dijous, 3 d’agost de 2017

Dejuni

Aquest post d'en Pons m'ha fet recordar les meves èpoques de la carrera i com gaudia de tots els temes que feien referència a la regulació del metabolisme, eren les meves assignatures preferides, encara que curiosament sempre treia millor nota a les de microbiologia. En el seu post, que hauríeu de llegir, ens explica com n'és de dolent el sucre, per la salut, però els sucres són alhora absolutament imprescindibles pel nostre metabolisme. Precisament, allò que anomenem metabolisme central es basa en la química de la glucosa, que és una unitat del conjunt de molècules que anomenem sucres: un monosacàrid. A partir d'ella obtenim energia i també esquelets de carboni per construir la majoria de molècules que tenim al cos. La trobem en tots els aliments, formant cadenes amb altres monosacàrids i ella mateixa, en moltes formes diferents, però està a tot arreu.

Saludeu a la glucosa, oi que és mona? D'aquí.
A mi m'agradaria parlar de què passa quan no n'ingerim, de glucosa. És a dir, quan fem dejuni. Si els nutrients i l'energia l'aconseguim amb la dieta, si no tenim aport d'aliments què passa? Doncs que la fisiologia s'ha d'adaptar a la manca de glucosa, precisament. Els nivells en sang s'han de mantenir estables i el marge és molt petit, com el del pH, així que si veieu tractaments miraculosos que prometen variar això, en realitat us volen matar. Els nivells circulants són constants perquè, entre d'altres coses, el cervell no menja altra cosa que glucosa, a diferència de la majoria dels altres teixits. Hi ha una primera fase, que dura des de 6 hores després d'haver menjat fins uns tres dies. El que primer gastem són els excedents de glucosa que s'han emmagatzemat en forma de glucogen al fetge i als músculs. Quan s'acaba, es comença a fer glucosa nova pel procés de gluconeogènesi. Per fer-la cal material, i aquest s'agafa de les proteïnes, és a dir, que ens carreguem sobretot múscul per poder mantenir els nivells de glucosa.

Al mateix temps, perquè puguin menjar també els altres teixits, es comencen a degradar lípids (greixos), dels quals s'obté molta més energia que amb la glucosa, però mentre hi ha glucosa el cos es dedica a guardar-los i tira amb ella. Els greixos es guarden en forma de triglicèrids, que són tres àcids grassos enganxats a un glicerol. El problema que tenim és que a partir dels àcids grassos no podem fer glucosa (al revés sí), però amb el glicerol sí, així que també hi ajuda. Quan segueix sense entrar glucosa al cos, la degradació de lípids augmenta, i la de proteïna para una mica, perquè no en podem prescindir tant. Així ens anirem aprimant sense perdre excessiva massa muscular, però si el dejuni es prolonga durant setmanes, al final el cos tira del que pot i torna a gastar proteïnes del múscul i d'on sigui, fins i tot fa servir cossos cetònics, que són productes metabòlics que no es generen en situació de normalitat, però en aquesta crisi algunes rutes metabòliques estan bloquejades, i s'acumulen productes poc habituals. Aquests cossos cetònics poden alimentar fins i tot el cervell, en el pitjor dels casos.

I bé, arribats a aquest punt, més val que aconseguim alguna cosa per menjar, sinó malament. Em podria allargar molt més explicant això, però m'embolicaria, i com podeu pensar ja ho he explicat de manera molt simplificada i estalviant molta informació. En resum, la glucosa és essencial i el cos fa de tot per mantenir-ne els nivells. Les fons que he fet servir són la meva memòria, i alguna consulta puntual a la xarxa per no equivocar-me massa. Espero que no s'hagi fet massa pesat!

17 comentaris:

  1. Pesat gens.....el que em ve de gust ara és menjar-me un donut.
    Tens una bona memòria....

    ResponElimina
  2. Així doncs, què hem de fer, prendre sucre o no?
    A mi el cafè amb llet m'agrada sense sucre, però el te m'agrada ben ensucrat... No sóc fanàtica del sucre però a vegades em ve de gust el dolç...
    No sé... no hi entenc d'això.

