dissabte, 15 de febrer de 2020

Qui t'ho diu primer

Em sembla que ja he comentat altres vegades que m'agrada molt menjar. Ja sabeu, de fa poc, el que no m'agrada menjar, però totes aquelles coses calòriques i gustoses que existeixin són amigues meves. Això fa que al llarg de la meva vida hagi tingut variacions fortes de pes, de normal ja faig panxeta, però de vegades m'he passat molt i ho he hagut d'aturar, fins i tot de maneres una mica radicals, fent restriccions calòriques bèsties. També he aconseguit estar força prim, la gent s'espantava i tot, però va durar poc.

El cas és que ara havia arribat a un d'aquells punts que t'adones que has de parar. Com sigui, amb algun revulsiu inicial, perquè no ho sé fer d'altra manera, tinc molta força de voluntat quan m'hi poso, el que se'm fa difícil és començar. Però no podia continuar menjant igual. Així que m'he posat a la feina. Menjar molt menys, evitar dolços fora d'hores, que són la perdició, exercici regular. Anar fent, vaja. No sóc amant de dietes miraculoses, ho faig a la meva manera. Però l'inici és dur, la bàscula et va donant bones notícies, però ni tu mateix et notes canvis. Potser tu t'ho veus una mica, a la cara, als braços, aquell pantaló que ara et tanca, però tot i que ja són uns quants quilos, de moment no es nota gaire. Senyal que realment t'havies passat.

Fins que un dia algú se't planta davant de sobte i et diu un 'tu t'has aprimat molt, oi?'. Que no es molt, que és una part encara petita del que tocaria. Però algú t'ho ha vist. I t'ho ha dit. I estimes aquella persona, per fi no ets tu sol que ho veus ni la bàscula qui t'ho assenyala. De normal ningú n'ha de fotre res del pes o la complexió dels altres, no els hem demanant l'opinió. Però quan t'hi estàs esforçant i et desespera que 'no serveixi' per a res, com s'agraeix aquest comentari! Així que tres hurres per la persona que m'ho va dir aquest divendres. Gràcies!

dijous, 6 de febrer de 2020

High hopes

Si una cosa tenen les cançons és que en podem trobar sempre una per qualsevol moment que vivim. Allò que ens cal sentir, segur que algú ja ho ha plasmat en alguna lletra. La gràcia és que potser aquella cançó, sí, aquella que de sobte cobra tot el sentit, ja l'havíem sentit centenars de vegades i ens agradava, o no, però era una cançó més. Doncs bé, l'altre dia aquesta cançó se'm va plantar davant dels nassos i vaig saber que era la cançó que em calia per creure-m'ho, per saber que era possible i que, per què no jo, per què no llavors. But I always had a feeling, I was going to be that one in a million, always had high, high hopes. Aquesta cançó és High hopes, de Panic! At The Disco, un grup que vaig descobrir a Canadà fa dos anys i que ara també sona per aquí. I per sort, és de les que m'agraden, i força. Us deixo un enllaç a la lletra, amb la traducció al costat, per si us cal.


divendres, 31 de gener de 2020

Bledes

Si em preguntessin quin és el menjar que m'agrada més, segurament no sabria què dir. Depèn del dia, suposo. Però sóc molt golafre, això sí que ho sabem. En canvi, si penso en aquells menjars que mai tindré prou lluny, de seguida em ve un nom al cap: les bledes. I no serà que les detesti perquè no suporto menjar-ne, perquè de fet no les he tastat des de l'època escolar, i d'això ja en fa una temporada.

Tinc aprensió a la verdura bullida, em fa venir basques. Recordo que, ja a l'escola, el dia que ens en posaven per dinar era un martiri. Sempre buscava la manera de fer-les desaparèixer, i no precisament cap a dins la gola. I no era pas l'únic, eh? La cosa més 'legal' que feia era donar-les a algun company quan les mestres de menjador no miraven, a canvi de menjar-me alguna altra cosa que a ell no li agradés. També ens en tiràvem els uns als altres, o en fèiem bocinets petits per repartir-los aquí i allà. Finalment, també hi havia alguna que altra corredissa amb la safata cap al cubell de les restes per fer-les desaparèixer de cop, també lluny de les mirades de les professores, perquè altrament te'n tornaven a posar...

