Pòquer a Aigüestortes

En un any que no es pot viatjar amb garanties, l'excursionista de pa sucat amb oli igualment busca el fred quan té un període vacacional. Però aquest any el fred se l'ha pintat a l'oli tot i que ha decidit desplaçar-se a Aigüestortes, allà on hi ha alguns dels cims més alts del país. Objectius: pujar muntanya rere muntanya i acostar-se el mínim possible a qualsevol altre ésser humà que no sigui la Fantàstica Acompanyant, que és la seva unitat familiar. Els dos superats amb èxit. A continuació, passa a detallar, sense massa profunditat, les tres excursions realitzades en quatre dies hàbils per allà als volts de l'Estany de Sant Maurici.

Pic de Peguera (2983m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, allà on pots deixar el cotxe si no vols que un taxi 4x4 et pugi a l'Estany per un preu gens mòdic. Track utilitzat. La més dura de les tres, el Peguera és el sostre comarcal del Pallars Jussà, una bèstia. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant el van fer per la vall de Monestero, que parteix de Sant Maurici, i no van completar la circular, van coronar el pic i enrere pel mateix camí. Ruta bonica i exigent. A destacar una forta pujada per terreny descompost fins el coll de Monestero i una grimpada difícil fins el cim estret format per blocs de granit posats de qualsevol manera. Algú hauria de posar ordre al cim del Peguera. En total, 20.8 Km i més de 10h de ruta amb aturades.

Algú ha de posar ordre al cim del Peguera.

I perquè no veieu què hi ha darrere...

Pic del Portarró (2734m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, seguint aquest track. Ruta senzilleta que transcorre en bona part per la clàssica circular de Sant Maurici, per la part sud de l'Estany. Poc després del desviament cap al Subenuix i abans d'arribar al mirador, la ruta es desvia cap al coll del Portarró d'Espot, passant per paratges molt bonics. Tot molt descansat fins que, des del coll, cal remuntar uns 300 metres de desnivell en un sol quilòmetre. El més complicat de l'excursió, un petit enfrontament amb uns cavalls hostils. Més de 17 Km de caminar, però sense dificultats, en 6 hores i 10 minuts.

A mitja pujada al Pic del Portarró, Sant Maurici treu el cap vigilat

pels cims que flanquegen les valls de Monestero i Subenuix.

Tuc de Saboredo (2834m) i Pic d'Amitges (2850m) per la Vall de Gerber. Una altra ruta preciosa que parteix d'un aparcament en mig del port de la Bonaigua. Amb paisatge canviant i farcit d'estanys, els objectius finals resten amagats a la vista fins que arribes al Coll d'Amitges, després de molt caminar i de remuntar un circ aparentment inaccessible, però no. Les vistes durant la pujada i des dels cims són literalment espectaculars. Grimpades sense excessiva dificultat per coronar el Saboredo. Un vent força molest va fer tapar l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant com si el sol no els estigués socarrimant la pell. Uns 18 Km de camí en 9h, comptant aturades per esmorzar, dinar i perdre el temps fent-se retrats al cim d'Amitges.

Des de la pujada al Pic d'Amitges es veu Mordor.

Bé, en realitat la punxa de l'esquerra és el Peguera i la de la dreta el Subenuix.

Mirant en altres direccions es veia la cresta dels Besiberris,

la de la Maladeta amb l'Aneto presidint, el Mulleres, la Punta Alta del Comalesbienes,

la Pica d'Estats i un llarg etcètera...

Informe de danys: Sorprenentment, tenint en compte un total en quatre dies de més de 55 Km caminats, uns 7200 m de desnivell acumulat i haver matinat molt, dolors musculars mínims que no van impedir seguir, cansament moderat i cremades solars molt lleus pel bon ús de la crema tot i fer les tres excursions sota un sol inclement. La Fantàstica Acompanyant va patir l'atac d'una ortiga i una rascada al genoll. Per la resta, l'excursionista de pa sucat amb oli eufòric per la bona forma en la que es troben.

La fleca

Tot just el cap de setmana passat van obrir una fleca nova sota casa. Ja feia setmanes que feien obres i ja sabíem què hi posarien, ara ja està oberta i en funcionament. Els ha quedat molt maco el local i els anirà bé, ja que està en un lloc molt de pas. Ens hem de felicitar que, amb els temps que corren, encara hi hagi empreses que tenen la valentia d'obrir locals nous i fer-los funcionar. Quan passes per davant en surt una flaire que enamora.

Per què explico això? La bona marxa del comerç local seria un bon motiu, però no és el cas. Si heu llegit el blog els darrers mesos potser recordareu que des d'abans de la pandèmia he estat fent un esforç per perdre pes, actualment ja rondo els 20 kg perduts. Això ha suposat seguir una rutina diària i constant d'exercici i mesurar molt i molt la ingesta calòrica. Menjo sa i bo, però poc. Evidentment, moltes menges suculentes i que fan venir salivera han hagut de desaparèixer, per força, del meu pla alimentari. Per exemple, totes les que venen en una fleca. Com a bon addicte al menjar (no sabria dir si arribo a aquest extrem, però m'ho sembla), no puc dir alegrament que amb el meu pla de vida actual ja no enyoro les pastes, els gelats, les xocolates, el pa... i tant que els enyoro! I encara que ara estic acostumat a passar amb molt poques calories, si em poseu una plata de croissanets a davant i no fujo corrent ja us dic jo que me la puc acabar sense despentinar-me. 

Suposo que deveu pensar que tenir la fleca allà, que veig cada cop que entro i surto de casa o simplement hi passo per davant, és un pou de temptacions i que això ha aconseguit acabar amb la meva força de voluntat. Doncs no. De moment, i ja fa mesos, estic controlant-me molt. El problema no és veure la fleca i tot el que conté. Si ho recordeu, he dit que el local desprèn una flaire que desperta les endorfines. Però això segueix sense ser el problema. La complicació ve quan aquesta olor tan llaminera i que fa secretar insulina ella sola, la tens a casa. Perquè tot i viure a un cinquè, l'olor a pa i a pastes puja i ens arriba. I jo que intento no comprar res calòric per no tenir-ho a casa i que em tempti, que la casa faci olor a tot allò que m'agradaria menjar sense parar ho trobo d'una crueltat increïble. Un torpede a la meva línia de flotació...

***

Seré uns dies fora, ho dic per si no em veieu per aquí. Tornaré aviat, cuideu-me la casa.

Exiliats al Carlit

L'excursionista de pa sucat amb oli va saber a darrera hora que la situació a Barcelona era complicada i va decidir exiliar-se, fugir del país, perquè els rebrots eren del tot insostenibles. Va creuar la frontera i es va refugiar a l'Alta Cerdanya, aïllat de tothom i seguint totes les mesures de seguretat que va poder. Ja que era allà, va aprofitar per pujar el Pic Carlit (2921m), pensant que allà no hi hauria cap risc, però la realitat li va fer veure que era pitjor que una discoteca en fase de desescalada. La ruta que va seguir va ser la clàssica des de les Bulloses, d'uns 15 quilòmetres. Aquest és el track.

Les diferents ressenyes que havien vist l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant parlaven d'una ruta de dificultat moderada amb trams difícils, i d'entre 6 i 8 hores de caminar, així que s'hi van posar d'hora. És una ruta lineal que té una part central amb possibilitat circular per tal de visitar nombrosos estanys de muntanya, un entorn francament bonic que pot recordar a Aigüestortes.

Avançant en pla, el Carlit treu el cap tota l'estona. 

El camí, cap a ell, claríssim. 

