diumenge, 4 d’agost de 2019

Amics amb nens

No, no tinc fills i no tinc intenció de tenir-los, no ara, i potser mai. Tots els amics de la meva edat ja en tenen, els darrers de fa poc temps. De manera que ja no és possible tenir una trobada entre amics sense que hi hagi la canalla pel mig. He de dir que en les últimes trobades ningú ens ha preguntat 'i vosaltres què?', cosa que és molt d'agrair. Però tot i així, i encara que sigui una 'unpopular opinion', voldria reivindicar com de difícil és per les parelles sense fills quedar amb les que sí que en tenen. N'hi ha de tot tipus, tenint en compte que els nens i nenes són el centre de l'univers, però amb sort pots mantenir una conversa més o menys normal amb els pares. Fins i tot d'algun tema que no sigui la maternitat o la criança. Però en alguns casos és inútil fer qualsevol intent de parlar d'una cosa que no sigui el propi fill. Compassió, si us plau. Que sí que és molt maco i que tothom és molt feliç, però la nostra vida no gira al voltant d'aquestes criatures. Ja em podeu tirar pedres si voleu, però no, em nego a ser considerat el raret i que ja ho entendré quan en tingui. Perquè aquestes actituds no fan altre cosa que fer-me passar les ganes encara més.

12 comentaris:

  1. Bé trobo que això de tenir fills o no és una cosa que cada parella ha de decidir i ningú té dret a ficar-si, que el món no té perquè girar només al voltant de les criatures i això que jo me les estimo molt...
    Bon dia, XeXu.

    ResponElimina
  2. Jo sóc més jove que tu però també tinc bastants amics amb fills, altres es veu a venir que els tindran en poc temps, i d’altres la cosa no està ni se l’espera, i d’aquests últims en tinc bastants casos, o sigui que ja veus que jo trio millor els amics que tu. En general els que tenen fills son més cars de veure, però sempre hi ha excepcions. Els amics que tinc amb fills els tenen ben entrenats, vull dir que no donen pel sac, i si ho fan només molesten als pares, ja saben que de mi no trauran res a part d’una salutació de lluny amb la ma i encara gràcies.

    Això que quan tens fills ho entens es una cosa totalment biològica, son les hormones del embaràs que trastoquen a la mare i li deixen el cervell trastocat per prendre atenció d’allò que acaben de parir, el pare seria normal si no tingués por de sentir-se abandonat ara que no es el centre d’atenció principal de la seva parella, per tant no li queda altre que rendir-se i implicar-se en la cria del nouvingut si no vol quedar exclòs de la família.

    El que més m’agrada dels pares es que no paren de parlar dels desavantatges sobre tenir fills, que si no pots dormir, que si no paren de plorar, que si es totalment dependent de la mare, que si s’ha acabat viatjar, sortir, i una pila de desavantatges més, però al final sempre diuen “Ei, però compensa”, si? Com compensa exactament? Ningú es molesta a explicar com coi compensa, està clar que es una mantra que es repeteixen els propis pares per viure autoenganyats perquè sinó es tallarien les venes. Per això els únics que recomanen tenir fills son pares, perquè no volen ser els únics pringats que acaben amb la vida trasbalsada.

    Justament en el post de demà parlaré sobre la sèrie del Berto Romero que va molt centrat al tema de tenir fills, un avís a tots els futurs pares del què els hi espera.

    ResponElimina
  3. M'ha fet gràcia el teu post, Xexu, perquè dius exactament el mateix que deien la meva filla i la seva parella fa uns quants anys. No suportaven que totes les converses amb els amics giressin al voltant de les criatures, i juraven que ells no en tindrien mai a la vida... Fins que un dia es veu que se'ls va despertar l'instint maternal, mentre jo estava explicant a tothom que mai seria àvia..., i ara ja tinc dos néts de 7 i 9 anys. I sí, els seus pares no fan altra cosa que posar al centre de la conversa els seus fills. Llei de vida, suposo...

