dimecres, 1 de març de 2017

El treball dignifica

Avui una companya comentava que el treball dignifica. Molt encertat, tenint en compte que es complien anys de la mort de Pepe Rubianes. De fet, comentava que és la frase de la seva mare. Ella, la companya, no ho deia en el sentit de tenir o no tenir feina, sinó de ser treballador en allò que fas. Però darrerament he detectat la gran preocupació que genera en la generació que em precedeix el fet d'estar a l'atur, fins i tot quan és una cosa volguda, perquè has decidit plegar voluntàriament per malestar, o per fer un merescut descans. No parlo d'urgències, tothom es preocupa per no tenir feina quan va amb l'aigua al coll, evidentment. Però a les generacions anteriors, aquelles a les que se'ls va inculcar aquest 'el treball dignifica', els causa un sentiment de llàstima i una preocupació que un jove (conegut) no estigui treballant. Tant és si aquest els diu que ho fa perquè vol, i que quan li calgui o en tingui ganes ja treballarà.

No, tenir feina no dignifica. Tenir feina és una transacció comercial, tu em pagues uns diners, i jo et faig una feina que et fa falta, com paguem nosaltres a un lampista, o una barra de pa a la fleca. La dignitat de les persones no es mesura per si tenen feina o no. I com a transacció econòmica, no és que siguem grans afortunats de poder treballar, ni hem de donar gràcies. Rebem diners a canvi d'esforç. El forner o fornera no dóna gràcies per aquella barra de pa que li acabes de comprar, ni el o la lampista no te les dóna per l'aigüera que et desembussa. Per què nosaltres hem d'estar eternament agraïts als nostres empresaris? Agraïment, en tot cas, hauria de ser seu, que els fem una feina que ells no faran.

A més, aquesta necessitat de treballar per sentir-se útil, per ser part de la societat, per ser digne... em sap greu, però són falòrnies. Entenc que abans hi havia molt interès en que el proletariat pensés això, però la conya ja dura massa. Si percebéssim un sou íntegre sense haver d'anar al nostre lloc de feina, qui hi aniria? No ens buscaríem moltes altres activitats per fer? Segurament les que ens agraden, sense haver de patir pels diners. Avorrir-nos, segur que no. No serà la feina el que ens farà feliços i ens farà persones dignes, no fotem. Si tenim la sort que la feina que fem ens agrada, perfecte, però no deixa de ser un intercanvi, no un regal del que haguem d'estar agraïts.

*****

Penseu, si us ve de gust, en fer-me arribar la vostra història de 100-120 paraules sobre com vau venir a parar al món dels blogs, abans del 21 de març!

21 comentaris:

  1. A aquella gent que li fant reballar un munt d'hores en una feina de merda,pagant-te un salari de merda i sabent que si et queixes vas al carrer en 5 minuts...on està la dignitat en això ?

    Un treball pot ser gratificant (si t'agrada) o pot ser digne (si et permet viure raonablement bé), ara, que només el fet de treballar dignifiqui, que s'ho expliquin a un altre.

    ResponElimina
  2. Es pot ser digne sense treballar, naturalment. Però una feina estable i raonablement ben pagada ajuda a mantenir la dignitat.

    ResponElimina
  3. Si ens remuntem a les històries antigues, bíbliques per ser més exactes, que a unes determinades generacions ens explicaven molt i ens feien aprendre molt bé... resulta que el treball és un càstig. Diuen que Déu va dir a Adam i a Eva. "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front" i "Pariràs els teus fills amb dolor" com a càstig per haver menjar la fruita de l'arbre del bé i del mal. O sigui comencem malament la qüestió de les feines. Un càstig no dignifica, es pateix més aviat. Això ve a tomb, (i perdoneu d'anar a buscar les coses fins a Adam i Eva) perquè jo crec que actualment hi ha moltes feines que semblen o són un càstig.

    I per l'altre costat, també hi ha feines molt gratificants i que fa que les persones que les duen a terme se sentint molt bé amb elles. Fins i tot hi ha addictes a la feina. Que de tot hi ha per aquest món... Això els dignifica? Doncs possiblement tampoc.

    Però crec que tenir una feina i uns ingressos ajuda molt a l'equilibri personal. Es igual dir això que dir dignifica? No ho sé ben bé, segur que no, però ena lgun sentit s´hi assembla.