Se surt de la presa de l'embassament de les Bulloses, on s'hi pot arribar en cotxe abans de les 7h del matí. Si hi vas després, només s'hi arriba en uns autobusos llançadora de pagament. Els primers sis quilòmetres de ruta transcorren per un camí molt ben marcat i assenyalat en tot moment per marques grogues, ni tan sols l'excursionista de pa sucat amb oli podria perdre's. S'avança entre bosc i es van trobant masses d'aigua, en aquest tram es va ascendint de cota molt lentament amb sensació d'anar per camí gairebé pla, en un entorn molt bonic. L'últim quilòmetre i mig és on està 'la gràcia' de l'excursió, ja que li podríem dir 'quilòmetre vertical'. Comença un ascenció amb molta pendent però per un camí molt clar i ben definit, fins arribar a l'Estany Gelat, un petit descans en un lloc preciós.

L'Estany Gelat, inevitable que t'arrenqui un 'camacuuuu'.

A partir d'allà, se segueixen guanyant metres ràpidament per una forta pendent amb alguns trams de grimpada en els que cal fer servir les mans, i una darrera fase per terreny una mica descompost i relliscós, fins a un coll estret en el que, si et passes de frenada, pots caure daltabaix per l'altra vessant de la muntanya. L'excursionista de pa sucat amb oli va decidir no fer-ho aquest cop. Sense neu no té gràcia. Des del coll, només cal remuntar uns quants metres més per assolir el cim del famós Carlit.

No és la senyalització de 'cim' més lluïda que hem vist, 

però una altra muntanya al sarró.

Durant el camí i des del cim, si mires enrere es veuen els diferents estanys que t'has anat trobant i els que veuràs a l'altra branca de la ruta a la tornada. Tant l'excursionista de pa sucat amb oli com la Fantàstica Acompanyant van coincidir que no n'hi havia per tant, la ruta se'ls va fer curta i no els va suposar massa dificultat. Ella considera que la ruta no és difícil, i ell que estan en una forma física envejable. Quan un és fatxenda, ho ha de demostrar fins les últimes conseqüències. La tornada es va fer un pèl llarga, com totes les tornades, però van acabar completant el recorregut en menys de sis hores, i això que van fer moltes parades i paradetes. Un altre punt de coincidència en la valoració és que és una excursió molt bonica, agradable i variada, el Carlit hauria de ser una muntanya de caràcter obligatori per a tot excursionista digne d'aquest nom, o sense ser digne, com és el cas. Això sí, com a lloc de peregrinatge, van trobar-se una quantitat inimaginable de gent, exagerada, superlativa. La majoria pujaven als estanys a passar el dia. Però definitivament, això no és el que busques quan vas a fer muntanya.

Tot el camí recorregut des de les Bulloses (al fons), 

i que cal tornar a recórrer per tornar a casa.

Informe de danys: Sorprenentment, molt mínims. Una mica de cruiximents a quàdriceps i trapezi, per la grimpada i l'ús de bastons, però gens cansats. La migdiada post-excursió només va ser d'una hora, i la Fantàstica Acompanyant ni tan sols es va estirar.

Alguna cosa es va torçar

No ho entenc. Jo abans era una noia sociable, no em costava establir amistats i relacions. Solia ser d'aquesta gent que cau bé a tothom. Ningú, que sàpiga, tenia motiu per tenir-me mania o rebutjar-me, al contrari. De fet, sempre em deien que generava empatia, molta gent em buscava per explicar-me els seus neguits i cabòries i deien sentir-se reconfortats quan els escoltava. M'omplien d'elogis sincers, o això em semblava. En general, no tenia mai un no per a ningú. Però alguna cosa es va torçar. Des que van veure que puc caminar per sobre l'aigua, ja ningú no se m'acosta i noto com em miren de reüll. No sé què els ha agafat.  

La Carme, com cada any, fa la substitució estiuenca als Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

Salòria

L'excursionista de pa sucat amb oli ja no sap si és pretemporada o si ja està immers en plena temporada de muntanya. Els cruiximents persistents des de dissabte als quàdriceps li fan pensar que ja deu haver començat i que aquest Pic de Salòria (2789m), que no semblava massa complicat, en realitat va ser una bona prova de foc. Vol creure que la Fantàstica Acompanyant i ell progressen adequadament per encarar els propers reptes que, ara sí, ningú podrà dubtar si són un 'divertimento' o autèntics trencacames. Des del Salòria, a l'Alt Urgell, bona panoràmica pirinenca amb vistes a les tres puntes de la Pica d'Estats, flanquejada pels seus fidels Sotllo i Montcalm, tots ells tresmils. Fa temps que no puja a la Pica. L'excursionista de pa sucat amb oli se'n va a buscar l'agenda.

Corrents d'aire

Quan arriben aquestes èpoques, casa nostra és un forn. No disposem d'aire condicionat i el ventilador que tenim acaba només per remoure l'aire tòrrid. Intentem mantenir les finestres obertes i fer córrer l'aire però sempre tenim un problema afegit: el gat. Hi ha habitacions on li tenim vetada l'entrada i, per tant, solen tenir la porta tancada, cosa que per tema de corrents d'aire és totalment contraproduent. Una d'elles és la nostra habitació, que juntament amb el menjador, reben el sol de ple tota la tarda. De manera que s'escalfen molt, i encara que ventilem una mica passem molta calor quan anem a dormir, perquè a més també hem de mantenir la porta tancada mentre dormim. Calor i dormir no són gaire compatibles.

Per evitar això, vam anar a demanar preus per instal·lar aire condicionat, i ens va semblar molt elevat. No és que no ho puguem pagar, però ens doldria. Així que pensàvem en altres solucions per poder mantenir la porta de l'habitació oberta a la nit i que en Blog no hi entri. Mosquiteres, reixes, Ikea, Leroy Merlin... mentre fèiem càbales vam provar una cosa una d'aquestes nits que la calor era insuportable. Tenim una mena de gelosia que es pot plegar i que l'any passat no vam saber fer servir. La vam falcar entre una estufa i una tauleta, deu tenir només uns 50 cm d'alçada, però va funcionar! El gat, per ara, no ha intentat rascar-la, ni saltar-la, ni esbotzar-la. Nosaltres la podem passar aixecant la cama, però ell no salta, que està gran i segur que intueix una bona nata si no calcula bé. El que sí que fa és miolar... com que ara veu l'interior de l'habitació, quan passa per allà es posa a miolar, tot just per despertar-nos, i seguir el seu camí. Ja ho ha fet dos dies, a les 5h i a les 3h. És tan maco. Ja ens pensàvem que passaria, ara falta que es compleixi la segona part del raonament: que s'acostumi a veure-ho així i deixi de fer cas a la porta oberta i a nosaltres a dintre.

Però si ens fixem en allò que importa: des que fem servir aquest sistema tan rústic la cosa rutlla, tenim prou corrent d'aire com per no torrar-nos de calor i dormir còmodament (fins que en Blog es posa a miolar). Ha resultat un bon invent. A veure si el gat no s'adona que és de nyigui-nyogui, almenys fins que pensem alguna solució més òptima...

Relats conjunts, Dames de la cort a cavall

Era un regne petit, amb les seves pròpies lleis. Era un regne en pau, que defugia els conflictes amb els seus veïns. Era un regne de concòrdia, de discreció, on tothom rentava els draps bruts a casa i convivia en harmonia amb tota la comunitat. Però en el silenci i en el mirar cap una altra banda sempre s'amaguen realitats que, tard o d'hora, no es poden deixar passar més. Era ben sabut que el sobirà del regne es reservava el dret a cuixa sempre que li plaïa, en nom d'una tradició ancestral abolida molt temps enrere a la majoria d'indrets, fins i tot al petit regne, però que el nou monarca (feia pocs anys que havia succeït el seu pare) havia recuperat de manera discreta i no oficial. Moltes eren les noies joves que, malauradament, podien donar testimoni de la voracitat del sobirà. I tot i que no fos públic, tot i que en aquell regne petit tothom preferís mantenir en la intimitat de la llar totes les desgràcies, sempre hi ha algú que acaba parlant, per acabar descobrint que no es tractava d'un fet aïllat.

