dimecres, 20 de novembre de 2019

Anonimat

Quan va esclatar la moda dels blogs, la majoria de gent feia servir un pseudònim, un sobrenom que probablement ja havien heretat d'alguna altra aplicació anterior, xats, fòrums, el que fos. El motiu de no signar amb el propi nom era per mantenir l'anonimat personal, poder parlar lliurament i no exposar-nos. Amb el pas del temps, alguna gent va perdre la vergonya i va canviar el seu àlies pel nom real, entre blogaires no semblava que hi hagués res a témer. Jo vaig continuar fent servir el meu àlies, però com ja vaig explicar molts cops, també és un nom que molta gent feia servir per anomenar-me; ara ja no tant.

El cas és que l'anonimat era per auto-protecció, en cap cas que jo conegui es va fer servir per atacar o enganyar ningú, almenys no amb mala fe. És molt diferent del que ens trobem avui dia a twitter, que és una xarxa de microblogging, és a dir, una de les evolucions del món blogaire. Allà alguna gent s'empara en l'anonimat per poder dir qualsevol burrada sense que tingui conseqüències. Insultar, calumniar, inventar conspiracions, tot és igual, el perfil anònim els protegeix. És més, gent que ja té un perfil obert amb el seu nom, se'n crea d'anònims, el que s'anomena 'compte B', per poder dir tot allò que no pot dir obertament. I no parlo de revelar secrets, sinó de fer mal. De vegades penso que el fan servir de teràpia, per buidar-se de tota la ràbia que porten dins. Alguns són extremadament virulents. I el que és pitjor, n'hi ha d'aquests que tenen un munt de seguidors i hi ha gent que creu cegament i acrítica tot el que expliquen.

Jo, que allà sí que hi tinc el nom real, entro a twitter a informar-me i a divertir-me, i també a fer campanya pel meu partit quan cal, no ho negarem. Els comentaris que es poden veure per allà són denigrants. N'hi ha que estan molt engrescats i creuen que poden dir el que sigui, a qui sigui. Això acabarà com no pot ser d'altra manera, només es quedaran a twitter aquests. Celebritats, gent popular o tothom que tingui alguna cosa mínimament interessant a dir es buscarà un altre lloc on no l'insultin per dir-ho. 

**********

Marxo un parell de setmanes i no rondaré per aquí, porteu-vos bé i resistiu!

15 comentaris:

  1. Bon viatge i que tinguis bon temps allà on vagis.
    Crec que quan tornis, al país veí encara no hauran format govern.

    ResponElimina
  2. A Twitter hi vaig durar dues setmanes. Després de compartir un missatge irònic (més o menys, segons els gustos), amb hashtag inclòs, no van ni trigar ni mig minut en dir-me de tot: nazi, racista, supremacista, etc.

    Així que, veient que allò era la selva, vaig tancar el compte i adéu-siau. La influència d'una xarxa social la donen els mateixos usuaris.

    ResponElimina
  3. Jo entro a Twitter força sovint però només hi vaig de visita, no m'han vingut mai ganes de quedar-m'hi justament per això que expliques. Quedo astorat del fet que molts "arguments" es basin només en l'insult i en l'atac descarnat a qui pensa diferent de tu. I encara quedo més astorat quan constato això que dius, que molta gent compra acríticament aquesta manera de fer les coses només perquè s'ataca als altres: jo voto A doncs retuito tot el que va en contra de B, només perquè va en contra de B sense que m'importi si és veritat o no ho és.
    Potser sí que els serveix per desfogar-se però estic d'acord amb tu que arribarà un dia que quan algú vulgui parlar d'alguna cosa de manera raonada haurà de buscar un altre lloc per fer-ho. Per cert, en l'última trobada del Roda, ja vaig fer un post parlant d'això i vaticinant que els blogs eren el futur...

    Passa-t'ho bé aquestes dues setmanes i fins a la tornada!

    ResponElimina
  4. M'agrada la teva predicció de la fi de twitter. Com ha passat als blogs, twitter també morirà, i és molt possible que sigui com tu dius!