    Clar que en PONS s'ha de cuidar més perquè és diabètic, però després pren cervesa (au, renya'l!!)... el meu nebot gran (21 anys) també és diabètic, dels de punxar-se un munt de vegades al dia... per sort no és gaire llaminer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No s’ha de prendre sucre. Els aliments tenen més que sucre suficient per si mateixos i qualsevol sucre que afegeixis de més a més estaràs ingerint més sucre del què el teu cos necessita, tal com diu en Xexu tots els aliments porten glucosa. Si vols endolcir el té et recomano que facis servir un edulcorant artificial, i no, no tinguis cap por de la paraula “artificial”, la insulina del teu nebot també es totalment artificial (i a més a més transgènica per més inri) i ben necessària que és per ell.

      Fes el que jo et digui no el que jo faci. Si bé es cert que les conseqüències del sucre alt en un diabètic són més greus que en un no-diabètic, no són cap broma en cap dels dos casos.

      Elimina
  3. Gens pesat... m'ha agradat llegir-te. I saber que el sucre no és tan dolent. (Avui en dia està crimilalitzat del tot) I que una mica ens fa falta. Sense passar-se. S'ha de cuidar bé el cervell, no? Jo crec que no menjo gaire sucre, però alguna galeteta de tant en tant que no me la prenguin. M'encanten les galetes.

    És que avui en dia s'exagera molt tot. L'altre dia em van arribar a dir que a la amanida millor no posar-hi tomàquey perquè porta massa sucre. Au, va, home! Estic segura que menjar tomàquet no pot ser dolent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El sucre no es tan dolent, igual que l’arsènic no es tan dolent mentre no sobrepassis una certa dosis... El sucre es totalment necessari per viure, això es indiscutible però quan jo dic sucre no em refereixo als granets blancs que veus per sobre d’un dònut, em refereixo al sucre que ja porten absolutament tots els aliments sense necessitat d’afegir-ne externament.

      Efectivament el tomàquet porta sucre, es aquest un motiu per no menjar-ne? Absolutament no! El sucre del tomàquet està barrejat amb la seva fibra de tal manera que la absorció d’aquest sucre es més lenta i per tan més adequada pel cos, es a dir, l’indeix glucèmic del tomàquet no es gaire alt (tot el contrari que l’indeix glucèmic del sucre en pols que es molt molt alt). Una altra cosa seria que em diguessis el suc de tomàquet, si prens el tomàquet en format suc et carregues tota la polpa i la fibra desapareix, per tan l’index glucèmic d’aquest tomàquet en suc es més alt i aquest si que no es convenient. Resumint, no s’ha de tenir por del sucre que portin les fruites, les verdures, les llegums, etc, sempre i quan sigui en format peça de fruita o verdura, però si que s’han d’evitar els sucs, siguin fets manualment a casa i per suposat amb més raó si son industrials independentment que diguin que no porten sucres afegits.

      Si vols menjar galetes hi ha alternatives més saludables com ara fer-te tu mateixa les galetes, evita les farines refinades que tenen un índex glucèmic alt, les farines integrals també, tot i que no tan, millor fer servir civada o també sègol o sèsam o altres tipus de gra amb índex glucèmic més baix. Es més feina si, però es que menjar sa comporta sempre més feina, ho sento.

      Elimina
    2. Gràcies pons, per primer cop he entès la diferència dietètica entre menjar la fruita sencera o beure el suc.

      Elimina
  4. La meva àvia ja em deia allò de que "totes les masses, piquen" i crec que tenia tota la raó. Abusar del sucre és dolent, sens dubte, però seguir una d'aquestes dietes "miraculoses" que no contenen part dels nutrients que necessitem tampoc és bo, ben al contrari.
    De vegades, el que ens caldria és una mica més de sentit comú. Hem de menjar de tot però sense abusar de res. Tan fàcil (o tan difícil) com això.

    ResponElimina
  5. Jo preocupo de la gent d’un problema de primer ordre que es l’excés de glucosa que hi ha en l’alimentació actual i vas tu i parles dels problemes de no obtenir suficient glucosa, sent aquests molt menys habituals ja que qui coi es passa dies dejunant per voluntat pròpia? Algun sonat que segueix alguna dieta esbojarrada i sense sentit, però per sort són una petita minoria. Com bé dius la glucosa està per tot arreu i mengem el què mengem n’obtindrem, per tan el problema habitual està en consumir-ne en excés i no en defecte. Amb posts així només fas que confondre la gent mira sinó l’Assumpta i el seu ensucrat té o directament el monstruós dònut d’en Joan Gassull.

