diumenge, 28 de maig de 2017

Electrodomèstics moderns

No és la primera vegada que parlo de bodes, però és que quan arriba la calor, sempre n'hi ha una o altra a la vista. Torno d'un cap de setmana de comiat de solter, que ha estat més una retirada d''amigotes' en una casa rural que un comiat com el que ens vénen al cap, amb una prèvia de partit de futbol-bombolla força divertida, val a dir-ho.

Si ja he criticat el fet d'haver-se de casar per estar tranquil davant d'imprevistos, o la manera de vestir-se a les bodes, què em queda? Doncs el regal, és clar. Us adoneu que faig servir el blog com a teràpia per treure'm de sobre totes aquelles coses que no m'agraden, oi? El regal als nuvis és un altre mal de cap. Abans hi havia una llista de noces, perquè la parella estrenava casa i convivència, i calia omplir-la de vida (i d'electrodomèstics). Però ara les parelles ja porten deu anys vivint juntes i no els falta de res. I com que rebran 50 caixes d'experiències i estades en hotels rurals, cal ser una mica més expeditius i imaginatius alhora de regalar.

El regal, que ara tot sovint acaba sent un ingrés en un compte corrent, serveix per pagar les despeses de la boda i el convit. Hi haurà qui aprofitarà per fer caixa, és clar. Però un cop més has de combregar amb els desitjos de la parella, i si ells diuen que la boda es fa allà on Crist va perdre l'espardenya, i que ens hi quedarem a dormir, no pagaràs l'allotjament i els àpats, però els pagaràs indirectament amb el regal que faràs. I està socialment acceptat que fer regal és obligatori, i que no serà un regal barat. I la pregunta és la mateixa de sempre, quina culpa tenim els altres, que no anem sobrats de diners, que dos es vulguin casar? Per sort, aquest cop serà algú molt proper. Però si no ho és, no passa res, la despesa és la mateixa.

26 comentaris:

  1. Ai, Xexu, quina raó que tens! Sort que tenim aquest racó per a fer teràpia, com tu dius. Jo crec que tb hi ha vegades que el faig servir per això. Jo, ja gairebé no vaig a cap casament ara (espera uns anys tu). Ara el que més m'arriba són notícies de separacions. I flipo! Perquè després dels muntatges que alguns han fet per a casar-se, alguns inclús després d'haver-se'n assegurat amb anys de convivència, la majoria després d'haver-ho volgut reafirmar amb alguna criatura...PAM!!! No ho aguanten més! Ja sé que tu no parlaves d'això, però és el que m'ha vingut al cap després de llegir-te i de les notícies que m'han arribat aquest cap de setmana.

    ResponElimina
  2. Ja ho va dir en Joan Capri: Els que es casen, ja que passen un mal moment, que se'l passin sols.

    ResponElimina
  3. Els casaments a la meva família són escassos, i això que som una família molt nombrosa.
    Cap a finals de juny n'hi ha un de previst d'un nebot, a uns 70 km. Sort que ells mateixos organitzen un autocar.
    Són tan poc freqüents que em ve de gust i tot.
    El regal? A gratar-se la butxaca, quin remei. Però aquests no em dolen, els nuvis estan il·lusionats.

    ResponElimina
  4. A mi no m'agrada gens anar als casaments, amb els numerets que s'arriben a fer!!! Els regals , penso que la majoria de nuvis els volen en diners que així paguen les despeses de la boda i crec que no està mal pensat...
    L'altre dia es va casar pel civil la meva nevoda, que ja tenen un nen d'11anys, més que res per no tenir problemes de papers...El jutge els va dir: -"Després de vint anys d'estar junts us voleu casar? us podieu haver decidit abans"...Ves per on , si a ell no li anava ni li venia!!!
    Per cert, al casament només hi havia els nuvis el nen i els dos testimonis...
    Bon dia, XeXu.

    ResponElimina
  5. Ja ho hem dit molts cops... a mi tampoc m'agraden els casaments. Els regals depèn, hi ha persones a qui fa il·lusió fer-los-hi i n'hi ha que ni mica, ni mica... però l'acabem fent, clar!!! quin remei!!!

    Pe

    ResponElimina
  6. Jo de moment no tinc cap caNsament a la vista però sé del que parles doncs ho he viscut vàries vegades.
    Quan em vaig casa per segona vegada, vaig posar dos condicions als convidats, una vestir com els donés la gana i l'altre no fer regal ja que ells no tenen la culpa de que ens volem casar. El convit ens el varem treballar nosaltres mateixos i la veritat és que va sortir una bona festa. El que passa és que si tu un dia et cases voldràs recuperar totes aquestes inversions....i això fa que la mala costum dels casaments no canvia mai.