Tota acció acaba tenint una reacció. Així van aparèixer elles. Mares, tietes, germanes, àvies. Dones de diversos indrets del regne, familiars de les afectades, però no només. Dones que ja en tenien prou d'aquestes actituds i que no volien tornar al passat amb lleis absurdes i vexatòries. Perquè no era només el monarca, la seva actitud envers aquelles noies havia relaxat el comportament de molts homes del regne. Feien com si no passés res i havien augmentat els casos d'assetjament. Davant d'aquesta regressió, aquestes mares, tietes, germanes i àvies es van organitzar per tenir cura de totes les dones, per oposar-se a les pràctiques del sobirà i per castigar qualsevol home que es passés de la ratlla. Es protegien, es feien costat i llepaven les ferides de les dissortades que havien passat per un mal tràngol. El rei les coneixia perfectament, cada cop eren més. Ja li havien aixafat els plans en alguna ocasió, però no es rendia, encara se'n sortia la majoria de cops. Això no volia dir que no comencessin a fer-li por. Si totes les dones s'alçaven, ni tan sols el seu exèrcit podria fer-hi res. 

Feia bé de témer-les. La revolució estava molt més a prop que no es pensava. Ja no s'allitaria amb cap altra noia mai més.

Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de juny.

Caldrà menjar moltes sopes

L'excursionista de pa sucat amb oli no vol deixar passar l'oportunitat de posar-se a prova i veure què tal li funciona el cos amb 18 kg menys a sobre. Ara que els gurus han obert les portes i ja es pot anar a tot arreu (qui se'n recorda de la pandèmia si el més important és que els bars i restaurants puguin estar oberts per a turistes i els festivals de música es puguin fer), l'excursionista de pa sucat amb oli ha decidit començar l'any de muntanya assolint el sostre comarcal del Solsonès: el Pedró dels Quatre Batlles, de 2387m. 

La ruta triada va ser una circular que incloïa també el Volturó (2349m) i la Tossa Pelada (2379m) i que es pot fer en un matí. Van matinar molt per començar a caminar aviat! Parteix del Clot de la Vall, al Port del Comte, i estava prevista per unes quatre hores, però l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van aconseguir completar-la en unes tres hores i quart. El traçat no és complicat, només compta amb una pujada notable i sostinguda fins el Volturó, i un últim tram de pendent forta després de baixar al coll i pujar fins el Pedró. El terreny és prou còmode amb només alguns trams de pedres una mica descompostes.

Al cim del Pedró, panells de 'realitat augmentada'. 

Llàstima que els núvols no deixaven veure res.

A mig matí el cel es va tapar una mica i això va impedir a l'excursionista de pa sucat amb oli gaudir de les vistes des del cim del Pedró, que són moltes i variades. Val a dir que li va costar la pujada, per falta de costum, i encara haurà de menjar moltes sopes si vol afrontar reptes una mica més seriosos. Aquest any la preparació va amb molt de retard. L'excursió no és complicada malgrat que transcorre a força alçada, però només fer muntanya et prepara per fer muntanya, la manca de ritme és evident. Malgrat això, la van acabar sense grans dificultats, i a dinar a casa!

Podria ser la Lluna, però és el Pedró dels 

Quatre Batlles vist des de la Tossa Pelada.

Informe de danys: cansament, cruiximents en punts molt concrets (que només s'exerciten pujant i baixant muntanyes), i fregaments als talons perquè les botes són noves. 

La bàscula i el mirall són amables

Al febrer, abans que esclatés la pandèmia, el confinament i tot això que ara sembla que estem oblidant ràpidament, ja vaig dir que estava en fase de perdre pes i que la gent encara no m'ho notava, cosa que em feia una mica de ràbia. Quan parlo de 'en fase', en mi té un sentit perquè m'he d'enfocar molt si em vull aprimar: o m'ho prenc seriosament o no funciona. I no sé fer-ho a poc a poc. Ja ho he fet altres cops, de manera que el meu historial de pes al llarg del temps és com una muntanya russa en la que els cims i les valls solen estar a molta distància els uns dels altres.

Durant aquests mesos que hem estat movent-nos molt poc i que es comenta que la gent s'ha engreixat força de mitjana, jo he seguit perdent. Fent exercici diari, reduint molt el consum calòric i, sobretot, no menjant allò que m'agrada més, és a dir, qualsevol cosa que no sigui sana. M'he portat bé. Potser de manera massa estricta i tot. Però ara estic on em vaig proposar estar: he perdut 17 quilos, que es diu aviat. I encara faig una mica de panxeta, càsum! Però la diferència és notable, ara no hi ha ningú que pugui obviar-ho, sobretot després de no haver-nos vist durant setmanes o mesos. La sorpresa és total, la imatge que mantenen de mi no és la del març quan ens vam deixar de veure, moment en que ja havia perdut una bona quantitat però no es veia massa, és una d'anterior. Ara els ve de nou.

Em sento molt millor, com és evident. Estic a gust. Tant la bàscula com el mirall són amables. Ara se'm planteja un repte que generalment no aconsegueixo complir: mantenir-ho. Aprofitar alguns bons hàbits que he començat i resignar-me a que hi ha coses que no s'han de fer, i d'altres que convé fer-les. Si ho aconsegueixo serà tota una novetat. Per cert, com que l'exercici diari que faig és bici estàtica, com ja he comentat altres vegades aprofito per llegir mentre pedalo. Aquest any porto un ritme de lectura estratosfèric pels meus estàndards. Sens dubte, és una gran motivació per no perdre'm cap sessió, perquè l'activitat per ella mateixa fa adormir a les ovelles...

Cocooning

Els humans tenim necessitat d'etiquetar-ho tot, de posar noms. Avui vull parlar de 'cocooning', un concepte que he sentit darrerament i que reconec que m'ha fet sentir una mica identificat. Però de fet, no és nou, es veu que va ser creat als anys 90.

La paraula ve de 'cocoon', que significa capoll o pupa, que és un dels estadis que passen els insectes que fan la metamorfosi. En algunes papallones s'anomena crisàlide, que és un terme més conegut. En aquesta fase del desenvolupament, les larves d'insecte es tanquen en una càpsula hermètica i quan en surten tenen una forma totalment diferent. Potser algun de vosaltres recordarà també una vella pel·lícula dels 80 que es deia 'Cocoon', en part per això aquest concepte m'ha cridat l'atenció, és un terme amb sonoritat curiosa.

El 'cocooning' es defineix com la tendència a socialitzar cada vegada menys, a passar cada cop més temps a casa i sortir poc. A tancar-se en la pròpia closca o càpsula. Podríem dir que els darrers mesos hem patit un 'cocooning' forçat, però el terme és aplicable quan és una decisió voluntària. No és un concepte nou, està relacionat amb l'agorafòbia, la por als espais oberts, i fa un temps ja van fer-se famosos els hikikomori japonesos, adolescents que es tancaven a la seva habitació i no sortien mai.

Doncs bé, a mi aquesta crisi sanitària m'ha afectat una mica d'aquesta manera. No tinc ganes de recuperar la vida social d'abans, ni d'anar a terrasses de bar, ni tan sols de fer esport fora de casa. No m'hi trobo incòmode, ni m'hi ofego, ni se'm cauen a sobre les quatre parets. I encara que quedi malament dir-ho... no tinc massa necessitat de veure ningú més. Suposo que ja em passarà, però de moment, enlloc com al meu 'cocoon'.

