dimecres, 15 de febrer de 2017

Les formes

Amb el que has dit estic completament d'acord, però et fallen les formes, tio. 

Si em paguessin diners per cada cop que m'han dit això seria multimilionari. Criticar les meves formes és un costum ancestral, més antic encara que criticar les meves carmanyoles del dinar. Coses que li critiquen a un, ves. Des de sempre m'han dit que les coses es poden dir d'una altra manera, però molt sovint em sento amb la necessitat d'aplicar una contundència malparlada i fins i tot ofensiva perquè tinc la impressió que la gent no entén o no vol entendre allò de què s'està parlant. Molt pitjor és que no ho vulguin entendre. Potser és desagradable, però després de que jo parli no queda cap dubte, cap ni un, d'allò que s'està volent dir. I a qui pugui anar dirigit ho entén, a la força, però ho entén.

Descobreixo que no està socialment ben acceptat dir les veritats i les coses clares de manera inequívoca. Ens agrada la hipocresia, dir les coses de manera suau, ambigua, no fos cas que l'altre es pensi que li estem demanant o exigint quelcom. Millor que s'ho prengui com un suggeriment, que no complirà, és clar. Tinc paciència, eh? Però alguns comportaments me l'acaben ràpid. Perdo el filtre.

Sí, fora d'aquí, de vegades, no sóc una persona agradable. Tot el que tinc de políticament correcte segons on i com, ho tinc de 'bronques' quan em sembla que als altres no els dóna la gana de sentir-se al·ludits per alguna cosa. I no, avui no parlo de política, però també.

26 comentaris:

  1. Justament fa poca estona he rebut un correu en el que em foten enlaire feina feta i me la fan refer de nou perquè algú, en el seu moment, no va facilitar la informació correcta, tot i que se li havia demanat reiterades vegades.

    Això sí, el "Cordialment" del comiat del correu que no falti...

    ResponElimina
  2. "Dir les veritats i les coses clares de manera inequívoca" no ha d'implicar necessàriament "una contundència malparlada i fins i tot ofensiva". Fins i tot pot ser contraproduent per a la comprensió del missatge, encara que et semble el contrari. En aquest cas, la forma aporta un excès d'informació (sobre l'emissor, per exemple), que en dificulta la comprensió.

    Qualsevol discurs, oral o escrit, ha de seguir les "estructures organitzades" i acceptades que reclamaves per a la poesia, per a ser entès correctament. No es tracta d'hipocresia, sinó d'eficàcia comunicativa.

    ResponElimina
  3. En la literatura es diu que hi ha una forma adequada per a cada història. Una bona història mal explicada és mala literatura. Suposo que a la vida passa el mateix.

    ResponElimina
  4. Sí em deixes posar-hi una mica de bon humor, et diria totes les masses piquen.

    Hi ha gent que per catàcter han d'aprendre a dir les coses clares i pel seu nom, perquè són tan prudents (no pas sempre hipòcrites) que per no molestar o per no provocar discusions no parlen o no parlen clar. N'hi ha d'altres que parlen clar a qui fallen les formes. Els uns i els altres es troben poc útils i poc encertats.

    Jo penso com l'Eva. S'ha de trobar el punt de dir les coses pel seu nom i de bona manera.

    Però trobar el punt mig, si bé és molt bo, molt útil, molt eficaç i molt interessant, jo trobo que té una pega, he, he, he.... que abans només notaves com a desagrable el comportament dels que no eren com tu i després trobes desagradables tots dos extrems...

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Els uns i els altres es troben poc útils i poc encertats... els uns als altres" volia dir.

      Elimina
  5. Jo sóc de les persones que que tinc fama de dir les coses clares i a la cara, però amb bones maneres, per això l'altre no s'ha de sentir ofès...Ara que et diré que alguna vegada també perdo els papers, sobretot si l'altre a més de no entendre els raonaments, em contesta amb prepotència!!!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. Cal mirar-ho en positiu. Si fas algun comentari dient que alguna cosa t'agrada, no ens quedarà dubte que t'agrada de veritat, que no ho dius per quedar bé.

