Lectures 2020

L'any 2020 és a punt d'acabar-se i molts segur que respireu tranquils, tot i que de moment el 21 és una incògnita. No canviarem la xifra sense fer el post més especial de l'any, el que amb el temps he arribat a estimar-me més: la llista de lectura de l'any en curs. Aquest 2020 ha portat molta desgràcia i alguna cosa bona. Una d'elles és que el meu any lector ha estat estratosfèric, sempre des dels meus estàndards! He llegit més que mai, però de molt. Podríem dir que la meva normalitat està entre 40-50 llibres i enguany la xifra puja a 88. Com que a casa han entrat 'només' 68 llibres, vol dir que he fet els deures i que vaig buidant la lleixa de pendents. Però no patiu, que això canviarà aviat, que s'acosta Reis. La despesa en llibres d'aquest any ha estat 1059,69€.

 

Han estat 23448 pàgines llegides, que doblen les 10801 de l'any passat. El meu llibre mitjà tindria 266 pàgines i n'he llegit 64 per dia. Un ritme desacostumadament alt per mi, com deia. Anant una mica més al detall, segons la classificació de McAbeu, he llegit 25 llibres curts, 55 llibres estàndard, 6 llibres llargs i només 2 totxos. I ja no us atabalo més amb xifres i us presento la meva llista. Com sempre en l'ordre cronològic de finalització, títol en la llengua de lectura, autoria i valoració que li vaig donar en el seu moment.

1. La mà esquerra de la foscor - Ursula K. Le Guin   (@@@@)
2. Tothom hauria de ser feminista - Chimamanda Ngozi Adichie   (@@@)
3. Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals   (@@@ i mitja)
4. Tony Takitani - Haruki Murakami   (@@)
5. Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà   (@@)
6. La caída de Gondolin - J.R.R Tolkien   (@@)
7. Catwings - Ursula K. Le Guin   (@@@)
8. L'Harem del Tibidabo - Andreu Martín   (@@@@)
9. Mitja vida - Care Santos   (@@@ i mitja)
10. La favorita de l'Harem - Andreu Martín   (@@ i mitja)
11. El gos de terracota - Andrea Camilleri   (@@ i mitja)
12. Germà de gel - Alícia Kopf   (@@ i mitja)
13. Dones de ciència - Rachel Ignotofsky   (@@@)
14. Aigua dolça - Akwaeke Emezi   (@@)
15. Viurem per sempre? - Salvador Macip i Chris Willmott   (@@@)
16. A l'horitzó - Hernán Díaz   (@@@@)
17. Boulder - Eva Baltasar   (@@@ i mitja)
18. Les aventures del baró de Münchhausen - Gottfried August Bürger   (@@@)
19. Van venir com orenetes - William Maxwell   (@@)
20. El jersei - Blanca Busquets   (@@@)
21. Una columna de foc - Ken Follett   (@@)
22. El ratpenat - Jo Nesbo   (@@@ i mitja)
23. Tot el bé i tot el mal - Care Santos   (@@@)
24. The Power - Naomi Alderman   (@@@@ i mitja)
25. Les cròniques marcianes - Ray Bradbury   (@@ i mitja)
26. Míster Folch - Adrià Pujol   (@@@)
27. El gran salt - Jonathan Lee   (@@@)
28. Cafè Barcelona - Joan Carreras   (@@)
29. Trenta-dos morts i un home cansat - Llort   (@@)
30. El lladre de pastissets - Andrea Camilleri   (@@@)
31. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows   (@@ i mitja)
32. Les aventures de Sherlock Holmes - Arthur Conan Doyle   (@@@@)
33. L'home que va confondre la seva dona amb un barret - Oliver Sacks   (@@)
34. La música del vent - Jordi Sierra i Fabra   (@@ i mitja)
35. Tòquio Blues - Haruki Murakami   (@@@@@)
36. QualityLand - Marc-Uwe Kling   (@@@@@)
37. Atrapa la llebre - Lana Bastasic   (@@@)
38. Tardor - Ali Smith   (@@)
39. Elles parlen - Miriam Toews   (@@ i mitja)
40. Un mag de Terramar - Ursula K. Le Guin   (@@@)
41. Dues dones - Montse Sanjuan   (@@ i mitja)
42. El marit gos - Yoko Tawada   (@@@)
43. My Name is Lucy Barton - Elizabeth Strout   (@@@@)
44. Mira'm als ulls - Míriam Hatibi   (@@@)
45. Els testaments - Margaret Atwood   (@@@@)
46. La drecera - Miquel Martín i Serra   (@@@)
47. Jo confesso - Jaume Cabré   (@@@@)
48. Nou illes al nord - Mònica Batet   (@@@@)
49. L'estiu sense homes - Siri Hustvedt   (@@)
50. Així es perd la guerra del temps - Amal El-Mohtar i Max Gladstone   (@)
51. L'ombra de la por - Ragnar Jónason   (@@@)
52. La ciutat i la casa - Natalia Ginzburg   (@@@)
53. Sakura - Matilde Asensi   (@@@)
54. L'últim amor de Baba Dúnia - Alina Bronsky   (@@@ i mitja)
55. La trena - Laetitia Colombani   (@@@)
56. Els nois de la Nickel - Colson Whitehead   (@@@@)
57. L'estranya desaparició d'Esme Lennox - Maggie O'Farrell   (@@@ i mitja)
58. Temps mort - Llort   (@@@)
59. Tornarem a vèncer - Oriol Junqueras i Marta Rovira   (@@@)
60. Les tombes d'Atuan - Ursula K. Le Guin   (@@ i mitja)
61. No diguis res - Patrick Radden Keefe   (@@@@)
62. Les mares no - Katixa Agirre   (@@)
63. Dins el cor de Chopin - Mònica Batet   (@@@ i mitja)
64. Tothom et recordarà - Andreu Martín   (@@@)
65. Dolça introducció al caos - Marta Orriols   (@@@)
66. Quan la música ho és tot - Haruki Murakami i Seiji Ozawa   (@@)
67. La foscor que coneixes - Amy Engel   (@@@)
68. Les inseparables - Simone de Beauvoir   (@@@)
69. Dona i poder - Jenn Díaz   (@@@)
70. El mur - John Lanchester   (@@@ i mitja)
71. La llibreria ambulant - Christopher Morley   (@@@)
72. Olive Kitteridge - Elizabeth Strout   (@@@@)
73. 100 coses que cal saber dels virus - Daniel Closa   (@@@ i mitja)
74. La mestra de te i la investigadora - Aliette de Bodard   (@@)
75. L'amor d'Erika Ewald - Stefan Zweig   (@@@)
76. El dia dels trífids - John Wyndham   (@@@@)
77. La veïna del costat - Yewande Omotoso   (@@@ i mitja)
78. Sortir a robar cavalls - Per Petterson   (@@@)
79. Hivern - Ali Smith   (@@@ i mitja)
80. El colibrí - Sandro Veronesi   (@@@@)
81. Gina - Maria Climent   (@@@)
82. La mort blanca - Ragnar Jónasson   (@)
83. Una balena anomenada Goliat - Cristina Sandu   (@@@)
84. Escopiré sobre la vostra tomba - Boris Vian   (@@)
85. Les memòries de Sherlock Holmes - Arthur Conan Doyle   (@@@@)
86. Com el temps - Jenny Offill   (@ i mitja)
87. Enemic invisible - Peter May   (@@@ i mitja)
88. La mà que prenia la meva - Maggie O'Farrell   (lectura en curs)

Ha estat un any de molt bones lectures, el valoro positivament. Si hi ha una protagonista a la meva llista, és l'Ursula K. Le Guin, de qui he llegit 4 llibres. He pogut repartir joc, conèixer nous autors i treure la pols a la lleixa de pendents (coses del confinament), però també hi ha hagut altres autors i autores que he repetit: fins a tres llibres d'Andreu Martín i d'Haruki Murakami, doblets per Care Santos, Llort, Andrea Camilleri, Conan Doyle, Ali Smith, Elizabeth Strout, Mònica Batet, Ragnar Jónasson i Maggie O'Farrell. Els llibres que més destacaria serien 'The Power', 'QualityLand' i la relectura de 'Tòquio Blues', que em va agradar més aquest segon cop que el primer. M'he estrenat amb autors reconeguts com Simone de Beauvoir, John Wyndham. Stefan Zweig o Boris Vian, amb resultats desiguals, i també destaco els descobriments d'Ali Smith, Hernán Díaz, Patrick Radden Keefe o Sandro Veronesi. Naturalment, no ha faltat temps pels vells roquers de la casa, els sospitosos habituals, com Tolkien, Salvador Macip, Margaret Atwood, Matilde Asensi o Daniel Closa. I en l'apartat de decepcions, no m'han convençut gens les dues obres de ciència ficció hard 'Així es perd la guerra del temps' i 'La mestra de te i la investigadora'. Tampoc l'estil de la Jenny Offill, la davallada de qualitat en el segon llibre de Ragnar Jónasson i, amb tota la peneta del meu cor, també em va decebre una mica el 'Dolça introducció al caos' de la Marta Orriols, per culpa de l'altíssima expectativa que jo mateix m'havia generat.