    ResponElimina
  4. No sé què dir-te. Jo vaig estar una temporada llarga sense feina estable (dos o tres anys) i, tot i no tenir urgències econòmiques i aprofitar per escriure una novel·la, trobava que em mancava alguna cosa. Jo sóc tirant a mandrós i sé que si no hi hagués necessitat de treballar, probablement seria dels primers a apuntar-me a viure del cuento però intueixo que el treball sí que té una funció per mantenir l'equilibri psicològic. Quan pots fer "el que vols" sovint no vols fer res i desaprofites el temps. Potser hi ha gent que pot viure "sanament" sense treballar i no necessita sentir-se útil. Però que jo no ho hagi aconseguit em fa sospitar que no deu ser tanta gent.

    ResponElimina
  5. Jo no sé si el treball dignifica o no, suposo que això depen de si la feina que fas t'agrada i et sents útil als altres i bé amb tu mateix. Realment la quantitat de parats que hi ha, segurament estarien molt contents de tenir una feina, perquè en el fons és una necessitat, per viure necessitem calerons...
    I a veure, què em dius dels voluntaris? i aquí si que mi poso també. Jo faig tres hores diàries i gaudeixo molt fent-les. Un dia els nens em preguntaven: i vens sense cobrar res? Veig que costa d'entendre!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. sempre dic que això de vendre el cos a canvi de diners sona malament, però és el que tots fem i molts ho intenten sense aconseguir-ho. Sap greu que en ple segle 21 la societat hagi arribat a un nivell de supervivència tant penós a través d'una feina, sovint mal pagada i precària.
    El que dignifica és una bona cervesa, una excursió, un sopar, els amics, la família....

    ResponElimina
  7. Sentir-te feliç amb la feina que fas, sovint costa! Jo en sóc molt de feliç i per tant en aquest punt estic d' acord, tot i que aquells que ho passen malament, puguin sentir tot el contrari.
    Si no em calguessin els calers, segur que trobaria la felicitat moltes altres activitats! De moment seguiré dignificant- me!

    ResponElimina
  8. Segur que la dita ve dels temps en què tots podien treballar, els únics que no ho feien eren els vividors i mala gent. Potser encara té sentit la frase, no treballar perquè tens molts diners o vius del conte no crec que sigui molt digne. Potser el que caldria afegir és que hi ha treballs que no són dignes, però les persones que es veuen forçades a agafar-se a aquests treballs mantenen intacta tota la seva dignitat.

    ResponElimina
  9. “La feina dignifica” i altres tòpics que els empresaris porten molts anys fent corre com ara “la feina fa salut” tocat els coll... Llegir Pons’s Blog dignifica! A veure quan triga a escampar-se el rumor, serà tan o més cert que el de la feina dignifica.

    Que per fer la feina et donin un sou i que això et permeti tenir una vida més digne perquè en la societat actual calen els calers per viure dignament es una altra cosa, vist així també diríem que si et toca la loteria també dignifica i no ho he sentit mai.

    ResponElimina
  10. Com bé dius aquestes frases fetes serveixen per daurar la píndola a qui se l'ha d'empassar. Sovint, massa sovint, la feina que ens toca fer ni dignifica, ni et realitza. Fent de teleoperadora, quan no em va quedar més remei que fer-ho, ho vaig passar fatal.
    Si fas una feina que t'agrada et pots sentir molt afortunat, però no sé que té a veure amb la dignitat.


    ResponElimina
  11. Tinc la impressió que aquesta afirmació que el treball dignifica ve de molt enrere, per distingir els qui treballaven dels "vagos o maleantes", donant per fet que els treballadors eren bona gent i els altres eren uns ganduls... Avui en dia no sé si és gaire afortunada la frase...

    ResponElimina
  12. El treball és necessari per viure, però totalment d'acord amb tu, si tinguéssim el necessari per fer-ho sense anar a treballar...

    ResponElimina
  13. home no se si dignifica .....potser si que són falòrnies....tanmateix encara que de vegades n'estic fins el capdamunt em resultaria molt penós treballar en alguna cosa que m'avorrís mortalment o no em satisfés a nivell personal....conec de prop gent a l'atur i no s'ho passen gens bé ( i no és només per les penalitats econòmiques) gran Rubianes sempre sem m'ha passat el trist aniversari de la seva mort....

    ResponElimina
  14. Una mica de discussió calmada sobre aquest aspecte sempre va bé. Sorprenentment, estem força d'acord, però també hi ha qui ho discuteix en altres termes, i barregem una mica conceptes. Per mi el que dignifica és el respecte que rebem per la nostra feina i per la nostra manera de viure, tant si tenim feina com si no. La necessitat que tenim dels diners per poder viure dignament, és el que importa, no si tenim feina o no. Moltes gràcies a totes i tots per aquests comentaris.