    ResponElimina
  5. Jo sempre amb la veritat per davant, Pons es tant real com ahse! Per suposat a twitter també sóc Pons, qui podria ser sinó? Comparteixo coses (d’on penses que surten els reculls dels divendres?) i també faig algun retuit d’alguna cosa que llegeixo, però no et pensis que sóc gaire lector de tuits i menys dels tuits polítics, tot i que últimament sembla que no es parla de res més. Ja tinc una edat que la qual he vist la mort dels blogs, estic veient la mort de facebook, i no m’estranyaria veure també en un futur la mort de twitter

    ResponElimina
  6. Bones vacances, XeXu! Jo sempre he posat el meu nom a tot arreu i nom'ha passat res. jo no he tingut mai Facebook, o sí però vaig durar molt poc, imtinc Twitter, però no dic mai res, llegeixo i repiulo. I segur que tens raó, twitter també morirà i aquesta mort no em sabrà greu, com la dels blogs...

    ResponElimina
  7. Jo com que es veu que no tinc gaire vergonya, des del primer dia vaig posar el meu nom complet...Al cap i a la fi no hi poso res que no explicaria a qualsevol lloc, el què no m'interessa que se sàpiga, ja no li poso.
    Que passis unes petites vacances ben plaents... Si vas a muntanya , ja ho saps , botes, mitjons gruixuts, samarretes tèrmiques, bufanda, guants, gorro...No sigui que el fred no et deixi gaudir d'aquests dies!
    on vespre XeXu.

    ResponElimina
  8. A gaudir dels dies que ben merescut podem anar arreplegant de tant en tant! Segur que ens faràs envejeta quan tornis. Jo vaig obrir-me un compte a twiter i quan vaig veure la voràgine que allò suposava i la mala educació i mal rotllet que per allà hi havia, vaif fugir ràpidament. Em posava molt nerviosa de llegir tanta porqueria. No li veig futur perquè no aporta gaire, com a mínim a mi no m'aporta res. Així que si mort, que mori. Com diu la Carme, no em sabrà greu. La que me'n sap és una altra...

    ResponElimina
  9. Entenc que Twitter no escapa de la tensió social que es viu avui dia, i encara la potencia. El què passa és que Twitter és un altaveu per a qualsevol mindundi (com jo) que vulgui dir la seva, i és clar, no tothom té la capacitat de contenció que tenen els què surten pels mitjans. Però a mi no em sorprèn, perquè no deixo de llegir allò que escolto al carrer o entre els amics. El que passa és que ens costa expressar públicament el què pensem/sentim, i en ocasions, al Twitter, pel seu propi format, la gent escriu com realment pensa i ho deixa anar sense més. Jo mateix, m'he de contenir molt a Twitter per no expressar el què realment penso d'alguns polítics o personatges públics...

    ResponElimina
  10. Jo ja fa molts anys que utilitzo el meu nom i d'anonimat en tinc poc, però és cert que Twitter és un circ i dona peu a totes aquestes coses, massa vegades gens agradables. Al final t'hi acostumes, però potser no hauríem.

    Si marxes, que sigui un bon viatge i abriga't molt! :)

    ResponElimina
  11. L'anonimat et permet dir el que sents sense por, però malauradament moltes vegades és utilitzat per dir animalades... es crea molta merda per twitter i la gran part d'aquesta gent té un escut d'anònim però en el fons és covardia perquè saben que les seves opinions no es poden dir en veu alta.

    ResponElimina
  12. Això de l'anonimat a les XXSS és un debat interessant. Recorda en certa manera al debat sobre si a les manis hem de fer fora els encaputxats o no.
    Per una banda, si no dones la cara, potser és perquè vols fer alguna cosa dolenta. Però per l'altra, si vius en un règim on les llibertats no s'acaben de respectar del tot, trobo assenyat respectar el dret dels ciutadans a protegir-se rere la màscara de l'anonimat.
    Recordem que avui tenim manifestants a la presó i tenim tuitaires a la presó. I en els dos casos per motius ideològics disfressats fariseament de "Estado de Derecho".