 

Si esteu interessats en saber més d'algun d'aquests llibres, ja sabeu que podeu trobar les ressenyes de tots ells (a excepció del darrer, que encara no he acabat) al Llibres, i punt!, però estaré encantadíssim de parlar-ne aquí mateix també, si ho voleu. Amb aquest post tancaríem l'any lector, i l'any en general. De manera que us desitjo una bona entrada al 2021 i que puguem seguir compartint lectures i vivències en aquest nostre cada cop més petit món blogaire. Moltes gràcies a tothom que passa per aquí molt o poc, la companyia sempre s'agraeix.

Un Nadal responsable i un 2021 amb salut

 

 

Un any estrany, una situació incerta. Però les tradicions són les tradicions, tu. I no em refereixo a Nadal, que enguany no hauríem de celebrar, sinó a la foto nadalenca d'en Blog, que us desitja un Nadal responsable i un 2021 amb molta salut. I desitja també que, si pot ser, no li toqueu gaire la pera.

Bones festes, malgrat tot.

Pel·lis 2020

No poder sortir els caps de setmana fa que el pla de sofà, pel·li i manteta (o ventilador en funció del l'època de l'any) passi de ser temptador a pràcticament obligatori. Això, i una ferma voluntat de mirar moltes pel·lícules, a banda de sèries, ha fet que la llista sigui més llarga que mai. I això que vam abandonar la plataforma que ens oferia les millors estrenes per canviar d'operador de telefonia. Però igualment, amb l'aparició de Disney Plus, ja no ens oferien moltes de les primícies de les que gaudíem els anys anteriors. Un any més, tampoc ha estat per la contribució de les sales de cinema que la llista és formosa: no hem aconseguit anar-hi ni un sol cop. A banda d'extensa, la llista també és força variada, trobo. A veure què us sembla. Si en voleu comentar alguna, ja ho sabeu, sempre a disposició.

Com sempre, ordre cronològic de visualització, nom en l'idioma que l'hagi vist, any de producció i responsable de direcció. També indico si ja l'havia vist anteriorment. Segur que coincidim en moltes!

1. Dumbo, 2019, Tim Burton
2. Los Vengadores: Endgame, 2019, Anthony Russo i Joe Russo
3. Klaus, 2019, Sergio Pablos
4. The Matrix, 1999, Lana Wacohwski i Lilly Wachowski (revisionat)
   
5. The Matrix Reloaded, 2003, Lana Wachowski i Lilly Wachowski (revisionat)
   
6. Matrix Revolutions, 2003, Lana Wachowski i Lilly Wachowski (revisionat)
   
7. Aladdin, 2019, Guy Ritchie
8. Tolkien, 2019, Dome Karukoski
9. Green Book, 2018, Peter Farrelly
10. Los dos papas, 2019, Fernando Meirelles
11. The Artist, 2011, Michel Hazanavicius
12. The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, 2001, Peter Jackson (revisionat)
13. The Lord of the Rings: The Two Towers, 2002, Peter Jackson (revisionat)
14. The Lord of the Rings: The Return of the King, 2003, Peter Jackson (revisionat)
15. Yesterday, 2019, Danny Boyle
16. Men in Black: International, 2019, F. Gary Gray
17. Spider-man: Lejos de casa, 2019, Jon Watts
18. The Mule, 2018, Clint Eastwood
19. Airbag, 1997, Juanma Bajo Ulloa (revisionat)
20. Mascotas 2, 2019, Chris Renaud
21. The Danish Girl (La chica danesa), 2015, Tom Hopper
22. El lobo de Wall Street, 2013, Martin Scorsese
23. La mejor defensa es un buen ataque, 2019, Riley Stearns
24. Intocable, 2011, Olivier Nakache i Éric Toledano
25. Aquaman, 2018, James Wan
26. Minority Report, 2002, Steven Spielberg (revisionat)
    
27. Snatch. Cerdos y diamantes, 2000, Guy Ritchie (revisionat) 
28. Rocketman, 2019, Dexter Fletcher
29. Ocean's Eleven, 2001, Steven Soderbergh
30. Ad Astra, 2019, James Gray
31. Ice Age: La edad de hielo, 2002, Chris Wedge
32. Érase una vez en Hollywood, 2019, Quentin Tarantino
33. Abominable, 2019, Jill Culton
34. Late Night, 2019, Nisha Ganatra
35. The Iron Giant, 1999, Brad Bird
36. Ice Age 2: El deshielo, 2006, Carlos Saldanha
37. Parasitos, 2019, Bong Joo-ho
38. El fotògraf de Mauthausen, 2018, Mar Targarona
39. Jay y Bob el silencioso: el reboot, 2019, Kevin Smith
40. La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey. 2018, Mike Newell
41. La vida secreta de Walter Mitty, 2013, Ben Stiller
42. Frost/Nixon, 2008, Ron Howard
43. Ice Age 3: El origen de los dinosaurios, 2009, Carlos Saldanha
44. Joker, 2019, Todd Phillips
45. The NeverEnding Story, 1984, Wolfgang Petersen (revisionat)
    
46. Terra Willy: Planeta desconegut, 2019, Éric Totsi 
47. Jumanji: The Next Level, 2019, Jake Kasdan
48. Birdman, 2014, Alejandro González Iñárritu
49. Espias con disfraz, 2019, Nick Bruno i Troy Quane
50. Sombras tenebrosas, 2012, Tim Burton
51. The School of Rock, 2003, Richard Linklater
52. Terminator: Génesis, 2015, Alan Taylor
53. Eurovision Song Contest: The Story of Fire Saga, 2020, David Dobkin
54. Terminator: Destino oscuro, 2019, Tim Miller
55. Wild Wild West, 1999, Barry Sonnenfeld
56. 1917, 2019, Sam Mendes
57. El gran hotel Budapest, 2014, Wes Anderson
58. Moulin Rouge, 2001, Baz Luhrmann (revisionat)
    
59. Orígenes secretos, 2020, David Galán Galindo
60. Enola Holmes, 2020, Harry Bradbeer
61. La habitación de Fermat, 2007, Luís Piedrahita i Rodrigo Sopeña
62. Gladiator, 2000, Ridley Scott
63. Spotlight, 2015, Tom McCarthy (revisionat)
64. El juicio de los 7 de Chicago, 2020, Aaron Sorkin
65. Borat 2, la secuela, 2020, Jason Woliner
66. Vice, 2018, Adam McKay
67. Bienvenidos al fin del mundo, 2013, Edgar Wright
68. La libreria, 2017, Isabel Coixet
69. The Shawshank Redemption (Cadena perpétua), 1994, Frank Darabont
70. The Social Dilemma (El dilema de las redes sociales), 2020, Jeff Orlowski
71. Frozen II, 2019, Jennifer Lee i Chris Buck
72. Onward, 2020, Dan Scanlon
73. La lista de Schindler, 1993, Steven Spielberg (revisionat)
74. The Terminal, 2004, Steven Spielberg
    

Balanç 2020

Quan comença un any sempre ens neguiteja la incertesa. Serà un bon any? Millor que l'anterior? L'acabarem més feliços que com l'iniciem? Doncs bé, d'aquest any 2020, del qual només queden un parell de setmanes, em sembla que tots i totes en podem tenir una idea formada. Toca balanç del que probablement ha estat l'any més estrany de les nostres vides. Ens hem hagut d'acostumar a anar amb mascareta, mantenir-nos a certa distància dels altres, teletreballar qui ha pogut, i a no poder moure'ns massa lluny de casa. Per tant, poca cosa a destacar. Vaig donar positiu en el primer i únic test que em van fer, però no vaig tenir mai cap símptoma. No crec que sigui per això que em mantinc per sota els 35ºC de temperatura corporal i tingui 38 pulsacions en repòs...

No hi ha canvis a la unitat familiar, la Fantàstica Acompanyant i jo seguim compartint vida al mateix pis i amb el mateix gat, amb una colla de plantes i arbrets que majoritàriament sobreviuen. Segueix augmentant la nostra consciència mediambiental i comunitària, fem el que podem per consumir productes de proximitat i menys envasats, i canviant els proveïdors de serveis multinacionals a altres opcions. Aquest any ens hem atrevit a tocar les comunicacions, però encara no prou com per abandonar els poderosos. Hem canviat de proveïdor perquè el que teníem era desmesuradament car.

Un any, naturalment, de molt poca activitat. No hi ha hagut castells i no els he trobat a faltar gens. De fet, ha sigut un descans que no n'hi hagués, perquè probablement aquest any hi hauria anat molt a desgana, i això és contraproduent. També l'activitat política s'ha reduït a mínims, sobretot a videoconferències. Un altre aspecte que tampoc he trobat a faltar massa, i amb el moment de crispació que viu la política nacional, encara em passen més les ganes. A més, mon germà em va dir que ho deixés estar ja, i em va afectar força. Així les coses, les activitats han derivat a ser més 'indoor', he llegit més llibres que mai i he mirat més sèries i pel·lícules que mai i he escrit. Números que difícilment repetiré. I tot i no poder sortir gaire per fer exercici, una dieta molt austera i l'utilització de les eines que tinc a casa m'han permès perdre 24 quilos. Així que no poder sortir i tenir el menjar a l'abast és una excusa, és qüestió de voluntat. I això que m'han obert una fleca just a sota casa que és absolutament temptadora.

Pel que fa a les poques activitats exteriors que hem pogut fer, vam haver d'anul·lar el viatge ja reservat a les Açores i ho hem substituït per un parell d'estades al Pirineu i una escapada a l'Empordà, turisme de proximitat. Del que sí que me'n vaig fer un fart, va ser de pujar muntanyes, sobretot a l'estiu. Per citar algunes de les més destacades, vam coronar el Carlit (2921m), el Pic de Peguera (2984m), la Pica d'Estats (3143m), el Pico Perdiguero (3222m), el Vallibierna (3067m), la Tuca de Culebras (3062m) o el Comaloforno (3029m), entre d'altres.

