diumenge, 7 de maig de 2017

Quan era moda

La proposta de la Carme de que li expliquem records blogaires per celebrar el seu desè aniversari m'ha despertat molta nostàlgia, perquè quan girem la vista enrere en aquestes pàgines les hem passat de tots colors. Jo ja li he fet arribar la meva participació, i us animo a que feu el mateix, però m'ha remogut això de mirar enrere, veure el que érem, o el que ens crèiem que érem, i el que som ara. I recordar tantes persones, tants blogs, tantes participacions, tants bons moments, complicitats i fins i tot enrabiades. Una vida paral·lela a la que vivim fora, amb tots els ets i uts.

Tant la Carme com jo hem complert els 10 anys aquest 2017, i això sembla molt de temps. En la virtualitat, sens dubte, n'és molt. Hem conegut moltes generacions de blogaires, i n'hem vist marxar molts. Però hi ha una altra catosfera, aquella que ja existia quan nosaltres encara no hi érem. Aquella catosfera no ha desaparegut, però mai es va voler adaptar a la gent que vam arribar 'quan era moda'. Encara hi és, fa uns dies vaig estar descobrint amb sorpresa que alguns d'aquells antics blogs encara funcionen. Llegint-los vaig sentir que no formo part d'aquell món, com si em barressin el pas. És una percepció absolutament subjectiva, no cal dir-ho. Però em fan sentir petit, part només 'del que va venir després', que no era ja la catosfera pura. Eta una altra cosa.

De vegades val més mirar endavant, i no intentar formar part d'un lloc al que no pertanys. De totes maneres, els meus records blogaires no me'ls treu ningú, i m'acompanyaran sempre. Res no es pot explicar sense ells.

16 comentaris:

  1. Jo estic d'acord amb tu, no cal intentar formar part d'un lloc al que no pertanys. De fet, tot i pertanyent, de vegades tampoc...

    ResponElimina
  2. Llegir el que varem escriure anys enrrere i descobrir que encara ara pensem o som iguals és tot un acte de reconeixement.
    Hem de formar part de nosaltres mateixos i del entorn que ens hem creat, no podem anar amb blocs més antics perquè seria com fer jugar nens de diferents edats, cosa que pot funcionar però el més normal seria que no.

    ResponElimina
  3. Som el que som. No cal pensar gaire en el que no som.

    ResponElimina
  4. Jo existeixo una mica abans que tu i els teus, els amics de parvulari aquests que sou “vosaltres” que vau aparèixer en l’edat daurada dels blogs, però no sóc tan antic com els dinosaures aquests que parles, podríem dir que jo em vaig apuntar a la moda dels blogs dels primers, just quan va sortir el Blogger Beta (que seria el blogger que coneixem avui en dia) i això va fer més accessible el món dels blogs. Tot i que jo tenia el meu món amb els meus comentaristes fidels, un dia us vaig trobar a “vosaltres”, i el que es més important, vosaltres em vau descobrir a mi i de seguida em vau acceptar e integrar, en cap moment em vaig sentir fora de lloc perquè de seguida em vau començar a reconèixer la meva grandesa atorgant-me tots els premis c@ts i.... Espera no, no em vau donar mai ni un maleit c@t! No us ho perdonaré mai! Mira que me’n vaig amb els dinosaures de la catosfera pura, eh?

    ResponElimina
  5. La veritat és que crec que mai no he conegut aquesta catosfera antiga de la que parles. No m'ha fet falta, sempre m'he trobat bé aquí, en aquesta nostra blog-colla tan fantàstica!!!

    Jo crec que els blogers més antics que conec són en Deric que va fent i en Martí que crec que ja no s'hi dedica.

    ResponElimina
  6. Jo és que he sigut sempre de mitificar poc els mites per tant, i també sense saber ben bé qui són aquests de la catosfera antiga, m'atreviria a dir que ni nosaltres som tan impurs perquè se'ns exclogui de la "catosfera pura" ni ells són tan grans perquè nosaltres ens haguem de sentir petits. Admeto però que això també és una apreciació subjectiva meva. ;-)

    ResponElimina
  7. Dels companys que tenia al començament del meu blog, gairebé tots han desaparegut, de mica en mica n'han anat sorgint de nous a la catosfera i ara ja fa temps que em relaciono amb els mateixos...
    Ah, jo també li he enviat el meu escrit a la Carme!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  8. Sona molt dinosaure, tot plegat...

    ResponElimina
  9. els d'abans no sé qui són el meu blog en té vuit d'anys per ai mi tu, la Carme , el Mac , l'Assumpta , la Rits, i tants altres que s'han afegir més tard i ja formen part del meu món virtual, sou la meva gent ,els meus blogaires de capçalera

    ResponElimina
  10. El meu bloc també fa 10 anys enguany, així que som de la mateixa quinta, i tens raó, s'ha de mirar al futur que ja és prou complicat.

    ResponElimina
  11. Ja em perdonareu aquest post, són coses que sempre m'han sobtat, i m'han incomodat, que hi havia gent que no tenia cap interès amb els que veníem després, i bé, que potser no érem interessants, no ho sé. Però sempre m'ha semblat una mica de menyspreu. Bé, coses meves, moltes gràcies pels comentaris.