    ResponElimina
  6. m'ha agradat llegir-vos tant al pons com a tu , anvers i revers de la glucosa ....jo no en se tant com vosaltres però recordo una assignatura que vaig tenir fonaments de biologia i entre altres ens van parlar del mecanisme de la glucosa, el glucogen al fetge i tal, hi ha règims perillosos per la salut i el dejuni potser bo si es fa un parell de dies ...més es posar en risc els nostres òrgans....m'he recordat de la famosa dieta Duncan en la que es veu arriben als nivells cetònics.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans de començar qualsevol dieta el primer que s'ha de fer es visitar un metge nutricional, ja que la genètica de cadascú juga un paper molt important, i el que a un li funciona a una altre no té perquè fer-ho, a més calen proves per saber com reaccionarà el cos a una determinada dieta. Per una banda la dieta Dunkan fa bé en recel·lar dels glúcids (sucres), però per l'altra continua desfasada donant-li la culpa als lípids (greixos), si no es vigila això pot comportar algunes mancances.

      Elimina
  7. tot excés per defecte o per massa és dolent ....

    ResponElimina
  8. Jo no tinc cap por als sucres, tot el contrari, el meu cervell els necessita i m'ho recorda contínuament, per ser exacta cada tres hores. Un pes baix també és un problema pel qual ens cal una dieta.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a tots els que heu comentat, especialment a en Pons per la inspiració i per les respostes als vostres comentaris. Esperem que s'hagi entès tot plegat i que us hagi semblat interessant. El meravellós mont de la ciència, ja sabeu!

    Sr. Gasull, normal! Massa esforços si no hi ha glucosa, així que millor menjar el dònut. En realitat no, perquè els excessos de sucre són pitjors, fan el sentit contrari, a banda de causar algunes malalties. M'agradaven molt aquests temes, i sí que he consultat algun tema concret, però al nivell que ho he explicat encara hi arribo força. Se suposa que amb el que vaig estudiar podria aprofundir molt més. No he parlat de com passen totes aquestes coses, què les desencadena, només per posar un exemple.

    Assumpta, no hem de prendre aliments massa processats ni amb sucres afegits. Aquesta és la teoria. Menjant normal l'aport de glucosa està més que garantit. Com tot, els excessos és que que no va bé. Jo sóc tant de dolç com de salat, m'és igual què em posis a davant, hahaha! Es pot mirar de reduir el sucre que afegim, però en realitat no hem de confondre el sucre del súper amb els sucres que estem parlant. Els glúcids, els sucres dels que parlo jo, estan a tot arreu. Per exemple, una patata no és dolça, però té una grandíssima quantitat de midó, i el midó no és més que llarguíssimes cadenes de glucosa ramificades d'una manera especial i concreta, no té gust dolç, però la glucosa hi és. El sucre del súper en realitat és sacarosa, que és un disacàrid, format per dos monosacàrids, la glucosa i la fructosa. La fructosa també la fem servir per obtenir energia, però no pot substituir la glucosa en els nivells circulants ni com a aliment del cervell, per exemple. I és clar, els diabètics tenen problemes amb tot això, no aconsegueixen que la glucosa que mengen arribi als teixits, perquè va per la sang i no tenen insulina, l'hormona que fa que els teixits la puguin agafar de la sang. No tenen insulina o són resistents a ella, hi ha diferents tipus de diabètics, encara que en Pons no ho reconeixerà mai. Però els que són resistents no s'injecten insulina, els que no la produeixen sí.

    Carme, avui en dia tenim massa informació, i massa gent que vol fer diners a costa de fer por a la gent i que els facin cas. No hi ha res contra els tomàquets, que jo sàpiga, els pots posar a l'amanida tranquil•lament. El problema aquí és que barregem (jo mateix ho he fet), el concepte sucre del supermercat, i el concepte sucre per a un bioquímic. En bioquímica els sucres són els glúcids, una família de molècules dels quals la glucosa és el representant central, però és una única unitat que pot formar grans molècules unint-se amb ella mateixa i altres. El sucre del súper, com ja li he explicat a l'Assumpta, és sacarosa, glucosa+fructosa, i si en prenem molt a més a més de la dieta normal, sí que pot ser perjudicial perquè és un aport molt net de glucosa, i a partir d'ella es poden fabricar greixos, i l'excés pot comportar algunes malalties. S'ha de prendre amb moderació, però els sucres que porta un tomàquet, per exemple, són els que van bé, perquè a banda d'anar acompanyats per altres coses força beneficioses, ens aporten la glucosa que necessitem per anar funcionant.

