dijous, 13 d’abril de 2017

Bocs

Sovint em trobo persones que diuen que no toleren que s'alci la veu, i les males paraules. No és una cosa que a mi em preocupi, i se'm fa estrany. En una discussió a mi em sembla fins i tot normal, sempre fins uns límits, és clar. Puc entendre que incomodi alguna gent, això ja depèn de la tolerància de cadascú, i la meva és alta en aquests casos. No ho és pel soroll de fons i el xivarri, però sí en converses.

Tot això em ve perquè amb la companya de feina solem parlar-nos fort i dir-nos de tot, és una mena de dinàmica d'aquestes de bocs xocant contínuament les cornamentes. Parlar-nos malament ha esdevingut la normalitat, però això sorprèn força la gent que no ens coneix, naturalment. Quan ens coneixen, ja ens deixen per impossibles, s'adonen que ens complementem i ajudem a la perfecció. La gràcia és que ens diuen que ens barallem, i que un o l'altre està enfadat perquè l'altre li ha cridat. I no és així. És justament el contrari. Quan ens enfadem de veritat, que de vegades passa en l'ambient laboral, i no amb el nostre estar a la grenya habitual, ens deixem de parlar. És quan hi ha silenci o quan un no respon l'altra que s'han de preocupar.

No som un bon exemple, és clar que no. Però parlar amb veu moderada i bones paraules no sempre és sinònim de que les coses van bé, ni molt menys de sinceritat. I en aquest 'sinceritat', que no aplica al cas que explicava, deixo l'espai per la reflexió al voltant de les bones maneres i el to moderat.

11 comentaris:

  1. És complicat el tema, al menys per a mi. A mi em molesta, sí, que s'alci la veu i que hi hagi insults. En general em molesta. Però entenc que tots juguem a alguna mena de joc. I estic totalment d'acord que les bones maneres no són sempre sinònim que tot vagi bé. Se m'acudeixen ara mateix un munt d'exemples de bones maneres terribles, com a mal funcionament.

    Jo sempre he cregut que ben dit es pot dir tot. Segueixo intentant aplicar aquesta norma, però sense cap seguretat que tingui el 100% de resultats posiitius.

    Hi ha gent amb qui t'entens encara quecet diguis cull d'olla i hi ha gent que no hi ha manera i potser parlen educadament.

    Les formes són importants. Els continguts encara més. I les intencions, sobretot, encara molt més.

    ResponElimina
  2. Diuen que "totes les masses piquen", és a dir que en general cal buscar el punt mig de les coses.Els extrems són dolents.
    Però he de confessar-te que no m'agraden gaire les persones que parlen poc i baixet.

    Bona nit XeXu.

    ResponElimina
  3. A mi em molesta i quan puc abandono el grup. És necessari que hi hagi bones maneres malgrat que a vegades costa perquè el tema t'apassiona. Per mi el fons de la qüestió és si hi ha una confrontació dialèctica basada en el raonament lògic i coherent d'un discurs, o si bé s'intenta imposar la pròpia voluntat sense raonar-la, cridant fort i amb paraules gruixudes que impactin. Per cert, he de dir que aquesta última manera de fer és, majoritàriament (sempre hi ha excepcions) , pròpia de grups d'homes que sembla que juguin a veure qui la té més llarga. A la majoria de dones (sempre hi ha excepcions) aquesta manera de fer no ens agrada.

    ResponElimina
  4. També coincideixo en que les bones maneres no han d'indicar, per força, que tot va bé i segur que tots podríem posar exemples en aquest sentit. Però també és veritat que normalment sí és així i, en el meu cas, prefereixo una conversa en to moderat (cosa que no vol dir que no es pugui dir tot el que s'ha de dir) que una cridant. Evidentment, jo també crido quan m'enfado i, sense que sigui contradictori amb el que he dit abans, prefereixo una discussió a crits on es puguin esbandir les diferències que el ressentiment de deixar de parlar a l'altra persona però el que no entenc tant és fer d'això la normalitat. Em costa entendre que hi guanyeu d'estar sempre a la grenya però si a vosaltres us va bé, doncs cap problema... no ens enfadarem ni ens posarem a cridar ara per defensar que val més no cridar ni enfadar-nos si es pot evitar, no?. ;-)

    ResponElimina
  5. mira m'has fet riure ....perquè ? ara t'ho dic jo sóc de discutir i emocional com sóc sovint se m'escapen tacos i improperis i qui em coneix sap perfectament que als tres minuts tot s'ha esvanit perquè en realitat no m'hi he enfadat de debò...si entre vosaltres funcioneu així els qui no ho entenguin ja s'ho faran !