    ResponElimina
  7. Els blogs sempre han sigut més barats que els psicòlegs, més útils, això ja no ho se.... A veure, casaments, altra vegada... Es dona per suposat que si vas a un casament pagaràs, però enlloc diu que sigui obligatori, no aniràs a la presó per anar a un casament sense fer regal, que després els nuvis et mirin malament, es possible. I si no vols pagar i no vols anar a menjar de gratis sempre pots passar del casament, ah, però llavors els nuvis t’agafaran mania per no haver anat al seu casament, si es gent que no es propera tampoc t’hauria d’importar massa, i si son gent propera ja sabran que odies els casaments i que ets pobre, i si son gent molt propera no et sabrà greu donar-lis calers. La civilització funciona així, si no t’agrada ja pots anar passant cap a la selva, perquè es l’individu que s’ha d’adaptar a la societat encara que tingui costums il•lògiques i no pas a la inversa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JO,EN AQUEST CASOS,HO SOLUCIONO FENT UN DISCRET INGRES I EXCUSANT L'ASISTENCIA.
      ELS BLOGS SON MES BARATS I EFECTIUS...TOTE LA RAO¡¡¡.

      Elimina
  8. Com?
    Aquest fragment no l'he entès:

    "Però un cop més has de combregar amb els desitjos de la parella, i si ells diuen que la boda es fa allà on Crist va perdre l'espardenya, i que ens hi quedarem a dormir, no pagaràs l'allotjament i els àpats, però els pagaràs indirectament amb el regal que faràs"

    Què vols dir que no pagues?

    El meu propi germà, de la meva sang, fill de mon pare i ma mare... li va sortir dels nassos casar-se a Lloret perquè el senyor és així.

    Jo em vaig casar a Barcelona, l'Església que vaig triar està a SIS minuts a peu de casa meva i el restaurant pel dinar a DEU minuts a peu de l'Església. Fàcil i senzill per tothom, fins i tot pels que venien de fora (clar, només et pots casar a UN lloc... a algú li toca desplaçar-se) era un desplaçament senzill i fàcil: anar a Barcelona, és ben comunicat, a l'Eixample... què més vols?

    Doncs no, el meu germanet a Lloret (no, no, ella no és de Lloret, cap dels dos... Ningú no era de Lloret, ni el capellà. Ningú) i nosaltres vàrem haver d'anar des de Reus, els meus sogres -als quals van convidar, detall que em va agradar força,- en Josep Lluís i jo, amb el cotxe dels meus sogres, perquè nosaltres no en tenim... au, a fer quilòmetres i, com els senyors es casaven per la tarda (que és més pijo que fer-ho al migdia, com vaig fer jo) i el convit era un sopar (no un simple dinar, com vaig fer jo) doncs van ser molts els convidats que van haver d'agafar una habitació al mateix hotel del convit per passar la nit i sortir al dia següent.

    De veritat penses que això ho van pagar ells? Ni en somnis!!

    Ho vàrem pagar nosaltres, de la nostra butxaqueta... Així que si et conviden a un casament i et paguen allotjament, menjars i tot, no et queixis!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo voldria que em convidessin a un casament i em paguessin un cap de setmana uaaaaaaaaaau :-DD

      Ah!! El regal el vàrem haver de fer igualment, clar...però llavors la nostra economia era molt més bona que ara i el vaig fer de bona gana (el regal)... ara bé, les despeses extra em van empipar, no per la quantitat sinó per la barra de fer-nos anar a la quinta punyeta, tan bonica que és Barcelona, ostres!!

      Elimina
    2. Ah!! I a mi m'encanten els casaments!! hehehe... m'agrada molt, m'ho passo bé, uissss... Són tan bonics! Tan romàntics!! :-DD

      Sóc l'única, oi?

      M'agrada ser especial :-DDD

      Elimina
  9. Què xulo això del futbol bombolla, no? claustrofòbic? De vegades penso que s'inventen activitats per omplir-nos les hores, per mantenir els infants que érem. És una mena d'esplai per adults. Això si, de paganini perquè totes aquestes activitats son cares de nassos.