Sobre l'activitat virtual, no cal que expliqui l'estat actual dels blogs, que tendeix a catastròfic. Tot i que vaig pronosticar que amb el confinament hi hauria gent que tornaria al seu blog i així ha estat, en alguns casos de manera puntual, però hi ha qui s'hi ha reenganxat, tu! Els que encara estem per aquí regularment, som una colla de cabuts, la veritat. Poques iniciatives blogaires, però és que tampoc hi ha ningú per seguir-les. Vam jugar a allò de les cinc afirmacions, això sí. Per primer cop el meu blog de llibres 'Llibres, i punt!' tindrà més posts que el Bona Nit, gràcies a un desacostumat ritme de lectura, i que cada cop trobo menys coses per explicar aquí. La meva activitat virtual es concentra sobretot a twitter i ara també a instagram per un petit projecte que he endegat.

Aquest no ha estat, en general, un any gaire animat. M'he vist una mica baix de moral, per la situació, però també perquè segurament no estic còmode amb algunes coses de la meva vida. Per exemple, amb què vull ser quan sigui gran... que ja seria hora de saber-ho, però no ho tinc clar. Em sembla que em calen canvis, però em manca iniciativa. Molta mandra, molt poca energia i menys ganes encara. Confiem que aquest 2021, que segur que serà dur per moltes coses, aconsegueixi que tingui una mica més d'empenta i estigui més animat. Us desitjo un molt, però que molt millor 2021, no només que ens faci oblidar el 2020, sinó que ens porti moltes coses bones. I que les puguem compartir, d'una manera o altra. Moltes, moltes gràcies per seguir sent-hi, malgrat tot.

Sèries 2020

Desembre és mes de resums i recopilatoris, en un any que hem hagut de passar molt temps a casa és fàcil pensar que el balanç anual no serà gaire emocionant, però que el consum audiovisual o lector haurà estat elevat. I així és, aquest any segurament hem passat més estona que mai davant de la pantalla. I em podria lamentar de la poca activitat social, però mira, destacaré la gran quantitat de produccions que he tingut l'oportunitat de veure. Comencem amb les sèries, com és habitual. A casa seguim sent serie-addictes, sempre en tenim alguna en marxa, o més d'una si hem d'esperar a que surti capítol. Aquestes són les sèries que hem vist aquest any, amb les temporades concretes, que moltes ja les teníem començades:

• Dark, T1-3 (acabada)
• La maravillosa Mrs. Maisel, T1-3
• Fargo, T2
• The Man in the High Castle, T1
  
• Cosmos, Otros Mundos, T2
• Chernobyl, Minisèrie
• Big Little Lies, T1-2
• La casa de papel, T4
• Killing Eve, T1-2
• Years and years, Minisèrie
• Peaky Blinders, T1-5
• Mrs. America, T1
• The IT Crowd, T1-4 + episodi final
• Space Force, T1
• Mira lo que has hecho, T1-3
• The Boys, T1-2
• Good Omens, T1
• The Handmaid's Tale, T1-3
• Lucifer, T5 (mitja temporada disponible)
• Biohackers, Minisèrie
• High Score, Docusèrie
• Zoey's Extraordinary Playlist, T1
• Patria, T1 (acabada)
• Arrested Development, T1-2 (la segona a mitges)
• Brooklyn Nine-nine, T6
• Como defender a un asesino, T6 (en curs) 

Aquest any també cal dir que hem abandonat dues sèries de les que no hem aguantat ni una temporada sencera. Una d'elles és 'l'Escurçó Negre', vaig intentar posar-li a la Fantàstica Acompanyant i no li va fer gràcia mentre jo em feia un tip de riure. Vaig pensar que la miraria jo en alguna estona, però no ho he fet. Tampoc no va fructificar 'Baron Noir', una sèrie de política francesa que vam deixar després de tres o quatre capítols. Per la resta, ens hem enganxat força, és difícil destacar-te alguna, però diria 'Peaky Blinders', 'The Handmaid's Tale' i la brutal 'The Boys'. 'Patria' em va sorprendre gratament, comença fluixa i lenta però creix molt. Hem rigut de valent amb 'The IT Crowd' o 'Zoey's' i les que anem mirant quan ens ofereixen temporada nova també ens han convençut, a excepció potser de 'La casa de papel' que va cap avall. Menció especial a 'Mrs. Maisel', una sèrie amb moltes lectures i moments de tot que també ens va enganxar. Les minisèries 'Chernobyl' i 'Years and Years' em van encantar, especialment la segona, és esfereïdora. En l'apartat de decepcions, 'The Man in th High Castle', 'Space Force' i 'Biohackers', molt prescindibles. I això és una mica tot pel que fa a sèries aquest 2020. Ara us he de deixar perquè la llista de 2021 no es construirà sola!

Relats conjunts, Cinc retrats

Tot va començar com una broma. El bon vi del sopar els va fer perdre les inhibicions i envalentir-se. Les cinc parelles van començar a parlar totes alhora, discutien entre rialles i comentaris cada cop més pujats de to, si a la seva edat -ja no eren unes criatures- encara tindrien prou sex appeal per lligar a les sales de festa com ho feien abans. Ràpidament els cinc homes fan fer pinya, no es podia saber qui de tots deu triomfaria més si s'ho proposés, però sí que estaven convençuts, i així ho manifestaven inflats amb un punt fatxenda, que ells se'n sortirien molt millor, que de seguida atraurien l'atenció d'alguna dama, fins i tot d'alguna joveneta, perquè és ben conegut l'atractiu que tenen els homes madurs. En canvi, les dones madures que surten a lligar se les veu més desesperades i això no aplega gaire interès. No cal dir que elles van ofendre's per aquesta seguretat que desprenien, però temien que els seus marits poguessin tenir raó. Com que ells van llegir els dubtes a les seves cares, no van trigar a formular la proposta. 'I per què no fem la prova?' I dit i fet. Van decidir que sortirien tots deu aquella mateixa nit i sortirien de dubtes. Qui dels dos grups aconseguiria atreure més l'atenció del sexe oposat?

Ni una hora després d'haver arribat a la sala, la juguesca estava més que decidida. Els cinc homes seien sols en una taula del racó, amb cares llargues. Cap d'ells no havia aconseguit despertar l'interès de cap mossa, i això que hi havia diversos grups de dones soles al local. Des de la distància, es miraven les seves esposes que ballaven a la pista molt ben acompanyades i totes enriolades. Quin contrast amb la seva pròpia estampa. Cap dels cinc tenia ganes de continuar fent el fatxenda.

Aquesta és la meva proposta pels Relats Conjunts de novembre.

Black Christmas

Al carrer ja hi ha llums, els supermercats estan plens de torrons i polvorons, les decoracions ja han virat de paisatges tardorencs cap a la màgia nadalenca... Però amics i amigues, encara som a novembre. Què redimonis ens està passant?

Al meu poble van encendre els llums de Nadal aquest divendres passat. Coincidia sospitosament amb el maleït Black Friday que s'ha posat de moda els darrers anys. Casualitat? No ho crec pas. El cas és que vaig preguntar a alguna gent si ho veien normal, a falta d'un mes sencer perquè comencin oficialment les festes, si ja han d'estar posats els llums. La resposta va ser la indiferència i un tímid 'sí, sempre és així, una setmana abans del pont de la Immaculada ja els posen'. No fotem, això és el Show de Truman, o què? Em voleu fer creure que sempre ha estat així? Doncs no. Abans els llums s'engegaven per Santa Llúcia, el 15 de desembre. Tampoc no posaven el pessebre fins després del pont, i ara ja hi és. No, no tinc tan mala memòria, d'uns anys ençà tot s'ha avançat. Les finalitats seran les que siguin, eminentment comercials, però no pot ser que propis companys meus, crítics i amb criteri, vegin això normal.

No, no és Nadal, i encara falta molt. Falta un mes de desembre sencer, i insisteixo, encara és novembre. Un mes difícil, de molta feina i una situació complicada, socialment complicada per molta gent, i estem fent una despesa energètica absurda i desproporcionada. Ja posats, els propers anys inaugurem els llums de Nadal un cop tanquem la campanya d'estiu, cap allà el 15 de setembre. Potser el primer any se'ns farà estrany, certament. Però dos o tres anys després estic convençut que molta gent em dirà 'sí, és normal, sempre s'ha fet així'. I ho sento, però no. Potser som un ramat d'ovelles. Potser no tenim cap capacitat per modificar el nostre entorn i les dinàmiques que ens vénen imposades. Potser el consumisme, els mitjans de comunicació, els miratges socials ens engoleixen i no ens deixen veure més enllà. Però no pot ser que ens empassem qualsevol cosa que ens serveixin en una safata decorada amb llumetes pampalluguejants.

No és Nadal i no em convencereu del contrari. De fet, aquest any el Nadal ni tan sols hauria d'existir, altra feina tenim. Però es veu que ha arribat abans que mai. Doncs apa, fum fum fum, ho ho ho, o el que vulgueu. Vaig a seguir amb les activitats d'un diumenge normal.

