divendres, 17 de gener de 2020

La crisi dels 90

Com a tot arreu, les converses de sobretaula a la meva feina són recurrents, tot i que he de dir que toquem tota mena de temes, que treballo amb gent molt llegida! Un dels clàssics és l'edat i les crisis d'edat, que apareixen sovint derivats de qualsevol altre tema. Aquesta setmana vam saber que diversos progenitors dels meus companys ronden els 90 anys, però que això no els impedeix fer moltes activitats, com ara conduir un tractor pel tros. Ja va sortir 'el de sempre' dient que hi ha corredors de 90 anys que fan maratons i tot. I bé, com que jo sempre he dit que no tinc temps de passar les típiques crisis d'edat, vaig comentar que això era la crisi dels 90, amb tot el seguit de bromes que se'n van derivar.

Diuen que la crisi dels 40 es canalitza fent maratons o ultra trails, o comprant-se un cotxe esportiu. Com que jo no he fet ni una cosa ni l'altra, ni en tinc cap intenció, vaig dir que quan tingués la crisi dels 90, em comprometia a fer una marató. Ep, que jo em prenc aquest compromisos molt seriosament, eh! Així que, si arribo als 90, em tocarà fer una marató. Tot i que, si no estic en crisi, aquí podria trobar una escletxa legal per escaquejar-me'n, oi? De totes maneres, dubto que arribi a aquella edat. Fins i tot va sortir un voluntari per assegurar-nos de que no hi arribi...

10 comentaris:

  1. En el meu cas no sé si diria que és per falta de temps però tampoc he passat cap "crisi d'edat" a mesura que anava afegint desenes als meus aniversaris. Així i tot, com que no es pot dir mai que d'aquesta aigua no en beuré, prefereixo no comprometre'm a fer cap marató quan arribi als 90 anys. Una edat que, pel que fa a mi, sí que penso assolir... si no em moro abans.

    ResponElimina
  2. No he tingut temps de passar crisis. A la dels 40 hi vaig pensar als 39 i després se'm va passar per alt.
    Deu existir la crisi dels 64 anys i mig?
    No sabré mai si has pogut fer la marató als 90, però el meu desig és que la facis i que a més a més sigui amb salut i dignament.

    ResponElimina
  3. Jo diria que això de les crisis de d'edat és una bajanada de les grosses. Potser sí que de tant en tant un es para un moment a pensar i veu que sí, que el que et deien els pares era veritat: el temps passa molt ràpid!

    Sí que me n'he adonat però, que potser l'edat mental i la física no corren juntes: sovint un es sent jove i amb ganes per a tot, però el cos ja no és el mateix que vint anys enrere. O potser escric això perquè ahir vaig sortir a sopar i fer una copa i avui m'ho noto massa...

    ResponElimina
  4. Mai m'ha preocupat això de les crisis...A cada edat fas el què pots i llestos.
    Estic d'acord amb el comentari anterior, les dues edats no solen anar plegades...Moltes vegades faries coses que et venen de gust, però el cos no t'acompanya...Els meus pares van arribar als 90, jo si hi arribo, potser em proposaré fer alguna tombarella que mai n'he estat capaç, he, he !!!
    Bon vespre,XeXu.

    ResponElimina
  5. Les crisis no cal autoproduir-se-les, que ja s'encarreguen els empresaris, els polítics i demés en ficar-nos-hi. Així que no cal complicar-se la vida amb promeses i collonades, que potser quan arribis als 90 et treuen la pensió i se t'acaben les ganes de córrer maratons...

    ResponElimina
  6. No em comprometo a res pels 90 anys, ni tan sols a arribar-hi ni a no arribar-hi... farem el que podrem, però allò que em ve al cap és que als'90, hi ha la possibilitat d'una crisi, molt comprensible i és estar tip d'aquest món tan poca-solta que vivim...casumdena!

    ResponElimina
  7. 90 anys? No m'haig de preocupar d'aquesta crisis, els diabètics no solem viure tan. Bah, això de les crisis de certes edats no son més que tòpics que serveixen per omplir la estona mentre dines amb els companys de feina. En canvi em preocupa més el tema que els pares es facin vells, bé, que es facin vells no es un problema, el problema es que perdin el cap o perdin la mobilitat i deixin de ser autosuficients, la solució humanitària seria cuidar-los jo però ni estic qualificat ni tinc temps, llavors em queda posar-lis algú a casa que els cuidi o posar-los en una residència, les dos coses son una fortuna, total que la millor solució arribat el moment serà un empenta i escales avall...

    ResponElimina
  8. Segur, XeXu, segur que amb una interpretació àmplia del Codi Penal, a què estem tan acostumats darrerament, t'ho podràs saltar. I molt bé això que no tens temps de passar les típiques crisis de l'edat. Demostra que ets un apassionat del que estàs fent.

    ResponElimina
  9. Vaja, és curiós, aquí ningú ha passat mai cap crisi d'edat, sembla ser. Sempre les pateixen els altres! Bé, probablement sí que és més aviat un tema de sobretaula, però conec gent que en pateix, potser no coincidint amb una edat concreta, però que no assumeixen l'edat que tenen de cap manera. Em quedo amb alguns dels comentaris, que és cert que potser no coincideix amb edats concretes, però sí que és cert que de vegades t'atures i veus que tot va molt ràpid i que no pararà. I també que és dur veure com els pares es fan grans, encara que no busquem una solució tan radical com la d'en Pons. En tot cas, consultaré els meus advocats per veure com em puc escapar de la promesa, que jo sóc molt complidor. Potser amb una mica de sort, per quan l'hagi de complir, ja no queda ningú viu dels que em van sentir dir-ho al menjador de l'empresa. Perquè vosaltres fareu veure que no heu sentit res, oi? Moltes gràcies pels comentaris.

    ResponElimina
  10. Tenir un company que es vol assegurar que no arribis als 90 anys no té preu.

    Ja que dius que aquí ningú ha passat mai cap crisi d'edat, jo et diré que crec que vaig passar la meva, però no va ser pas en un número rodó. La qüestió és que vaig trencar amb tot el que em molestava, em vaig comprar una bici i vaig començar a menjar saludable i pràcticament vaig deixar l'alcohol. Es pot considerar crisi d'edat?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.