dissabte, 17 de març de 2018

Aprenent

L'altre dia era al laboratori netejant el material que havia fet servir i em vaig adonar que faig de rutina una acció concreta amb l'aixeta de la pica. No res, només perquè l'aigua no surti a raig i surti un rajolí que no ho esquitxi tot (coses de les aixetes de les piques dels laboratoris...). El fet no és important, sinó que em va venir al cap la persona que em va ensenyar el truc. Va ser no fa massa temps, un company que només va passar una temporada a l'empresa. Una persona que, per com era, no em queia especialment bé, i quan això em passa se'm nota força, tot i que la gent es pensava que érem 'súper amics', incomprensiblement. 

Divago. El fet que aquest noi no em caigués bé no treu mèrit a que em va ensenyar un detall, una tècnica, que jo aplico cada dia, i que abans desconeixia. Potser no és el més profund dels meus aprenentatges, però això em porta a pensar en tot el que aprenem dia rere dia, en tot allò que algú ens descobreix, per petit que sigui. Perquè de vegades són més pràctics i útils els petits aprenentatges que les grans lliçons. I d'alguna manera, em fa gràcia recordar qui va ser qui m'ho va ensenyar. És una llàstima que no recordem cada persona que ens ha aportat coses, i quines han estat. Segur que en alguns casos sí, i val la pena agrair-los que ens hagin fet la vida una miqueta millor. Mereixen el nostre reconeixement.

*****

Recordeu enviar-me els vostres viatges més recordats! Últims dies!

15 comentaris:

  1. M'encanta aquest post... tant de bo ens en recordèssim de qui ens ha ensenyat totes les petites coses que hem après, petites i tan útils a vegades.

    Tot i que no et queia bé, va aportar coses bones. Com es diu sovint, de tothom podem aprendre alguna cosa, encara que sigui petita.

    ResponElimina
  2. És cert, hi ha persones que passen fugaçment (o no) per les nostre vides però que ens ensenyen coses. De vegades tan intranscendents com això d'obrir bé una aixeta (intranscendent però no per això poc útil ;-D) i de vegades coses realment importants. I també és cert que és una llàstima que sovint no les recordem com es mereixerien. Tu almenys ho fas amb aquest post.

    ResponElimina
  3. I doncs, no el penses compartir e truc aquest?

    Jo posava una goma de refrigerant però no mata de pràctic ni de decoratiu...

    ResponElimina
  4. el valor dels petits però grans aprenentatges ....hauríem de reflexionar cadascun de nosaltres sobre la riquesa del que de vegades ens donen els altres, siguin o no sants de la nostra devoció , aprendre és important i pràctic , si la persona que et va ensenyar el truc sabés que el recordes per això...ves a saber si ell també ho recorda ... els petits detalls són molt importants

    ResponElimina
  5. De tot se n'aprèn. I de tots també. Inclús dels qui no t'agraden. És veure sempre el positiu de les coses. A vegades inclús no només s'aprèn el que s'ha de fer sinó també el que no s'ha de fer. Jo vaig tenir una gran mestra d'aquestes de les que aprens just el que no s'ha de fer mai. Maleïda bruixa! (També és un homenatge això?)

    ResponElimina
  6. Tens raó i no importa que siguin coses petites i sovint aprenem coses d'aquells que nosaltres pensem que estem ajudant...Hi ha una frase d'un filòsof xinès que diu:" Sempre queda una mica d'olor, a la mà que dona roses"...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. Com que no trobo el teu correu electrònic et deixo la petita aventura aquí:

    Jo recordo especialment una setmana que vaig passar a Horta de Sant Joan, Des d’allà vaig recórrer bona part dels pobles de la franja i em va fer molta gràcia sentir parlar a la gent en català i amb accent “maño”. Em van passar moltes aventures però n’he triat una, potser pel context...
    Un dia vaig anar a pujar a la muntanya de Santa Bárbara que hi ha enfront del poble i en arribar a dalt vaig trobar dos nois d’una vintena d’anys i vam tenir aquest diàleg:
    -Donde va usted sola por estos montes?
    - Estoy acostumbrada a ir sola, ademàs ( per si de cas)he dicho en el hostal què si no llegava a la hora de cenar, avisaran a los guardias rurales para que me buscaran...
    - No se preocupe, que nosotros somos guardias civiles, recien llegados al pueblo, que estamos reconociendo el territorio...
    En aquell moment em vaig quedar més tranquil•la, ara potser hauria tingut més por, he, he...
    Quan baixava muntanya avall dues cabres munteses em miraven, potser intentant esbrinar algun parentiu, ja que segurament no estaven gaire avesades a veure humans per aquells barals.


    ResponElimina
  8. És talment com dius, XeXu: les petites coses que aprenem, conscientment però de vegades també sense adonar-nos-en, son joies imprescindibles de les nostres vides! I potser la majoria de vegades no recordem qui ens les ha ensenyades perque en el fons no és l'important: tots ensenyem i tots aprenem, en un moment o altre; el „catàleg“ de coses apreses, que d'alguna manera ens ajuden a ser millors, és el que realment no té preu.

    Bon post!

