dijous, 27 de setembre de 2018

These days

Aquests dies, ara fa un any, vivia en un estat de nervis fora del normal. Eren dies plens de neguits, de pors; i també de molta il·lusió. Aquests dies, ara fa un any, aprenia conceptes que no havia sentit mai abans, coneixia altres maneres de fer i comprenia que hi ha coses que es diuen i coses que no es diuen. Aprenia a no qüestionar, de vegades cal. Aquests dies, ara fa un any, ampliava el meu concepte de confiança i ho feia amb gent que, en molts casos, no coneixia prèviament. I ells i elles confiaven en mi, tot i els recels. Aquests dies, ara fa un any vaig canviar per sempre més. Vaig ser un altre i, per dins, en el fons, continuo sent aquell altre. Per això aquests dies, però d'aquest any, estic molt trist i decebut amb les informacions que m'arriben, les que qualsevol pot rebre si està atent. Una de les sensacions que més em desagraden és la de sentir-me enganyat. Fa temps que no me la trec de sobre.

11 comentaris:

  1. Em sembla que som molts els que ara fa un any ens sentíem d'una manera molt diferent...Fa un any més il·lusionada, ara més decebuda!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  2. Comparteixo tot això que dius. A veure si amb les commemoracions tornem a agafar confiança i entre tots empenyem una mica. Ho trobo complicat tot, però no he perdut l'esperança de sortir-nos-en.

    I la sensació d'engany, me l'espolso de sobre, perquè en el fons no crec que ens enganyessin, crec que s'ho creien com nosaltres.

    Ara han canviat els missatges, però estic segura que tirarem endavant encara que sigui més lentament.

    Mira jo confio en els dos presidents i em podeu dir ingènua però m'he apuntat a la Crida Nacional per la República.

    ResponElimina
  3. Doncs ja saps, a les properes eleccions a votar a la CUP.

    ResponElimina
  4. Un any amb tants sentiments contradictoris que ens fan estar a tots força tocats.

    ResponElimina
  5. Era difícil i ho sabíem, però entre tots ens vam voler creure que no ho era tant. Doncs ho era i molt (i ho segueix sent). En aquest sentit, comparteixo el sentiment de decepció perquè, per a mi, no tots els que anaven al capdavant va saber estar a l'alçada quan tocava. Vull creure, però, això mateix que diu la Carme, que continuem endavant malgrat fer-ho més lentament, penso que potser molts dels mals d'ara són, també, culpa de la precipitació d'aleshores.

    ResponElimina
  6. Jo sóc l'únic optimista aquí que pensa que aviat ho aconseguirem? Parlo de la reforma del estatut d'autonomia, què espereu aconseguir sinó? XD

    ResponElimina
  7. Una gran victòria de l'1-O és que el poble català s'ha exclòs (i l'han exclòs) de l'estat espanyol.
    Ens volien mesells, ignorants i súbdits d'un estat corrupte. Ja no serem mai més vassalls d'un rei que no ens representa.
    La república catalana existeix encara que l'estat no la vol reconèixer.

    ResponElimina
  8. la meva decepció i preocupació per com tenim el país va en augment. Cada cop veig més clar que no hi ha res a fer i que ens enganyen per anar sortint del pas. Ens volen callats i creient. I cada cop els crec més. Sento encomanar-vos el meu pessimisme, però cada cop entenc menys coses. Apa, moltes gràcies per comentar i seguir sempre al meu costat.

    M.Roser, estem bàsicament igual. És cert que ens van vendre una pel•lícula que no era i caure dels núvols fa mal, però és que ara sembla que estem molt pitjor del que estàvem abans de votar. No hi ha dret.

