diumenge, 18 d’octubre de 2020

Canta, que la vida ho demana

La sèrie 'Zoey's Extraordinary Playlist' ha estat una de les sorpreses audiovisuals agradables que hem tingut els últims temps a casa. Es tracta d'una 'dramèdia', una trama dramàtica en la que, irremeiablement, hi ha moments de molta disbauxa i hilaritat. La Zoey pateix un accident mentre es fa una ressonància magnètica i adquireix un poder: conèixer els sentiments de les persones en forma de cançó. És a dir, tot sovint els seus coneguts se li posen a cantar i ballar davant dels nassos per expressar sentiments i emocions que intenten amagar, en alguns casos muntant autèntics números musicals de molta categoria. Evidentment, aquests números només els veu la Zoey. Les cançons que canten són molt conegudes, d'artistes diversos i de diferents èpoques, però expliquen exactament allò que el personatge o personatges estan sentint.

D'aquí.

Tot i que a la sèrie les cançons ajuden a la protagonista a conèixer els problemes de la gent i ella sempre intenta ajudar-los, també descobreix algunes coses que potser preferiria no saber. I això fa pensar. Sovint ens és difícil saber què hi ha dins d'una persona, tots ens posem mil cuirasses i màscares per dissimular allò que sentim. Però la Zoey ho pot saber, en contra de la voluntat dels altres. És lícit saber allò que un altre no vol explicar? Però encara pitjor, és un do, això de saber-ho? O és una condemna? Perquè no pot triar què saber i què no, senzillament passa. Com deia, en alguns casos, li serà d'utilitat. En altres, només embolica la troca.

Us agradaria tenir aquest poder? No cal que els vostres coneguts facin actuacions musicals, eh? Només saber què pensen, què senten. Penseu que potser també sabreu què pensen de vosaltres. Us donaria avantatges, això? O només us portaria maldecaps? Jo, la veritat, no ho tinc clar. Naturalment que algun cop m'agradaria saber què passa pel cap d'algú, fins i tot saber què pensa de mi. Però no sempre, no de manera espontània i amb qualsevol. Em sembla que això comporta més problemes que avantatges. La ignorància respecte a alguns temes no sempre està tan malament.

dimecres, 7 d’octubre de 2020

L'any sense castells

Aquest any està sent molt estrany per molts motius. Personalment, un d'ells és l'absència de castells. Aquest cap de setmana passat havia de tenir lloc el Concurs de Castells que es fa cada dos anys al Tarraco Arena de Tarragona. Per raons evidents, no es va poder fer, és clar. Com la resta d'actuacions castelleres des de febrer. Com a paradigma de l'activitat col·lectiva en la que el contacte físic és absolutament necessari, els castells seran de les darreres coses que podran tornar a la normalitat. No es poden fer a distància, ni virtualment, ni mantenint cap mesura de seguretat ni higiènica. Mala peça al teler.

Tot i pensar que és una llàstima i que és un any perdut d'assajos en un moment en el que l'activitat anava de davallada i els grans castells ja eren més cars de veure, he de dir que no els trobo a faltar. No els trobo a faltar a tall personal, que no se'n pugui fer no m'agrada, naturalment. Però jo estic còmode en aquest any sabàtic, el cos no em demana assajar, ni anar a actuacions i diades. Aquest seria el meu 27è any com a casteller, que es diu aviat, i aquesta aturada forçosa m'està fent adonar que el temps que cal dedicar-hi potser ja no em compensa i prefereixo invertir-lo en altres coses. Quines? Doncs tampoc ho sé. Potser senzillament en descansar.

Aquesta temporada ja es dóna per perduda, suposo que no hi ha cap colla que aspiri a poder actuar aquest 2020, i les coses no estan gens clares de cara al 2021. El meu cap es debat entre la poca pressa que tinc per tornar a l'activitat i el neguit pel mal que la pandèmia està fent a una tradició tan nostrada. Desconec què faré jo quan se'ns permeti tornar als locals d'assaig i a les places, però espero de tot cor que tot quedi en anècdota i no passi factura a les colles. A més, la crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica. A jutjar per l'anterior, la mala situació va portar a un repunt de l'activitat castellera. Tot plegat, una incògnita. Però els castells segur que tornaran, d'una manera o altra. No els podem deixar perdre.

dijous, 1 d’octubre de 2020

Ni oblit, ni perdó

Recordo nervis. 

Recordo matinada. 

Recordo concentració. 

Recordo mirades d'aprovació.

Recordo por.

Recordo indignació.

Recordo estar alerta.

Recordo plors.

Recordo abraçades.

Recordo confiança.

Recordo rauxa.

Recordo agraïment

Recordo complicitat.

Recordo coordinació.

Recordo determinació.

Recordo solidaritat.

Recordo valentia.

Recordo incertesa.

Recordo preocupació.

Recordo emoció.

Recordo alegria.

Recordo sensació de victòria.

Ni oblit, ni perdó.

dimecres, 23 de setembre de 2020

La llengua que trio

Sempre que inicio qualsevol projecte, del tipus que sigui, una de les coses que no em plantejo mai és la llengua que faré servir. De manera natural, el català s'obre camí i escric en aquesta llengua qualsevol text que el projecte requereixi. Podria exposar moltes raons per fer-ho, com la voluntat que el català sigui present en qualsevol àmbit de la vida, que penso que si no el fem servir desapareixerà, però podem deixar-ho, senzillament, amb que és la meva llengua. 
 
Quan explores una mica, observes que hi ha altra gent que fa allò mateix que fas tu (tampoc no inventarem res, ara), i que tria majoritàriament altres llengües, en especial el castellà, o l'anglès si són prou agosarats i en saben prou. Estem parlant de persones catalanes i molt probablement catalanoparlants (hi ha evidències), però que a l'hora de triar, fan servir una altra llengua i arraconen el català. Ho atribueixo a buscar un públic més nombrós, qualsevol persona de Catalunya els entendrà igualment, però amb sort també s'obriran camí en altres 'mercats'. També hi ha gent que fa servir totes les llengües que coneix, inclòs el català, depenent del que proposen en cada cas. Fer servir més d'una llengua no té res intrínsecament dolent. En funció de l'objectiu que tingui cadascú, és una jugada intel·ligent i segur que comporta avantatges. Ara bé, probablement no està fent cap favor al col·lectiu de catalanoparlants ni a aquells que intenten aprendre el català, si l'exclou de les seves opcions.
 
No sóc ningú per jutjar, cadascú té els seus motius i fer canvis de llengua amb finalitats 'comercials' en pot ser un, però probablement no l'únic. Tampoc no puc assegurar què faré jo en un futur, que molts cops ens hem d'acabar menjant les paraules. Però sí que sé que el català és important per mi, és la llengua que faig servir i la que estimo. Fer-la llengua única dels meus projectes i escrits em tanca portes, em limita a públics més petits, en sóc conscient. Però tot i així, no em resigno. Potser algun dia canviaré d'idea, però ara per ara prefereixo ser petit però fidel a allò que sento.  

dissabte, 19 de setembre de 2020

Relats conjunts, Llegint i escrivint missatges


 

Uf, com m'està costant l'últim llibre de Murakami... em marxa el cap tota l'estona, és el tercer cop que començo aquesta pàgina. No hi ha manera. Miro de fer veure que estic concentrada, perquè he insistit molt en les ganes que tenia de llegir-lo, però se m'han passat. I la Júlia aquí al costat que no deixa el mòbil ni que li recomani el metge. És que no s'acaben els comptes d'instagram per mirar? La veritat és que jo també el trauria ara i em posaria a mirar vídeos de receptes hipercalòriques a facebook o de balls ximples a tik tok, qualsevol cosa que em distregui d'aquest avorriment. Aquest japonès ja no és el que era. Però m'he quedat sense bateria, així que he de simular que estic absorta en la lectura i que m'està encantant. Potser millor així, perquè ara mateix si tingués el mòbil escriuria un tuit posant el llibre de volta i mitja i tots els fans de l'autor se'm tirarien a sobre, que no es pot dir res allà, encara que sigui veritat! A més, em ronca l'estómac, quina gana que tinc! Però encara queda estona pel vermut, ni una trista peça de fruita se m'ha acudit portar... Anem al parc a estirar-nos i llegir una mica... quines grans idees que tinc. Quan m'aixequi potser hauré d'anar directa al fisioterapeuta, quin mal d'esquena d'aquesta posició! I ella tan tranquil·la, aquí amb el trasto passant l'estona. No sé si posar alguna excusa perquè marxem, inventar-me alguna urgència. No s'hi està malament aquí, aquest solet de tardor és ben agradable, però el llibre és infumable. Quina enveja de la col·lega, tu.

- Júlia, bonica, estàs ben enganxada al mòbil, eh? Ja podries deixar-lo estar una estona i llegir una mica, que hem vingut a desconnectar, no?

- Però què dius Gemma, si jo faig servir el mòbil com a lector, tinc una aplicació que atenua la llum de la pantalla i no cansa la vista. És molt més sostenible! He estat ben enganxada des que hem arribat. Just ara he acabat el darrer llibre de Murakami, quina passada, m'ha encantat! Ara anava a compartir el meu entusiasme a twitter.

