dimarts, 21 de març de 2017

10 anys de blogs

I el dia ha arribat, aquest petit blog fa avui 10 anys, i jo estic eufòric, perquè me l'estimo tant que és una data molt assenyalada. Una dècada donant guerra a la xarxa, en català, i amb aquella empenta que ja no és la inicial, però que em manté encara enganxat i forma part del meu dia a dia. 

Us vaig demanar ajuda per fer molt especial aquest dia, i us he de donar les gràcies perquè, com sempre, no m'heu fallat. Us envio una carretada de petons i abraçades, perquè us ho mereixeu tot. No només seguiu aguantant-me i passant per aquí sovint, sinó que m'ajudeu a celebrar els 10 anys d'aquesta manera tan genial. D'on veu sortir, vosaltres? Doncs aquí baix podreu saber la història blogaire de cadascú. Començo jo, i després podreu llegir totes les vostres històries. Gràcies, moltes moltes gràcies a totes i tots, sou meravellosos.

"Al 2006 jo vivia completament aliè al món virtual. Una amiga em va dir que, coneixent-me m'esqueia d'allò més tenir un blog. Jo no tenia ni idea de què era allò. Posteriorment, amb els amics de la Comunitat vam pensar que seria una bona manera de mantenir-nos units i comunicats, i en Gerhart també em deia que m'esqueia molt. Vam començar amb el blog comunitari, i jo de seguida vaig haver de donar la raó als qui m'ho havien dit, aquell món dels blogs era increïble. Anava acaparant la Comunitat fins que em vaig trencar una clavícula fent castells, i amb tot el temps del món, sol a casa, vaig pensar que havia arribat el moment de fer camí sol. I així va néixer el Bona Nit, inicialment com un spin off de la Comunitat, però de seguida es va convertir en una extensió de mi mateix. I fins avui."


Jo vaig arribar al món dels blogs sense que ningú m'hi portés. Jo em vaig assabentar de la seva existència i ho vaig voler provar. Vaig pensar que no ho llegiria ningú, però com que menys ho llegia ningú si ho guardava en un calaix, ho vaig provar. Primer vaig ser a Bloctum, que va durar aproximadament un any i poc i es va omplir la seva capacitat. A Bloctum vaig fer els meus primers amics blocaires: la Caterina i en Josep Manel Vidal. Després els amics van anar augmentant ràpidament i a mi també em costa ara imaginar al vida sense tenir blog. Tot i que he passat de fer un post cada dia durant molts anys a fer-ne tres a la setmana com en faig ara. Perquè vull fer coincidir els 10 anys de blog i les 3003 entrades. Vull celebrar-ho, però encara no sé com.

Era el 2005 i vivia a Nova York, i ja feia temps que sentia parlar dels blogs però no acabava de trobar-li el què. En català no n'hi havia gaires encara i tot el tema de les xarxes socials estava a les beceroles, de fet. No estàvem acostumats a interaccionar tant online com ara. Tornant d'unes vacances a casa, a l'estiu, vaig dir-me "va, ho provo, és una bona excusa per forçar-te a escriure regularment, i com que no em llegirà ningú, al cap d'uns mesos ho deixo i com a mínim tindré un petit dietari de record". Això va ser fa onze anys i mig i aquí estic encara, al peu del canó. Per molts anys, Bona nit!

Jo hi vaig arribar sense gaire entusiasme, com vaig explicar en el primer post del meu blog. Després d'haver-me donat de baixa d'una web de relats en català per motius que ara no vénen al cas, el blog em va servir per treure del fons del disc dur els contes que havia escrit durant anys i publicar-los a la xarxa. I em va enganxar! I de quina manera!

Jo vaig fer un curs d'informàtica per la feina, que no tenia res a veure amb els blocs, però el professor em va donar quatre fulles on explicava com fer-ne un, "per si ho vols provar a casa". Vaig anar fent proves, jugant amb diferents plataformes, i xafardejant blocs. En poc temps em va enganxar el bon ambient que hi havia i vaig decidir crear-ne un definitiu. De què, vaig pensar, doncs del que m'agradi més sinó ho deixaré en quatre dies. Vaig començar a parlar de llibres i a passar-ho bé amb vosaltres, i fins avui.

Una companya de feina que sabia que escrivia alguna cosa m’aconsellà d’obrir un blog. Li vaig explicar que no sabia com es feia, i m’orientà per a que visités el blog d’un altre company de feina, “El bosc dels somnis perduts” de l’escriptor Rodolfo del Hoyo.
Vaig obrir el blog “Fita” el maig de 2011.
Més endavant un altre Xavier, el que edita el “blog d’en Papikol” em comunicà que s’estava fent una Cadena de blogs “Blog-via cap a la independència”. Vaig demanar d’entrar-hi. L’agost de 2013 l’Assumpta i la Carme Rosanas m’hi van afegir.
Va ser a partir d’aleshores que he conegut molts blogs, entre ells el “Bona nit i tapa’t” del que en sóc un seguidor.

El cas és que més o menys en aquesta època de l'any de fa deu anys la meva vida estava un patint un canvi, motivat per un llibre, que pocs mesos més tard em portaria obrir un blog per escriure històries que em passessin pel cap sense que m'importés si ho llegia algú. I diria que va ser en algun Relat Conjunt, anys més tard, que vaig descobrir el teu blog. Ara bé, meva memòria de peix però no ho pot afirmar.

