dissabte, 28 de juliol de 2018

Els pèls del clatell

Un tuit sobre un accident de cotxe m'ha fet recordar que fa 6 anys, al juliol del 2012, el cotxe em va patinar en un revolt quan em faltaven només 10 minuts per arribar a casa, després d'un viatge molt llarg gran part del qual havia estat sota la pluja. Ja només pensava en arribar, va relliscar a una banda, després a l'altra, i va acabar xocant contra el lateral dret de la via, mirant en sentit contrari del que circulava.

Vaig sortir il·lès d'aquell ensurt, però el cotxe no tant, ja en vaig parlar el seu dia. Però el que importa aquí és precisament l'ensurt, no el mal. El que em fa parlar-ne és que, fins i tot ara després d'aquests anys, cada cop que passo pel lloc de l'accident em tenso i se m'ericen els pèls del clatell. I si hi passo amb pluja, encara pitjor. Sempre hi passo lent i amb cura. De fet és un lloc que cal passar a poca velocitat, però la sensació de tensió no marxa i és una mica absurd. Difícilment em tornarà a passar res allà, perquè instintivament ja afluixo. Si em passa alguna cosa serà en un altre lloc pel que passi més confiat i distret.

Vaig tenir sort i l'únic que hi vaig perdre van ser diners. Però les seqüeles que poden deixar els accidents d'aquesta mena s'enterren molt profundament als nostres cervells. Hi ha qui li ha costat moltíssim tornar a pujar a un cotxe després de tenir-ne un. I no sé si és possible tornar a passar com si res per allà on la teva vida ha depès de la fortuna del darrer impacte.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Perdre el cap

Fa uns dies recordava, gairebé en presumia, uns fets que van passar fa prop de vint anys. Em vantava una mica de tenir bona memòria i just en aquells moments vaig tenir una mena de visió. Em vaig imaginar a mi mateix explicant una cosa de molt temps enrere i que algú em mirava amb cara de preocupació i em deia 'no, això mai va passar...'. 

És cert que no vaig malament de memòria, sobretot d'aquesta que anomeno memòria estúpida per recordar coses sense importància, però també fets i esdeveniments viscuts amb força detall. Però no és menys cert que abans confiava molt amb el meu cap per recordar tasques que em toca fer, no ho apuntava enlloc, i ara aquest recurs em falla i més d'un cop me n'oblido. Són pèrdues associades a l'edat i a tenir moltes coses al cap, segur. Però veig que em fa pànic perdre el cap. És una loteria, pot tocar-te o no, però em fa molta por el moment de començar-me a adonar que el meu cap no funciona, que m'oblido del meu entorn, de les coses més senzilles. Perdre la memòria, desorientar-me, confondre'm. No vull arribar a aquest moment.
I amb tot, sé que m'hi hauré d'enfrontar, en major o menor mesura, si res no ho impedeix. I no serveix de res preocupar-se'n ara que encara gaudeixo d'una bona salut mental i que puc raonar amb claredat, ja ho sé. Però tampoc cal presumir-ne perquè algun dia m'hauré d'empassar tot aquest orgull.

diumenge, 22 de juliol de 2018

Escapar del Liceu

No fa encara un any que em vaig estrenar en l'emocionant món dels escape rooms i, després de fer-ne uns quants em declaro fan absolut d'aquesta mena d'entreteniment. Posar a prova l'enginy, l'habilitat i els nervis en una cursa contra-rellotge per aconseguir obrir la porta i guanyar el joc. Però aquest cap de setmana n'hem fet un de molt especial, un pel qual s'obrien places limitadíssimes a dies concrets, a hores concretes i havies d'espavilar per poder reservar: l'Enigma Puccini, al Gran Teatre del Liceu.