 

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de setembre.

divendres, 11 de setembre de 2020

Amb els ulls tancats

La desperto segons les instruccions donades, aquest cop, quan estic a punt de marxar, perquè aquell dia teletreballa. Sempre li costa obrir els ulls, ja fa temps que sóc el seu despertador. En aquests primers moments de semi-consciència, de vegades tenim converses interessants, amb ella encara amb els ulls tancats. 
 
Plou, li dic.
Sí, et mullaràs.
Ja ho sé. Però ja saps que això no és el pitjor.
Però no passa res, vas a bon ritme.
 
Qui llegeixi això pot no entendre gaire bé el significat d'aquestes quatre frases, però demostren com ens coneixem. Primerament, sap que em mullaré, perquè no agafaré paraigües, encara que caigui el diluvi universal. Però mullar-me no em preocupa gaire, em molesta més perquè no podré llegir caminant cap a la feina, cosa que solc fer. Que se'm mulli el llibre sí que em molesta. Però no passa res, perquè el ritme lector d'aquest any és alt, com ella ha dit, em puc permetre no llegir aquests minuts. I això, en semi-consciència i els ulls tancats. 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Des de l'altra banda

Fins i tot l'excursionista de pa sucat amb oli sap que sempre hi ha, com a mínim, dues versions de cada història, dues visions diferents. Quedar-se només amb una d'elles és tenir una idea molt esbiaixada de la realitat. Per això, després de tres cops de tenir la mateixa perspectiva i gairebé convèncer-se que no n'hi hauria cap altra, va decidir fer un cop de cap i anar a buscar l'altra versió. Podia ser que no trobés com arribar-hi, però almenys ho havia de provar.

Aquesta era la visió a la que estava acostumat:

El Comaloforno des del Besiberri Sud.
El Pic de Comaloforno vist des del Besiberri Sud.
 

I d'aquesta manera es veu la realitat des d'un altre angle, just des de la perspectiva oposada.

 La cresta dels Besiberris vista des del cim del Comaloforno.

 

Content i satisfet de no haver-se quedat amb la versió fàcil i evident, d'haver-se aventurat a entendre la realitat des d'un altre punt de vista, ara ja només li queda aquell bonyet del final de la cresta, el Besiberri Nord, per completar tots els tresmils de Catalunya.

Però aquesta, amics i amigues, és una altra història.

dijous, 3 de setembre de 2020

Escriptura directa

 

La sala d'espera era una nau immensa, em va deixar francament impressionat. Era esperable, l'aparença és molt important. Cal generar la sensació que els diners no són cap problema a la gent que es pot permetre contractar els serveis de l'empresa, però reconec que em va semblar excessiu i tot. No entenia ben bé el perquè de les plantes penjant, però estava segur que no eren casuals, que l'efecte que provoquen deu estar més que estudiat. Estar sol en un espai tan gran em va neguitejar més del que ja ho estava, m'havia costat molt prendre la decisió i una mica més i l'espai em fa tirar enrere, però vaig esperar estoicament. Efectivament, l'aparença, en el meu cas de tranquil·litat i seguretat, és molt important. No me'n penedeixo, l'estona d'espera que em van fer fer, segur que estudiada com tota la resta de l'entorn, no es va fer llarga i de seguida em van fer passar. L'operació va ser un èxit, com cal esperar de l'empresa més qualificada del sector. Ara ja puc dir que no sóc un humà com els altres, encara no s'ha inventat un terme per definir les persones com jo, però a mi m'agrada anomenar-nos post-humans. Les moltes modificacions que ha tingut el meu cos m'obren una infinitat de possibilitats, encara no les conec totes i a més s'aniran actualitzant i renovant amb el temps. La intel·ligència artificial que porto integrada aprèn ràpid, cada dia ens coordinem millor i m'ajuda amb més coses. Però una de les funcionalitats que més faig servir és la de l'escriptura directa, potser perquè abans me'n feia un fart, d'escriure, i sempre m'ha agradat aquest tipus de comunicació. Però ja no em suposa cap esforç, ja no em cal cap teclat, ni cap pantalla, ni molt menys cap instrument arcaic que funcioni amb tinta. Ara només penso les paraules i apareixen escrites en qualsevol format compatible amb mi. La intel·ligència artificial em corregeix i m'estructura les frases, ja només em cal pensar-ne l'esquelet. Aquest text que veieu m'ha costat 0.3 mil·lisegons de pensament. La vida és massa curta per posar-se a escriure físicament de manera tan laboriosa. Bé, la meva ja no ho serà tant, de curta...


La meva participació a la proposta que ens feia la Carme a l'agost, tot i que ja estiguem a setembre!

diumenge, 30 d’agost de 2020

Categoria: Figurant

Des que fa muntanya, l'excursionista de pa sucat amb oli ha observat la presència d'uns individus sospitosos que apareixen a qualsevol racó, de qualsevol ruta i a qualsevol alçada, especialment quan sorgeixen dubtes de per on continuar caminant: els figurants. Si algun cop estàs perdut o no tens clar el camí a seguir, sempre es veu algú a la llunyania que et fa saber per on has d'anar, o t'atrapa algú que sap on va i el pots seguir. A l'excursionista de pa sucat amb oli li sembla evident que no és una casualitat, aquests figurants són allà per marcar-li el camí i que no es perdi, com una senyalització de GR o una fita, però en versió 'en viu'.

Després d'una setmaneta repartida entre Benasque i la Vall de Boí, amb tres excursions llargues i exigents a les esquenes, l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha adonat que ha servit de guia per alguna gent que estava una mica perduda i l'han pres de referència, ha indicat el camí a més d'un excursionista i ha explicat a d'altres quins cims es poden veure en la distància. Fins i tot ha donat alguna indicació incorrecta i se n'ha adonat més tard. En definitiva, sembla que després de moltes sortides a la muntanya ha assolit la categoria de figurant, cosa que li sembla força meritòria. Ara per ara, ningú l'ha condecorat amb cap medalla o insígnia, però.

Com que aquest fet és el més destacable d'aquests dies, sens dubte, només li queda compartir amb vosaltres en què van consistir les tres excursions, sense detalls, perquè es podria allargar molt. Ha fet una colla de cims i s'ha carregat a les cames molts quilòmetres i molt desnivell acumulat:

- Fita E del Perdiguero (3171m), Pico Perdiguero (3222m), Fita O del Perdiguero (3176m), Tuca de Literola (3095m), Pico Royo (3122m), Punta Literola (3132m), per la vall de Literola.

- Pico Vallibierna (3067m), Tuca de Culebras (3062m), des de l'estany de Llauset.

- Besiberri Sud (3023m), Pic d'Abellers (2982m), des de Caldes de Boí, pels estanys de Gèmena.

En resum 10 muntanyes de molta entitat en només 5 dies, de les quals 9 estan per sobre dels 3000 metres d'alçada i la darrera els frega. Només una de les 10 ja havia estat assolida anteriorment: el Besiberri Sud. Com es pot imaginar, l'excursionista de pa sucat amb oli està ben inflat. I hagués continuat, eh? Però també és cert que la Fantàstica Acompanyant comença a estar fins la gorra d'ell. O fins el Buff.

Des del Pico Royo, el Perdiguero i la seva Fita O. Al fons el Posets, una de les bèsties dels Pirineus.

Si vols fer el Culebras des del Vallibierna toca cavalcar el Paso del Caballo. Poca broma...

L'Aneto i els seus amics es veuen des de tot arreu. Des del Besiberri Sud van reconèixer, al fons, el Perdiguero. A l'esquerra també hi havia el Vallibierna, però a la foto no es veu.


Informe de danys: Molt, molt mínims. Cansament acumulat que no impedia seguir en cap moment. La Fantàstica acompanyant es va donar dos cops al mateix genoll i hi té ferida. Però sobreviurà.

divendres, 21 d’agost de 2020

Avís, si és que cal

Va haver-hi un temps que per aquí als blogs sempre hi havia gent. El degoteig constant de posts publicats, els comentaris a cabassos quan en publicaves un tu. Fins i tot en aquesta època, típica per fer vacances també de blogs, es conservava molt de moviment. És evident que aquells temps ja han passat, fa molt que ho sabem, però aquestes darreres setmanes el panorama és poc menys que desolador. 

Quan els blogs estaven en boga, jo era molt actiu i no faltava mai a la cita de comentar. Ara, de vegades, em costa més. Com que tenia molta presència i aquí no ens coneixíem fora de les pantalles, sempre deia que no marxaria enlloc sense avisar, que si no podia connectar-me en uns dies, sempre avisaria, no fos cas que algú pensés que m'havia passat alguna cosa si no em veia comentar o publicar. Ho deia i ho complia. Però aquests dies m'estava preguntant si cal fer-ho, ara que passaré uns quants dies desconnectat. Si no dic res i publico a la tornada, algú se n'adonarà que he faltat? Algú s'estranyarà del suposat silenci? Potser ja no queda ningú que hagi de patir o estranyar-se si en XeXu no li comenta una entrada, o si s'està massa temps a publicar un post nou. 

Sé que alguns de vosaltres encara hi sou, us tinc en compte. Sou l'excepció, la resistència. Potser és per vosaltres, doncs, que escric aquest post. O per no faltar a la meva pròpia paraula, donada ara ja fa molt temps i en un escenari completament diferent. En tot cas, ja està fet. De moment no cal patir per res si no us comento aviat, si és que publiqueu alguna cosa. Ho faré en breu. Cuideu-vos, mentrestant.

dimarts, 18 d’agost de 2020

Qui porta la motxilla?

