dimecres, 8 d’abril de 2020

Malaguanyat meteorit

Aquesta setmana he decidit anar a fer la compra setmanal dimecres. En situació de normalitat, hi anem plegats divendres a la tarda o dissabte al matí. Avançar tant la compra respon a que aquest cap de setmana llarg serà Setmana Santa i divendres és festa, així que he pensat que dijous seria dia de molta afluència de compradors. Buscava el moment de la setmana en que em trobés menys gent, com he intentat les darreres setmanes, així que hi he anat al migdia. Un cop més, hi he trobat més gent de la que em sembla normal. Massa gent al carrer, massa gent als supermercats. D'acord, ells deuen pensar el mateix de mi, però jo tinc la certesa que surto un sol cop cada setmana per comprar productes necessaris, res de fer rebost ni comprar compulsivament.

Una altra cosa que he detectat és que alguna gent es pensa que, portant una mascareta i guants, ja ho tenen tot fet. No respecten el distanciament social en absolut, no tenen cap inconvenient de posar-se't al costat. Potser pensen que ja t'apartaràs tu, que ells estan salvats. Quanta inconsciència. Jo no porto mascareta, no me l'he posat cap dia. Guants sí. Fora de casa no parlo amb ningú i passo mínim a dos metres de qualsevol ésser que em trobi. No entenc aquesta falta de respecte d'entrar en l'espai vital de l'altre, que ara és més important i necessari que mai.

Per acabar-ho d'adobar, veig a la tele i a les xarxes cues quilomètriques de cotxes intentant sortir de les ciutats per marxar de Setmana Santa. Per anar a on, exactament? Podrien anar directament cap a l'hospital, per guanyar temps. Als Pirineus i a la Costa Brava la majoria de pacients ingressats no són autòctons, són gent que havia anat a la seva segona residència. En definitiva, cada dia que he de sortir al carrer, i si a més veig notícies d'aquestes als mitjans, no puc fer més que pensar que és una llàstima que el meteorit que passarà prop de la Terra aquest abril no passi una mica més a prop. Una mica molt més a prop.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Els llibres ens criden

Sempre he dit que els llibres ens criden. Quan vaig a la llibreria solc portar pensat quins llibres compraré, però algun cop, algun llibre no buscat s'entesta a venir amb mi, allargo el braç, l'agafo i ja no puc tornar-lo a deixar. També passa amb els llibres que trio llegir de la pila que tinc a casa. Alguns porten moltíssim temps acumulant pols i ni me'ls miro, però de sobte, un bon dia em criden l'atenció i em poso a llegir-los. Són ells els que em criden des de la lleixa. 

Per forçar una mica això, fa un parell d'anys vaig decidir fer-me propòsits lectors a principi d'any: triar cinc llibres d'aquells que porten molt temps a casa sense èxit, i llegir-los duran aquell any. De moment me n'he sortit prou bé. Un dels llibres que vaig triar aquest 2020 va ser 'Van venir com orenetes'. No sé ni el temps que fa que estava allà, ni estic massa segur d'on el vaig treure. De veritat, no ho recordo bé. En realitat, no tenia ni la més remota idea de l'argument i quan el vaig posar a la llista ni em vaig molestar a llegir la contraportada. Senzillament vaig pensar que ja era hora de llegir-lo i ja està.

Tenia tot l'any per complir el propòsit lector, i de tot l'any he anat a triar el mes de març per llegir aquest llibre. Un llibre escrit al 1937 per William Maxwell, per cert. I com que darrerament vaig a preu fet amb els llibres, un darrere l'altre, un cop més vaig arreplegar aquest sense mirar ni de què anava. I de què va? Doncs de diverses coses, però sobretot de l'epidèmia de Grip Espanyola de principi dels anys 20 del segle passat, als Estats Units, concretament a Logan, Illinois. Una malaltia que va agafar la gent per sorpresa, que abans de tenir casos locals va fer que tanquessin les escoles, que la gent es tanqués a casa i que s'evités tot contacte amb les persones que s'havien posat malaltes. Una malaltia que provocava moltes morts i que per prevenir-la calia adoptar mesures higièniques i confinar-se a casa. Una malaltia que causava pànic i que, no m'ho feu dir, perquè ara mateix no sabria dir a què em recorda.

