diumenge, 2 d’abril de 2017

Una mala persona

I podem fer veure que les bodes, amb els seus comiats pertinents, ens fan il·lusió. I admetre que cal celebrar-les amb una gran festa, després de molts anys de convivència i totes les despeses compartides, com si calgués algun lligam més o canviés alguna cosa. Encara que no ho pensem. Podem fer veure també que els fills de tothom ens agraden i són una monada, que la canalla és una meravella i un regal del cel. I negar que són la pitjor llosa que pot caure sobre unes persones joves i plenes de vida. I ho farem perquè és el que volen sentir, no perquè ho pensem. Perquè dir-ho en veu alta et converteix, probablement, en una mala persona.

24 comentaris:

  1. Home... també depèn de com ho diguis...

    Jo crec que no he dit mai que una boda em fes il·lusió. Més aviat tothom sap que m'hi resigno quan és impresindible per la proximitat de la persona que es casa. I tampoc no sóc tan mala persona, ni crec que la gent ho pensi de mi. O potser els que dissimules són ells, he, he, he.

    La qüestió dels nens, crec que és més complexa, però tampoc cal passar-se. No es critiquen els nens dels altres. No es diuen coses lletges dels nens, però tampoc cal dir meravelles si no les penses ni les sents. A mi, en general m,agraden els nens, sempre que siguin "tractables". Tampoc ens han d'agradar tots i hi ha gent que crec que es mereixen que els hi diguem que ja s'ho faran ells i les seves criatures... i si són molt cansats, procuro no repetir gaire sovint.

    Hi ha una "norma" no escrita enlloc, que jo me la crec com a bon funcionament. Les parelles amb criatures, han de sortir amb parelles amb criatures i les que no en tene, amb els que no en tenen o bé amb els que tenen angurs on deixar-los de tant en tant.

    Hi ha poques persones, molt poques, que no tenint fills ells mateixos, els hi agradi anar amb els nens dels altres. No cal.

    I si els nens espatllen la vida o no, això depèn del punt de vista de cadascú. I cadascú ha de decidir el que vol. Si volen tenir fills, i tenen il·lusió, segur que serà bo per ells, perquè forma part del seu projecte de vida. Si et cauen com una llosa... no sé... per error? Jo mai no vaig veure els fills com una llosa... era una il·lusió i un projecte de vida. I era jove, eh?

    No crec que dir el que penses et converteixi en mala persona, no hauria de ser així. Una opinió és només una opinió.

    M'enrotllo i encara no sé si m'explico...

    ResponElimina
  2. Alguna d'aquestes coses no em fa massa el pes, però pel què fa els nens, això no ho dic ni ho penso, per la qual cosa ningú em pot acusar de mala persona!!!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  3. Jo era molt feliç quan em deixaven els nets i encara més quan els venien a buscar. Son esgotadors...
    Els fills s'han de desitjar perquè ser pare no és fàcil i cal energia i il·lusió per criar-los, per educar-los. Ara no és com abans, ara tot és pot planificar i és una opció de vida tenir-ne o no.
    No crec que pel fet de no t'agradin les criatures o per no desitjar tenir-ne es sigui una mala persona.
    Mala persona és qui les té i no assumeix la paternitat-o la maternitat- de manera responsable.

    ResponElimina
  4. Vols dir que és ser mala persona?
    Jo penso que és mala persona qui fa mal; és més, diria que ho és qui fa mal expressament, sabent-ho, tant si és pel propi benefici com si és pel "plaer" de fer mal.
    Ara, sortir-se'n dels convencionalismes, que no agradi el que "formalment" ha d'agradar, no fa d'un una mala persona; potser la fa més sincera (si és capaç de dir-ho obertament), més coherent (si obra en conseqüència) i, en qualsevol cas, la fa diferent.


    ResponElimina
  5. Potser sí que hi ha canalla sorollosa o que molesta. Al llarg de la meva vida m'he trobat adults molt pitjors. Veritables males persones, independentment de si són casades o no, de si tenen fills o no.

