diumenge, 8 de setembre de 2019

Diada: i ara què?

Tornem a estar a setembre i en pocs dies commemorarem una nova Diada Nacional. Des de fa uns quants anys la Diada no és una cosa espontània, no ens reunim molts o pocs en una manifestació per recordar la desfeta de 1714. Fa anys que fem 'performances' organitzades, ens diuen a quin tram hem d'anar i ens fan fer alguna activitat conjunta perquè quedi tot rodó i ben artístic. 

Va haver-hi una època, a principi de la dècada, que la tasca d'aglutinar la gent al voltant d'un sol crit era molt important. Ens vam organitzar al voltant d'entitats civils amb lideratges forts i convincents. Allò, sens dubte, va fer créixer el moviment. Però tot té el seu temps, i descomptant que els lideratges ja no són ni tan forts ni tan convincents, alguns dels fets que han passat ja no conviden a fer manifestacions festives i coloristes. Vam fer un referèndum que no podem homologar, però ens van atonyinar per fer-lo. Van empresonar els líders més valents que hem tingut en la història moderna de Catalunya i altres van haver de marxar. Sovint sento criticar que alguns partits han oblidat tot això, que sembla que volen tornar a l'autonomisme. Però després acceptem anar a manifestacions disfressats amb samarretes del mateix color i fins i tot amb cascs grocs. Com si res no hagués passat. Com si això fos la revolució dels somriures, que dèiem fa un temps.

Doncs no, aquí ja no somriu ningú perquè hem tastat de la pitjor manera de què és capaç un Estat autoritari i despietat. Les sentències probablement seran exemplars per fixar un precedent i faríem bé de respondre en conseqüència i amb contundència. Buscant nous lideratges, mantenint el pols amb l'Estat, aprofitant la injustícia per ser més i demostrar-ho. No, la situació ja no té res a veure amb la del 2010. Ni amb la del 2016. Adaptem-nos-hi, l'experiència ens ha de servir d'alguna cosa. Amb tot, segueix sent important ser a la manifestació. Però m'agradaria que ens preguntéssim si és moment de ser imaginatius i originals, o de ser pragmàtics i buscar maneres d'entendre'ns per avançar.

18 comentaris:

  1. Ho subscric tot per punt per punt. N'estic bastant tip de l'estètica: que si vies, que si V, que si estrelles. Al final, és com sempre: comptem quants som i llestos, que és el que importa.

    I sí, s'hi ha de ser encara que faci mandra o la desil·lusió ens envaeixi. La gent engarjolada i exiliada s'ho mereix i aquest motiu ja hauria de ser suficient.

    ResponElimina
  2. Molt d'acord, tant amb tu i com amb el comentari d'en Maurici. A la manifestació s'hi ha d'anar perquè cal que sigui un èxit de participació com cada any però també és molt necessari apostar pel pragmatisme per trobar el desllorigador de tot plegat, que ens fa molta falta.

    ResponElimina
  3. Sí tens raò, però es parla molt de buscar nous lideratges, però els liders no es busquen, els liders surten espontàniament i si no surten, per més que en busquem de recanvi, mai no seran liders de veritat i això és el que està passant. Un bon lideratge aglutina a la gent i n'estem mancats.

    Hi serem, hi serem... no poden faltar, però hem de fer més coses que ajudin avançar.

    ResponElimina
  4. La teva pregunta sembla dual Xexu: "...si és moment de ser imaginatius i originals, o de ser pragmàtics..."
    Enguany les aplicaria totes dues. De fet intentaré ser-hi sempre. A les verdes i a les madures. Amb el somriure unes vegades i amb el puny alçat d'altres. Pacífics i contundents al mateix temps.

    ResponElimina
  5. Jo també hi creia poc amb les performans, Però al mateix temps penso que això ens ha fet visibles a la resta del mon. I en aquests moments aquesta visibilitat és important. Però de tota manera, ningú ens regalarà el dret a decidir l'autodeterminació. Tampoc els nostres polítics. Hem de ser el poble, sortint al carrer amb samarretes del mateix color, amb casc o sense els que hem de fer la feina.
    Abraçada!

    ResponElimina
  6. La veritat és que no sé què dir, perquè estic molt desil·lusionada...El poble ho té clar i surt al carrer encara que ningú li mani...A veure amb les manifestacions ens fem notar, des d'Europa ens veuen i ens recolzen moralment i què en traiem d' això? Jo diria que els polítics han jugat una mica amb la bona fe del poble, o és que algú creu que amb els partits espanyols actuals arribarem a ser independents? Si es torna a fer el mateix tornaran a empresonar els polítics i això serà el conte de no acabar...Em sembla bé que ens manifestem i ens fem veure, però potser que no alimentem falses esperances, podem aconseguir millores, segur, però d'aquí a ser indepes hi ha un llarg camí que potser ningú coneix el final!!!
    És nota que tinc un malt de cap de ca l'ample, perquè estic molt negativa...

