dimecres, 10 de gener de 2018

Un combat diari

Si d'una cosa m'ha servit interessar-me per temes polítics ha estat per prendre consciència de moltes lluites de les que abans no era conscient. Una d'elles, potser la principal, és la feminista. Sé que parlant d'això em poso en un jardí, que pot ser delicat, però no per això vull deixar de parlar-ne. Se'm fa estrany considerar-me feminista, no me'n considero, encara que sempre he estat a favor de la igualtat. Però quan t'hi fixes una mica t'adones que 'estar a favor de la igualtat' és un concepte molt buit. Perquè la discriminació, el menysteniment, el silenciament que pateixen les dones és tan espectacular i els portem tan arrelats que ens passa completament per alt. És la normalitat.

Doncs no, no és normal. Que una cosa sigui habitual no vol dir que sigui normal. I en aquest cas no n'hi ha prou amb no participar de les burles, de les bromes, els comentaris masclistes i de superioritat, de la condescendència, i de tantes altres formes de desconsideració: s'han de combatre. Cada cop que riem d'una brometa masclista o que no diem res quan un home es creu superior només per tenir un penjoll entre les cames, estem sent còmplices; ho estem perpetuant. Les actituds masclistes s'han de rebatre, s'han de posar sobre la taula i deixar en evidència qui les practiqui. Només així anirem avançant cap a eradicar-les.

El fet de tenir al voltant tantes dones increïbles, formades, intel·ligents i molt bregades en aquesta lluita m'ha fet canviar, tornar-me més permeable a detectar la discriminació, i adonar-me que hi ha moltíssima feina a fer. És un tema de regulació, de lleis. Però també d'actitud i de canvi de mentalitat. I aquesta es treballa cada dia, o no s'avança. M'adono que abans era un més, algú que no parava atenció i amb això contribuïa a fomentar la desigualtat, encara que en el meu cas ens veiés a tots iguals. Segurament ja no partia de zero en la meva 'formació', però ara estic molt més a l'aguait i no callo quan detecto actituds o comentaris masclistes. Cal dir-ho, callar o riure les gràcies a un masclista només farà que reforci la seva posició de poder.

Dos apunts finals per no allargar-me més. No parlo de violència, aquest és un tema diferent i del que en podríem parlar molt més. Em centro en la desigualtat. I segon, és veritat que ara sóc molt més sensible a aquests temes i abans no ho era tant, així que segur que he comès moltíssims errors al respecte. Però ara ja he hagut de deixar planxat a més d'un masclista recalcitrant, especialment a la feina. Això no vol dir que ho faci tot bé, al contrari. Encara em falta treballar molt, i especialment en l'àmbit domèstic. No me n'amago, ni m'auto-enganyo, em falta molt per millorar.

16 comentaris:

  1. Tenim tants i tants combats diaris, batalles en marxa, per guanyar! Aquesta n'és una, i especialment sagnant en l'àmbit que comentes. Fa poc Islàndia ha aprovat una llei que prohibeix la desigualtat de sous entre dones i homes: que això s'hagi de regular per llei ja és gros... però encara ho és més que fins ara no s'hagi fet!

    En fi, sí, XeXu, una de les batalles importants. El dia que ja no siguem classificats com a 'dones' o 'homes' sino com a 'persones', aquell dia haurem guanyat aquesta batalla.

    ResponElimina
  2. Un aplaudiment per aquest post! I ho dic amb tota la sinceritat de la que sóc capaç. Completament d'acord amb el que dius i molt honest.
    Tenim molta feina a fer. I si, els homes heu de ser feministes. Sempre li dic al Sr. E, i continua sentint-se incòmode, encara que entén el que vull/volem dir amb això.
    I tots tenim molta feina a fer. També les dones. Jo mateixa, molt sovint caic en paranys per no pensar en clau feminista. I llavors, quan me n'adono que he menystingut per raons de gènere, em sento fatal.

    Aprofito el post per felicitar-te. 40 anys! Endavant!!! Un petonet!

