dilluns, 12 de juny de 2017

Laser tag

Una imatge de la xarxa, per fer-se una idea. D'aquí.
A veure si això dels comiats de solter al final no estarà tan malament. Fa uns dies vam anar a fer una activitat amb els companys de feina perquè n'hi ha una que es casa, i la veritat és que va superar totes les expectatives. Es tracta d'un 'laser tag', una adaptació del 'paintball', aquella guerra amb bales de pintura, però que es juga en un interior fosc i laberíntic, i que no taca. Els participants porten una armilla que té llum en diversos punts, cada equip d'un color, i es tracta de disparar amb làser i tocar aquests punts de llum. Si et toquen, t'apagues i estàs uns segons sense poder disparar. A més, es van acumulant els punts que fas en funció dels companys que 'mates', i al final hi ha una classificació individual i per equips. La competició està servida!

Ho vam passar molt bé, i no només a la partida. A la prèvia, muntant equips, escollint companys i picant-nos entre nosaltres, i després comentant la jugada i lloant les habilitats d'alguns i algunes.  El millor del cas és que ha generat un bon caliu i ens ha posat de força bon humor. Tal és així que ja estem parlant de muntar una altra partida, encara que no tinguem cap excusa per fer-ho!

Suposo que a algú li pot semblar una activitat violenta, però és francament divertit i ningú pren mal, tret que xoquis amb algú o contra una paret, però es recomana no córrer pel laberint i es sancionen els moviments massa bruscos. Està pensat per gaudir-ne, no per fer-se mal. Es podria dir que és gairebé infantil, però els ganàpies segur que l'aprofitem el doble. I ja em podeu creure que, tot i no poder córrer, sues un munt! És molt cansat això de la guerra! Si finalment muntem una altra partida, no me la penso perdre!

16 comentaris:

  1. Com que no hi ha cap excusa ? Doncs apa Xexu, ja saps.... :P

    ResponElimina
  2. Espero que no soni gaire dur el que diré i el com, però jo trobo del tot innecessaris aquesta mena d'entreteniments. Potser si tenim un estat nou caldrà recuperar el servei militar i que la gent es desfogui allà, i tot pagat per l'estat: manutenció, roba i armament de debò.

    Un servidor va fer el servei militar, el de debò, el de la rojaygualda, i em remou l'estómac cada vegada que veig es frivolitza la guerra.

    ResponElimina
  3. tota cosa que serveix per treure'ns de la rutina és per mi molt benvingut, a tornar-hi.
    No sé perquè, però crec que el director anava amb l'equip contrari....

    ResponElimina
  4. A tu que no t'agraden els casaments, al final has trobat, en el comiat de solter, un dany col·lateral agradable.
    A veure si al final et casaràs només per poder fer un comiat de solter i jugar al laser tag!

    ResponElimina
  5. D'aquí als escape rooms hi ha un pas ...

    ResponElimina
  6. Doncs jo ho trobo força divertit, de fet ja m'agrada el de la pintura, o sigui que si a sobre no t'embrutes...Trobo que a més de ser un joc, també és una catarsi inofensiva, potser m'agradaria!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. Jo no hi podria jugar perquè estic lesionada permanentment, però em compraré un panell que controli totes les vostres armes i us provocaré interferències hahaha... m'ho passaré pipa!! :-DD

    ResponElimina
  8. Jo he fet les dues coses, paintball i laser tag, i m’agrada més el laser, es més frenètic, en el paintball quan et maten has d’esperar que matin a tothom per tornar a jugar, d’acord que el tema de fer-ho al aire lliure està bé, però el laser tag te l’avantatge que al ser més laberíntic hi ha més sorpresa i al estar més mal il•luminat dona més joc, a part que el laser tag es lleugerament més barat, però bé, les dos activitats m’agraden. Però per mi que sóc competitiu de mena la millor avantatge es que amb el laser tag malgrat que també vagis amb equip com en el paintball hi ha un rànquing dels morts individualment i de les teves morts també, ja saps, tot el que siguin llistes i rànquings m’agrada.

    PS: Això de no poder corre i fer moviments bruscs us ho devien dir a vosaltres perquè ja deveu tenir una edat i no volien trucar a l’ambulància, perquè a mi no m’ho han dit mai això...