Deixa-ho

No parlo gairebé mai amb el meu germà, i de coses serioses encara menys. La conversa més seriosa que tenim al llarg de l'any versa sobre el regal de Nadal que farem als pares. Per això em va sorprendre que l'altre dia m'obrís conversa de whatsapp. Es va mostrar preocupat per mi i em va instar a deixar la política com més aviat millor, que no feia per mi i que valc més que tot això. Faig servir les paraules que ell va emprar, no m'autoatribueixo res. També em va dir que els pares pateixen quan veuen la meva implicació, encara que no em diuen res. Va ser una conversa llarga, per escrit tota l'estona, i en la que em va fer algunes reflexions que ni m'havia plantejat, o de manera molt difosa, i realment em va fer pensar. No sé massa que hi faig allà, realment no va amb mi. O sí? O ara ja sí que va amb mi i el meu germà es queda amb la visió que tenia de mi abans? No ho sé. El cas és que viure-ho des de dins, tot i no tenir cap càrrec de representació que signifiqui visibilitat, és assabentar-se de moltes coses que fan posar els pèls de punta i que no vull que mai, mai m'arribin a semblar normals. No les accepto com si res, però segur que la meva tolerància ha anat augmentant amb el temps, i el meu discurs endurint-se. Ho vull això? Apostar-ho tot a una ideologia i criticar les altres? No ho sé, francament. I si no ho faig per mi, que no, perquè no hi guanyo res, per a qui o per a què ho estic fent? El meu objectiu era molt clar quan vaig començar, encara el mantinc, però en política sempre hi ha molts objectius paral·lels, la majoria molt nobles. No vull que m'acabi absorbint del tot, ni tinc intenció de fer carrera. Llavors, per què continuo?

Relats conjunts, El jueu errant

Les autoritats sanitàries: Ens alegra poder informar que el pitjor de la pandèmia ja ha passat, cada dia es registren menys contagis, i tot i que encara hem de lamentar morts diàriament, les defuncions han disminuït de manera dràstica. No podem caure en la relaxació, hi ha risc de rebrot si no fem el desconfinament de manera assenyada, però a dia d'avui ens veiem en condicions d'ampliar una mica el marge per sortir a l'exterior. Recordem que hi ha horaris estrictes pels que surten amb canalla, pels esportistes i per la gent gran. Els que passegen gossos o van a comprar han de fer-ho amb tota mena de precaucions, mantenint les mesures de seguretat i sense excedir-se en els temps. Per tots aquells que no compleixin cap d'aquestes condicions, entenem que han estat unes setmanes molt dures, però a partir d'avui habilitem una franja horària de dues a tres de la matinada perquè també tenen dret a sortir a estirar les cames...

Jo:

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de maig.

La nova normalitat

Cada any apareixen una sèrie d'eufemismes o neologismes per anomenar conceptes que necessiten ser batejats, o rebatejats perquè semblin una altra cosa. S'han fet molt famoses les fake news, parlem amb preocupació d'emergència climàtica o transició energètica, les dones mostren la seva sororitat i molts i moltes de nosaltres ens declarem seriòfils. Ara toca parlar de la nova normalitat.

Amb aquest concepte que s'han tret de la màniga volen dir  l'adaptació que haurem de tenir davant les seqüeles de la crisi sanitària per la COVID-19. Elements protectors, distància de seguretat, evitar aglomeracions, desconfinament progressiu. Què acabarà passant, no ho sap ningú. Sóc dels que pensa que d'aquí un temps ni ens en recordarem de tot això i ho tornarem a fer tot malament. Fins i tot oblidarem com ens hem de rentar les mans. Però parlar de 'nova normalitat' em fa pensar que consideren que abans n'hi havia una altra, de normalitat. I què és la normalitat?

El distanciament social que hem patit aquests darrers mesos, totes les diferències de mobilitat, de comunicació i de relacionar-nos amb el nostre entorn, m'han fet pensar. La majoria de les activitats que feia setmanalment, les 'voluntàries', han caigut. M'he trobat amb molt temps lliure, tot de sobte. I m'ha agradat. I em pregunto, allò d'abans era la normalitat? Dedicar nou hores a la feina (perquè tinc la sort de tenir-la prop de casa), dues, tres reunions als vespres cada setmana, assajos, actuacions de castells, molts caps de setmana hipotecats per motius diversos. És aquesta la normalitat que aspiro a restablir? Si dic la veritat, no n'estic segur. Ara que m'he aturat, a la força, perquè no em sé aturar sol, i he tingut temps per pensar, no tinc clar que aquella normalitat sigui la que vull recuperar. 

Segur que alguns de vosaltres heu patit molt l'aïllament, el distanciament amb altra gent o algunes activitats que fèieu. Jo no, ho sento. A mi aquests mesos m'han ensenyat que faria molt bé d'allunyar-me de moltes coses que no faig per voluntat, sinó per obligació, i que ni me n'adono. Però no patiu, que així com penso que, com a societat no aprendrem res, jo tampoc aprendré res. Ja em conec.

Ginkgos 2020

Molts dies ens deu costar recordar-ho, però estem a la primavera, l'estació en què la flora torna a la vida. Estic segur que ja us esteu preguntant com estan els ginkgos de casa meva, si hauran rebrotat un any més, si tindran noves branques, si hi ha alguna baixa. Doncs no patiu, que us faig l'actualització anual de l'arbreda. Primerament, aquesta era la situació l'any 2019. Els cinc ginkgos que continuen amb vida, efectivament, han tret fulles altre cop. Els he tret les canyes que els havia posat per créixer rectes, perquè en realitat no aguantaven res. No ha tingut tanta sort l'alvocat, el vaig trasplantar a un test més gran i no se li ha posat massa bé. No n'estic segur, però em sembla que ja ens en podem acomiadar. No posaré una foto seva perquè està en un estat catastròfic i no vull ferir sensibilitats. Però som-hi amb els ginkgos!

Aquí tenim #1 i #3 (recordem que #2 va passar a millor vida). Vaig podar les branques que s'havien assecat, #1 segueix sent alt però li ha quedat el tronc una mica més fi i mai ha fet branques. 

#4 i #6 són els que tenen el tronc més gruixut i robust. Algunes de les branques s'han assecat i les he tallat, aquest any sembla que alguna altra es perdrà pel camí. A més, #4 té alguna mena de malaltia a les fulles que li fa tenir uns puntets amb no massa bona pinta.

Finalment, #5 segueix amb el seu patró estrany. Primer va fer el tronc. El segon any es va assecar però va fer una branca. Després aquesta se li va assecar també i en va fer una de diferent. I aquesta és la que es veu, va créixer dos anys i s'ha quedat així. Ha quedat descompensat, però segueix aguantant.

Com a comentari general, diria que tots van de mal borràs. Fa anys que no tenen creixement perceptible i, tot i que semblen prou robustos, mica en mica perden una mica de força. No sé si trasplantar-los a algun lloc definitiu on puguin estendre les seves arrels tant com vulguin podria servir, però tampoc sé on fer-ho per poder-los vigilar i tenir-ne cura. De moment, em seguiran fent companyia a casa.

Years and years

Molt es parla de com ens canviarà la crisi sanitària que vivim, tant a nosaltres com a persones, com a la societat en general. Bé, potser és difícil de predir, tot i que jo ara per ara em decanto a pensar que els canvis seran mínims, però que passarem una bona crisi econòmica quan encara no ens havíem recuperat de l'anterior, això sí.

Qui sí que es va dedicar a fer història ficció són els productors de Years and Years, sèrie que es pot veure a HBO. Una família anglesa, ben diversa però ben avinguda, reben l'arribada d'un nou membre, fill d'una dels quatre germans Lyons. Corre el 2019, estan a les portes del Brexit i el món sembla un lloc inhòspit, tot i que tots ells gaudeixen de certa estabilitat. El naixement d'en Lincoln porta una reflexió, com serà el món en el que creixerà aquest petit? I així avancem cinc anys endavant, fins el 2024, per adonar-nos com han canviat les coses. Ens esperen sis capítols en els quals arribarem fins el 2030 i la vida dels protagonistes canviarà individualment, però també globalment. Populismes, encarnats pel personatge Vivienne Rook (Emma Thompson), guerres econòmiques entre la Xina i EUA, fallida dels bancs, tancaments de fronteres i enduriment de les lleis d'immigració, revolucions a tots els països... Tot molt realista. Tot esfereidorament possible i creïble. Tan versemblant que sembla que ens estiguin ensenyant el que passarà els propers deu anys, no el contingut d'una sèrie de ficció. I no vull dir més coses que ja prou n'he revelat, però si la mireu us quedareu més d'un cop amb un pam de nas. El món que ens espera, companys i companyes, és per anar plegant ja. Sèrie molt recomanable.

