dilluns, 18 de juny de 2018

El que apagui el llum

Cada com em costa més compaginar la meva realitat amb aquest món virtual que ja fa més d'una dècada que compartim. És dur quan t'adones que les coses, i també les persones, passen per la vida durant un temps, de vegades llarg i de vegades curt, però que la majoria d'elles tenen un final. I ja ho sé que això ho dec haver dit altres vegades, però s'ajunta que després de miler i mig de posts (gairebé) ja no sé què explicar, i no m'agrada la sensació de que escric per escriure, perquè toca. Vull tenir-ne ganes, no tot és atribuïble a la manca de temps. Com que em conec, sé que em costa molt desprendre'm d'allò que m'ha acompanyat una bona temporada i de vegades em pregunto si no ho hauria de fer sense més, si allargar l'agonia només per aquesta fal·lera meva no em fa més mal que bé. Mentrestant, tinc la impressió que no explico res interessant i em sap greu per aquells i aquelles que em seguiu pacientment des de fa tant temps. Em resisteixo a tirar la tovallola, com si alguna obligació fes que hagi de ser jo el que apagui el llum quan ja haguem sortit tots. Potser és aquella pressió del que s'espera de mi, però per més defensor que sigui dels blogs, la voluntat se m'afebleix a mi com a qualsevol. Al cap i a la fi, ningú és imprescindible, oi?

23 comentaris:

  1. Jo crec que has de publicar coses quan et vingui de gust, no per obligació... jo porto set anys i encara m'entretinc molt publicant coses. A més, m'ho prenc com una mena de diari personal i m'agrada pensar que deixaré algo per a la posteritat... I el dia que em cansi de fer entrades quasi diàries les fares cada dos o tres dies, o un cop per setmana, o una al mes...

    ResponElimina
  2. M'ha agradat això que has dit de tancar els llums quan tothom ha sortit, perquè és el que està passant. Està clar que en els últims anys el moviment als blocs ha caigut en picat, i no et negaré que la temptació de deixar-ho corre em volta constantment, però, com a tu, després de tants anys acompanyant-me, costa deixar-ho córrer.
    Crec que no hi ha d'haver obligació, que hi em d'escriure quan ens ve de gust, i si finalment s'acaba, espero que ens seguim trobant en altres llocs, virtuals o no ;)

    ResponElimina
  3. Si el batec d'ales d'una papallona pot desencadenar huracans a l'altre hemisferi, vols dir Xexu que les coses que ens passen, per mínimes que ens semblin no són importants per compartir-les?
    Què faríem sense saber de les sortides de l'excursionista de pa sucat amb oli?
    O dels problemes laborals d'un investigador?
    Tu escriu, que els altres llegirem.

    ResponElimina
  4. Que m'has d'explicar, ahir va començar el compte enrere dels meus enigmes i fa temps que rumio que fer (o no fer) quan s'acabin. De moment, tinc el planning del XAREL-10 cobert fins l'octubre (quan faig els 10 anys de blog) i després ja veurem. Ara bé, com que no tinc aquesta pressió que expliques (tinc ben clar que jo no sóc imprescindible), ara per ara no m'ha passat pel cap plegar. En aquest sentit, una altra cosa que tinc ben clara és el que ja t'han dit, a partir d'aleshores publicaré només quan em vingui de gust i faré posts que m'interessin a mi amb l'esperança que ofereixin continguts vàlids més enllà de la resposta immediata perquè puguin interessar a algú més quan els trobi un dia o altre. Crec que aquest és el futur dels blogs, ja no podem esperar que els nostres posts s'omplin de comentaris com en els bon temps. Entenc que això és més fàcil de dir que de fer, perquè publicar un post i que cada vegada hi trobis menys comentaris (o potser cap ni un) és dur i desanima però penso que anem cap aquí sense remei.

    ResponElimina
  5. No tanquis la paradeta! Jo ho vaig fer el juny del 2016, pensant que ja no tenia res més a dir i poques ganes i mira, de post en post, des de llavors n'han caigut 43 més; això sí, la periodicitat i la temàtica són del tot incertes...

