dimecres, 7 de novembre de 2018

Sacher

D'entre les moltes atraccions de Viena, una de les més notables no és ni un palau, ni un museu, ni uns jardins, sinó un dolç. I és que Viena és el bressol del famós pastís Sacher, un pastís de xocolata avui dia molt estès, però que en el seu origen té una història prou curiosa.

Explica la llegenda que el príncep austríac Wenzel von Metternich va encarregar al seu cap de cuina unes postres que delectessin uns convidats molt especials que tenia i, per treure-li pressió, li va deixar anar un 'avui no m'avergonyeixis'. Però resulta que el cap de cuina estava malalt i va deixar la responsabilitat al seu aprenent de segon any Franz Sacher, de només 16 anyets. El pastís que va preparar va causar furor entre els convidats, així que el nano se'n va sortir, però inicialment aquestes postres no van adquirir massa notorietat. Corria l'any 1832.

En Franz va acabar els seus estudis i es va acabar establint a Viena amb la seva pròpia botiga. Però qui va continuar el seu llegat va ser el seu fill gran, l'Eduard, que va fer el seu aprenentatge a una fleca i xocolateria molt coneguda: la Demel. Allà va perfeccionar la recepta del seu pare i la Demel va començar a servir-lo, amb gran èxit. Posteriorment, l'Eduard va obrir l'Hotel Sacher (1876) i allà també se servia, la Sachertorte es va convertir en un dels plats més típics de la gastronomia vienesa.

Però què va passar? Doncs que ja entrat el segle XX, amb la mort de l'Eduard i de la seva dona Anna (que havia continuat el negoci), l'Hotel va fer fallida. El fill dels dos, que també es deia Eduard, va trobar feina a la Demel, que així va obtenir la producció de la Sacher amb exclusivitat. Però uns anys després (1934), els nous propietaris de l'Hotel van començar a distribuir el pastís novament i això va comportar moltes baralles legals entre els dos establiments que es disputaven la titularitat de vendre el Pastís Sacher Original. No va ser fins el 1963 que es van posar d'acord. Van quedar que a l'Hotel es quedava els drets de titular 'Pastís Sacher Original' i la Demel podia posar un segell triangular on es llegís Eduard-Sacher-Torte. I així ho fan des de llavors.

Les dues s'assemblen molt però no són ben bé iguals. Un cop es van posar d'acord, comparteixen la titularitat del pastís, però ja és cosa de cadascú decidir quin dels dos troba més bo, o el considera més autèntic. Nosaltres, per curar-nos en salut, les vam anar a tastar totes dues, no fos cas... 


12 comentaris:

  1. No sabia la història rocambolesca de drets de la Sacher. Vaig tastar la de l'hotel, recordo eprfectament el plat i la nata del costat, i fins i tot guardo una caixeta de fusta de l'hotel. No aconsegueixo recordar si és que hi vaig portar una mini sacher cap a bcn o què.... ais.... de l'estada a Viena en recordo ben poc. I de fet és un viatge que no tinc ni fotos, no sé perquè les vaig perdre. Sols records comptats d'aquells dies i amb els que vaig anar.

    És d'aquells llocs que hi he de tornar perquè crec que em vaig perdre moltes coses.

    Però, ep! no dius quina és la que us va agradar més!

    ResponElimina
  2. Com mola ser equidistant en segons quins casos, eh?

    ResponElimina
  3. Ostres! No sabia que hi havia dos tipus de Sacher. Només això ja val el viatge a Viena!,,,

    ResponElimina
  4. Jo tampoc coneixia aquesta història dels dos tipus de Sacher, està bé aprendre coses noves. En quant a decidir quina m'agrada més, també vull fer el mateix que vosaltres i tastar-les totes dues... perquè suposo que n'has portat per a tots. no?

    ResponElimina
  5. Fins i tot els Beatles, en boca de John Lennon, a una estrofa de la "Balada de John i Yoko" anomenaven Viena i sembla que es refereixen a la Sacher.
    "...Made a lightning trip to Vienna,
    Eating choc’late cake in a bag..."

    ResponElimina
  6. Un post apte per diabètics sobre un postre no apte. A vosaltres quin us va agradar més? Per la pinta diria que el segon.

    ResponElimina
  7. Gràcies per aquesta història culinària, tot un recorregut el d'aquest pastís...Quin bon aspecte que tenen tots dos, sembla que diguin:mengem!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  8. I podem saber el preu orientatiu del tradicional pastisset? Per curiositat més que res...

