dimarts, 20 d’agost de 2019

Alta, altíssima

Que l'excursionista de pa sucat amb oli és una mica fatxenda a hores d'ara ja no hauria de sorprendre ningú. Si a més ve d'assolir la seva muntanya fetitxe, la seva bèstia negra, s'entén fàcilment que estigui una mica crescudet. Per això quan va sentir que hi ha una muntanya que anomenen la Punta Alta del Comalesbienes, va pensar 'no n'hi deu haver per tant, tan alta no serà! Doncs sí que era alta, sí. Concretament 3014m.

La ruta seguida, gràcies a en Germinal V.

La ruta que van fer servir l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant, aquest cop també acompanyats per la becària, parteix de la presa de Cavallers i s'enfila lentament per una pista forestal fins que trobes la desviació cap el barranc de Comalesbienes. L'ascensió a partir d'aquí té una pendent infernal. Ràpidament es guanya alçada pel barranc fins que ja no es pot avançar més i llavors cal seguir per un bosc lateral que desemboca en un caos de roques, que segueix pujant i pujant. Tot i fer-ho a un bon ritme, l'excursionista de pa sucat amb oli ja estava a punt de donar la volta quan va arribar als estanys de Comalesbienes, en una vall preciosa, havent remuntat ja 1000 metres des del punt de partida.

Estanys de Comalesbienes a mitja pujada al cim
i a l'altre cantó de la vall la Pala Alta de Sarradé

Allà se'ls generava el primer dubte. Agafar una mica de desviació per pujar primer al cim del Comalesbienes, amb algun pas complicat i una desgrimpada una mica aèria, o ascendir directament al coll per pujar només a la Punta Alta. Van optar per aquesta segona opció i el camí va resultar més senzill del que semblava, això sí, amb una fortíssima pendent altre cop, per completar els darrers 400 metres de pujada. La grimpada final a la Punta Alta des del coll té algun pas exposat, però poca exigència tècnica. Segon tresmil de l'excursionista de pa sucat amb oli i la FA en pocs dies, i el primer de tots per la becària!

Des del cim, primer pla dels Besiberris i el Comaloforno, 
i darrere l'Aneto i tota la Maladeta.

Al cim, la segona decisió. Tornar pel mateix camí o acabar la ruta circular, que es preveia llarga. Com que el dia era bo i sabien pel pedregar per on havien pujat, van decidir fer la circular. Just per descobrir que el primer tram de baixada era tan o més difícil que si haguessin baixat pel mateix lloc. La ruta llarga va demostrar ser molt, molt llarga. Això sí, passa per llocs extraordinaris com l'estany de Roca o l'estany Negre i es tenen unes vistes excepcionals dels Besiberris. Però les cames i el cansament acumulats els feien desitjar veure de prop la presa de Cavallers, que un cop van arribar al tram de l'embassament semblava no arribar mai. En total, 10 hores i 45 minuts de caminada que es van fer una mica pesats al final i també per la constant presència d'un sol de justícia, però realitzada amb una solvència considerable. Al final el Tuc de Molières havia resultat el teloner d'una altra gran ruta, una de les més difícils que recorda l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja de tornada, Estany Gran de Colieto en un paratge extraordinari.

Informe de danys: algunes cremades solars de poca intensitat tot i l'ús de crema, i només el cansament normal en una ruta d'aquestes característiques. La becària sí que va pagar la novetat i va acabar amb uns cruiximents intensíssims a les cames que li van impedir moure's amb normalitat els dies posteriors tot i haver fet un paper més que digne durant l'excursió. Danys perfectament comprensibles.

14 comentaris:

  1. Ánimo, la próxima hazaña: ¡la independencia! (siempre que escribo esta palabra me parece que le falta algo delante).

    Saludos.

    ResponElimina
  2. Enhorabona, XeXu! Quina disfrutada, aquest estiu, no pares, eh?

    ResponElimina
  3. Enhorabona Xexu, fer la Punta Alta des de Cavallers és molr meritori.
    Jo la vaig fer fa anys des del refugi Ventosa, i hi ha menys desnivell, tant d'anada com de tornada, per això recalco el mèrit i constància teus, de la fantàstica acompanyant i de la megabecària.
    En poques setmanes de diferència hem trepitjat les mateixes pedres, sobretot el teu tram de baixada.

    ResponElimina
  4. Home, una mica de "sobradet" potser si! He, he...Però potser amb raó.
    Llegint els teus posts viatgers, estic descobrint un munt de cims i llacs del nostre país que ni sabia que existissin! Gràcies per la informació.
    Uns paisatges de muntanyes i llacs, preciosos.
    Bon vespre, Xexu.