Queda clar que la meva història d'odi-odi amb les bledes ve de lluny i, com dic, mai més les he tornat a tastar. I si depèn de mi, no ho tornaré a fer. No per casualitat fa uns dies vaig comentar, a l'hora de dinar, davant de la perspectiva d'un plat ple de bledes d'un company, que si allò fos l'únic que tingués per menjar, a vida o mort, preferia morir-me...

dissabte, 25 de gener de 2020

Relats conjunts, Escurçó negre


Era un poble petit, però es prenien les festes molt seriosament; una de les que més, el carnestoltes. Cada any, la comissió de festes proposava un tema i, tothom, comparses, grups d'amics, escoles i tot aquell que hi volgués participar, s'esforçava a fabricar-se la millor disfressa, el concurs de carnestoltes era l'esdeveniment més important de l'any! Aquell any, coneixedors que la febre de les sèries i les plataformes de continguts havia arribat també al poble, la comissió va proposar que la gent es disfressés com els protagonistes de les sèries més populars. El ventall d'opcions era ben ampli i de seguida van veure que havia estat un encert, tota la gent del poble estava molt engrescada i disposada a donar-ho tot per endur-se el primer premi.

En Miquel de can Jou, en Josep de les feixes i l'Oriolet de ca l'Esparraquer van decidir sorprendre tothom disfressant-se dels tres protagonistes de la mítica sèrie L'Escurçó Negre. Van prendre la decisió perquè a en Miquel li solien dir que tenia una retirada a Mr. Bean, només va haver de deixar-se la barbeta i retallar-se una mica els cabells per esdevenir la viva imatge de Rowan Atkinson en el paper de Lord Escurçó Negre durant el regnat d'Elisabet I. Tampoc els va costar gaire als altres dos caracteritzar-se com en Baldrick i Lord Percy, una mica de sutge per aquí, maquillatge per allà, els dos van fer l'esforç d'adaptar el seu pèl capil·lar i facial als personatges, tot natural! On sí que s'hi van deixar diners va ser en el vestuari, entre els tres van finançar la confecció de l'abillament dels lords, van haver de baixar a ciutat a que els fessin els vestits a mida, també per no aixecar sospites al poble. Per en Josep no va caldre tant, aquí s'hi van estalviar uns calerons. El resultat final era impressionant. Van fer proves amb amics seus de quan estudiaven a ciutat, precisament els que els havien descobert la sèrie, i tothom va lloar la semblança dels tres amics amb els protagonistes. La caracterització perfecta els feia augurar una victòria fàcil en el concurs, ningú s'ho podia haver treballat tant.

El dia de carnestoltes de seguida van veure que alguna cosa passava. Ells es passejaven imitant fins i tot els moviments i les veus doblades dels tres protagonistes, però no semblava que ningú se'n sorprengués. Havien practicat molt, el resultat final era impecable. Però tot just els dedicaven una mirada d'estranyesa i acte seguir s'exclamaven amb gran emoció per aquell grup de ganàpies pobrament caracteritzats com els nanos protagonistes d'Stranger Things. La comparsa abillada dels principals personatges de Game of Thrones també va rebre molts aplaudiments i val a dir que el carnisser disfressat de Walter White de Breaking Bad mereixia un reconeixement. Però els tres amics van rebre la indiferència de tot el poble. El jurat del concurs, és clar, va confirmar les sospites i no els va atorgar el primer premi ni cap dels altres.

Decebuts, van anar a fer una cervesa al bar d'en Mingo, no entenien res. Pot ser que hi hagi sèries més famoses, però objectivament, eren els més ben caracteritzats. Quan en Mingo se'ls va acostar amb les tres mitjanes així els ho va confirmar. 'Nois, quan us he vist entrar per la porta m'he pensat que estava davant dels actors de veritat, de poc que no caic de cul!'. 'Doncs ningú no ens ha fet ni cas, Mingo, han passat de nosaltres completament!' li va contestar l'Oriolet amargament. 'Ai xiquets, em temo que en aquest poble molt poca gent us ha reconegut com a protagonistes d'una sèrie, si és que hi ha algú. Recordo quan van emetre a la tele la primera temporada, vosaltres éreu uns marrecs! Tothom la va mirar, però no va agradar a ningú. A l'escola no us van ensenyar que al 1485 va haver-hi en aquest poble una epidèmia de pesta negra que va acabar amb el 90% de la població? Ja es pensaven que el terror estava superat i els va agafar desprevinguts, la devastació va ser terrible. Des de llavors, aquell és un any maleït, un any de memòria negra que ningú vol recordar. Quan la gent del poble va veure que la sèrie estava ambientada al 1485, molts es van ofendre que es pogués fer broma d'aquell any. La van deixar de mirar després de pocs capítols d'humor irreverent i desconsiderat i ningú va voler mirar la segona temporada, tot i que ja estava ambientada en una altra època. Jo sí que la vaig mirar perquè penso que s'ha de poder riure de tot, però ho heu d'entendre, com que ningú aquí va mirar la segona temporada, ningú us ha reconegut!'.