    ResponElimina
  6. Sembla mentida que algun cop estigui 100% d'acord amb el que dius. Estem arribant a l'apocalipsi ... ;)

    ResponElimina
  7. Avui et veig empipat, XeXu! Hauríem de poder dir el que pensem a cada moment, però ja saps que la societat no funciona així. El tema dels casaments crec que tothom ja ha evolucionat cap a la teva idea. Respecte als fills, jo crec que són com la vida mateixa; et porten moltes alegries, però també molts maldecaps. Per aquest motiu, dir que són la pitjor llosa per mi és una mica exagerat. A vegades et cauen a damunt, però a vegades també t'enlairen amb ells. Està clar que un ha d'estar molt convençut de tenir-ne perquè, alegries a banda, comporten una tasca laboriosa i contínua pràcticament des que els engendrem.

    ResponElimina
  8. Jeje, sembla que vas calentet, eh?

    El tema dels casaments no té gaire importància, però el dels fills ja és més delicat perquè el que tu expresses (o voldries expressar) és només la teva opinió: "I negar que són la pitjor llosa que pot caure sobre unes persones joves i plenes de vida".

    És molt possible que aquella parella de qui tu n'opines això pensin absolutament el contrari per molt que tu els vegis de bòlit i amb la llengua fora. Així que, com a mínim en aquest cas, fas bé de no manifestar la teva opinió obertament ;)

    La llibertat d'expressió sense respecte cap a l'altre no va enlloc.

    ResponElimina
  9. La culpa és dels pares que els eduquen pitjor impossible...

    Si has anat a un casament i has tornat (a part d'enfadat per la despesa que suposa i perquè, en general, no t'agrada anar-hi) fins els nassos és perquè hi ha pares que es pensen que un menjador (o un Jutjat, o una Església) és un Xiqui-Park on els seus fills mal educats poden cridar, córrer, embrutar i fer totes les maleses que vulguin sense ningú que els pari els peus.

    A mi, que m'encanten els nens i que n'hauria volgut com a mínim tres, també m'ha passat d'acabar fins els nassos de criatures sense cap mena de fre ni control, criatures a les que no es diu mai que no perquè no es traumatitzin de per vida, a les que es dóna absolutament tot el que demanen... hi ha nanos que ploren demanant als seus progenitors "compre'm alguuuuuuuuuu" (sí, el què sigui, tant hi fa... tenen de tot i volen una cosa nova.

    Fa anys, un dia, al Viena, en Josep Lluís i jo ens vàrem barallar amb un grup de parelles joves amb criatures. Nosaltres estàvem dinant tranquil·lament quan ens cau un avionet de paper a la taula... S'apropa un nen i, somrient, li tornem... al cap d'un minut un altre... la mateixa història... Un minut després un altre. Llavors ja, sense somriure "xato, vigila una mica on els tires, allí hi ha espai buit, estem dinant"... Quan van seguir caient els avionets a la nostra taula, ja vàrem cridar més perquè ens sentissin els pares (que, per cert, passaven fastigosament del que estaven fent els seus fills... ni els miraven) i quan, al final ja la cosa va pujar de to, aquella colla de gent (serien de la teva edat, XEXU hahaha) es van empipar amb nosaltres perquè "Bueno, què passa, son niños..."... Au, a cagar!

    Sí, son niños y muy maleducados (crec que no li vaig dir)

    Jo conec criatures adorables amb les que és un gust tenir una conversa, que saben no molestar, que se saben comportar ;-))

    ResponElimina
  10. Els casaments es continuen fent per què a un dels dos que es casen li fa gràcia, en casos estranys fins hi tot als dos, i per fer l’experiència més suportable conviden als amics, perquè sinó haurien de suportar només la família i això si que seria dolent. Es normal que no hi vulguis anar, però penses que per un amic s’han de fer alguns sacrificis i per tan i vas.