Jo realment hi vaig arribar perquè en aquella època del 2008 feia molts de quilòmetres en cotxe. La ràdio va ser la culpable de que m’interessés per aquest món. Sempre m’havia agradat expressar-me de manera escrita però no ho havia fet mai ni en sabia gens.
Vaig començar, em va agradar i encara hi sóc. Potser perquè m’ha aportat tants amics o coneguts virtuals i desvirtualitzats i també per el fet d’haver aprés a redactar i escriure una mica més correctament que quan vaig començar, tot i que encara fem faltes, però no sóc tampoc tant perfeccionista.
Haig d’esperar a l’agost del 2018 per fer els meus 10 anys, espero ser-hi, però amb tots vosaltres, sinó no té sentit.

Uf! En el meu cas va ser la curiositat. A finals del 2005 (mare de Déu...!) es parlava dels blogs i em va picar per saber que coi eren. Després de tafanejar una mica vaig veure que la millor manera de trobar-li'ls la gràcia era obrir-ne un. Blogger ho posava molt fàcil, de manera que en cinc minuts ja tenia blog i només faltava pensar amb que omplir-lo. Aleshores vaig recordar acabava de llegir una entrevista a en Josep Maria Espinas, on explicava que feia una tira diaria a El Periòdico. Vaig pensar que podia ser divertit fer una apunt diari sobre alguna cosa relacionada amb la ciència. En part era curiositat per veure fins on durava l'experiment. També feia gràcia saber si algú ho trobaria interessant i per això no vaig dir a ningú que havia començat un blog. I mira! La cosa va seguir i seguir, em va portar a conèixer gent, a escriure llibres... i al final puc dir que m'ha canviat força la vida! Realment va ser un moment encertat decidir clickar aquella opció que oferia blogger!

La raó es que m’agradava (i encara m’agrada) escriure i escriure per un mateix esta bé, però quan un té el talent (i la modèstia) que jo tinc es bo que el comparteixi amb la resta de mortals, i en aquell moment un blog semblava la millor manera de compartir aquests escrits, ja que et permet mantenir un històric dels escrits i també permet certa interacció amb la gent gràcies als comentaris. Penseu que en aquella època Facebook no existia, aquest va obrir al setembre del 2006 però no guanyaria popularitat al nostre país fins al 2007 / 2008. Però si voleu llegir la crònica completa, feu clic aquí i aquí.

Quan em vaig comprar l'ordinador, jo no en tenia ni idea. L'ajuntament ens va pagar un curset i no hi vaig aprendre gran cosa, però ens van ensenyar a fer un blog, això sí. De totes maneres , al començament m'hi perdia bastant i va passar un temps fins que li vaig trobar el "truquillo", perquè una companya de l'escola que en sabia un niu, em va donar un cop de mà i de mica em mica vaig anar fent amics... La veritat és que penso que vaig fer bé, ja que sovint em distreu i sempre és agradable compartir sensibilitats...

El 26 de juliol de 2008 vaig publicar el meu primer apunt al meu anterior blog, Un tel als ulls, que vaig tancar el 31 de desembre de 2012. Aleshores jo feia un programa en una ràdio local on parlava d'Internet i les xarxes socials. Em van demanar que parlés de xats i vaig anar a parar al Xat.cat. Allí vaig veure l'oportunitat de publicar relats, però em sentia una mica encotillada. Blogger em va donar les ales que necessitava. Quan vaig veure que massa gent del meu poble em llegia, buscant a veure si deia coses de política local, cosa que no faig, el vaig deixar surant en l'espai de zeros i uns i vaig obrir el meu blog de cambra, El món s'acaba. Però s'acaba bé, eh! El blog sempre m'ha servit d'arxiu i bitàcola, i, el que és el millor, el món blog m'ha obert la porta a conèixer gent que sí que ho fa bé, de debò. I això, sempre resulta impagable. Per molts anys!

Vaig començar el meu bloc Hora Blava ara fa quatre anys. Hi vaig arribar perquè em vaig trobar amb tot d'indicadors que m'hi van portar:
- Penjava fotos en un bloc col·lectiu però a vegades m'hauria agradat afegir alguna cosa a la foto.
- Vaig saber que una persona que coneixia escrivia en un bloc a la xarxa i vaig començar a mirar blocs.
- M'agrada la poesia i fer un bloc era una motivació per llegir-ne i publicar aquella que més m'agradés.
- Potser era el moment adequat.
Durant aquest temps he passat per etapes en que he publicat força i d'altres menys però he pogut constatar que tinc un públic fidel. És una motivació per a fer fotografies, llegir poesia i fer petits relats. Ha estat un plaer descobrir altres blocs i poder compartir impressions. He participat en alguna trobada blocaire i m'ha agradat molt posar cares a aquelles persones que els segueixo. No em fa res que siguem molts o pocs, el més important és que sigui una activitat enriquidora.

Bé aleshores jo feia de profe a L'ESO i en un grupet de tercer teníem un crèdit variable ( aleshores es deien així) de nom revista i se'ns va acudir que millor un blog que en paper i així vaig començar a fer un blog amb uns alumnes de tercer d'Eso, em va agradar molt l'experiència i em vaig decidir a fer un meu , ben meu i personal
Li vaig posar el nom que té pel filosof Descartes, ja que apart de l'ESo aleshores també feia classes de llengua i també de filosofia a batxillerat i li volia,( creia jo ingènuament que era qui escrivia qui podia triar el rumb del blog ;Encara no sabia que els blogs, igual que els llibres ,tenen vida i pensament propi i ens criden i ens guien cap on ells volen anar i no a l'inrevés) creia, donar un enfoc filosòfic...bé en realitat el que volia i vull fer era escriure , escriure de qualsevol cosa, dels meus pensaments, de les meves opinions, fent jocs de mots, poesia, etc etc
I aquí estem XeXu. mica en mica vaig anr trobant més blogs, com el teu i d'altres , em vaig topar amb el de relats conjunts, amb els premis cat ( encara els enyoro) i amb un seguit d'iniciatives blogaries com les de la infatigable i genial Carme, els passatemps del gran Mac, els jocs proposats per l'Assumpta, els 365 contes, i no pararia ....adoro aquest món, adoro la catosfera!

