diumenge, 5 de febrer de 2017

Enter

Va, vaig a fer un post d'aquests per fer amics. Aquest matí, en obrir l'ordinador, m'he trobat alguns posts pendents amb poemes. Com em sol passar, no m'he vist amb cor d'acabar-los i trobar alguna cosa coherent per comentar, així que no sé si n'he comentat algun, suposo que sí, però no pas tots. Després he anat a petar a un altre blog on hi havia un petit text en prosa, però que m'ha semblat més poètic que els anteriors. El text era d'en Peix, i espero que em perdonarà que el faci servir per explicar-me. Era el següent:

"El sol avui m'ha tocat amb força, m'ha abraçat amb tot el seu esplendor i he tingut la sensació que en qualsevol moment la seva escalfor em fondria.

I entre pàgina i pàgina penso que si pogués fer girar els molins, deixaria que el seu vent s'endugués l'angoixa de no haver-te fet un petó."

Llavors he pensat, què passaria si l'agafem i el reescrivim fent 'enter' al final de cada frase:

El sol avui m'ha tocat amb força, 
m'ha abraçat amb tot el seu esplendor 
i he tingut la sensació 
que en qualsevol moment 
la seva escalfor em fondria.
I entre pàgina i pàgina 
penso que si pogués fer girar els molins, 
deixaria que el seu vent s'endugués 
l'angoixa de no haver-te fet un petó.

És bonic, oi? Ja sé que em vindreu amb que és un text poètic, i que és igual com disposar-lo, que el que importa és el que diu. Però no, ho sento. O és que a les escoles ja no s'ensenya que la poesia ha de tenir una mètrica concreta? O que és important la rima, del tipus que sigui? Que els poemes tenen unes estructures característiques? I els haikús, que no estan regits per unes normes estrictes? És que ara qualsevol text en prosa, tallat a trossets i escrit en diferents línies de text és un poema? Ja vaig parlar una vegada de les meves intoleràncies poètiques, però tinc la necessitat de dir el que penso, encara que sé que a molts i moltes no us agradarà. No sé què és la poesia, però per mi ha de ser una altra cosa.

Apa, ja estic llest per rebre les garrotades.

20 comentaris:

  1. Busquem "poesia" al DIEC: "Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora."

    Ja ho veus, NORMALMENT s'ha d'utilitzar el vers però no és obligatori. Tampoc cal una mètrica ni una estructura concretes, però es parla això sí d'un ritme que, i en això si et dono la raó, jo tampoc sé trobar en alguns d'aquests textos que ens diuen que també són poesies.

    Però que jo no ho sàpiga trobar no vol dir que l'autor no li hagi posat, no?. Almenys això és el que em sembla a mi però no em facis gaire cas, que en cosa de poesia, no he passat dels sonets...

    ResponElimina
  2. Corregint errades, perdoneu...

    Però, nen, quines garrotades? (Perdò per això de nen, però les àvies ja se sap...)

    El que dius, jo ho trobo ple de sentit...

    Jo he dit molt sovint parlant de dibuixos, que només jugo. No pretenc, ni crec que hagi passat mai, ni un sol cop, que un dibuix meu pugui ser art. Hi ha persones que em diuen que els hi agraden i altres que no diuen res. A vegades el que a mi em sembla fatal, té uns comentaris favorables que em sorprenen un munt i aquell que a mi em deixa més satisfeta... passa desapercebut, perquè en el nostre àmbit blocaire no acostumem a dir "no m'agrada". Però callar ja és dir alguna cosa.

    Pel que fa a l'esriptura, jo per part meva, podria dir el mateix. Jugo. M'agraden les paraules, els versos, les metàfores. No em considero poeta i sovint hi ha molts poetes que no entenc. M'agraden els jocs literaris i tant com m'agraden els anagrames (posem per cas) m'agrada deixar-me dur per un vers o una metàfora que no he inventat jo i seguir endavant.

    Jo sempre dic que no sóc escriptora, perquè no en sóc. Ni poeta... però també, dubto, amb la fal·lera de molts blocaires per ser poetes, jo tampoc sé gaire on sóc. Però quan compro llibres em passa un mica el mateix. Hi ha massa poetes que no entenc, tant com n'hi ha d'altres que m'enamoren i em fan sentir aquest valor propi i universal de la definició que ens ha portat en Mc.