    ResponElimina
  3. Penso com la rits que tots i totes tenim molta feina a fer. Nosaltres, les dones, també. No acabaria la llista de les vegades que he deixat passar comentaris masclistes sense contestar ni sense protestar. A vegades fa mandra, a vegades creus que no val la pena, a vegades t'ho prens com una broma. I no, no n'hauríem de deixar passar ni un. I les dones també caiem en paranys i ens discriminem sense ni adonar-nos-en a nosaltres mateixes. Continuarem treballant en això i en tantes altres coses

    ResponElimina
  4. Tres voltes rebel. Els homes també s'han (ens hem) d'aplicar la lluita feminista com a pròpia.
    Les reivindicacions justes ens les hem de prendre seriosament i no abaixar mai la guàrdia, perquè la injustícia, encara que a vegades la vencem, té tendència a ressorgir.

    ResponElimina
  5. Jo crec que sóc molt feminista, perquè m'encanta està envoltat de dones, mai tinc problemes amb elles sempre m'hi entenc....
    Ara seriosament és una feina que hem de fer cada dia, a casa hem intentat i crec hem aconseguit que la nostre parella de fills facin les tasques de casa amb total igualtat i normalitat.
    Sempre hem censurat qualsevol detall masclista, i és que de ben petits és com s'han d'acostumar a ser autèntiques persones.

    ResponElimina
  6. Carai Xexu, com la claves! Només puc dir-te que gràcies. Gràcies per explicar d'una forma tant clara i sincera el que jo no hauria explicat millor. I gràcies per a encoratjar a tothom que et llegeixi a entrar en aquest terreny de defensa dels drets de tothom per igual. I per descomptat, gràcies per actuar amb valentia en el teu dia a dia en aquest sentit. Com han dit ja, les pròpies dones també tenim molt a fer en aquest camp perquè moltes vegades, sense ser-ne ni conscients, tampoc ens posicionem just on caldria. A veure si anem normalitzar l'equilibri!

    ResponElimina
  7. Tens molta raó, és una assignatura pendent...S'ha avançat, però encara hi ha molt camí a fer per a conseguir la igualdat. I és una pena, perquè de vegades són les mateixes dones les que fomenten el masclisme, no ens hem d'oblidar que el pes de l'educació el portem nosaltres, les "fèmines"...
    Això en una escola es detecta molt facilment, perquè generalment els nens fan el què veuen a casa.
    ESperem que en un futur no gaire llunyà, no faci falta el feminisme, perquè desaparegui el masclisme i trionfi la igualtat!!!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  8. celebro que cada vegada més en siguis conscient de les situacions , moltíssimes i injustes de desigualtat entre homes i dones i et felicito XeXu ...si tots actuessin com tu anirem a millor segur

    ResponElimina
  9. Recordo que la meva mare, propietària del negoci, tenia que firmar els documents "con la venia marital". I no parlo de tants anys enrere.
    S'ha avançat, certament, però el camí és llarg, falta molt encara.
    M'ha agradat molt el que dius, XeXu. De veritat.

    ResponElimina
  10. Encara queda molt de camí per recórrer i molta feina per fer. L'educació és l'eina principal des del meu punt de vista. No crec massa en les quotes ( ara penso en els partits polítics) perquè crec que ens fan un flac favor. Fins que tots plegats no entenem que som persones i res més, haurem de seguir lluitant dia a dia. La tradició, els hàbits mal apressos fan que tots plegats actuen més per costum que pensant i sovint repetim comportaments que hauríem de tallar d'inici.
    El masclisme no entén de generes i sovint és amb les mateixes víctimes amb qui has de lluitar perquè es facin conscients que estan visquen un abus. Tal i com diu la Carme sovint deixem passar situacions per mandra, per esma que no hauríem de permetre.

    ResponElimina
  11. Benvingut a aquesta conscienciació ampla i fonda, XeXu!
    Durant anys la paraula feminisme ha suggerit una caricatura, de la qual moltes dones no volíem formar part. No podem oblidar la feina importantíssima del feminisme des dels seus origens, però si substituir feminisme per igualtat ens fa treballar per la causa sense complexos, segur que el canvi és bo. Hi ha molt a fer perquè són molts anys de discriminació i, com tu dius, petits detalls masclistes queden soterrats dins la quotidianitat.
    La meva novel·la "El silenci de Vallbona" té com tema central aquest silenci de què has parlat.