Muntanya, aiguamolls i camí de ronda

He comprat un mòbil nou perquè l'anterior ja no donava per més. Les actualitzacions de sistema operatiu són engrescadores, però ja estan pensades perquè models més antics no les suportin i se'ls fongui la bateria en un no res. I aquest mòbil nou em fa fotografies molt panoràmiques, més allargades del que és habitual, fins i tot en gran angular. Sí, té altres modes, però també tenen la seva gràcia, aquestes fotos. I amb aquest mòbil he immortalitzat aquests dies de vacances que he passat a l'Alt Empordà, que es poden resumir amb tres conceptes: muntanya, aiguamolls i camí de ronda. Dies intensos, de molt caminar per terres que feia molts anys que no visitava. S'ha fet massa curt.

La realitat tossuda

Font: La Vanguardia

Restaurants tancats, bars sense terrassa, confinament municipal de caps de setmana, cobrefoc, cultura sota mínims, trens en silenci... les mesures que ens han aplicat a Catalunya són dures i molt restrictives, molestes i aparentment injustes. Però efectives, a jutjar per la nostra corba de mortalitat en aquesta segona onada. Ni les escoles obertes, ni treballar en empreses sembla que empitjorin els indicadors, però les interaccions socials sí i cal reduir-les. A Catalunya s'ha fet una gestió exemplar i sense màcula? En absolut, s'han comès errades, algunes grosses. És difícil encertar-la sempre quan no saps ni a què t'enfrontes. Però definitivament, no ho estem fent pitjor que altres territoris de la península als que hem sentit lloar aquests dies, mentre que es dediquen a falsejar les seves dades per amagar contagis. Però ni així poden canviar la realitat, que és molt tossuda. Potser si no hi hagués unes eleccions a la vista no caldria fer veure que aquí ho estem gestionant fatal i que qui se n'encarrega són ineptes que no fan cas de ningú.

*****

Desconnecto uns quants dies. No crec que em trobeu a faltar, però per si no em veieu pels vostres blogs ni enlloc. Apa, porteu-vos bé en la meva absència. I sobretot, responsabilitat.

Com si haguéssim guanyat la Champions

Fins i tot en moments de depressió col·lectiva es pot arrencar un somriure a algú. Tinc una companya a la feina, uns quants anys més gran que jo, amb qui sempre escoltem la mateixa ràdio, no sabem treballar sense música. Escoltem Flaixbac, una emissora que, per la música que posen (en bucle), ni a ella ni a mi ens tocaria ja per edat. Però tot i així, som oïdors fidels.

Al programa matinal d'aquella casa fan allò tan típic de trucar la gent per felicitar-li l'aniversari, o qualsevol altre esdeveniment digne de ser felicitat. Doncs bé, la meva companya ja havia verbalitzat altres vegades que li faria molta gràcia que la truquessin. Amb l'altra companya, la polonesa que ja ha sortit més d'un cop en aquest blog, ja ho havíem reservat l'any passat, tot correcte en temps i forma, però no va poder ser, no sabem per què no la van trobar. Aquest any ho hem tornat a intentar i a la segona ha resultat ser la vençuda. 

Déu i ajuda ens va costar distreure-la perquè, pels volts de l'hora convinguda, estigués a prop del seu mòbil, ja que és un nervi que no para, i generalment no fa cap cas de l'aparell. Però va acabar sonant, una mica més tard del que esperàvem, però mentre la teníem retinguda al despatx. Quins nervis que vaig passar, volia que sortís bé! També teníem el dubte de com reaccionaria en directe, tant podia estar encantadora com engegar el locutor. Però per sort, va ser la primera opció. I la cara d'il·lusió, i el somriure ximple que va tenir posat tot el dia, fan que valgués molt la pena aquest petit gest, que quan va acabar els artífexs vam celebrar saltant i cridant com si haguéssim guanyat la Champions. Que poc costa fer feliç a algú, ni que sigui per una estona, i que bé que es posa.

Constants vitals

Com cada any, ens han fet la revisió mèdica a la feina. Amb certes restriccions i eliminant algunes proves per la pandèmia, però més o menys ha estat com sempre. Tan poc fiable com sempre, vaja. De totes maneres, aquest any tenia curiositat per saber què em diran les anàlisis, després d'haver perdut molt de pes respecte l'any passat. Mentre n'espero els resultats, constatar que perdre un terç del pes corporal no ha impressionat a la gent que ens fa la revisió, no ha valgut ni per un comentari de sorpresa, tot molt normal. Per altra banda, destacar que he arribat a uns mínims històrics de pulsacions per minut. L'electrocardiograma va mostrar tan sols 36 pulsacions. Això sí que va generar certa sorpresa: no és gens habitual. La doctora va pensar que potser l'andròmina no anava bé i que la maquineta de prendre la pressió ho desmentiria. Efectivament, en el segon intent van sortir 38 pulsacions. Molt més normal, on vas a parar.

Si ajuntem això a que, des que vaig donar positiu en un test de covid-19 a l'abril, la meva temperatura corporal no ha pujat dels 35ºC (anteriorment no sé com la tenia), no es podria dir que les meves constants vitals siguin gaire... vitals, precisament. Aquest fet sí que va despertar certa sorpresa, la doctora va dir que això no ho havia vist mai. 35º i escaig sí, però en el rang de 34º mai. La reacció a tal raresa fisiològica va ser contundent: obrir-me la porta i dir 'doncs bé, ja estem, fins una altra!'. Qualsevol dia se'm para el cor en directe o moro d'hipotèrmia i segurament dirien 'però quina llàstima, tan sa com semblava...'. 

Relats conjunts, La fi de la llei seca

—Aquesta és de quan el Barça va guanyar la primera copa d'Europa, us en recordeu? Ostres, quina nit que vam passar!

—Doncs sí, aquella va ser una nit memorable, però la foto no és de llavors, no veus que hi ha en Pere allà darrere? A ell el vam conèixer més tard. És possible que fos quan celebràvem que per fi fotien fora l'Aznar del Govern?

—Home, aquella també va ser sonada. Però recorda que jo fins fa no tant temps, portava grenyes. Fins que el cabell em va començar a clarejar...

—Llavors potser va ser quan es va fer la primera consulta per la independència, allà a Arenys de Munt. No recordo haver-hi posat mai els peus, però vam dir que aquell èxit s'havia de celebrar.

—Ostres sí, va ser una excusa perfecta, hahaha. Però tampoc, em sembla que aquell dia vam quedar a casa de l'Octavi, no al local habitual. Quan va sortir Obama de president dels Estats Units?

—Tampoc pot ser. Pel que em vau explicar, la vau fer grossa, però jo aquell dia no vaig poder venir, que tenia la Maria de part. Potser quan va caure Bin Laden?

—Em sembla que no, aquella va ser una nit temàtica de tequila, no em pregunteu per què, però no vam treure la bota, ni la bóta.

—Doncs no ho sé nois, tampoc em sembla que fos la festassa post primer d'octubre, aquell dia no anàvem pas tan mudats, més aviat vestíem discrets.

—Sabeu què, companys? Jo no sé dir-vos quin dia ens van fer aquesta foto, però una cosa sí que la tinc clara... em sembla que tenim un problema amb la beguda...

 

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts d'octubre.

Canta, que la vida ho demana

La sèrie 'Zoey's Extraordinary Playlist' ha estat una de les sorpreses audiovisuals agradables que hem tingut els últims temps a casa. Es tracta d'una 'dramèdia', una trama dramàtica en la que, irremeiablement, hi ha moments de molta disbauxa i hilaritat. La Zoey pateix un accident mentre es fa una ressonància magnètica i adquireix un poder: conèixer els sentiments de les persones en forma de cançó. És a dir, tot sovint els seus coneguts se li posen a cantar i ballar davant dels nassos per expressar sentiments i emocions que intenten amagar, en alguns casos muntant autèntics números musicals de molta categoria. Evidentment, aquests números només els veu la Zoey. Les cançons que canten són molt conegudes, d'artistes diversos i de diferents èpoques, però expliquen exactament allò que el personatge o personatges estan sentint.

D'aquí.

Tot i que a la sèrie les cançons ajuden a la protagonista a conèixer els problemes de la gent i ella sempre intenta ajudar-los, també descobreix algunes coses que potser preferiria no saber. I això fa pensar. Sovint ens és difícil saber què hi ha dins d'una persona, tots ens posem mil cuirasses i màscares per dissimular allò que sentim. Però la Zoey ho pot saber, en contra de la voluntat dels altres. És lícit saber allò que un altre no vol explicar? Però encara pitjor, és un do, això de saber-ho? O és una condemna? Perquè no pot triar què saber i què no, senzillament passa. Com deia, en alguns casos, li serà d'utilitat. En altres, només embolica la troca.

Us agradaria tenir aquest poder? No cal que els vostres coneguts facin actuacions musicals, eh? Només saber què pensen, què senten. Penseu que potser també sabreu què pensen de vosaltres. Us donaria avantatges, això? O només us portaria maldecaps? Jo, la veritat, no ho tinc clar. Naturalment que algun cop m'agradaria saber què passa pel cap d'algú, fins i tot saber què pensa de mi. Però no sempre, no de manera espontània i amb qualsevol. Em sembla que això comporta més problemes que avantatges. La ignorància respecte a alguns temes no sempre està tan malament.