    ResponElimina
  4. Doncs, mira. Ni et trobo raret, ni et tiro pedres. Tot serà que la rareta sigui jo i em caigui alguna pedra a mi... he, he, he...

    Jo he tingut dos fills i ara tinc dos nets i una neta petitona. I l'altre dia en una trobada d'amics de la meva edat, els que no tenien nets es queixaven que els avis sempre parlen dels nets. I he de dir que a mi també em cansa saber totes les gracietes fil per randa, d'uns nets que ni conec. I tothom va reconèixer que hi ha avis que no en parlem gaire per no dir gens. Quan em pregunten, contesto i si no res.

    Un altre tema és compartir activitats amb nens. Sempre he trobat mooooolt difícil que comparteixin activitats gent amb fills i gent sense fills. No és impossible si els nens estan mínimament ben educats, però tot i això es pot fer pesat pels que no tenen fills.

    Però si li sumes les dues coses: presència de nens i conversa de nens, t'ho juro que és com per declarar-se en vaga d'amics una temporada.T'entenc molt bé, XeXu.

    Em sembla que tal com s'ha dit de l'enamorament, que és una mena d'estat obsessiu, hi podríem afegir la maternitat i la paternitat. Els primers mesos els nadons necessiten tanta atenció que molts pares sembla que estiguin obsessius de criatura. No tots! També hi ha gent que fa les coses bé. I nens que no ploren a totes hores i deixen dormir. Hi ha tot, en aquest món.



    ResponElimina
  5. Imagineu les persones que no tenen parella en una trobada on la majoria sí que en té, i d'aquesta majoria gairebé tots tenen canalla

    ResponElimina
  6. Entenc el que dius, tot i que no m'hi vaig trobar mai quan no tenia fills. Els meus amics i jo hem ajustat molt bé els "tempos" i tots hem tingut el fills més o menys per la mateixa època.

    El que és curiós, però, és que, quan quedem per sopar, amb prou feines parlem de nens ;)

    ResponElimina
  7. jajaja molt d'acord. I amb el comentari del Pons. "Ei, compensa" jejejeje

    ResponElimina
  8. Bé, no ha arribat la sang al riu i ningú s'ha queixat massa del que deia. Són situacions vitals tan diferents que es fa complicada la convivència, però bé, per la història que ens ha unit i per la que esperem que ens uneixi en un futur, s'hi haurà de posar paciència! Gràcies pels comentaris.

    M.Roser, el món gira al voltant de les criatures, totalment. No sé si són canvis hormonals o què, però els pares ja només veuen els seus fills i costa molt centrar-los en altres coses. Com deia, a alguns costa molt i a altres és impossible. En tot cas, tothom ha de ser lliure de triar si en vol o no i ningú ha de fer res d'aquesta decisió.

    Pons, no esperava menys de tu que evitar els nens tant com puguis. Ja no tant pels nens, que són nens i per tant dependents per naturalesa, a mi el que em molesta són els pares. Si dius que els teus amics tenen les criatures ben entrenades, no sé ben bé com s'aconsegueix, però podrien exportar els mètodes. Tenen els nens entrenats, però ells com estan.
    Llavors, si el que expliques sobre les hormones és cert, que estaria per veure, la frase de 'quan tinguis fills ho entendràs' no podria ser més equivocada. No és que entenguis res, és que els instints que els humans no tenim se't disparen en forma d'hormones i perds la voluntat pròpia per passar a ser un cuidador. Perdre la voluntat no em sembla a mi que sigui entendre res.
    I sobre el fet que tenir fills canvia la vida, negar-ho és una absurditat. Seré expeditiu i diré que acaba amb la vida tal i com la coneixies. Tens molta raó, els pares no fan altra cosa que queixar-se o destacar les males estones que els fills els fan passar (alguns més que altres, cert), i quan han de dir per què compensa tenir-los no saben què dir. Si una cosa només té desavantatges i només t'aporta obligacions extres no pot ser bona. Digues que tens una segona feina a temps complet, que és pura biologia, però no diguis que compensa. Una resposta una mica negativa, potser? Jo sé que tu m'entendràs.

