dilluns, 11 de desembre de 2017

Camàlics

Tendim a la titulitis, a atorgar més importància a aquells que tenen uns coneixements, o que diuen que els tenen. Però a l'hora d'arremangar-se, hi ha algunes persones molt formades que els fa mandra o es creuen massa dignes per assumir algunes tasques. Aquests dies he tingut l'oportunitat de pencar de valent al costat de persones amb unes ganes i una empenta fora del comú. Persones que m'han fet emocionar amb el seu compromís i fent gala d'una força i resistència que no m'esperava. Persones amb qui hem creat un vincle especial, perquè ens reconeixem sobre el terreny. Som els camàlics, aquells que quan cal ser-hi no es cansen mai, no es rendeixen mai. I aquells que quan tot s'ha acabat trigaran una setmana a recuperar-se, però estan satisfets de la feina feta, fins i tot pensen que podrien haver fet més. A mi doneu-me camàlics i lliureu-me dels figurants. M'agraden les persones a qui no els cauen els anells. Quina sort haver-ne afegit una bona colla a la meva llista. Quines ganes de repartir abraçades.

9 comentaris:

  1. Visca els camàlics!

    T'he de dir que aquests post m'ha emocionat. Estic en hores baixes d'ànims polítics i de comunitat. Saturada. Però aquest post, recomforta. Ara no estic enlloc, bé si, estic on crec que he d'estar, a casa, una camàlic de casa. Però fa temps també vaig tenir aquesta sort que dius i certament, els vincles, continuen intactes, encara que no ens veiem.

    ResponElimina
  2. Els camàlics són els herois. Anònims, imprescindibles i eficaços.

    ResponElimina
  3. Un cop vaig veure una samarreta amb un estampat que deia: "Jo no vull ser important, vull ser útil".

    ResponElimina
  4. És una sort trobar gent disposada a arremangar-se i fer el que cal quan cal. I està molt bé reconèixer-los-hi perquè, sovint, aquests que a l'hora de la feina no se'ls ha vist el pèl perquè estaven ocupats vigilant que els anells no els hi caiguessin després, quan la feina està feta, no els costa gens aparèixer per intentar recollir elogis i agraïments.

    ResponElimina
  5. Em sembla que la gent que estàs elogiant no són habituals d'aquest blog, massa modests per rebre elogis?

    Penso que treballar està sobrevalorat, i que escaquejar-se de la feina es tot un art. Per suposat que es necessita gent treballadora si es vol tirar alguna cosa endavant però sempre intento que aquesta gent no sigui jo.

    ResponElimina
  6. Encara que estic en hores molt baixes, avui he passat per casa teva i no puc passar i no fer els honors a aquests que tu anomenes camàlics i que és mereixen una bona reverència. Què bona aquesta frase de la samarreta que diu el Maurici, aquest és el veritable esperit dels camàlics. D'aquesta manera de ser se'n neix. Jo en sé una mica de tot això!

    ResponElimina
  7. envoltar-te de bona gent que quan cal no s'arrosen per res és molt gratificant, cal buscar-los sota les pedres

    ResponElimina
  8. M'afegeixo a la teva colla de camàlics, per convicció...La feina ben feta no té fronteres!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  9. No era gaire difícil de saber que estaríem d'acord amb que al costat sempre és preferible tenir-hi camàlics que figurants. Amb aquest post faig homenatge a tots ells i elles! Gràcies per comentar.

    rits, de vegades necessitem congraciar-nos amb la humanitat. Està molt clar que els coneixements i les capacitats tenen una utilitat, però l'esforç i l'entrega no hi tenen res a veure, i són valors que jo admiro per sobre dels altres. No hi ha feina petita, i si et sembla que la feina és massa petita per les teves capacitats, quan et vingui una feina gran segur que no tens capacitats per fer-la. Aquests dies algunes persones m'han sorprès i emocionat, s'han guanyat el meu respecte per sempre. Altres, en canvi, m'han tornat a demostrar que quan toca pencar desapareixen. O encara pitjor, vénen a deixar-se veure només, però sense moure un dit.

    Xavier, són anònims si deixem que ho siguin. Segurament tampoc busquen protagonisme, però això no vol dir que no els reconeguem la feina davant de tots els altres.

    Maurici, em sembla un molt bon eslògan. Afegiria que no està malament ser important, però que ha de derivar de ser útil, no de figurar i fer veure que treballes o que en saps molt.

    McAbeu, és talment així. La feina feta acaba sent de tots, quan en realitat només ha estat d'alguns i algunes. Sempre que estigui a les meves mans, reconeixeré la feina dels camàlics i no deixaré que ningú se l'atribueixi. I el respecte que he adquirit per algunes persones ja no me'l treu ningú. És allò de saber a qui vols al costat i a qui no.

    Pons, espero que no siguin habituals del blog, però en tot cas no és una cosa que no els pugui dir a ells i elles directament. Ja veig que amb tu no ens entendríem, perquè no m'agrada la gent que s'escaqueja. De tant en tant te'n pots saltar alguna, però si ets dels que sempre tenen una excusa, o directament passen de tot, malament.

    Laura T, com ja li he dit a en Maurici, per mi la gent important és la gent que s'ho treballa, que s'esforça més enllà del que penses que poden assolir. És clar que es mereixen honors, i respecte infinit. Segurament sí que se'n neix, s'ha de ser d'una pasta especial.

    Sr.Gasull, em sembla que no es poden buscar, te'ls trobes quan no t'ho esperes, però es queden per sempre.

    M. Roser, aquest era un bon eslògan, però de vegades em conformo en fer la feina. Personalment sóc molt perfeccionista, però no se li pot demanar a tothom el mateix, i si s'esforcen i fan la feina ja és molt.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.