    Justament aquest cap de setmana passat un amic em va dir que esperava un fill, jo li vaig dir “Felicitats, però et compadeixo” i ell sabia que ho vaig dir per fer la gràcia, però que ho deia de veritat, perquè els amics em coneixen. En principi qui té un fill ho fa perquè es una persona que a avaluat els pros i els contres d’aquesta situació i considera que els primers superen els segons, per tan es una cosa que volen, i com que a vegades costa una mica portar a terme això del embaràs, ja saps, et veus obligat a tenir relacions sexuals i normalment més d’una vegada perquè la cosa funcioni, doncs es considera que quan finalment es deixa la dona en estat s’ha de felicitar els progenitors ja que han aconseguit el seu objectiu. Per part teva, tu pots ser una persona més raonable i veure com els contres superen als pros i per tan ser conseqüent i no tenir cap fill, però respectes la seva equivocada decisió i els felicites perquè es el què ells volien. Mala persona seria si no respectessis la seva decisió i agafessis el nadó dels altres i el llencis a les escombraries...

    ResponElimina
  11. Fa molt temps que no vaig a cap casament i me n'alegro. A segons quins comiats no hi aniria ni per obligació. Sobre els nens penso com la Carme i la Glòria, és bo tenir-los si ho desitges i sinó més val que no. Sobre els nens dels altres, la meva experiència em diu que és millor que s'ajuntin les parelles amb nens, i ja s'ho faran.

    ResponElimina
  12. Hi ha molta maldat en este món...

    ResponElimina
  13. Pots pensar el que vulguis, ho diguis en veu alta o no, però el ser una mala persona és una altra cosa.
    Jo, com gairebé tot els que han comentat, vaig a casaments més per compromís que per altra cosa i quan fan diana, ja no felicito a gairebé cap futur pare/mare. Jo vaig gaudir molt dels meus fills fins a l'adolescència. Des de llavors fins ara només em fan patir. Cadascú explica la pel·lícula segons l'ha viscut però les coses a vegades agafen uns caires molt complicats i ui, si es puguès tornar enrere... cal pensar-s'ho molt, però que molt bé. Però insiteixo, això no té res a veure en ser bona o mala persona.

    ResponElimina
  14. Crec que tenir fills és cansat, i de vegades sí que notes com una llosa, però després del moment-llosa pot venir el moment-bava, i aquests moments potser no es veuen tant des de fora. Però, ep, és una elecció, més o menys lliure (quan vols i no pots també és dur). No passa res per dir el que penses, no crec que els teus amics se sorprenguin, amb tacte i tenint en compte que tots són opinions, experiències, projeccions...
    I els casaments, benu, compartir una il.lusió està bé. Els comiats horteres potser no calen, eh???

    ResponElimina
  15. Temes punyets que, com era d'esperar, han despertat les vostres argumentacions, de vegades a favor, de vegades en contra, però sempre amb respecte, cosa que us agraeixo molt. M'ha agradat poder-vos contestar a tot el que heu dit. Alguns m'heu comentat que estava enfadat. No pas, però sí força cansat de segons quins temes, i de vegades sí que em puja la mosca al nas. Moltes gràcies per tots els comentaris!