    Carquinyol, veig que estic perfectament d'acord. Veig com algú ha deixat una bona feina per decisió pròpia i té un bon coixí econòmic que li permet no estressar-se, però el seu entorn li pregunta cada dia i insisteix en que agafi la primera feina que li passa per davant. No és això, precisament, perdre la dignitat com a treballador format i competent, rebaixar-se a una feina qualsevol quan no es té necessitat, només per dir que no estàs a l'atur? Doncs això, que els sopars de duro els expliquin a un altre. Gratificant segur que sí, tots ens n'alegrem quan les coses surten bé i tiren endavant, però més enllà ja no.

    Xavier, no és la feina, són els diners. Més que res, perquè les factures s'han de pagar, i si no pagues aigua, llum, gas i aquestes coses, la teva vida no és digna. Tothom hauria de tenir dret a treballar per guanyar-se la vida i pagar les factures. Però si també tinguéssim dret a que les factures es garantissin en cas de no poder pagar-les, potser no veuríem tants casos d'indignitat.

    Carme, tampoc ho anomenaria càstig, però sí peatge, per exemple. Les feines no són indignes per elles mateixes, tot depèn del respecte que obtinguin els treballadors. Per que la societat funcioni de la manera que estem acostumats, algú ha de fer les feines tal com estan muntades. Si fem una feina, encara que sigui repetitiva i monòtona, o fins i tot desagradable, però se'ns paga per fer-la, no crec que es pugui anomenar indigna, ni tampoc un càstig. En canvi, si tenim una feina d'oficina de vuit hores, però ens tracten malament i ens humilien, aquesta sí que pot ser una feina indigna. Vaja, jo penso així. Treballes perquè és la manera establerta per obtenir ingressos, res a dir. Els drets bàsics haurien d'estar garantits, però si tu vols viatjar, guanya't aquests diners treballant. Un mòbil? Doncs igual. Els diners et poden donar equilibri o estabilitat, i la feina (pels mortals) és el que ens permet aconseguir-los. Però ho he dit i em reafirmo, jo podria estar perfectament equilibrat si em donessin uns diners al mes i no hagués d'invertir 40 hores setmanals (llargues) en treballar. Faria moooooltes coses, creu-me. Que treballar aporta disciplina, i ensenya que les coses no han de ser gratis perquè sí, i que te les has de guanyar? Potser sí. Potser sí que tothom, sense excepció, hauria de passar uns anys treballant per adquirir aquesta disciplina. Però jo et dic, i encara em queden molts anys de pencar, que la feina no m'aporta equilibri, m'aporta ingressos. Ep, això no vol dir que no en gaudeixi, per sort treballo en coses que m'interessen i que m'he format molts anys per fer, i quan ens surten les coses em sento molt bé, i al contrari quan ens travem. Pot ser molt gratificant. Però m'ho prenc així, com una transacció. Si em tracten bé i m'ho passo bé amb les tasques i els companys, més implicació aportaré. Però si no, faré el que se'm demana i obtindré pagament a canvi, i aquí s'acaba el tracte.

    ResponElimina
  15. Sergi, entenem treball com a feina remunerada per cobrir les necessitats, això no vol dir que no es puguin fer altres coses per gust, igualment absorbents, i que no comptin amb una remuneració. Vull dir que, trobar a faltar alguna cosa, potser els diners, però el temps es pot omplir amb infinitat de coses, molt útils, i tant! Pots dedicar-te a fer de voluntari en un banc d'aliments, per exemple. A l'associacionisme, a la formació i estudis de temes que no et reportaran beneficis però que t'interessen. O fins i tot pots escriure, sense necessitat de dependre d'això per no morir-te de gana, si és que tens una font de finançament que no és la feina. El problema és que, sense feina, no pots fer totes aquestes coses, o les pots fer, però tard o d'hora no podràs seguir i el que necessitarà assistència seràs tu. A mi, escriure una novel•la em sembla una dedicació perfecta si s'està a l'atur, això omple moltíssim més que dedicar 8 hores al dia a una feina que molts d'aquests dies no t'interessa. No és tan lucratiu, però.

