dijous, 6 de setembre de 2018

Aigua de fruites, tiramisú

Qualsevol lector o lectora d'aquest blog sap que comparteixo pis amb un gat molt gros i molt maldestre que es diu Blog. Ara mateix jau aquí al meu costat. El que potser només els més antics recordaran és que en Blog tenia un germà i els dos van venir a viure plegats amb mi ara fa 10 anys. El germà d'en Blog es deia Bamboo en honor a una cançó d'Antònia Font, que en aquell moment era el meu grup de referència. El perquè l'altre es diu com es diu em sembla que és evident.

En Bamboo era un gat malalt. Des de ben petit ja es va veure que tenia molts problemes per digerir el menjar, tenia un defecte en el metabolisme d'eliminació de l'amoni i la seva acumulació li provocava molts problemes. Menjava un pinso especial i se l'havia de medicar cada dia, i tot i que tenia un caràcter molt diferent que el seu germà, més altiu, esquerp i independent, la seva salut fràgil feia que tota l'atenció recaigués sobre ell i me l'estimava d'una manera molt especial. Va tenir una crisi amb poc més d'un any i se'n va sortir per tossuderia. Però la segona, quan tenia nomes dos anys, ja no va poder superar-la. Això era l'any 2010. El Blog es va quedar sol i al principi enyorava molt a son germà, però amb el temps ho va superar. Em pregunto si hi deu pensar de tant en tant, igual com faig jo. Algú pensarà que era només un gat, però mai m'ha marxat del cap, encara el tinc molt present. Només un dels dos ha arribat als 10 anys, però aquestes dues bestioles m'acompanyaran tota la vida.

Aquesta foto, que no és de gaire qualitat, és una de les que vaig imprimir fa molt temps per tenir penjada a casa. Encara hi és, molt a prop d'on tinc l'ordinador, amb altres fotografies d'amics i de fills d'amics. En primer pla, en Bamboo. Bamboo, fa molt temps que no hi ets, però no t'oblido. Enguany faries 10 anys, tant de bo poguessis seguir sent tan malparit com eres. Ton germà i jo aquí seguim, que sàpigues que et guardo un lloc en al meva memòria, per sempre.


18 comentaris:

  1. Caram, què bonic. Com es fan estimar, eh! Sempre hi serà.

    Felicitats al blog i tb un record ben gran per en Bamboo!

    ResponElimina
  2. Sóc dels que no coneixia el teu Bamboo. És clar que el recordes. Nosaltres també tenim una fotografia penjada de l'anterior gata (Gatona 1992-2002)
    Quan passava el que expliques del Bamboo i el Blog, nosaltres ja teníem el nostre gat actual, el "Nin", que ja té 15 anys. Coincidim en la cançó Xexu. Com que el Nin és tigret la meva dona li cantava un fragment de sa mateixa cançó dels Antònia Font:
    "Mamà, qui som?,
    es papà diu que som es seu tigreton."

    ResponElimina
  3. Ooooh, que macos! No sé si algú pensarà que era només un gat, és qüestió d'empatia, encara que no hagis tingut mai animals. I els que hem tingut gats, i que a més també han desaparegut... Doncs sobren les paraules, entenem perfectament què ens estàs explicant. Un record pel Bamboo, i una abraçada pel Blog i els seus servents! ;)

    ResponElimina
  4. Diuen que els animals no s'estimen, que només se'ls té afecte. En tot cas ells sí que estimen! I tu veig que també els estimes.

    ResponElimina
  5. Jo diria que de vegades s'estimen més els animals que a moltes persones i si ells et corresponen, és tot un plaer. Jo no recordo aquest germà del Blog, però no m'estranya gens que el trobis a faltar...Seria curiós saber si els gats pensen...
    Bon vespre XeXu, una moxaina per el Blog.

    ResponElimina
  6. es fan estimar i els estimem , feien goig tots dos germans com si sabessin que els retrataves!

    ResponElimina
  7. quan vivia a casa dels pares teníem gats , els recordo tots i cadascun d'ells malgrat els anys que fa que ja no hi són ....

    ResponElimina
  8. Estic d'acord amb la M.Roser...de vegades es fan estimar més que les persones. Sí que me'n recordo que en parlaves...És bo recodar-l'ho.
    Aquests dies he tingut el petit malaltó i fins que no l'he dut al veterinari no hem menjat cap dels dos.Pobret...

    ResponElimina
  9. Jo sí que recordo en Bamboo, eren molt macos tots dos germans. Jo no he tingut mai cap animal domèstic, però estic segura que s'han d'estimar molt. Entenc que hi pensis.

    ResponElimina
  10. Sí que recordo que ho vas explicar. Són molt bonics, tots dos. Els animalons no s'obliden, jo tampoc els meus gossos. Un record per al Bamboo!

    ResponElimina
  11. M'ha emocionat veure que encara queda gent que recordava en Bamboo, i els que no podeu entendre una mica què és perdre un animal tan estimat, tothom que ha viscut amb algun sap que són de la família. Moltíssimes gràcies pels comentaris.

    rits, és clar que es fan estimar, encara que siguin entremaliats. Són família.

    Xavier, oh, només tres anys va viure la Gatona? Quina llàstima. Temps de sobres per recordar-la tota la vida, això segur. Si el Nin ja té 15 anys és tot un senyor. En Blog, de 10, ja és un gat madur. De vegades penso que aviat començarà a notar l'edat i a tenir més problemes de salut... i no hi vull pensar. Li estic donant la millor vida que puc, com vaig fer amb el seu germà, el poc temps que va durar. Que mac que compartim cançó especial, i relacionada amb el mateix.

