divendres, 15 de maig de 2020

La nova normalitat

Cada any apareixen una sèrie d'eufemismes o neologismes per anomenar conceptes que necessiten ser batejats, o rebatejats perquè semblin una altra cosa. S'han fet molt famoses les fake news, parlem amb preocupació d'emergència climàtica o transició energètica, les dones mostren la seva sororitat i molts i moltes de nosaltres ens declarem seriòfils. Ara toca parlar de la nova normalitat.

Amb aquest concepte que s'han tret de la màniga volen dir  l'adaptació que haurem de tenir davant les seqüeles de la crisi sanitària per la COVID-19. Elements protectors, distància de seguretat, evitar aglomeracions, desconfinament progressiu. Què acabarà passant, no ho sap ningú. Sóc dels que pensa que d'aquí un temps ni ens en recordarem de tot això i ho tornarem a fer tot malament. Fins i tot oblidarem com ens hem de rentar les mans. Però parlar de 'nova normalitat' em fa pensar que consideren que abans n'hi havia una altra, de normalitat. I què és la normalitat?

El distanciament social que hem patit aquests darrers mesos, totes les diferències de mobilitat, de comunicació i de relacionar-nos amb el nostre entorn, m'han fet pensar. La majoria de les activitats que feia setmanalment, les 'voluntàries', han caigut. M'he trobat amb molt temps lliure, tot de sobte. I m'ha agradat. I em pregunto, allò d'abans era la normalitat? Dedicar nou hores a la feina (perquè tinc la sort de tenir-la prop de casa), dues, tres reunions als vespres cada setmana, assajos, actuacions de castells, molts caps de setmana hipotecats per motius diversos. És aquesta la normalitat que aspiro a restablir? Si dic la veritat, no n'estic segur. Ara que m'he aturat, a la força, perquè no em sé aturar sol, i he tingut temps per pensar, no tinc clar que aquella normalitat sigui la que vull recuperar. 

Segur que alguns de vosaltres heu patit molt l'aïllament, el distanciament amb altra gent o algunes activitats que fèieu. Jo no, ho sento. A mi aquests mesos m'han ensenyat que faria molt bé d'allunyar-me de moltes coses que no faig per voluntat, sinó per obligació, i que ni me n'adono. Però no patiu, que així com penso que, com a societat no aprendrem res, jo tampoc aprendré res. Ja em conec.

18 comentaris:

  1. Comparteixo bastant amb tu la teva reflexió. No m'agrada aquesta part on dius que no hem après res, però no perquè ho diguis, sinó perquè em temo que tens raó.

    En el meu cas aprofitaré per deixar algunes activitats que feia. Només he trobat a faltar poder sortir amb la bici, per la resta, malgrat tot, he estat molt millor del que estava.

    ResponSuprimeix
  2. La primera setmana semblava molt dur haver d'estar confinats unes quantes setmanes, i això que no sabíem que en serien tantes.
    Les hores em passen tant ràpides que si no fos pel patiment dels que passen greument el Covid 19 (de mort, salut, economia...) diria que tot això pot ser una oportunitat.

    ResponSuprimeix
  3. Haha. He fet la mateixa reflexió internament sovint. Vull tornar a la vella normalitat? El que és segur és que de la nova normalitat també estic començant a cansar-me, la qual cosa indica que mai estarem satisfets del tot, i que mai fem tot allò que voldríem en tot moment. Però a mi l'antiga normalitat ja m'estava prou bé. Potser sí que hi haurà canvis després del que he viscut aquests dies.

    ResponSuprimeix
  4. Totalment d'acord, em farà molta mandra tornar a fer coses. Tornar a sortir al carrer, allà on el temps es variable i pot caure aigua del cel, aigua! O fer vent o calor, es horrible això d'estar sense sostre! Ni sostre ni parets limitadores, amb tant espai lliure per ocupar! Tos agorafòbics! I pensar quina roba et posaràs avui! I haver de fer servir les cames per mouret! Caminar! Es tan del segle passat això de caminar. I veure la gent, ai uix! Gent que et parla i et pregunta coses! Tots ho sospitaven que com a casa enlloc quan després d'estar dies fora de viatge tornes a casa i et sents, bé, com a casa.