    ResponElimina
  7. Els catalans som un poble temerós i conservador. Així no es guanyen guerres i menys contra un estat totpoderós i despietat com l'espanyol. O estem disposats a renunciar a comoditats i seguretats, o no ens en sortirem. Només cal veure l'exemple d'altres indrets i altres lluites com la dels armilles grogues a França o els de Hong Kong. Ara, si esperem que la política ens solucioni aquest problema, ja podem esperar asseguts.

    ResponElimina
  8. Les manifestacions en diferents formes i colors son molt maques, però el resultat ja l'hem estat veient tots aquests anys. Per aconseguir alguna cosa s'hauria de muntar una vaga general de tres parells de collons, no parlo d'un dia o dos, parlo de setmanes de vaga, tallant carreteres i autopistes amb pneumàtics en flames, tallant vies de tren, ocupant ports i aeroports, col·lapsant Catalunya, llavors hi hauria ferits i fins hi tot algun mort i llavors si que la cosa canviaria. Però tot això no passarà, vivim massa bé, diem que estem malament sota d'Espanya però realment no estem tant malament, som primer mon. Pràcticament ningú es vol arriscar a perdre la feina i menys acabar a la presó per una lleugera millora, que consti que jo sóc el primer que viu molt bé i no m'arriscaria a poc més que la pacífica manifestació del 11S de cada any.

    ResponElimina
  9. Estem d'acord. A mi em fa fins i tot mandra... però hem de ser-hi només per contrarrestar la ineptitud dels nostres polítics. I molt d'acord amb això de les performances...

    ResponElimina
  10. Sempre és bonic sortir al carrer i formar part de la lluita per un ideal, i com més pacífica millor perquè dóna un bon exemple... ara, entenc el sentiment d'impotència davant aquesta situació... no li veig una sortida fàcil.

    ResponElimina
  11. Són coses diferents, XeXu, penso jo. Es pot anar a la manifestació sense deixar de buscar la manera de sortir-nos-en. Jo no n'estava gaire convençuda enguany, però només de pensar qui hi hauria a l'altra banda fregant-se les mans, si fallàvem, ja em vaig decidir.

    ResponElimina
  12. Ja han passat uns dies de la Diada i la sensació que m'ha quedat és molt semblant a la que portava quan vaig anar cap allà. Va ser només per complir amb l'expedient, però en els ànims de la gent es notava que ja no estem massa per aquestes performances i que necessitem tornar a creure que fem tot això per alguna cosa. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

    Maurici, tinc la impressió que l'entitat que organitza s'acaba fixant més en l'estètica que en el missatge. Hem de sortir al carrer a cridar Independència, a seguir demanat-la, inundar els carrers d'estelades i deixar-nos d'uniformes. És la meva impressió, vaja. Ara també hem de cridar per l'alliberament dels presos, naturalment. Però una cosa que no ha canviat és que volem la independència i no ens cansarem fins que ens deixin votar-la en condicions.

    McAbeu, al carrer s'hi poden fer molts tipus de reivindicacions, i el dia de la Diada sortim a cridar Independència i Llibertat Presos i Preses Polítiques. No sortim a fer una festa tots disfressats iguals. La mobilització ha de ser permanent per demostrar la nostra força, però alhora, com vaig dient darrerament, és moment per la política, per la negociació i per trobar vies democràtiques al conflicte. Malament anem si estem tots barallats en aquests moments tan crucials.

    Carme, és cert que un líder no te l'inventes del no res. Però hem de mirar quins tenim ara. Marcel Mauri em sembla un digne substitut de Cuixart, però Paluzie està enterrant l'ANC. Segurament convenç un sector, però té en contra molts d'altres. Això contradiu allò que dius, que un líder aglutina al seu voltant. No és gens aquest perfil. Ni el president Torra, per qui tinc un afecte sincer, perquè trobo que és un bon home, però el càrrec de president li ve molt gran. Tampoc les persones que estan ara al capdavant dels partits em semblen bons líders. Cal que fem un replantejament. Solucions no en tinc, però alguna cosa haurem de fer a banda del paperina als carrers, si em permets ser una mica barroer.

