dijous, 4 de juny de 2020

Cocooning

Els humans tenim necessitat d'etiquetar-ho tot, de posar noms. Avui vull parlar de 'cocooning', un concepte que he sentit darrerament i que reconec que m'ha fet sentir una mica identificat. Però de fet, no és nou, es veu que va ser creat als anys 90.

La paraula ve de 'cocoon', que significa capoll o pupa, que és un dels estadis que passen els insectes que fan la metamorfosi. En algunes papallones s'anomena crisàlide, que és un terme més conegut. En aquesta fase del desenvolupament, les larves d'insecte es tanquen en una càpsula hermètica i quan en surten tenen una forma totalment diferent. Potser algun de vosaltres recordarà també una vella pel·lícula dels 80 que es deia 'Cocoon', en part per això aquest concepte m'ha cridat l'atenció, és un terme amb sonoritat curiosa.

El 'cocooning' es defineix com la tendència a socialitzar cada vegada menys, a passar cada cop més temps a casa i sortir poc. A tancar-se en la pròpia closca o càpsula. Podríem dir que els darrers mesos hem patit un 'cocooning' forçat, però el terme és aplicable quan és una decisió voluntària. No és un concepte nou, està relacionat amb l'agorafòbia, la por als espais oberts, i fa un temps ja van fer-se famosos els hikikomori japonesos, adolescents que es tancaven a la seva habitació i no sortien mai.

Doncs bé, a mi aquesta crisi sanitària m'ha afectat una mica d'aquesta manera. No tinc ganes de recuperar la vida social d'abans, ni d'anar a terrasses de bar, ni tan sols de fer esport fora de casa. No m'hi trobo incòmode, ni m'hi ofego, ni se'm cauen a sobre les quatre parets. I encara que quedi malament dir-ho... no tinc massa necessitat de veure ningú més. Suposo que ja em passarà, però de moment, enlloc com al meu 'cocoon'.

18 comentaris:

  1. T'entenc perfectament. Jo també em trobo molt bé a casa i moltíssims dies no n'he sortit per res. Fins i tot algun dia dels que ja has pot sortir en franges horàries.
    Però també m'agrada la natura i per gaudir-la no em queda més remei que sortir de casa.
    Pel que fa a les relacions socials... Amb poca gent en tinc prou. Però tinc una família molt i molt nombrosa.

    ResponSuprimeix
  2. Jo crec que també hauria gaudit força del confinament si no fos perquè tinc dos nens a casa. Ha estat difícil, però ens en sortim prou bé.

    Tampoc trobo a faltar gaire la vida social. De fet, amb un sopar cada dos o tres mesos amb els amics i algun altre amb la meva santa dona en tinc més que prou. Això sí, trobo a faltar molt passar un dia sencer fora durant el cap de setmana, i més en aquesta època de l'any: boscos, rius, muntanyeta en general...

    ResponSuprimeix
  3. En el meu cas, això de socialitzar cada vegada menys m'ho han anat portant els anys. Vull dir que, a mesura que he anat complint anys, m'ha anat fent més peresa sortir perquè "toca sortir" i ho he deixat només per a les ocasions que realment em venia de gust fer-ho. En aquest sentit, i com et vaig dir a l'altre post, el confinament per a mi sí que ha estat un pal i, de seguida que he pogut, m'ha agradat recuperar el ritme d'abans en aquest aspecte. En cap cas em cau la casa a sobre i no és que tingui més ganes de "socialitzar" que abans d'aquesta crisi... però tampoc en tinc menys.

    ResponSuprimeix
  4. Ja us vaig avisar quan tothom es queixava que estar confinat era una tortura, que no es podia sortir a fer res, i us vaig dir que tot era aparença, que en el fons tampoc fèieu tantes coses, que tampoc sortíeu a fer tantes activitats, una fatxada per quedar bé dient que éreu persones molt actives i ocupades. I ara finalment heu après a estar a casa sense queixar-vos, doncs ara resulta que us queixeu perquè no voleu sortir ara que es pot, la qüestió es portar la contrària.

    ResponSuprimeix
  5. Veig una muntanya de saviesa al comentari del Pons ^^
    També trobo uns quants grans de raó al comentari del McAbeu - sorprenent, oi? Però això és la veritat dels més assenyats, només has de sortir quan et vingui de gust i amb qui et vingui de gust que a casa s'està de puta mare!