La Fantàstica Acompanyant i jo, quan anem d'excursió, ens preparem cadascú la seva motxilla. Triem la roba de recanvi que volem portar per seguretat, ens repartim el menjar, la farmaciola, algunes andròmines. Anem tots dos carregats, de vegades en excés i tot. Fins i tot, algun cop que sortim a caminar una estona per camins sense dificultat, és ella qui carrega una motxilla petita amb una mica d'aigua, uns fruits secs i una rebequeta. Jo, si puc no portar-ne, millor.

Explico això perquè a la muntanya sovint observem un clar biaix en qui carrega el pes en les parelles que ens trobem. Darrerament ens dediquem a comptar quantes parelles (heterosexuals) porten una sola motxilla i qui la carrega. Que l'un vagi de camàlic i l'altra amb una bossa de roba a l'esquena no compta com a repartir-se el pes. Els resultats del nostre recompte són molt clars, podríem dir que en més del 90% dels casos és ell qui carrega i ella qui no porta res a l'esquena. A cotes altes val a dir que la cosa s'iguala, qui fa alta muntanya ja sap que ha d'anar equipat i que toca carregar. Però a excursions curtes, o a llocs amb molta afluència de gent, aquest biaix es multiplica.

A primera vista potser a algú li sembla normal. És clar, el noi és el fort, pot carregar més pes i no es cansa tant. Però no ho és, res impedeix a les dones ni a les noies carregar pes a l'esquena, fins i tot molt de pes, perquè de fet, moltes ho fan. Tenda, sac i el que faci falta. Què ho fa que, si només porten una motxilla, gairebé sempre la carregui ell? Doncs els rols de gènere. Tenim al cap que hi ha un gènere fort i un de feble i que a cadascun li toca fer unes coses o unes altres. És evident que el fort de la casa és qui carrega la motxilla, oi? Doncs no.

Podria ser que la portessin per torns, però seria molta casualitat que, quan ens creuem amb ells, sempre sigui el torn de portar-la de l'home. Per probabilitat, el recompte s'hauria d'igualar. I hi poden haver mil i un condicionants, però quan l'estadística és tan clara hem de concloure que l'únic condicionant és el patriarcat, per més inconscient que sigui. També hi haurà qui dirà que les noies són més espavilades, s'estalvien portar pes i carrega l'altre. Però estic convençut que no es tracta d'una estratègia per escaquejar-se. És una decisió que es pren de manera natural, com si la lògica ho manés. Si hi donem un parell de voltes, trobarem rols de gènere a tot arreu. Fins i tot en una activitat tan plaent i engrescadora com és fer muntanya.

divendres, 14 d’agost de 2020

És pel teu bé

Després de llegir els dos llibres de Margaret Atwood que parlen sobre el tema, a casa estem mirant la sèrie 'The Handmaid's Tale' (El conte de la serventa), que ofereix HBO. Per si algú no la coneix, es tracta d'una distòpia en la que les dones estan segregades en diferents categories i totes elles subjugades als homes. Tant els llibres com la sèrie ofereixen algunes imatges denigrants, però val a dir que en imatges tot plegat és més esfereïdor. Se suposa que els fets passen molt poc en el futur, la majoria de personatges, especialment els femenins, havien viscut la nostra realitat i ara pateixen les conseqüències de les restriccions. Què justifica el canvi de règim en la societat? Doncs una caiguda molt accentuada de la natalitat que fa que calgui prendre mesures si es vol que l'espècie humana sobrevisqui.

D'aquí

Si ens hi fixem bé, que la natalitat hagi caigut en picat i calgui prendre mesures, no és ben bé la mateixa cosa que portar el patriarcat a quotes estratosfèriques, crear una societat on les dones tenen uns rols molt concrets i són desposseïdes de les seves feines i privilegis. Absolutament totes les posicions de poder, per minso que sigui, estan ocupades per homes. Arriba un moment en que s'explicita que l'obediència i la servitud de la dona són tan o més importants que la supervivència humana. És a dir, fent servir un pretext aparentment bo i necessari, s'ha aconseguit un altre objectiu. Aquesta és una pràctica que no ens cal recórrer a la ficció per descobrir. Els humans, precisament, som experts en prendre mesures 'en nom de', quan en realitat es persegueixen altres objectius. Més vigilància als carrers 'en nom de' la seguretat, però que resta drets fonamentals. Guerres 'en nom de' creences i promeses que busquen obediència dels soldats temptats per un premi que no rebran. Lleis restrictives que prometen el bé comú però que afavoriran només els mateixos de sempre. Entreteniment digital a gran escala a preus ajustats, amb la finalitat de recollir dades personals i vendre-les al millor postor. Tants enganys, tantes preteses bones intencions. I seguim, i seguirem, caient-hi de quatre potes. 

'És pel teu bé', mentre ens fan mal, podria ser una altra manera d'explicar-ho. A la sèrie les dones s'acaben creient que la seva 'nova normalitat' és bona per a tothom, que és l'única solució. Però no, només és bona per als homes. Que a més tenen màniga ampla per saltar-se les moltes restriccions imposades. Fa pensar tot plegat, tant en la situació de la dona en el nostre món, com en altres àmbits, perquè els pilars que sostenen el règim totalitari són fàcilment extrapolables. Si en teniu l'oportunitat, mireu la sèrie, o llegiu els llibres. Penso que val la pena i ajuda a agafar consciència de que en les distòpies que creiem més allunyades, sempre hi ha molta, molta realitat.

dijous, 6 d’agost de 2020

Llençols a cada bugada

Hom no s'ha considerat mai gaire intel·ligent, ni preparat, però tinc idees, o propostes per tirar endavant idees d'altres. Si més no, opinió, i prou atreviment per no guardar-me-la per mi. Això implica que de vegades puc tenir raó i d'altres no, ho tinc clar. Però m'agrada ser proactiu, participatiu. No és que em vulgui tirar floretes, però col·laborant en molts grups de treball de diferents àmbits, sé que no tothom és així, molta gent se sent més còmoda anant a remolc. Hauríem de concloure, almenys jo ho concloc, que parlem de qualitats valuoses i que poden ser útils per qualsevol projecte.

Com matar a una persona així? En sentit figurat, és clar. Doncs pensant que et trepitja el terreny, prenent decisions en espais en els que no hi té accés i exposar-les quan ja estan cuinades, especialment quan aquestes decisions són a la baixa, és a dir, que no van tan enllà com la persona havia proposat. Si les decisions les pren un grup reduït, deixant de banda a d'altra gent, i sempre s'acaba fent allò que proposa aquest grup reduït, és molt probable que aquells i aquelles que volen fer propostes i participar se n'acabin cansant, que pensin que no els val la pena l'esforç. Apunta a perdre llençols a cada bugada, i encara ho fa pitjor que s'omplin la boca volent que tothom participi. Si ho fan inconscientment, malament. Si ho fan amb plena consciència, encara pitjor. Potser algun dia hauran de lamentar les pèrdues. O no, viuran més tranquils sense que ningú els qüestioni i prenent decisions de poca volada. A mi em seguirà semblant que coartar la proactivitat és una errada greu. Si només acceptes propostes que són exactament iguals a allò que tu faries, és que no acceptes propostes.

diumenge, 2 d’agost de 2020

Pòquer a Aigüestortes

En un any que no es pot viatjar amb garanties, l'excursionista de pa sucat amb oli igualment busca el fred quan té un període vacacional. Però aquest any el fred se l'ha pintat a l'oli tot i que ha decidit desplaçar-se a Aigüestortes, allà on hi ha alguns dels cims més alts del país. Objectius: pujar muntanya rere muntanya i acostar-se el mínim possible a qualsevol altre ésser humà que no sigui la Fantàstica Acompanyant, que és la seva unitat familiar. Els dos superats amb èxit. A continuació, passa a detallar, sense massa profunditat, les tres excursions realitzades en quatre dies hàbils per allà als volts de l'Estany de Sant Maurici.

Pic de Peguera (2983m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, allà on pots deixar el cotxe si no vols que un taxi 4x4 et pugi a l'Estany per un preu gens mòdic. Track utilitzat. La més dura de les tres, el Peguera és el sostre comarcal del Pallars Jussà, una bèstia. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant el van fer per la vall de Monestero, que parteix de Sant Maurici, i no van completar la circular, van coronar el pic i enrere pel mateix camí. Ruta bonica i exigent. A destacar una forta pujada per terreny descompost fins el coll de Monestero i una grimpada difícil fins el cim estret format per blocs de granit posats de qualsevol manera. Algú hauria de posar ordre al cim del Peguera. En total, 20.8 Km i més de 10h de ruta amb aturades.

Algú ha de posar ordre al cim del Peguera.
I perquè no veieu què hi ha darrere...