    Pensava que criticaries els comiats, que tb son molt diners. Però si, el regal tb compta. I va sumant..... Creuo els dits, per sort a la meva colla pocs es casen. Però a més, naltres tenim un altre afegit, fer la sorpresa als nuvis durant el convnit. Els primers que es van casar els vam muntar una flashmob i va ser brutal. gent de tot el món (literal, des d'americans a japonesos passant per italians) ballant una coreografia que els havíen enviat gent que no coneixen per correu electrònic. El llistó va ser tan alt que semblava impossible superar-ho. Però si, una performance d'star wars amb darth vader i ioda, amb les músiques i espases làser va ser la sorpresa per al següent. Crec que ja no tenim idees, per això ja ningú es casarà a la colla.... hehehe...

    ResponElimina
  10. Fa temps que no vaig a cap casament, crec que amb això sóc afortunada.

    ResponElimina
  11. Les avantatges de ser un asocial és que t'evites coses d'aquestes

    ResponElimina
  12. Fa temps que no vaig a cap casament i la veritat que si em convidessin a algun em farien la pasqua. Abans, com bé dius, les parelles començaven una nova vida, una vida junts, amb la intenció que durés per sempre. I això era entendridor perquè no sempre se'n sortien, però s'intentava. Ara la mentalitat és "si no funciona pleguem". Pràctic, però poc romàntic.
    Trobo que casar-se està bé, sobretot si hi ha fills, tenir els papers en ordre és més important del que sembla. Ara aquestes festasses quan ja porten un munt d'anys junts i tenen fills ja grandets no les entenc, la veritat, quines ganes de complicar-se la vida i complicar-la als demés.

    ResponElimina
  13. XeXu, només et cal esperar uns deu anys, i s'hauran acabat les bodes, ara que després igual tornen a aparèixer...
    El regal, doncs sí, és una despesa, va amb el pack, no tinc una opinió formada, se suposa que ha de "cobrir" el convit, és veritat. Nosaltres com que al dinar només vam convidar la family vam estalviar molts regals a la gent i fins i tot van sortir de la cerimònia amb un regal: un disc que vam gravar. Per si vols donar idees als teus amics :) Ànims!

    ResponElimina
  14. La veritat és que sí, la gent cada cop vol ser més original i se'n van de l'olla, i ho acaben pagant els pobres convidats que no es salven de fer aquest regal, que ha de ser el resultat del calcul del que t'ofereixen "gratuïtament", més una quantitat, perquè els quedi regal... Realment és un alleujament que no et convidin.

    ResponElimina
  15. He pensat que una de les coses bones de fer-se -més- gran és aquesta: els casaments ja no sovintegen, i les comunions i batejos desapareixen! Genial!

    ResponElimina
  16. Caram, ja no estava acostumat a respondre tants comentaris! Moltes gràcies per fer-los. En general, ens molesten una mica aquestes cerimònies, no a tothom, que hi ha qui li agraden, és clar, però uns quants coincidim que no tenen massa sentit quan la parella ja fa molt que viuen junts i fins i tot tenen fills en comú. Però què hi farem, per més que en parlem, de la boda no me'n salvaré, tot i que en ser amics molt propers tampoc arrufarem el nas, i del regal tampoc!

    Laura T, no era aquest el tema, però no pot ser més escaient! És la constatació final que tot això no té ni cap ni peus. El que comentava, gastar diners en el vestit, en el regal, gran despesa en escenografia, en fer la comèdia del comiat i tota la pesca, si al final la gent s'acaba separant! Abans no era així, però ara és el pa de cada dia. Això que expliques ho he sentit molts cops, encara que per sort, que jo recordi, cap de les meves amistats que s'han casat s'han separat, encara. Però això de tenir fills, o fins i tot la gran boda, són intents d'aixecar allò que ja està una mica mort, i que acaba de morir amb la pressió de muntar-ho, o amb la tensió psicològica (irreal) que t'has lligat de per vida amb algú que saps que ja no t'aporta res. Tot plegat és coco, segurament, però llavors no emboliquis amistats i família en un festival que acabarà en no res. I encara pitjor, no portis una personeta a aquest món només com a intent de reflotar una relació...

    McAbeu, ja ho podrien fer així. I estranyament, no es percep com un mal moment... no sé com han aconseguit convèncer-nos del contrari.

    Xavier, naturalment, hi ha casaments més agradables que d'altres, o que ens vénen més de gust. Si és algú molt proper que a més demostra il•lusió per l'esdeveniment, costa menys fer l'esforç, que per mi és un esforç. Hi ha gent a qui agraden molt les bodes, eh? Però no seria el meu cas. Aquesta que em ve encara, perquè són amics molt propers, així que farem el que calgui, i ens gratarem la butxaca, és clar. Però ho farem més de gust que si fos algú amb qui no ens uneix tant vincle.