    ResponElimina
  10. McAbeu, exactament. Tan simple, tan complicat. A la dieta hi hem de tenir carbohidrats, greixos, proteïnes, i les vitamines necessàries per funcionar bé. Aquestes molècules es troben a tots els aliments, perquè els aliments que consumim un cop van estar vius, i per tant les contenien, en major o menor mesura. Com ja deia més amunt, hem de diferenciar entre el sucre del súper i els carbohidrats o sucres que mengem. Com que l'aport glucídic ja el tenim amb els aliments que mengem, sobretot pasta, arròs o patates, en realitat no ens cal menjar-nos un dònut, que és un aliment processat i amb molts sucres afegits i greixos perquè tingui bon gust. Però un de tant en tant tampoc ens hauria de matar! Saps què passa? Que els lípids, els greixos, són el que donen bon gust i que fan bona olor. Una putada, hahaha. Tot allò que sigui molt saborós senyal que porta greixos...

    Pons, fas una classe magistral a l'Assumpta i a la Carme, cosa que t'agraeixo, i entre això i que jo ja tenia preparada per ella l'explicació de la diferència del que entenem com a sucre i el que són els glúcids, suposo que ens entendran molt millor. Ja ho dic en algun lloc que prendre un excés de sucre és dolent, més que no prendre'n gaire, perquè mentre tinguem aport d'aliments el cos ja se les va manegant per fabricar la glucosa necessària. Però noi, a les classes de metabolisme ens explicaven casos concrets, com ara la diabetis i el dejuni, i aquest últim sempre m'havia agradat per les fases metabòliques i com s'adapta el cos a una situació que espera que sigui temporal. Si no menges més, acaba en mort, és clar, però ens adaptem molt bé per poder durar el màxim possible. No et queixis tant, que has estat tu qui m'ha fet recordar aquelles classes...

    Elfreelang, les dietes miraculoses no funcionen, així en general. Funcionen sempre al principi, perquè generalment estem molt passats del pes que ens cal, i llavors perdre uns quilos és relativament fàcil a poc que ens hi esforcem. Però quan parem la dieta, tornem a la normalitat. Com deia un company l'altre dia, l'única dieta bona és la que pots mantenir tota la vida, és a dir, una dieta equilibrada, saludable, amb dosis d'exercici, segur que així pots mantenir força la línia. Si és una dieta només d'un temps, i després fem com sempre, recuperem el pes, perquè a més cadascú té la seva morfologia, i el seu pes estable, així que si no forcem una mica la màquina, hi arribarem tard o d'hora.

    Consol, en realitat, tenir un pes més baix del compte és igual de dolent que tenir-lo més alt. Al final, el que es veu afectat és el metabolisme i els nivells d'hormones, i tant és una cosa com l'altra, són estats alterats. I efectivament, per augmentar de pes en persones que estan massa primes també cal una dieta, no n'hi ha prou amb anar al Mcdonald's cada dia, perquè s'ha de fer bé. Pensa que tot això s'ha originat per un post d'algú que és diabètic, així que per ell el sucre sí que és un problema. Per qui no ho sigui, pot no mirar-s'hi tant, però convé no abusar-ne. Ja no és una cosa d'estar gras o no, és per metabolisme i salut.

    ResponElimina
  11. Ui XeXu, ens has donat un classe magistral sobre la glucosa, t'he de dir que m'he perdut una mica...
    Sembla que de tant en tant està de moda fer sortir algun aliment que diuen que és tan dolent...Penso que el sucre, amb mesura( com tot) tampoc cal que que el criminalitzem.
    Recordo que va haver-hi un temps que l'oli d'oliva era dolent per no sé quantes coses i ho dic perquè a la meva mare li van prohibir i això que l'anàvem a comprar a un molí, ella l'havia de prendre de blat de moro...En canvi ara sembla que és la cura per a tots els mals! Penso que el sentit comú ja ens dirà que no ens passem, però , és clar com que diuen que és el més comú dels sentits!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.