Pic del Portarró (2734m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, seguint aquest track. Ruta senzilleta que transcorre en bona part per la clàssica circular de Sant Maurici, per la part sud de l'Estany. Poc després del desviament cap al Subenuix i abans d'arribar al mirador, la ruta es desvia cap al coll del Portarró d'Espot, passant per paratges molt bonics. Tot molt descansat fins que, des del coll, cal remuntar uns 300 metres de desnivell en un sol quilòmetre. El més complicat de l'excursió, un petit enfrontament amb uns cavalls hostils. Més de 17 Km de caminar, però sense dificultats, en 6 hores i 10 minuts.

A mitja pujada al Pic del Portarró, Sant Maurici treu el cap vigilat
pels cims que flanquegen les valls de Monestero i Subenuix.

Tuc de Saboredo (2834m) i Pic d'Amitges (2850m) per la Vall de Gerber. Una altra ruta preciosa que parteix d'un aparcament en mig del port de la Bonaigua. Amb paisatge canviant i farcit d'estanys, els objectius finals resten amagats a la vista fins que arribes al Coll d'Amitges, després de molt caminar i de remuntar un circ aparentment inaccessible, però no. Les vistes durant la pujada i des dels cims són literalment espectaculars. Grimpades sense excessiva dificultat per coronar el Saboredo. Un vent força molest va fer tapar l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant com si el sol no els estigués socarrimant la pell. Uns 18 Km de camí en 9h, comptant aturades per esmorzar, dinar i perdre el temps fent-se retrats al cim d'Amitges.

Des de la pujada al Pic d'Amitges es veu Mordor.
Bé, en realitat la punxa de l'esquerra és el Peguera i la de la dreta el Subenuix.
Mirant en altres direccions es veia la cresta dels Besiberris,
la de la Maladeta amb l'Aneto presidint, el Mulleres, la Punta Alta del Comalesbienes,
la Pica d'Estats i un llarg etcètera...

Informe de danys: Sorprenentment, tenint en compte un total en quatre dies de més de 55 Km caminats, uns 7200 m de desnivell acumulat i haver matinat molt, dolors musculars mínims que no van impedir seguir, cansament moderat i cremades solars molt lleus pel bon ús de la crema tot i fer les tres excursions sota un sol inclement. La Fantàstica Acompanyant va patir l'atac d'una ortiga i una rascada al genoll. Per la resta, l'excursionista de pa sucat amb oli eufòric per la bona forma en la que es troben.

dijous, 23 de juliol de 2020

La fleca

Tot just el cap de setmana passat van obrir una fleca nova sota casa. Ja feia setmanes que feien obres i ja sabíem què hi posarien, ara ja està oberta i en funcionament. Els ha quedat molt maco el local i els anirà bé, ja que està en un lloc molt de pas. Ens hem de felicitar que, amb els temps que corren, encara hi hagi empreses que tenen la valentia d'obrir locals nous i fer-los funcionar. Quan passes per davant en surt una flaire que enamora.

Per què explico això? La bona marxa del comerç local seria un bon motiu, però no és el cas. Si heu llegit el blog els darrers mesos potser recordareu que des d'abans de la pandèmia he estat fent un esforç per perdre pes, actualment ja rondo els 20 kg perduts. Això ha suposat seguir una rutina diària i constant d'exercici i mesurar molt i molt la ingesta calòrica. Menjo sa i bo, però poc. Evidentment, moltes menges suculentes i que fan venir salivera han hagut de desaparèixer, per força, del meu pla alimentari. Per exemple, totes les que venen en una fleca. Com a bon addicte al menjar (no sabria dir si arribo a aquest extrem, però m'ho sembla), no puc dir alegrament que amb el meu pla de vida actual ja no enyoro les pastes, els gelats, les xocolates, el pa... i tant que els enyoro! I encara que ara estic acostumat a passar amb molt poques calories, si em poseu una plata de croissanets a davant i no fujo corrent ja us dic jo que me la puc acabar sense despentinar-me. 

Suposo que deveu pensar que tenir la fleca allà, que veig cada cop que entro i surto de casa o simplement hi passo per davant, és un pou de temptacions i que això ha aconseguit acabar amb la meva força de voluntat. Doncs no. De moment, i ja fa mesos, estic controlant-me molt. El problema no és veure la fleca i tot el que conté. Si ho recordeu, he dit que el local desprèn una flaire que desperta les endorfines. Però això segueix sense ser el problema. La complicació ve quan aquesta olor tan llaminera i que fa secretar insulina ella sola, la tens a casa. Perquè tot i viure a un cinquè, l'olor a pa i a pastes puja i ens arriba. I jo que intento no comprar res calòric per no tenir-ho a casa i que em tempti, que la casa faci olor a tot allò que m'agradaria menjar sense parar ho trobo d'una crueltat increïble. Un torpede a la meva línia de flotació...

***

Seré uns dies fora, ho dic per si no em veieu per aquí. Tornaré aviat, cuideu-me la casa.

diumenge, 19 de juliol de 2020

Exiliats al Carlit

L'excursionista de pa sucat amb oli va saber a darrera hora que la situació a Barcelona era complicada i va decidir exiliar-se, fugir del país, perquè els rebrots eren del tot insostenibles. Va creuar la frontera i es va refugiar a l'Alta Cerdanya, aïllat de tothom i seguint totes les mesures de seguretat que va poder. Ja que era allà, va aprofitar per pujar el Pic Carlit (2921m), pensant que allà no hi hauria cap risc, però la realitat li va fer veure que era pitjor que una discoteca en fase de desescalada. La ruta que va seguir va ser la clàssica des de les Bulloses, d'uns 15 quilòmetres. Aquest és el track.

Les diferents ressenyes que havien vist l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant parlaven d'una ruta de dificultat moderada amb trams difícils, i d'entre 6 i 8 hores de caminar, així que s'hi van posar d'hora. És una ruta lineal que té una part central amb possibilitat circular per tal de visitar nombrosos estanys de muntanya, un entorn francament bonic que pot recordar a Aigüestortes.

Avançant en pla, el Carlit treu el cap tota l'estona. 
El camí, cap a ell, claríssim. 

Se surt de la presa de l'embassament de les Bulloses, on s'hi pot arribar en cotxe abans de les 7h del matí. Si hi vas després, només s'hi arriba en uns autobusos llançadora de pagament. Els primers sis quilòmetres de ruta transcorren per un camí molt ben marcat i assenyalat en tot moment per marques grogues, ni tan sols l'excursionista de pa sucat amb oli podria perdre's. S'avança entre bosc i es van trobant masses d'aigua, en aquest tram es va ascendint de cota molt lentament amb sensació d'anar per camí gairebé pla, en un entorn molt bonic. L'últim quilòmetre i mig és on està 'la gràcia' de l'excursió, ja que li podríem dir 'quilòmetre vertical'. Comença un ascenció amb molta pendent però per un camí molt clar i ben definit, fins arribar a l'Estany Gelat, un petit descans en un lloc preciós.

L'Estany Gelat, inevitable que t'arrenqui un 'camacuuuu'.

A partir d'allà, se segueixen guanyant metres ràpidament per una forta pendent amb alguns trams de grimpada en els que cal fer servir les mans, i una darrera fase per terreny una mica descompost i relliscós, fins a un coll estret en el que, si et passes de frenada, pots caure daltabaix per l'altra vessant de la muntanya. L'excursionista de pa sucat amb oli va decidir no fer-ho aquest cop. Sense neu no té gràcia. Des del coll, només cal remuntar uns quants metres més per assolir el cim del famós Carlit.

No és la senyalització de 'cim' més lluïda que hem vist, 
però una altra muntanya al sarró.

Durant el camí i des del cim, si mires enrere es veuen els diferents estanys que t'has anat trobant i els que veuràs a l'altra branca de la ruta a la tornada. Tant l'excursionista de pa sucat amb oli com la Fantàstica Acompanyant van coincidir que no n'hi havia per tant, la ruta se'ls va fer curta i no els va suposar massa dificultat. Ella considera que la ruta no és difícil, i ell que estan en una forma física envejable. Quan un és fatxenda, ho ha de demostrar fins les últimes conseqüències. La tornada es va fer un pèl llarga, com totes les tornades, però van acabar completant el recorregut en menys de sis hores, i això que van fer moltes parades i paradetes. Un altre punt de coincidència en la valoració és que és una excursió molt bonica, agradable i variada, el Carlit hauria de ser una muntanya de caràcter obligatori per a tot excursionista digne d'aquest nom, o sense ser digne, com és el cas. Això sí, com a lloc de peregrinatge, van trobar-se una quantitat inimaginable de gent, exagerada, superlativa. La majoria pujaven als estanys a passar el dia. Però definitivament, això no és el que busques quan vas a fer muntanya.

Tot el camí recorregut des de les Bulloses (al fons), 
i que cal tornar a recórrer per tornar a casa.

Informe de danys: Sorprenentment, molt mínims. Una mica de cruiximents a quàdriceps i trapezi, per la grimpada i l'ús de bastons, però gens cansats. La migdiada post-excursió només va ser d'una hora, i la Fantàstica Acompanyant ni tan sols es va estirar.

dimecres, 15 de juliol de 2020

Alguna cosa es va torçar


No ho entenc. Jo abans era una noia sociable, no em costava establir amistats i relacions. Solia ser d'aquesta gent que cau bé a tothom. Ningú, que sàpiga, tenia motiu per tenir-me mania o rebutjar-me, al contrari. De fet, sempre em deien que generava empatia, molta gent em buscava per explicar-me els seus neguits i cabòries i deien sentir-se reconfortats quan els escoltava. M'omplien d'elogis sincers, o això em semblava. En general, no tenia mai un no per a ningú. Però alguna cosa es va torçar. Des que van veure que puc caminar per sobre l'aigua, ja ningú no se m'acosta i noto com em miren de reüll. No sé què els ha agafat.  