Els motius no els sé del tot. Em sembla que vaig començar a participar en comentaris i em van venir ganes de prendre'n més part, d'explicar coses que em passaven al dia a dia i actualitat bàsicament.
Reconec que ho tinc una mica abandonat tot, però no tinc intenció de deixar-ho. De cap manera.

Em penso que ja ho vaig explicar una vegada a la Carme però per si de cas:
Vet aquí que em vaig embolicar a fer classes d'informàtica (allò del borni al país dels cecs...) i l'alumnat, que va resultar estar més al dia que jo tot i ser d'edat (a veure com ho dic per no ofendre...) madura (?) em van demanar que els hi ensenyés a fer un blog com el dels seus nets (mira, m'hauria pogut estalviar pensar en això de l'edat!), i no em va quedar més bròquil que ficar-m'hi per veure com funcionava. I mira, encara hi sóc.

Quan en Jordi, el noi de la botiga d’informàtica, es va oferir per ajudar-me a fer un blog em vaig alegrar molt. Feia temps que ho tenia al cap, però dubtava dels meus coneixements informàtics.
Un cop el vam tenir a punt, jo seguia dubtant: del títol, del contingut, del estil... Tot que el nom el va posar ell: “El que em passa pel cap”. Això va ser el 31 de gener del 2011.
Al principi em servia per compatir la meva poesia. Desprès va anar evolucionant, encara que últimament el tinc una mica abandonat. Em sap greu...
El vuit de febrer del mateix any, Dia de la Dona, va néixer “Glo.Bos blog”, que vaig fer jo soleta i on comparteixo poesia d’autors ja consagrats.
I segueixo blogejant, no amb el mateix impuls dels primers dies, però amb la mateixa il·lusió.

La idea de tenir un blog me la va suggerir el meu profe del curs de novel·la. No tenia molt clar què escriure-hi perquè els relats ja els estava publicant a Relats en Català, així que vaig fer aquest concepte de blog, on intento narrar qualsevol tema relacionant-lo amb algun concepte o referent de la ficció. Per circumstàncies, em costarà quedar-m'hi i seguir escrivint-hi amb regularitat però m'agrada tenir un espai obert a tothom per parlar dels temes que m'interessen.

Tot va començar el 2 d'octubre de 2008 quan un amic em digué que al poble havien obert feia poc una web que permetia crear i allotjar el nostre propi blog. Ell ja ho havia fet i a mi, que fins aquell moment ni m'havia passat pel cap aquesta possibilitat, em va fer gràcia provar-ho.

Aquella mateixa tarda va néixer «XAREL-10, el blog».

El primer que vaig publicar-hi va ser un comentari sobre un nou centre comercial recent inaugurat i, en una secció a part, vaig afegir-hi un enigma mental. No vaig tardar ni dos dies a decidir eliminar els «comentaris d'actualitat» i fer dels enigmes l'única raó de ser del blog... i així segueixo vuit anys i escaig després.

No recordo per què ni com vaig escollir el format blog. Sí que recordo el que em va llençar a fer-ho: una frase de la Sara, la frase que dona nom al blog. No sé quina connexió neuronal es deuria produir! La qüestió és que han passat 8 anys i d'una pràctica bastant solitària duant 2 anys, es va convertir en una de compartida, que encara té més gràcia: he conegut casetes i personetes.
Ara porto una temporada poc productiva, però mantinc el raconet. De vegades he pensat a obrir-ne un altre, però amb la meva baixa productivitat, no caldria, i veig que a la Sara encara li fa gràcia. Doncs seguirem amb el raconet!

Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!

La meva arribada al món blocaire va ser una casualitat. Va arribar el moment, la necessitat d'anar publicant allò que des de feia temps escrivia, relacionat amb Topares i els meus sentiments. Vaig investigar a internet possibilitats i de cop em vaig trobar els blocs. De forma molt senzilla em vaig trobar que ja tenia un bloc: toparessiempre.
No sabia res dels mateixos, ni dels comentaris, de les respostes, el que es diu res de res, em limitava a publicar i prou.
Circumstàncies adverses em van posar en contacte amb els amics de Balsareny i Manresa, alguns també tenien el seu blog, en concret KRT i seguint les seves preferències vaig arribar als blogs en català. Així, tot i que ho feia en castellà, des del principi la meva relació era amb els escrits en català.
Entre ells estava "el raco de sa lluna", evidentment de sa Lluna, vam iniciar una correspondència per correu electrònic i va començar a suggerir-me que publiqués en català. La seva insistència va anar a més i al final vaig haver de cedir a la seva empenta, així va néixer Topares i les lletres, sempre agrairé a la Paula la seva obstinació.
No cal dir que em sento orgullos dels dos blogs i de poder relacionar-me amb aquest món blocaire.