    ResponElimina
  12. Moltes gràcies a tothom que ha comentat aquest post. Ja us dic que són temes espinosos i que no voldria passar-me de llest, i molt menys donar lliçons a ningú. Només explico com ho visc i com ho veig jo, i poder-ho compartir m'agrada. Es tracta d'una lluita que cap home no ha de pretendre abanderar, però sí que cal la nostra participació i predisposició perquè arribi a bon port.

    Ferran, la problemàtica és molt més àmplia del que he exposat quan parlem d'igualtat, perquè com bé indiques, parlar només de dones i homes és simplificar-ho molt. Però la qüestió de gènere és molt complex i no m'atreveixo a comentar-ho, perquè segurament la vessaria. I a banda del gènere, una altra gran batalla és la de les preferències sexuals, perquè l'homofòbia i encara més la transfòbia i altres més que arrelades són dogma en moltes societats, i batallar-ho encara sembla més complicat, però no ho hem de deixar de fer. Evidentment, ens hem de tractar de persones sense fer cap distinció, i això implica que la igualtat d'oportunitats ha d'estar garantida. D'aquí que hi hagi lleis que miren d'equilibrar això, i que a primer cop d'ull puguin ser vistes com a injustes per a alguns sectors més tancats, o com un mal menor pels altres. Al final m'he convençut que la 'discriminació positiva' és necessària, com les quotes, com el que faci falta, perquè la situació es normalitzi. I un cop ens veiem com a persones, que costarà, i no pel que tenim entre les cames o a l'interior del nostre cap, llavors aquestes lleis seran innecessàries. Falta molt per a això. I recordem que al Parlament de Catalunya es van aprovar un paquet de mesures que pretenien garantir la igualtat d'oportunitats i el TC el va tombar.

    rits, bé, no busco aplaudiments amb aquest post, però és un tema que està força present en el meu dia a dia i prendre'n consciència fa que vulgui parlar-ne, sense voler prendre protagonisme a les que lliuren aquesta lluita dia rere dia. Prendre'n consciència també ha fet que m'adoni de totes les errades que he anat cometent en el passat, i que espero que no tornin. Hi ha molts feminismes i no estic d'acord amb tots, però sí que em sento proper i vull aportar el que pugui per ajudar. Se'm fa estrany definir-me com a feminista, sobretot perquè sé que no n'hi ha prou amb predicar i encara hi ha coses que no faig bé, i per tant l'etiqueta em ve gran. Ah, i és clar que hi ha moltes dones amb actitud masclista, i això encara és més aberrant, però fins aquí arriben les urpes del patriarcat històric, el portem molt, molt endins, i costa escapar-se'n. Però en això estem, em sembla que si no lliurem plegats la lluita no ens en sortirem. Ei, gràcies per la felicitació!

    Carme, imagina't una situació en un entorn de feina, hora de dinar, i un home fa brometes masclistes davant de companyes i companys. Ningú diu res, alguns li riuen, altres esbossen un somriure entre divertit i contradictori. Si es queda així la cosa, aquest home no pararà, i altres dies hi tornarà. Si se li paren els peus i tothom se li posa en contra és probable que, com a mínim, pari de fer aquestes bromes en aquest entorn. Canviar potser no, perquè se sentirà atacat i ho dirà en altres bandes, però almenys no l'haurem d'aguantar. I si és una mica humil, potser sí que s'adonarà que fa malament i mirarà de canviar. Aquest és un gest que podem fer, no permetre aquestes coses i no deixar-les passar, que a la llarga tindrà utilitat. Perquè n'hi ha prou amb que un no ho permeti perquè altres es posin al seu costat i facin més força.

    ResponElimina
  13. Xavier, com que té tendència a ressorgir, per això és bo que les tallem de principi, i sobretot que ensenyem a la canalla que tots som persones i que ningú és més que els altres per criteris arbitraris com són el gènere, l'ètnia o la preferència sexual. L'educació i la normalització des de ben petits és bàsica, perquè no vegin les diferències com un problema, però després ens hem d'esforçar en donar exemple els que ja tenim una edat.