    ResponElimina
  6. Aquí l’únic imprescindible sóc jo! Si algú es veu obligat a mantenir la catosfera viva sóc jo! Se que si plego em seguiran en cadena la resta d’arreplegats que sobreviuen miserablement publicant al ritme que poden... Et queixes d’escriure per obligació?! Però si el meu blog sobreviu gràcies a recopilacions d’enllaços i setmanes monotemàtiques! Ni tan sols les sèries estan tan presents com abans! Setmana monotemàtica de curts?! Setmana monotemàtica de cartells?! Es ridícul!

    Quin objectiu té aquesta entrada? Vols que tothom et digui que el teu blog es genial i que no pots plegar? Que et trobaríem massa a faltar? Vols que la gent et recordi moments memorables amb molta nostàlgia que ha viscut gràcies al Bona nit? Vols que els comentaristes pilotes et donin ànims per no deixar d’escriure? Et fa pal escriure per què ja no tens tants comentaristes com abans? Ho sento però es un problema que ens passa a tots des de fa anys, no només a tu, si fins hi tot a Pons’s Blog li passa!

    Mentiria si et digués que no trobaria a faltar aquest blog, però trobaria més a faltar els comentaris que deixes en el meu blog, no per mi, eh? Per l’ahse, per suposat, amb qui es ficaria l’ahse? Amb tothom, ja ho se, però amb tu s’enfronta amb més ràbia i més sanya. Decidit doncs, puc arribar a tolerar que deixes d’escriure en el teu blog però no puc tolerar que deixis de comentar en el meu. Quan vas deixar el primer comentari vas acceptar el consentiment que em comentaries de per vida (la vida del meu blog), que et deixaries insultar per l’ahse i que la teva ànima em pertany.

    Al final faràs com la majoria que fan el famós del “post drama estic cansat d’escriure” acabaràs dient “seguiré publicant però sense cap pressió per publicar periòdicament, escriuré només quan em vingui de gust”, doncs molt bé sobreviurem amb una ració més petita de Xexu, per compensar ja menjaré més fruita....

    ResponElimina
  7. Jo penso que s'ha d'escriure quan et ve de gust i si durant un mes no ho fas, doncs no passa res; no és cap obligació ;) És clar que alguns ens agrada entrar al matí i veure els blogs de sempre actualitzats però les coses per obligació mai surten bé.

    ResponElimina
  8. Si, home!!
    Jo que sí que tinc problemes de veritat i ara vull fer l'esforç de tornar a comentar els blogs, escriure i tal i em trobo amb aquest post tan depriment.

    A veure, el post d'en Halldor era ben simpàtic. I tens mil temes per parlar... Ostres, serà que no passen coses actualment!!
    Els Mundials, per exemple...
    El PP en liquidació...
    Els immigrants...
    El porc d'en Trump
    Música
    Somnis bèsties...

    ... ehem... Catalunya... :-DDD

    ResponElimina
  9. Jo diria que són ben comprensibles i humanes aquestes crisis que expliques, aquest cansament de continuar publicant, i que en major o menor manera ens hi anem trobant tots. Pensat-ho bé abans de prendre determinacions dràstiques, perquè potser espaiant els posts o fent un temps de vacances n'hi haurà prou per tenir la predisposició anímica de tirar el blog endavant... Amb tot, només tu en tens l'última paraula, Xexu.

