diumenge, 29 de gener de 2017

How deep is your love

D'entre totes les ximpleries que podem fer a la xarxa, avui voldria compartir-ne una que m'ha fet certa gràcia. Quina cançó sonava amb més força el dia que veu néixer? En el meu cas, tampoc és per presumir-ne, però a principis de gener del 78 ho petava How deep is your love dels Bee Gees. I vosaltres, no teniu curiositat? Doncs només heu d'anar a l'enllaç que us deixo, posar-hi la data, i a veure quina sorpresa us emporteu. Ep, la data no cal que la digueu, però la cançó sí que em faria gràcia saber-la. Si us ve de gust, feu clic.

dimecres, 25 de gener de 2017

El contacte directe

Sempre es diu que la gent és poc participativa, que solen defugir tot el que suposa una feina extra. Sí, és cert, hi ha molta gent que no es vol implicar amb res. Però no tota. I a més, hi ha persones que sí que volen implicar-se en una causa, però no tenen l'atreviment de buscar aquesta col·laboració. No pots esperar que, per més noble que sigui la teva causa, aquesta gent vingui sola a ajudar-te. Però si els vas a buscar, si els parles de tu a tu, és l'única empenta que necessiten per dir-te que sí, i per posar tot el seu esforç a la causa que a partir de llavors serà compartida. Pots provar-ho per terra, mar i aire, però res funciona tan bé, de moment, com el contacte directe. Si això funciona, fins i tot en política, amb què no ha de funcionar?

divendres, 20 de gener de 2017

Un format físic

Fa uns anys vaig decidir que els únics discs que compraria serien els dels artistes catalans que m'agraden, per posar el meu petit gra de sorra perquè se segueixi fent música en català. Així ho vaig complir, i l'estanteria està guarnida amb discs d'Antònia Font, dels Amics de les Arts, Blaumut i de Manel (no són meus!). Que algun d'aquests grups tregui disc és sempre ben rebut a casa, i un esdeveniment. I aquest cop toca el torn dels Amics, que el 24 de febrer publicaran el seu 5è treball, es dirà 'Un estrany poder'. Justament aquests dies en presenten un avançament, El seu gran hit.

No cal dir que el disc vindrà a casa, però aquest matí em plantejava una qüestió. Els discs que hem comprat fins ara eren en CD, un format físic, i queden molt bé a la lleixa, igual que els llibres de paper. Però què en farem d'un CD ara, si el cotxe nou ja ni tan sols incorpora un lector per reproduir-lo? I si a casa un iPod transmet per bluetooth les cançons a un altaveu sense fils? L'hem de comprar igualment, encara que un cop passat a un format digital ja no el tornarem a tocar més? O el comprem directament a l'iTunes? 

Sí, ja sé que va passar el mateix amb els vinils, però que desaparegui totalment el format físic... en el fons sóc un romàntic.

dimarts, 17 de gener de 2017

Relats conjunts, Soir bleu


Això no us ho perdonaré. Se'ns n'ha anat de les mans. Però què dic, s'us n'ha anat de les mans, a vosaltres! Però com s'us ha acudit portar-me aquí, eh? Estem a centenars de quilòmetres de casa! Joder, no hauria d'haver begut tant, però és que cap de vosaltres no podia posar-hi una mica de seny? Jo... jo tenia motius per deixar-me portar, no? Però m'heu fet una putada molt grossa. Mireu cap allà, ja comença a clarejar... com redimonis sortirem d'aquí ara? I a més, m'havíeu de vestir així, oi? Ja hem fet la gràcia. Doncs a veure qui riu ara, perquè jo no! Mare meva, la Marta em pelarà. M'arrencarà la pell tira a tira. Però no us en foteu, eh? Perquè després anirà a per vosaltres. Ja m'explicareu com arribo ara a la boda... i amb aquestes pintes...


Aquesta és l'edició 100 dels Relats Conjunts, deixareu passar l'oportunitat de participar?? Però si és gratis!

dissabte, 14 de gener de 2017

Ningú els perdonarà

Aprofitant que aquesta jornada he pogut anar al Camp Nou (convidat, és clar), volia parlar del rebombori d'aquests dies a la premsa sobre la renovació de Messi. Sembla que alguns directius del club menystenen el jugador, i un ha estat destituït i tot per les seves declaracions, o la part de les declaracions que la premsa ha permès que ens arribessin. Ja se sap que els mitjans són tendenciosos, i si poden sempre tergiversen les paraules segons el seu interès.

