diumenge, 17 de febrer de 2019

Escolta'm

No escoltem. No recordo on vaig sentir que en una conversa la paraula que més es diu és 'jo'. És d'aquelles notícies que sents de passada i no acabes de processar, però seguint el que vaig sentir vaig començar a fixar-m'hi, i comprovo que la gran majoria de converses no són converses, són monòlegs de dues o més persones pronunciats de manera seqüencial. T'explico una cosa però tu no contestes: m'expliques la teva cosa. I així anar fent. Tanta necessitat tenim de treure de dins allò que ens neguiteja, tan fotuts estem que quan algú ens explica una cabòria, un problema o un maldecap li hem de sortir amb els nostres? Feu la prova. Creieu-me, si ho proveu ja no podreu deixar de fer-ho. I el pitjor del cas és que us irritarà quan us ho facin, que és gairebé sempre.

M'adono que jo ho faig en els blogs, així que no sóc exemple de res. Llegeixo un post i sovint, per no dir gairebé sempre, contesto amb la meva versió del que he llegit. Per contra, provo de no fer-ho en una conversa de veu: si em parlen, escolto i contesto referent a allò que m'expliquen. Si necessito treure alguna cosa de dins ja esperaré a ser jo qui comenci a parlar. No es tracta de contestar amb una experiència pròpia que eventualment pot ajudar l'afligit. Excuses, el que ens serveix a nosaltres no servirà per ell o ella, traieu-vos-ho del cap. El que li servirà és que l'escoltem i que li aportem algun punt de vista ni que sigui una mica diferent al seu, o potser senzillament que li donem la raó. Però no respongueu amb un 'Doncs jo...'. Bé, no sé, feu el que vulgueu, però ja no puc deixar de fixar-me en la gent que respon així. El que diguin a continuació deixa d'interessar-me immediatament.

11 comentaris:

  1. Hay gran verdad en tus palabras, pero me pregunto si realmente hay personas que solo piensen en escenificar su "verdad" sin hacer caso a los datos objetivos, en como dices tan acertadamente no contestar referente a lo que me cuentan, y me refiero si existen esas personas en el ámbito sociopolítico de algún sesgo comunitario. Yo creo que no existen, que son todos muy majos.

    Saludos.

    ResponElimina
  2. Deus tenir raó Xexu. D'ara endavant analitzaré les converses i si soc dels que tenen aquest costum intentaré corregir-lo.
    (Ja estava parlant de mi... no tenim remei!!)

    ResponElimina
  3. Que algú comenci a explicar un mal que l'afecta i l'altre respongui explicant una malaltia pròpia (sempre més greu que la del primer interlocutor) és un clàssic de les converses informals. I poso aquest adjectiu perquè crec que, tot i que el que expliques al post és ben cert, també depèn del grau de confiança que impera en aquella conversa. Si parlem amb algú no especialment implicat emocionalment amb nosaltres, és més normal que ens escolti poc i es dediqui a parlar dels seus problemes que, de fet, són els que més li importen evidentment.
    No hauria de passar? Segurament no, però passa. De fet, tu mateix admets que actues d'aquesta manera quan afirmes que en el moment que l'altre no et presta l'atenció que esperaves i intenta explicar-te la seva experiència amb un "doncs jo..." el que diuen a continuació "deixa d'interessar-te immediatament". De bon rollo, eh! ;-)

    ResponElimina
  4. La gran diferència es que el què em passa a mi es important, i mereix ser escoltat, es més, us faig un favor parlant de mi! Sóc un objecte d’interès general!

    Entenc que el què es busca quan parles de tu mateix es buscar una situació semblant a la que el teu interlocutor t’acaba d’explicar, entre les teves experiències, per tal d’oferir-li informació de com vas actuar arrel del mateix o un problema semblant. D’on vols treure la informació sinó de les teves pròpies experiències? Dels capítols dels Simpson? També. De què coi vols parlar sinó parles de tu mateix? Tot el què fem està relacionat amb nosaltres, no podem viure en la pell d’una altra persona. L’empatia no existeix, són els pares.

    ResponElimina
  5. A mi em passa que sovint quan converso amb algú l'acabo entrevistant. Alguns amics en diuen "interrogatori" o "tercer grau", perquè tinc la mania de preguntar massa potser. És un costum que tinc, sóc així. No sé, potser no calculo prou bé els límits entre l'interès i la tafaneria... jo ho faig per ser agradable i perquè m'agrada conèixer coses de la gent, però probablement algú es pot sentir interrogat. Però a mi tampoc m'agrada conversar amb algú que només li agrada explicar-te les seves coses i no li interessen les teves o les teves opinions.