    ResponElimina
  7. Parlaré de l'escola, ja que normalment aquests debats es donen a la feina. He estat molts anys de director i de cap d'estudis, sempre quan he hagut de dir les coses he procurat fer-ho sense ofendre i fins i tot intentant que a qui em dirigia no se sentís malament davant el que li deia, sempre he cregut que en el meu treball era més rendible les bones formes i la convivència que actituds més fermes. Però hi havia una segona part, quan arribava al punt que creia que s'aprofitaven, que em enganyaven o malgrat els meus esforços, em parlaven malament, en aquest moment carregava l'escopeta i disparava sense misericòrdia, sabent que deia paraules dures. També és veritat que després de la duresa el seguia tractant com als altres companys.

    ResponElimina
  8. No sé si es poden suavitzar les formes sense perdre contundència i claredat, seria bo. Se't veu emprenyat per alguna cosa i segur que amb raó, però, ep, calma. Jo sóc del gènere tou i de vegades voldria guanyar duresa. Fem un intercanvi?

    ResponElimina
  9. Ets força directe, però segur que coneixem a molts que tenen pitjors formes i a sobre el que diuen dista molt de ser veritats.

    ResponElimina
  10. Amb el que has dit estic completament d'acord, però et fallen les formes, tio.

    xDD

    Doncs si, hi ha gent d'aquesta mena, massa i tot. I sovint són els que es dediquen a parlar de formes perquè no tenen una altra manera d'atacar el teu discurs i clar, a ningú li agrada reconèixer que està equivocat

    ResponElimina
  11. Quan un es incapaç de defensar-se contra els arguments lògics que li dóna l’altre l´únic recurs que li queda es intentar desviar el tema perquè sap que perdrà i per això ataca a les formes, perquè sap que la discussió del contingut la té perduda. Jo també penso que dient les coses directament i sense subterfugis ni eufemismes es quan la gent s’entén, però sembla que avui en dia la societat està massa infantilitzada i sobreprotegida per ser capaç d’aguantar la “crua realitat”. Això em recorda una tira còmica que vaig veure l’altre dia en un blog genial que parlava sobre com seria respondre sincerament a les estúpides preguntes d’una entrevista de feina, crec que tu també has visitat aquest fantàstic blog.

    PS: “Sí, fora d'aquí, de vegades, no sóc una persona agradable” Això vol dir que aquí ets sempre una persona agradable? Aquesta es la impressió que tens de tu mateix? Ahà...

    PS2: Volem un post sobre les teves carmanyoles del dinar, això té pinta de ser un tema interessant, amb fotos i tot! El problema es la carmanyola en si? Son velles? Estan trencades? El problema es el contingut? El lector vol saber més!

    ResponElimina
  12. si es diuen les coses per el seu nom no hi han mals entesos, però tenen l'efecte secundari de que hi ha gent que ni els agraden les maneres tant directes. Jo faig com tu, al gra i tal com s'ha de dir.
    L'altre dia vaig quedar amb el jefe gros per parlar, varem anar a dinar i tot el dinar la varem fer petar. Al tornar, amb cinc minuts dins el cotxe varem aclarir-ho tot, que no vol dir solucionar-ho, però almenys va quedar clar i no varen caldre hores de marejar la perdiu

    ResponElimina
  13. Si "perdre les formes" vol dir ser desagradable i ofendre l'interlocutor crec que potser no és la millor manera de fer les coses, però si vol dir parlar directe, sense embuts i sense subterfugis, aclarint-ho tot per evitar malentesos posteriors penso que si, que és una bona manera d'arribar a entendres.

    ResponElimina
  14. N'hi ha que no els hi agrada sentir les veritats perquè els hi toca el voraviu.

    ResponElimina
  15. Bé, XeXu, mentres aquí siguis agradable, pels que et llegim cap problema. Que consti que mentre et llegia no t'acabava d'imaginar fallant-te les formes. Però ara que hi penso sí, sí, que a mi em vas dir que anava a circs il·legals, així sense ambigüitats, i em vaig ofendre molt. Ja ho pots veure!

    ResponElimina
  16. Interessantíssims comentaris en aquesta entrada! He intentat respondre-us tan bé com he pogut, a veure si ens hem entès, segur que sí. Més enllà de les formes, hem parlat de sinceritat, de convencions socials, i fins i tot de la relació amb la canalla. Si és que sou uns cracks. Moltes gràcies pels comentaris!