La Carme, com cada any, fa la substitució estiuenca als Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

dimarts, 7 de juliol de 2020

Salòria


L'excursionista de pa sucat amb oli ja no sap si és pretemporada o si ja està immers en plena temporada de muntanya. Els cruiximents persistents des de dissabte als quàdriceps li fan pensar que ja deu haver començat i que aquest Pic de Salòria (2789m), que no semblava massa complicat, en realitat va ser una bona prova de foc. Vol creure que la Fantàstica Acompanyant i ell progressen adequadament per encarar els propers reptes que, ara sí, ningú podrà dubtar si són un 'divertimento' o autèntics trencacames. Des del Salòria, a l'Alt Urgell, bona panoràmica pirinenca amb vistes a les tres puntes de la Pica d'Estats, flanquejada pels seus fidels Sotllo i Montcalm, tots ells tresmils. Fa temps que no puja a la Pica. L'excursionista de pa sucat amb oli se'n va a buscar l'agenda.

dimecres, 1 de juliol de 2020

Corrents d'aire

Quan arriben aquestes èpoques, casa nostra és un forn. No disposem d'aire condicionat i el ventilador que tenim acaba només per remoure l'aire tòrrid. Intentem mantenir les finestres obertes i fer córrer l'aire però sempre tenim un problema afegit: el gat. Hi ha habitacions on li tenim vetada l'entrada i, per tant, solen tenir la porta tancada, cosa que per tema de corrents d'aire és totalment contraproduent. Una d'elles és la nostra habitació, que juntament amb el menjador, reben el sol de ple tota la tarda. De manera que s'escalfen molt, i encara que ventilem una mica passem molta calor quan anem a dormir, perquè a més també hem de mantenir la porta tancada mentre dormim. Calor i dormir no són gaire compatibles.

Per evitar això, vam anar a demanar preus per instal·lar aire condicionat, i ens va semblar molt elevat. No és que no ho puguem pagar, però ens doldria. Així que pensàvem en altres solucions per poder mantenir la porta de l'habitació oberta a la nit i que en Blog no hi entri. Mosquiteres, reixes, Ikea, Leroy Merlin... mentre fèiem càbales vam provar una cosa una d'aquestes nits que la calor era insuportable. Tenim una mena de gelosia que es pot plegar i que l'any passat no vam saber fer servir. La vam falcar entre una estufa i una tauleta, deu tenir només uns 50 cm d'alçada, però va funcionar! El gat, per ara, no ha intentat rascar-la, ni saltar-la, ni esbotzar-la. Nosaltres la podem passar aixecant la cama, però ell no salta, que està gran i segur que intueix una bona nata si no calcula bé. El que sí que fa és miolar... com que ara veu l'interior de l'habitació, quan passa per allà es posa a miolar, tot just per despertar-nos, i seguir el seu camí. Ja ho ha fet dos dies, a les 5h i a les 3h. És tan maco. Ja ens pensàvem que passaria, ara falta que es compleixi la segona part del raonament: que s'acostumi a veure-ho així i deixi de fer cas a la porta oberta i a nosaltres a dintre.

Però si ens fixem en allò que importa: des que fem servir aquest sistema tan rústic la cosa rutlla, tenim prou corrent d'aire com per no torrar-nos de calor i dormir còmodament (fins que en Blog es posa a miolar). Ha resultat un bon invent. A veure si el gat no s'adona que és de nyigui-nyogui, almenys fins que pensem alguna solució més òptima...

dimecres, 24 de juny de 2020

Relats conjunts, Dames de la cort a cavall


Era un regne petit, amb les seves pròpies lleis. Era un regne en pau, que defugia els conflictes amb els seus veïns. Era un regne de concòrdia, de discreció, on tothom rentava els draps bruts a casa i convivia en harmonia amb tota la comunitat. Però en el silenci i en el mirar cap una altra banda sempre s'amaguen realitats que, tard o d'hora, no es poden deixar passar més. Era ben sabut que el sobirà del regne es reservava el dret a cuixa sempre que li plaïa, en nom d'una tradició ancestral abolida molt temps enrere a la majoria d'indrets, fins i tot al petit regne, però que el nou monarca (feia pocs anys que havia succeït el seu pare) havia recuperat de manera discreta i no oficial. Moltes eren les noies joves que, malauradament, podien donar testimoni de la voracitat del sobirà. I tot i que no fos públic, tot i que en aquell regne petit tothom preferís mantenir en la intimitat de la llar totes les desgràcies, sempre hi ha algú que acaba parlant, per acabar descobrint que no es tractava d'un fet aïllat.

Tota acció acaba tenint una reacció. Així van aparèixer elles. Mares, tietes, germanes, àvies. Dones de diversos indrets del regne, familiars de les afectades, però no només. Dones que ja en tenien prou d'aquestes actituds i que no volien tornar al passat amb lleis absurdes i vexatòries. Perquè no era només el monarca, la seva actitud envers aquelles noies havia relaxat el comportament de molts homes del regne. Feien com si no passés res i havien augmentat els casos d'assetjament. Davant d'aquesta regressió, aquestes mares, tietes, germanes i àvies es van organitzar per tenir cura de totes les dones, per oposar-se a les pràctiques del sobirà i per castigar qualsevol home que es passés de la ratlla. Es protegien, es feien costat i llepaven les ferides de les dissortades que havien passat per un mal tràngol. El rei les coneixia perfectament, cada cop eren més. Ja li havien aixafat els plans en alguna ocasió, però no es rendia, encara se'n sortia la majoria de cops. Això no volia dir que no comencessin a fer-li por. Si totes les dones s'alçaven, ni tan sols el seu exèrcit podria fer-hi res. 

Feia bé de témer-les. La revolució estava molt més a prop que no es pensava. Ja no s'allitaria amb cap altra noia mai més.


Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de juny.

diumenge, 21 de juny de 2020

Caldrà menjar moltes sopes

L'excursionista de pa sucat amb oli no vol deixar passar l'oportunitat de posar-se a prova i veure què tal li funciona el cos amb 18 kg menys a sobre. Ara que els gurus han obert les portes i ja es pot anar a tot arreu (qui se'n recorda de la pandèmia si el més important és que els bars i restaurants puguin estar oberts per a turistes i els festivals de música es puguin fer), l'excursionista de pa sucat amb oli ha decidit començar l'any de muntanya assolint el sostre comarcal del Solsonès: el Pedró dels Quatre Batlles, de 2387m. 

La ruta triada va ser una circular que incloïa també el Volturó (2349m) i la Tossa Pelada (2379m) i que es pot fer en un matí. Van matinar molt per començar a caminar aviat! Parteix del Clot de la Vall, al Port del Comte, i estava prevista per unes quatre hores, però l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van aconseguir completar-la en unes tres hores i quart. El traçat no és complicat, només compta amb una pujada notable i sostinguda fins el Volturó, i un últim tram de pendent forta després de baixar al coll i pujar fins el Pedró. El terreny és prou còmode amb només alguns trams de pedres una mica descompostes.

Al cim del Pedró, panells de 'realitat augmentada'. 
Llàstima que els núvols no deixaven veure res.

A mig matí el cel es va tapar una mica i això va impedir a l'excursionista de pa sucat amb oli gaudir de les vistes des del cim del Pedró, que són moltes i variades. Val a dir que li va costar la pujada, per falta de costum, i encara haurà de menjar moltes sopes si vol afrontar reptes una mica més seriosos. Aquest any la preparació va amb molt de retard. L'excursió no és complicada malgrat que transcorre a força alçada, però només fer muntanya et prepara per fer muntanya, la manca de ritme és evident. Malgrat això, la van acabar sense grans dificultats, i a dinar a casa!

Podria ser la Lluna, però és el Pedró dels 
Quatre Batlles vist des de la Tossa Pelada.

Informe de danys: cansament, cruiximents en punts molt concrets (que només s'exerciten pujant i baixant muntanyes), i fregaments als talons perquè les botes són noves. 

dijous, 11 de juny de 2020

La bàscula i el mirall són amables

Al febrer, abans que esclatés la pandèmia, el confinament i tot això que ara sembla que estem oblidant ràpidament, ja vaig dir que estava en fase de perdre pes i que la gent encara no m'ho notava, cosa que em feia una mica de ràbia. Quan parlo de 'en fase', en mi té un sentit perquè m'he d'enfocar molt si em vull aprimar: o m'ho prenc seriosament o no funciona. I no sé fer-ho a poc a poc. Ja ho he fet altres cops, de manera que el meu historial de pes al llarg del temps és com una muntanya russa en la que els cims i les valls solen estar a molta distància els uns dels altres.