Ens criden, o no ens criden els llibres quan és el moment oportú per llegir-los?

diumenge, 29 de març de 2020

Cinc afirmacions

Aquests dies corre per twitter un joc en el que ha participat molta gent. Es tracta de fer cinc afirmacions sobre un mateix, entre les quals una d'elles és falsa. Es tracta que la gent encerti quina és la falsa, especulant una mica amb el que sap d'aquella persona. He pensat que -per què no?-, ho podríem portar aquí als blogs, per distreure'ns una estona. Aquí ens coneixem força, potser en alguns casos serà més de memòria que de coneixement que podrem descartar alguna opció. Però què us sembla? Va, us dic 5 coses meves, a veure si endevineu quina d'elles no és veritat.

1. En un viatge a Paris vam evitar un robatori al metro posant-nos a cridar.

2. Vaig tornar un dia abans d'un congrés científic per no perdre'm un assaig de castells.

3. Amb 18 anys vaig marxar sol a Bèlgica per trobar-me allà amb amics de les vacances.

4. Us estiu vaig treballar al programa de prevenció i neteja del litoral català, des del centre de control.

5. Vaig triar lloc per sopar amb un ex-portaveu del Congrés dels Diputats i li va semblar car.

dimecres, 25 de març de 2020

Relats conjunts, Pollice Verso


Eeeeeeh! Aquests dos s'estaven saltant el confinament, però què s'han pensat! Ni carro de la compra ni gos per passejar! Serà possible! Nosaltres aquí sense poder-nos moure i ells campant! Gràcies senyor policia per atonyinar-los com es mereixen! El proper cop s'ho pensaran millor!


Escàs d'idees, però sempre participant als Relats Conjunts!

dissabte, 21 de març de 2020

El número de la mala sort, o no

Arriba la primavera, i amb ella l'aniversari d'aquest blog. Doncs sí, el Bona Nit fa 13 anys. Diuen que és el número de la mala sort, però a mi no m'ho sembla pas. Això sí, aquest any, per primer cop, no he preparat res especial per aquest dia. Ni la circumstància que vivim actualment, ni la circumstància blogaire que arrosseguem ja fa temps, em conviden a grans celebracions. Celebrem, doncs, que encara ens queda una mica de vida blogaire, que seguim aquí malgrat dels malgrats. I no oblidem les dates importants, ja em va passar amb el Llibres, i Punt!, que aquest any feia una dècada i em va saber molt greu. Ara el Bona Nit fa 13 anys, no diré que amb bona salut, però com a veterà que és amb camí de 1600 posts a l'esquena, per mi és especial recordar-ho. I com sempre, assenyalar aquesta data al calendari també serveix per donar-vos les gràcies a tots i totes que passeu per aquí, ja sigui sovint o de tant en tant, a dir la vostra i a compartir una estoneta amb mi i amb les ximpleries que escric. Gràcies de tot cor. Que sigui per molts anys més!

El que sí que faré és la ja clàssica secció 'no me'ls puc treure del cap', encara a dia d'avui trobo molts rètols o inscripcions que em fan pensar en vosaltres. Aquests són els que he recollit aquest any. Si feu clic a les imatges us portarà a casa del o la blogaire en qüestió. 

http://ajocdedaus.blogspot.com/

http://carmerosanas2.blogspot.com/

http://invarietateferran.blogspot.com/

http://elquempassapelcap.blogspot.com/

http://elcafelitus.blogspot.com/

https://bloc.elpeix.cat/

https://pons007.wordpress.com/

http://riboru.blogspot.com/

http://bloguejat.blogspot.com/

dimecres, 18 de març de 2020

Millor separats

A l'adolescència molts temes es viuen de manera molt intensa, com per exemple el de l'amistat. Tenim amics que ens sembla que ens han de durar tota la vida i el dia següent ens hi hem enfadat i no en volem saber res. La situació sembla que s'estabilitza quan et fas gran i no et deixes endur tant per les emocions. Però m'he descobert recentment en una actitud d'aquestes que sembla que només tenim a l'adolescència, però no. Com pot ser que una persona ens pugui caure bé, fins i tot tenir-li afecte, però quan està amb alguna altra persona no la suportem? S'entén què vull dir, oi? Dues persones juntes que et fan rabieta, o fins i tot et fan enfadar per algunes actituds, però quan estan separades, fins i tot amb altra gent, et pots portar perfectament bé amb una d'elles, o potser fins i tot amb les dues, però en el cas que comento és especialment amb una. Us passa això? Com gestioneu la situació quan les persones estan juntes perquè no afecti a la relació que teniu amb una d'elles quan no ho estan?