    ResponElimina
  13. Estic d'acord amb el que dius de Twitter, XeXu. Hi anava sovint perquè per co néixer l'actualitat del darrer minut potser és el millor, però ja només llegeixo les entrades. Les converses no les puc seguir perquè em poso de molt mala llet per tot això que esmentes. És com un mostrari de persones que o bé no tenen el seny complet o bé ho aprofiten per treure's la mala bava del damunt. Els uns amb els altres s'engresquen i en diuen de l'alçada d'un campanar. I és una llàstima perquè quan passa això la informació es converteix en desinformació i aquella piulada que semblava interessant perd la seva essència.

    ResponElimina
  14. Ja torno a ser per aquí! En reconnectar-me he vist que tinc 228 posts vostres per llegir, heu fet feina! Mica en mica m'aniré posant al dia, doneu-me uns dies... o setmanes. Abans, però, deixeu-me que abans actualitzi els meus blogs. Us agraeixo els comentaris en aquesta darrera entrada sobre l'anonimat a les xarxes. Més o menys coincidim que molta gent el fa servir per fer mal, em quedo amb un comentari de l'Ada, es per covardia, perquè en el fons saben que algunes coses que diuen no es poden dir en veu alta. Tornem a la normalitat dels blogs, que tinc molta feina a fer!

    ResponElimina
  15. Vaig a respondre sense llegir els altres... (els llegiré després, clar)

    Com tu ja saps, abans de tenir blog, jo ja feia temps que rondava pels ciber-móns, en "xats" "msn-groups" i coses d'aquelles que, poc a poc van anar desapareixent.

    Allí jo no actuava amb el meu nom... No és que em volgués amagar, és que tothom tenia un "nick" i, per registrar-te (t'havies de registrar amb un compte de correu electrònic) et demanava aquest nick.

    El meu sobrenom era MISSMARPLE, així, tot junt i en majúscules (la primera vegada que em vaig registrar, a un Xat de Portalmix, deu fer gairebé 20 anys... VINT ANYS!!! creia que havia de ser una única paraula)... i la majoria de vegades que entrava a un grup nou (o fins i tot els creava jo mateixa) doncs seguia essent MISSMARPLE...

    Allí jo era una Assumpta molt més agressiva que he estat mai als blogs. Entraves a parlar de qualsevol cosa i els insults i ofenses eren absolutament normals... A mi sempre em queien insults per dos temes: ser catalana (llavors em deien "catalanista" o "nacionalista"... ) i ser creient... faltes de respecte, insults a l'Església, burles a la meva fe...
    I, clar, vaig aprendre a defensar-me... A utilitzar la burla, la ironia, a fer un bon "ZASCA" com n'hi diuen actualment...

    Trobar el món dels blogs va ser per mi un descans, un regal... un lloc on jo podia ser jo. El meu blog era "la meva caseta", si algú entrava i es reia de mi o em faltava al respecte, el feia fora... i jo no tenia cap interès en entrar a les "casetes" de persones que no m'agradaven.
    I vaig trobar un munt de blogaires que feien coses positives!!! Escrivien relats, mostraven fotos boniques, resolien enigmes, passatemps, feien dibuixos magnífics... i va ser GENIAL!!

    M'agradava tant que jo era Assumpta, amb el meu nom real.

    Amb el temps, i molt tristament per a mi, no podia entrar tan sovint com a mi m'agradava, ni escriure tant, ni participar en els jocs, relats... i, en lloc de prendre-m'ho amb més calma, jo mateixa m'anava excloent (quelcom semblant a "si no ho puc fer bé, més val que no ho faci) i, en canvi, en moments lliures que tenia, em vaig aficionar al Tuiter... ufffff...

    Mala cosa el Tuiter...
    Tot i que ja passo de tot i entro amb nom i cognom... aquesta xarxa aconsegueix treure, de nou, el pitjor de mi...
    I és que, com tu dius, XEXU, i et dono tota la raó, hi ha gent que entra només a crear mala maror, a fer mal, a provocar baralles i discussions.
    No pots "discutir" amb normalitat, un canvi d'opinions civilitzat...
    Té coses positives però a mi no em va bé...

    Darrerament he baixat una mica les meves intervencions allí... si pogués recuperar el fet d'entrar al blog, ni que fos un cop cada quinze dies, ja seria feliç.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.