Partint de la base que els jugadors de futbol cobren xifres indecents, no vull centrar el debat en això. No és el primer cop que, quan toca renovació de l'argentí, surten a la premsa declaracions de l'entorn que pretenen tensar les relacions entre club i jugador, mostrar una mala maror que probablement no existeix, però que pot generar-se. Però sabent-ho, no entenc com no aprenen la lliçó i callen, si la premsa està a l'aguait per posar-hi cullerada i poden complicar les coses. Sempre i quan aquestes no siguin unes declaracions que siguin volgudes per part del club, cosa que seria molt diferent.

Messi és el millor jugador de la història, i així se'l recordarà. A banda d'això, és algú que de cara en fora no porta problemes. No fa declaracions polèmiques, no té rabietes en públic (amb el Barça, amb la seva selecció de vegades sí, però sembla que la federació argentina són una trepa de dropos). Sempre ha declarat que se sent a gust al Barça, i a més ara ha trobat en Suàrez un amic de veritat i un soci futbolístic amb qui s'entén a la perfecció. Es mostra agraït perquè li van pagar un tractament d'hormona de creixement quan encara no era ningú. Darrerament se l'ha relacionat amb escàndols d'evasió d'impostos, però dubto que ell estigui assabentat del que es fa amb els seus diners*, només pensa en jugar a futbol. Ni les estadístiques sembla que li preocupin, només vol jugar, jugar, jugar.

I tractant-se de qui és, de com és, i de què representa pel club, la quantitat de diners que genera amb la seva imatge, i no diguem amb el seu joc, tractant-se del jugador que haurà marcat un abans i un després en la història culer i del futbol en general, encara aquesta directiva impresentable ha de posar algun però a la seva continuïtat? A valorar-lo com es mereix? No saben ja a hores d'ara que qui aconsegueixi finalment que Messi s'emprenyi de veritat, serà recordat com un traïdor i lapidat. Ningú els perdonarà. Potser que s'ho facin mirar.


*Amb això no l'estic disculpant, eh! Déu me'n guard! Que pagui, naturalment, si ha estafat que pagui fins l'últim cèntim.

dimarts, 10 de gener de 2017

Prop de 40

Quan vaig començar en el món dels blogs, corria per aquí un blogaire força popular que es feia dir Pd40, que volia dir Prop de 40. Ja en fa gairebé 10 anys, i llavors jo no arribava a la trentena i hi havia una quanta gent de la meva edat o fins i tot més joves. També alguns de més grans, és clar, però la mitjana d'edat era inferior. Recordo que pensava que en Pd40 era un 'senyor', ja a punt de fer-ne 40, sonava molt seriós això. El temps passa, i és ara que jo he fet els 39 que m'adono que tampoc devia ser tan greu allò d'estar prop dels 40, no?

Més d'un quart de la meva vida és ja indissociable dels blogs i em fa gràcia pensar com seguim aquí, aferrats, en un entorn que mentre alguns donen per mort, altres han decidit recuperar. I que ara sóc jo el que està prop dels 40, i no sé si hi haurà gent de la vintena llarga que em veurà a mi com aquell home fet i dret que jo imaginava que era en Pd40. Jo no m'hi veig, per descomptat.

I per cert, entre els molts records blogaires que tinc, un cop vaig prometre a una blogaire ara llargament desapareguda que quan complís els 40 la contactaria allà on fos i li diria. Això és perquè jo sempre deia que palmaria als 40. Ja que hem arribat fins aquí, potser que m'esperi un any i provi de trobar-la, no creieu?

dissabte, 7 de gener de 2017

El curiós incident...

Cada vegada que vaig al teatre em pregunto per què no hi vaig més. Sí, és car, i pel mateix que no vaig al cinema, perquè t'hi has de desplaçar, passar-hi una estona, i tornar ves a saber a quina hora i com, i tinc massa pocs vespres lliures. Però després d'haver vist la representació de 'El curiós incident del gos a mitjanit' al Poliorama no em puc estar de dir que és una passada d'obra, dues hores i mitja d'un espectacle meravellós, amb una escenografia senzilla que fa volar la imaginació, una posada en escena cuidada en cada detall i una interpretació que dóna un volum als personatges com ni el mateix llibre sap donar. En vam sortir completament entusiasmats.

En Christopher i la senyora Shears just després de 
la mort d'en Wellington. Foto de Ramblejant.

Si no heu llegit aquest llibre de Mark Haddon, penseu que és molt recomanable, i que m'hagués agradat rellegir-lo abans de veure l'obra, perquè tot i que durant la representació vas fent memòria i és molt fidedigna, segur que l'hauria gaudit encara més provant d'imaginar com recrearien cada moment, ja que la posada en escena és realment imaginativa. Aviat hi posaré remei, perquè el dia següent vaig córrer a la llibreria a comprar un exemplar en anglès. En Christopher, un nano de 15 anys amb síndrome d'Asperger, troba mort el gos dels seus veïns i decideix descobrir qui l'ha matat. Tot i els seus evidents problemes per comunicar-se amb desconeguts, la seva investigació el durà a conèixer altres fets que l'afecten també a ell.