    Carme, ens cal empenta, és cert, i aquests dies són ideals per recuperar sensacions i també l'esperit. Però vivim una ona repressiva brutal, no controlem en absolut el nostre territori, per tant tenim poc a fer. Això demostra que allò del 155 era una martingala, ara mateix, que se suposa que no s'aplica, ens controlen molt més que fa uns mesos. Sobre si els polítics de dalt s'ho creien com nosaltres, he sentit de tot. Van fer possible el referèndum, això està clar, sense la participació d'alguns dels polítics no hi hauria hagut ni llocs on votar ni com fer-ho, però no sé si creien que allò s'arribaria a fer o si tindria algun sentit. El que no podien fer, això segur, era fer-se enrere, perquè hauria estat el seu final. Va significar la seva presó o exili, però el prestigi i dignitat les conserven intactes. També compro aquests missatges de fer les coses a un altre ritme. No els compraria si davant no tinguéssim un estat demofòbic disposat a tot per impedir-nos ser, però no escatimaran recursos en destruir-nos, per tant, potser cal fer-ho d'una altra manera que provocant un enfrontament directe. Però no penso esperar 20-30 anys. Finalment, no et criticaré que t'hagis fet de la Crida, és legítim i tota iniciativa i tot el que faci que estiguem connectats ha de ser positiu. T'aporto però, la meva visió, que no cal que comparteixis, però és la meva manera de veure-ho. La Crida és l'última refundació convergent. Mentre PDECAT es defensa de no ser Convergència, els últims abanderats de la dreta conservadora catalana creen una marca (passant per sobre de l'invent Junts per Catalunya) que està lliure de l'obra de la corrupció i que deixa enrere alguna gent tòxica i que no els afavoreix. Refundar un partit és legítim, però enganyar la gent no tant. I si l'objectiu és presentar-se a les eleccions, com han dit recentment, que no ens enganyin, no és un moviment, no és una entitat: és un partit polític. Ah, i per altra banda, jo que em moc per twitter observo preocupat una canonització de Puigdemont. HI ha certs sectors que el santifiquen, que el veneren com a garant de la veritat absoluta, de la dignitat, del bé i de la bellesa. I no. És un polític i no cal recordar que ens va vendre quan havia de declarar la república, va fer molt bona feina i li hem d'estar agraïts. Però tractar-lo de Déu no, ja n'hi ha prou. No va per tu, és que llegeixo cada cosa que em fa posar les mans al cap...

    Risto, no crec que això sigui garantia de res. No negaré que sento simpatia per la CUP i li desitjo una bona crescuda i més capacitat de decisió. Però també li desitjo una millor organització interna i que arregli alguns problemes que sé que té. Tot i sentir-me proper al seu relat i fins i tot als seus mètodes, no comparteixo molts punts del seu ideari, per això difícilment els votaré, encara que no ho descarto. Però és el que té estar una mica polititzat, no només es vota amb l'estómac.

    Jomateixa, molt tocats ens ha deixat aquest any. Però és que qui no hagi canviat amb tot el que ha passat aquest any és una mica insensible.

    ResponElimina
  9. McAbeu, comparteixo força el teu comentar i només hi faré matisos. Vam voler creure, perquè ens van fer creure. En alguns casos de manera interessada, però segur que molts polítics creien, ingènuament, que seria fàcil. Després molts s'han afanyat a dir que ells ja ho deien, que a toro passat tot és molt fàcil. Probablement alguna gent no va estar a l'alçada als moments clau. Però no sabria dir qui, perquè he sentit de tot. El que sí que és segur és que no ens aturarem, que continuem endavant, a un altre ritme i per un altre camí i ens hem d'acostumar que ara toca això. És un camí molt menys engrescador que l'anterior i a sobre està esquitxat per la manca de confiança cap a la classe política i entre ella. Però l'alternativa és la submissió, i a aquestes alçades em sembla que ja ningú hi està disposat.

    Pons, la primera part del teu comentari posava un raig de llum a tot plegat, però en llegir la segona m'han entrat ganes de matar. Me'n vaig a cremar contenidors.

    Xavier, ho sento, però no existeix cap república, i ara qui ens vol mesells i callats és el nostre govern, i per aquí ja no hi passo. El teu optimisme està molt bé, però mentre seguim comprant el relat de la màgia no anirem enlloc. Vivim en un estat repressiu que controla totes les nostres infraestructures, tots els nostres òrgans, en el que sortir a oposar-se a una manifestació feixista perquè el nostre govern no té la capacitat d'oposar-s'hi és castigat amb cops de porra per part de la teva pròpia policia. Ni hi ha república, ni hi ha projecte ni hi ha res. Només mentides. I no suporto que m'enganyin.

    ResponElimina
  10. Ai, Xexu, i avui, després del dia d'ahir, ... com estàs? jo estic feta pols.

    Vam guanyar i vam ser derrotats per la repressió. I tb és cert que estem en temps de canvis dels partits. I hi ha un partit que està esbatussant-se i fent-nos servir. I aquí és quan entren els sentiments d'estar enganyats.

    Fa temps que dic, si una cosa he sentit és que aquesta situació és molt humana. Traspúa humanitat, amb totes les pors, sentiments. I tot el que va passant, és fruit de decisions humanes. Marxar, anar a la presó, fer el manament de la ciutadania,... és molt bèstia.

    Fa temps que demano que es governi. S'ha d'aconseguir fer funcionar el Parlament i l'Administració.

    I anar fent camí per la llibertat. Perquè com bé dius, fa un any vam canviar. I molts ja no tornarem a ser com érem. Estem tocats pel primer d'octubre.

    Ànims.

    ResponElimina
  11. Tots ens sentim bastant enganyats, sí. Estic bastant decebuda però conservo un (petit) bri d'esperança...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.