Mireia
Un altre invent va ser un blog creat una mica per casualitat. Era agost, amb en Martí no coincidíem per fer vacances. El temps lliure i la meva afició a fer de tastaolletes van fer la resta . Havia sentit, suposo que a la radio, parlar dels blogs i com que ja tenia un myspace - també començat per curiositat- no em va semblar gens estrany obrir un blog al blogger i veure de què anava. Era un blog de prova, sinó recordo malament vaig trigar molt a treure un subtítol que ho posava, i la idea és que no tingués continuïtat fins el dia que trobes un comentari d’un desconegut i decideixes quedar-te una miqueta més i mira… encara seguim!

Dafne
Vaig descobrir els blogs en un curs de formació per a docents. Allí ens oferien la possibilitat de crear classes i compartir-les. Em vaig atabalar, perquè mai he estat massa destra amb informàtica. Però un bon dia, va venir una amiga que en tenia un, i em va donar l'empenta. Vaig anar anotant les seves lliçons i als pocs dies, obria el meu blog al món "CARPE DIEM". I aleshores vaig entrar a la catosfera, i allí va anar enfortint-se tot!!! I et vaig conèixer a tu, i a molts dels qui encara trobo en aquest espai virtual.

Assumpta
Segur que cap altre blog té una història tan bonica com la té el meu, ja que la seva primera llavor es troba entre els núvols, pel trajecte aeri que hi ha entre Barcelona i Àmsterdam.
Volàvem en Josep Lluís i jo, l’any 2006, en les nostres darreres vacances viscudes com a tals. En una de les revistes que hi ha als avions, en Josep Lluís va trobar un reportatge sobre blogs i em va dir “Mira, això potser t’interessaria a tu”.

I és que fa onze anys, jo ja era ciber-Assumpta. La meva Jo-Virtual es deia MISSMARPLE i em passejava per fòrums i xats ja feia uns quatre anys, així que ell va intuir que tot això m’agradaria.

El meu primer blog el vaig crear cap a finals del 2006 en una plataforma infame anomenada “blogcat” que fallava moltíssim. Era un desastre i vaig abandonar.

Posteriorment ho vaig tornar a intentar, però res em convencia. No va ser fins a novembre de 2007 que vaig descobrir Blogger: fàcil d’utilitzar i que funcionava de meravella. Vaig crear el blog, vaig fer quatre posts mal comptats i el vaig abandonar... fins que, cap a la primavera del 2008, el vaig recuperar i ja... fins ara.

Va ser la meva germana qui em va iniciar en aquesta tasca. A mi no m’agrada gaire la tecnologia, de fet no tenia ni ordinador des que vaig acabar a l’Escola d’Idiomes. Ella es va entossudir, i l’any passat, pel meu aniversari, me’l van regalar, i sabent que a mi sempre m’ha agradat tot allò que té a veure amb les paraules, em va recomanar uns quants blogs que estava segura que m’agradarien.
Va ser un bona recomanació, que m’ha permès conèixer uns amics (si permeteu que vos anomene així) que mai hauria pogut imaginar.
Gràcies, doncs, per compartir poemes, pensaments, vivències...imatges i paraules en definitiva amb les quals m'he emocionat, he aprés i he gaudit.

Era l’any 2007, feia Batxillerat i estava boja amb el meu TR sobre comportament de cetacis. Tot buscant informació vaig topar amb el post d’un científic del CSIC, en Dan, que parlava del son unilateral dels dofins. I m’hi vaig enganxar, cada dia parlava d’una temàtica diferent, era literalment un pou de ciència. Jo no tenia gaire clar obrir-ne un, perquè no considerava que tingués gaire cosa a dir. Però engrescada per una companya de classe vaig decidir obrir-ne un de propi, amb el sobrenom de cirereta. Posteriorment li vaig canviar el nom i també el meu pseudònim. I (gairebé) 10 anys després puc dir que decidir fer aquell pas va ser un gran encert, malgrat que el tingui abandonat!

El primer blog me'l va obrir un company de feina, aviat farà deu anys, l'agost de 2017. Anticànons. Ja feia uns mesos que escrivia, després d'una crisi creativa i lectora de molts anys. Els altres blogs van venir dels reptes que m'anava proposant.

Fa cosa de 10 anys no sabia ni que els blogs existien. Una vegada, per casualitat -com ocorren moltes coses- vaig arribar al blog d'una coneguda. Em va agradar molt això dels blogs, una possibilitat d'escriure lliurement i fer-te llegir per qui volgués fer-ho sense haver de dependre de cap publicació. Meravella, em va semblar. A partir d'aquell moment vaig estar visitant alguns blogs, observant el que feia la gent i meravellant-me de les possibilitats que això donava. Finalment, vaig decidir que jo també en volia un, de blog. Vaig provar d'obrir-me'n un, que no estava obert al públic, només per anar jo fent provatures. Durant un mes vaig estar investigant com funcionava tot, l'estructura del blog en diverses columnes, la publicació, la inserció d'imatges, de música, de vídeos... i provant, provant.
Quan més o menys ho vaig tenir clar, vaig obrir un blog al públic, com a Novesflors -ja el coneixeu. Això va ser el dia 1 de febrer de fa 9 anys. I fins ara. D'aleshores ençà he conegut molts blogs i molts i moltes blocaires, amb algunes de les quals he fet amistat, una amistat impagable.