    Carme, hi ha moltes coses que són tabú, que no se solen dir. Segurament en podria haver trobat d'altres. Sobre les bodes, a mi em generen molt rebuig per tot el que comporten, però també és cert que, un cop allà, no es passa tan malament. Però el concepte no m'agrada, i em sembla que el fet de casar-te pot solucionar-te alguns problemes de gestió, ja n'hem parlat, però que després de portar la tira d'anys vivint junts voler fer una mega-festa per celebrar la unió és força absurd.
    Sobre els nens, com més va més molestos em semblen. El que intento dir és que a molta gent li molesten, menys quan són els propis, que poden arribar a justificar allò que no es pot justificar de cap manera. O deixar que molestin sense cap problema. Sense anar més lluny, avui llegia al metro i tenia un cotxet a un cantó i el pare que se m'ha assegut a l'altre cantó. El nen ha començat a cridar-lo i el pare li contestava, tot 'a través meu'. Doncs no senyor, el nen m'està molestant, o l'atura vostè, o l'aturaré jo amb una puntada de peu a la propera estació. Poden ser molt monos una estona, especialment si els tens afecte per proximitat, però són una llosa, perquè són completament dependents, sobretot del cas que els fan.
    Com a parella sense fills em costa molt anar amb parelles amb fills, ho reconec. És molt difícil.
    T'expliques perfectament, i m'agrada que expressis tot això al respecte. Ja m'imagino que els pares i mares no veuran mai els fills com una llosa, tant si els volien com si no, perquè alguna cosa dins seu els diu que no ho poden expressar en veu alta. Tinc el convenciment que els amics que tenen fills no ho diuen, però tampoc no ho pensen. És clar que és un projecte de vida, però si el projecte de vida és convertir-se en pare i deixar de ser persona, no em serveix. Als mateixos pares els costa molt verbalitzar els sacrificis que han hagut de fer, sempre ho relativitzen. Perquè si se'n queixen molt, ja no pels altres, ells mateixos se sentiran mals pares. Mira la presentadora aquella que ho va dir públicament i mitja xarxa se li va tirar al coll. Hi ha coses que no es poden dir i punt. Però que no es puguin dir no significa que no siguin veritat.

    M. Roser, sóc conscient que algunes coses que dic són força impopulars, però no puc evitar pensar-les. Tampoc no m'estranya que penseu diferent que jo.

    Glòria, en realitat no és que sigui una decisió vital no tenir-ne, més aviat parlo dels fills dels altres. Entenc que quan són propis la perspectiva canvia molt, aquest és un dels motius principals que em fan dubtar si tenir-ne o no, quan des de ben jovenet sempre havia tingut clar que sí. En volia, i potser si arriba el moment els voldré. I ja pots comptar que si decideixo fer el pas assumiré la paternitat amb tota la responsabilitat que això comporta, però també que miraré de fer les coses diferents de com les veig, intentar no perdre la meva identitat i passar a ser només el 'pare de'. En el post parlo dels fills dels altres. Sembla que està molt mal vist dir 'el teu fill és molest, pots fer que calli?'. Igual que dir 'm'alegra que et vulguis casar i que et faci molta il•lusió, però no pretenguis que me'n faci a mi, perquè em fa molta mandra. Hi seré perquè tu em vols allà, i segur que en gaudirem plegats, però no em demanis sentir coses que no sento'. Són aquests tabús de la societat que la gent entén molt poc.

    ResponElimina
  16. Ninona, si et dic 'el teu fill m'està molestant, és odiós. Pots fer que pari?', t'estaria fent mal? Per més que el nen sigui adorable per tu, potser no ho és pels altres, però dir-ho queda molt malament, i comporta enemistat automàtica. No diria que és pel plaer de fer mal, però la sinceritat no sempre està ben vista. Com a mare, pots dir que tots els nens i nenes dels altres t'agraden i els trobes adorables? Suposo que no. Doncs parlo d'això. Però si tu ho dius obertament, els altres criticaran els teus fills encara que no tinguin cap motiu per fer-ho. A ningú li agrada sentir-s'ho dir.

    Xavier, no parlem d'adults avui, és evident que són els grans els que poden fer-te mal de veritat i que poden ser males persones. Però només es tracta d'esquivar-los. Amb els nens dels altres és més difícil fer-ho, perquè dir que són molestos està mal vist.

    Anna, no em sona que els maies anunciessin aquest dia en el seu calendari, però potser potser se'm va passar! Haurem de repassar-lo.