    PS2: Per aquells que diuen que activitat així frivolitzen la guerra només dir que es tracta d’un joc només es per divertir-se, hi ha un munt de jocs que se li podria dir el mateix, quan jugues a un videojoc en primera persona de trets també es frivolitza la guerra? Quan ets petit i jugues a indis i vaquers també frivolitzes la guerra? Quan jugues al parxís i mates una fitxa també frivolitzes la guerra per què estàs matant....?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser caldria preguntar-se perquè els nens sempre han jugat a la guerra, no?

      I potser convindria que tothom, alguna vegada a la vida, tingués una arma a la mà i comprovés quina sensació li aporta. No creguis, alguns s'emocionaven i tot...

      Elimina
    2. La meva teoria és que ho portem a l'ADN. Genèticament descendim de caçadors que rebien un xut d'endorfines quan mataven una presa.

      La civilització consisteix en saber què fer amb aquests impulsos primitius. En general, totes aquelles activitats on ningú prengui mal em semblen una opció raonable (més que, per exemple, esports violents o actes de tortura d'animals).

      Si més endavant ens convertim en posthumans i volem eliminar aquest substrat violent de la nostra essència (per exemple modificant la nostra arquitectura sinàptica per rebre xuts d'endorfines quan recitem Shakespeare), ja seria un altre tema.

      Elimina
  9. Hi ha molts jocs que "només són un joc" i a mi no m'agraden perquè tot "joc" és un acte simbòlic i està carregat de valors. Dit això, com deia el capità Haddock: Tot va bé si acaba bé!

    ResponElimina
  10. No crec que passi res per jugar a aquesta mena de jocs, com quan jugàvem a matar a l'escola amb la pilota. Però a mi, concretament, no em fan massa gràcia i prefereixo el jocs pacífics.
    Ara, com diu el xavier pujol, ja tens excusa per casar-te!

    ResponElimina
  11. Bé, no tan pacífics, que ens fem unes lluites amb paraigües amb la Sara...

    ResponElimina
  12. Escolta, quan et casis no cal que em convidis al casament però si feu alguna activitat d'aquestes, no m'importaria venir. Podem fer bloggers contra no bloggers (emulant els solters contra casats). XD

    ResponElimina
  13. Vaig parlar-vos d'aquesta activitat perquè la vaig trobar francament molt divertida. He vist que ha generat certa discrepància, i això és bo, perquè ens permet debatre sobre els límits del que fem, i sobretot del que ensenyem als més petits. He intentat argumentar per què a mi no em sembla una activitat perillosa, i han sortit diversos arguments tant a favor com en contra. Ja m'agrada que tinguem debat! Moltes gràcies pels vostres comentaris!

    Carquinyol, ni de broma. Si algun dia em caso per papers, no ho sabrà ningú fins que no hagi passat.

    Maurici, em sembla comprensible que no t'agradi que es frivolitzi la guerra, i disculpa si els meus comentaris t'han semblat fora de lloc. Però no estic d'acord amb tu, és clar. Això del laser tag és com una mena de videojoc, s'assembla més a això que a un joc d'estratègia militar, la veritat. I no estic pas en contra dels videojocs dolents, sobretot perquè el primer que fa la canalla és esgrimir espases i pistoles, ni que sigui amb els dits. És possible que actualment estigui pitjor vist, i que no es deixi que la canalla jugui amb joguines 'violentes', però per mi el que importa és que se sàpiga diferenciar clarament què és realitat i què és ficció. A algú a qui agraden els videojocs de disparar no té per què anar disparant pel carrer a tothom. Si et treus aquesta mena de 'neguit' amb un videojoc, potser no necessitaràs emprar la violència per res. Per exemple, jo estic completament en contra del servei militar, i de la tinença d'armes domèstiques (puc estar en contra de l'armament que es ven i es compra per fer la guerra, però que jo hi estigui en contra no ho evitarà), però en canvi trobo molt divertits i desestressants aquesta mena de jocs, tant els virtuals (tot i que no hi jugo), com aquest de l'altre dia, en el que a més vaig suar força, que una mica d'exercici físic no està malament. No tenim perquè estar d'acord, jo només penso que cal saber distingir entre realitat i ficció, i que si confons les dues coses és probable que hi hagi problemes. Feina nostra la d'explicar les diferències. De fet, una de les conclusions que vam treure després de la primera partida va ser que, si la guerra de veritat és així, ha de ser un desastre, allà no es pot salvar ningú.