    Carquinyol, no sé si em porto les coses al meu terreny, i per tant no sé si t'he entès bé, però intueixo que tot i ser anterior a la meva època, tampoc combregues massa amb la generació primigènia de blogaires...

    Sr. Gasull, has trobat un bon símil, certament. Però alguns dels nens d'aquelles èpoques es van adaptar a jugar amb nens més petits, i els van acceptar. Altres tinc la impressió que van pensar que ells eren els purs, i que els que veníem després hi érem només per la moda. Insisteixo que és una percepció totalment subjectiva. Potser en alguns casos es tracta només de superioritat moral.

    Xavier, tampoc ho canviarem, depèn de nosaltres que siguem el que volem ser, i com volem ser.

    Pons, és que nosaltres som molt bona gent. Al llarg d'aquests anys hi ha hagut gent més implicada, gent que no tant, gent que només comenta uns quants blogs quan publica, i gent que hi som sempre. Entre tots hem anat fent un mapa blogaire, i saltant dels uns als altres hem conegut molts blogs nous, hem fet xarxa. Però segur que encara hi ha molts blogs per descobrir, i alguns que els és igual si els descobreixen o no, perquè són ells i la resta. També segur que n'hi ha que no han tingut tanta sort com el teu, no van trobar un espai en el que se sentissin còmodes, i van acabar plegant, sense acabar de trobar-hi la gràcia, a això dels blogs. I mira, gràcies a c@ts jo vaig conèixer moltíssims blogs, em va servir per veure bé el panorama, però després molts es van anar perdent pel camí. Entre els dinosaures també n'hi ha de més receptius, però d'altres sembla que no tenen interès en barrejar-se amb altra gent posterior, un cop els seus 'amics' van anar desapareixent. Vaig veure que tu comentes a algun d'ells, però no els he vist comentar a casa teva. Potser vaig mal fixat.

    Carme, en Deric és un autèntic dinosaure, però és diferent. En el passat estava més actiu i comentava més, però va saber adaptar-se a la gent que anàvem arribant. Ara té aquesta dinàmica de fer algun comentari quan publica un post, suposo que per 'avisar' que ha publicat, però també pot ser rotllo 'va, aquesta tarda la dedico als blogs'. Jo també em sento molt a gust amb la gent que he anat coneixent, però sí trobo a faltar que apareguin blogs de gent més jove, almenys que ens arribin. La mitjana d'edat de 'la nostra catosfera' comença a ser força alta.

    McAbeu, el que comentes tu és el que penso jo també, quan trec aquell puntet d'orgull. Però és més fàcil concloure que la catosfera és de tots i no és de ningú, tots i totes tenim els mateixos drets d'escriure i fer-la servir de la manera que creiem, a ser possible sense fer mal als altres, que sembla que per alguna gent, com a la vida no virtual, no és tan senzill. I això de la puresa, bé, és una manera de parlar, ja se sap. Aquells que defensen només allò que és seu i menystenen els altres se'ls pot descriure de moltes maneres. Si parlem de conjunt podrien ser sectaris. Si són únics, directament egocèntrics.

    ResponElimina
  12. M.Roser, de la gent amb qui més em relacionava quan vaig arribar en queden pocs, encara que de tant en tant algun d'ells treu el cap. Però he anat rebent amb els braços oberts les noves incorporacions i ara ja fa temps que em vaig relacionant amb la mateixa gent, però perquè tinc la sensació que no hi ha gent nova, o almenys no m'arriba o no hi arribo. Tant de bo aquest món virtual nostre encara estigués en expansió.

    Eva, doncs aquest dinosaure parla del caldo de cultiu primigeni.

    Elfreelang, no oblidaré mai els que ja no hi són, o hi són molt poc, aquells que em vaig trobar quan vaig arribar aquí, però tant si són d'abans com de després que jo, sempre he intentat ser receptiu amb tothom que venia amb bona voluntat. Al final, la nostra gent és aquella amb qui passem el temps, els mesos, els anys i ja gairebé les dècades!

    Jomateixa, mirem al futur, però no oblidem els companys de viatge! I sempre disposats a fer-ne de nous.

    ResponElimina
  13. Existia una catosfera "abans" que nosaltres...?

    Quines coses més rares que dius, XEXU!! :-DD

    ResponElimina
  14. No sé si aquests blogaires de primera generació menysprea als nouvinguts, la veritat és que si és així aquesta catosfera dels dinosaures no m'interessa gens ni mica.
    M'agrada aquesta. La nostra.

    ResponElimina
  15. Assumpta, existia, existia. I de fet, d'alguna manera residual, encara existeix.

    Glòria, quan dic que 'menyspreen' tampoc vull dir que els tractin malament, però sí que no han tingut mai cap interès, o no l'han demostrat, amb el que fèiem. I quan algú que té un bagatge i un prestigi, perquè va ser pioner, no et fa cap cas, penses que no ho fas bé, i que el que expliques no té interès. I potser és així, però un cop de mà per integrar-nos no hagués estat malament.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.