dilluns, 24 d’abril de 2017

Un discret segon pla

Els reptes ens solen motivar, però també ens espanten. Davant d'una nova perspectiva, sabrem estar a l'alçada? No ens vindrà gran? Generalment només es tracta d'inseguretat, però aviat ens demostrem a nosaltres mateixos del que som capaços. I de vegades també quedem vençuts, és clar.

Però mirem-ho des de l'altre cantó. Quan ja has estat a dalt i deixes d'estar-ho? Potser no en el lloc més alt, però allà on se't reconeix l'autoritat i ets una referència. Què passa quan deixes de ser-ho? Pels altres res, perquè algú altre assumirà el rol. Però per un mateix, pot ser difícil ser un més, saber-se mantenir en un discret segon pla i no voler que les coses segueixin sent de la manera que t'agradaven a tu. Humilitat i compromís, però ara no per liderar, sinó per saber no fer-ho. N'he vist molts que desapareixen. Per sort, altres han sabut assumir el lloc que els pertocava. Espero emmirallar-me en aquests darrers.

14 comentaris:

  1. Avui et faré un comentari que em fas sovint, no acabes de parlar clar i per tant, sembla difícil comentar ;)

    En tot cas, quan una proposta és un repte i no una càrrega, és que anem per bon camí. Llavors és quan un l'agafa, i si, la prudència en no creure's important o bo, és important, doncs sempre s'ha d'aprendre. I sobretot, tenir present els que estan al teu costat o al teu comandament.

    Per l'altra banda, et diré que és complicat. En l'àmbit laboral no m'ha passat, de fet, com que no he tingut comandament, no m'hi he trobat. Però en l'àmbit associatiu si. I és difícil de gestionar, no només per un mateix, que ha de ser humil i acceptar que els altres faran de manera diferent, i que en cap cas és millor o pitjor. També per com es relacionen els altres, sovint demanen consell, però sovint també es senten intimidats. I fer valdre les decisions dels altres, encara que siguin diferents a com les faries tu, és el més important.

    Endavant amb els nous reptes, siguin a primer o segon pla.

    ResponElimina
  2. Cal saber trobar també els avantatges de ser soldat ras en lloc de capità.
    (ep! No vaig fer el servei militar, parlo en termes figurats)

    ResponElimina
  3. Segur que també té avantatges deixar d'estar a dalt. Cal veure allò que guanyem i no pas el que perdem. No és fàcil em sembla. Jo no m'hi he trobat mai, de ser gaire amunt i per tant mai no he hagut de baixar.

    ResponElimina
  4. Aquesta vida està plena de rols i en el nostre viatge per ella assumim molts d'ells, alguns es comparteixen en el temps i altres es substitueixen. Saber acceptar-los i adaptar-te a ells és fonamental. Tot canvia, c'est la vie !

    ResponElimina
  5. Com més cops ens hem d'adaptar, més ens acostumem a fer-ho.
    Espero que sigui el que sigui del que estàs parlant, et vagi bé.

    ResponElimina
  6. De què parles? Dels castells, de la política o de la feina? A la feina i a la política no has estaves gaire amunt o sigui que serà cosa dels castells que em sembla que et dedicaves a organitzar la gent i et queixaves que no paraves d’enviar missatges. En teoria apartar-se i fer-se a un costat hauria de ser més fàcil que no pas coordinar, però es suposo que es inevitable comparar la teva manera a la manera del nou i veure com tu ho hauries fet diferent, no millor, però diferent, que coi, segur que millor, si aquest tio es un patata! Però bé, ara hauries de tenir una mica més de temps lliure i menys estrès, això es bo, no?

    ResponElimina
  7. La responsabilitat pesa molt, descarregar-te les espatlles de pes moltes vegades no és tant dur com sembla, però s'ha de tenir molt en compte el caràcter de cada persona, molts no assumeixen quin és el seu lloc.
    Segur que ho faràs bé.

