gras, i quan va canviar els hàbits va perdre quinze quilos és que realment ha d'estar molt, molt prim. Però bé, és un tema de constitució, cadascú té la seva i el cos tendeix a buscar-la si fem vida normal. Si ens passem, estem per sobre, si fem bondat extrema, podem baixar del nostre 'pes estàndard'. Per exemple, al meu cos li agrada estar per sobre del que ara estic. Si faig 'una vida normal' m'engreixaré. D'aquí que sigui un repte mirar de mantenir-me on sóc. Serà difícil, m'agrada massa menjar.
    I pel que fa a tu... doncs fes el que et vingui de gust fer, tant és com estàs sempre que no et preocupi. Mentre no suposi problemes de salut, és clar.

    Pons, així m'agrada, que siguis optimista. És clar que sí, és massa muscular, n'estic convençut! En tot cas, estàs per sota la mitjana d'augment de pes que he sentit, així que tot perfecte. Pel que fa a mi, evidentment el que he fet no és sa ni recomanable, per això no se'm passaria pel cap consultar a un/a nutricionista, perquè no vull que tinguin un disgust. Fer-ho des de l'inici de manera assenyada a mi no em funciona. Però per això tampoc recomano a ningú que faci el que jo faig, quan em pregunten com m'ho he fet dic que no sóc un bon exemple.

    ResponSuprimeix
  13. Carme, m'ha encantat la teva manera de dir-ho! No llegeixes mentre fas bici, aprofites per fer bici mentre llegeixes! Genial. Jo també podria dir el mateix. Depèn del dia, potser. Hi ha dies que estic més motivat que altres per pedalar, però en general m'avorreix. Del que no em canso és de llegir. Veig que de moment encara estàs per sota del pes que estaves, no està tot perdut! Potser sí que cal cuidar-se, però en definitiva, es tracta d'estar a gust amb un mateix.

    Gemma Sara, ja et dic jo que, si no pogués llegir mentre faig l'activitat, la meva motivació seria nul•la. Probablement no faria aquest exercici, sortiria a córrer potser, o ho convinaria. Suposo que qualsevol moviment va millor que estar-se a casa, tot i que nosaltres hem fet classes virtuals també, em va costar una mica començar, però després m'hi vaig acostumar. Són cansades, eh!

    AhSe, no sabia que el Pons's Blog tenia dret d'admissió per persones amb sobrepès. Potser hauré de deixar d'anar-hi perquè no m'agraden aquestes discriminacions.

    Maurici, la perseverança seria molta menys si no pogués llegir mentre faig l'exercici.

    M.Roser, bé, quan dic que el mirall és amable no vol dir que m'agradi massa el que hi veig, però que els resultats són molt palpables. Comparat amb el que hi veia al gener, doncs és clar que m'agrada. Per això la bàscula és més amable, que només em dona un número, i no jutja! Això diuen a les notícies, que la gent s'ha engreixat de mitjana uns tres quilos. Jo no ho sé, hi deu haver de tot.

    Susana, jo vaig començar al gener, m'ha agafat la pandèmia i el confinament a meitat de l'objectiu, però tot i reduir molt la mobilitat, he decidit no rendir-me. I ho he aconseguit. Ara encara baixo una mica, segueixo esforçant-me, però el 'nou objectiu' serà no recaure. El problema és que m'agrada molt menjar. Massa. Així que, si faig com tu, segur que estaria com una foca, que jo m'ho quedo tot. Tu ja t'ho miraràs quan el teu cos torni a la normalitat!

    Laura T, si et dic les vegades que he pensat, des de l'últim cop que em vaig aprimar, 'ara sí, va, començo avui, em portaré bé, faré exercici...', i que no ho he aconseguit... Però mira, de vegades el cervell fa un clic, i t'hi llances. De totes maneres, el meu exemple no és bo per ningú, perquè jo em passo.

    ResponSuprimeix
  14. Anècdota:

    Hehehehe (que ximple, ric abans d'explicar-la... però és que em fa gràcia)

    Quan en Josep Lluís va anar a Barcelona a estudiar la carrera, vivia en un col·legi major. A la seva habitació eren quatre nois. Un estudiava econòmiques i no el vaig conèixer mai, però els altres tres eren de Dret.
    Els tres estaven PRIMS, però súper prims.

    Jo fent-li broma li vaig dir "Que no us posin de publicitat del Col·legi Major perquè semblarà que us fan passar gana!" (ja veus, quina ximpleria... i a mi em fa gràcia).

    D'alçada fa 1,77 o 1,78... i llavors no arribava als 60 Kg!! Deuria pesar 57 o 58...
    Però no semblava malaltís ni res... a més te les espatlles amples la qual cosa feia que no semblés tan prim... però és així :-DD

    Buscaré una foto, a veure si la puc pujar...

    ResponSuprimeix
  15. Mira, aquí hi ha dues fotos.
    Quan les hagis vist m'avises que les trauré.

    https://blogmanuscrit.blogspot.com/2020/06/blog-post.html

    Tenen la tira d'anys.
    La de Brussel·les és l'estiu de 2004, o sigui, fa 16 anys i l'altra és anterior... potser un parell d'anys abans. És a Reus, crec que era el dia del meu sant.

    Aquí estava en un pes ideal (ell, jo no massa) el que li queda millor i es veu més natural... però no sabria quan, potser uns 68 kg. Quan ens vàrem casar (27 anys) crec que en pesava uns 64.

    Clar, tampoc es pesa el mateix als 18 anys (que he comentat del Col·legi Major) que als 39/40... no sé per què, es va guanyant una mica de pes encara que un no s'engreixi: als 18 ets gairebé un adolescent i als 39/40 un home fet i dret.

    Quan va estar més gras passava dels 85 que per ell era una animalada i, quan es va anar "recuperant" es va quedar en uns 74, amb un aspecte molt similar (encara que sembli estrany)

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.