    Suposo que és una qüestió de connectar o no. Si connecto jo és poesia i si no connecto no ho és? No pot ser... cadascú connecta amb el entén i el que li arriba. Hi ha una objectivitat absoluta per dir què és art i què no ho és i què és poesia i què no ho és? No. Ni hi és ni hi serà mai. El temps passa el ribot, però ni això. Sempre hi haurà artistes oblidats.

    ResponElimina
  3. Fa anys que molts grans poetes han abandonat la mètrica, i encara més la rima.
    He de reconèixer que pels que sense ser poetes alguna vegada hem tingut la barra d'escriure poesia, és més fàcil fer-ho amb rima i mètrica.
    Justament per això trobo molt meritòria la poesia lliure.

    ResponElimina
  4. Estic bastant d'acord amb tu. Sembla que ara es pugui anomenar poesia a qualsevol cosa. D'altra banda, no crec que s'hagi de ser 100% estricte perquè això pot ser una limitació per a l'expressió de... bé, del que es vulgui expressar. Crec que Joan Alcover és un bon exemple del que intento dir.

    ResponElimina
  5. Jo no sóc massa de poesia, ja ho he dit molts cops i sempre costa de comentar més enllà d'un oh que maco, perquè el que diu sol ser-ho.
    Ara que tot i no ser poètic jo faig servir molt la mètrica, això sí en forma de cinta i a la feina.
    En comptes d'una garrotada jo et convidava a una cervesa.....però com que ets tant esquiu.......

    ResponElimina
  6. Per al·lusions em sento obligat a comentar la teva entrada. Em sento afalagat per haver utilitzat un text meu (que no sé del tot què vol arribar a dir, el futur m'ho dirà). I m'agrada com l'has deixat com a poema. Ara bé, per a mi és millor com a prosa :) (no en sé tampoc de fer poesia).
    Crec que tothom té dret a fer el que vulgui. Si algú vol fer poesia que en faci. El problema que veig és que molts cops s'espera que la resta comentin exalçant escrits que són força mediocres, provocant, al meu parer, que el poeta no pugui recollir les crítiques i buscar una millora en el seu art. Clar que fer una crítica dura per un treball fet amb passió pot provocar desànim... És qüestió de saber-ho entomar i també, per part del crític, tenir prou tacte.
    I per cert, a mi m'agrada llegir poesia, de vegades, no moltes, em provoca sensacions que em deixen captivat. Només per aquestes poques ja val la pena llegir-ne de tant en tant.
    Ho he escrit des del mòbil i no sé com haurà quedat, ni si és prou coherent... En tot cas, gràcies :)

    ResponElimina
  7. Garrotades no, comentaris de bona fe...Jo no sóc cap experta, però en aquest cas podria quedar bé de les dues maneres, tot i que m'hi falten algunes comes ( pel meu gust)al versificar-lo.
    En un poema els versos poden ser rimats i amb mètrica, a l'estil de Josep M. de Segarra, o poden ser de vers lliure, més com en Papasseit, però sempre han de tenir un ritme intern que et permeti llegir-ho com a poema, no si val si només en té la forma!!!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  8. No crec que esperis que et defensi la poesia,
    si tu l’entens poc jo encara menys.
    Per mi l’escriptura està feta per comunicar
    En canvi amb la poesia tot es confós,
    de què coi parla? Digueu-ho clar!
    Si a sobre es salten les poques normes que té,
    que són la rima i la mètrica,
    ja em diràs tu quina porqueria de poesia

    ResponElimina
  9. No sabria que respondre XeXu. Només diré que la literatura, l'escriptura, la lectura, la poesia, la prosa, el teatre, qualsevol manifestació de la paraula està subjecta a la sensibilitat de cada un, a allò que el commou i li agita o el tranquil·litza. La poesia busca potser, la delicadesa, la precisió, la bellesa en un simple vers, cosa molt poc t'apassiona, et fa estremir. Una simple frase, un vers, et sembla el tot, potser la poesia és el que et fa sentir, no ho escrit, així parlarem que una mirada també és poesia, ho direm d'una flor i fins d'un llanci esportiu.
    En resum que l'important és la paraula, com t'arriba i el que et produeix en el teu interior.