    Maurici, el problema d'escriure posts així és que cadascú se'l porta al seu terreny i l'entén a la seva manera. Suposo que ho dius perquè hi ha gent que no entén res, i sembla que demanar-ho en termes de correcció no serveix per res. S'agreuja la cosa si confies en el que t'han proporcionat i fas la feina. Quina ràbia fa. Potser la propera vegada sereu més contundents en la demanda...

    Eva, puc estar d'acord en que no cal posar-se de segons quines maneres, o parlar d'una determinada manera o altra, si ja dic que sempre em critiquen les formes és per alguna cosa, i el post no era precisament per tirar-me floretes. Però el missatge no arriba si es fa amb els formalismes habituals. Mentida, sí que arriba si l'altra persona té la predisposició d'ajudar, i de responsabilitzar-se del que li demanes. Suposo que no deus pensar que foto quatre crits o dic paraules malsonants a aquells que entenen el missatge a la primera. Pujar el to i dir-ne quatre de fresques és només pels que no s'han guanyat el dret encara a cometre errors, per dir-ho d'alguna manera, i segueixen marejant la perdiu. La veritat és que les convencions socials no sempre van amb mi. Sóc més disciplinat del que semblo, però les collonades em superen. I tot depèn de l'ambient. Un altre vessant de mi és que puc tenir una paciència infinita i tota la correcció que calgui quan no ens hi juguem res, com aquí al blog. M'agrada mantenir la cordialitat, que se'm critiqui el que sigui, i contestar. Potser de vegades amb contundència, però mirant de no perdre les famoses formes. Per escrit també és més fàcil, és cert.

    Sergi, m'encantaria que tot el que diem s'entengui a la primera i s'executi a la perfecció. Però com que tots esquivem allò que no ens abelleix fer, si no dius les coses amb prou contundència i que l'altre no tingui opció d'esquivar-les, probablement no surti com tu vols. Ep, i que no és agradable, eh? Ni per qui ho fa ni per qui ho rep. Però la vida no és literatura...

    Anna, ja sé que molts penseu així. Jo penso que educació a la primera. Educació a la segona. Però a la tercera la mosca ja et puja al nas. I a les següents, aquella persona ja no mereix cap respecte. M'agrada tractar exquisitament a aquells que sé que penquen, i es guanyen el dret a equivocar-se algun cop. Sé que no és gaire popular el que dic, però hi ha gent que necessita espavilar, i mimant-los no ho fan. O no en coneixes cap així?

    Xavier, estil Rufián, però salvant les distàncies, amb una mica més de mala educació si convé, i sense ser guapo. És a dir, poc a veure...

    Carme, em sembla que jo sóc una mica d'extrems, almenys en temes d'aquests. Això no vol dir que no valori la gent que sap parlar clar i sense estirabots. Està molt bé saber-ho fer, però ho fan els líders naturals, aquells que se'ls escolta pel carisma. I tot i així, en la voluntat de ser massa políticament correctes es per el to d'urgència o d'obligatorietat de les coses, i el missatge no arriba. Estic segur que hi ha altres maneres de fer arribar el missatge que no són les meves, però tinc molt clar que davant de segons quin interlocutor, els si us plaus, els hauries de, els si et va bé no serveixen de res, i és més efectiu els 'ho fas per ahir perquè és la teva puta feina'. Creu-me, si un fes-ho quan puguis servís, jo no faria servir paraules gruixudes per afició. Però m'enerva la gent que no vol entendre les coses.

    M.Roser, tampoc serà popular això que diré, però hi ha gent que mereix que perdem els papers davant seu. Ja no que perdem els papers, però que la contundència amb que contestem el deixi planxat o planxada. Continua a baix.

    ResponElimina
  17. Si es pot fer amb bones maneres sempre és preferible, és clar, però no sempre es pot. I parlar de segons quines maneres fa callar la gent i que escoltin atònits. Es tracta de trencar-los una mica els esquemes, no ho negaré. Per les convencions socials no t'esperes que algú se les saltarà per totes bandes. A mi em sembla efectiu.