 La família Lyons, guaita que fan ara!

Cuidadors invisibles

Tots aquests dies es parla molt dels sanitaris i sanitàries que s'estan deixant la pell per superar una situació de crisi que ens ha passat a tots per sobre. Naturalment mereixen totes les nostres lloances, però sobretot mereixen que no hi hagi més retallades i que pugi el pressupost assignat per reforçar la sanitat pública, quan tot això acabi. També es parla molt de malalts, de contagis, d'hospitalitzacions i, malauradament, de morts. Les estadístiques no paren de créixer, encara que sembla que mica en mica s'estabilitza la situació. Però poc es parlar d'un conjunt de gent que a mi m'agradaria destacar.

Les persones que han donat positiu en un test o que tenen símptomes clars, però no prou forts per ser atesos en un centre mèdic, tenen baixa laboral i 'arrest domiciliari'. Evidentment, no poden sortir al carrer perquè són un focus d'infecció, però si fan bé les coses, de fet s'han de confinar en una habitació a banda i minimitzar contactes amb tot i tothom que els envolta. Això vol dir que aquells que conviuen amb ells s'han d'encarregar de tenir-ne cura, fer els àpats, proporcionar-los tot allò que els cal, fer les tasques de la casa, la compra... No he vist ningú donant les gràcies per tot això que fan i jo sí que ho vull fer-ho. El meu agraïment més sincer a aquests cuidadors i cuidadores invisibles que estan patint també els efectes de la pandèmia. Per mi ho estan fent i em cal posar-ho en valor. Aviat tot haurà passat i espero tornar totes les atencions amb escreix! Gràcies.

Relats conjunts, Noia a la finestra

Com que estic aquí mirant per la finestra ara tothom espera que expliqui una història de confinament a casa, de pandèmies i de no poder sortir a l'exterior. Ho reconec, aquesta imatge que desprenc fa pensar en això, però res més lluny, no. En aquest relat no n'hi ha cap, de pandèmia! Si em passo els dies mirant per la finestra és perquè no puc sofrir el meu marit, prefereixo no veure'l! Miro el mar a veure si torna en Josep de pescar, passa dies lluny del poble, a alta mar i l'enyoro molt. Tinc l'esperança de veure aparèixer la seva barca i trobar qualsevol excusa per deixar el carallot del meu marit aquí i anar-me'n amb ell. Està trigant molt, aquest cop. No pateixo perquè en aquest relat tampoc no hi ha cap temporal i fa molts dies que no plou, mireu quin bon temps! Però i si li ha passat alguna cosa? No serà capaç d'haver atracat en un altre port! Això sí que no li perdonaria! Bé, que foti el que vulgui, però a mi que em vingui a treure de casa, eh? I que sigui aviat! I ara què voldrà aquest que torna a xerrar? Ostres, que pesat! Va Josep, espavila!


La meva participació als Relats Conjunts d'abril. 

Positiu

Mira que m'han dit coses a la vida, de tot. Però em sembla que mai m'havien dit que sóc positiu.

Ja sabeu què em toca.

Malaguanyat meteorit

Aquesta setmana he decidit anar a fer la compra setmanal dimecres. En situació de normalitat, hi anem plegats divendres a la tarda o dissabte al matí. Avançar tant la compra respon a que aquest cap de setmana llarg serà Setmana Santa i divendres és festa, així que he pensat que dijous seria dia de molta afluència de compradors. Buscava el moment de la setmana en que em trobés menys gent, com he intentat les darreres setmanes, així que hi he anat al migdia. Un cop més, hi he trobat més gent de la que em sembla normal. Massa gent al carrer, massa gent als supermercats. D'acord, ells deuen pensar el mateix de mi, però jo tinc la certesa que surto un sol cop cada setmana per comprar productes necessaris, res de fer rebost ni comprar compulsivament.

Una altra cosa que he detectat és que alguna gent es pensa que, portant una mascareta i guants, ja ho tenen tot fet. No respecten el distanciament social en absolut, no tenen cap inconvenient de posar-se't al costat. Potser pensen que ja t'apartaràs tu, que ells estan salvats. Quanta inconsciència. Jo no porto mascareta, no me l'he posat cap dia. Guants sí. Fora de casa no parlo amb ningú i passo mínim a dos metres de qualsevol ésser que em trobi. No entenc aquesta falta de respecte d'entrar en l'espai vital de l'altre, que ara és més important i necessari que mai.

Per acabar-ho d'adobar, veig a la tele i a les xarxes cues quilomètriques de cotxes intentant sortir de les ciutats per marxar de Setmana Santa. Per anar a on, exactament? Podrien anar directament cap a l'hospital, per guanyar temps. Als Pirineus i a la Costa Brava la majoria de pacients ingressats no són autòctons, són gent que havia anat a la seva segona residència. En definitiva, cada dia que he de sortir al carrer, i si a més veig notícies d'aquestes als mitjans, no puc fer més que pensar que és una llàstima que el meteorit que passarà prop de la Terra aquest abril no passi una mica més a prop. Una mica molt més a prop.

Els llibres ens criden

Sempre he dit que els llibres ens criden. Quan vaig a la llibreria solc portar pensat quins llibres compraré, però algun cop, algun llibre no buscat s'entesta a venir amb mi, allargo el braç, l'agafo i ja no puc tornar-lo a deixar. També passa amb els llibres que trio llegir de la pila que tinc a casa. Alguns porten moltíssim temps acumulant pols i ni me'ls miro, però de sobte, un bon dia em criden l'atenció i em poso a llegir-los. Són ells els que em criden des de la lleixa. 

Per forçar una mica això, fa un parell d'anys vaig decidir fer-me propòsits lectors a principi d'any: triar cinc llibres d'aquells que porten molt temps a casa sense èxit, i llegir-los duran aquell any. De moment me n'he sortit prou bé. Un dels llibres que vaig triar aquest 2020 va ser 'Van venir com orenetes'. No sé ni el temps que fa que estava allà, ni estic massa segur d'on el vaig treure. De veritat, no ho recordo bé. En realitat, no tenia ni la més remota idea de l'argument i quan el vaig posar a la llista ni em vaig molestar a llegir la contraportada. Senzillament vaig pensar que ja era hora de llegir-lo i ja està.

Tenia tot l'any per complir el propòsit lector, i de tot l'any he anat a triar el mes de març per llegir aquest llibre. Un llibre escrit al 1937 per William Maxwell, per cert. I com que darrerament vaig a preu fet amb els llibres, un darrere l'altre, un cop més vaig arreplegar aquest sense mirar ni de què anava. I de què va? Doncs de diverses coses, però sobretot de l'epidèmia de Grip Espanyola de principi dels anys 20 del segle passat, als Estats Units, concretament a Logan, Illinois. Una malaltia que va agafar la gent per sorpresa, que abans de tenir casos locals va fer que tanquessin les escoles, que la gent es tanqués a casa i que s'evités tot contacte amb les persones que s'havien posat malaltes. Una malaltia que provocava moltes morts i que per prevenir-la calia adoptar mesures higièniques i confinar-se a casa. Una malaltia que causava pànic i que, no m'ho feu dir, perquè ara mateix no sabria dir a què em recorda.

Ens criden, o no ens criden els llibres quan és el moment oportú per llegir-los?