AlfredRussel
Jo també vaig arribar als blogs per causalitat, perquè no pot dir-se que en el meu entorn immediat hi abundaren massa ni blogs ni blogaires. Però una vegada descoberts, reconec que no vaig haver de pensar-ho molt per llançar-me; uns mesos, a tot estirar, fins que el gener de 2010 vaig fer la primera entrada (seguida, unes setmanes després, per la segona). Des d'aleshores, i cada volta més, he vist en el blog una forma d'abocar, sense massa trellat i sense gens d'ordre, tot allò que em passa pel cap, des de les meues estimades muntanyes fins als meus maldecaps habituals o ocasionals. A hores d'ara, i mirant deu anys enrere, he de dir que no me'n penedisc gens d'haver començat, i no solament pel blog en si (reconec que m'ho he passat molt bé escrivint algunes coses), sinó sobretot per tots els blogs i blogaires que he anat coneixent durant aquests anys, i als que he arribat a apreciar com si foren (com si fórem) persones normals.

Sa lluna
Va ser el regal del Pare Noël de dos blocaires amics. la Sargantana i el Follet, desprès d'una conversa que varem tenir sobre aquest món. El 25 de desembre del 2011 arribà a casa.

Pere
Jo vaig començar el 2009 després de llegir un escrit de la Carme Rosanas que parlava del racó d'un jardí pel qual va sentir "un amor a primera vista".

Galionar
Vaig obrir el meu primer blog fa 9 anys a Windows Live, una plataforma que va plegar, aconsellada per un amic, amb la intenció de recopilar una sèrie de relats que tenia publicats en llibres esparsos i que ningú no llegia. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Així que n’he acabat publicant molt poques, i m’he decantat més per la poesia, tot i no saber-me especialment dotada per a aquest gènere. Vaig fer el salt a Blogger fa cosa d’uns 7 anys, i aquí és on he trobat una colla de persones amigues que ja formeu part de la meva vida. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que li havien estat útils, en definitiva. Diàleg interactiu, enriquiment mutu, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 9 anys no hauria imaginat que existia, i sense el qual ara no sabria viure...

Laura T. Marcel
L'estiu del 2007 vaig anar a fer un viatge per Turquia. En el grup en el que anava hi havia gent molt interessant i vam passar uns dies molt grats tot i que jo estava en un moment de la meva vida bastant durillo. Hi havia una noia que cada dia buscava la manera més o menys desesperada de connectar-se o bé a l'hotel o bé buscant un cibercafè (i allà no sempre era fàcil). Jo no entenia massa la seva necessitat. Sentia que deia coses com:"Ho he de fer, la meva gent espera notícies", "Els meus seguidors volen saber com estic...", "Tinc necessitat d'escriure".
Quan hi va haver una mica més de confiança vaig preguntar-li de què anava tot allò i em va dir que tenia un blog. Havia sentit a parlar dels blogs però no n'havia vist cap i no sabia massa com funcionava el mundillo. Però durant el viatge aquesta noia em va caure molt bé, era periodista del canal 9 de València i la veia amb molt criteri pel que li vaig demanar com podia llegir el seu blog i em va donar les coordenades.
Al tornar a casa em vaig posar a seguir-la. M'agradava llegir-la, comentar-li i intercanviar impressions. Em va encantar! I com que en el moment que jo estava també necessitava buidar el pap, tot va confluir a animar-me a obrir un blog meu. Ho vaig comentar a un company de la feina i ell també en va fer un altre i així picant-nos una mica entre una cosa i una altra va néixer aquest amic íntim que és el Mar i Cel.
Curiosament (o no) en vaig fer molt poca publicitat entre els meus amics reals pq volia guardar la meva intimitat tot i que la obria al món. Quines incoherències, oi? Així segueix encara, de fet. Els meus amics i familiars més propers no saben de l'existència del meu blog. I en canvi hi he fet grans amics.
El món virtual és tota una experiència!


I per certificar que la meva malaltia blogaire encara dura, aquí teniu la secció anual 'no me'ls puc treure del cap. Un nou recull de fotografies de cartells i rètols que m'han fet pensar en blogaires arreu del món. Si feu clic a les imatges sabreu en qui m'han fet pensar. Moltes gràcies novament a tots i totes per tantes hores de bons moments que m'heu donat en aquests 10 anys, als que hi sou ara, als que ja no, una abraçada immensa.

http://ajocdedaus.blogspot.com.es/

thecyanidesun.blogspot.com


http://ciencia.ara.cat/centpeus/

unpuntaldhercules.blogspot.com

garbi24.blogspot.com

elquempassapelcap.blogspot.com

www.copsdeploma.cat

kweilan.blogspot.com

unaltreinvent.blogspot.com

https://moxaines.wordpress.com/

https://pons007.wordpress.com/

35 comentaris:

  1. Primeeeeeeeeeeeeeee!!!

    MOLTES FELICITATS!!! L'estava esperant!! :-DDD

    Llarga vida al BONA NIT!!
    Llarga vida al XEXU!!
    Llarga vida a la CATOSFERA!!
    Llarga vida als Blogs!!

    ResponElimina
  2. Per molts anys!!

    http://2.bp.blogspot.com/-PFTKbCwEW18/U_cs7__vqsI/AAAAAAAAG9M/7M5c7idhd7U/s1600/398105_193361814142498_793422225_n.jpg

    ResponElimina
  3. MOLTES FELICITATS i per molts anys més que mantingues el blog i la blogosfera tan animada. Tornaré demà a llegir la història de cadascú.