    Sr. Gasull, ho comentava més amunt, si volem que la situació s'acabi normalitzant hem d'ensenyar als petits de casa que no hi ha rols assignats, i després predicar l'exemple, perquè amb paraules no n'hi ha prou. Jo parlava sobretot de la desigualtat fora de casa, ja no amb les tasques de portar una llar, però també val, és clar. Si els ensenyem que la mama ho fa tot i que el papa ajuda, ja anem malament. Entenc la feina que fem avui perquè les generacions futures visquin en un món millor en aquest aspecte.

    Laura T, m'afalaguen les teves paraules, però dubto que jo pugui explicar-ho millor que tu, o que qualsevol dona que pateix dia rere dia aquest menysteniment i aquesta discriminació, en major o menor mesura. Perquè de vegades és tan subtil, les portem tan arrelades, que ens passen per alt situacions que no tenen res de normal. Una bona manera d'adonar-se'n és plantejar-se si a l'inrevés seria possible, si posaríem un home en dubte per alguna tasca o li faríem segons quines preguntes. El que sí que et reconeixeré és que miro de no deixar passar comentaris o bromes que menystinguin a les dones. Penso que la majoria de gent calla perquè sembla més difícil contraposar-s'hi que fer veure que no ho has sentit, em sembla que jo abans ho feia, o potser directament no me n'adonava o no me'n preocupava. Però si t'expliqués l'última topada que vaig tenir... un paio odiós que assegurava que no és ser masclista sentir-se incòmode perquè el teu superior a la feina és una dona, amb un somriure de perdonavides que... El vaig tallar i vaig dir ben fort, perquè tothom ho sentís, que si se sentia malament en general pel fet de tenir una cap, per ser dona, no per un cas concret de persona incòmoda, era un masclista de merda i això no admetia cap discussió. Després del silenci, es van sentir un parell o tres de 'hi estic d'acord' i ell va baixar el cap una bona estona. Ja pots imaginar amb quin to ho vaig dir, encara que no em coneguis. Com m'enrotllo, però m'ha vingut de gust explicar-t'ho.
    És veritat que moltes dones també viuen la discriminació com a normal, però mica en mica la gent es va atrevint més. No seré jo qui expliqui a les dones que m'envolten com s'han de comportar davant de situacions d'aquestes, que facin el que creguin, potser senzillament eviten el conflicte perquè és inútil barallar-se amb certa gent, i això per si sol ja és una demostració d'intel·ligència. Però a mi últimament no em surt de callar, almenys davant de casos massa descarats. Ja n'hi ha prou!

    M. Roser, hi ha molts rols que estan establerts de manera històrica i que costarà canviar. Un d'ells és l'educació, però encara més el de les cures. Aquestes semblen coses de dones, i també podem dir que per un home dedicar-se a aquestes tasques podia arribar a ser vergonyós, així que aquesta mena de separació arbitrària ens afecta a tots. Mica en mica els rols laborals aniran canviant, però a casa és una altra cosa, també estan molt arrelats, i els fomentem tant uns com els altres. El problema és que si a casa no donem exemple, per aquest programa que ens han gravat, la canalla aprendrà i perpetuarà els rols. A mi em sembla que parlar d'un futur no gaire llunyà és massa optimista, em sembla que en tenim per temps. Perquè probablement es van fent molts avenços, però tenim inculcats tants costums que entenem com a normals i no ho són, que costarà molt que canviïn. Treballem ara perquè cada cop es visqui en un món més igualitari.

    ResponElimina
  14. Elfreelang, sempre us dic que no pretenc ser exemple de res, només explico les meves vivències i com em sento. Vull dir que no sé què passaria si més gent fes com, perquè segur que segueixo fent coses malament. Però sí que penso sincerament que he millorat respecte a un temps enrere.