    Galionar, aquesta és justament el tipus de resposta que intentava evitar i que molta gent em dirà. Ja t'arribarà, conec a molta gent que no ho volia i al final han caigut. El cas de la teva filla no és excepcional ni de bon tros. Però que en alguns es compleixi així no vol dir que sigui igual per a tothom. Per altra banda, no tinc una bola de vidre per saber què passarà, potser sí que en algun moment farem un cop de cap, però si se'm passen completament les ganes és perquè veig com reacciona la gent amb fills i per l'assumpció de molta gent que ara sóc un rondinaire però que quan en tingui ja canviaré. Feu servir un temps verbal en condicional, almenys.

    ResponElimina
  9. Carme, està molt bé llegir el teu testimoni perquè és un estadi superior, una altra fase: la dels néts. Entenc que el problema torna a aparèixer quan hi ha néts, si has aconseguit mantenir les amistats, amb els fills ja grans, pots tornar a fer la teva, però quan apareixen els néts tornen a ocupar les converses. I ja no et dic si són presents. És veritat que és difícil fer activitats quan et trobes en punts tan diferents de la vida. Ja no és que els nens estiguin ben educats, sinó com es comporten els pares, aquest és el meu punt de vista. Hi ha maneres i maneres de posar la canalla en el centre d'atenció, i alguns ho fan sense remei impossibilitzant una conversa adulta. Amb tot, aquest estat d'indefensió dels nens obsessiona els pares, és comprensible, però si no ets capaç de mantenir un mínim la teva personalitat i independència respecte el teu fill potser més val que no t'enganyis a tu mateix i no vulguis estar a missa i repicant. Quan sigui prou gran ja recuperaràs els teus amics. Si encara hi són.

    Xavier, vaig viure aquesta situació durant una temporada i és dur, tot i que en aquells moments els amics no tenien encara canalla. Suposo que en algun moment sí que em vaig trobar en aquesta circumstància, però molt puntualment i no en una gran trobada de parelles. O potser el meu cervell ho ha esborrat del mal que devia fer.

    Maurici, els teus amics i tu sou l'esperança de l'espècie. No només us veu saber coordinar bé, sinó que a més no parleu de nens quan us trobeu, sou els meus ídols. Ara bé, aquesta és la teva perspectiva, hauríem de veure si algun dels altres pensa diferents!

    Eli, encara estic esperant que em diguin en què compensa!

    ResponElimina
  10. Jo no tinc parella ni fills. Durant molts anys m'he sentit abandonada per les amigues, però ara resulta que volen quedar més que mai. I que tenen gelos de la meva feina, de com m'omple, i dels meus blogs. Soc feliç la major part del temps, i això es nota.

    ResponElimina
  11. A mi em passa el mateix. T'entenc perfectament.
    Recordo una entrevista que li van fer a en Xavi Coral, el periodista,i explicava el mateix. En el seu cas fins i tot havien hagut d'inventar-se una excusa dient que no en podien tenir, perquè n'estaven farts. De moment no he arribat en aquesta situació, però si la de tens fills? No tinc gats!

    ResponElimina
  12. Suposo que deuen ser criatures molt petites... A la que creixen ja no dones tant la tabarra hahaha De fet intentes sortir d'aquest tediós cercle viciós de converses sobre criatures, excursions, festivals, extraescolars, professors... i pregues per converses que et remoguin, que et facin sentir la persona que eres abans de que la maternitat t'absorbís, ni que sigui només per una estoneta. O sigui que amb el temps et convertiràs en la via d'escapament dels teus amics, i després et queixaràs de pesats que es tornaran hahaha

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.