    Roselles, suposo que hi haurà qui sí, si has tingut animals et costa d'entendre que hi hagi gent que pugui estar d'acord amb les caceres, amb la tauromàquia, o que consideri que els animals no tenen sentiments. Evidentment, la incoherència està servida, perquè jo sóc molt carnívor, però també sé què és estimar-se una bèstia com un gat, i això que no hi tenia gens de tirada fins que van venir a casa, però ja veus. Sembla que hi has passat, no cal que t'expliqui res!

    Helena, no sé qui diu que als animals no se'ls estima, però en tot cas no deu tenir-ne a prop. A més, la diferència entre estimar i tenir afecte és minsa, si ens posem així per la majoria d'humans que tenim al voltant només tenim afecte, i en tot cas en tenim molt més pels nostres animals.

    M. Roser, pensen, i tant si pensen! El que passa és que no podem conèixer els seus processos mentals, tot el que imaginem els personifica, i no tenen per què moure's per la lògica humana, tenen la seva pròpia. Tot i que alguns sentiments els compartim segur, pots veure molt clarament quan l'animal té por, encara que juraria que cadascun reacciona a la por de la seva pròpia manera, com faria un humà. El gat sent i s'intenta comunicar amb tu, fins i tot diria que de vegades es desespera perquè veu que no l'estàs entenent, encara que això sigui també una personificació. No sé si es pot dir que ells ens estimen de la manera que nosaltres considerem, però ens accepten, s'adapten a nosaltres, i en el cas dels gossos són molt fidels. És un debat superat que els animals tenen sentiments, el que encara ens falta per interioritzar és que no tenen per què tenir els mateixos sentiments que nosaltres.

    Elfreelang, a la foto no es veu massa bé, però jo els posava una cadira al costat del radiador i ells s'hi enfilaven per estar prop de l'escalfor. Allà estan posats. Però sí que sembla que estiguin en posició altiva per ser retratats. No em sorprèn que recordis tots els gats de la família, ara m'has fet pensar que també recordo el nom del meu conill d'índies de quan era petit i dubto que l'oblidi.

    Maria, veig que saps perfectament de què parlo. Estimem les persones que tenim a prop i que comparteixen la vida amb nosaltres, els moments bons i els no tan bons. Els animals de casa estan sempre en tots aquests moments, ens fan companyia i nosaltres a ells. Són família, i per tant els estimem com a les altres persones de la família. De manera diferent si vols, però es pot comprovar fins on arriba aquesta relació quan es posen malalts. L'angoixa de no saber què els passa, què els fa mal o què senten perquè no t'ho poden comunicar encén totes les alarmes. És clar que tot es para!

    Carme, que bé que encara hi hagi algú que recorda en Bamboo, encara que ja sé que no ets gens d'animals de família, però la teva sensibilitat pot fer que entenguis la gent que sí que compartim la vida amb alguna bestieta.

    Gemma Sara, que bé que te'n recordis també. No, no s'obliden, aporten molt més del que sembla i se'ls agafa una estima que ens acompanya sempre. Bé que recordem a familiars que hem perdut, com no ho hem de fer amb els animals que ens han acompanyat, oi?

    ResponElimina
  12. Ostres, això de perdre éssers estimats és una putada molt gran, i prefereixo patir-ho com menys vegades millor... Tanmateix, no descarto tenir un gos de companyia quan em faci gran i em pugui dedicar a ell/a com cal.

    ResponElimina
  13. Els animals es fan estimar molt.... :_(

    ResponElimina
  14. Es troben tant a faltar quan no hi són ...

    ResponElimina
  15. Mare meva, si me'n recordo del Bamboo!!
    Els teus gats eren una mica gats de tota la catosfera... Tots et llegíem i, de tant en tant, trobàvem alguna anècdota, quelcom sobre ells...

    El que mai, mai, mai hagués dit és que ja fes tant de temps que en Bamboo va marxar... El temps passa d'una forma estranya. Si m'ho haguessis preguntat, així, sense meditar-ho gens, hauria dit que cinc anys com a molt!!

    Una rascadeta carinyosa per a en Blog!! ;-))

    ResponElimina
  16. Risto, els gossos tenen aquest problema, necessiten atenció diària i continuada. Penso que són companys ideals quan no et mous gaire i pots estar per ells. Els gats et deixen una mica més de llibertat, això sí, els meus no han passat un sol cop a la vida per un període més llarg d'un dia sencer que algú els vingués a veure. És a dir, que només han estat sols un dia sencer, quan jo he estat fora, però cada dos dies algú els ve a posar menjar i a jugar una estona amb ells. Parlo en plural perquè passava quan eren 'ells', però continua ara amb un de sol. De fet, quan eren dos el Bamboo necessitava medicina diària, jo no anava a massa bandes llavors, així que no devia passar cap dia sol a la seva vida.

    Eli, és clar que es fan estimar, són família!

    Anna, doncs sí. Com sempre, amb el pas del temps vas oblidant i passa millor, però sempre tens un record per ells, com tindries per qualsevol persona estimada.

    Assumpta, estava segur que tu recordaries en Bamboo. Fa una temporada hi havia tota una catosfera paral·lela de gats! N'hi havia uns quants de famosos. A mi m'agradava treure'ls de tant en tant, donen molt joc. El temps passa molt ràpid Assumpta, molt. Però aquí seguim. A un altre ritme, però anar fent. Gràcies per ser-hi.

    ResponElimina
  17. Respostes
    1. Et contesto aquí sense saber si ho arribaràs a veure mai. Comentes com a anònim, tot i que sospito que ets anònima. M'agradaria saber qui ets. Si t'ha fet il·lusió tornar a veure en Blog al post de nadal i te'n recordes d'en Bamboo...

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.