divendres, 9 de juny de 2017

Bàdminton

A l'escola, a educació física, alguns trimestres fèiem algun esport una mica estrany, per sortir de la rutina. A la meva escola, que era una mica hippy i un oasi catalanista en un lloc força inesperat, els va donar per fer bàdminton. Vam passar unes setmanes aprenent els fonaments de l'esport, i la darrera part del trimestre fèiem un torneig per parelles. Nosaltres vam triar el nom de MDT, i el nostre logo era una estelada. He de reconèixer que llavors jo no sabia massa bé què significava això, el nom el va triar el company, però em va semblar bé quan m'ho va explicar. No sé quants anys devíem tenir, potser uns 10.

Aquest records m'ha vingut a la ment avui quan pensava quant temps fa que sóc independentista. He passat per períodes més calmats, o més laxes, però en realitat mai m'he sentit espanyol, i per tant hauria de considerar que ho sóc des de sempre, i fins el dia que pugui deixar de ser-ho. També m'ha vingut al cap aquell clauer amb l'estelada que vaig portar molt temps, que vaig anar a comprar a la secció local del partit del qual ara formo part, i al qual llavors no tenia intenció de militar. O aquella samarreta que misteriosament desapareixia i per art de màgia tornava a aparèixer a sota de tot del calaix. La meva mare havia corregut davant dels grisos a la seva època, no em volia veure igual a mi.

Tot això he barrinat avui quan han anunciat la data i la pregunta del referèndum d'independència de Catalunya. Un dia assenyalat, m'han dit després que antigament era 'el día del caudillo'. I una pregunta binària, sí o no, no cal donar-hi més voltes. Si vols una altra solució imaginativa, o imaginària, votes no, així de fàcil. He pensat que aquesta potser sí que és la bona, que amb els dirigents que tenim ara, i el suport de fins a 72 diputats (potser ara algun menys...), el tirarem endavant. Votarem. M'han vingut al cap tots els XeXus passats que han tingut els seus moments per recordar amb el sentiment català de protagonista, i potser tots aquests XeXus convergiran en un de sol que acabarà veient, finalment, allò que semblava només un somni irrealitzable. Ho tenim tant a la mà que ara no ho podem desaprofitar. Els XeXus futurs no m'ho perdonarien. 

11 comentaris:

  1. Jo també sóc independentista des de sempre. Quan tenia uns 10 anys (parlo de més de 50 anys enrere) era llobató a un agrupament escolta de l'Hospitalet perquè a Sants encara no n'hi havia cap.
    Quan anàvem de campaments cada vespre abans de dormir cantàvem un himne a la bandera de Sant Jordi, ja que la catalana estava prohibida.
    "Sons enemics s'han conjurat
    per fer-lo perdre i enfonsar-lo,
    feu-me valent i agosarat
    per si en la lluita he de salvar-lo.
    A aquesta llei d'amor
    jo em faig submís,
    Oh Déu empara el meu país."

    ResponElimina
  2. És tan fàcil com això, votar i ja està. Els que som independentistes des de sempre, els que ho són des de fa poc i els que, malgrat tot, no ho són. Democràcia vol dir això, que la gent voti, no?.
    I jo també penso que aquesta vegada serà la bona i que el referèndum tirarà endavant, si els del PP tinguessin tan clar que ho poden impedir no s'estarien gastant els quartos en campanyes publicitàries augurant l'ensorrament del sistema de pensions català en cas de guanyar el sí, una campanya que evidentment no aguanta ni un mínim anàlisi econòmic (ja va dir en Garcia Albiol que les dades eren "indiscutibles" no sigui que algú se les discutís i en descobrís la trampa) però que serveix per fer por als pensionistes, el mètode clàssic de qualsevol campanya electoral sense arguments.