    Xavier, com ha comentat en Maurici, ens està perdent l'estètica, Xavier. Volem ser els més purs, els més somrients, aquells que no tirem mai un paper a terra. Tant és així que quan veiem que algun independentista o un defensor de la llibertat dels presos fa alguna cosa malament, pensem que ha estat un acte de falsa bandera, que no pot ser que un indepe, ta pur, hagi perpetrat una cosa així. Doncs sí, molta imaginació i molta originalitat, però no som millors que ningú, entre nosaltres hi ha gent de tota mena. Deixem-nos de creure'ns especials i deixem les performances. Sortim a reclamar només allò que volem i que qui ens comanda faci la feina també. Cadascú la seva.

    Fra Miquel, que hem de ser al carrer és indubtable. Però cal que ens disfressem? Perquè ens donava visibilitat abans que ens atonyinessin per votar, però va passar això, i ens seguim manifestant d'aquesta manera? És temps de sortir a cridar Independència i llibertat presos, no de fer una cosa que quedi molt, molt bé. Ningú ens mira, però potser ens escolten. I els polítics tenen una missió molt important en tot això: arribar allà on nosaltres no podem arribar. Ho faran amb la nostra empenta, això sí.

    M.Roser, hi ha una mica de jugar amb les esperances de la gent, i una altra, em temo que molt més gran, de pensar que sí, que era possible, i que potser l'Estat reaccionaria d'una altra manera davant d'una part tan gran de la seva gent que vol expressar-se democràticament. La resposta de l'Estat va ser violenta i desmesurada, i això ens va descol•locar una mica, l'estratègia conjunta (per dir-li d'alguna manera) que teníem ha saltat pels aire. I ara no hi ha acord amb com reprendre el camí. Sembla que estem més lluny de l'objectiu que fa uns anys, però segurament no és així. Continua a baix.

    ResponElimina
  13. Aquesta Europa que dius que ens mira i ens dóna suport no tenia ni idea de que aquí hi passava alguna cosa seriosa fins l'1 d'octubre de 2017. És a partir de llavors que comença tot a nivell internacional. Per nosaltres ja fa molts anys que ho reclamem, però el tret de sortida real és el nostre referèndum. Per tant, encara ens queda fer molt camí. Problema: que alguns volen tirar per la via d'enfortir el moviment, de seguir creixent encara que sigui lentament i fer un govern català fort que pugui plantar cara i collar a l'espanyol, i altres volen fer efectiva una declaració que en realitat no és tal i que a més va en contra d'una part molt gran de la població català que no se sent interpel•lada pel que ens crida a tu o a mi. No hi ha acord per estratègies conjuntes perquè, realment, ningú sap com es fa un país nou. Però això no vol dir que estiguem parats o que tot s'hagi acabat! Sóc de l'opinió que, si ja hem anat per via unilateral i hem xocat de cap contra una paret (les conseqüències les veiem molt clares), per què no ens anem fent forts fins que puguem obligar a l'Estat a parlar? Obligar-lo perquè, com dius tu, voluntàriament no faran res de res.

    Risto, efectivament, no estem disposats a perdre les nostres comoditats. I mira que, tard o d'hora, ens tocarà fer-ho si volem reeixir. Però serà quan la situació sigui tan insostenible que ja no es pugui aguantar. I per això ens cal ser molts més i tenir el suport de sindicats, de col•lectius i de tota mena d'entitats. I sí, precisament, fins que aquest moment arribi, és l'hora que els polítics es mullin i facin la seva feina. Per mi, totalment, és l'hora de la política.

    Pons, estic molt d'acord amb el que has escrit. Vivim massa bé per forçar una situació com aquesta. No som aquest poble, no ens surt de fer aquestes coses perquè sí, o potser realment és que no en tenim necessitat. Tindríem motius per fer-ho? No t'ho sé dir. Vivim en un Estat repressiu i centralista que no ens deixarà mai prosperar perquè sap què s'hi juga. Però no podríem dir que la nostra situació és insostenible. Caldrà seguir treballant-hi i sumar suports. Ara mateix, per més que volguéssim, el suport, ni que sigui de paraula, a això que proposes, és molt baix i es redueix a twitter, que s'ha convertit en el forocoches dels indepes. Sense la participació dels sindicats, per exemple, no hi ha vaga o aturada que valgui. Tot plegat és jugar-nos-hi molt sense tenir garantia d'èxit. Si tothom anés a parar, doncs mira. Però forçar-ho una part molt petita i que en pagarà unes conseqüències molt grans, ja no fa tanta gràcia. Ningú no vol ser aquesta petita part.