    M.Roser, potser no està mal pensat, però no és una mica injust que nosaltres, els assistents, paguem el sarau que només dues persones desitgen? Si és la seva opció, i val molts diners, les despeses que les afrontin ells, no nosaltres. I si no t'arriba el pressupost, no facis la gran boda, que a ningú no li fa res, només a tu. Però bé, dir aquestes coses està socialment mal vist, suposo. Com el que va dir el jutge que expliques, encara que qualsevol persona hauria pensat el mateix, però queda malament dir-ho. Ah, si algun dia em caso serà igual que la teva neboda, només pels papers i estalviar cabòries, però sense dir-ho a ningú prèviament.

    Carme, tant si et fa il•lusió com si no, el cas és que el regal no serà un detallet, sinó que t'hi has de rascar la butxaca. Llavors és quan un preu et sembla molt, moltíssim, per uns, però no tant per uns altres. Depèn de la relació.

    Sr. Gasull, dec ser un paio estrany, perquè segueixo aquesta norma de 'no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu', així que encara que hagi deixat ja uns bons diners en bodes, si es donés el cas que jo en celebrés una, en el meu cap encara pujaria l'aposta que vas fer tu a la teva segona. Avui hi pensava, tot i que el més probable és que si em caso serà com un simple tràmit sense mobilitzar ningú. Però en cas de fer-ho, diria que tothom ha de vestir com vulgui, i enviaria com anem vestits els nuvis perquè s'ho creguin. Diria que no s'accepten regals, i en cas de voler posar diners, aquests anirien a parar a una ONG, i l'àpat aniria a càrrec nostre, que ningú pagui res, que no tenen la culpa que nosaltres vulguem fer alguna cosa.

    Eva, tinc una tírria molt gran a aquestes coses, perquè no suporto sentir-me ramat, i a les bodes m'hi sento. Entre d'altres llocs. Les convencions socials en general no van amb mi.

    ResponElimina
  17. Pons, bé que acabo tragant al final, però si tinc un lloc per expressar la ràbia que em fan certes coses, no me n'estaré. M'adapto a la societat, però no per gust, perquè tenim massa collonades establertes, i a mi no m'agrada això. Massa coses mal vistes, o poc acceptades. És clar que segur que existeixen coses que a mi em semblaran inacceptables i altres en faran bandera, però com que aquí tothom es queixa, i el blog em serveix en part per a això, doncs així anem. Per sort aquest cop es casa algú proper, així que tot plegat no em semblarà tan inútil i desproporcionat.

    Oliva, bé, és una persona massa propera com per excusar-me, en aquest cas no podríem arreglar-ho així, o no hauríem, però és una bona solució. No sé si els blogs són més efectius que un psicòleg, però més barats segur que sí!

    Assumpta, explico l'experiència que tinc ara a tocar, però el post és una queixa en general per aquesta mena de coses. La parella que es casa ho fa lluny també, en una casa rural que segur que és un lloc preciós, però no hi ha ningú d'allà, ens hi haurem de desplaçar tots. Lloguen la casa pel cap de setmana, i qui vulgui s'hi pot quedar, és veritat que no t'obliga a buscar un hotel, però sí a desplaçar-te perquè ells ho han volgut així. I que sigui una mena de convit així et fa que vulguis compensar amb més diners al regal, perquè és clar, mira quant els costa a ells. Doncs mira, que facin coses més senzilles, i no ens hi haurem de gastar tants diners cap de nosaltres. L'últim post que vaig fer al respecte era una boda a Sevilla, en ple mes d'agost, i que segons el nuvi, el meu amic, era un pur tràmit, i només la feien gran perquè a ella li feia il•lusió, però que es casaven per papers, perquè viuen fora i anaven a tenir fills. Evidentment, les despeses i tot plegat, corrien a càrrec dels convidats. Després de pensar-ho molt, i com que a ell semblava que la boda li era igual, vaig decidir no anar-hi, per la despesa, per la calorada, i perquè m'havia d'agafar dies a la feina per anar-hi. Al final es va enfadar. Què hi farem. Només feia falta que em digués 'em fa molta il•lusió que sigueu allà en aquest dia tan especial, em sap greu tots els inconvenients, però us hi vull', i jo hi hauria anat. Però si a sobre del condicionants que et deia, jo odio les bodes, i ell mateix m'ho pintava com un tràmit... Amb tot això vull dir que quina culpa tenim els altres que una parella es vulgui casar? Per quina relació d'idees poden pensar que a nosaltres ens farà la mateixa il•lusió que a ells? És absurd. Poden agradar-te, però en general són una molèstia que compleixes amb més ganes o no, en funció de qui se't casa. Si fins i tot el que va fer el teu germà et sembla criticable, que ho és, i és per aquestes coses que he escrit el post, no tant pels meus amics, imagina quan la parella són algú no tan proper.
    Ah, ja saps que a mi els casaments no em semblen ni bonics ni romàntics. Potser ho eren abans, ara són falsos i ostentosos, només perquè a tothom li agrada ser el centre un dia o altre. Parelles que fa dècades que viuen junts, que tenen fills, fent la gran festa, com si signifiqués alguna cosa, o els hagués de canviar. Ho entenc si no vius amb l'altre i això és el principi d'un canvi substancial a la teva vida. Però si ja fins i tot se t'ha passat l'època de l'enamorament bioquímic, i ho fas només per la festa, per què tanta ostentació? Per què tant egocentrisme? Tenim conceptes molt diferents de què significa aquesta cerimònia, és clar.

