dijous, 9 de gener de 2020

Distància de seguretat

Sempre que viatjo m'agrada anar a llocs amb natura i un dels objectius és veure amb els propis ulls la fauna autòctona. De vegades fem tours específics perquè hi ha animals que són cars de veure, però en altres ocasions, els animals residents campen lliures i els pots veure prop de les carreteres per on passes mateix. Som molt respectuosos, no se'ns acudiria mai fer mal o estressar un animal salvatge, però el poder atractiu que tenen ens hipnotitza. Per això m'he fixat que són els propis animals qui et marquen la distància de seguretat a la que se senten segurs. Si t'hi acostes, com que no saben si vens amb bones o males intencions, ells es desplacen. En alguns casos fugen, però en d'altres només es mantenen a la mateixa distància que tu has trencat en acostar-t'hi. No es mostren amenaçadors, segurament perquè no els incomodem mai, però sí que marquen molt bé com et volen de prop. Instint de supervivència.

M'adono que les persones actuem igual. També marquem la nostra distància de seguretat i deixem que se'ns acostin fins allà on volem, ja sigui físicament o psicològica. Com els animals, alguns són més confiats i deixen que te'ls acostis més. En canvi, d'altres mantenen una distància prudencial molt gran i fugen si proves d'acostar-te. Com que els humans no tenim instints, ha de ser alguna mena de pulsió de supervivència, també; emocional, potser. Com en tot, la distància bona deu ser la intermèdia, ni obrir les portes a tothom, ni fugir de seguida que veiem venir algú. Viure en comunitat i departir amb altres congèneres és el que ens fa humans, diuen. 

12 comentaris:

  1. Generalment pertanyo a la fauna desconfiada, però mica en mica m'atanso o deixo que s'atansin altres bestioles.

    ResponElimina
  2. Proxémica es el término empleado para describir el espacio comunicacional o distancia medible entre las personas mientras interactúan entre sí. Se trata de una de las disciplinas que estudia la comunicación no verbal y que distingue cuatro diferentes tipos de distancia, dependiendo de que esta sea íntima, personal, social o pública.

    Tienes también mucha razón en que existe esa distancia psicológica que, dependiendo de las ganas de "vivir en comunidad y departir con otros congéneres" como apuntas, se acerca o aleja de los términos intermedios llegando en ocasiones a desear, incluso, la ruptura y total desapego.

    Gran reflexión la de esta entrada.

    Saludos.

    ResponElimina
  3. Si a l'edat que tenim hi ha gent que se't acosta serà per algun interès, ja no tenim edat per fer nous amics gratuïtament, desconfia i encertaràs. També es veritat que jo sóc la canya, molt divertit i molt intel·ligent i per això la gent aprecia molt la meva companyia, però no puc estar per tothom, tinc la meva vida ja muntada.

    ResponElimina
  4. He de reconèixer que a mi em costa, de bon principi almenys, escurçar aquesta distància de seguretat i acostumo a no ser massa confiat en general... digues-li instint de supervivència, digues-li timidesa.

    ResponElimina
  5. Diuen també, però no sé què té de cert, que depèn de les cultures les persones s'acosten més o menys...

    ResponElimina
  6. Doncs els castellers com jo, això de la distància de seguretat ho tenim bastant superat. Pot ser poca, molt poca, o gairebé nul·la. ;-)

    ResponElimina
  7. Els animals, normalment, si ningú els molesta tampoc et causen problemes...
    M'ha fet gràcia això de la gent i em refereixo més d'una manera física; hi ha persones que quan hi parles, suposo que inconscientment, se't van acostant i jo m'aparto, perquè em posen molt nerviosa, espero que algun dia, al meu darrera no hi hagi un estimball i acabi per terra, he, he...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  8. En qüestió d'animals, crec que la que mantinc més les distàncies soc jo. No és pas que no m'agradin, però em fan una mica de por les reaccions inesperades i soc molt prudent.

    Pel que fa a les persones, les diferències tant culturals com personals a l'hora de posar distància fñisica o emocional, són tan grans que cadascú s'ho munta com pot. Jo crec que dec etar en un punt entremig, perquè algunes vegades em trobo com la Maria Roser que m'he d'anar apartant, com algunes altres m'adono que posa distància la persona amb qui parlo... i si me n'adono, doncs ja intento respectar-li per tota l'estona.