    ResponElimina
  3. en el fons crec que som independentistes abans de que ens n'adonéssim, ho portem a la sang.
    A mi em fa por el resultat de les urnes, som molts però hi ha molt unionista encerclant-nos que farà el possible per recaptar molts no....
    Ho hem de fer entre tots, no ens relaxem ni ens acollonim

    ResponElimina
  4. A mi també m'ha portat records infantils , jo vaig viure aquests dies del caudillo XeXu ....i la prohibició de la llengua catalana, i la llei de vagos y maleantes ( que per cert ara se la podrien aplicar ) endavant i som-hi!

    ResponElimina
  5. Jo també sóc independentista des de sempre. Des que hi havia dia del caudillo. Ho porto a dins amb un convenciment crec que impossible de canviar.

    Me'n recordo del XeXu pessimista que deia que el nostre país no volia això, que fora dels nlogs, no notava ambient independentista. Espero que no tingui raó i que guanyem netament.

    ResponElimina
  6. Jo tampoc recordo des de quan ho sóc, però com que a casa de sempre s'ha respirat ambient català...El què passa que penso que es barrejava amb ser anti-franquista, doncs a l'escola quan ens feien cantar el "cara al sol", nosaltres ja li canviàvem la lletra!
    Per fi tenim data i pregunta, però jo tampoc no les tinc totes, perquè és veritat que a nivell general del carrer no es respira independentisme...
    Però primer que ens deixin votar i d'una vegada sortirem de dubtes!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. Jo sempre m'he sentit catalana. Ho sóc de soca-arrel. Però aquest sentiment independentista va anar creixent a mesura que vaig conèixer la nostra historia i vaig ser conscient dels greuges comparatius a que ens volen sotmetre pel fet de ser catalans.
    Ara és l'hora. Som-hi!

    ResponElimina
  8. A mi el que m'agrada veure és que aquells que es passen el dia amb la paraula 'democràcia' a la boca li tenen una por terrible a que la gent voti...

    ResponElimina
  9. Es clar, tothom de la catosfera es independentista des del dia que va néixer, molt abans que es posés de moda ser-ho, per suposat. Jo en canvi fins que no vaig veure les xifres de quan paga Catalunya i quan rep en comparació amb altres autonomies no li donava cap importància, sóc poc romàntic, què hi farem!

    Diguem pessimista però que s’hagi anunciat que hi haurà una votació el 1 d’octubre no la converteix en realitat, ja veurem al final què passarà, no vull tornar a fer una altra costellada.

    ResponElimina
  10. Va, que ja ho tenim a tocar. Que la nostra empenta no permeti als nostres governants recular ni una mica. El somni s'apropa, no el deixem escapar. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris.

    Xavier, això teu sí que són records! Mai he estat d'un agrupament escolta, però sé que els sentiments que s'hi apleguen són molt forts. Que recordis encara els himnes que cantàveu és una bona prova d'això.

    McAbeu, no ho deia pas per posar-me un carnet d'independentista genuí, eh. Només recordava el meu passat i veig que sempre he pensat així, n'exercís o no. Evidentment, de motius per voler un país nou, més net, més just i sense tants vicis en tenim molts. Els meus eren sentimentals, i ara estan carregats d'arguments. Els mateixos que pot tenir algú que no vol canviar res, però per dir-ho ho haurà de fer dipositant una papereta en una urna.
    L'Albiol s'està posant molt en evidència els darrers dies. Jo que segueixo les xarxes, li han dit de tot. Hi ha una conversa amb en Sala i Martín que el titlla de no saber llegir ni tenir el coeficient intel•lectual per tenir el càrrec que ostenta. I és que és això, no tenen arguments, només la por. Amb les dades a la mà, els números canten, i això és irrefutable. Que una Catalunya independent podria pagar millors pensions sembla un fet, sempre que sapiguem gestionar bé els nostres recursos i no gastem la guardiola de les pensions, per exemple, per donar més diners a l'exercit o als nostres amiguets banquers.