    ResponElimina
  10. Tens raó , diuen "tothom és necessari, però ningú és imprescindible"...Penso que a tots ens ha passat que de vegades no sabem gaire què dir, però igual que a un amic li expliques les petites coses que et passen, les pots explicar al blog, ja que ens és necessari que algú tingui la suficient confiança amb nosaltres per fer-ho, i alegrar-nos una mica el dia a dia...I no cal posar-se fites, sinó quan ens vingui de gust, veus jo, al juliol i a l'agost li dono vacances!!!
    Ara , això sí sóc super-fidel amb els comentaris, des que vaig començar el blog...
    Per això em sap una mica de greu quan veig persones que en comenten d'altres i el meu no, si jo sempre visito casa seva, això si que em desanima!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  11. Hola XeXu. Què t'he d'explicar jo que sóc barbamec en aquest món blocaire i que he entrat en decadència abans d'haver arribat enlloc? Que tenim una vida basada en la immediatesa i que el blog no es correspon als ritmes dels temps ho sabem, però és com la lectura en paper de què parlaves fa uns dies, que queda obsoleta però manté un caliu que queda fora de l'abast de les pantalles. En algun moment de la meva història blocaire també vaig notar la pressió, com si tingués l'obligació d'explicar coses, fins que vaig repensar-m'ho i vaig tornar a escriure per necessitat i ganes tal com està escrit a la introducció del meu blog, segons ragi l'aigua. Això m'allibera. També és cert que m'ha fet perdre seguidors i només cal repassar posts de fa un parell o tres d'any per veure que el número de comentaris ha caigut en picat. Hi ha una segona explicació que té a veure amb què tampoc visito gaire els altres blogs (i utilitzo gaire coma eufemisme de gens). Tan sols uns pocs, com el del Pons, la Teresa o la Gemma-Sara perquè els tenen configurats de manera que al susbscriure'm m'envien un email cada cop que pengen alguna cosa (el Pons cada matí puntual a les 6 del matí, la Teresa un cop al mes, la Gemma-Sara quan volen/poden) i després entro a alguns altres com el teu (però que mai m'ha arribat una sola alerta de publicació) perquè sovint hi trobo coses que m'atrauen i m'interessen. Però el temps és el que és, i les èpoques de major ociositat (o temps lliure, que no sempre és el mateix) han fet que aquestes visites també siguin més o menys esporàdiques... i encara més les meves respostes. Fa unes setmanes, un amic amb qui només mantinc contacte per facebook, deia que deixava d'escriure (era sobre música) perquè no rebia cap like ni comentari sobre el que escrivia. Entro poc a fb i va donar la casualitat que hi vaig entrar aquell dia que ho escrivia. I li vaig dir que de vegades entrem però que no sabem què dir, o no ens interessa allò o ho desconeixem o no volem polemitzar... depèn tant de l'estat d'ànim... i passem de llarg, però no vol dir que no ho llegim i ens interpel·li. Li vaig dir que es passés pel meu blog i fes una ullada pels comentaris dels meus posts a veure si s'animava! ;-) En fi, la vida és com és i, si res no canvia, els dies seguiran tenint 24 hores, però cada cop passen més ràpids tenint en compte les múltiples ocupacions que tots tenim i els milers d'inputs d'immediatesa que ens condicionen i dels que, quan podem, mirem de desconnectar per evitar quedar-nos-hi atrapats.

    Ningú no és imprescindible, certo! Ni tan sols en Pons, malgrat com es vengui. Però per a mi, i per a molta gent, sempre segueix essent un plaer el dia que tens unes hores per entrar sense presses a la blogosfera i descobreixes aquell escrit treballat, aquella anècdota divertida, aquell record simpàtic que saps que el que l'ha escrit l'ha redactat, recordat o viscut amb il·lusió o sorpresa, alegria o engany i ara n'ha volgut que en siguem partícips. Sense pressió, sense descoratjar-se, sense obligacions, amb il·lusió... Salut, XeXu!

    ResponElimina
  12. jo crec que tots i totes passem per aquest moment.... estas activa i no pares de publicar, escrius amb gràcia, et segueixen, et comenten... i un dia, sents que estas buida, que no et ve de gust escriure o be no saps sobre què.... i la gent ja no comenta, no tens interacció i penses... val la pena? com la majoria de comentaris que he llegit, fes-ho per gust quan i com vulguis... que deixes passar mesos? i que? segur que ja no et comenten tant però mira a mi m'està passant i al principi era extrany ara ni ho noto... Gaudeix i deixa'ns gaudir de la teva escriptura.

    ResponElimina
  13. Per la qüestió d'apagr el llum no cal que t'hi amoïnis... també el puc apagar jo que soc una capricorni quasi tan cabuda com tu. He, he, he...

    O potser serà com desencadenar l'apagada general... si no hi ets tu, ens faltarà un puntal. O sigui que quan sigui i com sigui... algun dia o altre tindrpas coses a dir. Si hi ets, ja saps que et llegirem. Si no hi ets, ens hi haurem d'acostumar, però ens costarà.

    I no és veritat que no tinguis coses a dir, no, sempre els teus posts valen la pena de llegir i de comentar. O sigui que fins aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni tu, ni ell, ni en MAC, ni l'ELFRI... No, no apaguem els llums!!

