diumenge, 10 de setembre de 2017

El tercer plat

L'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant s'havien marcat aquest cap de setmana, molt probablement l'últim que tindran lliure aquest any per anar a la muntanya, per tornar a intentar el Tuc de Molières, el 3000 que se'ls va resistir l'any passat per mal temps. Les previsions climàtiques no eren bones, però van decidir pujar igualment a veure si ho podien intentar. Asseguts al cotxe a les 6:30h del matí, plovent i amb una visibilitat nul·la van decidir que ni tan sols sortirien a provar la sensació tèrmica que devia fer. Seguint les típiques idees de bomber que tenen, es van dir 'i per què no anem a veure si podem fer el Besiberri Sud (3017m) o el Comaloforno (3029m)?' Com que encara era d'hora, cap a la Vall de Boí. Pel camí el temps semblava immillorable, però en arribar a la Presa de Cavallers ja hi tornàvem a ser, pluja, boira i una temperatura no gaire de confort. Fastiguejats i derrotats, resignats a haver pujat per a res, van iniciar el camí cap a casa, però finalment van desviar-se per provar una recomanació d'un guarda del refugi: el Turbón (2492m), al Pirineu d'Osca, al sud dels impressionants cims de Benasc. Era un tercer plat, però millor això que tornar a casa amb les mans buides.

Primera impressió del Turbón. No semblava tan difícil... 
però és que estava darrere...

I el tercer plat va resultar ser l'excursió més dura de l'any. Uns 16 km de caminada, 7 hores de temps i havent de remuntar més de mil metres de desnivell amb alguns trams de forta pendent i alguna grimpada senzilla. L'excursionista de pa sucat amb oli va sortir de Las Vilas del Turbón i d'allà comença una pista forestal que dóna força volta fins al desviament que s'endinsa en un bosc que es deixa enrere per remuntar el barranc de Canals, i d'allà comença a pujar cap el coll de Pasaturbiello. Tot plegat amb forta pendent ascendent, deixant el massís de roca a l'esquerra. i avançant en direcció nord.

Però a força de caminar vorejant el massís, sempre en pujada, 
ja veien que no seria tan fàcil.

Un cop al coll, les vistes són espectaculars i és fàcil accedir a la part superior del massís, que és molt menys escarpat del que sembla des de baix, però que s'ha de fer tot sencer altre cop en direcció sud. S'avança sense problemes per un camí molt fitat, fins el coll de Porroduño, al que s'ha de baixar una mica per llavors fer l'ascensió final al cim del Turbón, amb molta pendent. Durant la pujada final i dalt del cim feia un fortíssim vent gelat que ha fet que l'excursionista de pa sucat amb oli s'hagués de tapar molt, i que no perdés massa temps a fer fotos, però alguna sí! Des de dalt es veien els cims de Benasc i fins i tot el Tuc de Molières, nevats i coberts per una gruixuda capa de núvols.

Des del cim, i en segon pla, s'intueixen els cims de Benasc, 
i tota la zona, inclosa la Vall d'Aran, 
sota una espessa capa de núvols. Allà volíem anar... 

A la baixada l'excursionista de pa sucat amb oli es va voler passar de llest i va tirar per un altre sender que després es va demostrar impracticable. Tornar a recuperar el camí els va fer perdre molta estona, i va costar una enrabiada de la fantàstica acompanyant, que en declaracions exclusives va dir 'prou invents!'. La resta de la baixada no va tenir més incidències, és clar.

Informe de danys: cansament moderat-alt i cap repercussió física aparent, però sí morals, ja que l'excursionista de pa sucat amb oli reconeix que aquesta sortida li va costar molt més del que es pensava. Les cames no es cansaven, però no tiraven més. Mal dia, o que es fa gran.

11 comentaris:

  1. Que l'enrabiada de l'acompanyant magnífica no surti al informe de danys és una senyal d'èxit total de l'expedició.
    Bona diada, i que no sigui de pa sucat amb oli.

    ResponElimina
  2. renoi quines excursions ! i encara segueixes amb el pa sucat amb oli jo diria que com a mínim amb tomàtec i tot! els danys són ben poquets davant la magnitud de l'aconseguit! BONA DIADA!

    ResponElimina
  3. Malgrat el cansament, et resta haver fet un cim molt original. L'he vist moltes vegades de lluny, i una de molt a prop però no l'he pujat mai.
    Gràcies al teu post el conec bastant més. Aviat hauràs de deixar d'autoanomenar-te excursionista de pa sucat amb oli.
    Sé del què parles quan expliques la contrarietat de la fantàstica acompanyant quan equivoques la ruta... A mi també m'ha passat.
    El Mulleres, un altre dia serà.

    ResponElimina
  4. Noi, enhorabona per haver assolit aquest cim, encara que no fos el que inicialment havíeu escollit. Jo m'esgarrifo quan us veig explicar aquestes excursions, de les quals no n'hauria estat capaç ni quan era jove, i alhora em feu entusiasmar amb les vostres proeses que us permeten arribar més a prop del cel. Que tinguis una molt bona Diada, i l'acompanyant també!