    rits, no et sé dir quan va costar el futbol-bombolla perquè vam pagar un total per tot el cap de setmana, i va sortir d'aquell pot, ho va gestionar una altra gent. La veritat és que és molt divertit, però també cansat, la bombolla pesa molt i ho notes de seguida. També vaig pensar que podia ser claustrofòbic, però no m'ho va semblar, i t'hi veus prou bé a través de la bombolla. Continua a baix

    ResponElimina
  18. Els comiats de solter en general serien un bon blanc per les meves crítiques, perquè el concepte en sí el trobo més execrable que la boda i tot. Però si ho muntes per fer alguna activitat plegats, una bona barbacoa, piscina i molta cervesa, entre amics, no deixa de ser com una escapada de cap de setmana com una altra. En aquest cas no va haver-hi gaires elements que identifiquessin que allò era un comiat, i així no hi puc tenir res a dir.
    Pel que fa a les bodes, pinta bé això que dius. Està bé ser original i sortir-se de la norma i de l'encasellament d'aquestes cerimònies. A mi la caspa i l'olor a ranci em pot, però segur que si s'organitza alguna cosa original d'aquestes els nuvis ho agraeixen molt. Bé, has de saber a qui li fas, no fos cas que s'ho prengui malament. Però per fer coses d'aquestes sempre hi ha d'haver un grupet de gent que s'encarregui d'organitzar-ho tot i de mobilitzar els altres, i aquest no sempre hi és o està en disposició. Segur que, si ja ho heu fet, les idees sortiran per la propera ocasió i us tornareu a superar. Però cal posar-hi voluntat.

    Consol, per sort en el meu entorn tampoc és que n'hi hagi un cada setmana, però bé, un a l'any ja em sembla molt!

    Carquinyol, en quin moment t'ha semblat que jo era sociable? I no em puc evitar coses d'aquestes!

    Glòria, com pots pensar, a mi que es vulguin complicar la vida no m'importa, ja s'ho faran. Però que la vulguin complicar als altres ja és una altra cosa. Penso com tu, que si ja porten tant temps junt i volen formalitzar la relació per estalviar-se problemes, casar-se és la solució més fàcil avui dia, d'això ja n'hem parlat altres vegades, però fer un gran casament no té cap sentit. La vida no els canviarà gens ni mica. I els 15 dies de vacances els tindran igual! No entenc que tinguin ganes de fer la gran festa, després de tant temps junts. Però bé, el primer cas que expliques no em sembla tan malament. És veritat que ara les parelles no s'aguanten tant, però perquè la possibilitat de separar-se és molt més fàcil i no està mal vista. Si no funciona la cosa, et separes, o et divorcies si és el cas, i cap problema. Abans era molt més difícil, i com deia, no gaire ben vist. Així que casar-se de joves intentant crear una família i una llar és igual ara que abans, i és decisió d'ells, assumible que vulguin fer una festa. I si després duren o no, ja és un altre tema.