L'any sense castells

Aquest any està sent molt estrany per molts motius. Personalment, un d'ells és l'absència de castells. Aquest cap de setmana passat havia de tenir lloc el Concurs de Castells que es fa cada dos anys al Tarraco Arena de Tarragona. Per raons evidents, no es va poder fer, és clar. Com la resta d'actuacions castelleres des de febrer. Com a paradigma de l'activitat col·lectiva en la que el contacte físic és absolutament necessari, els castells seran de les darreres coses que podran tornar a la normalitat. No es poden fer a distància, ni virtualment, ni mantenint cap mesura de seguretat ni higiènica. Mala peça al teler.

Tot i pensar que és una llàstima i que és un any perdut d'assajos en un moment en el que l'activitat anava de davallada i els grans castells ja eren més cars de veure, he de dir que no els trobo a faltar. No els trobo a faltar a tall personal, que no se'n pugui fer no m'agrada, naturalment. Però jo estic còmode en aquest any sabàtic, el cos no em demana assajar, ni anar a actuacions i diades. Aquest seria el meu 27è any com a casteller, que es diu aviat, i aquesta aturada forçosa m'està fent adonar que el temps que cal dedicar-hi potser ja no em compensa i prefereixo invertir-lo en altres coses. Quines? Doncs tampoc ho sé. Potser senzillament en descansar.

Aquesta temporada ja es dóna per perduda, suposo que no hi ha cap colla que aspiri a poder actuar aquest 2020, i les coses no estan gens clares de cara al 2021. El meu cap es debat entre la poca pressa que tinc per tornar a l'activitat i el neguit pel mal que la pandèmia està fent a una tradició tan nostrada. Desconec què faré jo quan se'ns permeti tornar als locals d'assaig i a les places, però espero de tot cor que tot quedi en anècdota i no passi factura a les colles. A més, la crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica. A jutjar per l'anterior, la mala situació va portar a un repunt de l'activitat castellera. Tot plegat, una incògnita. Però els castells segur que tornaran, d'una manera o altra. No els podem deixar perdre.

Ni oblit, ni perdó

Recordo nervis. 

Recordo matinada. 

Recordo concentració. 

Recordo mirades d'aprovació.

Recordo por.

Recordo indignació.

Recordo estar alerta.

Recordo plors.

Recordo abraçades.

Recordo confiança.

Recordo rauxa.

Recordo agraïment

Recordo complicitat.

Recordo coordinació.

Recordo determinació.

Recordo solidaritat.

Recordo valentia.

Recordo incertesa.

Recordo preocupació.

Recordo emoció.

Recordo alegria.

Recordo sensació de victòria.

Ni oblit, ni perdó.

La llengua que trio

Sempre que inicio qualsevol projecte, del tipus que sigui, una de les coses que no em plantejo mai és la llengua que faré servir. De manera natural, el català s'obre camí i escric en aquesta llengua qualsevol text que el projecte requereixi. Podria exposar moltes raons per fer-ho, com la voluntat que el català sigui present en qualsevol àmbit de la vida, que penso que si no el fem servir desapareixerà, però podem deixar-ho, senzillament, amb que és la meva llengua. 

 

Quan explores una mica, observes que hi ha altra gent que fa allò mateix que fas tu (tampoc no inventarem res, ara), i que tria majoritàriament altres llengües, en especial el castellà, o l'anglès si són prou agosarats i en saben prou. Estem parlant de persones catalanes i molt probablement catalanoparlants (hi ha evidències), però que a l'hora de triar, fan servir una altra llengua i arraconen el català. Ho atribueixo a buscar un públic més nombrós, qualsevol persona de Catalunya els entendrà igualment, però amb sort també s'obriran camí en altres 'mercats'. També hi ha gent que fa servir totes les llengües que coneix, inclòs el català, depenent del que proposen en cada cas. Fer servir més d'una llengua no té res intrínsecament dolent. En funció de l'objectiu que tingui cadascú, és una jugada intel·ligent i segur que comporta avantatges. Ara bé, probablement no està fent cap favor al col·lectiu de catalanoparlants ni a aquells que intenten aprendre el català, si l'exclou de les seves opcions.

 

No sóc ningú per jutjar, cadascú té els seus motius i fer canvis de llengua amb finalitats 'comercials' en pot ser un, però probablement no l'únic. Tampoc no puc assegurar què faré jo en un futur, que molts cops ens hem d'acabar menjant les paraules. Però sí que sé que el català és important per mi, és la llengua que faig servir i la que estimo. Fer-la llengua única dels meus projectes i escrits em tanca portes, em limita a públics més petits, en sóc conscient. Però tot i així, no em resigno. Potser algun dia canviaré d'idea, però ara per ara prefereixo ser petit però fidel a allò que sento.  

Relats conjunts, Llegint i escrivint missatges

 

Uf, com m'està costant l'últim llibre de Murakami... em marxa el cap tota l'estona, és el tercer cop que començo aquesta pàgina. No hi ha manera. Miro de fer veure que estic concentrada, perquè he insistit molt en les ganes que tenia de llegir-lo, però se m'han passat. I la Júlia aquí al costat que no deixa el mòbil ni que li recomani el metge. És que no s'acaben els comptes d'instagram per mirar? La veritat és que jo també el trauria ara i em posaria a mirar vídeos de receptes hipercalòriques a facebook o de balls ximples a tik tok, qualsevol cosa que em distregui d'aquest avorriment. Aquest japonès ja no és el que era. Però m'he quedat sense bateria, així que he de simular que estic absorta en la lectura i que m'està encantant. Potser millor així, perquè ara mateix si tingués el mòbil escriuria un tuit posant el llibre de volta i mitja i tots els fans de l'autor se'm tirarien a sobre, que no es pot dir res allà, encara que sigui veritat! A més, em ronca l'estómac, quina gana que tinc! Però encara queda estona pel vermut, ni una trista peça de fruita se m'ha acudit portar... Anem al parc a estirar-nos i llegir una mica... quines grans idees que tinc. Quan m'aixequi potser hauré d'anar directa al fisioterapeuta, quin mal d'esquena d'aquesta posició! I ella tan tranquil·la, aquí amb el trasto passant l'estona. No sé si posar alguna excusa perquè marxem, inventar-me alguna urgència. No s'hi està malament aquí, aquest solet de tardor és ben agradable, però el llibre és infumable. Quina enveja de la col·lega, tu.

- Júlia, bonica, estàs ben enganxada al mòbil, eh? Ja podries deixar-lo estar una estona i llegir una mica, que hem vingut a desconnectar, no?

- Però què dius Gemma, si jo faig servir el mòbil com a lector, tinc una aplicació que atenua la llum de la pantalla i no cansa la vista. És molt més sostenible! He estat ben enganxada des que hem arribat. Just ara he acabat el darrer llibre de Murakami, quina passada, m'ha encantat! Ara anava a compartir el meu entusiasme a twitter.

 

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de setembre.

Amb els ulls tancats

La desperto segons les instruccions donades, aquest cop, quan estic a punt de marxar, perquè aquell dia teletreballa. Sempre li costa obrir els ulls, ja fa temps que sóc el seu despertador. En aquests primers moments de semi-consciència, de vegades tenim converses interessants, amb ella encara amb els ulls tancats. 

 

Plou, li dic.

Sí, et mullaràs.

Ja ho sé. Però ja saps que això no és el pitjor.

Però no passa res, vas a bon ritme.

 

Qui llegeixi això pot no entendre gaire bé el significat d'aquestes quatre frases, però demostren com ens coneixem. Primerament, sap que em mullaré, perquè no agafaré paraigües, encara que caigui el diluvi universal. Però mullar-me no em preocupa gaire, em molesta més perquè no podré llegir caminant cap a la feina, cosa que solc fer. Que se'm mulli el llibre sí que em molesta. Però no passa res, perquè el ritme lector d'aquest any és alt, com ella ha dit, em puc permetre no llegir aquests minuts. I això, en semi-consciència i els ulls tancats. 

Des de l'altra banda

Fins i tot l'excursionista de pa sucat amb oli sap que sempre hi ha, com a mínim, dues versions de cada història, dues visions diferents. Quedar-se només amb una d'elles és tenir una idea molt esbiaixada de la realitat. Per això, després de tres cops de tenir la mateixa perspectiva i gairebé convèncer-se que no n'hi hauria cap altra, va decidir fer un cop de cap i anar a buscar l'altra versió. Podia ser que no trobés com arribar-hi, però almenys ho havia de provar.

Aquesta era la visió a la que estava acostumat:

El Pic de Comaloforno vist des del Besiberri Sud.

 

I d'aquesta manera es veu la realitat des d'un altre angle, just des de la perspectiva oposada.

 La cresta dels Besiberris vista des del cim del Comaloforno.

 

Content i satisfet de no haver-se quedat amb la versió fàcil i evident, d'haver-se aventurat a entendre la realitat des d'un altre punt de vista, ara ja només li queda aquell bonyet del final de la cresta, el Besiberri Nord, per completar tots els tresmils de Catalunya.

Però aquesta, amics i amigues, és una altra història.