    Teresa, no em sembla que tothom hagi evolucionat cap a la meva idea en matèria de casaments. La gent de la meva generació segueix casant-se i fent grans festes per celebrar-ho. No és criticable, cadascú fa el que vol, però abans casar-se volia dir alguna cosa més, com per exemple, que abans d'aquell dia no li havies pogut tocar ni un pèl al teu company o companya, així que no m'estranya que ho celebressin. Ara quan es casen el producte està més que provat, però molts no volen renunciar a aquella festa. Bé, respectable també, però que no comptin amb mi per alegrar-me'n massa, em sembla fals i innecessari. Útil el paper, però res més.
    I pel que fa als fills, res no et fa canviar la vida com tenir-los, res. Segurament hi ha moltes maneres d'afrontar-ho, però que un fill et canvia totes les dinàmiques vitals em sembla que és evident. Has de voler-ho i assumir-ho, però tinc la impressió que passes a ser esclau de la criatura, i no m'agrada. És clar que ho fas de grat, perquè és el que més t'estimes en aquest món, però no és una mica síndrome d'Estocolm això? Tot i així, tenir fills segur que compensa en moltes coses, però que no em venguin que és meravellós i que no ho canviarien per res. Qui més, qui menys, segur que algun cop ha volgut canviar-ho per algun mètode de tortura dolorosa, de tant com esgota, sobretot mentalment. Ep, però no es pot reconèixer, que llavors ets mal pare! No estic empipat, no, però de vegades necessito dir aquestes coses.

    Maurici, precisament el que vull dir no és la meva opinió, o no només. Jo podria pensar que els fills són una llosa i no voler tenir-ne, però no és necessàriament el cas. Ara mateix penso que no són compatibles amb la manera de viure que tenim, però no se sap mai. Potser la manera d'expressar-ho és una mica radical, però sobretot el que volia dir és que aquests pares (no penso en una parella concreta, una mica en general en tothom que té canalla petita) no reconeixeran mai que la seva vida ha canviat tant que ja ni es reconeixen a ells mateixos. Que estan esgotats, que de vegades escanyarien els seus fills. Està mal vis verbalitzar això, es veu que s'ha de dir que és una experiència meravellosa això de dormir dues hores al dia, o que el nen et munti sempre marranades en públic. Si ho diu algú sense nens, que són molestos i absorbents, evidentment no entenem res, perquè no en tenim. Però algú que ho pateix des de dins, algú que, fins i tot, li molesten els nanos dels altres, no ho dirà mai dels propis. Bé, no vull que ningú s'ho prengui malament, segur que la paternitat és una experiència meravellosa i moltes coses compensen, però té una part molt negativa que no és negociable ni esquivable, que és que deixes de ser tu mateix per passar a ser el 'pare de', almenys durant una llarga temporada. I això no m'agrada. Però no es tracta d'una opinió meva, que la tinc, es tracta de l'opinió que no expressen els altres, que hi haurà qui la tingui, i qui no. Continua a baix

    ResponElimina
  17. Per exemple, a la feina tinc una companya de certa edat que ens diu sempre, i ben convençuda, que si tornés a ser jove no tindria fills ni de conya. N'ha tingut dos, i segur que se'ls estima, però no repetiria. Un antre paio, de la mateixa edat, que assegurava que els fills acaben amb la relació, perquè són massa absorbents. Mal panorama, però jo agraeixo la sinceritat en aquests casos. Ei, i que també n'hi ha que diuen el contrari, però que no és cert que tot sigui fantàstic i meravellós en la paternitat, no fotem. I dir-ho sembla que sigui tabú.

    Assumpta, explicava les dues coses de manera separada, no lligava necessàriament les criatures i les bodes, però també són compatibles per enervar-me, és clar. Quan era petit els meus pares em deien que em portés bé, perquè si no l'altra gent no pensaria que era un mal nen, sinó que pensaria que els meus pares no m'havien educat prou bé. Quan ets petit, això no ho entens, penses que quina relació té que tu et portis malament i el que fan els pares. Però quan creixes te n'adones que és una relació d'idees indissoluble. Sobretot quan veus aquestes justificacions que tu comentes, si és que són nens, ja se sap! Doncs no, perquè hi ha nens i nens, i alguns es comporten millor que altres. Pot anar a caràcters de cada criatura, però també hi ha bona part del que li deixen i no li deixen fer, o de què li diuen quan fa la marranada. Això de no dir que no a les criatures ho veig com un error gran, però què sé jo, que no tinc fills, oi? Això em diuen. Però es veu que es porta que el nen s'expressi lliurament, i no hi estic d'acord. Dir-li que no al nen li ensenya molt més que no pas deixar que faci sempre el que li roti. Per començar, sabrà que la vida no és tan fàcil, que aconseguir les coses costa. I a més, aprendran també el significat de la paraula 'no', que a molta gent li costa fer servir, i és important.
    L'exemple del Viena no pot ser més gràfic. Només cal pensar què farien aquests pares si els avionets anessin a parar a la seva taula reiteradament. Els nens dels altres molesten, però als propis se'ls pot permetre tot. Doncs no senyors, no. Ara, hi ha una segona vessant en això, que no sé com de compatible és. Si els pares estan permanentment pendents del que fan els fills i no poden ni parlar entre ells, estan perdent la seva identitat, i només passen a ser els cuidadors d'una canalla. I això no m'agrada, entra en contradicció amb la meva idea de la paternitat. Bé, suposo que ni poc ni massa, cal estar pendent del que fa la canalla perquè no molestin, però tampoc portar-los lligats amb una cadeneta.