      Elimina
  14. XEXU!!!
    No pots tancar el blog!!
    Si fins i tot tens un comentari d'en HALLDOR al post anterior!!!

    https://zwitterioblog.blogspot.com/2018/06/autodidactes.html?showComment=1529484179838#c2707138926843716660

    Encara que no tinguessis temps per respondre als demés (vaja!! que tots entenem perfectament que quan no hi ha temps,no n'hi ha), t'autoritzem a que li facis una resposta a ell :-DDD

    ResponElimina
  15. Aquest cop m'heu donat feina a contestar, eh! Feia molt que no m'esplaiava tant amb les respostes, però és que els vostres comentaris s'ho valen. Moltes gràcies a tots i totes per ser aquí i per unes paraules tan assenyades. He intentat respondre-us de la millor manera que he pogut. Em costa acostumar-me a les noves situacions, ja ho veureu. I aquí cal una bona dosi d'això per seguir en els blogs d'alguna manera raonable.

    Risto, tinc el mateix pensament que tu, el meu espai és molt personal i hi explico coses personals que no explico en altres xarxes. Comento temes d'actualitat, sobretot polítics, i les coses que em passen pel cap relacionades amb les vivències. Tu ets molt més constant i vas trobant temes, castells i educació són recurrents, però és que són els teus temes! Alguns, dels teus temes. Jo publico el que em ve de gust publicar, el problema és que ara no visc la vida en forma de post. És a dir, que no em passa que cada dos o tres dies, com feia abans, penso 'mira, això és un post'. Reconec que de vegades m'hi he de forçar una mica, i això és el que em neguiteja. Ep, i que sé que la pressió només me la poso jo, eh? Però el que he d'aprendre encara és precisament que les obligacions me les autoimposo, que si els altres no ho fan, per què ho he de fer jo. Però mira, som com som.

    Jomateixa, el cas és que potser per nosaltres acabarà, plegarem veles i acabarà fent un efecte dominó amb els que ens fem més, però els blogs perduraran, i qui sap si es tornaran a posar de moda, amb altres aplicacions, i nova gent s'hi enganxarà. És tan canviant aquest món. Potser per nosaltres ja serà el passat, però per altres continuarà vigent i serà el futur per gent que encara ni s'ho planteja. En tot cas, si pleguem potser sí que serà moment de fer una passa fora d'aquí per conèixer la gent amb qui hem compartit tantes coses de manera virtual.

    Xavier, sort en tinc de vosaltres que sempre hi poseu un contrapunt que val la pena llegir. Jo mateix em canso de parlar de les mateixes coses, i sí que m'agrada compartir les sortides que faig, però no és tan sovint, i les situacions vitals que es converteixen en post ja no són tantes, perquè no m'agrada repetir temes, i ja prou que ho faig. Són manies que tinc. Però és agradable saber que compto amb vosaltres per fer-me companyia quan em surtin coses per escriure.

    Mcabeu, ja conec les teves intencions perquè ja n'hem parlat i l'octubre està cada cop més a prop. Confio en que seguiràs per aquí, en la forma que sigui, i com que m'agrada molt la teva manera d'explicar les coses, segur que m'interessarà el que comparteixis. Ara bé, la perspectiva és diferent en funció de com es miri, i el que nosaltres considerem imprescindible no és el mateix per a tots. El teu blog i els teus comentaris són de les coses que ens manté vius, encara que tu no ho percebis així. Jo mateix m'adono que no estic tan participatiu en el teu blog, i em sap greu. És per això que deia en el post, la meva realitat m'ocupa no només temps, sinó pensaments. Suposo que se m'entén, en algunes èpoques tenia el cap posat en els blogs tot el dia. Quan no els estava llegint o comentant, pensava en blogaires, en què escriure, en si tal o tal altre m'hauria contestat un comentari una mica expeditiu, en un post que m'havia impactat... els blogs eren més la meva realitat que el meu món físic. Però això ja ha passat a la història i el temps que passo als blogs és molt menys, i el temps mental que hi inverteixo ja no et dic. Tot això és el que em porta a fer un post cop aquest, encara amb molta por per la possibilitat de plegar, però no es pot tancar els ulls a les evidències. Quan a alguna cosa se li passa el temps, els indicis solen ser d'aquest tipus, ens dediquem a pensar més en altres temes i les deixem de banda. I em sap molt greu, com pots imaginar, que això em passi amb els blogs. De moment aquí segueixo, però potser hauré de començar un període de reflexió profunda. Continua a baix