    ResponElimina
  5. Ostres tu, no pares! Tinc preguntes:
    - A aquestes alçades l'aire és menys dens?
    - T'estàs preparant com fan els esportistes de l'elit per alguna cosa, o és un gaudi de la natura i de superació personal?
    - Per què a mi aquestes excursions m'agraden tan i no les faig gairebé mai? (i d'oportunitats en tinc moltes) Fas enveja, eh.

    ResponElimina
  6. A mi no em van els pendents pronunciats (i no et dic res si són infernals) però gaudir en directe d'aquests paisatges que ens ensenyes ha de ser extraordinari, sens dubte. Enhorabona per la nova fita aconseguida!

    ResponElimina
  7. Estàs "on fire" Xexu! Això és bo. Segur que la tornada a la feina i als castells la faràs amb les piles carregades. Un cim a partir de 2.000 ja és força exigent normalment, i els de 3.000 paraules majors, no aptes per a qualsevol. L'enhorabona!!

    ResponElimina
  8. Enhorabona, Xexu, per haver-ho aconseguit! A mi m'hauria agradat, de jove, tenir la força necessària per assolir fites com aquesta. Com a màxim, i ja fa uns 25 anys, vaig pujar al Negre i al Travessany, i ja em va semblar extraordinari...

    ResponElimina
  9. Déu ni do! Per ser un excursionista de pa sucat amb oli...
    Enhorabona per la conquesta del cim.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Som els nostres èxits, sobretot si es publiciten. I posats a publicitar, tampoc cal que sigui de debò.

    ResponElimina
  11. Hauries de pensar anar canviant el sobrenom, de pa sucat amb oli, en queda poc!
    Enhorabona!

    ResponElimina
  12. Hola Xexu... Sóc la Neo... Hosti, fa tants anys de Blogger... ara ja fa 5 que no escrir al Bar, i de fet he perdut la clau de pas per entrar, així que està irrecuperable... Però avui m'he decidit a recopilar tot el material que hi tinc (em fa por perdre tota aquella producció hahaha) i m'he trobat els teus comentaris i de sobte m'ha vingut tota la nostàlgia... He clica't el teu nom per recordar el teu blog, i quasi caic de cul quan veig que segueix en actiu!
    Res, només passava per aquí. Acabo de veure, a més a més, que la meva primera nit aquí va ser al febrer de 2008... fa 11 anys! Quina passada... Llavors jo en tenia 17... Que fort, quins temps. Res, atac de nostàlgia escoltant Sigur Ros.
    Vaig tenir un parell d'anys un canal de YouTube de llibres, si et fa gràcia es diu El Ratón de Alexandria... ara també es mort (crec que sóc una persona poc constant... que fort). Em pots trobar a Twitter amb el mateix nom. Em faria super gràcia retrobar-te.
    Una abraçada :)

    ResponElimina
  13. Moltes gràcies per comentar aquesta ressenya de muntanya, que m'ha portat algun retorn inesperat als comentaris del meu blog. La temporada de muntanya ja gairebé la considero acabada, a veure si amb una mica de sort puc fer una darrera excursió que queda pendent, però està difícil!

    Pitt Tristán, tu no t'ho creuràs, però seguim treballant per aconseguir-la, ara amb més cap i més pausa. Però si creus que desapareixerem només perquè hem perdut una batalla, vas molt equivocat.

    Carme, la veritat és que hem passat una setmana genial a la muntanya. Encara vam fer alguna excursió més, però de menys entitat. Us he explicat les dues més grans, que són de muntanyes de 3000 metres. Entre la falta de temps i que per nosaltres és més segur fer aquestes muntanyes sense neu, l'agost és la nostra temporada real, la resta és tot pretemporada!

    Xavier, és cert que si puges des de Cavallers hi ha un primer tram amb moltíssima pendent, de fet és probablement el tros amb més pendent de l'excursió, però allà les cames i el cap encara estan frescos i es pot fer sense massa problema, si no mires avall millor, hehehe. Però el desnivell per pujar al cim des d'un cantó o l'altre és molt important. De fet, a la pujada per Cavallers tens un descans als estanys de Comalesbienes, i si ves per l'altre cantó des de l'estany de Roca fins al cim la pujada és sostinguda i sense parar. A mi em sembla tan meritòria una cosa com l'altra, ja et puc dir que la baixada del cim a l'estany de Roca em va costar la vida, imaginava que pujar per allà, tot i que el camí és clar, havia de ser tremendament difícil.
    Iep, un estiu sense trepitjar aquelles pedres no és estiu ni és res!