Cinc afirmacions

Aquests dies corre per twitter un joc en el que ha participat molta gent. Es tracta de fer cinc afirmacions sobre un mateix, entre les quals una d'elles és falsa. Es tracta que la gent encerti quina és la falsa, especulant una mica amb el que sap d'aquella persona. He pensat que -per què no?-, ho podríem portar aquí als blogs, per distreure'ns una estona. Aquí ens coneixem força, potser en alguns casos serà més de memòria que de coneixement que podrem descartar alguna opció. Però què us sembla? Va, us dic 5 coses meves, a veure si endevineu quina d'elles no és veritat.

1. En un viatge a Paris vam evitar un robatori al metro posant-nos a cridar.

2. Vaig tornar un dia abans d'un congrés científic per no perdre'm un assaig de castells.

3. Amb 18 anys vaig marxar sol a Bèlgica per trobar-me allà amb amics de les vacances.

4. Us estiu vaig treballar al programa de prevenció i neteja del litoral català, des del centre de control.

5. Vaig triar lloc per sopar amb un ex-portaveu del Congrés dels Diputats i li va semblar car.

Relats conjunts, Pollice Verso

Eeeeeeh! Aquests dos s'estaven saltant el confinament, però què s'han pensat! Ni carro de la compra ni gos per passejar! Serà possible! Nosaltres aquí sense poder-nos moure i ells campant! Gràcies senyor policia per atonyinar-los com es mereixen! El proper cop s'ho pensaran millor!

Escàs d'idees, però sempre participant als Relats Conjunts!

El número de la mala sort, o no

Arriba la primavera, i amb ella l'aniversari d'aquest blog. Doncs sí, el Bona Nit fa 13 anys. Diuen que és el número de la mala sort, però a mi no m'ho sembla pas. Això sí, aquest any, per primer cop, no he preparat res especial per aquest dia. Ni la circumstància que vivim actualment, ni la circumstància blogaire que arrosseguem ja fa temps, em conviden a grans celebracions. Celebrem, doncs, que encara ens queda una mica de vida blogaire, que seguim aquí malgrat dels malgrats. I no oblidem les dates importants, ja em va passar amb el Llibres, i Punt!, que aquest any feia una dècada i em va saber molt greu. Ara el Bona Nit fa 13 anys, no diré que amb bona salut, però com a veterà que és amb camí de 1600 posts a l'esquena, per mi és especial recordar-ho. I com sempre, assenyalar aquesta data al calendari també serveix per donar-vos les gràcies a tots i totes que passeu per aquí, ja sigui sovint o de tant en tant, a dir la vostra i a compartir una estoneta amb mi i amb les ximpleries que escric. Gràcies de tot cor. Que sigui per molts anys més!

El que sí que faré és la ja clàssica secció 'no me'ls puc treure del cap', encara a dia d'avui trobo molts rètols o inscripcions que em fan pensar en vosaltres. Aquests són els que he recollit aquest any. Si feu clic a les imatges us portarà a casa del o la blogaire en qüestió. 

Millor separats

A l'adolescència molts temes es viuen de manera molt intensa, com per exemple el de l'amistat. Tenim amics que ens sembla que ens han de durar tota la vida i el dia següent ens hi hem enfadat i no en volem saber res. La situació sembla que s'estabilitza quan et fas gran i no et deixes endur tant per les emocions. Però m'he descobert recentment en una actitud d'aquestes que sembla que només tenim a l'adolescència, però no. Com pot ser que una persona ens pugui caure bé, fins i tot tenir-li afecte, però quan està amb alguna altra persona no la suportem? S'entén què vull dir, oi? Dues persones juntes que et fan rabieta, o fins i tot et fan enfadar per algunes actituds, però quan estan separades, fins i tot amb altra gent, et pots portar perfectament bé amb una d'elles, o potser fins i tot amb les dues, però en el cas que comento és especialment amb una. Us passa això? Com gestioneu la situació quan les persones estan juntes perquè no afecti a la relació que teniu amb una d'elles quan no ho estan?

Blogfinament

Ara que ens recomanen quedar-nos a casa i no sortir si no és necessari.

Ara que aprofitarem per acabar lectures endarrerides i mirar-nos tot el que ens ofereix Netflix.

Ara que farem la neteja de casa a fons fins que quedi ben neta.

Ara que acabarem aquell vell àlbum de viatge que vam deixar a mitges.

Ara que farem aquella reorganització dels àlbums de fotos que no fèiem mai.

Ara que ens dedicarem a parlar per videoconferència amb tothom.

Ara que combatrem l'avorriment fent mots encreuats, o amb jocs de taula.

Ara que farem anar Youtube per mirar tutorials de les coses més diverses.

Ara que practicarem horticultura amb totes les plantes de la casa.

Ara que farem totes aquelles petites reparacions que calen a casa.

Ara que ens passarem el dia a twitter criticant la gestió de la crisi que pretén el Gobierno. 

No creieu que ha arribat el moment de trobar temps per treure la pols als nostres vells blogs i fer que tornin a remuntar? El confinament és l'impuls que ens feia falta! Ja no hi ha excusa!

Coronavirus

No em fa por contagiar-me. Sóc una mica destraler i no faig massa cas de la salut. Si l'agafo, doncs mira, ja el passaré com pugui i confio que el meu sistema immunitari farà la seva feina correctament. Si m'ha d'afectar com ho fan els refredats estacionals, potser el passaré sense ni adonar-me'n.

El que m'espanta és què puc fer jo amb els altres, si l'agafo. Els meus pares ja entren en les edats de població de risc, encara que a mi no m'ho sembli, però ja tenen edat perillosa. Per no dir que tenim a prop persones de força més edat encara, més vulnerables. També veig sovint un nadó força petit que encara no deu tenir totes les defenses que tocaria. No m'agradaria ser jo qui posés en risc les seves vides per ser-ne un portador pràcticament asimptomàtic, o un descuidat. Per ara em dedico a aplicar les mesures higièniques pertinents, les més efectives, més pels altres que per mi. I si ha de venir, que vingui, però que deixi els meus 'vellets' en pau.  

Relats conjunts, La vella i la nena amb espelmes

A veure iaia, anem a mirar això de les xarxes socials que em preguntaves, no és tan difícil. Ara que ha marxat la llum, mirem-ho a l'iPad, que té bateria. Tens el twitter, que és per missatges curts del tema que vulguis. Li diuen microblogging, és com allò que feies tu d'escriure un blog, però en més curtet. Això sí, t'adverteixo que allà la gent s'hi baralla força, sembla que ho facin servir de teràpia! Gairebé no es pot dir ni bon dia. Van fer una altra versió semblant que es diu Mastodont, però em sembla que no el fa servir ningú. Del facebook ni te'n parlo, francament no sé massa bé com funciona, està passat de moda! Ara el que es porta és instagram, s'hi lliga més que al tinder! Sí, ja sé que em vas dir que el tinder no t'interessa, però a l'instagram també s'hi pot penjar fotos i ja està, eh? No cal lligar. Encara que nosaltres ni hi pengem fotos ja, fem stories tot el dia, de qualsevol cosa que et passa pel cap, patam, foto i cap amunt! Ah, i els youtubers, gent que es grava i penja els vídeos al seu canal, jo en segueixo una pila! Algun és una mica ximplet, però t'hi enganxes! Però bé, si vols estar informada, el millor que pots fer és seguir canals de telegram, t'hi subscrius i t'enviaran tot de notícies directament al mòbil. Sí, també és com el whatsapp, es pot fer servir per parlar amb altra gent, però això dels canals és el que està de moda, molta gent s'informa així ara, res de diaris. I bé, et parlaria de tik tok, però em sembla que no tens els genolls com per anar gravant vídeos amb música...

La meva aportació als Relats Conjunts de febrer, tard altre cop.

Mandra

Em fa mandra parlar del coronavirus.