    ResponSuprimeix
  6. Penso que els humans s'adapten ràpidament a noves situacions, però al final necessita de relacionar-se més o menys amb d'altres. La mida la posarà cada un segons la seves necessitats... si desapareix el virus aquest, amb poc temps, tornarem a la nostra !.
    M'has fet recordar la peli !, ;)

    ResponSuprimeix
  7. Ui, no havia sentit mai aquesta paraula...A mí el confinament tampoc m'ha estressat, com que igualments m'hagués estat a casa un parell de mesos per a fer repòs...Els primers dies que vaig sortir em trobava una mica descolocada i sort que pels meus barris no trobava ni una ànima i no és que em molesti la gent, però la tranquilitat i jo som molt amigues! Suposo que ja hi anirem agafant el "tranquillo", que veure a tothom amb mascareta, tampoc no ajuda gens. De vegades em trobo persones prou conegudes i he de fer un esforç perquè em costa reconeixer-les...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponSuprimeix
  8. Jo tampoc tinc moltes ganes de sortir, però no és d'ara. A mi ja em ve de sempre. L'única cosa que m'estira fora de casa és la natura en general, sobretot la muntanya i els rius i els llacs.




    ResponSuprimeix
  9. Doncs a mi m'agrada tot, tancar-me i sortir. Des que s'ha pogut sortir de casa no he estalviat cap dia, perquè al poble on estic, com a tota Catalunya, la natura que ens envolta és tan maca... i nosaltres podíem anar més enllà d'un quilòmetre, i a qualsevol hora, molt de seguida, perquè no arribem als 10.000 habitants. I la primavera és la primavera.

    ResponSuprimeix
  10. Parlant amb la gent, n'he trobat molta que també ha tingut aquestes sensacions, XeXu. L'enclaustrament té les seves dificultats, però entre els avantatges un podria ser el de no haver-nos d'enfrontar als altres i sí només a nosaltres mateixos, cosa que per una banda és un descans i per l'altra ens permet ser més autèntics. Però jo crec, espero, que d'aquí a un temps tornaran les ganes de sortir. Podríem canviar molt tots, individualment i socialment, si tots féssim teletreball, per exemple, i no ens calgués sortir mai o ben poc de casa. És clar que abans del COVID19, ja feia un temps que era un no parar. Totes les masses fan mal. S'ha de trobar el terme mig, que no és fàcil.

    ResponSuprimeix
  11. Ostres Xexu, doncs jo he estat molt bé confinat i en solitud, però amb la desescalada m'ha agradat tornar a socialitzar-me, les reunions amb diferents grups de col·legues, les tertúlies al voltant d'una taula amb bon menjar i beure... Em sembla que ja he recuperat algun quilo que havia perdut amb el confinament...

    ResponSuprimeix
  12. Solíem menjar el dinar els dies laborables. Per a nosaltres era molt barat. Ara hem de gastar molts diners per comprar tots els ingredients del mercat. Tot i que se’ns recomana quedar-nos a casa i fer servir la xarxa, per demanar que ens portessin el menjar no l’hem obeït. En cas contrari, ens vam quedar a casa igual que abans que els finlandesos preferim quedar-se a casa, només sortir caminant sols. No ha estat difícil veure la televisió i utilitzar més l’ordinador i l’iPhone. Aquest cop ens ha fet mandra. A més, no ha estat difícil no trobar-se amb la gent, besar-los i abraçar-los perquè no és el nostre hàbit acostar-nos massa a ningú!

    ResponSuprimeix
  13. Considero normal tenir ganes de fer coses, de sortir i de relacionar-se amb altres després dels mesos de confinament. Per això faig aquest post, perquè no trobo que acabi de ser normal això que em passi a mi. Moltes gràcies a totes i tots els qui heu deixat comentaris.

    Xavier, jo no he sortit cap dia en cap franja, a fer res que no sigui estrictament necessari com anar a la feina o comprar. A la feina hi he d'anar cada dia, així que considero que ja he sortit. També m'agrada la natura, obviament, i quan pugui aniré a muntanya. Però ara mateix no en tinc cap necessitat.

    Maurici, és clar, segurament si tingués nens ni cocooning ni hòsties... només pensaria en fotre el camp de casa. Com li deia a en Xavier, jo també gaudeixo molt d'anar a la muntanya, segurament quan no m'hagi de trobar cap impediment ho tornaré a fer, i probablement les vacances que pugui fer aquest any seran en gran part a muntanya. Però ara mateix, no tinc cap necessitat de sortir. Suposo que la companya no deu pensar exactament igual...

    McAbeu, em sembla una actitud perfectament normal, que amb els anys no et calguin excuses per no fer allò que no et ve de gust, però que un confinament forçós no et robi les poques ganes que en tens, o les ganes que siguin. Per això em sembla especialment destacable que a mi m'hagi fet aquest efecte contrari, no només que no tingui ganes de sortir després d'estar 'privat de llibertat', sinó el no tenir-ne cap necessitat aparent.