    ResponElimina
  4. Per molts anys, XeXu! El teu va ser dels primers blogs que vaig seguir, i seguisc tenint-lo com un dels meus referents imprescindibles, encara que de vegades em coste llançar-me a comentar (si, sóc un blogaire tímid, que hi farem ;)

    Havia fet propòsit de sumar-me a la teua proposta i pensar un poc en els inicis de la Línia, però el temps ha passat molt ràpid (i ja saps que ara mateix arribe tard a quasi tot...). No vull estar-me, però, de provar-ho: jo també vaig arribar als blogs per causalitat, perquè no pot dir-se que en el meu entorn immediat hi abundaren massa ni blogs ni blogaires. Però una vegada descoberts, reconec que no vaig haver de pensar-ho molt per llançar-me; uns mesos, a tot estirar, fins que el gener de 2010 vaig fer la primera entrada (seguida, unes setmanes després, per la segona). Des d'aleshores, i cada volta més, he vist en el blog una forma d'abocar, sense massa trellat i sense gens d'ordre, tot allò que em passa pel cap, des de les meues estimades muntanyes fins als meus maldecaps habituals o ocasionals. A hores d'ara, i mirant deu anys enrere, he de dir que no me'n penedisc gens d'haver començat, i no solament pel blog en si (reconec que m'ho he passat molt bé escrivint algunes coses), sinó sobretot per tots els blogs i blogaires que he anat coneixent durant aquests anys, i als que he arribat a apreciar com si foren (com si fórem) persones normals ;)

    Salut i una abraçada des del País Valencià!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha arribat a l'ànima això de "com si fórem" persones normals!!! ;)
      A vegades fins i tot ho semblem!!! he, he, he...

      Elimina
  5. Mooooltes felicitats! i per molts anys més!
    Una gran celebració!
    Mola, això, d'spin off. segur que fa deu anys no existia aquesta paraula.

    ResponElimina
  6. Increïble!
    Felicitats per aquests deu anys!!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Per molts anys! Aquest post és una petita càpsula del temps i un retall d'història de la catosfera. S'ha de guardar el link en un lloc segur i anar-lo consultant de tant en tant!

    ResponElimina
  8. M'uneixo a les felicitacions generalitzades pels deu anys del bloc, que continues molts més anys i que nosaltres puguem seguir llegint-te. Felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules,però he de dir que ho tenia molt clar que ho podies fer i que el treball l'has fet tu, per tant el mèrit és teu.😉

      Elimina
  9. Moltes felicitats, XeXu!!!!
    Efectivament, això del blog, dels blogs, t'escau!
    Molt xulo el celebru, fan goig tots aquests inicis blogaires :) Petonets

    ResponElimina
  10. Moltes felicitats XeXu!!!

    Que sigui per molts anys i com dic sempre per molts més posts!!!!

    Això de fer treballar el personal per celebrar l'aniversari, em sembla que t'ho copiaré. He tingut una idea que pot ser divertida. A veure si la posos en marxa.

    Abraçades XeXu!!!

    ResponElimina
  11. Darrerament no publico gaire, to i que sempre que puc passo a veure que feu, encara que no comenti res. Per tant no he estat a temps a la crida, però la meva arribada als blocs ja l'he explicada unes quantes vegades. Tot i així i resumint un poc, va ser el regal del Pare Noël de dos blocaires amics. la Sargantana i el Follet, desprès d'una conversa que varem tenir sobre aquest món. El 25 de desembre del 2011 arribà a casa.

    ᵗʰᵃᶰᵏᵧₒᵤ ... FELICITATS!!

    ResponElimina
  12. Ha estat molt interessant repassar totes aquestes nostres històries blogaries, una idea genial per una ocasió molt especial. Moltes felicitats, XEXU, i per molts anys!! :-)

    ResponElimina
  13. Felicitats!!!!!!!!!!
    Com sempre has tingut una molt bona idea per celebrar-ho. Has fet que tots ens coneguem una mica millor.
    Esperem poder anar fent anys i que siguem els màxims possibles passejant per aquí, perquè... què són 10 anys? Una criatura només
    ;D

    ResponElimina
  14. Per molts anys i llarga vida als blogs.

    ResponElimina
  15. Moltes felicitats!!!! i que siguin molts més anys ;)

    ResponElimina
  16. I no te n'adones i ja han passat 10 anys! Déu n'hi do! Felicitats, company!

    ResponElimina
  17. Moltes felicitats, XeXu! Quan el meu blog complisca 10 anys, vull que siga com el teu.

    ResponElimina
  18. Primer felicitats pels 10 anys que no es fan cada dia. Després em sorprenc de com la gent respon a la teva crida, jo ni amb les amenaces de l’ahse aconsegueixo tanta participació, de fet ara que hi penso potser les amenaces de l’ahse són un handicap... Gran idea guardar pel final Can Pons, terreny de pau i amor, segur.

    PS: Tot i que l’Alfred ha sigut l’últim apuntar-se el trobo molt encertat.

    PS2: Es nota que jo sempre em poso pesat amb el tema d’enllaçar perquè he sigut l’únic que s’ha emportat enllaços extres al blog tot i que altra gent com ara en McAbeu també ha fet un post especial amb la teva petició.

    ResponElimina
  19. Per molts anys, company!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  20. Enhorabona per aquests deu anys ... déu n'hi do!
    Jo vaig començar el 2009 després de llegir un escrit de la Carme Rosanas que parlava del racó d'un jardí pel qual va sentir "un amor a primera vista".
    Una forta abraçada.

    Bona nit XeXu.