    ResponElimina
  9. Anava a demanar-te exactament el que ha demanat"Jo rai"
    Ara que som dos, ens pots dir el truc del teu antic company?

    ResponElimina
  10. Ara que ho dius tens raó, dec haver ensenyat moltes petites coses a la gent i no en sóc conscient a part de les grans ensenyances que dono, sóc un mestre en tots els nivells però sóc tan modest que no reconec el meu propi mèrit, el post anava sobre això, no?

    ResponElimina
  11. obrir les orelles a qui no ens cau bé és un signe clar de ser un bon jan. Sempre he pensat que el més gamarús ens pot ensenyar alguna cosa.

    ResponElimina
  12. Sempre queda alguna cosa de nosaltres per allí on passem, encara que sigui el fet de no caure bé!
    Estem envoltats d'ensenyances d'altri, les emprem o no! I amb el pas del temps, n'ets més conscient. Serà que em faig gran!

    ResponElimina
  13. Hem d'aprendre a aprofitar les coses bones de tothom.

    ResponElimina
  14. No ens cansem mai d'aprendre, perquè sempre hem d'estar disposats a millorar i a acuular experiències. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris.

    Carme, per mi és un bon exemple, una persona que, diguem, quan va marxar no vaig trobar massa a faltar, però això no vol dir que no li hagi de reconèixer algun petit ensenyament que després m'ha estat d'utilitat. Per poder reconèixer el mèrit dels altres cal deixar l'ego una mica de banda.

    McAbeu, no sé com anomenar-lo un ensenyament aixi, no ens ajudarà a salvar el món ni passarà a la història dels grans aprenentatges, però trobo bé poder recordar qui m'ho va ensenyar, i em resulta francament útil. I si ens parem a pensar, segur que ens venen al cap molts més casos com aquest. Tots sumats, ens fan una vida molt més fàcil i còmoda.

    Jo rai!, als laboratoris les aixetes són de broc estret i l'aigua surt a molta pressió. Se'ls sol posar un tub de goma que jo sempre havia pensat que era per fer servir de mànega i poder dirigir el flux cap on volguessis, però l'aigua surt igualment a molta pressió. El que em va ensenyar és que si pinces el tub un moment i tot el volum d'aquest s'omple d'aigua, el que acaba sortint per l'extrem és un rajolí a pressió 'normal'. Potser és molt evident, però no ho sabia, i és molt pràctic. I és ben veritat que vaig pensar aquest post mentre ho feia un dia de la setmana passada.

    Elfreelang, els petits aprenentatges són importants perquè ens proporcionen avantatges que de vegades no valorem prou. En el cas d'aquest noi que em va ensenyar això, no crec que ho recordi, i és d'aquests que si li donés les gràcies amb el cor a la mà pel que em va ensenyar, potser se'n riuria. Per això no m'hi portava especialment bé. Però això no treu que recordi què em va aportar i li reconegui el mèrit.

    Laura T, en aquest cas parlava de coses en positiu, perquè està clar que veiem en la gent comportaments que no volem al nostre voltant, i aprenem a no ser com ells i elles, però això no sé si és un mèrit, aquestes persones no ens ho han ensenyat amb voluntat que aprenguem alguna cosa, o de compartir. L'aprenentatge el fem nosaltres precisament per no voler-les a prop.

    M. Roser, és maca aquesta frase. I és clar, l'aprenentatge mutu sempre és molt millor. Hem de ser receptius a les experiències dels altres, per anar millorant tot allò que fem.
    Ei, que ja em vas deixar la teva participació en el post on anunciava l'aniversari, i ja la vaig recollir! No pateixis, que no hi faltaràs!

    Ferran, el catàleg ens importa a nosaltres, de coses tots en sabem moltes, tenim un 'pool' de coneixements teòrics i pràctics, i no parlo de la formació, sinó del que hem anat absorbint, i molts cops no sabrem ni d'on ens ve algun concepte que sabem. Però no és maco recordar qui ens ha ensenyat alguna cosa? Jo trobo que sí. Realment és molt menys útil que saber fer aquella cosa, però mira, a mi em fa gràcia.

    Xavier, podràs llegir la resposta que li he donat a en Jo rai!, veuràs que no és gran cosa, però tot el que aprenem està bé.

    Pons, més o menys sí. En realitat sí que ens ensenyes coses. Els llibres que no hem de llegir, les sèries que no hem de mirar, i fins i tot alguna que sí. Ah, i a copiar-te posts de tant en tant.

    Sr. Gasull, trobo que és una paraula que se li pot aplicar bé a aquesta persona: gamarús. Però tot i ser un gamarús força molest, em va poder ensenyar alguna cosa i no em vaig negar pas a aprendre-la, és clar.

    Dafne, tots ens fem grans. Però està bé poder reconèixer el que els altres ens ensenyen, independentment de la relació que tenim amb aquesta persona. Aprendre coses, per petites que siguin, ens fa millors, i això no ho podem deixar passar.

    Jomateixa, segur que tothom ens pot ensenyar alguna cosa, encara que no ens agradi com a persona.

    ResponElimina
  15. Bé, està clar que jo no vaig inventar el truc del tub de refrigerant, però em sento com si te l'hagués ensenyat algun dia :D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.