dijous, 15 d’agost de 2019

Qui riu ara, eh!?

Si una cosa no se li pot negar a l'excursionista de pa sucat amb oli és que és tossut com una mula. Quan una muntanya se li resisteix hi torna i hi torna. Però aquest cop no tornava a intentar una muntanya, tornava a intentar LA MUNTANYA. Bé, tampoc és que n'hi hagi per tant, però el Tuc de Molières va ser on va patir l'accident l'any passat, a banda d'haver-lo intentat altres cops sense èxit, així que màxim respecte. Recordem, cim de 3011m, Vall d'Aran, partint de la cara sud del túnel de Vielha.

Mirada enrere des del Salt de la Pleta. El dia despuntava.

Es tracta d'una ruta llarga, més del que sembla, i això es paga a la tornada. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant s'hi van posar a les 6:30h. Se surt des de l'Espitao de Vielha en direcció oest i en pla per tota la Pleta de Molières. La pujada, lleu però sostinguda, comença al final d'aquest tram i especialment a partir del Gotèr de Molières, un salt d'aigua on s'inicia una vall en forma de circ i aparentment sense sortida. Però de sortida, n'hi ha, si ets capaç de remuntar centenars de metres pràcticament en vertical. Un cop dalt hi ha recompensa, els estanys de Molières i unes vistes en primer pla del cim rocós (i no massa agraciat) que et mira desafiant.

 No és especialment bonic, oi?

Des d'aquí la pujada s'intensifica i les fites no ajuden a orientar-se, sort del track i que en tot moment es té a la vista el collet de Molières, que separa el cim del Cap deth Hòro, per on cal grimpar amb algun pas lleugerament complicat. Fins arribar a la base del cim el camí es fa llarg. La grimpada final fa la ruta interessant, però no es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui massa expert en aquest terreny. Tot i així, la crestejada posterior fins el cim et porten a unes vistes imillorables de l'Aneto i tot el massís de la Maladeta a un cantó, tot Aigüestortes a l'altre... l'excursionista de pa sucat amb oli sospita que el Tuc de Molières és en realitat un mirador posat allà expressament pel Conselh Generau d'Aran.

I aquí em podeu veure a la fita del cim amb l'Aneto a l'esquena!

La tornada és matadora i molt llarga. Bé, és exactament igual de llarga que la pujada, perquè es baixa pel mateix itinerari, però es fa molt llarga. A l'alta muntanya baixar no és pas més fàcil que pujar. Però a l'excursionista de pa sucat amb oli li queda la satisfacció d'haver conquerit un altre dels 3000 catalans, un d'especial, amb cert regust a venjança.

Informe de danys: cruiximents a diversos músculs de les cames, extrems als quàdriceps. Cansament físic i mental que es va passar amb una bona dormida.

10 comentaris:

  1. Ha de ser una gran satisfacció assolir un repte personal com aquest que se't resistia i m'alegro que per fi ho hagis aconseguit. Enhorabona!

    PS: Jo, al meu click, el faig llegir llibres però això d'obligar-lo a fer escalada d'alta muntanya ja ho trobo abusiu. :-D

    ResponElimina
  2. Ara fa dies que no faig una excursioneta, encara estaré en forma? Però si amb la teva forma i la teva edat has fet un tresmil sense matar-te a mi no m'hauria de costar gaire...

    ResponElimina
  3. Està molt bé això de no rendir-se quan un vol arribar a una fita...
    La primera foto m'agrada molt, l'altre la trobo més normaleta!
    Ai, per fi sabem quin aspecte tens, ja era hora que et podéssim veure, he, he...
    Bones grimpades, XeXu.

    ResponElimina
  4. Enhorabona, doncs, per un altre 3000 aconseguit! Sense cap dubte una bona satisfacció per a tu i la Fantàstica acompanyant,

    ResponElimina
  5. Felicitats per la proesa!

    Col·leccionistes de tres mils, uniu-vos!

    ResponElimina
  6. Enhorabona Xexu! Els catalans persistim i persistim fins a assolir els objectius.
    Per cert, devies estar ja força cruixit al fer cim, perquè se't veu molt encarcarat.

    ResponElimina
  7. Enhorabona! en castellà hi ha aquella dita de "quin la sigue, la consigue", quin seria el seu trasllat al català???

    ResponElimina
  8. Com podeu imaginar, estic molt content d'haver assolit la fita, després de diversos intents, algun d'ells molt desafortunat, per fi puc dir que m'apunto aquest cim, un altre dels 3000m catalans. I no va ser l'únic d'aquests dies! Moltes gràcies pels vostres comentaris i les vostres felicitacions.

    McAbeu, gràcies per les felicitacions! Però el meu clic viu a cos de rei, eh! Que sóc jo qui el carrego fins allà, ell només posa per la foto, ell sí que és espavilat!

    Pons, aconseguir no matar-se no sé si es pot considerar un mèrit de l'excursió o meu, però no cal dir que és altament recomanable. A veure si et decideixes a pujar alguna muntanya i ens ho expliques quan et dignis a tornar de vacances de blog.

    M.Roser, la segona foto és normaleta però és que és el cim del Tuc de Molières. Té aquesta forma i se t'apareix de sobte després de pujar una pendent molt forta i arribar als estanys. Després ja no deixes de veure'l fins que t'has d'enfilar per la paret al coll que es veu a la dreta de la imatge. Ja ho dic jo que no és gaire maco, però és així, pobret. Com jo, que tampoc sóc gaire maco, però aquesta imatge de mi ja us l'havia ensenyada altres cops!

    Gràcies Carme! Vam quedar molt cansats, però contents.

    Peix, de moment jo en vaig col·leccionant, a veure si puc aconseguir-los tots!

    Risto, encara que ho sembli, al cim encara estava força bé. Vam arribar bé, en menys de 6 hores, em sembla. El més fotut va ser la tornada, que sempre es fa llarga i cansada.

    rits, he trobat 'qui cerca, troba' o 'qui bé busca, bé troba', però nom m'acaben de convèncer! Però què tal 'qui no s'arrisca, no pisca'?

    ResponElimina
  9. vaja, et feia de la meva edat i no fas més de 5 cm d'alçada
    jejejejejejejejejeej

    ResponElimina
  10. Enhorabona una vegada més. Els 3.000 fan una emoció especial.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.