La meva aportació als Relats Conjunts de gener, ha sortit llarga aquest cop!

divendres, 17 de gener de 2020

La crisi dels 90

Com a tot arreu, les converses de sobretaula a la meva feina són recurrents, tot i que he de dir que toquem tota mena de temes, que treballo amb gent molt llegida! Un dels clàssics és l'edat i les crisis d'edat, que apareixen sovint derivats de qualsevol altre tema. Aquesta setmana vam saber que diversos progenitors dels meus companys ronden els 90 anys, però que això no els impedeix fer moltes activitats, com ara conduir un tractor pel tros. Ja va sortir 'el de sempre' dient que hi ha corredors de 90 anys que fan maratons i tot. I bé, com que jo sempre he dit que no tinc temps de passar les típiques crisis d'edat, vaig comentar que això era la crisi dels 90, amb tot el seguit de bromes que se'n van derivar.

Diuen que la crisi dels 40 es canalitza fent maratons o ultra trails, o comprant-se un cotxe esportiu. Com que jo no he fet ni una cosa ni l'altra, ni en tinc cap intenció, vaig dir que quan tingués la crisi dels 90, em comprometia a fer una marató. Ep, que jo em prenc aquest compromisos molt seriosament, eh! Així que, si arribo als 90, em tocarà fer una marató. Tot i que, si no estic en crisi, aquí podria trobar una escletxa legal per escaquejar-me'n, oi? De totes maneres, dubto que arribi a aquella edat. Fins i tot va sortir un voluntari per assegurar-nos de que no hi arribi...

dijous, 9 de gener de 2020

Distància de seguretat

Sempre que viatjo m'agrada anar a llocs amb natura i un dels objectius és veure amb els propis ulls la fauna autòctona. De vegades fem tours específics perquè hi ha animals que són cars de veure, però en altres ocasions, els animals residents campen lliures i els pots veure prop de les carreteres per on passes mateix. Som molt respectuosos, no se'ns acudiria mai fer mal o estressar un animal salvatge, però el poder atractiu que tenen ens hipnotitza. Per això m'he fixat que són els propis animals qui et marquen la distància de seguretat a la que se senten segurs. Si t'hi acostes, com que no saben si vens amb bones o males intencions, ells es desplacen. En alguns casos fugen, però en d'altres només es mantenen a la mateixa distància que tu has trencat en acostar-t'hi. No es mostren amenaçadors, segurament perquè no els incomodem mai, però sí que marquen molt bé com et volen de prop. Instint de supervivència.

M'adono que les persones actuem igual. També marquem la nostra distància de seguretat i deixem que se'ns acostin fins allà on volem, ja sigui físicament o psicològica. Com els animals, alguns són més confiats i deixen que te'ls acostis més. En canvi, d'altres mantenen una distància prudencial molt gran i fugen si proves d'acostar-te. Com que els humans no tenim instints, ha de ser alguna mena de pulsió de supervivència, també; emocional, potser. Com en tot, la distància bona deu ser la intermèdia, ni obrir les portes a tothom, ni fugir de seguida que veiem venir algú. Viure en comunitat i departir amb altres congèneres és el que ens fa humans, diuen. 

diumenge, 5 de gener de 2020

Relats conjunts, El joc d'escacs


I així, amics i amigues, és com es consuma una victòria. Com el gran, sempre i indefectiblement, guanya el petit. No n'hi ha prou amb ser millor, amb vèncer per la mínima. S'ha d'aixafar, s'ha de mostrar sempre qui mana, qui té l'autoritat i no es deixarà vèncer, per res ni per ningú. El plaer de veure la cara del derrotat és indescriptible. El precís moment en que sap que ja no hi ha res a fer, que la desfeta s'ha consumat. Per què rebre la victòria amb humilitat i consolar el perdedor, quan pots mostrar tota la teva supèrbia, la teva grandesa que empetiteix encara més a l'altre? Per què mostrar una falsa modèstia que ningú es creu, perquè han vist, admirats, com has passat per sobre del teu oponent? No, la victòria s'ha d'assaborir sense demostrar ni un xic de feblesa, de compassió ni d'empatia. La victòria et pertany, no has de deixar que ningú se'n quedi ni una petita part. La derrota és humiliant, per tant no cal ni mirar-li a la cara, el derrotat no és digne de cap atenció més. Que siguin els altres qui el miren, qui l'esguarden esperant una reacció que no es produirà, fins que hagi de fugir, avergonyit i no se'n torni a saber res més.


Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de desembre. Vull aclarir que és el que m'ha sortit mirant el quadre, per les expressions de les noies, però res més lluny del que penso jo.