Tots els actors i actrius de l'obra, que a estones sembla més una coreografia, ho fan molt bé, però s'ha de destacar la interpretació del Pol López en el paper de Christopher, que li ha valgut premis i també la Mireia Aixalà, que per mi sempre serà la beateta Cargol. Alguna cosa hi deu tenir a veure la direcció d'en Julio Manrique, omnipresent en l'escena catalana darrerament. Es tracta d'una obra dramàtica, però adaptada per tenir constants tocs d'humor que fa que el temps et passi volant, i fins el final, el final final, no pots deixar de pensar que ha estat un grandíssim encert venir. I quan surts, i al llarg de les hores i dies hi segueixes pensant, llavors n'estàs completament convençut.

Si en teniu l'oportunitat, no us ho penseu, val moltíssim la pena. 

dimecres, 4 de gener de 2017

Atacs de riure

En una vida amb les dents ben premudes, estar-se a casa no sempre és sinònim de descansar i relaxar-se, de vegades la jornada continua entre les quatre parets de la llar, entre miols del gat i plats que s'acumulen a la pica. Però quan un dels dos deixa anar una ximpleria d'aquelles inesperades, quan l'altre no s'ho espera, i ens agafen aquells atacs de riure, sí sí, aquells que no podem aturar de cap manera, es desfan tots els nusos i marxen les preocupacions. Cap dels dos hem nascut per humoristes, però què més dóna si ens fem riure l'un a l'altra amb la broma privada més suada, amb aquell esgarip per sorpresa. Llavors és com haver arribat definitivament a casa, encara que ja sigui en els últims sospirs del dia, quan ja estem més a prop del següent que d'aquell, i des del llit estant. No saps com m'ajuda que em facis riure, i com m'agrada fer-te riure a tu. I ara, que bona falta et fa, espero no deixar d'aconseguir-ho.

diumenge, 1 de gener de 2017

Estrelles que s'apaguen

El 2017 ja és la nostra realitat, i de moment ha començat tal com va acabar el 2016, atemptats, assassinats masclistes, i el món de cap per avall. No sembla que la cosa hagi millorat canviant una xifra per una altra, però què ens esperàvem, oi? En relació a això, hi ha una petita reflexió que volia escriure fa uns dies, i que al final vaig deixar passar. Si una cosa ens ha impactat o sorprès d'aquest any passat han estat la quantitat de defuncions de personalitats mundialment conegudes, com ara David Bowie, Fidel Castro, Carrie Fisher (la princesa Leia), Prince, George Michael o Umberto Eco. Em feia molta gràcia quan llegia a les xarxes gent implorant que s'acabés el 2016 perquè els feia caure com a mosques. Doncs bé, la meva predicció és que el 2017 no serà millor en aquest aspecte. Ni els anys següents.

Per començar, jo no culparia un any (366 dies en aquest cas), de la mort de tota una sèrie de gent famosa. Culparia abans els seus excessos amb l'alcohol i les drogues, però això no és gaire compatible amb com de mitificats els tenim, ho entenc. L'altre tema és que si mor tanta gent coneguda, és precisament perquè la coneixem. Això, que sembla una obvietat, per mi és la clau de la qüestió. La informació flueix cada cop més ràpid, i la informació és coneixement, és l'oportunitat de saber moltes coses de molta gent diferent, i valorar-los pels seus mèrits. Els anys 80 i 90 van ser grans moments per la televisió, i és quan tota aquesta gent es va fer un nom i un lloc en l'imaginari públic. Sense un mitjà que ens ensenyés d'una manera tan fàcil tota la col·lecció de gent que escrivia, cantava o actuava bé (és un dir), o que sortia sovint a les notícies, totes aquestes personalitats no serien tan de domini públic, i ara no ens impactaria tant la seva mort. Per això penso que en els propers anys aniran caient moltes altres estrelles dels 80 i dels 90 que formen part de la mateixa generació informativa, encara que no siguin de la mateixa generació per edat.

O això, o que tots aquests famosos han decidit esborrar-se del mapa per tenir una vida millor en un lloc que desconeixem, i això em fa pensar en un capítol de Black Mirror que no explicaré per no fer spoilers. Però qualsevol explicació d'aquest tipus em sembla menys versemblant que la que deia més amunt. Tot i que ja no descarto res. Apostes sobre el proper nom de la llista? Vinga, que 2017 sigui, si més no, un bon any per a tots vosaltres a nivell personal.