    Mari Català, per això no cal apel·lar a les meves formes, sinó a la meva sinceritat. I no faig compliments. Efectivament, quan dic que una cosa m'agrada, no ho dic per dir. El problema és quan dic que una cosa no m'agrada. També és ben cert, en aquest cas.

    Alfonso, doncs jo aprovaria totalment el teu comportament. Sobretot quan la teva posició t¡obliga a buscar sempre el consens i la cordialitat, s'han d'intentar mantenir les formes. La primera opció sempre és ser correcte, però crec que es cala de seguida els que no van de bona fe, o els que es fan els sords o defugen les responsabilitats o no els dóna la gana d'entendre les coses. Les bones paraules amb aquests només faran que se't segueixin pixant a la cara, així que s'ha de passar a altres mètodes. Si tu ets un maleducat perquè no respectes el diàleg i la responsabilitat, jo seré més maleducat i com a mínim et faré callar i m'escoltaràs. Després ja veurem, i segur que algú em dirà que em perden les formes, però l'altre m'haurà escoltat. Per això la teva manera em sembla la correcta. L'educació i la correcció sempre primer, però hi ha gent que no entén una altra cosa que els improperis. No hi ha res que faci més mal que les paraules.

    Gemma Sara, jo no recomano mai voler-se assemblar a mi, que els meus problemes em porta. Però ho podem portar al terreny de les criatures que potser ens ajudarà a fer entendre millor el post. Quan un infant no creu, i li demanes una, dues, tres, quatre vegades una cosa, i segueix rient-se de tu, segur que qualsevol pare acaba perdent els estreps i pujant el to de veu, o mostrant-se enfadat, i potser això és més efectiu. Ep, sense violència, però quan la canalla veu que t'estàs enfadant, canvien d'actitud. Doncs amb adults, una cosa similar. Demanar les coses de bones maneres no provoca canvis d'actitud en l'altre, tret que ja estigui predisposat a escoltar-te i fer-te cas. El que faig és parlar-li d'una manera perquè es desperti, perquè no estan acostumats que se'ls parli així, i llavors comencen a escoltar. Que qui sóc jo per fer això? Ningú. Només algú que intenta fer cas quan li diuen les coses.


    Jomateixa, suposo que sí. N'hi ha que perden les formes perquè no coneixen una altra manera. Jo no és que no la conegui, és que penso que per segons què no serveix de res posar bona cara.

    Carquinyol, com sabeu, la majoria de posts que escric sorgeixen d'alguna situació concreta que he viscut. Aquest també, però em vaig adonar que és molt comú que passi quan tenim discussions en un grup de gent, i alguns no volen escoltar els altres i mantenen el seu discurs irreal. Intento baixar-los a la terra, per començar a parlar en igualtat de condicions. Des de sempre que m'han criticat les formes, però ningú em critica la capacitat comunicativa. Però en aquest cas concret val a dir que la persona que em va dir la frase (que ja dic que no era el primer cop que sentia), no era la mateixa amb qui em discutia. I aquí entrem en un altre perfil de persones encara més estès, que són les que tenen coses a dir i explicar, però no ho fan, per vergonya, per por, per timidesa o el que sigui. Però ens quedem sense saber una opinió valuosa per la falta d'empenta. Era algú que estava d'acord amb mi, però no ho va dir en el moment apropiat, sinó després en privat. I hagués ajudat si hagués parlat quan tocava.

    Pons, sé que vaig veure aquesta tira còmica que dius, però ara no recordo on... és que miro tants blogs... Que per cert, sobre entrevistes de feina i sobre feina en general també m'agradaria fer un post, està madurant. Continua a baix.