    Gemma Sara, d'aquí a deu anys s'acaben les bodes? Què saps que els altres no sabem?? Bé, suposo que et refereixes a l'edat, que quan ja estigui tothom col•locat, ja no se'n faran més durant una temporada. Fins després dels primers divorcis, o quan la canalla creixi. Bé, com que aquest cop es casen uns amics molt propers, deixaré de queixar-me, i encara que el regal em sortirà per un ulls de la cara (problemes de fer-lo conjuntament amb una gent que em triplica el sou, sense exagerar), ho assumiré i callaré. Que els nuvis ens han preparat un cap de setmana en un lloc xulo, i d'alguna manera s'ha de pagar, és clar. Però no crec que ens donin un CD...
    Jomateixa, es pot ser tan original com es vulgui, però hi ha coses que no canvien mai i que són 'obligatòries'. El regal, com dius, és una d'elles, i si ho hagués d'explicar, ho faria exactament com tu. Has de calcular el que t'ofereixen gratis, i posar una mica més de diners. Ja és això, però és una putada pels convidats. Que a més, molts d'ells tenen una relació no tan propera amb els nuvis, però han de pagar igual.

    Clídice, d'alguna manera ens hem de consolar, oi? Doncs el meus amics, que ja són granadets, sembla que es desperten tard amb el tema, així que encara em tocarà menjar-me'n algun més. De comunions, tot i que de canalla no en falta a l'entorn, de moment ningú n'ha parlat...

    ResponElimina
  19. Bé, potser no tenim idees tan diferents... Quan jo em vaig casar en Josep Lluís i jo no vivíem junts i a mi em representava força canvi ja que, a més, deixava de viure a Barcelona per passar a viure a Reus. Al pis no teníem ni una paella, ni una tovallola... tot havia de ser nou :-)

    Entenc que el teu amic que es casava a Sevilla no tenia dret a enfadar-se. Si ell mateix t'ho explica com un tràmit, doncs tu no tens per què pagar despeses "pels seus tràmits"...

    Però sí, en general m'agraden aquestes cerimònies... Si m'ho puc permetre també m'agrada estrenar alguna peça de roba bonica (jo que sempre vaig amb texans i/o pirates i samarretes a l'estiu i texans amb jerseis amplots a l'hivern) doncs alguna vegada posar-se una mica "maca" no em molesta... Tot depèn molt de la butxaca.

    La setmana passada van fer la Comunió els nens del meu grup i vaig anar amb texans! :-)) Uns texans molt "tradicionals" però de color negre -que sempre fa més elegant que el blau, i, damunt, una brusa arrugadíssima (perquè va així, clar) que vaig comprar aviat farà dos anys al C&A per posar-me-la el dia de les meves noces d'argent :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. La brusa arrugada és de roba fina (el meu aniversari de noces és el setembre) i té màniga fins al colze, més o menys... no és res de l'altra món però es veu arregladeta :-DD

      Algun dia li faré una foto i en faré un post :-DDD

      Elimina
  20. Assumpta, doncs això és el que deia. Segurament també em queixaria d'haver d'anar a un casament, o potser no, perquè no he anat mai a cap que signifiqués un canvi significatiu en la vida de la parella. Una parella que es casa per començar a viure una vida plegats, per formalitzar una relació que fins ara no s'havia concretat, pot semblar-me normal. Pot semblar-me normal en un altre segle, però bé, té una lògica. Casar-se per papers, perquè t'ho fa tot més fàcil, encara és més lògic. Però llavors no muntis una gran festa, si fa 10 anys que viviu junts, teniu criatures, i la veritat és que esteu més a prop de la separació que no de celebrar l'amor... però bé, això és una altra cosa. No les tinc totes que el meu amic no és prengués malament que no anés a la boda... tot i que penso que no hi tenia dret, haver-m'ho demanat, i allà hagués estat.
    Jo també sóc de repetir roba, perquè la que faig servir a les bodes no me la poso més. Sempre canvio alguna cosa, però per exemple, tinc unes sabates per les bodes, que no et pensis que són una gran cosa, però és que de sabates no en faig servir, jo, sempre vaig amb calçat més esportiu. Encara no tinc decidit com aniré, la boda és ara al juliol. Però bé, com que a la invitació posa que s'hi ha d'anar còmode, ho faré en la mesura del possible. Si després es queixen, perquè estic segur que els amics d'ella aniran com uns figurins, sóc capaç d'emprenyar-me. Per què la gent no diu les coses que vol, i després s'enfaden si no les fas? Si vols que vagi a Sevilla, m'ho dius. Si vols que em mudi, m'ho dius. Si no, jo faré el que em donarà la gana.
    Va aquest post!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.