divendres, 25 d’agost de 2017

El 50% no és prou

A la feina hi tenim una parella, ella argentina i ell italià. No s'han conegut allà, van venir junts, i tenen un fill petit. Avui tornant d'esmorzar, com que saben que estic posat en temes polítics, m'han abordat els dos i m'han preguntat pel referèndum. Els arriba tot tipus d'informació, i tot els sembla contradictori. M'ha agradat que em preguntessin per poder entendre, no per discutir. I m'agrada poder donar resposta i arguments a aquells que tenen dubtes. 

No sé si podran votar, però igualment tenen interès per adaptar-se a la terra que els acull. Hem començat pel referèndum, però hem tingut una llarga conversa que ha derivat cap als greuges de l'Estat amb Catalunya, a la crescuda de l'independentisme els darrers anys, i fins i tot al tema de la llengua.  He pogut veure la seva cara de sorpresa en assabentar-se d'algunes coses que els diaris espanyols no els expliquen i en l'únic que estaven en desacord era precisament en la llengua, sobretot perquè tenen un fill petit i tenen la impressió que els nens de Catalunya no aprenen bé l'espanyol. Els he dit que, si els serveix de consol, tampoc aprenen bé el català, malgrat estar escolaritzats totalment en aquesta llengua. El nivell mitjà de català escrit és força precari, i parlat està farcit de barbarismes. 

Ella apostava per un ensenyament 50% bilingüe, perquè les dues llengües s'aprenguin per igual. Llavors li he parlat de discriminació positiva del català, per mirar de normalitzar-lo, i no li ha servit com a argument. Fins que li he dit que no em semblava una mala cosa un 50-50, si quan jo vaig al cinema puc triar l'idioma en el que veure la pel·lícula, o si puc trobar qualsevol llibre traduït en les dues llengües, o si un mateix diari es pot triar també en els dos idiomes, o si vaig a fer qualsevol tràmit i m'atenen indistintament en català o espanyol. La situació del català no és 'normal', a dia d'avui. Mitjans, oci, anuncis, administració, justícia, sense parlar del complex d'inferioritat que ens fa fer servir primer l'espanyol en iniciar una conversa amb un desconegut, no estan al 50%. Quan això passi, en parlarem. Em sembla que, ni que sigui una mica, l'he convençut.

14 comentaris:

  1. Molt ben argumentat XeXu. No no n'hi ha prou amb un 50%.
    No el podem posar en un pla d igualtat perquè no hi està. Encara l,hem de protegir i el que ens falta per assolir una normalitat.

    ResponElimina
  2. I a més a més quan fan les proves escolars aquelles de les eines bàsiques. Els nens escolaritzats a Catalunya treuen els mateixos resultats (en promig) que els de la resta d,Espanya. O sigui, no hi ha pitjor nivell d'Espanyol que als sltres llocs.

    ResponElimina
  3. Espero i desitjo que el convenciment els duri a l'hora d'escolaritzar la criatura i que comptin que tindrà molts avantatges perquè no només aprendrà el català, també el castellà en la variant espanyola i l'argentina i l'italià!
    Tot seran avantatges per a aquest nano.
    Ben argumentat Xexu!

    ResponElimina
  4. Estic d'acord que amb el 50- 50, no n'hi ha prou, a més n'estem encara lluny i com dius tu, el dia que hi arribem ja en parlarem...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  5. Et diré un secret sobre la immersió a l'escola. És bastant fictícia. Jo ara treballo a la FP, que és cert que està fora de l'obligatòria. Però sospito que la tònica general és la mateixa a tot arreu perquè recordo alguns mestres de primària que vaig tenir. I la tònica és que cada profe fa bastant el que vol. La profe que vaig substituir no recordo sentir-li cap paraula en català. Mai.

    Un altre exemple és el meu fill de tres anys. A la llar d'infants en teoria parlen català. A casa li parlem en català. Et pots creure que ja entén i parla el castellà molt millor que companys seus de la llar d'infants castellanoparlants? I ha après el castellà d'ells!

    Finalment, l'argument de la immersió és que és el sistema més eficaç dels que s'han provat fins ara perquè els alumnes surtin amb el màxim nivell de totes dues llengües. Altres sistemes potser aconsegueixen que surtin amb millor nivell d'una de les llengües. El nostre és el que maximitza la mitjana de totes dues. I això són fucking facts.