    ResponElimina
  9. Dius que els animals no tenim instints? Jo crec que sí. Inclús diria que alguns humans per tenir, tenen fins i tot l'instint animal. Però vaja el tema que planteges és un altre i és el de la distància de seguretat o de comfort amb la que ens relacionem els uns amb els altres. Com ja han dit això depend de moltes variables. Jo en general crec que sóc prudent i no invadeixo l'espai dels altres de la mateixa manera que no m'agrada que m'invadeixin el meu. Ara depend amb qui, les distàncies són més curtes, també t0ho he de dir.

    ResponElimina
  10. Nosaltres tenim un veí que deu ser molt desconfiat, la seua olor corporal no deixa que ens acostem massa.

    ResponElimina
  11. Distàncies, físiques, emocionals, més o menys estem d'acord que depèn molt de la persona que tenim a davant. Però com aconseguim escurçar-les? Per què en som tan reticents de vegades, sense motiu aparent? Això ja costa més d'entendre. Moltes gràcies a tothom pels comentaris!

    Xavier, si tinguéssim alguna manera de saber quines intencions té qui intenta acostar-se a nosaltres seria més fàcil. Però de vegades cal arriscar!

    Pitt Tristan, sembla que en saps molt del tema, més que jo segur. És una reflexió que em va venir mirant com es comportaven els animals, alguns marxen molt lluny quan et veuen, i d'altres s'aparten només una mica. Vaig pensar que les persones fan una mica això també, ja no en el terreny físic, que també i tu ho descrius molt bé, sinó en el psicològic.

    Pons, quina sort que tenim de poder-te gaudir aquí als blogs. Aquesta distància de seguretat amb tu em sembla apropiada. No ho sé si tothom s'acosta amb algun interès. Però que molta gent sí que ho fa t'ho compro.

    McAbeu, a molts ens costa. I una mica de prudència inicial a mi em sembla molt sana. Tot porta el seu temps, i decidir si pots deixar que una persona se t'acosti prou, també.

    Maurici, no seria estrany que hi hagués una component cultural com a norma general, però en la concreció segur que va a persones.

    Risto, els castells són una cosa especial. El post volia parlar sobretot de distància psicològica, però personalment tampoc sóc massa amant del contacte físic no desitjat. Però els castells són l'excepció. Tampoc m'agrada estar envoltat de molta gent, m'estressa, però quan feia de baix, tenir agulla, crosses i contrafort, amb tota la resta de gent posada a lloc, no em feia res. L'odre al meu voltant, l'ordre casteller, no em molestava. Però l'estona entre castells en places molt atapeïdes sí. Els castells són realment estranys.

    M. Roser, el post volia parlar més de distància psicològica, però mantenir la distància física és també important. Com a tu, m'agrada que es mantingui l'espai personal. Si algú el vulnera, no em fa gens de gràcia. Per comunicar-se correctament no cal que la distancia es vagi escurçant, cadascú al seu lloc!

    Carme, ja m'ho conec que els animals i tu no sou massa amics, hahaha. Quina gràcia, jo sóc tot el contrari, sempre mantenint la distància de seguretat si la bèstia és perillosa, és clar, però veure-les ne estat salvatge és tan espectacular...
    Respecte la distància física entre persones, depèn molt de l'interlocutor/a, oi? Hi ha gent que mai tindrem prou lluny. Però en general cal respectar l'espai personal, fins que l'altre ens convidi a entrar-hi. Però el post anava més de distància emocional, que aquesta és més difícil de gestionar em sembla. Ens fa més por que ens facin mal emocionalment que físicament, diria.

    Laura T., per definició, un instint és aquella pauta de comportament que tenim programada de manera innata, i que no podem combatre. Pot ser que ens quedi una mica de reflex animal, de supervivència sobretot, però no és com el dels animals, ni molt menys, perquè en termes generals ens podem oposar als nostres 'instints', de manera que, insisteixo, per definició, no són instints, o els hem de considerar d'una altra manera. Pulsions, potser. I sobre distàncies, doncs bé, és normal que a algunes persones les deixem acostar més, però les emocionals de vegades són difícils d'escurçar, fins i tot amb aquelles persones que tenim polt poca o nul•la distància física.

    JPMerch, aquest ja seria tot un altre tema del que en podem parlar un altre dia...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.