Durant aquests mesos que hem estat movent-nos molt poc i que es comenta que la gent s'ha engreixat força de mitjana, jo he seguit perdent. Fent exercici diari, reduint molt el consum calòric i, sobretot, no menjant allò que m'agrada més, és a dir, qualsevol cosa que no sigui sana. M'he portat bé. Potser de manera massa estricta i tot. Però ara estic on em vaig proposar estar: he perdut 17 quilos, que es diu aviat. I encara faig una mica de panxeta, càsum! Però la diferència és notable, ara no hi ha ningú que pugui obviar-ho, sobretot després de no haver-nos vist durant setmanes o mesos. La sorpresa és total, la imatge que mantenen de mi no és la del març quan ens vam deixar de veure, moment en que ja havia perdut una bona quantitat però no es veia massa, és una d'anterior. Ara els ve de nou.

Em sento molt millor, com és evident. Estic a gust. Tant la bàscula com el mirall són amables. Ara se'm planteja un repte que generalment no aconsegueixo complir: mantenir-ho. Aprofitar alguns bons hàbits que he començat i resignar-me a que hi ha coses que no s'han de fer, i d'altres que convé fer-les. Si ho aconsegueixo serà tota una novetat. Per cert, com que l'exercici diari que faig és bici estàtica, com ja he comentat altres vegades aprofito per llegir mentre pedalo. Aquest any porto un ritme de lectura estratosfèric pels meus estàndards. Sens dubte, és una gran motivació per no perdre'm cap sessió, perquè l'activitat per ella mateixa fa adormir a les ovelles...

dijous, 4 de juny de 2020

Cocooning

Els humans tenim necessitat d'etiquetar-ho tot, de posar noms. Avui vull parlar de 'cocooning', un concepte que he sentit darrerament i que reconec que m'ha fet sentir una mica identificat. Però de fet, no és nou, es veu que va ser creat als anys 90.

La paraula ve de 'cocoon', que significa capoll o pupa, que és un dels estadis que passen els insectes que fan la metamorfosi. En algunes papallones s'anomena crisàlide, que és un terme més conegut. En aquesta fase del desenvolupament, les larves d'insecte es tanquen en una càpsula hermètica i quan en surten tenen una forma totalment diferent. Potser algun de vosaltres recordarà també una vella pel·lícula dels 80 que es deia 'Cocoon', en part per això aquest concepte m'ha cridat l'atenció, és un terme amb sonoritat curiosa.

El 'cocooning' es defineix com la tendència a socialitzar cada vegada menys, a passar cada cop més temps a casa i sortir poc. A tancar-se en la pròpia closca o càpsula. Podríem dir que els darrers mesos hem patit un 'cocooning' forçat, però el terme és aplicable quan és una decisió voluntària. No és un concepte nou, està relacionat amb l'agorafòbia, la por als espais oberts, i fa un temps ja van fer-se famosos els hikikomori japonesos, adolescents que es tancaven a la seva habitació i no sortien mai.

Doncs bé, a mi aquesta crisi sanitària m'ha afectat una mica d'aquesta manera. No tinc ganes de recuperar la vida social d'abans, ni d'anar a terrasses de bar, ni tan sols de fer esport fora de casa. No m'hi trobo incòmode, ni m'hi ofego, ni se'm cauen a sobre les quatre parets. I encara que quedi malament dir-ho... no tinc massa necessitat de veure ningú més. Suposo que ja em passarà, però de moment, enlloc com al meu 'cocoon'.

dimecres, 27 de maig de 2020

Deixa-ho

No parlo gairebé mai amb el meu germà, i de coses serioses encara menys. La conversa més seriosa que tenim al llarg de l'any versa sobre el regal de Nadal que farem als pares. Per això em va sorprendre que l'altre dia m'obrís conversa de whatsapp. Es va mostrar preocupat per mi i em va instar a deixar la política com més aviat millor, que no feia per mi i que valc més que tot això. Faig servir les paraules que ell va emprar, no m'autoatribueixo res. També em va dir que els pares pateixen quan veuen la meva implicació, encara que no em diuen res. Va ser una conversa llarga, per escrit tota l'estona, i en la que em va fer algunes reflexions que ni m'havia plantejat, o de manera molt difosa, i realment em va fer pensar. No sé massa que hi faig allà, realment no va amb mi. O sí? O ara ja sí que va amb mi i el meu germà es queda amb la visió que tenia de mi abans? No ho sé. El cas és que viure-ho des de dins, tot i no tenir cap càrrec de representació que signifiqui visibilitat, és assabentar-se de moltes coses que fan posar els pèls de punta i que no vull que mai, mai m'arribin a semblar normals. No les accepto com si res, però segur que la meva tolerància ha anat augmentant amb el temps, i el meu discurs endurint-se. Ho vull això? Apostar-ho tot a una ideologia i criticar les altres? No ho sé, francament. I si no ho faig per mi, que no, perquè no hi guanyo res, per a qui o per a què ho estic fent? El meu objectiu era molt clar quan vaig començar, encara el mantinc, però en política sempre hi ha molts objectius paral·lels, la majoria molt nobles. No vull que m'acabi absorbint del tot, ni tinc intenció de fer carrera. Llavors, per què continuo?

dijous, 21 de maig de 2020

Relats conjunts, El jueu errant

Les autoritats sanitàries: Ens alegra poder informar que el pitjor de la pandèmia ja ha passat, cada dia es registren menys contagis, i tot i que encara hem de lamentar morts diàriament, les defuncions han disminuït de manera dràstica. No podem caure en la relaxació, hi ha risc de rebrot si no fem el desconfinament de manera assenyada, però a dia d'avui ens veiem en condicions d'ampliar una mica el marge per sortir a l'exterior. Recordem que hi ha horaris estrictes pels que surten amb canalla, pels esportistes i per la gent gran. Els que passegen gossos o van a comprar han de fer-ho amb tota mena de precaucions, mantenint les mesures de seguretat i sense excedir-se en els temps. Per tots aquells que no compleixin cap d'aquestes condicions, entenem que han estat unes setmanes molt dures, però a partir d'avui habilitem una franja horària de dues a tres de la matinada perquè també tenen dret a sortir a estirar les cames...

Jo:




Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de maig.

divendres, 15 de maig de 2020

La nova normalitat

Cada any apareixen una sèrie d'eufemismes o neologismes per anomenar conceptes que necessiten ser batejats, o rebatejats perquè semblin una altra cosa. S'han fet molt famoses les fake news, parlem amb preocupació d'emergència climàtica o transició energètica, les dones mostren la seva sororitat i molts i moltes de nosaltres ens declarem seriòfils. Ara toca parlar de la nova normalitat.

Amb aquest concepte que s'han tret de la màniga volen dir  l'adaptació que haurem de tenir davant les seqüeles de la crisi sanitària per la COVID-19. Elements protectors, distància de seguretat, evitar aglomeracions, desconfinament progressiu. Què acabarà passant, no ho sap ningú. Sóc dels que pensa que d'aquí un temps ni ens en recordarem de tot això i ho tornarem a fer tot malament. Fins i tot oblidarem com ens hem de rentar les mans. Però parlar de 'nova normalitat' em fa pensar que consideren que abans n'hi havia una altra, de normalitat. I què és la normalitat?

El distanciament social que hem patit aquests darrers mesos, totes les diferències de mobilitat, de comunicació i de relacionar-nos amb el nostre entorn, m'han fet pensar. La majoria de les activitats que feia setmanalment, les 'voluntàries', han caigut. M'he trobat amb molt temps lliure, tot de sobte. I m'ha agradat. I em pregunto, allò d'abans era la normalitat? Dedicar nou hores a la feina (perquè tinc la sort de tenir-la prop de casa), dues, tres reunions als vespres cada setmana, assajos, actuacions de castells, molts caps de setmana hipotecats per motius diversos. És aquesta la normalitat que aspiro a restablir? Si dic la veritat, no n'estic segur. Ara que m'he aturat, a la força, perquè no em sé aturar sol, i he tingut temps per pensar, no tinc clar que aquella normalitat sigui la que vull recuperar. 

Segur que alguns de vosaltres heu patit molt l'aïllament, el distanciament amb altra gent o algunes activitats que fèieu. Jo no, ho sento. A mi aquests mesos m'han ensenyat que faria molt bé d'allunyar-me de moltes coses que no faig per voluntat, sinó per obligació, i que ni me n'adono. Però no patiu, que així com penso que, com a societat no aprendrem res, jo tampoc aprendré res. Ja em conec.

diumenge, 10 de maig de 2020

Ginkgos 2020

Molts dies ens deu costar recordar-ho, però estem a la primavera, l'estació en què la flora torna a la vida. Estic segur que ja us esteu preguntant com estan els ginkgos de casa meva, si hauran rebrotat un any més, si tindran noves branques, si hi ha alguna baixa. Doncs no patiu, que us faig l'actualització anual de l'arbreda. Primerament, aquesta era la situació l'any 2019. Els cinc ginkgos que continuen amb vida, efectivament, han tret fulles altre cop. Els he tret les canyes que els havia posat per créixer rectes, perquè en realitat no aguantaven res. No ha tingut tanta sort l'alvocat, el vaig trasplantar a un test més gran i no se li ha posat massa bé. No n'estic segur, però em sembla que ja ens en podem acomiadar. No posaré una foto seva perquè està en un estat catastròfic i no vull ferir sensibilitats. Però som-hi amb els ginkgos!


Aquí tenim #1 i #3 (recordem que #2 va passar a millor vida). Vaig podar les branques que s'havien assecat, #1 segueix sent alt però li ha quedat el tronc una mica més fi i mai ha fet branques. 