Escriptura directa

 

La sala d'espera era una nau immensa, em va deixar francament impressionat. Era esperable, l'aparença és molt important. Cal generar la sensació que els diners no són cap problema a la gent que es pot permetre contractar els serveis de l'empresa, però reconec que em va semblar excessiu i tot. No entenia ben bé el perquè de les plantes penjant, però estava segur que no eren casuals, que l'efecte que provoquen deu estar més que estudiat. Estar sol en un espai tan gran em va neguitejar més del que ja ho estava, m'havia costat molt prendre la decisió i una mica més i l'espai em fa tirar enrere, però vaig esperar estoicament. Efectivament, l'aparença, en el meu cas de tranquil·litat i seguretat, és molt important. No me'n penedeixo, l'estona d'espera que em van fer fer, segur que estudiada com tota la resta de l'entorn, no es va fer llarga i de seguida em van fer passar. L'operació va ser un èxit, com cal esperar de l'empresa més qualificada del sector. Ara ja puc dir que no sóc un humà com els altres, encara no s'ha inventat un terme per definir les persones com jo, però a mi m'agrada anomenar-nos post-humans. Les moltes modificacions que ha tingut el meu cos m'obren una infinitat de possibilitats, encara no les conec totes i a més s'aniran actualitzant i renovant amb el temps. La intel·ligència artificial que porto integrada aprèn ràpid, cada dia ens coordinem millor i m'ajuda amb més coses. Però una de les funcionalitats que més faig servir és la de l'escriptura directa, potser perquè abans me'n feia un fart, d'escriure, i sempre m'ha agradat aquest tipus de comunicació. Però ja no em suposa cap esforç, ja no em cal cap teclat, ni cap pantalla, ni molt menys cap instrument arcaic que funcioni amb tinta. Ara només penso les paraules i apareixen escrites en qualsevol format compatible amb mi. La intel·ligència artificial em corregeix i m'estructura les frases, ja només em cal pensar-ne l'esquelet. Aquest text que veieu m'ha costat 0.3 mil·lisegons de pensament. La vida és massa curta per posar-se a escriure físicament de manera tan laboriosa. Bé, la meva ja no ho serà tant, de curta...

La meva participació a la proposta que ens feia la Carme a l'agost, tot i que ja estiguem a setembre!

Categoria: Figurant

Des que fa muntanya, l'excursionista de pa sucat amb oli ha observat la presència d'uns individus sospitosos que apareixen a qualsevol racó, de qualsevol ruta i a qualsevol alçada, especialment quan sorgeixen dubtes de per on continuar caminant: els figurants. Si algun cop estàs perdut o no tens clar el camí a seguir, sempre es veu algú a la llunyania que et fa saber per on has d'anar, o t'atrapa algú que sap on va i el pots seguir. A l'excursionista de pa sucat amb oli li sembla evident que no és una casualitat, aquests figurants són allà per marcar-li el camí i que no es perdi, com una senyalització de GR o una fita, però en versió 'en viu'.

Després d'una setmaneta repartida entre Benasque i la Vall de Boí, amb tres excursions llargues i exigents a les esquenes, l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha adonat que ha servit de guia per alguna gent que estava una mica perduda i l'han pres de referència, ha indicat el camí a més d'un excursionista i ha explicat a d'altres quins cims es poden veure en la distància. Fins i tot ha donat alguna indicació incorrecta i se n'ha adonat més tard. En definitiva, sembla que després de moltes sortides a la muntanya ha assolit la categoria de figurant, cosa que li sembla força meritòria. Ara per ara, ningú l'ha condecorat amb cap medalla o insígnia, però.

Com que aquest fet és el més destacable d'aquests dies, sens dubte, només li queda compartir amb vosaltres en què van consistir les tres excursions, sense detalls, perquè es podria allargar molt. Ha fet una colla de cims i s'ha carregat a les cames molts quilòmetres i molt desnivell acumulat:

- Fita E del Perdiguero (3171m), Pico Perdiguero (3222m), Fita O del Perdiguero (3176m), Tuca de Literola (3095m), Pico Royo (3122m), Punta Literola (3132m), per la vall de Literola.

- Pico Vallibierna (3067m), Tuca de Culebras (3062m), des de l'estany de Llauset.

- Besiberri Sud (3023m), Pic d'Abellers (2982m), des de Caldes de Boí, pels estanys de Gèmena.

En resum 10 muntanyes de molta entitat en només 5 dies, de les quals 9 estan per sobre dels 3000 metres d'alçada i la darrera els frega. Només una de les 10 ja havia estat assolida anteriorment: el Besiberri Sud. Com es pot imaginar, l'excursionista de pa sucat amb oli està ben inflat. I hagués continuat, eh? Però també és cert que la Fantàstica Acompanyant comença a estar fins la gorra d'ell. O fins el Buff.

Des del Pico Royo, el Perdiguero i la seva Fita O. Al fons el Posets, una de les bèsties dels Pirineus.

Si vols fer el Culebras des del Vallibierna toca cavalcar el Paso del Caballo. Poca broma...

L'Aneto i els seus amics es veuen des de tot arreu. Des del Besiberri Sud van reconèixer, al fons, el Perdiguero. A l'esquerra també hi havia el Vallibierna, però a la foto no es veu.

Informe de danys: Molt, molt mínims. Cansament acumulat que no impedia seguir en cap moment. La Fantàstica acompanyant es va donar dos cops al mateix genoll i hi té ferida. Però sobreviurà.

Avís, si és que cal

Va haver-hi un temps que per aquí als blogs sempre hi havia gent. El degoteig constant de posts publicats, els comentaris a cabassos quan en publicaves un tu. Fins i tot en aquesta època, típica per fer vacances també de blogs, es conservava molt de moviment. És evident que aquells temps ja han passat, fa molt que ho sabem, però aquestes darreres setmanes el panorama és poc menys que desolador. 

Quan els blogs estaven en boga, jo era molt actiu i no faltava mai a la cita de comentar. Ara, de vegades, em costa més. Com que tenia molta presència i aquí no ens coneixíem fora de les pantalles, sempre deia que no marxaria enlloc sense avisar, que si no podia connectar-me en uns dies, sempre avisaria, no fos cas que algú pensés que m'havia passat alguna cosa si no em veia comentar o publicar. Ho deia i ho complia. Però aquests dies m'estava preguntant si cal fer-ho, ara que passaré uns quants dies desconnectat. Si no dic res i publico a la tornada, algú se n'adonarà que he faltat? Algú s'estranyarà del suposat silenci? Potser ja no queda ningú que hagi de patir o estranyar-se si en XeXu no li comenta una entrada, o si s'està massa temps a publicar un post nou. 

Sé que alguns de vosaltres encara hi sou, us tinc en compte. Sou l'excepció, la resistència. Potser és per vosaltres, doncs, que escric aquest post. O per no faltar a la meva pròpia paraula, donada ara ja fa molt temps i en un escenari completament diferent. En tot cas, ja està fet. De moment no cal patir per res si no us comento aviat, si és que publiqueu alguna cosa. Ho faré en breu. Cuideu-vos, mentrestant.

Qui porta la motxilla?

La Fantàstica Acompanyant i jo, quan anem d'excursió, ens preparem cadascú la seva motxilla. Triem la roba de recanvi que volem portar per seguretat, ens repartim el menjar, la farmaciola, algunes andròmines. Anem tots dos carregats, de vegades en excés i tot. Fins i tot, algun cop que sortim a caminar una estona per camins sense dificultat, és ella qui carrega una motxilla petita amb una mica d'aigua, uns fruits secs i una rebequeta. Jo, si puc no portar-ne, millor.

Explico això perquè a la muntanya sovint observem un clar biaix en qui carrega el pes en les parelles que ens trobem. Darrerament ens dediquem a comptar quantes parelles (heterosexuals) porten una sola motxilla i qui la carrega. Que l'un vagi de camàlic i l'altra amb una bossa de roba a l'esquena no compta com a repartir-se el pes. Els resultats del nostre recompte són molt clars, podríem dir que en més del 90% dels casos és ell qui carrega i ella qui no porta res a l'esquena. A cotes altes val a dir que la cosa s'iguala, qui fa alta muntanya ja sap que ha d'anar equipat i que toca carregar. Però a excursions curtes, o a llocs amb molta afluència de gent, aquest biaix es multiplica.

A primera vista potser a algú li sembla normal. És clar, el noi és el fort, pot carregar més pes i no es cansa tant. Però no ho és, res impedeix a les dones ni a les noies carregar pes a l'esquena, fins i tot molt de pes, perquè de fet, moltes ho fan. Tenda, sac i el que faci falta. Què ho fa que, si només porten una motxilla, gairebé sempre la carregui ell? Doncs els rols de gènere. Tenim al cap que hi ha un gènere fort i un de feble i que a cadascun li toca fer unes coses o unes altres. És evident que el fort de la casa és qui carrega la motxilla, oi? Doncs no.

Podria ser que la portessin per torns, però seria molta casualitat que, quan ens creuem amb ells, sempre sigui el torn de portar-la de l'home. Per probabilitat, el recompte s'hauria d'igualar. I hi poden haver mil i un condicionants, però quan l'estadística és tan clara hem de concloure que l'únic condicionant és el patriarcat, per més inconscient que sigui. També hi haurà qui dirà que les noies són més espavilades, s'estalvien portar pes i carrega l'altre. Però estic convençut que no es tracta d'una estratègia per escaquejar-se. És una decisió que es pren de manera natural, com si la lògica ho manés. Si hi donem un parell de voltes, trobarem rols de gènere a tot arreu. Fins i tot en una activitat tan plaent i engrescadora com és fer muntanya.