diumenge, 15 de març de 2020

Blogfinament

Ara que ens recomanen quedar-nos a casa i no sortir si no és necessari.

Ara que aprofitarem per acabar lectures endarrerides i mirar-nos tot el que ens ofereix Netflix.

Ara que farem la neteja de casa a fons fins que quedi ben neta.

Ara que acabarem aquell vell àlbum de viatge que vam deixar a mitges.

Ara que farem aquella reorganització dels àlbums de fotos que no fèiem mai.

Ara que ens dedicarem a parlar per videoconferència amb tothom.

Ara que combatrem l'avorriment fent mots encreuats, o amb jocs de taula.

Ara que farem anar Youtube per mirar tutorials de les coses més diverses.

Ara que practicarem horticultura amb totes les plantes de la casa.

Ara que farem totes aquelles petites reparacions que calen a casa.

Ara que ens passarem el dia a twitter criticant la gestió de la crisi que pretén el Gobierno. 

No creieu que ha arribat el moment de trobar temps per treure la pols als nostres vells blogs i fer que tornin a remuntar? El confinament és l'impuls que ens feia falta! Ja no hi ha excusa!

dimarts, 10 de març de 2020

Coronavirus

No em fa por contagiar-me. Sóc una mica destraler i no faig massa cas de la salut. Si l'agafo, doncs mira, ja el passaré com pugui i confio que el meu sistema immunitari farà la seva feina correctament. Si m'ha d'afectar com ho fan els refredats estacionals, potser el passaré sense ni adonar-me'n.

El que m'espanta és què puc fer jo amb els altres, si l'agafo. Els meus pares ja entren en les edats de població de risc, encara que a mi no m'ho sembli, però ja tenen edat perillosa. Per no dir que tenim a prop persones de força més edat encara, més vulnerables. També veig sovint un nadó força petit que encara no deu tenir totes les defenses que tocaria. No m'agradaria ser jo qui posés en risc les seves vides per ser-ne un portador pràcticament asimptomàtic, o un descuidat. Per ara em dedico a aplicar les mesures higièniques pertinents, les més efectives, més pels altres que per mi. I si ha de venir, que vingui, però que deixi els meus 'vellets' en pau.  

dimarts, 3 de març de 2020

Relats conjunts, La vella i la nena amb espelmes


A veure iaia, anem a mirar això de les xarxes socials que em preguntaves, no és tan difícil. Ara que ha marxat la llum, mirem-ho a l'iPad, que té bateria. Tens el twitter, que és per missatges curts del tema que vulguis. Li diuen microblogging, és com allò que feies tu d'escriure un blog, però en més curtet. Això sí, t'adverteixo que allà la gent s'hi baralla força, sembla que ho facin servir de teràpia! Gairebé no es pot dir ni bon dia. Van fer una altra versió semblant que es diu Mastodont, però em sembla que no el fa servir ningú. Del facebook ni te'n parlo, francament no sé massa bé com funciona, està passat de moda! Ara el que es porta és instagram, s'hi lliga més que al tinder! Sí, ja sé que em vas dir que el tinder no t'interessa, però a l'instagram també s'hi pot penjar fotos i ja està, eh? No cal lligar. Encara que nosaltres ni hi pengem fotos ja, fem stories tot el dia, de qualsevol cosa que et passa pel cap, patam, foto i cap amunt! Ah, i els youtubers, gent que es grava i penja els vídeos al seu canal, jo en segueixo una pila! Algun és una mica ximplet, però t'hi enganxes! Però bé, si vols estar informada, el millor que pots fer és seguir canals de telegram, t'hi subscrius i t'enviaran tot de notícies directament al mòbil. Sí, també és com el whatsapp, es pot fer servir per parlar amb altra gent, però això dels canals és el que està de moda, molta gent s'informa així ara, res de diaris. I bé, et parlaria de tik tok, però em sembla que no tens els genolls com per anar gravant vídeos amb música...