#4 i #6 són els que tenen el tronc més gruixut i robust. Algunes de les branques s'han assecat i les he tallat, aquest any sembla que alguna altra es perdrà pel camí. A més, #4 té alguna mena de malaltia a les fulles que li fa tenir uns puntets amb no massa bona pinta.


Finalment, #5 segueix amb el seu patró estrany. Primer va fer el tronc. El segon any es va assecar però va fer una branca. Després aquesta se li va assecar també i en va fer una de diferent. I aquesta és la que es veu, va créixer dos anys i s'ha quedat així. Ha quedat descompensat, però segueix aguantant.

Com a comentari general, diria que tots van de mal borràs. Fa anys que no tenen creixement perceptible i, tot i que semblen prou robustos, mica en mica perden una mica de força. No sé si trasplantar-los a algun lloc definitiu on puguin estendre les seves arrels tant com vulguin podria servir, però tampoc sé on fer-ho per poder-los vigilar i tenir-ne cura. De moment, em seguiran fent companyia a casa.

diumenge, 3 de maig de 2020

Years and years

Molt es parla de com ens canviarà la crisi sanitària que vivim, tant a nosaltres com a persones, com a la societat en general. Bé, potser és difícil de predir, tot i que jo ara per ara em decanto a pensar que els canvis seran mínims, però que passarem una bona crisi econòmica quan encara no ens havíem recuperat de l'anterior, això sí.

Qui sí que es va dedicar a fer història ficció són els productors de Years and Years, sèrie que es pot veure a HBO. Una família anglesa, ben diversa però ben avinguda, reben l'arribada d'un nou membre, fill d'una dels quatre germans Lyons. Corre el 2019, estan a les portes del Brexit i el món sembla un lloc inhòspit, tot i que tots ells gaudeixen de certa estabilitat. El naixement d'en Lincoln porta una reflexió, com serà el món en el que creixerà aquest petit? I així avancem cinc anys endavant, fins el 2024, per adonar-nos com han canviat les coses. Ens esperen sis capítols en els quals arribarem fins el 2030 i la vida dels protagonistes canviarà individualment, però també globalment. Populismes, encarnats pel personatge Vivienne Rook (Emma Thompson), guerres econòmiques entre la Xina i EUA, fallida dels bancs, tancaments de fronteres i enduriment de les lleis d'immigració, revolucions a tots els països... Tot molt realista. Tot esfereidorament possible i creïble. Tan versemblant que sembla que ens estiguin ensenyant el que passarà els propers deu anys, no el contingut d'una sèrie de ficció. I no vull dir més coses que ja prou n'he revelat, però si la mireu us quedareu més d'un cop amb un pam de nas. El món que ens espera, companys i companyes, és per anar plegant ja. Sèrie molt recomanable.

 La família Lyons, guaita que fan ara!

dilluns, 27 d’abril de 2020

Cuidadors invisibles

Tots aquests dies es parla molt dels sanitaris i sanitàries que s'estan deixant la pell per superar una situació de crisi que ens ha passat a tots per sobre. Naturalment mereixen totes les nostres lloances, però sobretot mereixen que no hi hagi més retallades i que pugi el pressupost assignat per reforçar la sanitat pública, quan tot això acabi. També es parla molt de malalts, de contagis, d'hospitalitzacions i, malauradament, de morts. Les estadístiques no paren de créixer, encara que sembla que mica en mica s'estabilitza la situació. Però poc es parlar d'un conjunt de gent que a mi m'agradaria destacar.

Les persones que han donat positiu en un test o que tenen símptomes clars, però no prou forts per ser atesos en un centre mèdic, tenen baixa laboral i 'arrest domiciliari'. Evidentment, no poden sortir al carrer perquè són un focus d'infecció, però si fan bé les coses, de fet s'han de confinar en una habitació a banda i minimitzar contactes amb tot i tothom que els envolta. Això vol dir que aquells que conviuen amb ells s'han d'encarregar de tenir-ne cura, fer els àpats, proporcionar-los tot allò que els cal, fer les tasques de la casa, la compra... No he vist ningú donant les gràcies per tot això que fan i jo sí que ho vull fer-ho. El meu agraïment més sincer a aquests cuidadors i cuidadores invisibles que estan patint també els efectes de la pandèmia. Per mi ho estan fent i em cal posar-ho en valor. Aviat tot haurà passat i espero tornar totes les atencions amb escreix! Gràcies.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Relats conjunts, Noia a la finestra


Com que estic aquí mirant per la finestra ara tothom espera que expliqui una història de confinament a casa, de pandèmies i de no poder sortir a l'exterior. Ho reconec, aquesta imatge que desprenc fa pensar en això, però res més lluny, no. En aquest relat no n'hi ha cap, de pandèmia! Si em passo els dies mirant per la finestra és perquè no puc sofrir el meu marit, prefereixo no veure'l! Miro el mar a veure si torna en Josep de pescar, passa dies lluny del poble, a alta mar i l'enyoro molt. Tinc l'esperança de veure aparèixer la seva barca i trobar qualsevol excusa per deixar el carallot del meu marit aquí i anar-me'n amb ell. Està trigant molt, aquest cop. No pateixo perquè en aquest relat tampoc no hi ha cap temporal i fa molts dies que no plou, mireu quin bon temps! Però i si li ha passat alguna cosa? No serà capaç d'haver atracat en un altre port! Això sí que no li perdonaria! Bé, que foti el que vulgui, però a mi que em vingui a treure de casa, eh? I que sigui aviat! I ara què voldrà aquest que torna a xerrar? Ostres, que pesat! Va Josep, espavila!


La meva participació als Relats Conjunts d'abril. 

divendres, 17 d’abril de 2020

Positiu

Mira que m'han dit coses a la vida, de tot. Però em sembla que mai m'havien dit que sóc positiu.

Ja sabeu què em toca.

dimecres, 8 d’abril de 2020

Malaguanyat meteorit

Aquesta setmana he decidit anar a fer la compra setmanal dimecres. En situació de normalitat, hi anem plegats divendres a la tarda o dissabte al matí. Avançar tant la compra respon a que aquest cap de setmana llarg serà Setmana Santa i divendres és festa, així que he pensat que dijous seria dia de molta afluència de compradors. Buscava el moment de la setmana en que em trobés menys gent, com he intentat les darreres setmanes, així que hi he anat al migdia. Un cop més, hi he trobat més gent de la que em sembla normal. Massa gent al carrer, massa gent als supermercats. D'acord, ells deuen pensar el mateix de mi, però jo tinc la certesa que surto un sol cop cada setmana per comprar productes necessaris, res de fer rebost ni comprar compulsivament.

Una altra cosa que he detectat és que alguna gent es pensa que, portant una mascareta i guants, ja ho tenen tot fet. No respecten el distanciament social en absolut, no tenen cap inconvenient de posar-se't al costat. Potser pensen que ja t'apartaràs tu, que ells estan salvats. Quanta inconsciència. Jo no porto mascareta, no me l'he posat cap dia. Guants sí. Fora de casa no parlo amb ningú i passo mínim a dos metres de qualsevol ésser que em trobi. No entenc aquesta falta de respecte d'entrar en l'espai vital de l'altre, que ara és més important i necessari que mai.

Per acabar-ho d'adobar, veig a la tele i a les xarxes cues quilomètriques de cotxes intentant sortir de les ciutats per marxar de Setmana Santa. Per anar a on, exactament? Podrien anar directament cap a l'hospital, per guanyar temps. Als Pirineus i a la Costa Brava la majoria de pacients ingressats no són autòctons, són gent que havia anat a la seva segona residència. En definitiva, cada dia que he de sortir al carrer, i si a més veig notícies d'aquestes als mitjans, no puc fer més que pensar que és una llàstima que el meteorit que passarà prop de la Terra aquest abril no passi una mica més a prop. Una mica molt més a prop.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Els llibres ens criden

Sempre he dit que els llibres ens criden. Quan vaig a la llibreria solc portar pensat quins llibres compraré, però algun cop, algun llibre no buscat s'entesta a venir amb mi, allargo el braç, l'agafo i ja no puc tornar-lo a deixar. També passa amb els llibres que trio llegir de la pila que tinc a casa. Alguns porten moltíssim temps acumulant pols i ni me'ls miro, però de sobte, un bon dia em criden l'atenció i em poso a llegir-los. Són ells els que em criden des de la lleixa. 

Per forçar una mica això, fa un parell d'anys vaig decidir fer-me propòsits lectors a principi d'any: triar cinc llibres d'aquells que porten molt temps a casa sense èxit, i llegir-los duran aquell any. De moment me n'he sortit prou bé. Un dels llibres que vaig triar aquest 2020 va ser 'Van venir com orenetes'. No sé ni el temps que fa que estava allà, ni estic massa segur d'on el vaig treure. De veritat, no ho recordo bé. En realitat, no tenia ni la més remota idea de l'argument i quan el vaig posar a la llista ni em vaig molestar a llegir la contraportada. Senzillament vaig pensar que ja era hora de llegir-lo i ja està.