    ResponElimina
  5. Felicitats a l'excursionista de pa sucat amb oli i a la seva magnífica acompanyant, per aquesta excursió tan fantàstica...Ai que els anys pesen, no només els quilos, però vaja ara estarà preparat per a la propera.
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. Enhorabona! i que no hagis tingut cruiximents que no et deixin gaudir de la diada!

    ResponElimina
  7. Santa innocència de l’acompanyant de deixar-se guiar per tu... Serà un error que no tornarà a repetir.

    ResponElimina
  8. Enhorabona, i tant!!! Jo també crec que ja t'hauries de canviar el títol!
    I estic d'acord ambla teva fantàstica acompanyant que a la muntanya com menys invents millor. I t'ho dic perquè n'hem fet uns quants d'invents d'aquests al llarg de la vida...

    ResponElimina
  9. Encara que no fos l'excursió que volíem i esperàvem, penso que va ser una bona prova de foc, i a dia d'avui encara em fan mal les cames, senyal que era molt més dura del que semblava. Perquè sí, em vaig precipitar en l'informe de danys, el mateix vespre estava bé, però el dia següent els quàdriceps em feien força mal, i encara dura! Moltes gràcies per comentar.

    Sr. Gasull, la veritat és que quan vaig caminant per la muntanya penso en el post que en faré (no et sorprèn, oi?), i així recordo detalls que vull explicar. Em va passar pel cap que l'enrabiada de la fantàstica acompanyant havia de sortir a l'informe de danys, però com que al final em va perdonar, no va acabar sortint. Quina paciència que té...

    Elfreelang, sóc de pa sucat amb oli per molts motius. Per exemple, vam passar molt fred en aquesta excursió, i això que allà ens feia bon dia i sol. Si allà ho vam passar malament, vol dir que potser no anàvem, ni estàvem preparats per assumir els reptes que teníem inicialment. Les altres tres muntanyes que esmento són 3000s, i encara que siguin dels fàcils, sempre és perillós i has de saber molt bé què fas. Crèiem que portàvem molta roba, però potser no en n'hauríem tingut prou. I això pot ser fatal en una excursió llarga. No us ho deu semblar, però per faltes com aquestes, de poc coneixement, el tomàquet no me l'acabaré guanyant mai. Ah, i em vaig precipitar amb els danys... els cruiximents a les cames van aparèixer amb força el dia següent, i el cansament va continuar.

    Xavier, no és una excursió d'aquelles que motivi, la vam fer sense haver-la estudiat abans, però tirant de mòbil i tracks. Però en realitat és una ruta llarga i dureta, per fer cames i una excursió que té una mica de tot està prou bé. A més les vistes a dalt són bones, si el fred et permet quedar-t'hi una estona. Una mica de lluny, però veus Aneto, Maladeta i un munt de cims impressionants més. Això sí, a nosaltres la capa de núvols que el cobria no ens els deixava distingir massa bé, i el fred ens va fer baixar ràpid. Ah, i si tens una estona, li he explicat a l'Elfreelang per què no em puc treure l'apel•latiu de pa sucat amb oli.
    Per què deu ser que som sempre els homes els que tenim les idees brillants a la muntanya...? Com pots suposar, és irònic. Ah, i el Mulleres ja és una espina clavada. L'any que ve ens agafem una setmana de vacances en bona època i cada dia ens plantem al seu peu fins que el puguem fer.

    Galionar. cada cop tinc més clar que és una qüestió de voluntat. A la muntanya trobes gent de totes les edats, i tots arriben al cim, més ràpid o més a poc a poc, és anar fent, fins que arribes dalt. Això sí, suposo que a partir de certa edat hi fa molt que estiguis acostumat a fer muntanya, que ja saps què trobaràs i el pa que s'hi dóna. Llavors, al ritme que puguis pots seguir fent l'activitat que tant t'agrada. Començar de gran deu ser difícil, i fins i tot fer-ho de no tan gran. Jo fa només 5 o 6 anys que faig muntanya, ja passava força de la trentena, i en tinc molt poca idea. Tot i així, he pogut fer cims prou importants, quan el físic hi ha acompanyat. Però em falten coneixements, i si deixo de fer-ne segur que d'aquí uns anys pensaria com tu, que no puc. Però ja et dic que quan vaig per allà veig gent de totes les edats.

    M.Roser, no sé si vaig tenir un mal dia, si em faltava motivació per aquesta excursió, o realment és que vaig de baixada. Fa dues setmanes em sembla que vaig tirar més, però crec que aquesta era molt més dura, encara que només fos un cim i l'anterior 5. El terreny del Pirineu d'Osca és més complicat que al Ripollès...

    ResponElimina
  10. rits, vaig parlar massa ràpid... el dia següent, el de la Diada, sí que tenia cruiximents, i ben bèsties. Però bé, res que no se superi amb una mica més d'exercici.

    Jomateixa, fem el que podem, i aquesta va ser inesperadament dura.

    Pons, tens tota la raó, em sembla que se m'han acabat els invents, i a ella la paciència.

    Carme, i a que tots els invents d'aquesta mena els vol fer ell? Hahaha. És veritat, a la muntanya sempre s'ha de minimitzar riscos, de tota mena. Una hora més de temps per desorientació pot ser un problema. Ja no diguem si et poses per llocs on no s'ha d'anar. Per motius com aquest em sembla que el títol no me'l podré canviar mai.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.