    Pons, la teva anàlisi dels casaments és força radical, però precisament s'ajusta força a la realitat. Ara només queda entendre per què a un dels dos, o de vegades als dos i tot, els fa gràcia això. Si no ho van fer al seu dia, per què ara? I entendria que es casin al cap del temps per arreglar els papers, i no quan acaben d'anar a viure junts, però fer la gran boda? Per què?
    Penso que no arribarem a l'extrem de tirar el nadó de ningú a les escombraries. També força encertada la teva valoració respecte a la paternitat i com afrontar-la. Quan busques una criatura és cert que ho has valorat bé, però també la il•lusió de tenir-la et fa veure els pros molt més importants que els contres. Els contres saps que hi seran, però et veus capaç de superar-los. I suposo que no et planteges que deixaràs de ser una persona per passar a ser un esclau de la criatura, com he vist diverses vegades. Bé, s'ha de dir que els humans som tan inútils que quan naixem no sabem fer res, i per tant necessitem dedicació absoluta per subsistir. Però això és una cosa, i l'altra és que abandonis tota la teva vida per dedicar-li al nadó. En què queda la teva personalitat? Continua a baix

    ResponElimina
  18. Jo no és que em negui en rodó a tenir-ne, però ara mateix no em ve de gust ser aquesta persona que ho deixa tot per un fill, i la veritat és que el baby boom del meu voltant (són les edats adients) només ha fet que fer-me passar les ganes. Ja veurem si en un futur em tornen aquestes ganes, però fins llavors, està clar que has d'anar felicitant els nous pares, te'n pots anar acomiadant també, perquè no els veuràs en una temporada.

    Consol, un comentari gairebé esquemàtic, però que podria subscriure força. En general, jo no aniria a cap comiat de solter, encara que ara són més del rotllo casa rural, menjar beure i passar una estona amb els amics. Tot i així, jo me'ls estalviaria. I sobre la canalla, penso que s'ha d'estar segur de tenir-los i assumir els canvis que tindrà la vida, en cap cas tenir-los perquè toca o per omplir mancances en una relació. Però assumir els canvis no implica deixar de ser un mateix, o això dic ara, que no en tinc. I finalment, això de que s'ajuntin les parelles amb nens i que ja s'ho faran, estaríem d'acord, però què passa si tots els teus amics tenen canalla?

    Peix, ja ho deia jo que era molt mala persona...

    Laura T, m'agrada aquesta sinceritat de no tenir tan clar que repetiries maternitat a ulls clucs. Segur que hi haurà qui dirà que sí, i fins i tot hi haurà qui ho pensarà de debò. Però cal que cadascú faci un examen de consciència, i reconegui si els fills han estat més una llosa o un regal. Evidentment, no pot ser tot blanc o negre, segur que compensa en molts sentits tenir canalla, malgrat que es pateix des del minut zero, fins al teu últim minut, perquè no crec que es deixi de patir mai per algú que ha sortit del teu interior. Ara bé, si no assumíssim el patiment, la raça humana s'hagués extingit ja fa molt temps. No dic que no fos una bona cosa pel planeta, però bé, de moment aquí seguim. Suposo que no és ser mala persona, però a ningú li agrada que li diguin que els seus fills són molestos, o que se li destaqui que per més que digui que són l'alegria més gran de la seva vida, el nivell de crispació que demostra és palpable. Siguem sincers. Una feina a temps complet, i amb l'impuls de protecció al 400%, mai pot ser una tasca agradable o saludable de fer. Per mi, no passa res en reconèixer-ho, però dir-ho sembla que no està massa ben vist.