    ResponSuprimeix
  5. Jo tampoc. No he patit ni l'aïllament, ni el distanciament ni la pèrdua de les activitats.

    És més, no sé quants dies fa que ja podíem sortir a passejar i jo no.he sortit fins avui. Cap pressa.

    Em recordava de la meva mare que deia "com a casa, enlloc". I mira potser tenia raó i tot!!!!

    ResponSuprimeix
  6. De la mateixa manera que quan tens poc temps te n'adones del que realment t'agrada (en el meu cas primer llegir, després escriure, etc.), el confinament et revela allò que trobes més a faltar, que, pel que fa a mi, és la muntanya.

    Collons com la trobo a faltar...

    ResponSuprimeix
  7. Avui pràcticament ho subscric tot, XeXu. No he patit l'aïllament, no aprendré ni penso que aprenguem, he reflexionat sobre la vida que portava i també crec que no era normalitat. I això de les mans... tot dependrà de com evolucioni la cosa. Crec que un dia d'aquests ho vaig escriure al blog, ja no ho sé perquè he escrit tant..., però el pare tenia una mania, a mi em semblava que excesiva, de rentar-se les mans i de què els altres ens les rentéssim. Força gent em va comentar que el seu pare o la seva mare també. M'ha portat a pensar que si ells no ho havien viscut, potser algú els podia haver parlat d'alguna malaltia greu, tipus epidèmia, sorgida fa molts anys i que es contagiava de la mateixa manera.

    ResponSuprimeix
  8. Jo també hi estic d'acord... En cap moment m'he trobat confinada a la força, que a casa si està prou bé i a mi m'ha anat molt bé per descansar, l'únic problema és que endreçaria més la casa( que ja sempre li tinc bastant), però com que no puc fer esforços, ni escorre bé la fregona, ni aixecar pesos, ni enfilar-me per netejar vidres, doncs és l'únic inconvenient, però ja diuen que res s'espera tant com la feina...Ara que suposo que segons com sigui la casa on es viu, entenc que hi hagi persones estressades.
    Per cert, jo sempre he estat molt de rentar-me sovint les mans!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponSuprimeix
  9. Aquesta vegada no coincidim, Xexu. A veure, no és que jo ho hagi "patit molt" o que no estigui bé a casa, però mentiria si digués que aquest confinament obligat no m'ha semblat un bon pal i que tenia moltes ganes de tornar a fer les coses que he hagut de deixar de fer. Potser la diferència és que tu admets que moltes d'aquestes coses (més enllà de la feina) les fas per obligació i en el meu cas no és així. Per això, tot i que pel que fa a la societat en general també penso que no aprofitarem aquesta situació per aprendre gaire cosa, espero que en el teu cas particular aprenguis almenys a dir que no a allò que no et ve de gust fer.

    ResponSuprimeix
  10. Jo sóc molt casolana. Encara que faci teletreball, per a mi això són unes vacances, i jo no m'avorreixo ni per vacances. La meva germana diu que tinc molta vida interior. I no necessito viatjar. Sempre he estat molt austera, només amb una excepció, la roba, perquè sóc molt presumida! I m'agrada caminar i nedar. La meva feina també m'agrada, però podria viure sense treballar sense que fós un drama.

    ResponSuprimeix
  11. Jo penso molt en les coses que no feia per falta de temps i que ara m'agradaria fer. Perquè si he hagut d'aturar-me i no ha passat res, tenir una mica més de vida social, trobar més moments per a mi, gaudir de fer aquelles coses que m'agraden no ha de ser tan difícil. Però, com dius tu, també crec que les persones ens oblidarem fàcilment de tot això quan ja no hi siguem a dins. I a mi em tornarà a absorbir la feina i altres cabòries que ara trobo realment inútils, sense importància, gens captivadores... En fi, si hem canviat o no només ho podrem dir d'aquí un temps.