Em fa mandra parlar de la taula de negociació.

Em fa mandra parlar de l'acte electoral de Perpinyà.

Em fa mandra parlar de l'egocentrisme de la meva companya de feina.

Em fa mandra començar la temporada de castells.

Em fa mandra fer reunions i més reunions.

Em fa mandra que m'emboliquin en projectes nous que ni m'interessen.

Em fa mandra que em demanin una implicació per sobre de les meves possibilitats.

Em fa mandra riure les gràcies a segons qui.

Em fa (una mica de) mandra escriure al blog.

Molt desganat de tot en general, cansat i amb poca energia mental. M'hauria de quedar només amb aquelles coses que no em fan mandra, però no en sé.

Comptant passes

La tecnologia avança a tal velocitat que sovint és difícil seguir-la. I altres vegades, senzillament no tenim cap interès en seguir-la. Això em passava a mi amb aquestes polseres-rellotge que es porten ara, no els rellotges intel·ligents, sinó aquestes més senzilletes que et compten les passes, et mesuren el ritme cardíac i les hores de son. Ja feia temps que en veia portar a molta gent i no passava de fer-me gràcia, sense cap intenció de tenir-ne una de pròpia.

Resulta que tinc uns amics amb els qui no ens veiem gaire, però sempre ens fem regals pels aniversaris. Mai quan toca, de vegades amb mesos de retard, com és el cas. Aquests amics, fa un parell de setmanes, em van regalar una d'aquestes polseres. No és pas que no la volgués tenir, senzillament que no pensava fer cap esforç per adquirir-la. Però un cop la tens fa gràcia i comences a fer mesures de les que l'aparell et permet. Mal negoci per algú tan competitiu amb ell mateix com jo.

Així que ja em teniu comptant passes cada dia per superar l'objectiu que li he marcat a la polsera, que són 10000 passes diàries. Escolta, que si s'ha de fer una volta una mica més llarga per assolir-les, es fa i punt. Que el temps no és tan important! I si a més la companya de despatx també la té i és igual de competitiva... vaja, que ara ens passem el dia anant a la impressora i pujant i baixant escales. Que ja em diràs tu, caminar no compta massa com a exercici, però com a mínim, estem distrets amb la polsereta.

Qui t'ho diu primer

Em sembla que ja he comentat altres vegades que m'agrada molt menjar. Ja sabeu, de fa poc, el que no m'agrada menjar, però totes aquelles coses calòriques i gustoses que existeixin són amigues meves. Això fa que al llarg de la meva vida hagi tingut variacions fortes de pes, de normal ja faig panxeta, però de vegades m'he passat molt i ho he hagut d'aturar, fins i tot de maneres una mica radicals, fent restriccions calòriques bèsties. També he aconseguit estar força prim, la gent s'espantava i tot, però va durar poc.

El cas és que ara havia arribat a un d'aquells punts que t'adones que has de parar. Com sigui, amb algun revulsiu inicial, perquè no ho sé fer d'altra manera, tinc molta força de voluntat quan m'hi poso, el que se'm fa difícil és començar. Però no podia continuar menjant igual. Així que m'he posat a la feina. Menjar molt menys, evitar dolços fora d'hores, que són la perdició, exercici regular. Anar fent, vaja. No sóc amant de dietes miraculoses, ho faig a la meva manera. Però l'inici és dur, la bàscula et va donant bones notícies, però ni tu mateix et notes canvis. Potser tu t'ho veus una mica, a la cara, als braços, aquell pantaló que ara et tanca, però tot i que ja són uns quants quilos, de moment no es nota gaire. Senyal que realment t'havies passat.

Fins que un dia algú se't planta davant de sobte i et diu un 'tu t'has aprimat molt, oi?'. Que no es molt, que és una part encara petita del que tocaria. Però algú t'ho ha vist. I t'ho ha dit. I estimes aquella persona, per fi no ets tu sol que ho veus ni la bàscula qui t'ho assenyala. De normal ningú n'ha de fotre res del pes o la complexió dels altres, no els hem demanant l'opinió. Però quan t'hi estàs esforçant i et desespera que 'no serveixi' per a res, com s'agraeix aquest comentari! Així que tres hurres per la persona que m'ho va dir aquest divendres. Gràcies!

High hopes

Si una cosa tenen les cançons és que en podem trobar sempre una per qualsevol moment que vivim. Allò que ens cal sentir, segur que algú ja ho ha plasmat en alguna lletra. La gràcia és que potser aquella cançó, sí, aquella que de sobte cobra tot el sentit, ja l'havíem sentit centenars de vegades i ens agradava, o no, però era una cançó més. Doncs bé, l'altre dia aquesta cançó se'm va plantar davant dels nassos i vaig saber que era la cançó que em calia per creure-m'ho, per saber que era possible i que, per què no jo, per què no llavors. But I always had a feeling, I was going to be that one in a million, always had high, high hopes. Aquesta cançó és High hopes, de Panic! At The Disco, un grup que vaig descobrir a Canadà fa dos anys i que ara també sona per aquí. I per sort, és de les que m'agraden, i força. Us deixo un enllaç a la lletra, amb la traducció al costat, per si us cal.

Bledes

Si em preguntessin quin és el menjar que m'agrada més, segurament no sabria què dir. Depèn del dia, suposo. Però sóc molt golafre, això sí que ho sabem. En canvi, si penso en aquells menjars que mai tindré prou lluny, de seguida em ve un nom al cap: les bledes. I no serà que les detesti perquè no suporto menjar-ne, perquè de fet no les he tastat des de l'època escolar, i d'això ja en fa una temporada.

Tinc aprensió a la verdura bullida, em fa venir basques. Recordo que, ja a l'escola, el dia que ens en posaven per dinar era un martiri. Sempre buscava la manera de fer-les desaparèixer, i no precisament cap a dins la gola. I no era pas l'únic, eh? La cosa més 'legal' que feia era donar-les a algun company quan les mestres de menjador no miraven, a canvi de menjar-me alguna altra cosa que a ell no li agradés. També ens en tiràvem els uns als altres, o en fèiem bocinets petits per repartir-los aquí i allà. Finalment, també hi havia alguna que altra corredissa amb la safata cap al cubell de les restes per fer-les desaparèixer de cop, també lluny de les mirades de les professores, perquè altrament te'n tornaven a posar...

Queda clar que la meva història d'odi-odi amb les bledes ve de lluny i, com dic, mai més les he tornat a tastar. I si depèn de mi, no ho tornaré a fer. No per casualitat fa uns dies vaig comentar, a l'hora de dinar, davant de la perspectiva d'un plat ple de bledes d'un company, que si allò fos l'únic que tingués per menjar, a vida o mort, preferia morir-me...

Relats conjunts, Escurçó negre

Era un poble petit, però es prenien les festes molt seriosament; una de les que més, el carnestoltes. Cada any, la comissió de festes proposava un tema i, tothom, comparses, grups d'amics, escoles i tot aquell que hi volgués participar, s'esforçava a fabricar-se la millor disfressa, el concurs de carnestoltes era l'esdeveniment més important de l'any! Aquell any, coneixedors que la febre de les sèries i les plataformes de continguts havia arribat també al poble, la comissió va proposar que la gent es disfressés com els protagonistes de les sèries més populars. El ventall d'opcions era ben ampli i de seguida van veure que havia estat un encert, tota la gent del poble estava molt engrescada i disposada a donar-ho tot per endur-se el primer premi.