    ResponElimina
  8. En aquest cas no m'ho he hagut de plantejar mai, perquè penso que a dalt no m'hi he sentit mai...Suposo que a qui li ha passat deu ser una mica difícil d'assumir, ja que canviar de rol sovint és dificil i si a sobre, has de baixar algun esglaó...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  9. Tot canvi ens fa sentir por i insegurs, però és més fàcil del que sembla acostumar-se a estar on toca estar... has de saber quins són els teus drets, les teves obligacions, deures, i oblidar-te d'allò pel que ja no t'has de preocupar... crec que per mi seria un descans! Jo preferisc ser un més i no haver de respondre per altres, les persones cada vegada em defrauden més...

    ResponElimina
  10. No acostumo a estar mai en primer pla, en fujo bastant, no m'hi sento còmoda. M'està bé el segon terme, els bastidors; és on em sé moure millor. Però sí que a vegades he lamentat no haver tingut l'empenta de fer un pas endavant, sobretot en situacions en què no m'he sentit representada per qui porta la veu cantant. No es pot tenir tot.

    Em puc imaginar que deixar aquesta posició no et serà fàcil, però amb la teua experiència en tinglados varis, segur que sabràs trobar l'equilibri necessari. I benvinguts, sempre, tots els reptes!

    ResponElimina
  11. En aquesta vida és molt important ser ferm en el fons i flexible en les formes. L'equilibri entre totes aquestes forces et fan saber adaptar a totes les situacions. Segur que ho faràs bé, a dalt, al mig i a sota perquè els teus plantejaments solen ser coherents i reflexius.

    ResponElimina
  12. Crec que qui et podria aconsellar bé en aquest tema és l'Artur Mas.

    ResponElimina
  13. Veig que confieu molt en mi, ja m'agrada que em creieu capaç d'estar-me al lloc que em toca. Espero no decebre-us i donar-vos la raó. Aviat tindré l'oportunitat de comprovar-ho. Moltes gràcies a tots pels comentaris!

    rits, la veritat és que no trio com han de ser els posts, només trio de què parlar, i el contingut surt sol, i la forma també. De vegades em surt d'explicar més, i de vegades menys, però el que escric, encara que bastit de reflexió general, sol estar motivat per algun canvi en la meva vida, o algun fet que ha passat, per petit que sigui. En aquest cas, parlar de reptes i de noves responsabilitats només era l'entradeta per parlar de què passa quan això acaba i deixem de tenir aquesta responsabilitat, però no volem deixar de participar en allò com un més. Com tu dius, intueixo que pot ser difícil mantenir-se a segon pla, la manera fàcil és desaparèixer i prou, però veure de prop com desballesten allò que tu has creat, per dir-ho d'alguna manera, deu ser dur. Però bé, dic desballestar, però no és així. Només és fer-ho diferent. I al final, mentre tot vagi sortint, no importa tant la manera de fer-ho. Per mi sí, però els resultats acaben manant, no? Un bon exemple són els entrenadors de futbol, mentre segueixin guanyant. Potser no t'agrada tant com ho fan, però si els resultats arriben, t'ho vas empassant. Això sí, quan falla, tothom li salta al coll...

    Xavier, jo tampoc vaig fer la mili, així que ho tenim difícil els dos per entendre el teu símil, hahaha. Però sí, és cert, s'ha de saber el lloc en el que estàs a cada moment, i saber aprofitar els avantatges que et dóna cadascun.

    Carme, segur que es guanyen coses, no hi ha dubte. Temps, per exemple, encara que en aquest cas no sigui gaire. Llibertat, també. Això pot ser més important. Però tampoc et pensis que he pujat massa amunt jo! Només parlo d'estar una mica per sobre dels altres, amb una mica de responsabilitat.

    Carquinyol, doncs els dies em diran si sóc capaç d'acceptar un nou rol de ser soldat ras, com ja he estat altres vegades. No negaré que m'agrada manar, però una temporada sense responsabilitats accessòries també pot tenir el seu què.

    Jomateixa, veurem. Penso que si estàs implicat en alguna cosa, no hi fa res el rol que agafis, has de saber estar al lloc que toca, i això és el que costa, perquè quan veus que les coses ja no es fan com tu les feies... suposo que hi ha un puntet d'orgull que punxa. Però això és el que s'ha de superar.