    ResponSuprimeix
  12. Un post molt interessant.
    Una cosa, es veu que el terme no és correcte, que és una traducció directe de l'anglès que no vol dir el que està dient (això va dir un filòleg a Catalunya ràdio, com el mot virus, abans li dèiem microbi.... i em va fer pensar també, m'agrada recuperar els microbis enlloc de virus, tot i que segurament microbi englobava més coses que no només virus... xq també he après que el coronavirus no és un bitxo, no està viu! això em va curtcircuitar....).

    En fi. A mi el confinament també m'ha servit per desconectar de tot. He tingut moments de tot: angoixa, tristesa, preocupació, solitud. Però els primers dies vaig dormir molt. I això em va fer pensar. I m'he adonat que m'he pogut aturar, que ho necessitava molt. Se m'ha curat la metatasàlgia del peu, que una setmana abans del confinament em van fer ecografia i tinc (o tenia ) bursitis. He descobert que els pares estan bé sense que els vegi cada dia, o que estan malament i que és independent a que jo hi sigui. He descansat d'anar amunt i avall,.. m'he centrat en la meva vida. I això feia massa, molt massa, que no ho feia. M'estic traient el carnet de conduir, estic fent rutina de gimnàs, cuino i treballo molt.
    I em sento sola, a cops, però també sé que no ho estic. Ens cuidem amb el Sr. E i reprenem projectes.
    Em fa sentir malament, però necessitava aquest confinament.

    Com serà la nova normalitat? això m'espanta. Em fa por pensar que en dos dies tornaré a anar com una baldufa. Però mira, a la feina, el teletreball ha vingut per quedar-se (i serà a tot arreu. L'emergència climàtica demostra que no ens hem de desplaçar tant), el consum de proximitat serà una realitat (almenys jo ja no penso deixar d'anar al mercat). No sé, m'agrada pensar que sortirem guanyant, encara que sigui només un petit gra de mostassa.

    ResponSuprimeix
  13. Si no n'aprenem res de tot això és que no tenim remei! Temps hem tingut per a pensar què ens convé i què no. Fins ara ho hem tingut fàcil, com que no podiem fer gaires coses més valia aparcar, en molt casos, fins i tot els pensaments. Però ara que estem superant fases toca decidir en què volem tornar i en què no. Tornarem a ensopegar amb alguna pedra, i tant, però també tenim una oportunitat d'or d'alliberarnos de càrregues que no ens porten a res. Aprendre a dir no té moltes recompenses però només ho pot fer un mateix. Ànims Xexu, sorpren-te!Tot és començar!

    ResponSuprimeix
  14. Encara que no s'escapi dels temes que ens toca viure aquests dies, un post que ha despertat molts comentaris, gairebé com els de fa temps, que m'obligaven a respostes llargues i meditades. Bones reflexions entre tots i totes. Moltes gràcies per ser-hi i per tot el que heu comentat!

    Peix, tampoc vull que sembli que no he trobat a faltar coses, és clar. M'han quedat pendents algunes trobades amb amics que espero poder recuperar. També m'agradaria sortir a la muntanya, i evidentment que hi ha unes quantes coses que tinc ganes de fer a l'exterior, però sobretot m'he adonat que moltes m'eren sobreres. Veurem si, com dius tu, seré capaç de deixar-ne alguna enrere per poder tenir aquest temps de qualitat amb mi mateix que de vegades em faltava.

    Xavier, no hi puc estar més d'acord: patiment perquè hi ha gent que ho passa molt malament i per les conseqüències que pugui tenir, però també la idea que pot ser una oportunitat de millorar els nostres comportaments, si no com a societat, almenys com a persones. Jo ho intentaré.

    Risto, jo també pensava que la meva antiga normalitat estava bé, hi estava acostumat, i tot i que de vegades em queixava, anava fent. De moment ja m'he expulsat una responsabilitat que volen reactivar. Em dono de temps fins a final d'any per espolsar-me'n una altra. Anar eliminant rèmores. Veurem si me'n quedo alguna, i que faig amb elles, perquè tenia ofertes per emmerdar-me molt més i no sé si vull. M'han agradat aquestes setmanes estranyes perquè m'he adonat que realment quan no tinc tantes 'extraescolars' faig coses que sempre dic que no tinc temps per fer, i que em requereixen més concentració i tranquil•litat.