    ResponElimina
  6. Aquest és un bon argument que més d'un cop he utilitzat en converses d'aquesta mena. En general, no saben què respondre quan dius que estàs d'acord amb un 50-50 total...

    ResponElimina
  7. Sóc dels que està a favor del 100%.
    Però entenc tot el que dius Xexu. Estem molt lluny del 50-50

    ResponElimina
  8. ben argumentat! espero que els hagis convençut!

    ResponElimina
  9. Aquest complex d'inferioritat que ens fa contestar en castellà és molt arrelat, fins en persones declarades independentistes. Jo provo de no sucumbir-hi mai, també a la feina, on me la jugo.

    ResponElimina
  10. Tens raó en els teus arguments, XeXu, espero que els entenguin. Jo veig en els meus nets que no tenen cap problema amb el castellà, el parlen bé i tenen força vocabulari, tot i que a casa parlen català.

    ResponElimina
  11. Estic a favor de la discriminació positiva, en general i pel català, perquè encara que sembli una contradicció en els termes ajuda a pal.liar injustícies socials... Queda un trosset encara!

    ResponElimina
  12. Moltíssimes gràcies pels comentaris que heu fet. M'heu donat uns punts de vista molt interessants i alguns arguments que ja he transmès a la companya per si li han de servir. L'han sorprès, ha volgut saber les fonts, perquè li he dit que havia comentat amb gent la conversa que havíem tingut... li he dit que éreu uns amics, alguns dels quals us dediqueu a la docència. Que ja és això, no? Hahaha. Moltes gràcies, de veritat.

    Carme, molt bon apunt aquest, i em sembla que li comentaré a la companya, per deixar-la més tranquil•la. És veritat, que no traiem pitjor nota en espanyol que els nens de la resta de l'Estat, en això no vaig pensar perquè no tinc les dades al cap, sort que em veniu a rescatar els docents i els que esteu acostumats a treballar amb nens i nenes. Realment, estem molt lluny d'assolir la normalitat. A l'escola s'intenta, però fora, en el món dels adults, la presència de l'espanyol, almenys a la corona de Barcelona, és tan flagrantment estesa que ningú diria que a les escoles s'estudia només en català. Per això no ens podem confiar ni relaxar en aquest tema, en quatre dies el català seria residual.

    Jo rai!, l'escolarització del nen ja està decidida, i a mi no em sembla malament la tria, pel cas concret d'ells. Han decidit portar-lo a una escola concertada en la que s'imparteixen classes a parts iguals entre català, espanyol i anglès. Ens pot semblar poc català, però pensa que alguna altra companya estrangera que tinc directament obvia la part del català amb el seu fill... Parlo del cas concret, per la seva situació personal. Està clar que al nen no li faria cap mal estudiar només en català, però pensa que són gent que venen d'Anglaterra, abans treballaven allà. Van haver de marxar i van anar a parar aquí, però cap dels dos és d'aquí, igual que tampoc eren d'Anglaterra. La sensació de temporalitat és molt gran, i a més a la feina ara mateix ningú ens garanteix que l'empresa tingui el futur assegurat, així que d'aquí quatre dies poden veure's obligats a marxar de nou. Tot el català que hagi après el petit estarà bé, però és imprescindible que aprengui anglès, com haurien de fer tots els nens, per altra banda, que el nivell que tenim és lamentable. Em sembla una bona solució per ells, però en cap cas per algú que hagi nascut i viscut aquí, i que no tingui cap ganes de marxar.

    M.Roser, el 50-50 a l'escola no és suficient, precisament perquè a la vida quotidiana no existeix això. Cal decantar molt més la balança cap el català, perquè en unes quantes generacions s'equilibri la balança, i llavors es podria començar a plantejar. Tot això, és clar, si no és que en un mes assolim l'independència, que llavors ens hem de començar a comportar com un país normal ja.

