diumenge, 9 d’abril de 2017

La relativitat del compte

A casa no som de gastar gaire diners, sempre ens costa fer despesa, i és per una mena de complex de no tenir-ne; ens hi mirem molt. Si ens permetem algun capritx (sempre que entenguem que comprar un cotxe no és un capritx...), sol ser en forma de bon restaurant, i en comptades ocasions en algun aparell, com ara una càmera de segona mà que vam adquirir fa unes setmanes, però sempre després d'assegurar que no suposarà cap daltabaix a l'economia familiar. Estalviem per viatjar, per no haver de tocar els estalvis. No sé si m'explico.

Pel que fa als restaurants, ens agrada menjar bé, això sí. Si és car, però sortim satisfets, no ens fa res haver-nos rascat la butxaca. Però si no en sortim contents, tota despesa ens sembla cara. Observo que la gent es despreocupa molt més per despeses com són menjar de restaurant, que 20 euros no són res. Però per mi poden ser molt si, per exemple, el servei és maleducat o desagradable, les taules estan massa juntes, o si hi ha grups de gent que fa xivarri. I tot això no inclou el menjar, és clar, això és una altra cosa. Potser és bo, però l'ambient no l'acompanya. O potser directament no és bo, i llavors tant és si és car o barat, sempre seran diners llençats.

Segurament no caldria patir tant pels diners, que tampoc no ens en falten per viure. Un restaurant pot ser una loteria, i si un dia no toca, doncs mala sort. Però no crec que canviem la teoria de la relativitat del compte, en funció de la satisfacció produïda. Un bon àpat, amb el que això comporta, no serà mai car. Un mal àpat, sempre ho serà. Encara que el valor numèric del compte dels dos sigui el mateix.

9 comentaris:

  1. Completament d'acord amb la teoria de la relativitat del compte (si vols fer-ne un teorema, tens tot el meu suport :-D).

    És exactament com dius, si el servei i la qualitat del menjar no acompanya per molt barat que sigui un restaurant sempre serà car en canvi, si gaudeixes de l'àpat i de l'estona que has passat a l'establiment seran diners ben gastats. Evidentment tot és relatiu i no pots demanar el mateix d'un menú de 10€ que d'un de 20€ però tenint clar això (que no es poden demanar duros a quatre pessetes) la teoria és igualment vàlida en els dos casos.

    Parlo de menús perquè, d'un temps ençà, és el que gairebé sempre demano quan vaig a un restaurant. En les condicions que parlàvem abans, a mi no em sap greu pagar "molts" diners per un plat de la carta que m'agradi però si que me'n sap quan em cobren uns preus desorbitats (que multipliquen per 5 o per més el preu de cost) per l'aigua o el vi. Amb el menú, on la beguda va inclosa, m'evito aquests ensurts que jo també sóc dels que m'he de mirar les despeses i dels que "estalviem per no haver de tocar els estalvis" (m'ha agradat molt aquesta frase)

    ResponElimina
  2. Hi ha una referència que pot servir d'indicador. Et serveixen un bon plat, de qualitat, però l'acompanyament són unes patates fregides nefastes. Te les menges perquè tens gana, i després te'n penedeixes. Al darrer restaurant que vam estar, en acabat de dinar, junt amb el compte ens van passar una mena d'enquesta. Vaig posar a tot un 10, però després escrit, vaig deixar anotat que les patates eren molt dolentes, i per tant el preu resulta car.

    ResponElimina
  3. Recordo ara un diàleg que vaig llegir (però no em ve al cap el títol del llibre, ho sento), en què un personatge li deia a l'altre: "És que penses molt en els diners!", i la resposta: "Sí. És a canvi del poc que els diners pensen en mi".

    ResponElimina
  4. Em sembla que tens tota la raó. Quan no en surts content et semblaria car encara que ens hagués costat quatre cèntims.

    ResponElimina
  5. Jo també sóc de gastar poc...A casa no hi havia més remei, perquè érem pobrets i alegrets i quan hem tingut algun caleret, com que ja estàvem acostumats a fer una vida força austera...
    I parlant de restaurants, jo prefereixo anar-hi menys, però a un que estigui més o menys bé.
    La veritat és que no penso que els diners siguin massa importants, mentre tinguis els suficients per portar una vida digna!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. Completament d'acord. Hi ha llocs que encara que el menjar siga bo i el preu assequible, les taules estan tan juntes, que pots mullar en el plat del que és al teu costat. I és molt desagradable. Millor sortir menys, però a un lloc on saps que a més de menjar bé, tindràs una certa intimitat.

    ResponElimina
  7. A casa em van ensenyar a administrar-me i així ho continuo fent.
    Jo valoro tant la qualitat el menjar com la del ambient. Darrerament hem freqüentat locals sorollosos on era impossible mantenir una conversa si no era en un to de veu forçat. Això em desagrada molt. Ja no hi tornem més, encara que l'àpat hagi estat bo.