    ResponElimina
  10. Hehehehehe en XEXU torna "a les andades" :-DD

    No saps quantes vegades, davant d'un poema, prego i imploro inspiració per posar un MISERABLE COMENTARI DE DUES FRASES... i no hi ha manera :-((

    A vegades llegeixo algun poema i m'agrada... m'agrada perquè trobo meritòria la forma de combinar les paraules, la creació d'algunes imatges, comparacions... però mai tinc la menor idea de si el (POC) que jo puc entendre és el que l'autor o autora ens vol dir...

    D'altra banda, he de confessar que l'eliminació total de normes de mètrica i rima em sembla trampa. I que es poden escriure coses precioses en prosa (com l'exemple que has posat del text de PEIX)... Per mi, un text de frases curtes, una damunt de l'altra, parlant de coses boniques, sentiments, records, emocions, imatges... pot ser perfectament prosa, una prosa lírica... i amb això no li vull treure ni un gram de mèrit, perquè el que és bonic ho és igualment i, a més, a mi no em surt... i una vegada que ho vaig provar, m'hi vaig esforçar molt, hi vaig posar els set sentits i tota la meva bona fe, a vegades pensava que m'estava enganyant a mi mateixa...

    Poema a l'estelada del meu balcó: (Improvisat absolutament ARA)

    Aquest vent enfadat i destructor
    que ens castiga sense descans
    amb una força que ens espanta i ens fa por,
    que ens enfronta amb la nostra petitesa,
    ens amaga, ens fa covards, no s'atura...
    ha trobat una ensenya molt valenta:
    La meva estelada segueix ferma voleiant,
    lligada a les seves cintes... bufa fort, bufa,
    amunt avall, empentes, estirades...
    si la seva resistència fos un símbol
    ho podríem tot.

    ResponElimina
  11. A mi m'agrada entendre tot el que llegeixo, i m'emprenya no entendre el que llegeixo. Per això mai llegeixo poesia, per no emprenyar-me hehehe Per sort aquesta prosa d'en Peix és maco i senzill d'entendre. Jo no el canviaria perquè la creació és seva, i tampoc li veig millora (ni empitjora) amb l'enter.
    Ja explicaràs si, en general, t'has sentit molt apallissat :)

    ResponElimina
  12. Bé, encara no heu estat gaire durs amb el meu post. Estic segur que la poesia es pot viure, i que és una manera d'expressar que arriba. Que no m'arribi a mi no vol dir que no sigui meritòria, però igual que hi ha mala literatura, em sembla que també hi ha poesia d'impostors. Gràcies per comentar tan assenyadament i educada.

    McAbeu, els sonets són una forma molt antiga que suposo que es podria considerar que està passada de moda, però almenys tenen una estructura, una mètrica i unes normes que fan que tinguin certa dificultat en l'execució. A més, pel que recordo, a tu te n'havia llegit algun de molt graciós que a banda de normatiu, denotava una bona dosi d'enginy. És cert, ni tan sols m'havia preocupat de buscar la definició al diccionari, però això del ritme és molt relatiu, ja que la mateixa gramàtica fa que les frases tinguin certa cadència, i sembla relativament fàcil expressar-se en frases curtes. Però la mateixa definició, que eximeix de tota norma rígida, fa que puguem anomenar poema a pràcticament qualsevol cosa, i sentint-ho molt, per mi alguns ho són i d'altres no. Quins? Bé, suposo que l'ús del sentiment i de les metàfores també hi juga molt.

    Carme, agraeixo molt el teu comentari, i m'agrada saber que no sóc l'únic que té dubtes sobre la poesia que es fa aquí en els blogs. Tot és discutible, igual que no ens agraden tots els blogs per igual, i que els que ens agraden molt no sempre és per les mateixes coses, en algun cas escriuen molt bé, en d'altres són enginyosos, i també n'hi ha que expliquen coses que ens arriben molt, encara que no siguin tècnicament tan acurats. Els blogs són meravellosos per seguir gent de tota mena que s'expressa a la seva manera. Entre aquesta manera d'expressar-se, hi ha la poesia, i el que a mi m'escama potser és el contrari que a tu. Tu ets de les persones a qui sempre llegeixo, i m'agrada molt la teva sensibilitat. Que no comenti es pot deure a diversos factors, no només que no m'agradi la pintura o les paraules, però amb el temps he arribat a pensar que per dir una ximpleria, només per comentar, més val esperar a la següent entrada. Molts cops no sé què dir, i de vegades m'hi esforço i hi penso llarga estona perquè no m'agrada deixar de comentar-te, però no sempre surt res. Però la teva sensibilitat i les teves metàfores, de vegades més encertades i de vegades no tant, no em generen dubtes. Em generen dubtes sobretot els poemes que entenc massa, perquè en realitat són un text distribuït en frases curtes i separades de línia. La poesia ha de voler dir alguna cosa més, de veritat. Ja no que no rimi, que no tingui mètrica, però ha de tenir alguna cosa més. I qui sóc jo per dir-ho? Doncs ningú, francament. Però encara que no entengui un poema, si li endevino sensibilitat i feina darrere, puc arribar a valorar-lo. Massa gent s'hi dedica per sobre les seves possibilitats trobo. Però com sempre, és opinió personal, i tot depèn de les aspiracions de cadascú.