La meva aportació als Relats Conjunts de febrer, tard altre cop.

divendres, 28 de febrer de 2020

Mandra

Em fa mandra parlar del coronavirus.
Em fa mandra parlar de la taula de negociació.
Em fa mandra parlar de l'acte electoral de Perpinyà.
Em fa mandra parlar de l'egocentrisme de la meva companya de feina.
Em fa mandra començar la temporada de castells.
Em fa mandra fer reunions i més reunions.
Em fa mandra que m'emboliquin en projectes nous que ni m'interessen.
Em fa mandra que em demanin una implicació per sobre de les meves possibilitats.
Em fa mandra riure les gràcies a segons qui.
Em fa (una mica de) mandra escriure al blog.

Molt desganat de tot en general, cansat i amb poca energia mental. M'hauria de quedar només amb aquelles coses que no em fan mandra, però no en sé.

divendres, 21 de febrer de 2020

Comptant passes

La tecnologia avança a tal velocitat que sovint és difícil seguir-la. I altres vegades, senzillament no tenim cap interès en seguir-la. Això em passava a mi amb aquestes polseres-rellotge que es porten ara, no els rellotges intel·ligents, sinó aquestes més senzilletes que et compten les passes, et mesuren el ritme cardíac i les hores de son. Ja feia temps que en veia portar a molta gent i no passava de fer-me gràcia, sense cap intenció de tenir-ne una de pròpia.

Resulta que tinc uns amics amb els qui no ens veiem gaire, però sempre ens fem regals pels aniversaris. Mai quan toca, de vegades amb mesos de retard, com és el cas. Aquests amics, fa un parell de setmanes, em van regalar una d'aquestes polseres. No és pas que no la volgués tenir, senzillament que no pensava fer cap esforç per adquirir-la. Però un cop la tens fa gràcia i comences a fer mesures de les que l'aparell et permet. Mal negoci per algú tan competitiu amb ell mateix com jo.

Així que ja em teniu comptant passes cada dia per superar l'objectiu que li he marcat a la polsera, que són 10000 passes diàries. Escolta, que si s'ha de fer una volta una mica més llarga per assolir-les, es fa i punt. Que el temps no és tan important! I si a més la companya de despatx també la té i és igual de competitiva... vaja, que ara ens passem el dia anant a la impressora i pujant i baixant escales. Que ja em diràs tu, caminar no compta massa com a exercici, però com a mínim, estem distrets amb la polsereta.

dissabte, 15 de febrer de 2020

Qui t'ho diu primer

Em sembla que ja he comentat altres vegades que m'agrada molt menjar. Ja sabeu, de fa poc, el que no m'agrada menjar, però totes aquelles coses calòriques i gustoses que existeixin són amigues meves. Això fa que al llarg de la meva vida hagi tingut variacions fortes de pes, de normal ja faig panxeta, però de vegades m'he passat molt i ho he hagut d'aturar, fins i tot de maneres una mica radicals, fent restriccions calòriques bèsties. També he aconseguit estar força prim, la gent s'espantava i tot, però va durar poc.

El cas és que ara havia arribat a un d'aquells punts que t'adones que has de parar. Com sigui, amb algun revulsiu inicial, perquè no ho sé fer d'altra manera, tinc molta força de voluntat quan m'hi poso, el que se'm fa difícil és començar. Però no podia continuar menjant igual. Així que m'he posat a la feina. Menjar molt menys, evitar dolços fora d'hores, que són la perdició, exercici regular. Anar fent, vaja. No sóc amant de dietes miraculoses, ho faig a la meva manera. Però l'inici és dur, la bàscula et va donant bones notícies, però ni tu mateix et notes canvis. Potser tu t'ho veus una mica, a la cara, als braços, aquell pantaló que ara et tanca, però tot i que ja són uns quants quilos, de moment no es nota gaire. Senyal que realment t'havies passat.