    ResponElimina
  8. Veig que els que heu comentat esteu força d'acord amb que el preu que es paga en un restaurant és relatiu, en funció del servei, l'ambient, i naturalment també el menjar. Potser si et sobren els diners no et preocupes d'aquestes coses, però segurament en aquest cas tampoc vas a restaurants que et puguin decebre. Gràcies a tots per comentar!

    McAbeu, amb tant teorema i tanta teoria, acabarem fent un tractat tu i jo. Parlo sempre de preus iguals, perquè si els preus són diferents, ja saps què pots esperar d'un lloc i altre. A un menú de 10€ no li demanes el mateix que a un de 20, i si et donen allò que vols o esperes, ja t'estaran bé aquests 10€, potser fins i tot pagaries més. Però a igualtat de preus, un et pot semblar barat i l'altre molt car. No sé, però, si ens assemblem en la manera d'entendre els diners i sobretot els que paguem per menjar, o si és uns constant entre la gent, ho sabré amb els altres comentaris que hi pugui haver. Jo no vaig massa de restaurant, i de carta encara menys, només en ocasions especials, i en aquestes solem triar ja llocs que sabem que són aposta segura. Amb la parella tenim un restaurant al poble que és 'el de les celebracions'. En part perquè no ens podem permetre anar-hi sovint (almenys a la nit, m'han dit que al migdia fan un menú assequible, però no estem mai allà al migdia), però també perquè així és especial. El preu és força car, no desorbitat, però car pels nostres estàndards. Però quan hi anem no ens importa, perquè sempre hem sortit d'allà meravellats, pel tracte, pel menjar i per tot plegat. Això és el que espero quan em gasto els diners. Si no, gairebé millor un menú, que ja no li demanes tant.

    Xavier, em sembla un cas estrany. Generalment tot va més o menys en la mateixa línia, si el menjar és bo, les patates també ho són, i si el menjar és justet, les patates justegen també. Les patates, i el pa, i el parament de la taula... tot ha de tenir una coherència. Però suposo que no passa a tot arreu. També recordo un restaurant del poble que no està malament, però que a tots els plats posaven les mateixes patates fregides palla. Això li feia perdre punts.

    Eva, encara que ho sembli, jo no hi penso gaire, en els diners. Mentre en tingui per anar fent, no m'importa gaire fer-ne més. Si realment passés penúries sí que m'importarien. Però a l'hora de gastar-los sempre m'hi miro molt, a casa som poc de capritxos, i potser ens n'hauríem de permetre més. Però com que els diners tampoc no pensen gaire en mi...

    Jomateixa, això mateix el preu que pagues pot ser el mateix, però la manera de percebre'l no ho és. Una mala experiència ens semblarà sempre cara.

    M.Roser, jo diria allò tan suat de que a casa érem pobres, però mai ens va faltar un plat a taula. Bé, no recordo que passéssim penúries, però tampoc no eren temes que es tractessin davant la canalla. Sempre hem anat tirant, i així seguirà sent, ara que tinc la meva pròpia família, si no tenim un daltabaix. Si no som de gastar gaire suposo que és perquè a casa ens han ensenyat que costa guanyar-los, i que més val fer racó. Si parlem de restaurants, a mi m'agrada anar a menjar fora, ho reconec, però no ho faig tant sovint com altra gent que m'envolta (i probablement molt més que altra gent, és clar). Es pot sortir i menjar raonablement bé per pocs diners, però si ja t'hi gastes més, esperes rebre un bon tracte i un bon menjar a canvi, si no quedes força decebut. I sobre diners en general, una mica més amunt he dit una cosa similar a la que dius tu, així que coincidim.

    ResponElimina
  9. Mari Català, seleccionar bé els llocs on se sopa depèn també del tipus de sopar que vols fer. Si és un sopar tranquil i agradable, com dius tu, no pots anar a un lloc d'aquests sense cap intimitat. Però hi ha sopars de batalla, en els que això no t'importa tant. Va com va, però al final són les expectatives complertes les que diran si el preu ha estat alt o baix.

    Glòria, l'ambient del restaurant hi fa molt, i tant. Està clar que al restaurant hi anem a menjar alguna cosa diferent, més treballada, i que som conscients que paguem un servei i una atenció. Com que és una despesa, volem que el que rebem a canvi vagi en consonància, és clar. Massa soroll o xivarri ens poden espatllar l'àpat, i això no ho solem perdonar. Recordo un cop en un restaurant en teoria de certa categoria que se'ns van acabar disculpant, perquè tenen dos ambients i en teoria estàvem en el tranquil i més 'selecte', però hi havia una taula amb moltíssima gens, canalla inclosa, que van fer molt molest tot el dinar. Se'ns van disculpar perquè allò no era la normalitat, però no hi hem tornar, i no tenim massa intenció de fer-ho. Paradoxalment, un altre cop vam anar a l'altre ambient amb més gents i no ens va desagradar tant. Potser perquè l'expectativa no era tan alta.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.