    ResponElimina
  16. Començant per això que dius, que la manera d'afrontar els blogs ara és diferent, que no fas un post i tens 30 comentaris en un dia (cosa que ja fa temps que no passa), però que el que escrius queda allà, i que poc o molt algú ho llegirà i potser li agrada o l'ajuda. I en tot cas, m'ha d'ajudar a mi que tinc un espai on seguir buidant el pap. Potser l'adaptació passa per aquí, per assumir que les coses són molt diferents i que no passa res. No sempre em resulta fàcil adaptar-me als canvis, ja ho he anat descobrint al llarg del temps.

    Maurici, la simple idea de tancar m'entristeix tant que foragito la idea del cap cada cop que em ve. I cada cop que et veig publicar recordo que 'estàs tancat', però callo perquè ja m'agrada que t'ho repensessis i hagis tornat a publicar, xino-xano i anar fent, que la periodicitat ens la marquem nosaltres. Aquest és un dels problemes, jo la tinc molt interioritzada, i quan veig que no la compleixo m'agafen tots els mals. Segurament m'hauré de readaptar a una altra manera de funcionar per poder subsistir.

    Pons, aquesta entrada no té cap objectiu més enllà de verbalitzar (o escriure) allò que em neguiteja de fa temps. No és que jo sigui especial i que el que em passa a mi no li passi a l'altra gent, ja sé que és així, però jo no escric els vostres blogs i no puc parlar per vosaltres, només puc exposar el que jo sento. I si ho faig així és perquè per mi els blogs són importants, formen part de mi i durant molt temps han ocupat un percentatge altíssim del meu temps mental, tant quan els tenia a davant com quan no. Ara ja no és així, m'ho noto, i de vegades són una obligació, sé que tinc posts pendents de llegir, que hauria d'escriure alguna cosa, i em costa molt posar-m'hi. És clar que està bé que la gent et digui que no pleguis, però no crec que amb això em puguin arreglar el que em falla.
    Per altra banda, he tingut temporades que he deixat d'escriure al meu blog però he seguit comentant als altres, així que no has de patir. Encara m'agrada visitar-vos i dir alguna cosa, i barallar-me amb AhSe també. Encara que, pel que recordo, sí que vaig acceptar comentar-te de per vida i que la meva ànima et pertanyia, però no això de deixar-me insultar per ella. Almenys sense tornar-m'hi. De vegades ve fins aquí a insultar-me en directe i tot.
    Amb els comentaris de més amunt, els que no es fiquen amb mi com tu, ja parlem d'això del ritme i la periodicitat. No diré això que comentes. Potser la solució a la supervivència és prendre-s'ho d'una altra manera, sense pressió, però jo no en sé. No tinc previst baixar el ritme, m'agradaria seguir com fins ara almenys, però potser sí que m'hauré d'acostumar a no forçar-me. Obro un període de reflexió a veure què faig amb mi mateix, però em temo que m'haureu de seguir aguantant.

    Anna, precisament perquè les coses per obligació no surten bé, sento que estic arribant a aquest punt i no m'agrada. El problema és que em costa molt fer el canvi de xip i pensar que si només escric un parell de posts al mes tampoc passa res. Quan ho assumeixi potser em relaxo i, qui sap, potser encara escric més!

    Assumpta, jo no he dit que tingui problemes, sinó altres coses en les que pensar que ara ocupen el lloc que ocupaven els blogs. No vull que el blog es converteixi en un espai per parlar només d'actualitat. Està clar que el moment que vivim em dóna temes, però només exposo la meva opinió perquè no sóc expert en cap d'ells. Per això no parlo sobre, per exemple, Trump. Sento moltes coses dolentes d'ell, i m'arriben notícies, però ni tinc ganes d'aprofundir en la informació ni en sabria parlar amb criteri.
    Comentari posterior: gràcies per avisar! Encara no rebo els comentaris al correu i segurament no hauria vist aquest de l'Halldor Mar, quina il•lusió que hagi comentat. Perquè tu no hi deus tenir res a veure, oi? I tant que sí! Mira que emboliques la troca, eh! No deu parar quiet de fer tot el que li demanen els fans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. 😁😁😁😁😁😁😁