    ResponElimina
  21. Ostres, Xexu, i jo sense haver-te enviat la meva experiència blocaire! Em sap greu, no hi he arribat a temps però te la deixaré com a comentari en el post on ens proposaves la col·laboració.
    Moltes felicitats per aquests 10 anys, Xexu! És molt de temps, són moltes experiències, moltes amistats, moltes vivències. Aquesta família sense tu no hauria estat el mateix. I ben sincerament, que per molts anys més puguem gaudir de les teves paraules i de la teva amistat.
    Una abraçada i 10 petonets!

    ResponElimina
  22. Moltes felicitats per aquests deu anys de blog...No et pots pas queixar, la gent t'estimem, només cal veure com hem respost a les teves expectatives...
    Molts petonets, XeXu.

    ResponElimina
  23. Moltes felicitats pel 10è aniversari, no és fàcil fer-ho i molt menys amb tota aquesta audiència ! Me n'alegro molt per tu i espero poder-te felicitar molts anys més encara.

    Perdona el retard i la poca participació, però porto uns dies realment complicats !

    De nou, felicitats !

    ResponElimina
  24. Moltes felicitats! Pels 10 anys i per mantenir l'empenta, que no sempre és fàcil.
    Ara a per 10 més!
    Un petó

    ResponElimina
  25. Moltes felicitats!!
    Tens un blog molt, (no em surt la paraula,...) molt ben parit.
    Salut x molts anys més.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  26. Per molts anys de Blog! OLE TU XeXu!

    ResponElimina
  27. Per molts anys i felicitats per celebrar el teu aniversari d'una manera tan compartida i enriquidora.

    ResponElimina
  28. Encara no he tingut temps de llegir tot el post sencer. Són molta colla però per no trigar més començaré amb la felicitació. Cada any dic el mateix, em repeteixo. Sou pocs els que teniu un blog i que sou tant actius i me'n faig creus de com ho podeu fer.
    Com cada any em trec el barret per la longevitat del blog, però sobretot per la constància!
    Moltes felicitats, XeXu!

    ResponElimina
  29. ho sento he arribat tard ! moltes moltes moltes felicitats Xexu !!!!

    ResponElimina
  30. Un cop més, moltíssimes gràcies a tots i totes les que heu participat i m'heu ajudat a celebrar el desè aniversari del blog, que és un moment important per mi. Un plaer seguir compartint aquest espai amb tanta gent, no es necessita cap més motiu per tenir ganes de continuar i compartir. Espero que no defalliu, que som la resistència, i que puguem seguir molt de temps per aquests mons virtuals!!

    Assumpta, i tant, llarga vida als blogs! Aquest cop vaig haver d'anar preparant el post amb temps, això d'estar fora els dies previs a l'aniversari és mal negoci, tot i que ha estat molt bé, però com sempre, puntual a la data que toca! Gràcies!

    Novesflors, tindràs una bona feinada a llegir-les totes, però a mi m'ha agradat molt conèixer la de tots i totes, les he anat llegint mentre les afegia, i per mi és un privilegi de document! Moltes gràcies.

    AlfredRussel, no hi ha cap motiu per no seguir ampliant la llista d'escrits, segur que a alguns s'us ha fet massa curt al temps, o no us n'heu assabentat quan tocava, així que també he afegit els teus inicis al post de celebració, i et dono les gràcies per voler participar també. Comentar o no comentar, no sempre trobem les paraules o sabem què dir. El que importa és que seguim aquí, com si fórem normals, hahaha!

    rits, hauríem de consultar a l'observatori de neologia, a mi em sembla que el concepte ja fa temps que va, però segur que en aquella època no la fèiem servir tant, potser ni la coneixíem. Mira, ho he anat a mirar i la primera documentació és del 21/03/1989, 18 anys clavats abans del naixement del Bona Nit!! És possible que hi hagi més justícia poètica?? Bé, en tot cas, molt probablement jo no coneixia la paraula quan vaig fer el meu propi spin off. Gràcies!

    Peix, tot un privilegi que tants i tantes us hagueu animat a participar. Moltes gràcies!

    Salvador, és una bona idea! A mi també em va semblar que podia estar bé recollir els inicis de tothom, tots vam tenir un motiu o altre per començar, o una carambola o el que sigui. Miraré de fer-ne un enllaç permanent per tenir-ho ben recollit, potser no ho mirarà mai ningú, però m'agradarà tenir-ho. Coses més inútils he anat recollint i encara recopilo a dia d'avui! Moltes gràcies.

    Alfonso, moltes gràcies, per aquí seguirem mentre durin les forces. 10 anys a internet ja són una eternitat.

    Gemma Sara, jo crec que després de 10 anys fotent la tabarra per aquí i descansant molt poc, puc concloure que sí, que això dels blogs m'escau força. Però per si de cas continuaré una temporada més, no fos cas! Gràcies!

    Carme, qualsevol idea que posis en marxa per celebrar els teus 10 anys ja té el primer inscrit: apunta-m'hi, que allà seré! I potser d'aquí a una altra temporada podrem recordar 'te'n recordes de la canya que fotíem quan vam complir els 10 anys?'. Que el temps vola, però nosaltres volem amb ell. Gràcies per ser-hi sempre.

    ResponElimina
  31. Sa lluna, em sona la teva història, certament. Però m'agradarà tenir-la recollida també amb totes les altres. De moment afegeixo el resum que m'has deixat, però si ho vols pots ampliar-la una miqueta més perquè sigui tan llarga com les altres. Estaré al cas per poder-la actualitzar. Gràcies!