Aquest cop no ens han tancat enlloc i les diferents proves semblaven més una gimcana que un escape room, però ha valgut molt la pena, perquè les indicacions ens anaven portant per diverses estances del teatre que és una preciositat, poder jugar en aquest marc tan incomparable és espectacular. Naturalment, no revelaré la naturalesa de les proves ni els detalls, només dir que no eren especialment difícils, però sí que calia una dosi d'enginy i la música hi tenia molt a veure, és clar. Hem pogut acabar abans de l'hora que ens donaven per fer el recorregut i la darrera prova era a la platea, immillorable!

Al Liceu ja hi havia estat, no pas a veure-hi cap òpera ni cap concert de música clàssica, sinó grups catalans d'aquests que m'agraden a mi. Que la tercera vegada que hi anava hagi estat per fer un joc d'escapisme no diu gaire de la meva qualitat com a melòman, però ha estat una experiència genial!


dimarts, 17 de juliol de 2018

Ícar



Ets conscient que la vida et canviarà molt a partir d'ara, oi?
—Bé, sí... és normal, no?
—Sí, però no sé si te'n fas una idea aproximada... una criatura ho canvia tot.
—Ja m'ho penso, ja. De fet ja tot ha canviat molt i encara no ha nascut.
—Sí, però... bé, que tu ets un paio molt lliure, que t'agrada molt fer la teva, ja saps. Passes més estona volant que a casa. I ara les prioritats canviaran, ja ho veuràs.
—Va home, no exageris tant. És clar que ja no podré fer totes les coses que m'agrada fer, o no tan sovint, però la vida no s'acaba, no?
—Et diria que és dedicació 24 hores... ho he vist amb altres amics i amb la meva cosina. Ella es passava el dia sobre la taula de surf i des que té la nena no hi ha tornat a pujar ni un sol cop.
—Però això és al principi, la novetat, acostumar-se a tot plegat...
—La nena ja té quatre anys...
—Doncs potser és una qüestió d'organitzar-se amb la parella perquè cadascú tingui l'espai que necessita...
—Potser tens raó... però el mateix em deia ma cosina...
—Tio, m'ho estàs pintant molt negre, eh! Ja saps que volar és la meva vida, ho necessito com l'aire que respiro.
—Potser podràs anar fent de tant en tant... però ara la teva vida serà una altra... ja veuràs, serà un canvi natural, quan el vegis només voldràs estar amb ell. Serà ell qui et farà volar!
—Home sí... però no és el mateix... ostres, que en tinc ganes, eh, però m'ho estàs pintant com una presó...
—Una presó no, és clar que no, però la dedicació... ja saps...
—Uffff, quin mal rotllo que m'estàs fent entrar, m'imagino sense poder volar mai més...
—No home, no em facis cas, que no n'hi haurà per tant... suposo...
—Pfff.
—Va, anima't! Explica'm, com li penseu posar?
—Ícar...


Aquesta és la meva participació a la substitució estiuenca de la Carme, que no falla mai a la cita!           

dissabte, 14 de juliol de 2018

Vancouver


Vancouver és moltes coses. És la porta canadenca a l'Àsia. És un Downtown cosmopolita amb un milió de nacionalitats. És un espai verd immens i intocable amb boscos centenaris. És un skyline de gratacels modestos i moderns que amaguen arquitectura americana clàssica als seus peus. I és molt ianqui. És una ciutat bonica, envoltada d'aigua, en la que si t'hi fixes bé veuràs treure el cap a alguna foca. Una ciutat amable i agradable, però en la qual els indigents formen part del mobiliari urbà. Opulència i pobresa es donen la mà i es toleren mútuament, contrastos a la vista de qualsevol visitant ocasional.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Plain of the Six Glaciers

Per tothom és ben sabut que a Canadà un dels idiomes que s'hi parla és el francès. Com que l'excursionista de pa sucat amb oli no domina gens aquesta llengua, quan li van proposar fer la ruta de Plain of the Six Glaciers va imaginar alguna cosa així com 'el pla dels sis gelats', i ell no s'ha oposat mai a menjar sis gelats de cop. Però resulta que no, que és una ruta molt coneguda que parteix del molt turístic Lake Louise, a uns 1700m, i arriba fins una esplanada des de la que es poden observar sis glaceres, a poc més de 2100m, i per tant força assequible.