Tenia tot l'any per complir el propòsit lector, i de tot l'any he anat a triar el mes de març per llegir aquest llibre. Un llibre escrit al 1937 per William Maxwell, per cert. I com que darrerament vaig a preu fet amb els llibres, un darrere l'altre, un cop més vaig arreplegar aquest sense mirar ni de què anava. I de què va? Doncs de diverses coses, però sobretot de l'epidèmia de Grip Espanyola de principi dels anys 20 del segle passat, als Estats Units, concretament a Logan, Illinois. Una malaltia que va agafar la gent per sorpresa, que abans de tenir casos locals va fer que tanquessin les escoles, que la gent es tanqués a casa i que s'evités tot contacte amb les persones que s'havien posat malaltes. Una malaltia que provocava moltes morts i que per prevenir-la calia adoptar mesures higièniques i confinar-se a casa. Una malaltia que causava pànic i que, no m'ho feu dir, perquè ara mateix no sabria dir a què em recorda.

Ens criden, o no ens criden els llibres quan és el moment oportú per llegir-los?

diumenge, 29 de març de 2020

Cinc afirmacions

Aquests dies corre per twitter un joc en el que ha participat molta gent. Es tracta de fer cinc afirmacions sobre un mateix, entre les quals una d'elles és falsa. Es tracta que la gent encerti quina és la falsa, especulant una mica amb el que sap d'aquella persona. He pensat que -per què no?-, ho podríem portar aquí als blogs, per distreure'ns una estona. Aquí ens coneixem força, potser en alguns casos serà més de memòria que de coneixement que podrem descartar alguna opció. Però què us sembla? Va, us dic 5 coses meves, a veure si endevineu quina d'elles no és veritat.

1. En un viatge a Paris vam evitar un robatori al metro posant-nos a cridar.

2. Vaig tornar un dia abans d'un congrés científic per no perdre'm un assaig de castells.

3. Amb 18 anys vaig marxar sol a Bèlgica per trobar-me allà amb amics de les vacances.

4. Us estiu vaig treballar al programa de prevenció i neteja del litoral català, des del centre de control.

5. Vaig triar lloc per sopar amb un ex-portaveu del Congrés dels Diputats i li va semblar car.

dimecres, 25 de març de 2020

Relats conjunts, Pollice Verso


Eeeeeeh! Aquests dos s'estaven saltant el confinament, però què s'han pensat! Ni carro de la compra ni gos per passejar! Serà possible! Nosaltres aquí sense poder-nos moure i ells campant! Gràcies senyor policia per atonyinar-los com es mereixen! El proper cop s'ho pensaran millor!


Escàs d'idees, però sempre participant als Relats Conjunts!

dissabte, 21 de març de 2020

El número de la mala sort, o no

Arriba la primavera, i amb ella l'aniversari d'aquest blog. Doncs sí, el Bona Nit fa 13 anys. Diuen que és el número de la mala sort, però a mi no m'ho sembla pas. Això sí, aquest any, per primer cop, no he preparat res especial per aquest dia. Ni la circumstància que vivim actualment, ni la circumstància blogaire que arrosseguem ja fa temps, em conviden a grans celebracions. Celebrem, doncs, que encara ens queda una mica de vida blogaire, que seguim aquí malgrat dels malgrats. I no oblidem les dates importants, ja em va passar amb el Llibres, i Punt!, que aquest any feia una dècada i em va saber molt greu. Ara el Bona Nit fa 13 anys, no diré que amb bona salut, però com a veterà que és amb camí de 1600 posts a l'esquena, per mi és especial recordar-ho. I com sempre, assenyalar aquesta data al calendari també serveix per donar-vos les gràcies a tots i totes que passeu per aquí, ja sigui sovint o de tant en tant, a dir la vostra i a compartir una estoneta amb mi i amb les ximpleries que escric. Gràcies de tot cor. Que sigui per molts anys més!

El que sí que faré és la ja clàssica secció 'no me'ls puc treure del cap', encara a dia d'avui trobo molts rètols o inscripcions que em fan pensar en vosaltres. Aquests són els que he recollit aquest any. Si feu clic a les imatges us portarà a casa del o la blogaire en qüestió. 

http://ajocdedaus.blogspot.com/

http://carmerosanas2.blogspot.com/

http://invarietateferran.blogspot.com/

http://elquempassapelcap.blogspot.com/

http://elcafelitus.blogspot.com/

https://bloc.elpeix.cat/

https://pons007.wordpress.com/

http://riboru.blogspot.com/

http://bloguejat.blogspot.com/

dimecres, 18 de març de 2020

Millor separats

A l'adolescència molts temes es viuen de manera molt intensa, com per exemple el de l'amistat. Tenim amics que ens sembla que ens han de durar tota la vida i el dia següent ens hi hem enfadat i no en volem saber res. La situació sembla que s'estabilitza quan et fas gran i no et deixes endur tant per les emocions. Però m'he descobert recentment en una actitud d'aquestes que sembla que només tenim a l'adolescència, però no. Com pot ser que una persona ens pugui caure bé, fins i tot tenir-li afecte, però quan està amb alguna altra persona no la suportem? S'entén què vull dir, oi? Dues persones juntes que et fan rabieta, o fins i tot et fan enfadar per algunes actituds, però quan estan separades, fins i tot amb altra gent, et pots portar perfectament bé amb una d'elles, o potser fins i tot amb les dues, però en el cas que comento és especialment amb una. Us passa això? Com gestioneu la situació quan les persones estan juntes perquè no afecti a la relació que teniu amb una d'elles quan no ho estan?

diumenge, 15 de març de 2020

Blogfinament

Ara que ens recomanen quedar-nos a casa i no sortir si no és necessari.

Ara que aprofitarem per acabar lectures endarrerides i mirar-nos tot el que ens ofereix Netflix.

Ara que farem la neteja de casa a fons fins que quedi ben neta.

Ara que acabarem aquell vell àlbum de viatge que vam deixar a mitges.

Ara que farem aquella reorganització dels àlbums de fotos que no fèiem mai.

Ara que ens dedicarem a parlar per videoconferència amb tothom.

Ara que combatrem l'avorriment fent mots encreuats, o amb jocs de taula.

Ara que farem anar Youtube per mirar tutorials de les coses més diverses.

Ara que practicarem horticultura amb totes les plantes de la casa.

Ara que farem totes aquelles petites reparacions que calen a casa.

Ara que ens passarem el dia a twitter criticant la gestió de la crisi que pretén el Gobierno. 

No creieu que ha arribat el moment de trobar temps per treure la pols als nostres vells blogs i fer que tornin a remuntar? El confinament és l'impuls que ens feia falta! Ja no hi ha excusa!

dimarts, 10 de març de 2020

Coronavirus

No em fa por contagiar-me. Sóc una mica destraler i no faig massa cas de la salut. Si l'agafo, doncs mira, ja el passaré com pugui i confio que el meu sistema immunitari farà la seva feina correctament. Si m'ha d'afectar com ho fan els refredats estacionals, potser el passaré sense ni adonar-me'n.

El que m'espanta és què puc fer jo amb els altres, si l'agafo. Els meus pares ja entren en les edats de població de risc, encara que a mi no m'ho sembli, però ja tenen edat perillosa. Per no dir que tenim a prop persones de força més edat encara, més vulnerables. També veig sovint un nadó força petit que encara no deu tenir totes les defenses que tocaria. No m'agradaria ser jo qui posés en risc les seves vides per ser-ne un portador pràcticament asimptomàtic, o un descuidat. Per ara em dedico a aplicar les mesures higièniques pertinents, les més efectives, més pels altres que per mi. I si ha de venir, que vingui, però que deixi els meus 'vellets' en pau.  

dimarts, 3 de març de 2020

Relats conjunts, La vella i la nena amb espelmes


A veure iaia, anem a mirar això de les xarxes socials que em preguntaves, no és tan difícil. Ara que ha marxat la llum, mirem-ho a l'iPad, que té bateria. Tens el twitter, que és per missatges curts del tema que vulguis. Li diuen microblogging, és com allò que feies tu d'escriure un blog, però en més curtet. Això sí, t'adverteixo que allà la gent s'hi baralla força, sembla que ho facin servir de teràpia! Gairebé no es pot dir ni bon dia. Van fer una altra versió semblant que es diu Mastodont, però em sembla que no el fa servir ningú. Del facebook ni te'n parlo, francament no sé massa bé com funciona, està passat de moda! Ara el que es porta és instagram, s'hi lliga més que al tinder! Sí, ja sé que em vas dir que el tinder no t'interessa, però a l'instagram també s'hi pot penjar fotos i ja està, eh? No cal lligar. Encara que nosaltres ni hi pengem fotos ja, fem stories tot el dia, de qualsevol cosa que et passa pel cap, patam, foto i cap amunt! Ah, i els youtubers, gent que es grava i penja els vídeos al seu canal, jo en segueixo una pila! Algun és una mica ximplet, però t'hi enganxes! Però bé, si vols estar informada, el millor que pots fer és seguir canals de telegram, t'hi subscrius i t'enviaran tot de notícies directament al mòbil. Sí, també és com el whatsapp, es pot fer servir per parlar amb altra gent, però això dels canals és el que està de moda, molta gent s'informa així ara, res de diaris. I bé, et parlaria de tik tok, però em sembla que no tens els genolls com per anar gravant vídeos amb música...


La meva aportació als Relats Conjunts de febrer, tard altre cop.