Fins que un dia algú se't planta davant de sobte i et diu un 'tu t'has aprimat molt, oi?'. Que no es molt, que és una part encara petita del que tocaria. Però algú t'ho ha vist. I t'ho ha dit. I estimes aquella persona, per fi no ets tu sol que ho veus ni la bàscula qui t'ho assenyala. De normal ningú n'ha de fotre res del pes o la complexió dels altres, no els hem demanant l'opinió. Però quan t'hi estàs esforçant i et desespera que 'no serveixi' per a res, com s'agraeix aquest comentari! Així que tres hurres per la persona que m'ho va dir aquest divendres. Gràcies!

dijous, 6 de febrer de 2020

High hopes

Si una cosa tenen les cançons és que en podem trobar sempre una per qualsevol moment que vivim. Allò que ens cal sentir, segur que algú ja ho ha plasmat en alguna lletra. La gràcia és que potser aquella cançó, sí, aquella que de sobte cobra tot el sentit, ja l'havíem sentit centenars de vegades i ens agradava, o no, però era una cançó més. Doncs bé, l'altre dia aquesta cançó se'm va plantar davant dels nassos i vaig saber que era la cançó que em calia per creure-m'ho, per saber que era possible i que, per què no jo, per què no llavors. But I always had a feeling, I was going to be that one in a million, always had high, high hopes. Aquesta cançó és High hopes, de Panic! At The Disco, un grup que vaig descobrir a Canadà fa dos anys i que ara també sona per aquí. I per sort, és de les que m'agraden, i força. Us deixo un enllaç a la lletra, amb la traducció al costat, per si us cal.


divendres, 31 de gener de 2020

Bledes

Si em preguntessin quin és el menjar que m'agrada més, segurament no sabria què dir. Depèn del dia, suposo. Però sóc molt golafre, això sí que ho sabem. En canvi, si penso en aquells menjars que mai tindré prou lluny, de seguida em ve un nom al cap: les bledes. I no serà que les detesti perquè no suporto menjar-ne, perquè de fet no les he tastat des de l'època escolar, i d'això ja en fa una temporada.

Tinc aprensió a la verdura bullida, em fa venir basques. Recordo que, ja a l'escola, el dia que ens en posaven per dinar era un martiri. Sempre buscava la manera de fer-les desaparèixer, i no precisament cap a dins la gola. I no era pas l'únic, eh? La cosa més 'legal' que feia era donar-les a algun company quan les mestres de menjador no miraven, a canvi de menjar-me alguna altra cosa que a ell no li agradés. També ens en tiràvem els uns als altres, o en fèiem bocinets petits per repartir-los aquí i allà. Finalment, també hi havia alguna que altra corredissa amb la safata cap al cubell de les restes per fer-les desaparèixer de cop, també lluny de les mirades de les professores, perquè altrament te'n tornaven a posar...

Queda clar que la meva història d'odi-odi amb les bledes ve de lluny i, com dic, mai més les he tornat a tastar. I si depèn de mi, no ho tornaré a fer. No per casualitat fa uns dies vaig comentar, a l'hora de dinar, davant de la perspectiva d'un plat ple de bledes d'un company, que si allò fos l'únic que tingués per menjar, a vida o mort, preferia morir-me...

dissabte, 25 de gener de 2020

Relats conjunts, Escurçó negre


Era un poble petit, però es prenien les festes molt seriosament; una de les que més, el carnestoltes. Cada any, la comissió de festes proposava un tema i, tothom, comparses, grups d'amics, escoles i tot aquell que hi volgués participar, s'esforçava a fabricar-se la millor disfressa, el concurs de carnestoltes era l'esdeveniment més important de l'any! Aquell any, coneixedors que la febre de les sèries i les plataformes de continguts havia arribat també al poble, la comissió va proposar que la gent es disfressés com els protagonistes de les sèries més populars. El ventall d'opcions era ben ampli i de seguida van veure que havia estat un encert, tota la gent del poble estava molt engrescada i disposada a donar-ho tot per endur-se el primer premi.