    M.Roser, ja sabeu que faig les ressenyes de muntanya en conya, precisament perquè la meva formació és molt escassa i prefereixo prendre'm l'explicació a broma, però el que em prenc molt seriosament és l'excursió. Tenia ben estudiada la Punta Alta per saber que és un 3000, que puja molt ràpidament en metre per la poca distància que recorres i que cal una grimpada final que t'ha de mantenir molt alerta. Sobrat en l'explicació, però no a la muntanya, que ja m'ha jugat algunes males passades. Si t'agraden els paratges de muntanya, Aigüestortes té moltes rutes de fàcil accés que regalen la vista a tothom que hi va.

    Peix, l'aire probablement és menys dens, però no cal cap aclimatació, amb la pujada mateix t'hi vas acostumant. Sí que et puc dir que, quan vaig pujar al Teide, com que t'agafen i et pugen fins a 3500m en telefèric, quan vaig sortir a l'aire lliure a aquesta alçada sí que vaig notar una mica la falta d'aire. Em va agafar per sorpresa i tot, no ho esperava. Però si vas pujant no notes res, almenys nosaltres no notem res.
    Com li deia a la Carme, no m'estic preparant per res, al contrari, la resta d'excursions que faig durant l'any són precisament per preparar-me per aquestes. Només la muntanya t'entrena per la muntanya, així que sortir a caminar i anar fent cames ens prepara per aquestes excursions que són realment exigents. Les fem ara a l'agost perquè és quan hi ha menys neu (aquest any gens) i així minimitzem riscos.
    La darrera pregunta només la pots respondre tu. Jo tinc la sort que he trobat algú a qui també li agrada molt aquesta activitat i entre els dos ens animem, i de tant en tant se'ns apunta algú. També és cert que solc triar jo les muntanyes, ella potser en tindria prou amb caminar per la muntanya, jo sempre busco grans muntanyes per pujar. I després és ella la que va davant i jo amb un pam de llengua darrere!

    ResponElimina
  14. McAbeu, aquesta ruta té la particularitat que la baixada es fa per terreny del Parc Nacional d'Aigüestortes i hi ha molts estanys envoltats de muntanyes, tot plegat paisatges de somni. Si es fa al revés, en sentit horari, es pot arribar sense massa dificultat als estanys de Colieto, i si hi poses ganes (però sense cap dificultat i escàs perill), fins l'estany de Roca, que són llocs preciosos. La resta és ja per gent malalta, se'ns dubte!

    Risto, doncs la feina no m'ha costat massa, però als castells em costarà aquest any. Tant una cosa com l'altra fan una mica de mandra ara mateix. Ha anat bé aquest estiu, bones muntanyes i experiències per explicar. A veure si segueixo aquest bon ritme i escapant-me a la muntanya així que pugui, però està complicat.

    Galionar, si em despisto una mica aviat tampoc tindré forces per abordar aquestes muntanyes. Però hi ha moltes coses que es poden fer sense haver de pujar tant, aquella zona és preciosa, una mica més amunt del Negre hi ha el de Roca, abans de la pujada al cim que ja és molt complicat, però l'estany de Roca és un paratge excepcional.

    Fra Miquel, una mica impostor sóc, però aquestes caminades me les treballo!

    Josep, ja sé que tens mania al 'postureig' a les xarxes, i ja m'estranya que no hagis dir si el cim aquest era Lleida. Bé, sí, és província de Lleida. Però sembla que insinuïs que no és veritat que hi pugéssim i això fa mal, que una bona caminada ens va costar.

    rits, que no! Que jo dormo al meu apartament, que molt rarament faig nit a refugi. Que no faig excursions amb dificultat tècnica excessiva i hi vaig quan no hi ha neu. Que no faig travesses de refugi a refugi de molts dies. Encara em queda molt per aprendre, i no crec que ho faci ja a hores d'ara.

    Neo!!! Caram, quina aparició. Que bé saber de tu, i que et va bé. I que jove ets encara, hahaha! Doncs sí, ha passat molt temps i jo segueixo per aquí. Encara que molt a mig gas, darrerament ja em fallen les idees, en part perquè algunes coses de la meva vida les explico com a jo mateix en altres xarxes, i també en part perquè ja està tot dit, la meva vida és molt més estable i rutinària ara, i ja no flueixen certs tipus de posts com en el passat. Però vaig fent de moment, i el blog que segueixo mantenint amb la periodicitat que em marquen les lectures és el 'Llibres, i punt!', que em segueix agradant molt. A twitter també hi sóc, amb el perfil delblog de llibres, i també amb el personal, que és el que faig servir molt. Mira que és un cau de rates, però mira, m'enganxa. Bé, m'alegra molt que hagis passat a saludar, que encara et recordis de mi! Una demostració més que aquí vam fer una colla guapa, que les relacions que s'establien amb gent que ni tan sols coneixíem eren molt especials. Segur, segur que no pots recuperar les paraules de pas del Bar??

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.