    ResponElimina
  6. No m'havia aturat mai a pensar-ho, però a mida que anava llegint el teu post, he recordat moltes converses habituals i tens molta raó...Ara no sé si la gent ho fa per donar més importància al seu cas, o per ajudar l'altre si és que abans ha passat pel mateix camí...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. tens raó... mira, l'altre dia parlaves de que havies anat a la Roca Village i l'únic que vaig respondre va ser un JO TAMBÉ i l'anècdota de les bambes...

    ResponElimina
  8. Tens tota la raó. Passa molt sovint. Però estic d'acord amb en Mc que passa més en converses de persones que no es tenen gaire confiança que no pas en converses d'amics, o de persones molt properes.

    També és cert que hi ha persones que ho fan sempre i no tenen altra manera de "conversar" i d'altres que ho fan menys. Potser no n'hi ha cap que nomho faci mai.

    També penso que no és el mateix dos monòlegs de cadascú al seu rotllo (n'he sentit, n'he sentit, als trens o a les sales d'espera...) o una conversa sobre algun tema (com podria ser aquesta, amb aquest tema que tu planteges) i aleshores les aportacions de les experiències de la gent són (o al menys jo ho penso així) vàlides i enriquidores.

    No sempre que parlem cadascú de les seves coses és un monòleg. Jo he tingut converses profundes i interessants que consistien precisament en això. Escoltar-se i compartir. Si no escoltem no compartim, per descomptat.


    ResponElimina
  9. Interessant reflexió, marca de la casa, com les que fan que aquest blog segueixi sent un lloc on val la pena tornar periòdicament. És estrany però sembla que això d'escoltar no s'ensenya. Potser a l'escola et diuen "escolta" i el nen entén que ha d'estar callat mentre els altres parlen. Llavors quan hi ha un instant de silenci, entén que és el seu moment de parlar. I com que tenia moltes ganes de dir una cosa i no volia que se li oblidés, ha estat pensant tota l'estona en aquesta cosa mentre els altres parlaven. I per tant, no escoltava.

    Hi ha una cosa que es diu l'escolta activa. N'has sentit a parlar? No tinc clar si és una bona manera d'aprendre a escoltar o simplement és teatralitzar l'actitud de qui escolta perquè qui parla se senti més escoltat.

    ResponElimina
  10. Han sortit alguns debats interessants sobre el fet d'escoltar en una conversa, per això us agraeixo molt els comentaris, ha estat molt enriquidor. Jo seguiré intentant escoltar qui em parla i mirant d'establir diàlegs. Trobo que és molt més divertit que parlar sol.

    Pitt Tristán, he hagut de llegir el teu comentari diverses vegades per entendre'l, i no sé si l'he acabat d'entendre realment. Provo de respondre't a veure si encerto... entenc que vols dir que hi ha qui no fa cas a les dades objectives sobre temes polítics, per exemple, o estadístiques socials, i segueixen amb el seu discurs, malgrat que totes les dades els contradiuen. És això? Si ho és, no m'estava referint a converses d'aquesta mena, sinó més domèstiques i personals, però ja que ho dius, efectivament entre els polítics n'hi ha uns quants que expliquen les mentides repetidament, fent cas omís a les dades, esperant que esdevinguin veritat. És la seva veritat, de fet. D'aquests em sembla que n'hi ha de tots els colors polítics.
    Per cert, no sé per quin motiu no m'arriben els teus comentaris a través del correu electrònic, de tota la resta sí, però els teus no... és estrany.

    Xavier, aquí és permissible si la voluntat és de fer-ho millor quan algú et parli de les seves coses. A la xarxa és difícil perquè no saps el to de l'altre.

    McAbeu, no estic del tot d'acord amb el tema del grau de confiança, penso que va més a persones, n'hi ha que tenen més necessitat que d'altres a explicar les seves coses, independentment de qui sigui l'interlocutor, fins i tot quan l'interlocutor és alguna de les persones més properes que té. En aquest sentit, si és com jo dic, encara seria més greu, perquè algú molt proper només s'interessa pel que li passa a ell i no pel que et passa a tu.
    T'admeto la crítica, però el que em refereixo és a si m'interrompen per parlar de les seves coses quan estic intentant explicar alguna de meva. Per què els he d'escoltar si no m'escolten a mi. Però si m'estan parlant intento escoltar i respondre de la manera més objectiva i sensata que puc, mirant d'analitzar el seu problema i aportant el que pugui, si és que puc. Parlant d'ell o ella, no de mi. Per mi aquesta és la manera com s'ha de fer, però com sempre, és la meva opinió i com jo veig les coses, no és pas cap veritat absoluta.