    ResponElimina
  18. Sobre les carmanyoles, parlo del seu contingut, és clar. Alguna vegada es parlava també del continent, ja que en l'època que compartia pis amb un amic vam començar a fer servir de tupper les tarrines dels gelats de supermercat. Anaven prou bé, i duraven, però a la que vaig compartir pis amb una dona aquells tuppers improvisats van desaparèixer ipso facto. Per què deu ser. Em critiquen que repeteixo plats molt sovint, o que menjo coses similars, com pèsols i cigrons en una mateixa setmana. Potser sí que això és l'únic que troben per criticar-me, estaria bé que fos així, però no crec. La veritat és que com sabeu vaig curt de temps, i això se suma a que no m'agrada cuinar, o no m'apassiona. Sempre vaig a allò fàcil, cuina de supervivència. Prefereixo invertir el temps lliure que tinc en llegir i mirar sèries, i també als blogs, però això no els ho explico.
    Després d'aquesta introducció, parlem del tema. No és que em consideri agradable, però sí correcte, almenys aquí al meu blog. Sempre m'he esforçat en mantenir un bon ambient, i penso que ho he aconseguit, només hi ha tensió quan a l'Assumpta i l'Helena els toquen Convergència. Al teu blog és diferent, allà tens un endoparàsit que cal combatre amb la seva pròpia medecina. Sé que et va bé per pujar les estadístiques, però és tot un repte pels usuaris humans que tens. I com que tu ets així també, una mica descarat, el Pons's Blog és un lloc que convida també a un comportament concret. A fer el gamberro, vaja. Les coses clares i la xocolata del 90%, com diu la dita. (apunta, Pàmies). M'han agradat els teus conceptes de societat infantilitzada i sobreprotegida. Si de vegades sembla que dius una cosa i estan a punt de fer-se la senyal de la creu, quan no han trepitjat una església en sa vida. Doncs sí, la realitat és crua, o com a mínim es poden dir les coses més clares de com les diem, i no hauria de passar res. si no donéssim tantes voltes a les coses i parléssim més clar, no caldria ni pujar el to, ni ser maleducat, perquè la gent parlaria, escoltaria i s'entendria. Però ara ningú es dóna per al·ludit si tens bones maneres. Fins que no els piques la creta no es desperten. És una llàstima que hagis d'incloure sempre un 'puta i un 'polla' en una frase perquè algú et faci cas, però és així.

    Sr.Gasull, de vegades costa parlar clar, però quan es fa, tot s'entén molt millor. A mi em sorprèn que no m'hagin fotut fora més d'una vegada per dir les coses clares als meus superiors. Sense perdre les maneres, ni ser maleducat, perquè llavors sí que seria un motiu d'acomiadament. Però s'ha de dir que no, o el que sigui, i no podem callar i empassar-nos-ho només perquè aquells siguin superiors nostres. El càrrec no és un súperpoder, és una responsabilitat, i ells també s'equivoquen.

    Glòria, retira més a la segona opció, dir les coses pel seu nom. Però a mi em surt d'incloure paraules malsonants, no contra la persona, no són insults i improperis cap a ella, sinó un parlar una mica més vulgar del que tocaria. Fa efecte, perquè si això ho dius en una reunió amb els teus superiors davant, ningú s'espera que facis servir aquest llenguatge, i això els manté atents i sorpresos, escolten més. Llavors aquelles idees clares i directes arriben més. És la meva impressió.

    Hola maria! Sí que és cert, però el problema ve quan topen amb una persona que sí que li agrada dir les veritats a la cara.

    Teresa, ja veus que dir la veritat pot molestar a qui la rep, encara que no vagi directament contra ella. Per mi és un problema que a la nostra societat et pugui guanyar més enemistats la sinceritat que la hipocresia i la mentida. Aquí als blogs miro de ser correcte, perquè tampoc no em doneu motius per no ser-ho, i també per escrit és més fàcil, oi? Però això no vol dir que no segueixi dient les coses pel seu nom, perquè és la meva manera de ser. Si molesta, em sorprèn. Per mi callar davant de segons què és fer-me'n còmplice, o avalar-ho.

    ResponElimina
  19. Hehehehe ara m'he recordat quan, al principi de tenir blog, et tenia por... És que a vegades deies les coses d'una formaaaaa!! :-DDD

    Jo procuro sempre dir la veritat i m'agrada que me la diguin. Ara bé, també procuro no anar a fer mal. Sé que, igual com les matemàtiques no són el meu fort, l'expressió parlada i escrita se'm dóna bastant bé. Si parles clar i et saps fer entendre, no cal utilitzar ni males paraules ni crits. Per cridar més i per deixar anar quatre tacos no tindràs ni un gram més de raó que dient les coses ben dites... A més, jo tinc la tendència natural a prendre la raó a qui crida.