    ResponElimina
  9. Segur que no vares repetir a cada lloc per acabar de contrastar bé quin era el més adient per anar-hi per tercera vegada a repetir?

    ResponElimina
  10. Em va semblar que aquesta història era molt apta per explicar-la en un post i m'ha agradat molt compartir-la amb vosaltres. I tant golafre com sóc, parlar de pastissos sobre una ciutat com Viena és el mínim! Moltes gràcies pels comentaris.

    rits, no conec el teu cas, però per com ho expliques m'has fet pensar en la meva experiència amb Lisboa, que per cert, va ser explicada en un dels primers posts d'aquest blog, que ja s'acosta als 1500, poca broma. A Lisboa hi vaig anar amb els companys de la facultat, a últim curs, i l'experiència no va ser massa positiva. Però no era culpa de Lisboa, sinó de com em sentia jo amb ells. Anys després vaig decidir anar-me'n sol a Lisboa per donar una nova oportunitat a la ciutat i vam fer les paus. No sé si tu vas viure una experiència similar, però penso que Viena també mereix una segona oportunitat. Espero que la tingui.
    Quina em va agradar més... mmm, misteri! Les dues són semblants, però potser apostaria per la de l'Hotel Sacher.

    Maurici, amb segons què! En altres temes em mullo més, però quan es tracta de pastissos cal escoltar sempre totes les parts!

    Carme, en realitat és un únic tipus, pa de pessic de xocolata, melmelada d'albercoc i una capa de xocolata rígida que el protegeix d'assecar-se, i que està boníssima. L'única diferència que vaig notar, tot i que ja avanço que el meu paladar no gira gaire rodó, és la disposició de la melmelada. Ara bé, aquestes dues cases són les úniques que tenen la potestat de dir que serveixen la Sacher original, tota la resta són imitacions. A Viena la venen a tot arreu, és clar, però també aquí. Totes falses! Bé, falses no, però no són l'original. A més, a cada lloc la fan a la seva manera, han aparegut variacions i cadascú la fa com vol. Per exemple, el que jo entenc per Sacher aquí té una capa de xocolata brillant i tova, i l'original no és així. Capa rígida i sense brillar.

    McAbeu, una cosa és que em pugui permetre fer algun viatget i que en aquest cas hagi pagat l'entrada de molts museus i palaus, però portar Sacher per a tothom s'escapa totalment de les meves possibilitats. Què més voldria jo. Com que ets tu, et diré que aquests trossets de pastís de les fotos, dels quals jo me n'hauria menjat tres o quatre porcions més cada cop, valien més de 5€ a la Demel i més de 7€ a l'Hotel. Hi ha pastissos de tres mides, el gran val gairebé 50€ em sembla. Dic gran, però ens posem tu i jo i ens l'acabem d'una asseguda segur! Però si et consola, els cafès eren igual o més cars.

    Xavier, ja se sap que la culpa de tot la té la Yoko Ono. Segur que va portar a alguna pastisseria barata i no als llocs on fan la Sacher original!

    Pons, no sé si el post és apte per diabètics tampoc. Penso que només llegint-lo ja et puja la glucosa en sang. És difícil triar, però em sembla que sí, que prefereixo la de l'Hotel.

    M.Roser, la veritat és que no calia que diguessin res, me'ls vaig cruspir ben a gust. A mi em va semblar interessant la història i em va venir de gust compartir-la aquí al blog.

    Risto, ja ho he comentat més a dalt, aquests trossets a l'establiment valen per sobre dels 5€. El de l'hotel diria que passava dels 7. S'ho fan pagar, és clar, un pastís amb aquesta història darrere no podia ser barat. I ja dic que comprar el pastís sencer déu n'hi do. Però potser per aquí ens fan pagar pastissos sense la meitat de gràcia per una bona picossada també. Mira les mones, per exemple, tot i que les elaboren molt, es passen amb els preus.

    Sr. Gasull, jo ho vaig suggerir, no m'havia quedat clar quin guanyava, però la meva iniciativa no va tenir l'acollida que jo hagués esperat.

    ResponElimina
  11. estan molt bons aquests pastissos. Ara mateix me'n menjaria un, haha! No en sabia la història, moltes gràcies :)

    ResponElimina
  12. Primer t'anava a dir que no té res a veure, de fet vaig anar amb els amics de la colla de sants. Però després m'he adonat que sí que s'assembla. No estava bé en com em sentia jo amb ells en aquell moment. Per sort, després he fet viatges amb ells i han anat millor. Sí, ho sé, que hi he de tornar. Algun dia, hi tornaré.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.