    Sr. Gasull, molts ho devem portar a la sang de veritat, ja que els meus pares ho són també, i ja ho eren llavors. Sindicalistes de jaqueta de pana, hahaha. No t'ha de fer por el resultat, de veritat. I mira que el que més desitjo en aquesta vida és la independència de Catalunya, però abans que res hem de ser demòcrates. La gent ha de votar, cadascú, un vot. Comptem-nos, i sapiguem realment què vol la gent. I si al final és NO, doncs ens haurem de fer fotre. Però sempre parlem de la voluntat del poble, i no podem anar en contra d'aquesta. Farem campanya pel SÍ amb tots els arguments. Nosaltres tenim la raó, ells només tenen la por. Si superem la por, ho tenim fet.

    Elfreelang, segurament, mirant com estem ara, és inevitable recordar per tot el que hem passat, alguns per moltes més coses que no pas jo, és clar. Ho tenim a tocar, però no està tot fet, així que a seguir.

    Carme, segueixo sense tenir-les totes, però la cosa ha canviat molt des de llavors. El meu entorn segueix sent molt dur, però he conegut persones que estan molt ficades en la lluita independentista, i això canvia la perspectiva. No serà fàcil, perquè jo mateix visc en un poble en el que l'obertura de col•legis no està garantida a dia d'avui. Encara hem de treballar molt, no per aconseguir el SÍ, sinó per aconseguir votar. I llavors, fer que el SÍ superi el NO. I no m'hi jugaria massa cosa a que siguem més nosaltres que ells, encara a dia d'avui, tot i que no cal dir que estem molt més mobilitzats i organitzats. Molta gent que no era independentista se n'ha fet davant tanta guerra de l'Estat, o no s'han fet independentistes, però consideren que l'única solució per canviar les coses, l'autèntica revolució, és trencara aquest contracte que ens escanya.

    ResponElimina
  11. M.Roser, ser anti-franquista hauria d'anar gairebé lligat amb voler ser un estat independent, almenys aquí a Catalunya. És cert que hi ha moltes altres lectures, que hi ha gent que odia la dictadura, però creu en unes bones relacions entre Catalunya i Espanya, però per mi la bona relació només es pot generar entre iguals, no entre un estat i una colònia. I a més, la dictadura no ha acabat, només té altres cares, altres eines i altres maneres. Per això encara avui ser anti-franquista no és una cosa del passat. Tu, com jo, vivim en llocs on precisament no es respira independentisme, però al 9N van sortir a votar moltes persones que SÍ, en el meu cas, moltes més de les que voten el partit que guanya les eleccions, i moltes més que les que voten als partits sobiranistes. Així que potser no es respira, però hi són, més dels que ens pensem. L'única manera de comptar-nos, ja ho dius tu, votant un referèndum, una persona, un vot. I sortir de dubtes.

    Glòria, ens sobren els arguments, em sembla. Només cal veure la independència com una possible solució, a dia d'avui probablement l'única, que tenim per escapar-nos de la mediocritat d'un estat molt ancorat al passat. Molts pensem que ens anirà millor pel nostre compte.

    Carquinyol, els seus motius deuen tenir, segur que els arguments que esgrimeixen són vàlids per ells, però per nosaltres no tenen cap fonament. Per nosaltres la democràcia és donar la veu al poble, per sobre de les lleis, que de vegades són injustes o estan mal formulades. Les lleis no poden anar mai per davant de la voluntat majoritària del poble. Que en aquest cas és poder votar, eh, no la independència. Això ja ho veurem.

    Pons, això que dius al final ho he anat dient jo també els darrers dies. Anunciar-ho no vol dir fer-lo, però tinc el convenciment que es farà, els que manen ara em mereixen més confiança que els que manaven quan es va fer la costellada, que per descomptat jo no vull repetir. Sobre la voluntat de cadascú, aquí no repartim carnets. Jo he explicat com ho he viscut jo, i vull creure que cadascú ho ha viscut com ho ha explicat. Ser un romàntic en aquest cas no serveix per massa. Amb ser pràctic n'hi ha prou, i de motius econòmics en tenim més que de sobres per voler gestionar els nostres propis recursos i que no se'n vagin a una altra banda i no tornin.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.