Darrerament torno a veure més televisió estàndard perquè a TV3 han produït alguns programes que m'han enganxat. En fan molts altres que no em diuen res, però reconec que a banda dels clàssics Polònia i algun més, em miro l'Està Passant, el Joc de Cartes i sobretot
Katalonski. Ja en vaig parlar a la Comunitat, però Katalonski aconsegueix emocionar-me cada setmana, i a més em fa pensar. Per si no el coneixeu, en
Halldor Mar, un músic islandès establert a Catalunya i que parla un català immillorable, volta pel món buscant gent d'altres països que parla català, de vegades sense haver posat mai un peu a la nostra terra.
A banda del presentador, a qui agafes afecte segur, els katalonski que hi surten expliquen les històries més inversemblants. Inversemblants però certes. Gent que ha conegut el català per casualitat, perquè a internet li va sortir un vídeo de Crackòvia o del Cor de la Ciutat. Gent que coneix els grups musicals que sonen ara, o els antics. Gent que està perfectament al cas del que passa a Catalunya. Però sobretot, gent permeable i receptiva que s'han enamorat d'una llengua per mil i una raons i l'han après de maneres molt sorprenents, molts cops autodidactes. És clar que l'amor també hi juga un paper, molts cops, però d'altres és simple i pura voluntat de la persona.
Això em porta a dos pensaments i el primer és negatiu. Com pot ser que hi hagi gent a casa nostra que porta tota la vida aquí i no sigui capaç de dir ni una paraula en català? Senzillament perquè no els dóna la gana. I el segon, molt més positiu. Alguns dels participants del programa aprenen català pel seu compte, amb sèries, llibres, música o el que sigui, fins i tot sense tenir ningú amb qui practicar. I si els sentiu parlar s'us encongeix el cor, no hi surt gent que sàpiga quatre paraules, són parlants de català. Per què no hauríem de fer el mateix, nosaltres? Per mi és evident que si anés a viure a un altre lloc aprendria la llengua d'allà, ja no només per respecte, sinó per voluntat. Però he vist que hi ha qui aprèn una llengua perquè vol, sense necessitat, perquè alguna cosa els hi uneix i els la fa estimar. Qualsevol de nosaltres podria fer-ho també, encara que sembli impossible. Sempre ens falta temps, sempre ens sobren excuses. A mi m'agradaria provar-ho amb l'italià, una llengua que m'agrada molt i que no em sembla difícil d'entendre, m'encantaria poder-me comunicar amb parlants italians, però ara no em posaré a estudiar-la. Potser serà hora de llegir o mirar pel·lícules en italià, a veure si aconsegueixo aprendre'n una mica. Quina llengua triaríeu vosaltres?