    Xavier, per descomptat, tothom és lliure de provar els gèneres que vulgui, però ho penso al revés que tu. La poesia lliure em sembla fàcil, trobo que és molt més difícil poder expressar allò que vols si t'has de cenyir a unes normes concretes, és molt més complicat. Una altra cosa és la prosa poètica, que si tens traça en pots escriure, i en aquest cas tant és fer-la així que tallada en versos curts, el mateix text serveix i no cal que rimi ni res, però per mi té menys valor, ves.

    Lluís Martí, tot evoluciona, i està clar que mantenir unes normes estrictes al final encorseta molt el gènere, però d'aquí a poder escriure qualsevol cosa en vers, o millor dit, dir vers a qualsevol cosa, jo crec que hi va un món.

    Sr. Gasull, tu no perdis l'esperança, algun dia farem una cervesa, home. La cinta mètrica és una altra cosa, segur que tu la fas servir amb molta precisió. La poesia... doncs bé, molts cops és maca, i altres em sembla una collonada. Però no n'entenc, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament. És el que intentava dir en el meu comentari. Salut!

      Elimina
  13. Peix, mai s'està obligat a comentar, però t'agraeixo que hagis passat. A mi l'escrit em va semblar maco i poètic, més poètic que uns poemes que havia vist just feia una estona, i vaig pensar que posat en versos no tenia res a envejar a ningú dels que escriuen per aquí. Però posar-ho en versos quan en realitat vols dir una cosa en prosa, quin sentit té? O quina necessitat hi ha? Disfressar de poema un comentari, un desig o qualsevol altra cosa no serveix per res. Sobre què significa o què has volgut dir, amb que ho entenguis tu ja n'hi ha prou, i si no ho acabes d'entendre, almenys és el que t'ha sortit de dins expressar.
    Si ens posem a parlar de crítiques ens allargarem massa, perquè és tot un altre tema. Costa molt dir-li a algú que la seva feina no és prou bona, però és millor que lloar una feina que no et sembla bona. A l'altre no li serveix de res que li diguis que ho fa bé, si no és així. El tacte es pressuposa, encara que no tothom el té, ni el tenim sempre, però cadascú entoma les crítiques a la seva manera. El desànim es passa. Però si t'enfades amb qui et critica, potser ja no el perdones, i crec que estaràs cometent un error. Potser un dia et tocarà jutjar l'altre, i no ho faràs des de l'objectivitat, sinó des de la revenja, i això és greu. És tot un món, t'ho dic jo que em dedico a carregar-me llibres quan no m'agraden, i sé del cert que a alguna gent no li fan gens de gràcia les crítiques. Ara bé, és evident que tothom té dret a provar-ho i a fer-ho, tant si és bo com si no, només faltaria.
    Jo no llegeixo poesia, no m'arriba. Segurament si en llegís acabaria trobant autors que també em captiven, però és un temps que no estic disposat a invertir.

    M.Roser, no he canviat res del text, res absolutament, només he fet salts de línia allà on m'ha semblat oportú, però he deixat els signes de puntuació que el mateix autor havia fet servir. A mi el text m'agrada, no l'he modificat, i era només per fer una demostració pràctica. I em poses en safata la pregunta, tu creus que tots els poemes que llegim aquí en els blogs tenen aquest ritme que dius? O potser molts només tenen la forma de poema sense ser-ho? Si som sincers i objectius, hem de reconèixer que no, almenys això penso. Però com que no n'entenc, potser sóc jo el que no sé veure el ritme...