Aquesta és la ruta i el perfil, l'he tret d'aquí.

La ruta té la possibilitat de pujar fins el Lake Agnes (2250m), que és un altre bonic indret, però que implica desviar-se de la línia recta, així que és opcional. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van optar per anar a veure les glaceres primer i ja veurien si pujaven al llac després. En gran part no va ser perquè siguin uns covards, sinó perquè van haver d'esperar una hora a que parés de ploure abans de posar-se en marxa i la ruta preveia unes 7 hores de caminar i no les tenien totes.

Deixant Lake Louise enrere, les vistes són espectaculars.

Es comença a caminar des del Lake Louise que és d'un característic color turquesa i que està infestat de turistes. Però a mesura que t'allunyes del llac cada cop te'n trobes menys. El camí és senzill i planer, ben marcat, i tot i que el fa menys gent que la que es queda al llac fent-se selfies, no hi falten els figurants. La pujada és lleugera amb només algun tram de pendent una mica més pronunciat.

 Tot el camí transcorre per una vall glacial.

Abans d'encarar l'últim quilòmetre i mig fins les glaceres, hi ha una Tea House, el més semblant a un refugi de muntanya que puguem trobar, però que és punt de peregrinatge per menjar i beure, no per fer-hi nit. Hi ha establiments d'aquests a moltes rutes d'aquesta mena, i molta gent fa l'excursió a la Tea House. Però l'intrèpid excursionista de pa sucat amb oli no es va quedar aquí, és clar. A més, s'havia acabat el plat del dia, que era xili amb carn, i només quedaven espinacs.

Les últimes glaceres. Aquí on els veieu, aquests cims 
són tresmils llargs, de l'alçada de l'Aneto.

A la tornada es van veure amb prou forces per pujar fins al Lake Agnes, però els va exigir un bon esforç, ja que per pujar-hi en aquest sentit de la ruta el pendent és força pronunciat. La pujada, per cert, la van fer pràcticament sense trobar-se a ningú, per acabar en el llac que semblava el metro de Barcelona en hora punta. També hi ha una Tea House, és clar. 

El Lake Agnes, preciós. Sembla que no hi hagi ningú, oi? 
Eren tots darrere.

Allà l'excursionista de pa sucat amb oli va aprofitar per dinar i acte seguit emprendre la tornada cap a Lake Louise per un camí molt més transitat i tota l'estona de baixada. Van completar la ruta en un temps inferior al previst però amb la sensació d'haver fet una bona caminada, sense massa complicacions, tot hi haver de creuar algunes franges de neu i amb uns paisatges espectaculars de la vall glacial.

Informe de danys: cansament a les cames i uns cruiximents molt lleugers.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Moraine


Tornats de Canadà després de dues setmanes d'experiències en una franja horària entre 8 i 9 hores de diferència i amb un munt de vivències i records al sarró en el que de moment és el nostre viatge més llunyà. Muntanyes de somni sovint per sobre els 3000m, llacs de postal, molta fauna autòctona vista, entre la que destaca haver pogut veure finalment una balena en llibertat (!!!), gratacels a la tercera ciutat del país... una mica de tot. I mentrestant, a casa han acostat els presos i preses polítiques a centres catalans, però aquest no és el tracte que es mereixen els innocents, els volem a casa.

A la foto el llac Moraine, un dels més fotografiats de les Rocky Mountains canadenques.

*****

Per cert, estic recuperant els vostres posts d'aquestes dues setmanes. No tots, però vaig fent. Com que encara no rebem els comentaries per mail de manera automàtica, per si voleu veure els comentaris que vaig fent...