    ResponElimina
  6. Caram, m'has deixat parada, no m'ho hagués imaginat mai que estiguessis a la grenya amb algú "a grito pelado"...
    A mi les baralles a crits em molesten molt, i això que sóc de les que no es callen res, però sóc capaç de dir el nom del porc a algú, sense alçar la veu, sense perdre els papers com se sol dir, però si a vosaltres us va bé així! Penso que pel fet de cridar més un no té més raó que un altre...Però no sóc pas qui, per jutjar les preferències de cadascú, tot i que els silencis com a mínim, no molesten els altres. Potser us caldria reflexionar una mica sobre el tema!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  7. Tinc uns companys de feina que fan exactament igual que vosaltres. Un home i una dona. Només fa 2 anys que treballo amb ells, no els coneixia gaire i al principi m'esgarrifava de sentir-los, convençuda que allí hi hauria sang i fetge, però la sang mai arribava al riu. I acabada la discussió, tan amics com sempre. Ara ja m'hi he acostumat, però francament m'hi sento violenta...

    ResponElimina
  8. Forster deia que "protegir-se contra la pobresa, la malaltia, la violència o la grolleria" és protegir-se contra les alegries també. M'hi has fet pensar.

    ResponElimina
  9. Agraeixo els comentaris d'aquells que us manteniu ferms amb les vostres idees, encara que miri d'explicar-vos que no sempre és tot blanc o negre, no intento convèncer-vos de res, com difícilment em convencereu vosaltres a mi. Cada relació és un món, i en el que més em refermaré jo és amb que algunes mostres d'educació amaguem molt pitjors intencions que una mica de mala educació. El que deia, ni tot blanc, ni tot negre. Moltes gràcies per comentar!

    Carme, sempre hi ha gent que perd els estreps fàcilment en una discussió, o una conversa una mica airada, fins i tot diria que a mi em passa de vegades. Però és el que dic, no és una cosa que a mi m'incomodi, es pot demanar calma sense 'aixecar-se i marxar', per dir-ho d'alguna manera. Si es pot discutir amb calma ho prefereixo, és clar. Però com que d'exemples de dir les coses amb bones maneres però camuflant bombes incendiàries en conec molts (pensa que passo temps amb polítics), personalment prefereixo alguna frase mal dita, o brusca, i que s'entengui bé sense que s'hagi d'interpretar. I aquests mateixos polítics dels que parlo em diuen que no he d'actuar així, de manera que queda palès que no m'hi puc dedicar.
    D'alguna manera, parlar amb lleugeresa a algú, i això vol dir incloent llenguatge vulgar o massa informal, també és símptoma de confiança amb l'altre, no? Quan has de ser excessivament formal és que no pots dir les coses com t'agradaria. No és que estigui en contra de mantenir les formes, que de vegades ho sembla. Només que penso que a) no sempre serveixen per fer arribar un missatge, i b) espero sincerament que els que em coneixen passin per sobre de les meves formes i vegin que la intenció, com dius tu, no és mai dolenta.

    Pere, el problema també és saber on estan els extrems, ja que de vegades es difuminen una mica quan estan a prop. És difícil veure-ho des de dins. Si t'he entès bé, no t'agrada la gent que parla poc i baixet? Interessant. T'agraden més els escandalosos? Depèn una mica de la persona, no?

    Consol, he de reconèixer que és més d'homes això de perdre els estreps a l'hora de discutir, però sortosament, i sí, dic sortosament, en alguns casos ens estem equiparant. Pensa que en el post he parlat d'una companya, els dos ens comportem força igual, i m'agrada, perquè tot el que sigui dir 'això és cosa d'homes, les dones no ho fem així', o 'les dones són d'una altra manera i els molesten més les coses que als homes' em sembla que no va bé. Generalitzar, i mantenir uns rols, al cap i a la fi. Sí que puc dir que la majoria de gent que veig dir que els molesta que es pugi el to i que es cridi són dones, però també em vénen al cap homes que quan la cosa s'escalfa desapareixen. Així que estic d'acord amb la teva visió de les converses i discussions, pel que fa a que de vegades només es vol imposar la pròpia opinió sense escoltar, però no amb que sigui propi d'uns o d'altres. És fàcil simplificar, però no s'ha de fer. Jugar a veure qui la té més llarga ho fem tots, encara que dir-ho així ja ho redueix a que ho fem els homes, però no és així. Que els homes sempre ens veiem amb necessitat de demostrar alguna cosa davant dels altres? Potser. Però les dones també ho fan. I insisteixo, les bones maneres no garanteixen que la persona és sincera i va amb bones intencions, o que és més bon conversador. Potser només sap controlar més les emocions, i per tant pot ser molt més fred i calculador. No és una norma, és una possibilitat. I aquestes persones a mi no m'agraden pas més que les que s'escalfen una mica parlant.