      Ara respon-li, vaaaaaaa, fes-me quedar bé 😘😘😘😘😘😘

      Elimina
  17. Galionar, així com em sembla que ens passa a totes i a tots això de perdre les ganes d'escriure, o els temes, o el que sigui, també cal dir que va a temporades. Segurament aquest és el com que més coll avall tinc que això acabarà algun dia, però ja he passat per altres 'crisis d'inspiració', i de sobte et tornen a venir temes per tractar. Però jo sóc una mica maniàtic i no m'agrada repetir ni parlar sempre del mateix. No em plantejo cap determinació dràstica, només he d'assumir que si intento seguir vivint-ho com abans, el més normal és la frustració. És com en una relació. T'has d'adaptar a cada moment que vius, no intentar que sigui com a tu t'agradaria.

    M.Roser, una manera de frustrar-se amb els blogs, i a la vida, és pensar que tothom és com nosaltres. Aquí tothom té les seves pròpies dinàmiques i manies, i les hem de respectar. Hi ha qui només comenta blogs quan publica un post seu, com dient 'ei, estic aquí, acabo de publicar, i perquè em vinguis a veure et deixo un comentari al teu post actual, encara que me n'hagi perdut set o vuit'. Hi ha qui comenta tots els posts dels blogs que segueix. I hi ha qui molts cops no sap que dir, o generalment sí, però de vegades no. Per més fidel que tu siguis no pots esperar que els altres ho siguin també. No vol dir que els teus posts no agradin, senzillament que alguna gent no sap que dir. Jo segueixo blogs i hi comento sempre o gairebé sempre sense que després em tornin aquests comentaris. Ho faig amb blogs que m'agraden, si ells no em volen comentar mala sort. En canvi a alguns blogs que no em deien massa els he deixat de comentar perquè els seus amos o mestresses no em comentaven, i per tant no pagava l'esforç d'anar-hi jo. Va com va, tampoc podem agradar a tothom, per més que ens agradin ells o elles. El millor és comentar sense complexes si un blog t'agrada, i si no et ve res per dir un dia, doncs no passa res, ja comentaràs el proper post. Hi ha fidelitats aquí, és clar. Però pensa que hi som perquè ens agrada llegir, escriure i comentar. Forçar-ho no pot sortir bé, com han dit més amunt.

    Ignasi, tots hem passat per crisis existencials al blog, suposo que associades a la pressió que ens autoimposem, anem escrivint a un ritme i la gent ens segueix. Sembla que això hagi de ser sempre així, és a dir, que mantinguem el ritme i que tothom ens seguirà. I si tenim una crisi d'inspiració ens neguiteja molt. Faríem bé de tenir molt interioritzat que els temes van i venen, que a temporades ho veus tot en forma de post, i d'altres fixes l'atenció en altres coses que no són traduïbles a aquest llenguatge tan personal del blog, que com comentes és molt diferent en tot a les altres xarxes socials, i fins i tot a la nostra manera de viure d'ara. I dels comentaristes ja no en parlem. Ens han baixat a tots, no és que tu ara facis res malament o diferent, és que la gent va plegant, o té menys paciència a l'hora de llegir, perquè llegir els posts a consciència i comentar´-os en conseqüència no és fàcil, requereix el seu temps, i ara potser tenim menys ganes d'invertir-lo. I efectivament, també hi juga un paper la reciprocitat. Si no comentes altres blogs els seus propietaris potser es cansen de no obtenir res a canvi de l'esforç que fan. Això ho comentava més amunt. Jo comento els llocs que m'agraden, independentment de si em comenten a mi o no, però és cert que a alguns he deixat d'anar-hi perquè no em tornen la visita i potser el seu blog no m'enganxa tant. I després està que no sempre tenim alguna cosa a dir al respecte del post. Aquí també hi juga la paciència. A mi abans no em costava gens, de seguida se m'acudia alguna cosa que comentar, però ara llegeixo un post i de vegades em quedo parat sense saber què dir. Al final, marxo sense dir res, perquè per dir una ximpleria... Continua a baix