És pel teu bé

Després de llegir els dos llibres de Margaret Atwood que parlen sobre el tema, a casa estem mirant la sèrie 'The Handmaid's Tale' (El conte de la serventa), que ofereix HBO. Per si algú no la coneix, es tracta d'una distòpia en la que les dones estan segregades en diferents categories i totes elles subjugades als homes. Tant els llibres com la sèrie ofereixen algunes imatges denigrants, però val a dir que en imatges tot plegat és més esfereïdor. Se suposa que els fets passen molt poc en el futur, la majoria de personatges, especialment els femenins, havien viscut la nostra realitat i ara pateixen les conseqüències de les restriccions. Què justifica el canvi de règim en la societat? Doncs una caiguda molt accentuada de la natalitat que fa que calgui prendre mesures si es vol que l'espècie humana sobrevisqui.

D'aquí

Si ens hi fixem bé, que la natalitat hagi caigut en picat i calgui prendre mesures, no és ben bé la mateixa cosa que portar el patriarcat a quotes estratosfèriques, crear una societat on les dones tenen uns rols molt concrets i són desposseïdes de les seves feines i privilegis. Absolutament totes les posicions de poder, per minso que sigui, estan ocupades per homes. Arriba un moment en que s'explicita que l'obediència i la servitud de la dona són tan o més importants que la supervivència humana. És a dir, fent servir un pretext aparentment bo i necessari, s'ha aconseguit un altre objectiu. Aquesta és una pràctica que no ens cal recórrer a la ficció per descobrir. Els humans, precisament, som experts en prendre mesures 'en nom de', quan en realitat es persegueixen altres objectius. Més vigilància als carrers 'en nom de' la seguretat, però que resta drets fonamentals. Guerres 'en nom de' creences i promeses que busquen obediència dels soldats temptats per un premi que no rebran. Lleis restrictives que prometen el bé comú però que afavoriran només els mateixos de sempre. Entreteniment digital a gran escala a preus ajustats, amb la finalitat de recollir dades personals i vendre-les al millor postor. Tants enganys, tantes preteses bones intencions. I seguim, i seguirem, caient-hi de quatre potes. 

'És pel teu bé', mentre ens fan mal, podria ser una altra manera d'explicar-ho. A la sèrie les dones s'acaben creient que la seva 'nova normalitat' és bona per a tothom, que és l'única solució. Però no, només és bona per als homes. Que a més tenen màniga ampla per saltar-se les moltes restriccions imposades. Fa pensar tot plegat, tant en la situació de la dona en el nostre món, com en altres àmbits, perquè els pilars que sostenen el règim totalitari són fàcilment extrapolables. Si en teniu l'oportunitat, mireu la sèrie, o llegiu els llibres. Penso que val la pena i ajuda a agafar consciència de que en les distòpies que creiem més allunyades, sempre hi ha molta, molta realitat.

Llençols a cada bugada

Hom no s'ha considerat mai gaire intel·ligent, ni preparat, però tinc idees, o propostes per tirar endavant idees d'altres. Si més no, opinió, i prou atreviment per no guardar-me-la per mi. Això implica que de vegades puc tenir raó i d'altres no, ho tinc clar. Però m'agrada ser proactiu, participatiu. No és que em vulgui tirar floretes, però col·laborant en molts grups de treball de diferents àmbits, sé que no tothom és així, molta gent se sent més còmoda anant a remolc. Hauríem de concloure, almenys jo ho concloc, que parlem de qualitats valuoses i que poden ser útils per qualsevol projecte.

Com matar a una persona així? En sentit figurat, és clar. Doncs pensant que et trepitja el terreny, prenent decisions en espais en els que no hi té accés i exposar-les quan ja estan cuinades, especialment quan aquestes decisions són a la baixa, és a dir, que no van tan enllà com la persona havia proposat. Si les decisions les pren un grup reduït, deixant de banda a d'altra gent, i sempre s'acaba fent allò que proposa aquest grup reduït, és molt probable que aquells i aquelles que volen fer propostes i participar se n'acabin cansant, que pensin que no els val la pena l'esforç. Apunta a perdre llençols a cada bugada, i encara ho fa pitjor que s'omplin la boca volent que tothom participi. Si ho fan inconscientment, malament. Si ho fan amb plena consciència, encara pitjor. Potser algun dia hauran de lamentar les pèrdues. O no, viuran més tranquils sense que ningú els qüestioni i prenent decisions de poca volada. A mi em seguirà semblant que coartar la proactivitat és una errada greu. Si només acceptes propostes que són exactament iguals a allò que tu faries, és que no acceptes propostes.

Pòquer a Aigüestortes

En un any que no es pot viatjar amb garanties, l'excursionista de pa sucat amb oli igualment busca el fred quan té un període vacacional. Però aquest any el fred se l'ha pintat a l'oli tot i que ha decidit desplaçar-se a Aigüestortes, allà on hi ha alguns dels cims més alts del país. Objectius: pujar muntanya rere muntanya i acostar-se el mínim possible a qualsevol altre ésser humà que no sigui la Fantàstica Acompanyant, que és la seva unitat familiar. Els dos superats amb èxit. A continuació, passa a detallar, sense massa profunditat, les tres excursions realitzades en quatre dies hàbils per allà als volts de l'Estany de Sant Maurici.

Pic de Peguera (2983m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, allà on pots deixar el cotxe si no vols que un taxi 4x4 et pugi a l'Estany per un preu gens mòdic. Track utilitzat. La més dura de les tres, el Peguera és el sostre comarcal del Pallars Jussà, una bèstia. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant el van fer per la vall de Monestero, que parteix de Sant Maurici, i no van completar la circular, van coronar el pic i enrere pel mateix camí. Ruta bonica i exigent. A destacar una forta pujada per terreny descompost fins el coll de Monestero i una grimpada difícil fins el cim estret format per blocs de granit posats de qualsevol manera. Algú hauria de posar ordre al cim del Peguera. En total, 20.8 Km i més de 10h de ruta amb aturades.

Algú ha de posar ordre al cim del Peguera.

I perquè no veieu què hi ha darrere...

Pic del Portarró (2734m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, seguint aquest track. Ruta senzilleta que transcorre en bona part per la clàssica circular de Sant Maurici, per la part sud de l'Estany. Poc després del desviament cap al Subenuix i abans d'arribar al mirador, la ruta es desvia cap al coll del Portarró d'Espot, passant per paratges molt bonics. Tot molt descansat fins que, des del coll, cal remuntar uns 300 metres de desnivell en un sol quilòmetre. El més complicat de l'excursió, un petit enfrontament amb uns cavalls hostils. Més de 17 Km de caminar, però sense dificultats, en 6 hores i 10 minuts.

A mitja pujada al Pic del Portarró, Sant Maurici treu el cap vigilat

pels cims que flanquegen les valls de Monestero i Subenuix.

Tuc de Saboredo (2834m) i Pic d'Amitges (2850m) per la Vall de Gerber. Una altra ruta preciosa que parteix d'un aparcament en mig del port de la Bonaigua. Amb paisatge canviant i farcit d'estanys, els objectius finals resten amagats a la vista fins que arribes al Coll d'Amitges, després de molt caminar i de remuntar un circ aparentment inaccessible, però no. Les vistes durant la pujada i des dels cims són literalment espectaculars. Grimpades sense excessiva dificultat per coronar el Saboredo. Un vent força molest va fer tapar l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant com si el sol no els estigués socarrimant la pell. Uns 18 Km de camí en 9h, comptant aturades per esmorzar, dinar i perdre el temps fent-se retrats al cim d'Amitges.

Des de la pujada al Pic d'Amitges es veu Mordor.

Bé, en realitat la punxa de l'esquerra és el Peguera i la de la dreta el Subenuix.

Mirant en altres direccions es veia la cresta dels Besiberris,

la de la Maladeta amb l'Aneto presidint, el Mulleres, la Punta Alta del Comalesbienes,

la Pica d'Estats i un llarg etcètera...

Informe de danys: Sorprenentment, tenint en compte un total en quatre dies de més de 55 Km caminats, uns 7200 m de desnivell acumulat i haver matinat molt, dolors musculars mínims que no van impedir seguir, cansament moderat i cremades solars molt lleus pel bon ús de la crema tot i fer les tres excursions sota un sol inclement. La Fantàstica Acompanyant va patir l'atac d'una ortiga i una rascada al genoll. Per la resta, l'excursionista de pa sucat amb oli eufòric per la bona forma en la que es troben.

La fleca

Tot just el cap de setmana passat van obrir una fleca nova sota casa. Ja feia setmanes que feien obres i ja sabíem què hi posarien, ara ja està oberta i en funcionament. Els ha quedat molt maco el local i els anirà bé, ja que està en un lloc molt de pas. Ens hem de felicitar que, amb els temps que corren, encara hi hagi empreses que tenen la valentia d'obrir locals nous i fer-los funcionar. Quan passes per davant en surt una flaire que enamora.

Per què explico això? La bona marxa del comerç local seria un bon motiu, però no és el cas. Si heu llegit el blog els darrers mesos potser recordareu que des d'abans de la pandèmia he estat fent un esforç per perdre pes, actualment ja rondo els 20 kg perduts. Això ha suposat seguir una rutina diària i constant d'exercici i mesurar molt i molt la ingesta calòrica. Menjo sa i bo, però poc. Evidentment, moltes menges suculentes i que fan venir salivera han hagut de desaparèixer, per força, del meu pla alimentari. Per exemple, totes les que venen en una fleca. Com a bon addicte al menjar (no sabria dir si arribo a aquest extrem, però m'ho sembla), no puc dir alegrament que amb el meu pla de vida actual ja no enyoro les pastes, els gelats, les xocolates, el pa... i tant que els enyoro! I encara que ara estic acostumat a passar amb molt poques calories, si em poseu una plata de croissanets a davant i no fujo corrent ja us dic jo que me la puc acabar sense despentinar-me. 