    Glòria, la feina que queda és ingent perquè veníem de tenir-ho molt malament. Socialment s'han anat acceptant moltes coses al llarg del temps i s'entenien com a normals i evidents, fins que les dones han dit prou. Molts homes veuen perillar els seus privilegis, i per això no ho posen fàcil, però en som molts que volem viure les relacions de tot tipus des de la igualtat, perquè per més establert que estigui, les desigualtats imposades no són normals. Un exemple és el que tu poses, és demencial que una dona hagi de tenir el consentiment del seu home per fer qualsevol cosa! Jo faré el que pugui per acompanyar en aquesta lluita, que és de totes i tots. Si els homes no ens oposem al masclisme frontalment estem sent còmplices, i no ajudem.

    Mireia, l'educació és la base perquè en el futur aquesta situació cada cop es doni menys. Educar la canalla en els valors de la iguatat és molt necessari, i s'ha de fer tant a l'escola com a casa. Però fins que aquesta educació no hagi donat els seus fruits, alguna cosa hem de fer per millorar la situació, i la manera que s'ha triat és artificial. No és que tothom entengui que cal fomentar la igualtat, però si imposes quotes, com a mínim la llei t'obliga a complir-les. No és ideal, però és un pas necessari per arribar a una sitació de normalitat. Mira-ho d'una manera, es vol imposar una dona per una posició perquè ho diu una quota. Potser no és la persona més preparada, però en comptes d'ella hi pot anar un home que tampoc estigui preparat, només pel fet de ser home? És que les dones no tenen dret a ser incompetents? Doncs per posar un tio incompetent, només perquè és tio, potser que permetem que les dones també hi tinguin accés. És una altra manera d'entendre-ho.
    És veritat que les pròpies dones no són conscients de vegades de les situacions de desigualtat, i això és per com d'arrelats portem alguns costums a dintre. Però mica en mica se'n pot prendre consciència, i penso que el moviment feminista és imparable. Només cal que ens hi impliquem i que anem aïllant els comportaments masclistes més evidents. Molta, molta feina, però val la pena fer-la, no?

    Teresa, per com parles em sembla que no et descobreixo res de nou i que series tu la que ens podria parlar molt a bastament d'aquesta lluita, i valdria la pena que ho fessis! El silenci ens fa còmplices, efectivament, per això jo he decidit no callar, almenys davant de les mostres més clares de masclisme caspós, que n'hi ha, fins i tot per part de gent formada i culta. Segur que també se m'escapen moltes coses i les deixo passar, n'estic aprenent! La lluita per la igualtat real i efectiva ha de ser constant i sense descans. Hi ha molta gent a qui li va bé que la desigualtat i la discriminació segueixin tan vigents. Però qualsevol 'costum' es canvia quan es demostra que és injust, i més injust que aquest em sembla que no en trobarem cap. Així que només queda seguir treballa.

    ResponElimina
  15. Te'n felicito. El que cal és deixar ben clar que ser feminista no és el contrari que ser masclista. Ser feminista és apostar per la igualtat efectiva entre totes les persones, siguin del sexe que siguin. El més trist és que jo, que he viscut uns quants anys com a dona en aquest planeta, hagi acabat pensant que ha estat una sort no haver parit femelles, perquè els he estalviat tota la merda que m'he hagut de menjar jo. O que la dona del meu fill gran, advocada, hagi de planificar les seves opcions laborals basant-se en on tindrà menys possibilitats de ser acomiadada el dia que vulgui ser mare, per exemple.

    Fa ràbia perquè acabes amb la sensació de què sempre has de viure enfadada.

    ResponElimina
  16. Clídice, si ens posem a parlar de feminisme no ho arreglarem amb un post d'aquesta mida, però vull creure que ningú que m'hagi llegit cau encara en el parany de creure que el feminisme és l'antònim del masclisme. Si això fos twitter potser, però no aquí. Els casos que expliques et fan viure emprenyada, però no hi ha millors exemples per il•lustrar el post, perquè és per aquí on ens movem. Discriminació silenciosa però efectiva, sostres de vidre i altres lloses que les dones porten a sobre i de les que els homes no en som conscients si no ens interessem una mica pel tema. Sense el pes d'haver-nos de plantejar, per exemple, quan voldrem parir, es viu molt còmode, oi?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.