dimarts, 27 de febrer de 2018

Deferència

Em quedo una estona a l'ordinador a la nit, amb el radiador posat, perquè si no no s'hi pot estar. El gat jeu al seu llitet, tot i que aquests dies sol dormir al sofà, però ara a l'habitació de l'ordinador s'hi està millor. 

Quan vaig cap al llit, desendollo el radiador per portar-lo a l'habitació. Em quedo mirant el gat i li dic 'escolta, que m'emporto això, em sap greu. Si vols pots anar ara cap al menjador i dormir al sofà, que estaràs millor'. Ell no es mou. Jo vaig fent senyals, m'assenyalo a mi, al radiador, i amb el polze assenyalo cap a fora de l'habitació. 'Jo. M'emporto això. Cap a fora'. Li repeteixo tant el comentari com els gestos. Ell mira, alternativament a mi i al radiador. Però no es mou. Segueix estirat, amb la seva cara de pòquer.

Llavors em pregunto 'què estic fent?'. Agafo el radiador i me'n vaig de l'habitació. Això de parlar amb el gat està anant massa lluny. 

diumenge, 25 de febrer de 2018

Escape

Fa uns mesos anunciava que, per fi, havia fet la meva primera 'escape room'. Ja ho sabeu aquesta mena de joc en el que et posen en un espai tancat i caracteritzat, amb un misteri per resoldre, i has d'aconseguir escapar, amb el comptador de temps corrent a la teva contra. Aquest cap de setmana podria dir que ha estat dedicat enterament a això. Dissabte vaig poder completar amb èxit la meva segona experiència d'aquest tipus, i diumenge tenia una altra mena d'activitat, a contra-rellotge, en una habitació tancada i amb molta gent. La de dissabte em venia molt de gust i va ser genial. La de diumenge, doncs mira, me l'hagués estalviat, però aquesta sí que no tenia escapatòria. Abans que pregunteu: no, la segona no era cap joc, només estic fent un símil. Llàstima que d'algunes situacions no sigui tan fàcil escapar com de les 'escape rooms'.


Recordeu enviar-me les vostres històries sobre el viatge que més recordeu i per què, per celebrar l'onzè aniversari del blog. Més detalls, aquí.

dimecres, 21 de febrer de 2018

11 anys menys un mes

Aquests dies estem preparant el nostre viatge més ambiciós, ja que per primera vegada anirem fora d'Europa i trepitjarem un altre continent. Encara queden uns quants mesos i ja en parlarem. Però pel que queda només un sol mes, és per l'aniversari del blog, que serà l'onzè. Pensant en el viatge que estem muntant, m'adono que sempre he fet algun post de les escapades, tot i que no m'agraden els posts de viatges, sempre en dic alguna cosa, o en penjo alguna foto. Com que tots han quedat registrats aquí al Bona Nit, puc saber que en aquests darrers 11 anys he anat a Lyon i Ginebra, a l'Alguer, a Escòcia, a Irlanda, Roma, Suècia, Lisboa, Mallorca, Paris, Eslovènia, Donosti, Atenes, Praga i Cracòvia, Islàndia, Liverpool i Manchester, Trondheim, la Bretanya Francesa i Berlín, no sé si me'n deixo algun, i estalvio les repeticions.

Com que parlar dels llocs que visito és un clàssic d'aquest blog, i pensant en l'aniversari, he pensat que us podria demanar un cop de mà per celebrar-lo. M'agradaria que m'expliquéssiu quin ha estat per vosaltres el millor viatge que heu fet. No per més llunyà, no necessàriament per més espectacular, com si és aquí mateix a casa nostra. Aquell viatge que és especial per alguna cosa, que us ha deixat més petja. Potser traurem algunes idees per un futur i tot.

Fem-ho com l'any passat, posem-hi unes 100-120 paraules per explicar quin viatge és el vostre preferit i per què us va marcar tant. Si us ve de gust participar, teniu fins el dia 21 de març, que és la data de l'onzè. Ho podeu fer en un comentari, per mail, o per la via que preferiu, però aviseu-me! Jo aniré recollint les participacions per ajuntar-les totes d'aquí a un mes (ja us aniré fent recordatoris). Ja us dono les gràcies per avançat, espero que us hi animeu, em fareu molt feliç.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Relats conjunts, Doble retrat


"Bé, ara que ha passat una mica de temps, i que estic una mica més tranquil, penso que us dec una disculpa. De vegades m'enervo una mica massa, ho reconec. Però és que hi ha coses que em treuen de polleguera. Accepto les crítiques i l'esbroncada que em vau fer per allò del paio de les disfresses, potser sí que em vaig passar fotent-li un ventallot. En aquell moment estava fora de mi i no em vaig saber controlar. Però bé, aquest any per carnestoltes no he tingut el problema, perquè l'he passat a l'estranger i no em vaig disfressar. Per rescabalar-me, ara vaig a una festa de disfresses a casa d'una amiga, però abans volia elevar aquesta disculpa, perquè la festa m'hi ha fet pensar. En vaig fer un gra massa i el meu comportament no té cap justificació, així que em sap greu pels que us ho veu prendre malament, la violència no treu cap enlloc."

"No passa res, jo et perdono."

"Què??!"


Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de febrer.

dimecres, 14 de febrer de 2018

Fred a casa

Repassant el blog veig que he parlat diverses vegades del fred, per exemple fa només uns mesos parlava de com se'm congelen les mans, cosa que em segueix passant, no vegis com les tinc ara mateix. El tema és que sempre dic que no m'agrada la calor, ni els dies amb massa sol, ni tampoc els dies plujosos. M'agraden els dies ennuvolats i freds, estic fet per viure en una altra banda, ja ho sé. Anar abrigat, poder cordar la cremallera de la jaqueta, i si cal posar-me guants i casquet. Això és el que dic, i és veritat. Però llavors arribo a casa i vull posar l'estufa tothora, em queixo de passar fred. Per això la meva parella sempre em retreu que dic que m'agrada el fred, i després sóc molt fredolic, sovint acompanyada de frases com 'així no podries viure a Islàndia!'. Ah, però és que aquest no és el fred que m'agrada! M'agrada que l'ambient al carrer sigui fred, però entrar als llocs per estar ben calentó. I a casa és on més calentó vull estar! I és que casa nostra és una nevera, no puc entendre com hi pot fer tant fred, és exagerat. Si és que de vegades és millor estar al carrer que a casa! És clar que em queixo, a casa s'hi ha d'estar bé, no passar-hi fred! Però tenim un trist radiador, que prou fa, i no es pot anar al lavabo sense engegar el calefactor d'aire. Quin drama.

Així que sí, m'encanta el fred. Però a fora de casa. Quin gran invent que és la calefacció central... i qui en tingués...

diumenge, 11 de febrer de 2018

Científiques

L'11 de febrer es commemora el dia internacional de les dones i les nenes en la ciència. És de recent creació, va ser al 2015 quan es va instaurar, i si cal fixar aquesta data al calendari, és fàcil d'imaginar que en el món de la ciència, com en qualsevol altre, les dones estan molt infravalorades i infrarepresentades. Tenint en compte que les facultats de ciències estan plenes de noies, la quantitat d'investigadores i catedràtiques és molt baixa; encara que es va revertint. Però les científiques encara es troben molts pals a les rodes, i per bones que siguin, sempre han de demostrar més que els homes que s'hi dediquen.

Per estudis i per feina, fa molts anys que estic envoltat de dones de ciència. A casa mateix en tinc una, i dono fe que en sap un munt. Tinc una superior que científicament és del millor que he vist en aquella posició, i per sobre tenim la cap de la unitat, que a banda de tenir una intuïció científica i un ull clínic molt desenvolupats, ens aporta a tots pausa i equilibri. I també tinc una companya que és ben mandrosa i rondinaire, però quan es posa a pencar (quan ho aconseguim, hahaha), deixa-la anar.

Perquè és un privilegi estar envoltat de dones tan preparades i diligents, perquè si me l'he de jugar, jo triaria una dona per un lloc de responsabilitat i perquè és absurd jutjar les capacitats intel·lectuals d'algú només pel seu gènere, he volgut felicitar les meves companyes al grup de whatsapp de la feina, desitjar-los un bon dia 'de la científica'. I en el moment que ho he posat, i després d'algunes respostes d'agraïment, em preguntava quan trigaria a sortir algun company que digues 'i el dia dels homes científics quan és?'. I ha sortit, és clar. I no ha estat un dels sospitosos habituals, cosa que m'ha sabut més greu. Mentre sempre aparegui un home dient estupideses d'aquestes, caldrà commemorar dies com aquest.

dimarts, 6 de febrer de 2018

Realities

Ahir va acabar un famós programa de tele amb nom de bruixot, on els concursants es dediquen a aprendre a cantar per guanyar. Estic content de poder dir que no sé ni la cara que fa la guanyadora. Guanyadora, sí, perquè sé com es diu, fins i tot l'he sentit cantar, però no l'he vist ni un sol cop actuant. Potser de passada en alguna foto a les xarxes, però no la reconeixeria si la veig. Però és inevitable saber-ne coses.

No suporto aquests programes. Tinc la sort que a casa les cadenes on els posen rarament són sintonitzades. Però tothom en parla, i em posen talls a la ràdio que escolto. Em passa una mica com amb aquell primer (i ja antic) 'Gran Hermano'. No vaig veure ni un capítol, ni un sol resum, però em coneixia tots els personatges perquè els companys de facultat no paraven de parlar-ne. Ara no arriba a tant, perquè per sort a la feina no és tema de conversa, almenys a les meves hores d'esmorzar i dinar. Però em segueix sorprenent que aquesta mena de xous tinguin tant seguiment.

No n'he seguit mai cap. Ni dels que canten, ni dels que ballen, ni dels que cuinen, ni dels que estan en una illa, ni dels que tenen talent, ni tampoc dels que són uns dropos en una casa, famosos o no. Encara menys les versions infantils. Amb una excepció, per algun motiu inexplicable, el meu company de pis i jo ens vam enganxar a mirar GH7. Suposo que va ser perquè vam ensopegar de casualitat la gala inaugural i hi havia un paio que era sorprenentment intel·ligent pels estàndards del programa. Ni abans, ni després he mirat cap altra versió o succedani. Però si segueixen produint programes d'aquesta mena deu ser perquè la gent els mira, així que el 'raro' dec ser jo.

diumenge, 4 de febrer de 2018

Motius per no escriure

De motius per no escriure al blog n'hi ha molts. Pot ser per falta de temps, o potser de ganes. També pot ser que falti inspiració, o fins i tot que prefereixis dedicar el temps a unes altres coses, com gratar-te la panxa, per exemple. Però també n'hi ha un altre: la certesa que el que escriuries seria considerat delicte d'odi i punible per una pila d'anys a la garjola. Bé, no passaria, perquè l'objecte de les teves paraules no seria cap feixista ni cap hemofílic de sang blava, sinó una gent molt més propera i desconeguda pel gran públic. Però de vegades és millor controlar-se els dits i no fer-se més mala sang. I fer un dinaret amb uns amics, posar la música ben alta, fer el ronso al llit, un cafè de conversa distesa, un partit de futbol, una mica de dissabte. Adonar-se, en definitiva, de quines són les coses importants a la vida i passar d'aquelles que pretenen amargar-te-la.