    Pons, és indubtable que mires Sherlock, et felicito per les teves deduccions. Efectivament es tracta de castells, però diria que al partit tinc més responsabilitat que no pas la que tenia a castells, i m'ocupa infinitament més temps, a més. En política em moc només a l'àmbit local i una mica comarcal, la meva rellevància pública és minsa, però la meva responsabilitat a la secció local molt alta. El dia que ho deixi sí que respiraré. A castells tenia un lloc discret dins d'un equip tècnic de pinyes, després d'haver estat el cap d'aquesta secció. El que hi ha ara té les seves maneres, i no sempre ens entenem, però he decidit deixar-lo treballar i guanyar en llibertat, no tant en temps, però sí no haver d'estar pendent de que tot funcioni bé, i no haver de ser-hi sempre, on 'sempre' ja no era a tots els assajos i actuacions, per culpa de la política i del descans necessari que de vegades he de fer. I llavors ve la pregunta. M'ha costat estar allà i no ser jo el que pren les decisions, i ara seré un manat, no tindré cap autoritat ni per proposar (bé, ja se sap que suggeriments sempre se'n poden fer), però sabré estar-me callat quan vegi que les coses no es fan com s'haurien de fer, o com a mi m'agradaria que es fessin?

    ResponElimina
  14. Sr. Gasull, molt bentornat! En principi ha de suposar avantatges no tenir responsabilitats a sobre, però com tu dius, també cal saber i assumir que ja no la tens aquesta responsabilitat, i que no et correspon a tu prendre les decisions. A més, cal que acceptis les decisions dels altres, amb respecte, encara que no t'agradin. En realitat no és tan fàcil, a poc caràcter que tinguis.

    M.Roser, ja m'ho trobaré, a veure si sé respectar que ara són uns altres que prenen les decisions. Però cal pensar que no sempre hem estat allà, que abans érem soldats rasos també. Tenir càrrecs i responsabilitats és una cosa temporal, però d'alguna manera s'aferra a la pell, i encara que ho deixis, sempre conserves aquella mena d'orgull que et fa sentir-te una autoritat... i hem d'aprendre que no és així.

    Ada, em sembla una bona visió la teva. Oblidar-te d'allò del que ja no t'has de preocupar, molt encertat. I és veritat que quan has de respondre per la gent sovint t'emportes maldecaps, però a mi m'ho compensa fer les coses bé i que es valori. La veritat és que si faig aquest post és perquè sé que tinc tendència a emmerdar-me i a agafar responsabilitats. I em resulta difícil de pensar que en un lloc on n'he tingut, ara he de tornar a fer com abans de posar-m'hi. Però ben mirat, m'hi vaig posar perquè no m'agradava com ho feien... no sé. Segurament m'adaptaré i m'acostumaré a no haver d'estar tan pendent. Però sempre he de donar un parell de voltes a tot!

    Pati di fusa, jo podré dir que el pas endavant l'he fet, en diferents àmbits, però no en tots els casos me n'he sortit tan bé, ni tampoc m'hi he sentit còmode. Servim per unes coses, i per altres no tant. I el curiós del cas és que ara deixo enrere una responsabilitat que sí que m'agradava i em feia sentir còmode, per una que em treu tot el temps del món i que no m'omple tant. La responsabilitat és més alta, però no es tracta d'això. Es tracta de que encaixem en unes activitat si en altres no. Segur que et vindran altres oportunitats de fer aquest pas endavant, i potser en algun moment tindràs l'empenta per fer-lo. Posar-nos a prova està bé, que no sigui dit que no ho hem intentat.

    Laura T, veurem si és veritat. Penso que en aquest cas hi juga un paper també la humilitat. No creure que el lloc et pertocava, només que l'has ostentat un temps, i després passa a ser d'un altre, i tu has de tornar a ser un soldat ras. Aquest és el problema, per aquesta flexibilitat que dius penso que m'hi adaptaré. A més, ha estat decisió meva.

    Peix, precisament no és el millor exemple, és justament el contrari del que vull. Si estàs en primer pla i has de deixar el lloc, no pots pretendre seguir tenint el protagonisme. I em sembla que en Mas no sap estar sense tenir els focus al damunt. És el que jo vull evitar.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.