    Gemma Sara, i tant que es veuen des de fora els moments bava! Si d’això es tracta, que hi ha gent que es dedica només a projectar aquests moments, que tot és bonic i meravellós, i neguen que sigui cansat i molest. La gent sensata ho reconeix, i ja està, perquè em sembla que no es pot negar que hi ha moments que pares boig, ha de ser així perquè la canalla és hiperactiva i incansable, i a banda de seguir-los el ritme, has d’estar per ells en tot moment perquè no els passi res. És una feina a temps complet, i com a tal, han de ser necessaris els moments d’esbarjo. Però sembla que no, que de vegades no es puguin dir aquestes coses, que és com tabú. El tacte de vegades no és el meu fort, quan m’enerva massa la situació, així que de vegades és millor callar (i fer un post al blog, hahaha). I sobre les bodes... bé, és que no trobo el sentit a que això sigui compartir una il•lusió. Després d’anys i anys de convivència, la gent està més a prop del divorci que de casar-se. Però hi ha gent per tot. Els comiats sí que no tenen cap raó de ser, ja que s’entenen com l’última farra abans de ser una persona casada, però és que no canvia res una boda actualment. No s’estrena convivència, ni un lligam més fort del que ja hi havia... ‘tradicions’ absurdes.

    ResponElimina
  19. Clar... si els pares han educat els nens, llavors els poden deixar seure en una taula a part, solets, i que facin "pajaritas" en lloc d'avionets, que pintin mini-mandales, o que s'expliquin batalletes de l'escola... però amb un mínim de moviment, amb uns decibels soportables, etc. i els grans, parlar de les seves coses, perquè, com han fet bé la seva feina de pares i educadors, ara es poden relaxar amb els amics, sabent que els nens no faran bestieses...

    Ara bé, si deixes fer als nens el primer que els passi pel cap i no els dius mai "NO" perquè no quedin traumatitzats de per vida, llavors NO, no pots relaxar-te xerrant amb els amics perquè has de vigilar els monstruets que estàs creant :-DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja hi som!!
      La FRATERNA sóc jo, l'ASSUMPTA :-DD

      És el nom del Blog de Litúrgia de l'Arquebisbat de Tarragona (per cert, blog de categoria, que l'escriu el meu mossèn, que és Doctor en Litúrgia i un munt de coses més hehe... i jo faig la feina de posar els texts en forma de posts i ja està)

      Elimina
  20. No crec pas que semblis, ni de lluny, mala persona.
    Crec que totes hem de ser lliures per escollir, jo vaig decidir ser "multimare", en tinc quatre, i els he gaudit molt, però... he renunciat a moltes coses, sense cap dubte.
    Ara, amb 55 anys, intento recuperar el temps.
    De tota manera, educar és important, no val a dir que primer és la seva llibertat individual, l'educació no esta renyida amb això.

    ResponElimina
  21. Sobre això de la boda, a mi m'agraden en general els casaments. Com que no em casaré mai... Però estic d'acord que els fills són una nosa. Jo visc sola, vaig a nedar cada dia i treballo en una feina que m'entusiasma, a banda dels cinc blogs que tinc. Haver de deixar tot això per un fill, em sembla una bestiesa.
    Els pares sospiren per tenir un fill que sigui un geni i acaben conformant-se amb que no sigui un psicòpata, deia un poeta en un recital on vaig anar. Aquest tipus de poesia tampoc t'agrada?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que els meus pares no van pensar que els fills eren una nosa...

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.