    Sr.Gasull, ens va sorprendre a tots, pensàvem que seria passa una estona i prou, però en vam gaudir molt. Hahaha, la cap de la nostra unitat va jugar només una de les partides, i sí, estava en un altre equip, però per sort és més la mama de tots que una figura autoritària, i ho va passar tan bé com qualsevol.

    Xavier, el concepte clàssic de comiat de solter, igual que el clàssic de boda, no m'atreuen gens ni mica, per no dir que em repelen totalment. Però la idea està canviant. Els comiats que he vist darrerament han perdut tota component sexual i de picardia, i són més una festa amb activitats poc habituals. I tot el que sigui jugar a mi m'agrada, així que ho he passat molt bé fent futbol-bombolla i laser tag. Però ja et dic jo que no em casaré per això! Sabent que m'han agradat aquestes activitats, no em calen excuses, només buscar un altre dia per fer-les.

    Anna, evidentment! Fa mesos que persegueixo fer-ne algun, però no ho he pogut concretar. Així que pugui en faré algun, és clar.

    M.Roser, jo també penso que té cert poder catàrtic, cremes adrenalina amb una activitat completament inofensiva, tot i que està basada en uns principis violents, però ja em diràs tu. Si ho expliques dient que la teva màxima preocupació és apagar els llums dels altres i preservar els teus, no deixa de ser un joc de nens. Jo ho vaig passar molt bé, prova-ho!

    Assumpta, o pots jugar en posicions defensives, parapetada en algun amagatall on no sigui fàcil tocar-te, i impedint que els altres arribin a la teva base. El que vindria a ser una franctiradora!

    ResponElimina
  14. Pons, com deus imaginar, a mi totes aquestes classificacions també m'agraden. Mirar qui ha matat més, els percentatges, tot això està molt bé, i no ho tens en el paintball. Com que no n'he fet, no sé dir quines són les parts bones, potser això de fer-ho a camp obert té la seva gràcia, però al laser tag li trobo més avantatges. Si et maten no fa mal, i fins i tot el fet que hagis d'esperar uns segons a poder tornar a disparar està molt bé. Et fa replegar-te i posar-te fora de l'abast del foc. A nosaltres ens penalitzaven si l'arma rebia algun cop, et passaves més de 10 segons sense poder disparar, i això és una eternitat! Sí que ens va avisar que, amb la foscor i el laberint, no s'havia de córrer perquè era molt fàcil ensopegar amb algú i fer-se mal, i tampoc no ens podíem ajupir ni estirar, és clar, per no rebre encara més cops. No sé, suposo que és un circuit molt per nens, però m'ho vaig passar molt bé. Ah, i estic molt d'acord amb tu pel tema que és un joc. Quan tu ho has comentat jo ja tenia redactada la resposta que li he donat a en Maurici.

    Consol, però precisament perquè són un joc segurament recreen alguna cosa de la realitat, i hem de deixar ben clar que no és real, que només estem fent veure que ens barallem i que ens disparem. Va ser un fart de riure i els dies després hem seguit parlant del tema de manera força animada, la majoria en vam quedar molt contents.

    Gemma Sara, com ja li he dit a en Xavier, ni de conya em caso. Bé, casar-se és una cosa, muntar una boda una altra. Si ens posem a buscar exemples, segur que hi ha moltes activitats que fem i que per nosaltres són totalment inofensives, però que tenen una base violenta. Una guerra de coixins. Tirar-se globus d'aigua. O les vostres lluites amb paraigües. Podríem prohibir-ho tot, però només fer-ho amb algunes activitats i altres no em semblaria una mica tendenciós. Com en tot, per mi s'ha de permetre molta cosa, però sempre ensenyant què és realitat i què és ficció. Segur que la Sara no va clavant el paraigües a la gent pel carrer, oi?

    Sergi, que no em casaré, quina mania! Hahaha. Mira, ho vaig trobar tan divertit que jo m'apunto a una partida! Però que sigui bloggers contra feisbucaires. En aquest cas als bloggers se'ns permetria el recurs del cop de culata a la cara, o de disparar bales de veritat al genoll.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.