    Pons, jo sí que crec en l'empatia, i d'aquest bonic concepte existeix una mancança preocupant a la població. Per més que ho vulguem colar com que sí, la situació que ens expliquen la majoria de les vegades no s'assembla a la que ens va passar a nosaltres, només ens la portem al nostre terreny. Probablement, si l'altra persona aplica la mateixa solució, no aconseguirà res. Però de totes maneres, hi ha una diferència en que t'expliquin un problema i et demanin consell, de manera que contestarem de la millor manera que sabem, que no té per què ser l'experiència pròpia però que pot ser-ho, a que senzillament ens estiguin explicant algun maldecap o anècdota i responguem amb els nostres, sense donar resposta a l'altre. Una cosa tan simple com 'aquest cap de setmana vaig anar a pujar el Pedraforca' i respondre 'doncs jo vaig anar a la platja'. Fi de la conversa. No seria millor contestar 'caram, no hi ha molta neu en aquesta època? Va ser difícil? Vau trobar boira? Per la tartera o per darrere?' Jo que sé, coses així. Pots explicar també que tu també l'has fet i parlar sobre què us ha semblat als dos. I després ja explicaràs que tu vas anar a la platja com a loser que ets. Però mostrar una mica d'interès per l'altre almenys, o que ho sembli, que ja sabem que la teva vida és molt més interessant que la nostra.

    ResponElimina
  11. Risto, expliques l'altre extrem, potser algú amb qui no tens confiança es pot sentir intimidat, però en general a la gent li agrada parlar d'ella mateixa, així que les preguntes tampoc deuen fer nosa. Per mi és clarament millor mostrar interès pel que et diuen i preguntar al respecte que no pas deixar anar el propi rotllo sense ni parar esment al que t'estan explicant. Potser sí que tot té un límit, com que no sé fins a quin punt pots ser incisiu tampoc no em posaré del teu cantó, però mentre no semblis un psicòpata, crec que m'agrada més el teu estil.

    M. Roser, però ja no és mirar d'aconsellar explicant una experiència pròpia, que potser en alguna ocasió pot servir, sinó que la gent t'explica les seves coses sense que els donis peu ni sense que els demanis opinió. Si només estaves provant d'explicar una cosa sense importància que t'ha passat i et surten amb una altra anècdota que els ha passat a ells, jo personalment em sento ignorat, o penso que el que explico no té cap interès. Però m'adono que no m'he de culpar a mi (o a qui sigui el cas), culpa a qui no t'escolta!

    Eli, penso que aquí té explicació, no es tracta d'una conversa real. Deixem un text escrit, de vegades pots comentar i preguntar sobre el que s'explica, però com que tampoc és comunicació bidireccional, tendim a explicar què en pensem nosaltres o què ens ha passat a nosaltres, que no està malament. És l'afany de comentar-nos, s'ha de dir alguna cosa, i el més fàcil sovint és parlar de nosaltres.

    Carme, precisament, si faig aquest post és perquè ho he detectat entre persones de màxima confiança, i me'n faig creus. No dic que no tingueu raó, però també passa entre gent propera, i ho trobo trist. On sí que et dono la raó és que probablement no hi ha ningú que no ho faci alguna vegada, perquè avui mateix m'he trobat fent-ho i en aquells moments m'ha semblat que era la resposta lògica, entre altres comentaris i preguntes sobre el que m'estaven explicant. Potser sí que en una conversa sobre un tema concret, aliè a les persones, l'intercanvi d'experiències pot enriquir. El que ja no veig tan bé és fer-ho quan algú t'està exposant un problema personal. No acabo d'entendre a què et refereixes a la frase final. Per mi escoltar és processar el que t'estan dient i contestar en conseqüència, i per mi respondre només parlant del que ens passa a nosaltres no és fer això.

    Sergi, molt interessant això que expliques, no és trivial discernir la diferència, perquè escoltar no és només estar callat mentre l'altre parla, justament un dels casos que em ve a la ment penso que fa justament això, només calla quan els altres parlen, però no està escoltant realment, només pensa què dirà a continuació. De fet, em ve més d'un nom al cap quan penso això... Podríem dir que és perquè a l'escola no els van ensenyar a fer-ho, com expliques tu. Però a l'escola en aquest sentit suposo que tracten tothom per igual, per tant deu anar a persones. Per mi això de la escolta activa és una reiteració, si no és activa no és escolta, és només callar mentre l'altre parla.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.