    ResponElimina
  18. Per estar sempre a l'aguait de les publicacions hi ha eines, no només les subscripcions. Jo actualment faig servir Feedly, recomanació d'en Pons, de quan ens van tancar el Google Reader. És un lector de feeds. Se subscriu als blogs que tries i t'avisa quan estan actualitzats. És una mena de safata de correu on van apareixent els posts nous i hi pots anar des d'allà. Hi has d'entrar expressament, és cert, però en una sola aplicació tens tots els blogs que vulguis registrats.
    Un dia jo no hi seré, perquè tants altres sí, i això continuarà. No passarà res, és 'llei de vida'. Això sí, la simple idea de no ser-hi se'm fa difícil de concebre, aposto més per readaptar-me i aprendre a treure'm pressió, com comentes, i assumir que ara hi ha menys comentaristes, que no tinc tants temes, però que ningú m'obliga a escriure si no tinc res interessant per dir (interessant almenys per mi!), que la vida segueix si en comptes de 3 dies sense escriure en són 5. Quan m'adapti a això potser em serà més fàcil i qui sap si llavors em vindran més temes per parlar.

    Kira, descrius també el cicle que em convences que realment això ens passa a tots, poc o molt. De cicles de creativitat més alta o més baixa n'he tingut altres, però aquest cop sembla que alguna cosa és diferent, perquè realment hi ha dies que els blogs arriben a ser una càrrega. Què passa si no escric més enllà dels 4 o 5 dies? Què passa si no comento tan habitualment com sempre? Doncs res. No passa res. Però arribar a aquesta conclusió, convèncer-se d'això, no és tasca fàcil. El punt serà aquest, aprendre a conviure amb una altra manera d'interactuar amb els blogs. L'experiència em diu que no només em passa amb això, sempre em costa fer el canvi des 'd'allò que va ser'.

    Carme, sempre que he hagut d'acomiadar a algú dels blogs que plegava i que fins llavors havia estat actiu o activa el consell ha estat el mateix: I per què tancar? Per què no deixar el blog allà i tornar-hi quan et calgui? I si no et cal, doncs no hi tornes. Però potser d'aquí a un temps X et vindrà de gust treure el cap, sense pressió i tindràs el lloc. Doncs aquest consell a mi em costa molt d'aplicar-me'l. Seria el més lògic, i suposo que serà el que acabi fent si algun dia decideixo apartar-me dels blogs. Però també em trobo altres dilemes, i és que de vegades tot són etapes, i potser l'etapa de l'anonimat haurà d'acabar algun dia, però no ho farà amb el Bona Nit obert. No sé si m'explico. Ja veurem com acaba evolucionant la cosa, però de moment no em mouré massa.

    ResponElimina
  19. I què dir?
    Jo tb em resisteixo a tancar, però el cert és que feia mesos que no escrivia i tb passo molt poc pels blogs.
    En el meu cas ha influit moltes coses: la feina, en tinc tanta que no em queden ganes d'estar davant ordinadors al vespre. De fet, fa mesos que el tinc espatllat i encara no l'he anat a arreglar.
    Després les càrregues familiars i tb el fet de tenir una relació a mitja distància i passar-me el dia amunt i avall.

    Semblen excuses? Potser. però en el meu cas és el que em porta a deixar el blog.

    No et puc dir que no pleguis, que et mantinguis. Cadascú ha de trobar allò que el mou. Però tampoc cal mirar enrere, mantenir un vincle amb alguna cosa que et va donar molt, simplement per mantenir-la. Si és important, trobaràs la manera d'estar.

    Jo estic en vies de trobar-la.

    ResponElimina
  20. Gracias en el blog hay un traductor por si te puede servir para seguir leiendo.
    Gracias por tu paso significa mucho ya que un personage que me hace la vida imposible diciendo que le copio poemas y muchos seguidores se han ido
    Besos

    ResponElimina
  21. Ja saps que m'he fet especialista en desaparicions periòdiques i imprevistes, aixi que faig meues totes les teues apreciacions, i moltes dels comentaris; però també és cert que aquesta última volta (des de l'octubre de 2017 sense activitats a La línia) creia que seria la definitiva, fins que un dia trobes que t'abelleix escriure alguna cosa encara que no tinga massa trellat, i et fas un volt pels blogs amics, a veure com els va la cosa encara que fa vergonya comentar res després de tant de temps de silenci... I mira, vas i tornes... fins a la pròxima desaparició, que sé que passarà. M'ha costat molt veure-ho així, però relaxa... Salut i endavant!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.