Suposo que deveu pensar que tenir la fleca allà, que veig cada cop que entro i surto de casa o simplement hi passo per davant, és un pou de temptacions i que això ha aconseguit acabar amb la meva força de voluntat. Doncs no. De moment, i ja fa mesos, estic controlant-me molt. El problema no és veure la fleca i tot el que conté. Si ho recordeu, he dit que el local desprèn una flaire que desperta les endorfines. Però això segueix sense ser el problema. La complicació ve quan aquesta olor tan llaminera i que fa secretar insulina ella sola, la tens a casa. Perquè tot i viure a un cinquè, l'olor a pa i a pastes puja i ens arriba. I jo que intento no comprar res calòric per no tenir-ho a casa i que em tempti, que la casa faci olor a tot allò que m'agradaria menjar sense parar ho trobo d'una crueltat increïble. Un torpede a la meva línia de flotació...

***

Seré uns dies fora, ho dic per si no em veieu per aquí. Tornaré aviat, cuideu-me la casa.

Exiliats al Carlit

L'excursionista de pa sucat amb oli va saber a darrera hora que la situació a Barcelona era complicada i va decidir exiliar-se, fugir del país, perquè els rebrots eren del tot insostenibles. Va creuar la frontera i es va refugiar a l'Alta Cerdanya, aïllat de tothom i seguint totes les mesures de seguretat que va poder. Ja que era allà, va aprofitar per pujar el Pic Carlit (2921m), pensant que allà no hi hauria cap risc, però la realitat li va fer veure que era pitjor que una discoteca en fase de desescalada. La ruta que va seguir va ser la clàssica des de les Bulloses, d'uns 15 quilòmetres. Aquest és el track.

Les diferents ressenyes que havien vist l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant parlaven d'una ruta de dificultat moderada amb trams difícils, i d'entre 6 i 8 hores de caminar, així que s'hi van posar d'hora. És una ruta lineal que té una part central amb possibilitat circular per tal de visitar nombrosos estanys de muntanya, un entorn francament bonic que pot recordar a Aigüestortes.

Avançant en pla, el Carlit treu el cap tota l'estona. 

El camí, cap a ell, claríssim. 

Se surt de la presa de l'embassament de les Bulloses, on s'hi pot arribar en cotxe abans de les 7h del matí. Si hi vas després, només s'hi arriba en uns autobusos llançadora de pagament. Els primers sis quilòmetres de ruta transcorren per un camí molt ben marcat i assenyalat en tot moment per marques grogues, ni tan sols l'excursionista de pa sucat amb oli podria perdre's. S'avança entre bosc i es van trobant masses d'aigua, en aquest tram es va ascendint de cota molt lentament amb sensació d'anar per camí gairebé pla, en un entorn molt bonic. L'últim quilòmetre i mig és on està 'la gràcia' de l'excursió, ja que li podríem dir 'quilòmetre vertical'. Comença un ascenció amb molta pendent però per un camí molt clar i ben definit, fins arribar a l'Estany Gelat, un petit descans en un lloc preciós.

L'Estany Gelat, inevitable que t'arrenqui un 'camacuuuu'.

A partir d'allà, se segueixen guanyant metres ràpidament per una forta pendent amb alguns trams de grimpada en els que cal fer servir les mans, i una darrera fase per terreny una mica descompost i relliscós, fins a un coll estret en el que, si et passes de frenada, pots caure daltabaix per l'altra vessant de la muntanya. L'excursionista de pa sucat amb oli va decidir no fer-ho aquest cop. Sense neu no té gràcia. Des del coll, només cal remuntar uns quants metres més per assolir el cim del famós Carlit.

No és la senyalització de 'cim' més lluïda que hem vist, 

però una altra muntanya al sarró.

Durant el camí i des del cim, si mires enrere es veuen els diferents estanys que t'has anat trobant i els que veuràs a l'altra branca de la ruta a la tornada. Tant l'excursionista de pa sucat amb oli com la Fantàstica Acompanyant van coincidir que no n'hi havia per tant, la ruta se'ls va fer curta i no els va suposar massa dificultat. Ella considera que la ruta no és difícil, i ell que estan en una forma física envejable. Quan un és fatxenda, ho ha de demostrar fins les últimes conseqüències. La tornada es va fer un pèl llarga, com totes les tornades, però van acabar completant el recorregut en menys de sis hores, i això que van fer moltes parades i paradetes. Un altre punt de coincidència en la valoració és que és una excursió molt bonica, agradable i variada, el Carlit hauria de ser una muntanya de caràcter obligatori per a tot excursionista digne d'aquest nom, o sense ser digne, com és el cas. Això sí, com a lloc de peregrinatge, van trobar-se una quantitat inimaginable de gent, exagerada, superlativa. La majoria pujaven als estanys a passar el dia. Però definitivament, això no és el que busques quan vas a fer muntanya.

Tot el camí recorregut des de les Bulloses (al fons), 

i que cal tornar a recórrer per tornar a casa.

Informe de danys: Sorprenentment, molt mínims. Una mica de cruiximents a quàdriceps i trapezi, per la grimpada i l'ús de bastons, però gens cansats. La migdiada post-excursió només va ser d'una hora, i la Fantàstica Acompanyant ni tan sols es va estirar.

Alguna cosa es va torçar

No ho entenc. Jo abans era una noia sociable, no em costava establir amistats i relacions. Solia ser d'aquesta gent que cau bé a tothom. Ningú, que sàpiga, tenia motiu per tenir-me mania o rebutjar-me, al contrari. De fet, sempre em deien que generava empatia, molta gent em buscava per explicar-me els seus neguits i cabòries i deien sentir-se reconfortats quan els escoltava. M'omplien d'elogis sincers, o això em semblava. En general, no tenia mai un no per a ningú. Però alguna cosa es va torçar. Des que van veure que puc caminar per sobre l'aigua, ja ningú no se m'acosta i noto com em miren de reüll. No sé què els ha agafat.  

La Carme, com cada any, fa la substitució estiuenca als Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

Salòria

L'excursionista de pa sucat amb oli ja no sap si és pretemporada o si ja està immers en plena temporada de muntanya. Els cruiximents persistents des de dissabte als quàdriceps li fan pensar que ja deu haver començat i que aquest Pic de Salòria (2789m), que no semblava massa complicat, en realitat va ser una bona prova de foc. Vol creure que la Fantàstica Acompanyant i ell progressen adequadament per encarar els propers reptes que, ara sí, ningú podrà dubtar si són un 'divertimento' o autèntics trencacames. Des del Salòria, a l'Alt Urgell, bona panoràmica pirinenca amb vistes a les tres puntes de la Pica d'Estats, flanquejada pels seus fidels Sotllo i Montcalm, tots ells tresmils. Fa temps que no puja a la Pica. L'excursionista de pa sucat amb oli se'n va a buscar l'agenda.

Corrents d'aire

Quan arriben aquestes èpoques, casa nostra és un forn. No disposem d'aire condicionat i el ventilador que tenim acaba només per remoure l'aire tòrrid. Intentem mantenir les finestres obertes i fer córrer l'aire però sempre tenim un problema afegit: el gat. Hi ha habitacions on li tenim vetada l'entrada i, per tant, solen tenir la porta tancada, cosa que per tema de corrents d'aire és totalment contraproduent. Una d'elles és la nostra habitació, que juntament amb el menjador, reben el sol de ple tota la tarda. De manera que s'escalfen molt, i encara que ventilem una mica passem molta calor quan anem a dormir, perquè a més també hem de mantenir la porta tancada mentre dormim. Calor i dormir no són gaire compatibles.

Per evitar això, vam anar a demanar preus per instal·lar aire condicionat, i ens va semblar molt elevat. No és que no ho puguem pagar, però ens doldria. Així que pensàvem en altres solucions per poder mantenir la porta de l'habitació oberta a la nit i que en Blog no hi entri. Mosquiteres, reixes, Ikea, Leroy Merlin... mentre fèiem càbales vam provar una cosa una d'aquestes nits que la calor era insuportable. Tenim una mena de gelosia que es pot plegar i que l'any passat no vam saber fer servir. La vam falcar entre una estufa i una tauleta, deu tenir només uns 50 cm d'alçada, però va funcionar! El gat, per ara, no ha intentat rascar-la, ni saltar-la, ni esbotzar-la. Nosaltres la podem passar aixecant la cama, però ell no salta, que està gran i segur que intueix una bona nata si no calcula bé. El que sí que fa és miolar... com que ara veu l'interior de l'habitació, quan passa per allà es posa a miolar, tot just per despertar-nos, i seguir el seu camí. Ja ho ha fet dos dies, a les 5h i a les 3h. És tan maco. Ja ens pensàvem que passaria, ara falta que es compleixi la segona part del raonament: que s'acostumi a veure-ho així i deixi de fer cas a la porta oberta i a nosaltres a dintre.

Però si ens fixem en allò que importa: des que fem servir aquest sistema tan rústic la cosa rutlla, tenim prou corrent d'aire com per no torrar-nos de calor i dormir còmodament (fins que en Blog es posa a miolar). Ha resultat un bon invent. A veure si el gat no s'adona que és de nyigui-nyogui, almenys fins que pensem alguna solució més òptima...