diumenge, 28 d’octubre de 2018

És demanar-nos massa


A casa meva no som massa amants de les tradicions, però algunes sí que les complim. Ja he dit altres vegades que si hi ha un dia que respectem i ens trobem és la castanyada. Ara bé, respectar la data ja és demanar-nos massa. Passa el mateix amb l'aniversari de bodes dels meus pares, que és a l'agost, però que celebrem sempre quan ens va bé. Per exemple, aquest any, encara no l'hem celebrat. I amb la castanyada, doncs bé, aquest any marxo uns dies pels volts de Tots Sants, així que hem decidit celebrar-la abans. Molt millor que deixar-la passar! Feina feta. Sigueu bons i gaudiu vosaltres també de la castanyada... el dia que toca.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Dir prou

Sempre he sentit dir que és molt necessari saber dir que no. Diria que n'he parlat en aquest blog alguna vegada i tot. És cert, hi ha persones que no se saben negar davant de propostes o demandes, els suposa un problema dir no i acaben acceptant i sentint-se encara més malament. No és el meu cas, no és que em negui a fer les coses, però la meva honestedat personal em marca quan alguna tasca se m'escapa de les mans, quan em supera, així que si he de refusar perquè no me'n veig capaç, o perquè ja no quadra amb la meva agenda, no em suposa un problema.

No obstant, darrerament diria no a moltes coses, però el problema és que no me les demanen ara, les porto fent una bona temporada. Un comentari sobre això de no saber dir que no em va fer pensar com era que, si a mi no m'havia costat mai, no era capaç ara de desempallegar-me de tasques que ja no tinc ganes de fer. Llavors vaig arribar a la conclusió que no és que em costi dir no, el que em costa és dir prou. 

Quan em responsabilitzo d'alguna tasca em costa deixar-la, encara que m'adoni que no la faig amb l'empenta d'abans, ni amb les ganes, ni probablement tampoc amb tant encert. No sé dir prou, fins aquí hem arribat. Així que em tocarà treballar aquest aspecte. Es pot estar una temporada fent una feina pels altres, per ajudar i perquè creus que la teva participació és important. Però quan només ho fas pels altres i a tu ja ni tan sols t'interessa, potser és millor mirar per un mateix i buscar allò que et pot motivar.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Relats conjunts, Paisatge de tardor


Va saber que la seva vida havia acabat quan va trobar-se aquella targeta amb el gravat tan característic al terra del rebedor. Quan va obrir la porta del seu minúscul pis li va fer un salt el cor en veure la seva sentència. L'havien trobat. No havia servit de res deixar Minato i amagar-se a l'altra punta del món. Tenia entès que a Barcelona s'hi concentraven sobretot màfies xineses, pensava que es podria camuflar bé entre una societat que no sap distingir ni un coreà d'un cantonès, com havien de saber que ell era japonès? Però no obstant, la yakuza l'havia trobat i era qüestió de temps que executessin la seva sentència. Fugir probablement no serviria de res, ara mateix el devien tenir vigilat i si mirava d'escapar-se el vindrien a trobar. Però ja ho havia aconseguit una vegada, ho havia de tornar a provar. Detestava la vida de fugitiu, pensava sincerament que en aquell petit apartament de Sants s'hi podria estar una bona temporada, el carreró era estret i discret i sempre es preocupava que no el seguís ningú. Però no el perdonarien mai, les il·lusions d'una vida tranquil·la no es complirien, s'auto-enganyava. On aniria ara? No és que els diners fossin un problema i tenia els seus contactes. Però allà on anés la yakuza podia fer arribar els seus tentacles. Si almenys entrega-se pogués proporcionar-li una mica de clemència. Però sabia que no seria així. L'única sortida, llavors i sempre, seria fugir.

Resignat, va recollir la targeta de terra i va tancar la porta del pis. La targeta tenia coses escrites darrere, això va cridar la seva atenció perquè no era habitual. L'avís del clan que el perseguia era només la targeta amb aquell paisatge de tardor. Va llegir: Yakisoba, makisushi, gyoza... però si allò eren plats típics dels restaurants japonesos barats! Maleïts publicistes! Es devien creure molt graciosos fent servir aquella imatge per promocionar un restaurant! Ben emprenyat, va fer miques aquell anunci tan desafortunat.