    ResponElimina
  10. McAbeu, estic completament d'acord amb el teu comentari. Encara que sembla que defensi els crits i les males maneres, pel que em coneixeu suposo que és fàcil que no és la meva forma de vida, per dir-ho d'alguna manera. M'encanta conversar i discutir en el bon sentit, i és desitjable que es faci amb bones maneres i trobant bons arguments. És una delícia fer això. El que dic, precisament, és que si puja una mica el to pot ser només per apassionament, i que no passa res, o no hauria de passar res, que som humans. I si t'enfades i discuteixes amb algú tampoc és normal fer-ho en to neutre, dir-se quatre de fresques de vegades és necessari! Les coses queden clares, i després tan amics, o no tan amics, però amb les coses clares. No parlar no ajudarà mai a que la relació entre dues persones avanci.
    Pel que fa a la relació amb la meva companya, la veritat és que som un espectacle. Ens parlem malament, però com comentava més amunt, ens tenim molta confiança i ens hem ajudat anímicament molts cops. Aquesta confiança ens fa que no ens calgui cap formalisme ni res, és el que ella mateixa anomena amor-odi (en castellà, que és polonesa). I els mateixos companys cada dia decideixen si és més amor que odi. Mira, dijous ens va visitar una antiga companya que ens estimàvem molt, que ha anat a treballar a una empresa que es veu que és més seriosa, i ens diu que la nostra relació i veure'ns fer l'espectacle ho troba a faltar. Així que tan dolents no devem ser, no??

    Elfreelang, jo que em pensava que tu i jo érem molt diferents! Ara resultarà que ens assemblem i tot. Em sembla que en això de les discussions i escalfar-se una mica sí que ens devem assemblar. Pujar la veu no ha de ser dolent si és per apassionament, i com dius tu, quan la conversa s'acaba, tan amics, no?

    M.Roser, tot és tan relatiu! Hi ha silencis que molesten molt més que una paraula mal dita! La indiferència fa molt mal, i se sol expressar en forma de silenci. Sense anar més lluny, precisament a la companya de la que parlo, amb qui ens hem acostumat a parlar-nos de qualsevol manera, quan algú de qui espera alguna resposta no li fa cas, agafa unes enrabiades monumentals. Després em toca a mi apagar el foc, saps? Els silencis no molesten els altres? Doncs sí que poden molestar, sí. Dir el nom del porc sense alçar la veu? És que això molestarà menys l'altre? Tant és com es diuen les coses, si fereixes a l'altra persona. Pots dir que hi ha una doble ofensa si alces la veu, però les paraules no faran menys mal, em sembla. Però en tot cas, no dic tot això per defensar la meva postura per davant de la teva, cadascú té la seva manera de fer les coses. A tu et funciona així, i jo tinc altres maneres, no passa res. I com ens parlem la companya i jo és més un espectacle que una altra cosa. Ens tenim molta estimació, la veritat.

    Galionar, no puc negar que alguna gent es pugui sentir incòmoda amb les nostres ximpleries, però crec que majoritàriament els fan gràcia. Saben que som com gat i gos, però que ens complementem l'un a l'altra molt bé. Així que el cas que expliques és força similar, i hauria de mirar realment si el nostre comportament incomoda a algú, per intentar evitar-lo en la seva presència.

    Helena, penso que ens hem de deixar portar una mica amb les relacions que establim. Algunes evolucionen cap a un gran respecte que no trenquem amb res, i altres es tornen més grolleres, més de xoc de cornamentes que deia jo, però no els resta importància, ja que són així i prou. Si ens funciona i mantenim una bona amistat així, no veig per què l'hauríem de canviar.

    ResponElimina
  11. "Si no es perden mai les formes..." deia la Trinca en una cançó. Encara que la temàtica de l'educació, en aquella cançó era una altra, definia bé que les bones formes no sempre expressen la realitat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.