    M.Roser, tu mateixa respons als teus dubtes inicials. Necessitem diners per viure, sí. Aquest és l'únic motiu pel qual treballem. Potser tenim la sort que ens agrada allò que fem, i fins i tot és possible que siguem bons fent-ho i que ens sigui gratificant. Però també és possible que no, i no passa res. Tu fas de mestra i segur que la sensació d'educar és meravellosa. El que treballa en una cadena de muntatge no té un panorama tan alegre. Treballem per diners, i fem allò que ens agrada o que creiem que és útil de franc i en les estones que ens deixa la feina. Fer de voluntari és treballar molt, però la feina és percebre uns diners per fer una activitat. Si no depenguessis dels diners que et paguen, potser dedicaries més temps al voluntariat que t'apassiona, i potser a ajudar de moltes altres maneres, i deixaries els aspectes més tediosos de la teva feina a banda. O m'equivoco?

    Sr. Gasull, el que dignifica és, ni més ni menys, el que fem precisament fora de la feina. El que fem pels altres altruistament i per gust. Fer una activitat per rebre diners a canvi com ha de dignificar? És una necessitat, i la porta oberta a poder fer moltes altres coses. Però no deixa de ser vendre serveis, un intercanvi entre dues parts. Feina a canvi de diners.

    Dafne, la veritat és que jo tampoc estic gens descontent amb la feina que faig, i a més tinc la sort de tenir bons companys i companyes amb els que passem molt bones estones més enllà de la feina. Però que tingui la sort de trobar-m'hi a gust no vol dir que consideri que tenir aquesta feina em dignifica, la faig perquè necessito els diners per viure, i aporto els coneixements que tinc perquè em retribueixin a canvi. Si no em calguessin diners, sens dubte em dedicaria a altres coses, tot i que segur que trobaria a faltar una mica el que faig, eh!

    Alfonso, segur que no tindré en compte totes les feines possibles, i que en trobaríem alguna que no, però no crec que les feines siguin indignes per elles mateixes. Pot ser indigne el sou, com et tracten, però no deixen de ser feines, i cadascú està disposat a fer-les o no, en funció del que es valora a ell mateix. Però hi ha criteris objectius, com que si has estudiat una pila d'anys és normal que vulguis una feina que no està molt per sota del valor que tens, a jutjar per la teva formació. Com que jo considero que la feina és una transacció, esforç a canvi de diners, qualsevol feina que funcioni així no hauria de ser indigna.

    ResponElimina
  16. Pons, quan tens raó, tens raó. Jo també penso que és de les típiques frases que s'han intentat inculcar a la societat, però per tenir una vida digna només calen diners, treballar no. Bon exemple aquest de la loteria. Se m'acudeixen moltes coses que pots fer, productives i fins i tot solidàries, si no has de dependre d'anar a la feina cada dia per poder-te mantenir. Però bé, mentre els empresaris ho segueixin cantant com un mantra, ens ho seguirem creient. Em sembla que la nostra generació ho viu ja d'una altra manera diferent a la dels nostres pares.

    Glòria, m'agrada molt el teu comentari, per diversos motius. Que introdueixis el concepte de realització està molt bé, perquè és una altra cosa. De vegades, com tu expliques, haurem de fer feines que no ens realitzen de cap manera, però les farem per la nostra necessitat econòmica. Si tenim la sort que obtenim la nostra font d'ingressos amb una activitat que a més ens agrada, fantàstic. Però no té res a veure amb la dignitat. Quan vas fer de teleoperadora, que la feina no t'agradava i et semblava tediosa, qui pot dir que eres més digna? Més digna com a persona no, però tampoc es pot dir que fos una feina indigna. És una feina, una font d'ingressos, i potser estava per sota de les teves possibilitats, però no deixa de fer una manera d'obtenir ingressos, que d'això es tracta. Una transacció.

    Galionar, la meva companya diu que la seva mare ho diu en aquest sentit, per diferenciar la gent que s'esforça amb la seva feina dels que no fan res. Però igualment, pel que en sé, és la primera en preocupar-se quan sap que algú s'ha quedat sense feina, precisament pel fet de no tenir-ne. Com dius tu, potser hauríem de reformular una mica aquestes creences, quan la gentussa que governa a España, per exemple, segueix dient que el treball dignifica, però al mateix temps permet contractes escombraries i acomiadaments pràcticament gratuïts. Això deu ser molt digne als seus ulls, que tenen la vida resolta.