La meva participació als Relats Conjunts d'octubre.  

divendres, 19 d’octubre de 2018

Persiana i pintura

Quadrar horaris a casa no sempre és fàcil. A nosaltres ja ens costa, si a més hem de rebre algú que ens ve a fer manteniment sempre és producte de negociació. Però de vegades s'alineen els astres i aconsegueixes reservar-te un dia sencer per estar-te a casa mentre, posem per cas, et reparen una persiana i et pinten l'habitació. Parles amb les dues empreses, que són diferents, i els proposen un dia al cap de setmana i mitja, i et diuen que sí, que cap problema. No t'ho pots creure, en un sol dia et podràs ventilar les visites.

Però s'acosta el dia i comences a dubtar. No t'han confirmat que vindran, així que el dia abans truques als dos llocs per assegurar-te'n. Resulta que els de la persiana no poden venir, que se'ls ha complicat una feina. Ni matí ni tarda? No, no, impossible. I el pintor, que ve el dia abans a fer un pretractament com estava previst, et diu que l'endemà, el dia que t'havies reservat sencer per a aquests afers, vindrà a la tarda, que acaben sent les cinc passades. I et queda cara de ximple, és clar, perquè pensaves que en un dia t'ho trauries tot de sobre, però resulta que t'has quedat a casa per no res.

A qui li va tocar quedar-se va ser a la meva parella, que per sort no va haver d'agafar-se el dia de vacances, s'ho va combinar per poder treballar des de l'ordinador de casa i no tenir res que calgués presència. Si m'hagués quedat jo sí que hauria perdut un dia de vacances. Ja sé que estan treballant, que són feines molt complexes i que segurament algunes reformes són més importants que d'altres perquè comporten més beneficis. És molt demanar una mica de compromís? Que si els dius un dia concret i els argumentes que podràs ser-hi tot el dia, per què no ho respecten? O com a mínim que t'avisin. Ells estan treballant, però nosaltres també hem de fer mans i mànigues per adaptar-nos. No voldria ofendre a ningú del ram, però fa sentir força malament.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Cua de lleó

D'entre moltes altres converses, sobre sèries, ciència, escatològiques, pujades de to, absurdes, a la feina de tant en tant es parla també de llibres. Quan això passa, m'adono que jo sóc una de les referències de la conversa. Suposo que és perquè sempre tinc un llibre a prop i perquè participo en aquestes converses activament i entusiasta. Quan parlen d'algun autor/a sovint ja l'he llegit, i si no tinc algun motiu per no haver-ho fet, però els conec. Em pregunten sobre llibres, em demanen consell per regalar-ne... i és clar, jo em puc passar hores parlant-ne, si s'escau, que m'encanta.

Això contrasta amb la meva altra realitat, aquí als blogs i també a twitter, llocs on segueixo gent que em passa la mà per la cara en lectures i en coneixements sobre literatura. Aquí és on jo em faig creus que hi hagi algú que pot llegir tants llibres i conèixer tants autors i autores diferents. D'on treuen el temps? Com pot ser que quan jo vaig, ells ja tornin? Però tampoc em cal anar tan lluny, la meva mare és una de les persones que llegeix més de les que conec. Una bèstia, ja ho he dit altres cops.

Que algú llegeixi molt o poc depèn de l'observador. Aquí sento que faig el que puc si em comparo amb molts de vosaltres, però pel que diuen les estadístiques, estic molt per sobre de la mitjana, és clar. De fet, estar per sobre de la mitjana no és gens difícil. Així que em trobo al mig i acabant de decidir si sóc cap de ratolí o cua de lleó... però si puc triar em quedo amb aquesta segona. Sempre és millor tenir gent a qui admirar i seguir la seva estela.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Amb desatenció

Després d'un parèntesi casteller m'agradaria tancar la trilogia de la nostàlgia blogaire parlant de la resposta als comentaris. Ja vaig explicar que em costa arribar a comentar però que vaig fent, i que fa temps que no incorporo blogs nous a la meva llista. Una última cosa que vull destacar, perquè em consta que era una de les coses que agradava del Bona Nit, és que els comentaris sempre tenien resposta.