    Pons, estic d'acord amb una cosa del que dius, que molta gent considerava una tortura el confinament i volia sortir, quan en realitat no foten mai res i ni surten de casa. És allò de 'tenir la possibilitat de fer', no ho faig, però si volgués podria. Com que ara no puc perquè m'hi obliguen, llavors m'hi estresso. Però no és el meu cas, company. Vida social la justa, i tampoc en presumia. Però de reunions moltes, i d'aquestes no me n'he salvat ni aquests mesos, quan la gent va descobrir que et pots seguir reunint virtualment i no passa res. Ara, he passat de fer videotrucades 'd'oci', aquestes em semblaven totalment sobreres.

    AhSe, doncs això faré, sortir quan em vingui de gust, i amb qui em vingui de gust. Què estrany que estiguem d'acord, però sí, a casa s'hi està de puta mare.

    Salvador, quina enveja!

    artur, per mi és inevitable pensar en la pel•lícula, tot i que fa molt temps que no la veig! Sí, per definició som gregaris, som humans perquè ens relacionem amb altres humans. I penso com tu, quan tot això passi, tornarem a estar com abans i qui dia passa, any empeny. Però de moment, a mi no em cal aquesta vessant tan social que se'ns atribueix.

    M.Roser, a mi em passa el contrari ara, quan estic fora em sembla que el normal ara mateix ha de ser portar la mascareta posada, i ben posada. Quan veig algú que no la porta o ho fa incorrectament, em fa sentir incòmode. I mira que portar-la no és precisament agradable, i ja veuràs ara quan vingui la calor extrema... I tant, ens acostumarem a tot, com sempre. Però jo a casa hi estava molt bé. Potser hauria d'haver estat tancat totalement durant dos mesos per adonar-me que trobava a faltar alguna cosa de l'exterior, però no ha estat el cas.

    Carme, jo estic una mica com tu. M'agrada sortir a la natura, i tampoc et pensis que fa gaire anys d'això, però he vist que sóc força casolà o, si més no, que no estic especialment interessat en la vida social. I mira que gaudeixo de la companyia de la gent i de les bones converses, però mira, em sento així.

    Helena, des de sempre que la primavera no m'ha fet ni fred ni calor. Si parléssim de la tardor, almenys. No, seriosament, si ho entenc que reaccioneu així, em sembla d'allò més normal. Si jo hagués fet com tu, sortir a passejar des del dia que ens van obrir les portes, no hauria fet un post perquè no tindria cap sentit. El faig perquè em sento justament contrari a allò que em deixen fer.

    ResponSuprimeix
  14. Teresa, també penso que d'aquí a un temps tornarà la normalitat, no la nova, sinó la de sempre, i que tornarem a sortir tranquil•lament i farem tot el que fèiem abans i de la mateixa manera. Evidentment, si la situació viscuda es perllongués en el temps, tots i tot canviaria molt, l'adaptació hauria de ser un fet. Probablement algunes coses ja hauran canviat, o ens adonarem que es podien fer d'una altra manera. No el teletreball potser, que també, però encara es valora molt la presencialitat. En canvi, algunes reunions potser sí que passaran a fer-se telemàtiques de manera regular. S'estalviaran desplaçaments, cosa bona, i també el temps que aquests robaven.

    Risto, com ja he comentat en altres respostes, això que descrius em sembla normal, em sembla el que hauria de ser. Haver estat disciplinat amb el confinament, i aprofitar les fases que ens han anat alliberant per recuperar allò que havíem hagut de deixar de fer. Precisament per això faig aquest post, perquè el que em passa a mi no ho acabo de trobar normal. I encara em dura...

    Merike, vaja, que jo podria ser finlandès i seria més feliç, perquè no sóc massa de contacte amb la gent. Dec tenir gens d'altres cultures, perquè això tan mediterrani i llatí de les abraçades i els petons no va gaire amb mi...

    ResponSuprimeix
  15. Estic exactament igual que tu...
    Em rellisca que ja estiguin obertes les terrasses, no tinc ganes d'anar enlloc.

    En Josep Lluís ja treballa, però només pels matins (els jutjats han estat tancats, ara vindrà una hecatombe, els retards judicials seran monumentals) i per les tardes hi va només si té alguna visita. Aquesta setmana dimarts i dimecres.

    Per tant, quan ve a dinar i diu, "aquesta tarda no tinc res, em quedo" jo ja sóc feliç. No pateixo perquè li passi res, jo a caseta, amb les meves sèries, les meves manualitats i ell per aquí, llegint...

    Evidentment, això HAURÀ de canviar. Passat l'estiu vindran les presses, quan els jutjats vulguin recuperar el temps, jo torni a la catequesi (que no sé pas encara com ho farem) i a les classes d'anglès... però, de moment, no vull ni pensar-hi.

    ResponSuprimeix
  16. No coneixia el mot, m'agrada! Jo començo a gaudir de les escapades-trobades amb gent extra-cocooning, són emocionants.

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.