    McAbeu, les has llegit totes? Moltes gràcies per fer-ho i per les felicitacions. M'agrada la idea de tenir-les recollides com una càpsula del temps que ha comentat en Macip, miraré de fer un enllaç permanent a aquest post perquè tots tinguem els nostres inicis blogaires ben recollits i agrupats.

    Jomateixa, segons es va calcular en aquest mateix blog ja fa molt de temps, un any blogaire equival a 6 anys humans, de manera que el blog tindria ara uns 60 anys, i això ja no és ser una criatura. Podríem dir que està pròxim a la jubilació, però veurem què vol dir això exactament. Sigui com sigui, aquí seguim, i m'agrada que tinguem les nostres històries totes juntes. Moltes gràcies!

    Allau, moltes gràcies, i que sigui ben llarga!

    Anna, moltes gràcies, i en vida teva!

    Maurici, home, no diré que se m'ha fet llarg, perquè ho he passat molt bé, però tant com que ni me n'adono... moltes gràcies!

    JPMerch, sí home! I perdre'ns un dels blogs més aguts de la blogosfera? No pas! Quan facis 10 anys espero que seguiu sent tu i el teu blog tal com el coneixem, que fa una temporada que no us podem gaudir massa! Gràcies!

    Pons, et queixaràs! A mi em sembla que tu tens un gran poder de convocatòria, malgrat l'AhSe! Això és tenir molt mèrit, perquè tot i tenir-la allà molestant a tothom, ens tens sempre disposats a participar en el que proposes. Veus, jo no tinc excuses, si no arribo a més és només per culpa meva. La foto que t'he trobat aquest any (de fet és d'anys anteriors, però sempre en tenia alguna altra d'en Pons) ja denota que el teu blog és un lloc d'harmonia i de bon rotllo. Que sigui l'última, però, només respon a l'ordre alfabètic.
    Tens raó amb això dels enllaços, altra gent també ha fet un post per participar en la meva crida, però els altres van tenir la delicadesa de fer un fragment específic perquè m'emportés al blog, a diferència d'altres. En gran McAbeu, també conegut com Big Mac, va fer un escrit fantàstic, i a més, com sempre, va clavar un text de 120 paraules que s'integrava perfectament en el conjunt, i que era la part 'extraïble' del post. Potser podria haver posat algun enllaç més, però que sàpigues que l'únic indisciplinat ets tu. Tot i això, t'agraeixo molt la participació i que sempre passis per aquí, com si no tinguessis res millor a fer!

    Barbo, moltíssimes gràcies per passar, quin privilegi rebre encara visites d'un veterà catosfèric com tu!

    ResponElimina
  32. Pere, afegeixo la frase que has comentat a la llista amb els altres blogaires. Si et ve de gust explicar-ne una mica més, perquè sigui tan llarg com la història dels altres, no te n'estiguis, que l'afegiré. Gràcies per comentar i per ser-hi.

    Galionar, 10 anys han donat per moltes coses, i tant. De tots tipus, a més. Tots hi hem posat de la nostra part i hi hem dedicat temps, que al final és el que volen les coses que fas amb afecte, que hi posis temps. I per això s'han generat bones relacions d'amistat i companyonia entre gent que no ens coneixem de res, encara que molts ens haguem acabat coneixent en persona també. Gràcies per passar, i si fas l'escrit de la teva història, naturalment el penjaré amb tots els altres, en aquest blog mai no és tard!

    M.Roser, no em queixo, i tant que no. Sempre m'heu tingut molt mimat. És un privilegi demanar-vos ajuda i que entre tots aconseguiu que pugui fer un post com aquest, tan ple d'històries que quedaran pel record de tots. Gràcies!

    Carquinyol, sempre són molt benvingudes les teves visites, així que res de disculpes. Tinc la sort de tenir una colla de gent per aquí sempre disposada a donar-me una alegria. Però l'audiència s'aconsegueix també visitant altres cases, i per això s'hi ha de dedicar temps, que no sempre hi és. Gràcies per seguir-hi sent, i que et pugui llegir jo també per molts anys.

    Ninona, no et pensis, la inspiració ja fa figa molts dies, però intento seguir en actiu i a bon ritme. El blog ja no és tan personal, però segueix fent-se des de dins, i espero que així segueixi molt temps. Moltes gràcies!

    Xavier, per moltes nits que puguem passar plegats! Moltes gràcies!

    Toni, ui això de deixar la frase a mitges... ja em temia el pitjor. Moltes gràcies, aquí seguim!

    Alba, gràcies per passar novament, a veure si al final et recuperarem per la causa!

    Consol, per mi és un dia important, més que el meu propi aniversari, que no solc celebrar, i per això m'agrada compartir-lo amb vosaltres, que sou el percentatge més important d'aquest blog. Gràcies!

    Mireia, fa gràcia que feliciteu la longevitat gent com tu, que ens coneixem de fa una pila d'anys, i que d'alguna manera o altra seguiu en actiu. D'acord, el tema de la constància te l'accepto, perquè m'agrada mantenir un ritme i de moment he anat trobant la manera de fer-ho, malgrat que el temps escasseja, i les idees també. Però m'agrada massa escriure en aquest espai i seguir el que vosaltres expliqueu com per deixar-ho perdre. És bo que cadascú tingui les seves aficions, i aquesta és una de les meves més arrelades, ja veus. Moltes gràcies per seguir passar per aquí després de tant temps.

    Elfreelang, en aquest blog mai no és tard, tots els comentaris són molt benvinguts i agraïts! I les felicitacions també.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.