Cadascú gestiona el blog com vol. Hi ha blogaires que no responen mai els comentaris que reben, altres que només responen els comentaris que necessiten alguna rèplica i finalment aquells que donen resposta a tothom. Fins i tot n'hi ha que no permeten comentaris. Al Bona Nit i els meus altres blogs sempre he donat resposta. Trobo que les persones que comenten fan l'esforç de llegir-se el contingut del post i exposar un raonament a favor, en contra, o de la mena que sigui, però dediquen un temps a deixar la seva petja. El mínim que puc fer és tornar-los aquest temps en forma de resposta tan acurada com sigui possible. Però un cop més, anar de bòlit no ajuda a poder contestar els comentaris amb la calma que convindria. Generalment els vaig contestant a mesura que els rebo en una finestra de correu electrònic, de manera que, quan toca publicar un nou post, ja tinc les respostes preparades, o la gran majoria. Però de vegades no és possible, no hi ha manera, i si els he de contestar tots de cop generalment opto per fer una resposta única per a tothom, en tot cas destacant algun fet concret que requeria més atenció.

Em sap greu si ja no puc atendre els comentaristes com ho feia abans, miro de seguir amb aquesta pràctica, però espero que m'ho sapigueu perdonar si no sempre puc fer-ho. Com sabeu, mantenir un blog vol el seu temps i la seva dedicació. No poder mantenir els 'estàndards de qualitat' és sempre el  que et fa replantejar les coses. Sé que és absurd, però la sensació d'estar fallant a algú, a vosaltres, hi és.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La culpa és de la Vella

Aquest cap de setmana va tenir lloc el XVII Concurs de Castells a Tarragona* i val la pena parlar-ne perquè després de 8 edicions consecutives, els campions no van ser Castellers de Vilafranca sinó la Colla Vella dels Xiquets de Valls. La temporada apuntava en aquest sentit, la Vella estava assolint uns nivells estratosfèrics, i per contra els Verds, molt afectats per les lesions, es veien obligats a anar al ralentí. Però Vilafranca és una colla competitiva i sap concursar, les dues partien amb opcions i semblava que els errors serien els que decantarien la balança. I així va ser.

4d9sf de la Colla Vella. D'aquí.
Les normes del concurs canvien cada edició. Actualment es juga a 5 rondes i per tant es poden fer 5 castells, però només compten els tres més ben valorats. I d'aquests tres, només un pot quedar en carregat, els altres han de ser descarregats. Això, en teoria, fa que les colles no arrisquin tant i no vagin només 'a carregar'. La Vella va guanyar fent servir només tres rondes i ho va fer descarregant el 2d8sf, el 4d9sf i carregant el 3d10fm. 'sf' significa 'sense folre', els coneguts com a castells nets, que són d'una extraordinària dificultat tècnica. Vilafranca va descarregar el 3d10fm, però va ensopegar amb el 2d8sf, que només va poder carregar, i el 4d10fm va ser intent. Com que no se'n van sortir i probablement devien prendre mal, van acabar amb 2d9fm per assegurar-se el segon lloc.

Uns altres que sortien a les travesses com a possibles guanyadors eren la Colla Joves Xiquets de Valls perquè es deia que tenien controlats els tres castells nets (2d8sf, 4d9sf i 3d9sf, castell que mai s'ha carregat), però van confirmar les meves sospites i van ensopegar ja amb el primer castell, el 2d8sf només carregat i van acabar cinquens per darrera de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona (5d9fm, 3d10fm carregat i 9d8) i Capgrossos de Mataró (3d9f, 2d9fm i 5d9f).

3d10fm de Castellers de Vilafranca. D'aquí.
Una reflexió sobre aquesta edició del concurs: va haver-hi un excés de caigudes. En l'edició de diumenge només dues colles van acabar sense cap caiguda i això és molt. Encara que sigui un concurs, en realitat només competeixen les de Valls i Vilafranca, que arriben a fer autèntiques bogeries per guanyar, però les altres colles fan els seus millors castells perquè compten amb molta pinya, i aquest cop sembla que es va estirar més el braç que la màniga. El Concurs és cruel perquè l'escenari imposa i és un factor a tenir en compte, però si no van a guanyar potser que les colles posin una mica el fre, perquè les caigudes dels grans castells que s'hi veuen són sempre una bogeria. Força, equilibri, valor i seny, diu el lema casteller. Doncs seny. Una altra reflexió més general és que els castells de 10 pisos va haver-hi un moment que semblava que els regalaven, però aquest any van molt cars i tornen a demostrar la seva dificultat. Per mi són molt més macos i complexes que els nets, que estan més ben puntuats (si es descarreguen), però ja posats, això de puntuar els castells i valorar-ne la dificultat de forma generalitzada, sense tenir en compte les característiques de la colla, no serà mai just.