    Pons, no t'ho prens seriosament, però jo sí que parlo seriosament. Trobo a faltar coses de fora, però de moment no gaire, francament. Si la situació es perllongués indefinidament, evidentment que m'enyoraria molt més, però moltes de les relacions socials, de les convencions socials, són obligades i ni ens n'adonem. I ja no parlem de responsabilitats que anem assumint, aquells que ho fem almenys. M'agrada implicar-me en les coses, fins que per obligació totes s'aturen, tothom es tanca a casa, i m'adono que no tinc intenció de voler fer funcionar res, per mi com si totes les activitats s'acaben. Que pari el món, que jo baixo. Però bé, opció molt personal, és clar.

    Carme, jo tampoc he sortit a passejar cap dia, però també he de dir que vaig a treballar entre setmana, que no és per plaer, però em toca l'aire. Si no sortís mai de casa potser sí que voldria sortir a caminar quan sigui possible. Tampoc ho sé, perquè a casa hi estic bé, la veritat. Coses per fer mai me'n falten, i a més puc triar quines són, no com normalment, que moltes coses les faig obligat. D'això és del que m'he adonat últimament.

    Maurici, a mi m'ha passat just al revés. Quan tinc poc temps no m'aturo a pensar, només faig. Sé que hi ha coses que m'agraden, però de manera difosa. Llegir sempre ho faig, si no em poso violent. Escriure? Sí, m'agrada, però necessito el cap clar, i normalment no el tinc. L'aturada m'ha proporcionat aquest temps i només em fa pensar que si no tingués tantes merdes potser tindria idees i temps per plasmar-les. I la muntanya sempre està allà, m'agradaria anar-hi, però sé que hi aniré quan pugui, cap problema.

    ResponSuprimeix
  15. Teresa, jo ja tenia molta mania de rentar-me les mans, però no ho feia correctament. De fet, ho feia molt ràpid, només ensenyant-los el sabó. Això és en gran part perquè a la feina faig servir guants, cada cop que me'ls trec les mans han suat i me les he de rentar. Sempre que me les sento suades o brutes, que és sovint, me les he de rentar. Però ara he après com arribar a tots els racons i penso que això sí que ho conservaré, almenys un parell de vegades al dia em faré una bona rentada de mans, i la resta només per treure'm la mala sensació. Ja haurà estat un guany, no creus?

    M.Roser, doncs et diré que encara és una sort que et costi fer les tasques de casa, així només ho fas només el que cal i no ho fas innecessàriament, que tampoc cal passar-se! Veus, de totes les coses que he pogut fer ara que tenia més temps, cap d'elles ha estat netejar més la casa, només el que toca. Sí que netejava una mica l'habitació on dormia mentre no tenia l'acta, i com que és la llibreria, també vaig aprofitar per fer una bona neteja a totes les estanteries de llibres, però perquè ja tocava! Ja no em torna a tocar fins la propera pandèmia.

    McAbeu, el cas és que quan assumeixo alguna responsabilitat no ho faig per obligació, ho faig perquè m'atreu o m'interessa. És després que veig que m'implico massa i que no va enlloc, perquè no en trec res positiu, només disgustos i perdre hores que al final no m'aporten res. Bé, així ho veig ara, en tot això he pensat aquestes setmanes. Podríem posar l'exemple de la muntanya, és clar que no la faig per obligació i em ve de gust anar-hi, naturalment. Però si digués que l'he trobat a faltar i que necessito anar-hi mentiria. Però no tenim per què pensar igual, o tenir les mateixes necessitats vitals. Jo si aconsegueixo seleccionar millor les meves batalles, ja estaré content.