    Eli, els meus motius per anar-hi tot i la mandra no són els mateixos que els teus. Sí, potser els nostres polítics no n'han sabut més, però sense una via política que doni suport al moviment no arribarem mai enlloc.

    Ada, aquestes manifestacions eren boniques i festives, també reivindicatives, és clar, però essencialment cíviques i molt pacífiques. No anaven ni van contra ningú. Però potser haurien de passar a una altra fase. Això no vol dir deixar de ser pacífiques, però després del que es va viure aquí el primer d'octubre de 2017 ja no podrem mai fer veure que tot continua igual i que podem seguir expressant-nos de manera tan naïf.

    Teresa, naturalment, cal buscar moltes altres vies més enllà de la manifestació de l'11 de setembre. El que vull dir és que seguir-les fent igual com si aquí no hagués passat res fa dos anys penso que les folkloritza. Abans pensava que eren demostracions de força, però ara m'és igual què diuen des de l'altre cantó, penso que fem el passerell.

    ResponElimina
  14. Per què diem "performances" en lloc d'actuacions, coreografies, animacions, representacions, accions, exhibicions, numerets, ... què no tenim paraules en català?

    Dit això, afegiré que jo estava en un estat de nervis que no era gens bo per la meva salut... així que ja passo.

    Desitjo de tot cor que algun dia siguem independents, però ara, en lloc d'empassar-me totes les entrevistes, debats, tertúlies i estar les 24 hores del dia amargant-me i fent-me mal escoltant el que diuen alguns polítics, em dedico a veure pel·lícules d'antena3 d'aquelles en que sempre hi ha algú que té un passat assassí... una família nova arriba a la zona... amb unes cases unifamiliars xulíssimes, plenes de parets de vidre (molt fàcil perquè el dolent entri)... i, res, que totes acaben amb persecucions escales amunt i avall, i que ara agafo un ganivet de cuina, te'l clavo i, quan ja crec que estàs mort, estires un braç i m'agafes del peu... i just llavors arriba la policia... Totes són iguals, però són molt més entretingudes que aquest maleït procés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És trist que haguem d'acabar així, però és cert que molta gent n'està més que cansada. El problema és que tot just estem començant. A nosaltres ens sembla que portem molt temps perquè fa anys que ens manifestem, però la pressió sobre l'Estat i el reconeixement del problema per part de la unió europea a començat ara. Caldrà seguir mobilitzant-nos i obrir vies polítiques de negociació, no les acceptaran mentre no els collem més, i hem de trobar la manera de fer-ho. El que no hi ajuda són les baralles entre partits, cal una estratègia conjunta de pressió, que no vol dir una única llista uniforme. Però està clar que el poble no anirà enlloc sense els polítics, per més que es digui a twitter, ni els polítics aniran enlloc sense la gent. Ens necessitem més que mai a tots i totes. Segur que en els moments crucials hi tornaràs a ser.

      Elimina
    2. Sí, XEXU, tens raó... però el cert és que, de tant en tant, o desconnectes una mica o ens tornaríem bojos... i jo vaig arribar a un moment que m'entraven ganes de plorar d'impotència i ràbia quan sentia parlar gentussa com els de "Siudadanus" i coses així...

      En fi... Avui he sentir parlar la Míriam Nogueras dient quatre coses clares a uns quants tertulians i m'he animat ;-)

      Elimina
  15. A tu blog Enllacat per la independencia.

    Acabo de ver el trato a los medios de información en una manifestación independentista catalana, es algo vergonzoso el acoso y agresión sufridos, hasta el propio Rufián lo ha condenado“¿Por qué no te marchas?”, le espetaba un hombre. Ante esto, Rufián ha publicado un mensaje a través de su cuenta oficial de Twitter en el que denuncia que “hacerle esto a una trabajadora con un micro en la calle es de energúmeno. Lleves la bandera que lleves en el cuello. Ya basta”..
    ¿No os da vergüenza?
    Lo dijo Carlos Marx, que no era Borbón precisamente, ni del PP, y lo reprodujo como cita en su poema “Malos recuerdos” el poeta Antonio Gamoneda: “La vergüenza es un sentimiento revolucionario”.
    Vosotros ni tenéis vergüenza ni sois revolucionarios ni, mucho menos, pacíficos, que no es no matar a nadie, sino no agredirlo, dejarle manifestar su opinión y el derecho inalienable de cualquier pueblo libre a la información.

    No tenéis vergüenza ni lleváis camino de recuperarla.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.