*El Concurs es fa cada dos anys. Des de fa unes edicions, es desenvolupa en tres jornades i hi van les colles classificades en un rànquing propi del Concurs que es confecciona durant l'any anterior segons les actuacions de cada colla, si no és que declinen anar-hi. De la colla 42 a la 31 actuen el cap de setmana anterior a Torredembarra, el que es coneix com el Concur7. De la 30 a la 13 actuen dissabte i les 12 primeres diumenge. La classificació final la marca l'actuació que fan, encara que s'hagi actuat dissabte es pot passar davant de colles de diumenge.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Amb estancament

He pensat de fer una trilogia de posts que es podria dir Trilogia de la Nostàlgia Blogaire. Si l'altre dia parlava de comentar en altres blogs i de les dificultats de fer-ho ara amb la celeritat que ho feia abans, hi ha altres aspectes que han canviat per aquests verals i trobo que val la pena parlar-ne.

Que cada autor o autora tindrà cura del seu blog durant un temps determinat i després desapareixerà és una cosa que podíem intuir i que, per experiència, hem anat veient els que portem força anys per aquí. Però què passa amb el relleu. Hi havia una època en que existia una mena de comunitat en la que no paraven d'aparèixer nous blogs i anàvem ampliant el nostre ventall. També existien satèl·lits, alguns d'ells encara orbiten al seu propi ritme. Però d'un temps ençà tinc la impressió que som sempre els mateixos, portem un munt d'anys seguint-nos i ja no apareixen blogs nous, o no hi ha manera de conèixer-los. La manera que teníem de conèixer nous blogs era saltant d'un enllaç a l'altre en els comentaris, o quan rebíem visites noves. Però ara sempre hi ha les mateixes cares.

Per això us voldria preguntar si coneixeu blogs on aneu a comentar i no m'hi trobeu mai. És cert que n'hi ha uns quants que conec i que no hi comento, de poesia, de cuina, per exemple. Però blogs personals que parlin de tot una mica no en conec de nous, o fa temps que no en descobreixo cap i que no incorporo ningú a l'apartat 'La teva primera nit'. I m'agradaria, ni que sigui per tenir sensació que aquest món blogaire continua viu, bategant en alguna banda. M'ajudeu?

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Amb retard

En els bons temps dels blogs solia ser el primer a comentar a totes bandes. Em connectava molt sovint i sempre tenia el meu lector de feeds a punt per avisar-me quan algú publicava post nou, i allà que me n'anava. De fet, això encara ho faig, tinc el feedly obert tot el dia a la feina, però no sempre puc comentar. I com que faig moltes coses a les tardes, molts vespres ja no obro l'ordinador.

Dic tot això perquè se m'acumulen els posts per llegir, molts dies no m'acabo els que hi ha i continuo el dia següent, les estones que puc. Recordo quan no me n'anava a dormir fins que el google reader quedava buit, i això que abans la gent publicava molt més. Bé, hi havia molta més gent, més ben dit. Però ara no passa, ni una cosa ni l'altra. I els posts es van acumulant. Però jo segueixo fent, no us penseu. Potser rebreu comentaris meus en posts de tres o quatre dies enrere, però m'hi trobareu. Vaig contestant per ordre cronològic (generalment), que així no se m'escapa res. Ja no seré el primer, potser, però sempre que el post em desperti alguna cosa coherent (segons els meus estàndards) per dir, no el deixaré passar. Una mica de paciència.

Ja veieu, adaptant-me a nous ritmes i meditant com fer evolucionar els meus mons virtuals. Però encara aferrant-me amb ungles i dents a aquest espai i a tots vosaltres.