En Miquel de can Jou, en Josep de les feixes i l'Oriolet de ca l'Esparraquer van decidir sorprendre tothom disfressant-se dels tres protagonistes de la mítica sèrie L'Escurçó Negre. Van prendre la decisió perquè a en Miquel li solien dir que tenia una retirada a Mr. Bean, només va haver de deixar-se la barbeta i retallar-se una mica els cabells per esdevenir la viva imatge de Rowan Atkinson en el paper de Lord Escurçó Negre durant el regnat d'Elisabet I. Tampoc els va costar gaire als altres dos caracteritzar-se com en Baldrick i Lord Percy, una mica de sutge per aquí, maquillatge per allà, els dos van fer l'esforç d'adaptar el seu pèl capil·lar i facial als personatges, tot natural! On sí que s'hi van deixar diners va ser en el vestuari, entre els tres van finançar la confecció de l'abillament dels lords, van haver de baixar a ciutat a que els fessin els vestits a mida, també per no aixecar sospites al poble. Per en Josep no va caldre tant, aquí s'hi van estalviar uns calerons. El resultat final era impressionant. Van fer proves amb amics seus de quan estudiaven a ciutat, precisament els que els havien descobert la sèrie, i tothom va lloar la semblança dels tres amics amb els protagonistes. La caracterització perfecta els feia augurar una victòria fàcil en el concurs, ningú s'ho podia haver treballat tant.

El dia de carnestoltes de seguida van veure que alguna cosa passava. Ells es passejaven imitant fins i tot els moviments i les veus doblades dels tres protagonistes, però no semblava que ningú se'n sorprengués. Havien practicat molt, el resultat final era impecable. Però tot just els dedicaven una mirada d'estranyesa i acte seguir s'exclamaven amb gran emoció per aquell grup de ganàpies pobrament caracteritzats com els nanos protagonistes d'Stranger Things. La comparsa abillada dels principals personatges de Game of Thrones també va rebre molts aplaudiments i val a dir que el carnisser disfressat de Walter White de Breaking Bad mereixia un reconeixement. Però els tres amics van rebre la indiferència de tot el poble. El jurat del concurs, és clar, va confirmar les sospites i no els va atorgar el primer premi ni cap dels altres.

Decebuts, van anar a fer una cervesa al bar d'en Mingo, no entenien res. Pot ser que hi hagi sèries més famoses, però objectivament, eren els més ben caracteritzats. Quan en Mingo se'ls va acostar amb les tres mitjanes així els ho va confirmar. 'Nois, quan us he vist entrar per la porta m'he pensat que estava davant dels actors de veritat, de poc que no caic de cul!'. 'Doncs ningú no ens ha fet ni cas, Mingo, han passat de nosaltres completament!' li va contestar l'Oriolet amargament. 'Ai xiquets, em temo que en aquest poble molt poca gent us ha reconegut com a protagonistes d'una sèrie, si és que hi ha algú. Recordo quan van emetre a la tele la primera temporada, vosaltres éreu uns marrecs! Tothom la va mirar, però no va agradar a ningú. A l'escola no us van ensenyar que al 1485 va haver-hi en aquest poble una epidèmia de pesta negra que va acabar amb el 90% de la població? Ja es pensaven que el terror estava superat i els va agafar desprevinguts, la devastació va ser terrible. Des de llavors, aquell és un any maleït, un any de memòria negra que ningú vol recordar. Quan la gent del poble va veure que la sèrie estava ambientada al 1485, molts es van ofendre que es pogués fer broma d'aquell any. La van deixar de mirar després de pocs capítols d'humor irreverent i desconsiderat i ningú va voler mirar la segona temporada, tot i que ja estava ambientada en una altra època. Jo sí que la vaig mirar perquè penso que s'ha de poder riure de tot, però ho heu d'entendre, com que ningú aquí va mirar la segona temporada, ningú us ha reconegut!'.


La meva aportació als Relats Conjunts de gener, ha sortit llarga aquest cop!

divendres, 17 de gener de 2020

La crisi dels 90

Com a tot arreu, les converses de sobretaula a la meva feina són recurrents, tot i que he de dir que toquem tota mena de temes, que treballo amb gent molt llegida! Un dels clàssics és l'edat i les crisis d'edat, que apareixen sovint derivats de qualsevol altre tema. Aquesta setmana vam saber que diversos progenitors dels meus companys ronden els 90 anys, però que això no els impedeix fer moltes activitats, com ara conduir un tractor pel tros. Ja va sortir 'el de sempre' dient que hi ha corredors de 90 anys que fan maratons i tot. I bé, com que jo sempre he dit que no tinc temps de passar les típiques crisis d'edat, vaig comentar que això era la crisi dels 90, amb tot el seguit de bromes que se'n van derivar.