    Helena, hi ha gent casolana, però fins que per obligació s'han de quedar a casa. No sembla el teu cas. La veritat és que jo hi estic bé a casa, ara surto per treballar cada dia, potser si no sortís de cap manera tindria la necessitat de treure el cap de tant en tant, però no em cal. I no és que no m'agradin les activitats a l'aire lliure, però en puc prescindir, ja ho veus.

    Susanna, tinc una impressió similar a tu. Em sembla que aprendrem poc, però ara que tot s'ha aturat ens podem fer alguns propòsits, com no deixar-nos absorbir tant per algunes obligacions, i ja veurem després si som capaços de complir-los o no. Jo de moment ja m'estic descarregant una mica i tinc intenció de fer-ho més d'aquí a final d'any, però em sembla probable carregar-me amb altres coses, així que no sé si serà pitjor el remei o la malaltia.

    ResponSuprimeix
  16. rits, no sé a quin terme et refereixes que no és correcte. 'Nova normalitat'? O a alguns d'aquests neologismes que citava. En tot cas, microbi fa referència a qualsevol organisme microscòpic. Però les diferències entre un virus i un bacteri, per exemple, són tan abismals com un d'ells amb nosaltres, tot i ser els dos petits, i molts cops malparits. Però no sempre són dolents. O dolents de principi, almenys. Efectivament, un virus està en el llindar de la definició de vida. Només és una cadena d'àcids nucleics, DNA o RNA, envoltada per una coberta lipídica o protèica. I bé, entre virus també n'hi ha de molt diferents, però es caracteritzen perquè són paràsits obligats, si no tenen un hoste en el que viure i reproduir-se, no es consideren vius, només són un grapat de macromolècules organitzades. Un cop dins d'una cèl•lula, fa servir la maquinària d'aquesta per replicar-se i fer moltes còpies per poder infectar altres cèl•lules. Són organismes molt simples estructuralment, però perfectament adaptats i molt perillosos, no tenim gaire armes contra ells. A més, alguns saben fer coses que millor que no us expliqui. Només dir que una bona part del nostre propi genoma, del que carreguem els humans generació rere generació, és d'origen víric.
    M'alegra saber que el confinament t'ha servit d'alguna cosa, a tu t'aniria bé que en tinguéssim un cada any per poder-te para i pensar totes aquestes coses que ara expliques. Potser que facis un pensament perquè la propera vegada t'agafi acompanyada a casa, però a banda d'això, algunes de les reflexions que has fet segur que et van molt bé. Ara no te n'oblidis. I intenta que tots aquests bons hàbits que has agafat no es perdin. No confiïs que la gent canviarà, però tu sí que pots fer-ho, segur! Jo he aconseguit desempallegar-me d'una responsabilitat durant aquests dies i tinc pensat en deixar-ne un altre a final d'any. Pot ser que m'emmerdi amb altres coses, sí, però per això m'ha servit aquesta aturada, i per altres cosetes que intentaré mantenir, encara que el món no només no millorarà sinó que anirà a pitjor, n'estic convençut.

    Laura T, llegint el teu comentari em sembla un exemple de sensatesa, del que hauria de ser. No podem dir que aquest període ens portarà coses bones per ell mateix, però sí que és una oportunitat, és clar que sí. Hem tingut temps de pensar-hi i de veure moltes coses que no funcionaven, esforcem-nos ara en canviar-les i recomençar amb una altra cara. Dit així sembla fàcil, però ja et dic jo que no tinc cap esperança amb el gènere humà, ni amb mi mateix! Així que...

    ResponSuprimeix
  17. Què curiós, jo allò que feia a part de la feina ho trobo a faltar. I em sembla penós no poder sortir de casa per gaudir d'un dia que es veu maco, però que això sigui el mal major...

    ResponSuprimeix
  18. Jo no sortiria mai de casa.
    En els darrers 77 o 78 dies crec que he sortit SIS vegades, una molt desagradable per anar a La Caixa...

    Total, on puc anar?
    Per poder anar a llocs s'ha de poder gastar diners. I anar a passeig no en tinc massa ganes, amb tota la gent en bici per damunt la vorera i histèrics de córrer sense mascareta...

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.