En Miquel de can Jou, en Josep de les feixes i l'Oriolet de ca l'Esparraquer van decidir sorprendre tothom disfressant-se dels tres protagonistes de la mítica sèrie L'Escurçó Negre. Van prendre la decisió perquè a en Miquel li solien dir que tenia una retirada a Mr. Bean, només va haver de deixar-se la barbeta i retallar-se una mica els cabells per esdevenir la viva imatge de Rowan Atkinson en el paper de Lord Escurçó Negre durant el regnat d'Elisabet I. Tampoc els va costar gaire als altres dos caracteritzar-se com en Baldrick i Lord Percy, una mica de sutge per aquí, maquillatge per allà, els dos van fer l'esforç d'adaptar el seu pèl capil·lar i facial als personatges, tot natural! On sí que s'hi van deixar diners va ser en el vestuari, entre els tres van finançar la confecció de l'abillament dels lords, van haver de baixar a ciutat a que els fessin els vestits a mida, també per no aixecar sospites al poble. Per en Josep no va caldre tant, aquí s'hi van estalviar uns calerons. El resultat final era impressionant. Van fer proves amb amics seus de quan estudiaven a ciutat, precisament els que els havien descobert la sèrie, i tothom va lloar la semblança dels tres amics amb els protagonistes. La caracterització perfecta els feia augurar una victòria fàcil en el concurs, ningú s'ho podia haver treballat tant.

El dia de carnestoltes de seguida van veure que alguna cosa passava. Ells es passejaven imitant fins i tot els moviments i les veus doblades dels tres protagonistes, però no semblava que ningú se'n sorprengués. Havien practicat molt, el resultat final era impecable. Però tot just els dedicaven una mirada d'estranyesa i acte seguir s'exclamaven amb gran emoció per aquell grup de ganàpies pobrament caracteritzats com els nanos protagonistes d'Stranger Things. La comparsa abillada dels principals personatges de Game of Thrones també va rebre molts aplaudiments i val a dir que el carnisser disfressat de Walter White de Breaking Bad mereixia un reconeixement. Però els tres amics van rebre la indiferència de tot el poble. El jurat del concurs, és clar, va confirmar les sospites i no els va atorgar el primer premi ni cap dels altres.

Decebuts, van anar a fer una cervesa al bar d'en Mingo, no entenien res. Pot ser que hi hagi sèries més famoses, però objectivament, eren els més ben caracteritzats. Quan en Mingo se'ls va acostar amb les tres mitjanes així els ho va confirmar. 'Nois, quan us he vist entrar per la porta m'he pensat que estava davant dels actors de veritat, de poc que no caic de cul!'. 'Doncs ningú no ens ha fet ni cas, Mingo, han passat de nosaltres completament!' li va contestar l'Oriolet amargament. 'Ai xiquets, em temo que en aquest poble molt poca gent us ha reconegut com a protagonistes d'una sèrie, si és que hi ha algú. Recordo quan van emetre a la tele la primera temporada, vosaltres éreu uns marrecs! Tothom la va mirar, però no va agradar a ningú. A l'escola no us van ensenyar que al 1485 va haver-hi en aquest poble una epidèmia de pesta negra que va acabar amb el 90% de la població? Ja es pensaven que el terror estava superat i els va agafar desprevinguts, la devastació va ser terrible. Des de llavors, aquell és un any maleït, un any de memòria negra que ningú vol recordar. Quan la gent del poble va veure que la sèrie estava ambientada al 1485, molts es van ofendre que es pogués fer broma d'aquell any. La van deixar de mirar després de pocs capítols d'humor irreverent i desconsiderat i ningú va voler mirar la segona temporada, tot i que ja estava ambientada en una altra època. Jo sí que la vaig mirar perquè penso que s'ha de poder riure de tot, però ho heu d'entendre, com que ningú aquí va mirar la segona temporada, ningú us ha reconegut!'.


La meva aportació als Relats Conjunts de gener, ha sortit llarga aquest cop!

La crisi dels 90

Com a tot arreu, les converses de sobretaula a la meva feina són recurrents, tot i que he de dir que toquem tota mena de temes, que treballo amb gent molt llegida! Un dels clàssics és l'edat i les crisis d'edat, que apareixen sovint derivats de qualsevol altre tema. Aquesta setmana vam saber que diversos progenitors dels meus companys ronden els 90 anys, però que això no els impedeix fer moltes activitats, com ara conduir un tractor pel tros. Ja va sortir 'el de sempre' dient que hi ha corredors de 90 anys que fan maratons i tot. I bé, com que jo sempre he dit que no tinc temps de passar les típiques crisis d'edat, vaig comentar que això era la crisi dels 90, amb tot el seguit de bromes que se'n van derivar.

Diuen que la crisi dels 40 es canalitza fent maratons o ultra trails, o comprant-se un cotxe esportiu. Com que jo no he fet ni una cosa ni l'altra, ni en tinc cap intenció, vaig dir que quan tingués la crisi dels 90, em comprometia a fer una marató. Ep, que jo em prenc aquest compromisos molt seriosament, eh! Així que, si arribo als 90, em tocarà fer una marató. Tot i que, si no estic en crisi, aquí podria trobar una escletxa legal per escaquejar-me'n, oi? De totes maneres, dubto que arribi a aquella edat. Fins i tot va sortir un voluntari per assegurar-nos de que no hi arribi...

Distància de seguretat

Sempre que viatjo m'agrada anar a llocs amb natura i un dels objectius és veure amb els propis ulls la fauna autòctona. De vegades fem tours específics perquè hi ha animals que són cars de veure, però en altres ocasions, els animals residents campen lliures i els pots veure prop de les carreteres per on passes mateix. Som molt respectuosos, no se'ns acudiria mai fer mal o estressar un animal salvatge, però el poder atractiu que tenen ens hipnotitza. Per això m'he fixat que són els propis animals qui et marquen la distància de seguretat a la que se senten segurs. Si t'hi acostes, com que no saben si vens amb bones o males intencions, ells es desplacen. En alguns casos fugen, però en d'altres només es mantenen a la mateixa distància que tu has trencat en acostar-t'hi. No es mostren amenaçadors, segurament perquè no els incomodem mai, però sí que marquen molt bé com et volen de prop. Instint de supervivència.

M'adono que les persones actuem igual. També marquem la nostra distància de seguretat i deixem que se'ns acostin fins allà on volem, ja sigui físicament o psicològica. Com els animals, alguns són més confiats i deixen que te'ls acostis més. En canvi, d'altres mantenen una distància prudencial molt gran i fugen si proves d'acostar-te. Com que els humans no tenim instints, ha de ser alguna mena de pulsió de supervivència, també; emocional, potser. Com en tot, la distància bona deu ser la intermèdia, ni obrir les portes a tothom, ni fugir de seguida que veiem venir algú. Viure en comunitat i departir amb altres congèneres és el que ens fa humans, diuen. 

Relats conjunts, El joc d'escacs

I així, amics i amigues, és com es consuma una victòria. Com el gran, sempre i indefectiblement, guanya el petit. No n'hi ha prou amb ser millor, amb vèncer per la mínima. S'ha d'aixafar, s'ha de mostrar sempre qui mana, qui té l'autoritat i no es deixarà vèncer, per res ni per ningú. El plaer de veure la cara del derrotat és indescriptible. El precís moment en que sap que ja no hi ha res a fer, que la desfeta s'ha consumat. Per què rebre la victòria amb humilitat i consolar el perdedor, quan pots mostrar tota la teva supèrbia, la teva grandesa que empetiteix encara més a l'altre? Per què mostrar una falsa modèstia que ningú es creu, perquè han vist, admirats, com has passat per sobre del teu oponent? No, la victòria s'ha d'assaborir sense demostrar ni un xic de feblesa, de compassió ni d'empatia. La victòria et pertany, no has de deixar que ningú se'n quedi ni una petita part. La derrota és humiliant, per tant no cal ni mirar-li a la cara, el derrotat no és digne de cap atenció més. Que siguin els altres qui el miren, qui l'esguarden esperant una reacció que no es produirà, fins que hagi de fugir, avergonyit i no se'n torni a saber res més.

Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de desembre. Vull aclarir que és el que m'ha sortit mirant el quadre, per les expressions de les noies, però res més lluny del que penso jo.