dimarts, 18 de desembre de 2018

Relats conjunts, El rapte d'Europa


Des de ben menuda va mostrar un gran amor pels animals. A diferència dels seus companys d'escola, que es divertien apedregant gats i martiritzant petits insectes, ella no podia veure cap animal patint, per petit que fos, i no tenir-ne cura. Va portar a casa tota mena de bestioles, no sempre del gust dels seus pares i la seva germana. És clar que estaven contents del bon cor de la seva filla, però a casa van tenir-hi molts convidats indesitjats, des de pregadéus desorientats fins alguna gallina amb l'ala malmesa. Però no s'hi quedaven gaire, en el moment que la nena els veia guarits, els deixava en llibertat o els tornava allà on els havia trobat.  

Quan no cuidava animals, se la podia veure devorant llibres sobre la fauna més diversa, en sabia un munt, més que els seus mestres, que no li podien ensenyar res que ja no sabés. Però igualment la classe de ciències naturals era la seva preferida. El pare pensava que ja li passaria la dèria, però la mare va tenir clar ben aviat que es decantaria pels estudis de veterinària, i no es va equivocar. Poder ajudar els animals de manera professional va ser un somni fet realitat per ella, la feia molt feliç, i tots els animals que tractava es relaxaven a les seves mans, l'amor que els professava curava tant com la seva ciència.

Cada cop li costava més relacionar-se amb humans, eren cruels i mesquins, no tenien compassió i a més no respectaven els animals. On quedava la noblesa de les bèsties? La bonhomia? No se sentia amb cap humà com se sentia amb els seus pacients animals. I qui menys entenia de tots els humans eren aquells que no s'acontentaven a menystenir els animals, sinó que els feien mal voluntàriament i amb gran plaer. Caçadors, escorxadors, toreros... Hi havia de fer alguna cosa, no podia permetre que més animals seguissin patint. Va voler anar més enllà de ser una sanadora, havia de salvar animals que estiguessin en perill i començaria per les festes del seu poble. Cada any hi havia una activitat execrable consistent, als seus ulls, en torturar i vexar un pobre brau. Tothom es divertia aquell dia, menys el toro, és clar. Ni ella tampoc. Però s'havia acabat, aquell any ningú no faria mal a la pobra bèstia, un preciós exemplar de toro albí anomenat Europa. Va alliberar-lo dels seus captors i va fugir amb ell davant la mirada de tothom. Mai s'havia sentit tan bé, tan lliure. Ningú l'ha tornat a veure.


La meva participació a l'últim Relats Conjunts de l'any.

8 comentaris:

  1. Un bon cor que es va anar fent gran des de ben petita.

    ResponElimina
  2. Bravo, XeXu, li has donat la volta al "rapte" de manera magistral. M'ha agradat molt!
    Un rapte ben intencionat i ple d'amor pels animals.

    ResponElimina
  3. Ben trobat aquest rapte al revés que esdevé un alliberament, tant pel brau com per la protagonista.

    ResponElimina
  4. És ben bonic... Ara, que avisi a casa, que hi ha molt animal-humà suelto, eh?

    ResponElimina
  5. Per cruels i mesquins els guàrdies municipals de Barcelona que maten gossos a trets... la mare que els va parir...

    ResponElimina
  6. M'alegra que us hagi agradat la història. Aquest cop podríem dir que sí que acaba bé, no? Moltes gràcies als qui l'heu llegida i comentada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.