Diuen que la crisi dels 40 es canalitza fent maratons o ultra trails, o comprant-se un cotxe esportiu. Com que jo no he fet ni una cosa ni l'altra, ni en tinc cap intenció, vaig dir que quan tingués la crisi dels 90, em comprometia a fer una marató. Ep, que jo em prenc aquest compromisos molt seriosament, eh! Així que, si arribo als 90, em tocarà fer una marató. Tot i que, si no estic en crisi, aquí podria trobar una escletxa legal per escaquejar-me'n, oi? De totes maneres, dubto que arribi a aquella edat. Fins i tot va sortir un voluntari per assegurar-nos de que no hi arribi...

dijous, 9 de gener de 2020

Distància de seguretat

Sempre que viatjo m'agrada anar a llocs amb natura i un dels objectius és veure amb els propis ulls la fauna autòctona. De vegades fem tours específics perquè hi ha animals que són cars de veure, però en altres ocasions, els animals residents campen lliures i els pots veure prop de les carreteres per on passes mateix. Som molt respectuosos, no se'ns acudiria mai fer mal o estressar un animal salvatge, però el poder atractiu que tenen ens hipnotitza. Per això m'he fixat que són els propis animals qui et marquen la distància de seguretat a la que se senten segurs. Si t'hi acostes, com que no saben si vens amb bones o males intencions, ells es desplacen. En alguns casos fugen, però en d'altres només es mantenen a la mateixa distància que tu has trencat en acostar-t'hi. No es mostren amenaçadors, segurament perquè no els incomodem mai, però sí que marquen molt bé com et volen de prop. Instint de supervivència.

M'adono que les persones actuem igual. També marquem la nostra distància de seguretat i deixem que se'ns acostin fins allà on volem, ja sigui físicament o psicològica. Com els animals, alguns són més confiats i deixen que te'ls acostis més. En canvi, d'altres mantenen una distància prudencial molt gran i fugen si proves d'acostar-te. Com que els humans no tenim instints, ha de ser alguna mena de pulsió de supervivència, també; emocional, potser. Com en tot, la distància bona deu ser la intermèdia, ni obrir les portes a tothom, ni fugir de seguida que veiem venir algú. Viure en comunitat i departir amb altres congèneres és el que ens fa humans, diuen. 

diumenge, 5 de gener de 2020

Relats conjunts, El joc d'escacs


I així, amics i amigues, és com es consuma una victòria. Com el gran, sempre i indefectiblement, guanya el petit. No n'hi ha prou amb ser millor, amb vèncer per la mínima. S'ha d'aixafar, s'ha de mostrar sempre qui mana, qui té l'autoritat i no es deixarà vèncer, per res ni per ningú. El plaer de veure la cara del derrotat és indescriptible. El precís moment en que sap que ja no hi ha res a fer, que la desfeta s'ha consumat. Per què rebre la victòria amb humilitat i consolar el perdedor, quan pots mostrar tota la teva supèrbia, la teva grandesa que empetiteix encara més a l'altre? Per què mostrar una falsa modèstia que ningú es creu, perquè han vist, admirats, com has passat per sobre del teu oponent? No, la victòria s'ha d'assaborir sense demostrar ni un xic de feblesa, de compassió ni d'empatia. La victòria et pertany, no has de deixar que ningú se'n quedi ni una petita part. La derrota és humiliant, per tant no cal ni mirar-li a la cara, el derrotat no és digne de cap atenció més. Que siguin els altres qui el miren, qui l'esguarden esperant una reacció que no es produirà, fins que hagi de fugir, avergonyit i no se'n torni a saber res més.


Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de desembre. Vull aclarir que és el que m'ha sortit mirant el quadre, per les expressions de les noies, però res més lluny del que penso jo.