    Sergi, quan nosaltres estudiàvem era diferent. Tot just eren les beceroles de la immersió lingüística, i tot procés porta un temps, tot i que la meva escola era una mena d'oasi en aquest sentit, i sí que s'hi practicava la immersió a tots els efectes, en això vaig ser afortunat. La cosa canvia molt a l'institut, on no hi ha tanta obligatorietat, no? Però a primària suposo que ara és més normal que les classes siguin totes en català. Per altra part, l'exemple aquest del teu fill (per cert, és un crac), m'agrada molt com a argument. Per aquells que diuen que els nens no aprenen espanyol a l'escola, però no obstant, surten de l'escola sabent-ne. Per tant, alguna cosa passa aquí. Si no l'aprenen a classe, l'aprenen amb els companys, a la tele, en els llibres, o on sigui. I al final, no tenen un nivell pitjor d'espanyol ni nens de la resta de l'Estat, ni del propi català que estudien a totes les assignatures. Sorprenent, oi? Continua a baix

    ResponElimina
  13. Voldrà dir que el sistema, com tu apuntes, no és gens dolent, i dóna resultats. I a més els resultats són en les dues llengües, a diferència del que s'entesten a dir alguns, que evidentment saben que funciona, però el seu objectiu és destruir el català, i practiquen la mentida repetida mil cops. Algú al final els acaba creient.

    Maurici, així és. Aquest argument va acabar provocant el silenci. També era que me n'havia d'anar a treballar, que se'm feia tard. Perquè una cosa que no he mencionat és que la noia amb qui parlava és la meva superior, hahaha. Però la conversa va ser prou interessant, la veritat.

    Xavier, perquè el teu cap està tan lluny d'Espanya com ho està d'Indonèsia o Myanmar. El meu també, en cap cas em sento representat, ni proper, a l'Estat espanyol, ni em sento ni em sentiré mai espanyol. Per tant, vull un país normal en el que la llengua sigui pedra angular, i s'estudiï i es parli bé. El català a tot arreu, no només a l'escola, sinó 100% de pel•lícules doblades, 100% de llibres traduïts, i mitjans de comunicació plurals i en català. Un país normal. Però pensa que, fins i tot si esdevenim independents d'aquí a un mes, el procés per assolir això encara trigarà molt, ja ho veuràs.

    Elfreelang, com a mínim veuen que hi ha respostes, que no ho fem tot perquè sí, o per odi a Espanya, o per molestar. Els intento fer veure que no, que no sentim odi cap a ningú, sinó que només volem allò que considerem nostre i, això sí, treure'ns de sobre algunes rèmores.

    Helena, no és qüestió d'independentistes o no, és qüestió de ser catalans, del complex d'inferioritat de sempre, que ens han prohibit parlar català, que ens han convençut que la nostra llengua era provinciana i inferior, i que si eres una persona de bé havies de parlar en espanyol, per respecte. Jo també intento adreçar-me a la gent sempre primer amb català, i molts cops quan em pregunten contesto en català, encara que m'hagin preguntat en espanyol. A canviar de llengua sempre hi som a temps. Mostrar quina és la nostra i que no ens avergonyeix, ho perdem una miqueta més cada cop que no la fem servir.

    Glòria, sí que els entenen, sí. Una altra cosa és el que decideixin fer amb el seu fill, no crec que canviïn d'opinió, però ja he dit més amunt que en el seu cas concret l'opció que han triat em sembla bé, ja que la inestabilitat de les seves vides fan més que recomanable que el seu fill parli sobretot anglès. Entre tu i en Sergi, a més, m'heu obert els ulls a un altre argument: tot i que molts nens i nenes fan vida en català i estudien totes les assignatures en català, l'espanyol l'aprenen sense cap problema, encara que no sapiguem massa per què o d'on el treuen, l'aprenen.

    Gemma Sara, qualsevol tipus de discriminació, per definició, no està bé. Però en alguns casos, com el que ens ocupa i d'altres, és l'única manera per aconseguir normalitzar una situació. Un cop normalitzada, però de veritat, ja no cal afavorir ningú, perquè tothom, o totes les coses, parteixen amb igualtat d'oportunitats. Quan passa això? Difícil de saber-ho, la veritat. Però en el cas de les dones, com en el cas del català, encara hi ha molt camp per córrer, i per tant, de vegades s'ha de decantar una mica la balança perquè el retrocés no sigui brutal.

    ResponElimina
  14. És una qüestió d'argumentari: si qui tenim al davant no ens escolta decidit a no sortir dels seus prejudicis, no costa gaire entendre -com a mínim entendre- perquè tants catalans n'estem fins als collons, de l'estat espanyol.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.