    Eva, no és obligatori comentar si penseu que el que dic són collonades, o al contrari, es pot dir obertament.


    Pons, en el meu anterior post sobre la poesia, cap allà al 2013, ja vas comentar de manera similar, l'altre dia ho vaig mirar i em va semblar molt encertat, i ara t'ho torno a dir. És un bon exemple del que intento explicar. Et diran que el teu escrit no té el ritme necessari per ser poema, però a mi em sembla que tot depèn de l'entonació que poses quan llegeixes. A més, si fins i tot has posat una rima i tot! Poeta!

    Alfonso, jo ja ho he dit molts cops, la poesia no m'arriba. M'agrada la paraula, perquè adoro llegir, però la poesia és un gènere que no gaudeixo. Accepto que és una cosa meva, que a l'altra gent li pot agradar, cap problema. El que ja tinc més dubtes és que tothom la pugui escriure. Segurament hi ha poetes molt bons, i n'hi ha d'impostors, el que passa és que, com que no n'entenc, que jo jutgi de quin tipus és cadascú no té sentit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eh? Jo simplement he dit que no havia entés l'apunt. Llegint els comentaris ho he entés una mica més, però no sé si del tot.

      Critiques que qualsevol cosa es puga anomenar poesia? Doncs sí, evidentment cadascú anomena com vol al que fa, només faltaria.

      Que la poesia dels blocs és molt roïna? Això ja no ho sé, perquè no llegeixo blocs de poesia, en general, però sí que en llegeixo en altres formats. Hi ha autors que m'agraden i d'altres que no (i llavors, no els llegeixo). com de novel·la, com d'assaig, com de pel·lícules...

      Que la poesia hauria de ser més senzilla o seguir sempre unes normes, i així tu l'entendries millor? Home, això ja no és un problema de la poesia, no?

      Llegir poemes, o que t'agraden, tampoc no és obligatori.

      Elimina
  14. Assumpta, amb la poesia sempre hi ha l'etern dubte, serà que el o la poeta és molt hàbil amb les paraules, o és que jo sóc ruc rematat i no entenc res. La veritat és que, sincerament, penso que no tots els que es dediquen a fer poemes són hàbils. I no perquè jo tingui un gran enteniment, però quan veig que es disposen les paraules de manera que tenen forma de poema, però en realitat és un text fragmentat, ja m'entra urticària, com quan veig un intent de haiku que no compleix ni una norma.
    Estem totalment d'acord en això dels textos separats en versos, si és un escrit bonic, quina necessitat hi ha de dir que és un poema? També considero que és trampa. Diuen per aquí que ha de tenir un cert ritme, però és que a tot se li pot imprimir el ritme que vols quan el llegeixes a la teva manera, no? A més, fer això sembla riure's de l'autèntica poesia, aquella que, tant si entens com si no, t'adones que és molt meritòria, igual que et pot passar amb la prosa. De vegades llegeixo llibres que no m'agraden, però he de reconèixer que són bons o que tenen virtuts i estic segur que a altra gent li agradaran més que a mi, i així ho dic. Quan llegeixo un poema que m'agrada sempre ho faig saber a l'autor o autora, alguna gent d'aquí pot acreditar-ho. Però la majoria de vegades em passa com a tu, em quedo sense saber què dir.
    Ves que et dic que el teu poema improvisat no està gens malament, està fet seguint les trampes que comentes més amunt, però el que explica té sentiment. No puc jutjar si, com a poema, és bo o no, això que ho diguin 'els experts' (sé que t'encanta aquest concepte), però sí que puc dir que no té res a envejar a alguns que he llegit per aquí.

    Roselles, no m'he sentit gaire apallissat perquè els comentaris de les persones que més temia no han arribat. Probablement ja no els veuré mai més per aquí, què hi farem. A mi també m'agrada entendre el que llegeixo, però no sempre és imprescindible. Però una mania que tinc, i aquesta sí que està arrelada, és que no m'agrada que em donin gat per llebre. Espero que en Peix no s'hagi enfadat per fer servir el seu escrit, ell diu que no, però era per posar exemples del cas contrari, hauria estat de més mal gust agafar un suposat poema i posar-lo tot seguit...

    ResponElimina
  15. Tens raó XeXu, de tant en tant podem veure poemes que només en tenen la forma i prou...Jo intento que no em passi, però per si de cas, sempre dic que els meus versos tenen sentiment, però la tècnica necessita millorar!!!
    Petonets.