    Jomateixa, em sembla just el sistema de que hagis de fer alguna feina amb esforç per obtenir uns ingressos que et permeten viure, no podem pensar que tot és gratuït, per mi això és coresponsabilitat. Pel mateix motiu, les relacions laborals haurien de ser igualment respectuoses, no només els treballadors respectar els empresaris, sinó també al revés, i això no sempre passa.

    Elfreelang, no barregem les coses. Si ho barregem tot, caiem en l'error. La teva feina pot agradar-te o no, o cansar-te molt a estones, però la fas tan bé com saps a canvi d'uns honoraris. Si no et paguessin res, la faries? No. En faries una altra. La dignitat és que es pagui un salari just per una feina feta. Si la feina és gratificant o no és una altra història, això no ho podem triar. Al final, feina és feina. Si a sobre en gaudim, doble combo, però no és necessari. Això demostra que la fem a canvi de la recompensa, perquè són diners el que necessitem, no feina. Gent que està a l'atur i que ho passa malament, i no només pels diners? Per què doncs? No se senten útils? S'avorreixen a casa? Ep, hi ha infinites feines no remunerades que poden fer mentre troben alguna font de finançament, i algunes són encara més sacrificades que una feina de 8 hores. Hi ha voluntariats de tot el que vulguis, per exemple. Poden dedicar el seu temps als altres. O això no seria sentir-se útil? Perquè a més ajudar els altres gratifica molt, eh? O potser és que només volen els diners? O potser és que els han posat al cap totes aquestes falòrnies, sí, falòrnies, que diuen que si no tens una feina remunerada no ets una persona digna?

    ResponElimina
  17. Completament d'acord amb tu. La dignitat és una altra cosa, i sí, estar a l'atur és preocupant, perquè tens que pagar moltes coses. Si tens treball, i a més t'agrada, millor que millor, però ací hi ha una dita que diu: Debades, cap frare pega garrotades. Les dites solen tindre raó.

    ResponElimina
  18. Pel que fa al recordatori sobre l'aniversari del teu blog, et contaré la meva història en un post que publicaré el dia 15, coincidint amb el primer aniversari del meu blog.

    ResponElimina
  19. Segurament tens raó, no m'ho he plantejat mai, el què si que entenc és que hi hagi moltes persones que no els agradi la feina que fan ( quan estudiava també em va tocar a mi i no m'ho passava gens bé)i malgrat cobrin uns diners , això deu ser molt trist!

    ResponElimina
  20. El Rubianes és molt bo i et fa veure el que esteu dient. Però d'alguna manera tenim inoculada aquesta idea, potser no el fet de tenir una feina, qualsevol, sinó una feina que vagi a favor de la teva autoestima, que no sigui denigrant, que et sentis considerat més enllà del sou, vaja, no estic dient res de nou. Estic a punt d'entrar a la feina, bon dia!

    ResponElimina
  21. Mari Català, estar a l'atur pot ser preocupant si tens la necessitat. Però potser deixes la feina per algun motiu, o vols agafar-te un descans, i no passa res. Davant de la urgència, estar a l'atur preocupa, però això no et fa menys digne, no hi té res a veure. Poc digne és viure de prestacions quan podries treballar per guanyar-te la vida, però no et dóna la gana. Però això no està relacionat amb la feina, està relacionat amb la cara dura que tenen alguns.
    Ah, esperaré la teva història per afegir-la a les altres!

    M. Roser, la feina que fas pot agradar-te o no, però en definitiva reps uns diners per fer-ho. Si ho mires de l'altre cantó, a mi m'agrada la feina que faig, és estimulant i atractiva, i a més ho passo bé fent-la i amb els companys. Però si tingués una font d'ingressos alternativa, potser no la faria, i em dedicaria a altres coses. Amb això vull dir que la feina és poc important, almenys per mi, el que importa és poder pagar les factures. Per sentir-se realitzat, hi ha moltes altres coses.

    Gemma Sara, tenim inculcada aquesta idea, perquè ens l'han inculcada. Si fas una feina que t'agrada, t'hi quedes. Si en fas una que no t'agrada, en un temps en buscaràs una altra. Al final, el que importa és que a final de mes arriben les factures, i s'han de pagar. I una feina denigrant... depèn molt de qui la faci o de qui ho consideri. Segurament, si pensem en què és una feina denigrant per cadascú de nosaltres, diríem opcions diferents. Per exemple, per nivell d'estudis. Una feina que a mi em rebaixaria o denigraria, segurament a algú altre li aniria de perles. Hi ha molts factors a tenir en compte en aquesta afirmació de feines denigrants.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.