    ResponElimina
  20. "Em critiquen que repeteixo plats molt sovint, o que menjo coses similars, com pèsols i cigrons en una mateixa setmana. Potser sí que això és l'únic que troben per criticar-me, estaria bé que fos així, però no crec"

    I què tenen a veure els pèsols i els cigrons???
    No voldràs dir mongetes seques (o fesols) i cigrons?

    Els pèsols són rodonets, petits, verds i és una verdura.
    Els cigrons són rodons, una mica més grans i de color beige... i són llegums.
    Els fesols (o mongetes seques) tenen forma de ronyó petit i són d'un color rosadet molt clar... i també són llegums!!

    Si en una mateixa setmana menges fesols i cigrons els podria cridar l'atenció a aquesta colla que té tan poca feina que es dedica a criticar el menjar dels companys... Però si menges cigrons i pèsols???

    ResponElimina
  21. Ah, jo no sóc de Convergència... Sóc del PDeCat :-DDD
    Visca en Puigdemont!!!

    ResponElimina
  22. Assumpta, la majoria d'interlocutors que tinc no són com tu, i també tinc molt clar a qui li he de parlar d'una manera, o amb qui ho puc fer d'una altra. I si ho faig i m'equivoco, potser és perquè la persona m'ha donat a entendre que té la pell més dura, i s'ha emportat algun estirabot que no se li ha posat bé. Ja no és cridar, encara que de vegades es pot alçar la veu, i tampoc passa res, però sé que a molts us incomoda i molesta. És la manera de dir les coses, pel broc gros. Dóna més la raó això? No pas, però si dius coses fora del comú en una 'discussió', la gent es queda parada i escolta. Si ho dius sempre amb bones maneres, hi ha moltes probabilitats que et prenguin pel 'pito' del sereno. Em faig escoltar, perquè no m'estic per romanços, les coses són d'una manera, o si més no jo les penso així, i no m'estic d'opinar.
    Sobre el menjar, barrejar cigrons i pèsols respon a la forma (aproximadament) esfèrica de les dues menges. Em diuen que menjo boletes. Però això és ara. En el passat es ficaven amb el meu cous-cous sec, que també portava cigrons, per cert, o amb les amanides de pasta, o si hi ha una temporada que només porto amanides també tenen alguna cosa a dir. Tant és, tampoc té importància. No me les dono de gran cuiner, és cuina de supervivència i d'estalvi de temps. Si volem menjar bé, anem de restaurant bo!
    Ah, i per mi sempre seran Convergència... alegra't que no els anomeno CiU...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahahahaha però ben bones que són les boletes!! :-DDD
      A mi m'encanten tot tipus de llegums i, també, els pèsols... Fregeixes una mica de bacó o pernil, i hi tires els pesolets i ben bons que són.

      Si a la teva feina veiessin els meus menjars! Jo sóc la reina del Plat Únic... Tinc un plat que té cinc versions diferents. Imagina, una la podries portar dilluns, l'altre dimarts, dimecres...

      - El faig amb pit de pollastre o bé amb llom.
      - El faig amb fesols, o bé cigrons o bé llenties.

      Agafes el pit de pollastre (o el llom) i el fas a trossets quadradets. Els poses a la paella a fregir.

      Agafes una patata, la fas a dauets i la poses a bullir amb sal.

      Quan la "carn" ja està fregideta hi afegeixes la patata (deixant caure un parell de cullerades soperes de l'aigua de bullir dins la paella) i un potet de llegum (una de les tres citades) (previament la passes per aigua, per treure al màxim els conservants i tot això) i li dones unes voltetes... Llavors... sorpresa!!, li tires mig vas de llet (sí, sí, he dit llet, sense por!!) Quan la llet ja va sent absorbida, li tires una mica més d'oli (que no se't cremi) i afegeixes una bona quantitat de salsa de tomàquet... Ves remenant durant un minutet i tens un plat DE-LI-CIÓS.

      Té tot l'aliment d'un primer i un segon junts, a més no necessites ni ganivet, perquè ja està tot fet a trossets i mig desfet... :-DD

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.