    ResponElimina
  16. XeXu,
    Si el poema "Helena", de Joan Margarit, no et captiva, et commou, t'exalta de manera que no el pots oblidar, és que veritablement la poesia no és allò teu. Jo tinc el meu complex d'escriure massa prosaicament, però tot i això, crec que serveixo per la poesia. Em passa a vegades que llegeixo Pessoa i penso que jo també puc escriure com ell, per molt pretenciós que sembli. Els genis són com els reis mags, no existeixen, vaig llegir alguna vegada. La muntanya més alta, vista des d'un avió, és semblant a la més baixa. Per ser artista cal tant la humilitat com la vanitat, i jo tinc la meva part de vanitat. Cal escriure cent poemes per trobar-ne un d'excepcional, com quan es fan fotos i s'eliminen les que no es vol. Però alhora, m'agrada de trobar sempre bellesa tant com puc a tot arreu. I la poesia condensa la màxima bellesa. Fins i tot els que no hi entren saben que és molt important. La poesia és tan important com Catalunya dins d'Espanya, perquè te'n facis una idea.

    ResponElimina
  17. Eva, no pas, jo no vull entendre sempre la poesia, precisament li dóna un plus si entens una cosa però en realitat en vol dir una altra. Però convindrem que unes mínimes normes, ja que és una gènere que en té, hauria de tenir. Sobre si és bona o no la dels blogs, tampoc no m'atreveixo a dir-ho. Només puc dir que em sembla que de vegades sí, em sembla que li diem poesia quan en realitat és només 'enter'. Però els blogs són l'únic lloc on llegeixo poesia, així que no sé si els autors que publiquen ho saben fer millor o aquesta és la tendència. El que ens permet dir que una pel·lícula és més dolenta que una altra (o que ens agrada més que una altra), és que té trets que ens la poden fer comparar. Solen tenir una durada variable però superior a l'hora, amb gran càrrega visual, amb un argument i una estructura més o menys definida. Si ens posem a gravar imatges estàtiques durant 5 minuts i les ajuntem totes en un vídeo llarg que dura una hora i mitja, no direm que és una pel·lícula, no? No sé si m'explico.

    M.Roser, si tu penses que necessites millorar, què puc dir jo, que ni tan sols ho intento? No em ficaré amb els poemes de ningú, però m'agrada llegir d'algú que s'hi dedica que alguns poemes que veiem només en tenen la forma. I diré més, si ets tu que dius això, senyal que tens el que ens passa de vegades, que ens pensem que ho fem malament perquè algú ens ho diu, però el simple fet de que te'n preocupis i intentis fer-ho bé estic segur que et fa molt millor que d'altres. Et puc dir que els teus són dels que llegeixo, no ho puc dir de tothom...

    Helena, espero que entendràs que exposes la teva opinió, que respecto sobretot perquè t'erigeixes com una de les màximes defensores de la poesia a la catosfera, però que altra gent, per exemple jo, podem no compartir. No tinc res en contra la poesia, com pugui semblar, el considero un gènere com qualsevol altre que no consumeixo, com les pel·lícules de por, que agraden a molta gent, però jo no en miro cap. Doncs amb la poesia igual. No és per mi, ni que trobi un poema que m'agradi, que n'he trobat, però és un gènere al que no trobo la gràcia, simplement. De la mateixa manera que penso que Catalunya ja no hi ha de fer res dins d'España, que España és el passat i Catalunya ja és una realitat que ha de fer el seu camí, perquè la relació és impossible. Si vols comparar que la poesia ja no hi té res a fer dins de la literatura, pots fer-ho, seria el més convenient si ho comparem per la vessant política.
    Tampoc no coincidim en el tema dels genis. Els pots buscar un altre nom si vols, però existeixen. Hi ha gent que té un do natural per una activitat, i altres que han de treballar molt per arribar a destacar, i potser no arribaran a ser mai com els primers, a poc que s'esforcin aquests. Generalment, els segons són els vanitosos, els que els cal cridar als quatre vents que són molt bons. Els genis, els primers en una activitat, no els cal presumir, són bons i ajuden els altres. I tothom sap que són bons. I com les galàxies, n'hi ha de molt grans i també de molt petits. Alguns (i algunes) tenen fama universal, però d'altres estan al nostre entorn, i no per això són menys genis.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.