dijous, 20 d’abril de 2017

Relats conjunts, Pont


Sempre era dels últims a marxar de l'oficina, o marxava tan d'hora que ningú no podia sortir amb ell. Si li preguntaven per on vivia, es limitava a dir un escàs 'a l'altra banda del pont', que per la ubicació de l'empresa, tothom interpretava que es referia a Brooklyn. Això ja era una raresa, tots els seus companys, almenys els més propers, vivien a Manhattan, en pisos de 150 metres quadrats. Carregats de diners. Però és clar, ells no s'havien d'encarregar de tres fills petits i una mare malalta. Ni tenien els seus deutes. Tot i que la feina era ben pagada, els companys no es podien imaginar com de difícil li resultava pagar totes les despeses mensuals. I aquell pis minúscul a Fort Lee, on vivien tots apilats, i que era l'únic que s'havia pogut permetre. Tan lluny del centre, fora de l'estat, de fet. No deixaria que mai ho sabessin.

Era un d'aquells dies que havia hagut de plegar tard per no coincidir amb ningú i que no veiessin cap on anava. Faltaven tres dies per cap d'any i va començar a creuar el pont il·luminat, caminant fins a l'altra riba, com cada vespre. No li solia passar, però per uns instants el seu coratge a prova de bombes va esquerdar-se i el va envair una profunda tristesa. Va pensar en la Melinda. Com la trobava a faltar. I que diferents haurien estat les seves vides si aquell camió no hagués girat tan ràpid.


Aquesta és la meva trista proposta pels Relats Conjunts d'abril.

14 comentaris:

  1. Un relat trist. Aconsegueixes que després de llegir-lo et quedi aquesta sensació de malestar, de que et sàpiga greu pel protagonista i, tenint en compte, que són tan poques paraules això demostra que està molt ben narrat. I, per si fos poc, aquest final que t'acaba d'aixafar. Doncs això, trist però alhora bo. M'ha agradat.

    ResponElimina
  2. Se'n podria fer una pel·lícula. El guió i l'escenari ja els tens Xexu.

    ResponElimina
  3. Si és trist, però ell, malgrat ,tot segueix lluitant per tirar endavant amb dignitat...molt bon relat!

    ResponElimina
  4. Trist i amb molta força. Tota una llarga història, en la imaginació del lector, amb molt poques paraules. Molt bon relat, XeXu!

    ResponElimina
  5. Però a l'altra banda del pont la vida segueix i ... això és el que ara li importa.

    Bon relat XeXu.Bona nit.

    ResponElimina
  6. Com m'agrada llegir-te, i com arriba endins el que escrius.

    Un relat esplèndid, XeXu.

    Petons.

    pd. he actualitzat el blog, passa-hi...gràcies!

    ResponElimina
  7. Doncs, XeXu, trista però reeixida la proposta perquè arribes al cor i, pel que veig no només al meu. Ho expliques amb tan bona imatge que es veu i se sent.

    ResponElimina
  8. Sense llegir les opinions dels companys... per un moment m'ha vingut al cap que salta... Salta?

    No salta, oi?

    Pels tres petitons... va, home, que no salti... segur que se'n sortirà, segur... Les males ratxes no duren sempre. Poden durar molts anys, cert, i la vida pot semblar absolutament insuportable, però que no salti... Segur que podrà tirar endavant...

    ResponElimina
  9. Ostres, sí que es trist, esperem que remunti el coratge, molt maco.

    ResponElimina
  10. Pobre si que tenia una vida ben trista, segur que la Melinda li devia devia fer-li costat en tot i ara la troba a faltar i sobretot el devia estimar...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  11. Carai quin drama! Però la vida ja és això, no sempre tot són flors i violes!

    ResponElimina
  12. Un relat trist, però ben real darrere del somni americà.

    ResponElimina
  13. Un relat trist, sí, com us ha semblat a tots. Però és que des que vaig veure aquest pont, de nit i il·luminat d'aquesta manera, em va semblar que només podia explicar una història trista sobre ell. Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.